Homes i dones, diferents però iguals

"però en el cas que una dona hagi fet un vot..."

"Però, en el cas que una noia jove que encara depèn del seu pare hagi fet un vot al Senyor o s'hagi compromès a complir alguna cosa, si el seu pare, quan se n'assabenta, no li diu res, el vot o el compromís és vàlid. Ara bé, si el pare el desaprova el mateix dia que se n'assabenta, aquell vot o aquell compromís no té valor; i el Senyor no l'hi tindrà en compte, perquè el pare l'ha desaprovat.
»En el cas que una dona, a la lleugera, hagi fet un vot o s'hagi compromès a complir alguna cosa, però després es casa, si el mateix dia que se n'assabenta el seu marit no li diu res, el seu vot o el seu compromís és vàlid. 9 Però si el seu marit, el mateix dia que se n'assabenta, el desaprova, anul·la aquell vot o aquell compromís que ella havia pres sense pensar-s'hi; i el Senyor no l'hi tindrà en compte. El vot fet per una viuda o per una repudiada i tot allò a què s'hagi compromès, és vàlid."

---

I continuo a voltes amb el text del llibre dels Nombres també esmentat a les Entrades "Podran... però no ho fan. Dret o opció?" de data 29/11/16 i "El valor de la paraula donada" de data 4/12/16. 

El text d'aquesta tercera Entrada correspon als versets 4-10 del mateix capítol 30 del llibre dels Nombres. Si bé els versets 2-3, en el nostre context actual ens semblarien aplicables a qualsevol jurament, en realitat, si continuem amb els versets d'aquesta Entrada, veiem que parlaven de forma exclusiva dels juraments dels homes. En el cas de les dones, les ordres del Senyor a Moisès (cfr. Nm 30,2) van ser les del text seleccionat. 

També m'hi he adonat, amb l'estudi de la Bíblia, que amb ella es pot afirmar gairebé qualsevol cosa, i a l'hora, negar-la. Es tracta d'escollir els passatges concrets i aïllar-los del context escrit, del context històric i del context religiós. I això no és de rebut. I com que una de les tasques del teòleg és saber llegir el context de les escriptures i fer-lo accessible a les persones de la cultura on s'emmarca, això és el que intentaré fer.

Si a l'entrada del dia 4 em preguntava sobre la importància de la paraula donada, en aquesta ho faig sobre el paper de les dones. És una realitat que les dones han donat tota una sèrie de passes en els seus drets en els darrers temps, tot i que en la majoria d'estudis i enquestes continuen per enrere dels que els homes tenen atorgats o s'auto imposen. Sense els greuge que representa la violència de gènere o la situació que hi pateixen en determinats països i cultures.

No és de rebut en un país com el nostre la situació que encara es dóna de discriminació salarial en igualtat d'altres condicions, de menys valoració en la ocupació de càrrecs directius i polítics rellevants. I la veritat és que poc s'hi està fent, quan homes i dones tenim iguals drets i deures. La descripció de la Gala Pin a l'entrada "Homes de més de quaranta amb corbata" de data 6/12/16 exemplifica bé el que m'estic referint.

I en l'àmbit eclesial que es pot dir de diferent de l'anterior? Res. No és de rebut que en una institució com l'Església, moguda pel misteri de l'encarnació de Déu creador (creador de tots i de totes) en la pell de Jesús de Natzaret, el Crist salvador (de tots i totes) es tracti a les dones com no queda recollit en els Evangelis. Tot i el context històric cultural on es desenvolupa la història evangèlica, veiem sempre un Jesús disponible, proper a elles. L'entrevista a l'Esther Giménez-Salinas de l'entrada "Canvia la realitat social, per a tothom?" d'11/12/16 exemplifica bé el que m'estic referint.

A què està esperant l'Església catòlica per defensar la dignitat de les dones com a filles de Déu, amb igual dignitat que la dels homes, com a fills de Déu?

Quin valor tenen les dones?
Quin valor les hi donem?

