El text d'avui dóna continuïtat al del dia 24 del mateix evangeli de Lluc. I el comentari el text de l'Oriol Junqueras al voltant del Nadal, "Pastors, Jesús, Espiritualitat, Teologia". Ell és ex alcalde de Sant Vicenç dels Horts, president d'ERC, ex vice president del Govern de la Generalitat, actualment empresonat a Lledoners i a espera de judici. Però sobre tot, laic compromès.
L’Antic Testament va posar per escrit tradicions orals,
que havien sorgit molts segles abans. I això permet resseguir, en un sol text,
l’evolució de determinats conceptes i idees al llarg del temps.
Posem-ne un exemple. En el Gènesi, que reflecteix les interpretacions
més antigues de la tradició jueva, els pastors encarnen els valors més positius
i favorables, perquè, quan es construeix aquella primera història fundacional,
el poble jueu era un poble nòmada dedicat a pasturar els seus ramats. Així,
doncs, no és estrany que Abel sigui
pastor i Caín, agricultor (Gn 4,2). I, encara que dins del mateix Gènesi, ja s’assenyalen algunes
mancances dels pastors (Gn 13,7; 26,20; 46,34), el rei David havia
identificat a Déu amb un pastor, en afirmar que “El senyor és el meu pastor” (Sl 23,1).
En temps de Jesús,
en canvi, tot havia canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els
pastors com uns marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en
aquest sentit, en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han
devastat la meva vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp
predilecte en un desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la
tradició talmúdica s’afirma que els pares no han d’ensenyar als seus fills la
feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.
En aquest context, que l’Àngel del Senyor esculli els pastors
per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent... revolucionari. La
descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica d’un esdeveniment,
sinó un missatge teològic profundament transformador. Els que es dirigeixen a
Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni els rics o els
savis... sinó els marginats de la societat.
I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni penediments, ni
sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena... sinó que els anuncia
simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un amor que no
premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats dels pecadors.
El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els pastors reben
amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i l’Àngel els
tranquil·litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar
que Déu no pretén fer por, sinó alliberar-nos de la por.
Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria a Déu en el cel
i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la traducció al llatí que ha donat origen al
“Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè
“premiar” “als homes de bona voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que
Lluc havia substituït per la idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que
Ell estima”.
Des de les primeríssimes escenes del seu Evangeli, Lluc anuncia
el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en els seus actes que en les
seves paraules, durant la seva predicació futura, quan el lloc dels pastors
serà ocupat per tots els altres “marginats” de la societat jueva de la seva
època.
Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a demanar
que Leví, el cobrador
d’impostos i col·laboracionista amb els enemics d’Israel, es converteixi en un
dels seus dotze apòstols i en un dels seus quatre evangelistes, conegut com a
Mateu.
En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats i els impurs de
la societat... pastors, leprosos, cobradors d’impostos (publicans),
prostitutes, legionaris romans... I, en canvi, quan visita el poble del seu
pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics de la seva
família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor i
inclusiu. Vegem-ho.
Jesús arriba a Natzaret en
dissabte, dia sagrat dels jueus, i va directament a la sinagoga, on la majoria
dels veïns celebren aquella festivitat setmanal.
Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho, s’alça per participar
en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca llegir un passatge molt
concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i n’escull un altre molt
especial... aquell que els galileus més puristes desitjaven més de sentir en
boca del seu esperat Messies:
“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això m’ha consagrat
amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci, a proclamar als
presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la llibertat als oprimits”.
(Lc 4,18)
En aquest punt de la lectura, només faltaven dos versets per
confirmar que Jesús era definitivament el Messies:
“A proclamar
l’any de gràcia del Senyor, el dia de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2)
Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests dos versets i
va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els galileus més
entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però no era una
pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle referent a la
venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.
Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb la mateixa
actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus deixebles. Els
galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep, estaven indignats.
Jesús és perfectament conscient de l’enorme tensió de l’ambient.
Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó de ser útil. No té
vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els prejudicis dels
seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un poble escollit,
perquè totes les persones i tots els pobles són iguals.
Jesús els explica que no són el poble escollit, senzillament
perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs el seu és un
amor universal.
Jesús pregunta quina va ser la primera persona que va rebre
l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera... i l’auditori coneix
perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta de Sidó, tal com s’explica al
Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).
Sense esperar la resposta que tothom ja sap, Jesús continua...
“En temps del profeta Eliseu,
a Israel, hi havia molts leprosos...”. I no necessita dir res més, perquè sap
que tothom sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el
profeta va curar a Naaman,
comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en canvi, havia contagiat la
malaltia a un israelià, Guihezí,
per castigar-ne la seva cobdícia.
Tot plegat havia anat massa enllà i tots els presents a la
sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho explica en els
següents termes:
“Al sentir
aquelles coses, tots els presents a la sinagoga es van omplir d’ira, es van
aixecar, el van fer fora de la ciutat i el van conduir fins al cim de la
muntanya on estava situada la seva ciutat, per llançar-lo daltabaix del
precipici” (Lc 4,28-29).
En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció d’aquells que el
volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que acabaria passant algun
temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió.
No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en diverses ocasions
que moltes persones responen amb odi, quan consideren que l’amor posa en risc
els seus privilegis reals o ficticis.
Sovint aquells que se suposa que estan integrats en una societat
acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que s’integrin. Però,
precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos (els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els
veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.
Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. 