---

Vols llegir el text, Nm 30,2-17?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Necessitem referents: Isa Solà, que estàs en el cel

Aquesta nova experiència de Necessitem referents ens presenta un cas més d'una monja, d'una religiosa catalana de la congregació de Jesús-Maria, la Isa Solà. La seva nova vida va començar tot just el 2 de setembre passat.

“Con gran tristeza y dolor, y aún bajo el sock, compartimos la noticia que acabamos de recibir de la Provincial de USA. Hoy han asesinado a la hermana Isa Solá en Haití de un disparo en un atraco, cerca de la catedral de Puerto Príncipe. Por favos, rezad por  Isa, por su familia, por nuestras hermanas en Haití, USA y España. Que Dios os bendiga. 

Sr. Monica Joseph RJM. Superiora General”

---

"Em fa ràbia estar sempre entre els que tenen sort"

Isabel Sola Matas va anar a Haití com a missionera de Jesús-Maria el 2008; el 2010 va sobreviure el greu terratrèmol que va causar 300.000 morts, i es va quedar allà ajudant a la reconstrucció del país. Divendres dia 2 de setembre va morir pels trets d'uns lladres mentre conduïa pel centre de Port-au-Prince. La germana Isa tenia 51 anys, havia nascut a Barcelona i abans havia estat catorze anys a Guinea Equatorial. Dedicada principalment a projectes educatius, també era coneguda com "la monja dels peus", pel taller de pròtesis que havia creat.

Abans del terratrèmol la germana Isa va dedicar els primers anys al país a promoure centres escolars en els barris de les perifèries de la capital, col·laborant amb altres congregacions religioses. El dia del terratrèmol va veure com s'enfonsava l'escola del costat de la casa de la congregació, on van morir trenta joves. El relat que va explicar a diversos mitjans és estremidor. Sense fugir del país, va estar tres setmanes vivint al carrer com tothom: "Això em va ajudar molt, una experiència de solidaritat molt dura però molt bona". Explicava també que va ser un moment per descobrir "el que et pot portar a fer la fam: patir fam és una de les experiències més dures que he viscut. No havia passat mai gana i ara sí".

La monja dels peus

També va ser una forta experiència per la seva fe. "Aquest poble ha fet forta la meva fe, que era molt dèbil" i "només puc estar amb el qui pateixen", deia. I l'empenta no li va faltar mai. Atenta a la realitat del país i la gent, va veure la gran necessitat de pròtesis per als nombrosos amputats i mutilats que va deixar el terratrèmol. I va impulsar la creació del taller de pròtesis Sant Josep, un centre ortopèdic per a la gent que no pot anar a un centre privat i pagar una pròtesis. A més de mobilitzar ajudes per mantenir el taller, Isa portava pròtesis usades d'Espanya per reciclar-les. Una iniciativa benefica que ha tornat la vida a molta gent que ha pogut aixecar-se i caminar. La monja dels peus.

Alhora, després del terratrèmol va mantenir la seva tasca de promoció educativa, un dels principals carismes de les religioses de Jesús-Maria, presents a 28 països del món. A Catalunya tenen quatre escoles a Barcelona, una a Badalona i dues cases d'acollida familiar. La congregació està present a l'illa caribenya des de 1997. Isabel Sola sempre havia denunciat els grans mals d'Haití: la gairebé nul·la inversió del govern en educació i sanitat, i la desforestació provocada per les pluges torrencials, la tala sense control i la fúria de ciclons i huracans que devasten periòdicament pobles, collites i cases. Fins que va arribar el terratrèmol.

I mentre el món s'ha anat oblidant d'Haití, ella s'ocupava de la construcció i de l'equipament d'escoles, de la formació de mestres i de l'alimentació dels alumnes. Menys de dos anys després del terratrèmol ja va poder veure com s'obria una nova escola promoguda per la seva congregació. "Els nens estan feliços" deia quan van acabar l'escola.

"Em fa ràbia estar sempre entre els que tenen sort"

La germana Isa és una dels milers de religioses missioneres repartides arreu del món. Que estan allà quan veiem les desgràcies per la televisió, i que es queden allà quan ja no les veiem.  Havia entrat a la congregació quan tenia 19 anys i ha mort aquest divendres d'una manera aparentment tan absurda com un robatori. Ella que ho donava tot sense que li ho demanessin. En una entrevista del 2011 deia que només demanava que la recordessin "per haver viscut per als altres".

I en un dels seus escrits explicava que li havia semblat injust ser de les persones que havien sobreviscut al terratrèmol: "Estic viva, sí; de miracle. No sé perquè. Però hi ha tanta gent morta que sento que he mort amb ells. No sé per què estic viva, i em fa ràbia estar sempre entre els que tenen sort. No sé què vol Déu de mi i de tot això".  

L'any 2011, en una de les seves visites a Espanya per motiu familiars i de descans, va passar per la seu a Madrid de la nostra ONGD SED, de la que rebia suport en un dels seus projectes.

Ja per acabar, en forma de pregària, un vídeo musical "Tomad, Señor y recibid", creat per ella mateixa.

Leire Quintana, monja d'entrada i de sortida

Aquesta nova experiència de Necessitem referents ens presenta la Leire Quintana, noia que va passar 4 anys en un convent de clausura. Tot i sortir-se'n, la riquesa de l'experiència viscuda l'ha portat a escriure un llibre, 'Una canción inesperada' (Maeva). 

Com a vivència complementària pot ser interessant recordar l'entrada "Maria del Mar Albajar: "era fomut ser monja" de 29 de juliol de 2015.

---

"Sadollar la meva set interior"

Tenia 37 anys i una vida aparentment normal i plena: una feina que li agradava, un pis, amics i una família. Però va decidir deixar-ho tot per ingressar en un convent de clausura, on ha viscut quatre anys com una monja més. Ara ha penjat els hàbits i ha tornat al carrer, però no a la seva vida anterior. Es dedica a treballar per a una ONG, 

Què et va portar a deixar-ho tot i entrar en un monestir de clausura?

Una set de silenci i quietud. La meva vida era normal però em faltava el regust que produeix la connexió profunda amb un mateix, des de la qual la vida s’experimenta d’una altra manera. Intuïa que el monestir em proporcionaria aquest context de creixement.

Però expliques en el llibre que durant el primer any no va passar res de rellevant i que això et va desanimar. ¿Senties que no havies trobat el que buscaves?

Ara crec que durant el primer any l’únic que vaig fer va ser intentar adaptar-me a tants canvis. Suposa una gran despesa d’energia. Era tot el que podia donar. Dic que em va desanimar perquè havia fet un canvi molt radical i esperava alguna cosa una mica més destacada. Però ara, vist amb distància, crec que tot allò va tenir molt de sentit.

Es fa difícil imaginar com algú pot fer un canvi tan gran. ¿Tu havies sentit mai aquesta crida cap a la vida religiosa?

Sempre m’havia sentit atreta pels monestirs que respiren silenci i pau. Fa 10 anys em vaig plantejar l’opció però la vaig descartar perquè veia impossible que algú com jo, amb una vida normal, pogués deixar-ho tot i entrar en un monestir. Però aquell desig no va desaparèixer mai.

Què vas sentir la primera nit que vas passar al monestir?

Per sort no em vaig posar l’hàbit de monja fins al cap d’un any. En la vida monàstica hi ha una pedagogia, un procés a través del qual es van prenent decisions a mesura que s’assimila l’estil de vida. La meva primera nit recordo que estava en una cel·la que donava a una font que es podia sentir rajar de nit. Allò era el símbol del què buscava: sadollar la meva set interior.

¿Et feia patir haver triat aquesta opció tan extrema, tan diferent?

Sí. El dubte personal sempre apareix quan prens un rumb que és diferent del de la majoria. Però allà dins vaig descobrir que sóc normal, sóc com tothom, encara que fos monja de clausura.

¿La teva presència al monestir va ser ben rebuda? Sembla que és un món en el qual les novetats i els canvis espanten.

La meva percepció quan vaig entrar va ser la mateixa: a les monges no els agraden les novetats. Amb tot, amb el pas del temps vaig descobrir que no sempre és així i que les novetats, que jo valorava molt, no sempre acaben resultant útils. Per exemple, el treball manual pot ser substituït per una màquina, però això no sempre és millor. A través del treball manual s’està més en contacte amb la terra, és més fàcil mantenir l’atenció i la ment pot descansar. Però en altres ocasions la tecnologia és benvinguda, com quan vam decidir vendre els nostres productes 'online'.

Com era el teu dia a dia allà? Què feies?

La vida d’una monja es planteja sobre l’equilibri de l’ ora et labora. Resar i treballar. Els temps d’oració són set al dia i comencen amb l’oració de vigílies, a les 5 del matí. Acaba amb l’oració de completes a les 9 de la nit. Mentrestant, les monges treballem. Els monestirs són autosuficients i es cuiden de la seva supervivència a través d’un determinat procés productiu. I també hi ha temps per a la formació, amb espais d’estudi, per a l’oració privada o per a trobades comunitàries.

És un món ple de tradicions antigues, algunes difícils d’entendre des de fora.

Jo crec que les tradicions són necessàries sempre que continguin una saviesa. Per exemple, llevar-se a les 4.40 del matí pot semblar una pràctica obsoleta i innecessària per viure una vida profunda. Amb el pas del temps vaig començar a disfrutar-ho i vaig descobrir que a totes les tradicions espirituals es valora la matinada com un temps molt especial de connexió amb un mateix i amb Déu. Al monestir es viu a un ritme còsmic i fins i que no entres a la vida monàstica no aprens a apreciar de debò aquests detalls subtils que enriqueixen la vida.

Què vas aprendre al llarg dels quatre anys que hi vas viure?

És difícil resumir tot el que hi vaig aprendre. Crec que el regal més gran que vaig rebre és el sentit d’unitat. Se’m va fer molt evident que totes nosaltres formàvem una unitat, que no és uniforme, però és una unitat d’amor, encara que tinguéssim els nostres conflictes. Però va ser molt bonic descobrir que passés el que passés els nostres llaços eren incondicionals.

Per què vas decidir sortir-ne?

Vaig sentir pau i alegria, el mateix que vaig sentir quan vaig entrar, i vaig saber que la set que m’havia portat allà ja estava sadollada. Vaig entendre que havia arribat el moment de tornar a casa.

Respirar silenci i pau

Vaig sentir pau i alegria

Necessitem referents: Toni Comín

"no pot haver-hi fe sense compromís amb la justícia social"

En Toni, la Laia i en Sergi, una família feliç

"Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: --Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
Llavors els justos li respondran: --Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà: --Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu."

---

• Seguint el tema dels Drets LGTB de les entrades dels darrers dies, escric ara aquesta d'avui, mostrant un altre cas que pot ser un referent, en aquest cas per a les persones que estan en discerniment de la seva sexualitat. 
• El text precedent és del capítol 25 de l'evangeli de Mateu, quan Jesús parla als seus sobre el judici final. Aquell moment en el que el Rei vindrà i jutjarà a cadascú segons hagi actuat a la vida amb els altres, "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu." (cfr. Mt 25,40) i "Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi." (cfr. Mt 25,45), el que ens confirma que no es pot seguir Jesús, no es pot tenir fe en el Regne de Déu sense una veritable implicació social, un veritable compromís pels altres.
• I aquest és un text que marcà molt profundament la vida de Toni Comín, actual conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya (des de gener 2016) «perquè no pot haver-hi fe sense compromís amb la justícia social», diu ell. I aquest compromís el viu ell des d'una opció cristiana, nacional independentista i gai. Compromís que ha sabut desenvolupar des de diverses vessants professionals: com a professor de batxillerat als Jesuïtes de Casp, també a l'escola de negocis ESADE, com a membre del centre d'estudis Cristianisme i Justícia (CiJ) i actualment com a conseller de la Generalitat de Catalunya. I també, des de la vessant personal, ho ha fet donant visibilitat a la seva opció sexual i donant una família a la Laia, adoptada el 2012. 
• En l'àmbit social i polític la vocació li ve ja de família, família cristiana, el que li va dur a participar del centre CiJ dins del seminari social, des del que ha escrit els quaderns "La igualtat, una fita pendent" (núm.92) i "Autoritat mundial. Per a un lideratge planetari legítim" (núm.134). En política ha estat vinculat a diversos partits polítics d'esquerra, actualment ERC i de la coalició Junts pel Sí. Pensa ell que no podrà haver un bon estar del benestar sense un país lliure. 
• Segons el Toni i la seva parella des de 2006, en Sergi, l'adopció de la Laia va ser un projecte conjunt dels dos i amb un clar objectiu social “No es tractava de tenir un fill, sinó de donar-li pares a algú que ja existeix”. El procés va ser llarg i costós, van presentar la sol·licitud el desembre del 2008, i van ser pares el juliol del 2012. La Laia va ser fruit d'una renúncia hospitalària. 
• Ja per acabar, simplement recordar les paraules del Papa Francesc a l'avio de tornada de les Jornades Mundials de la joventut de Rio de Janeiro, l'agost de 2013, "Si una persona es gay y busca al Señor y tiene buena voluntad, ¿quién soy yo para juzgarle?".

• Vols conèixer altres casos similars, de parelles de gais que han format una família i són pares compromesos? L'article "Pares gais desmunten tòpics" del diari El Món ens en presenta algunes més.

Com s'encarna socialment la teva fe?
En què noten els que t'envolten, que ets cristià?

---

Vols llegir el text de l'Evangeli, Mt 25, 31-46?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Necessitem referents: Jesús Vázquez

Durant aquests dies es celebra arreu del món l'anomenat Dia de l'Orgull Gai, centrat en el 28 de juny, L'entrada d'aquest mateix Bloc "Dignitat humana, dignitat GLTB també" de 30 de juny.

Com a petita col·laboració presento un text que utilitzem a les classe de tutoria de 2n d'ESO ja cap a final de curs, quan es comença a albirar el pas a 3r, canvi de cicle, amb el que això implica de fer-se grans i haver de començar a prendre decisions de futur. 

En aquest bloc, més dirigit a gent adulta, proposo veure-ho des de l'òptica de l'experiència ja viscuda, com a jove, com a persona madura o ja jubilada.

---

Jesús Vázquez entrega a ACNUR el cheque tras posar desnudo en Interviú

El dinero se utilizará para aumentar el porcentaje de niños escolarizados en un campo de refugiados de Dakar. El posado se realizó con motivo del Día del Orgullo de 2010.

"Este dinero será muy bien utilizado. Irá destinado a niños y adolescentes del campo de refugiados de Dakar, en Somalia, una zona llena de necesidades de todo tipo, sobre todo de educación, que es el futuro". Con estas palabras agradecía la Representante de ACNUR en España, Maricela Daniel, la donación que Jesús Vazquez ha hecho por su posado en la revista Interviú. En el acto de entrega del cheque celebrado en el edificio del Grupo Zeta, editor de la revista interviú, participaron, además de Maricela Daniel, el presentador Jesús Vázquez, que acudió acompañado de su marido, Roberto, y Alberto Pozas, director de la publicación.

Jesús Vázquez ha donado todo el dinero cobrado por su revolucionaria portada y será destinado para la construcción de una escuela con laboratorio en un campo de refugiados en el que viven 300.000 personas. "Ahora hay un pequeño porcentaje de niños escolarizados así que pensé por qué no construir una escuela Jesús Vázquez-Interviú", afirmó entre risas el popular presentador que animó a todo el mundo a "comprar la revista para que se regocijen o para que le critiquen, yo lo acepto todo, porque comprando la revista todos estamos metidos en este proyecto y va a llevar la ayuda a un sitio donde la necesitan desesperadamente". 

El posado del presentador, en el que homenajea a los grandes del cine, está causando sensación en las tertulias de sociedad y es una de las noticias más leídas de la semana en las ediciones digitales de los medios de comunicación más importantes, además de protagonizar minutos y minutos de los programas de radio y televisión con más audiencia. Otro reto superado con esta acción es el de ser primer hombre en posar desnudo en la revista Interviú, conocida revista en la cual han aparecido de igual forma infinidad de mujeres a lo largo de sus más de 30 años de vida. 

Jesús Vázquez nace en Ferrol en 1965 y cursa sus primeros estudios en la Escuela Infantil Inglesa del London Institute de Ferrol pasando a finanizar su bachillerato y COU en el Colegio Montefaro. Atraído por el exotismo de África decide viajar a Melilla, donde comenzará los estudios universitarios de veterinaria hasta concluir que su destino estaba en la capital de España. De modo que se lanzará a perseguir sus ideales y  casi de inmediato es cuando pasa a hacerse famoso con los programas “La quinta marcha” y con “Hablando se entiende la basca”. En pleno fenómeno de fans, en 1993 grabó "A dos milímetros escasos de tu boca", con el que obtuvo un Disco de Oro, si bien esta incursión musical no tendría continuidad. Desde esa época hasta la actualidad ha seguido una trayectoria profesional en el mundo de la televisión.

En 1995 fue acusado de abusos a menores, aunque en 1998 la Audiencia de Sevilla lo absolvió junto al otros amigos suyos, todos ellos personajes conocidos.

En noviembre de 2005 Jesús Vázquez se casó con su novio de toda la vida, Roberto. Fue una de las primeras bodas de homosexuales en España.

El 18 de julio de 2008 se convirtió en el primer español nombrado Embajador de Buena Voluntad de la ONU para los Refugiados.

---

Què em remou d'aquesta experiència de vida?

Importa la condició sexual?

Necessitem referents: Pablo Pineda

El 21 de març és el dia internacional de les persones amb síndrome de Down. Pablo Pineda és actor i el primer a Europa amb aquesta síndrome, que acaba una carrera universitària. En aquesta entrevista de fa un temps a la cadena Cuatro, parla de forma molt personal de les deficiències i de la superació. Tot és possible si un ho intenta i lluita.

La Cuatro, entrevista del programa "Viajando con Chester", de 26/04/2015

g.Vicente, un home de Déu

El passat 19 de febrer el germà Vicente Villalaín, del districte marista del Paraguai, i en aquell moment membre de la comunitat de la ciutat de Coronel Oviedo tornava a la casa del Pare després de 92 anys de Vida plena.

Transcric en aquesta Entrada, a títol d'homenatge, les reflexions que es fan fer en el moment del funeral. El vaig poder conèixer durant l'any 1996 i posteriorment vaig tornar a coincidir diverses vegades, la darrera l'agost de 2007, quan ja era "l'avi" de l'escola Maristes Champagnat, referent per les families, els alumnes i professors,

---

Les comparto de lo que he vivido y recibido del hno Vicente durante los varios años que el Señor me regaló estar con él. Y les invito a que uds mismos hagan ese mismo ejercicio preguntándose: ¿qué me ha regalado Dios con el hno Vicente? ¿qué aprendí o descubrí?
Voy a ir directo al grano, pues con la muerte no se juega, es algo tan serio que nos hace mirar de frente nuestra vida: ¿tal como estoy viviendo hacia dónde voy? ¿vale la pena la vida que estoy viviendo?. Es decir, no es momento de recuerdos y anécdotas que los hay y son tan lindos, y cada uno guardará. Es momento de tratar lo esencial, lo que nos llevaremos, lo que no se pierde (Jesús habla de acumular tesoros en el cielo, de cumplir su palabra, y no hablar mucho). 

A todos los que conocemos y seguimos a Jesús, no puede menos que llamarnos la atención cómo nos hablaba de Jesús, cómo lo vivía, como trabajaba en parecerse a él.
El hno. Vicente nos recuerda varios rasgos de Jesús, y Jesús se nos ha ido haciendo presente en él. Es el GRAN VALOR DE SU VIDA: el hno Vicente transmitía y hablaba de Dios, “eligió la mejor parte”. 

Mirando su vida encuentro estos tres rasgos a través de los cuales el Señor de la Vida y de la Historia se nos ha manifestado a los que aquí estamos: entrega a dios, amigo de todos, y servidor de los niños y los pobres. 

1.- Su entrega a Dios: confiada y sencilla.
Lo decía con una simplicidad grandiosa, y casi no le hacíamos caso: “sentí la llamada de Dios siendo un preadolescente y me lancé con todo entusiasmo. No he puesto en duda su llamada y he procurado ser siempre fiel a mi vocación de consagrado hermanito”. Y añado: ciertamente lo ha vivido con sentido de totalidad (poniendo toda la carne en el asador, o sea, no a medias). 

El hno. buscó, amó, se entregó y sirvió a Dios. Su tiempo era para él, su corazón le amaba con fuerza… y es que a Vicente Dios le hablaba, de Dios se sentía amado inmensamente, le enviaba…eran grandes amigos. Así vivía el hermanito su consagración al Señor. 

Gestos cotidianos que repetía en los buenos y malos momentos y con los que cultivaba esa relación eran: la lectura meditada de la palabra de Dios, la eucaristía diaria, los rosarios,  la oración comunitaria, las repetidas horas de oración personal… Su vida ha sido vivida desde la fe, una fe viva. 

Sus tres amores: Jesús, María y Marcelino. Un verdadero hijo de Champagnat. Eso era el alma, la raíz que lo sostenía y le hacía vivir. Para los que solo han compartido tiempos sueltos y no han estado a su lado todo el día pudo pasar desapercibido, pero para los que estuvimos y vimos sabemos que era SU ROCA y SU FUENTE. Sí, vivía una relación entrañable como hijo de nuestro Padre. De Dios, Vicente se sentía LLENO Y MOVIDO. 

Se notaba sobretodo que vivía lo que oraba, había un fuego interior que le quemaba. En mis conversaciones con él, se emocionaba, Dios era ALGUIEN VITAL en su vida. Sacaba siempre este tema.

2.- El hermano que se hacía AMIGO DE TODOS:

Desde buscar saludar, hablar con cada uno, saber los nombres, hacerse cercano, dar alguna cosa… ése sabemos todos que era el hno. Vicente. 

Todos queríamos ser amigos suyos. Y nos sentíamos tan bien a su lado hablando de tantas cosas o pasando el rato en buenísima compañía. 

Escuchaba y hablaba, te hacía sentir importante. No discriminaba. Dedicaba tiempo. 

No sigo con la lista porque cada uno hemos conocido esta parte de su persona por experiencia propia. Era el amor que brotaba del corazón con que nos amaba.

3.- Un MAESTRO y SERVIDOR….Dos grandes pasiones marcaban aquí su entrega:

• los niños y jóvenes: ser su amigo, dar clase o catequesis, ayudar, animar, admirarse, sonreír, dejarse querer… en fin, salir a su encuentro haciendo realidad que para educar hay que amar. Por eso, aún jubilado seguía buscando excusas para estar presente en el colegio, en los actos …y compartir tiempos trabajando amistades con profesores, alumnos y padres. Era el infaltable.
• La más admirable nota seguramente, fue buscar-descubrir y ayudar a los pobres. Ésta es una historia oculta de miles de gestos del hno. Vicente (hablar con quien está marginado, visitar casas en lugares lejanos, caminar kilómetros a puro calor, buscar algo que llevar, hablarle a la gente y rezar con ellos, infundir esperanza,…) su amor se veía aquí grandioso y desinteresado. TODO ESTO QUEDÓ REGISTRADO EN EL CORAZÓN DE DIOS QUE VE EN LO SECRETO Y A QUIEN NADA SE LE ESCAPA. Vicente buscaba a los descartados.

Su persona ha sido una viva muestra de corazón materno, un estilo mariano: humildad, servicio, no querer aparecer, silencios, cariño, presencia cotidiana en las pequeñas cosas, … María fue su compañera y modelo. 

Los que convivimos mucho con él conocíamos, ¡cómo no!, sus defectos, su manías… y ¡qué bien que sabía llevarlo! Y procuraba no molestar. Y como sufría también en este campo. Y hacíamos broma con él, su carácter, sus maneras de hacer. ESTO ES TAMBIEN UN TESTIMONIO PARA TODOS NOSOTROS: ¡adelante siempre, no hay que desanimarse!. Paciencia y perseverancia en lo que vale la pena, a pesar de dificultades, disgustos, incapacidades y otros. 

Y tú ya ibas diciendo que se terminaba, que llegabas al final de tu peregrinación aquí. Que deseabas encontrarte con el Señor. Y esto ocupaba tu corazón últimamente, junto a tu creciente limitación física y psicológica. 

El hno Vicente está feliz PORQUE DESPUÉS DE SU LARGA PEREGRINACIÓN, HA VUELTO A LA CASA DEL PADRE DE TODOS. Pero, más feliz aún si ve que nosotros hacemos como él: amar y servir al estilo de Jesús. 

Durante los primeros días notaremos tu ausencia. Y notaremos que nos falta ánimo sin estar tú. Bueno, una ocasión más que nos pone el Buen dios para que nosotros seamos los que estamos llamados a ser con responsabilidad y entrega hacia quienes están con nosotros. 

María te ha recibido, hermanito Vicente, a la entrada del cielo, para “mostrarte a Jesús” y para  “presentarte ante nuestro Padre QUE ES TODO BONDAD y MISERICORDIA”. ¡Enhorabuena! Llegaste a casa, al lugar adonde todos esperamos llegar y encontrarnos reunidos un día para ser dichosos para siempre.

---

Què et ressona d'aquestes paraules?
Tal i com estàs vivint avui en dia... cap a on vas? 
Val la pena la vida que estàs vivint?

Necessitem referents: les persones com són

En altres Entrades d'aquest Bloc he presentat exemples de persones les quals, al meu parer, poden ser referents per als altres, algunes d'elles no per l'excel·lència; més bé per que són extraordinàries en el seu fer, en el seu ser, en el seu lluitar... allà on algú altre ja s'hagués rendit, ells i elles han continuat i han perseverat. Busca-les amb l'etiqueta "Necessitem referents".

El programa La gent normal (enllaç), del Canal 33 de Televisió de Catalunya ens presenta diversos casos que a primera vista sembles estranys. Gent que li passen coses normals (per que si passen és que ho són) però en menys quantitat que altres. O potser vist des d'un altre punt de vista, gent que és més valenta que altres per explicar allò que altres amaguen:

• El motorista Joan Garriga, tristament traspassat l'agost del 2015, el músic Pep Sala, l'escriptora Giovanna Valls i les drogues,
• L'actriu Nuria Espert... i la depressió, 
• L'actriu Mireia Gubianas... i el sobrepes,
• Joseph Mohamed Hassan... i la delinqüència,
• El crític cinematogràfic Àlex Gorina... i el canvi en l'afectivitat sexual,
• L'escriptor anglès resident a Catalunya...i les parelles internacionals,
• Les prostitutes per voluntat pròpia Neira, Natalia, Paula i Martina,
• El nen pianista Michael Andreas, Raül Niubó... i les altes capacitats intel·lectuals,
• El cas de les persones transgènere i transexuals,
• ...

Però el que els fa estranys és l'encasillament que fem socialment, dividint-ho tot en classificacions binàries, bo o dolent, millor o pitjor, inclosos o exclosos... o  com a molt, de 3 o 4 opcions, com si la creació pogués ser classificada en la seva totalitat!

El motiu del programa és ajudar als espectadors a fer un esforç per poder incloure la realitat i per això hem de posar en quarentena aquelles teories que impedeixen veure a les persones com són. Les coses que passen a les persones... són coses normals, passin molt o passin poc.

Quanta gent pateix per no considerar-se gent normal. Per que els altres la fem sentir anormal!

Et consideres tu, normal? Com defineixes la normalitat? 
Ets capaç de jutjar la normalitat dels altres?

Necessitem referents: Maria Martínez

El següent text l'utilitzem a les classe de tutoria de 2n d'ESO ja cap a final de curs, quan es comença a albirar el pas a 3r, canvi de cicle, amb el que això implica de fer-se grans i haver de començar a prendre decisions de futur. 

En aquest bloc, més dirigit a gent adulta, proposo veure-ho des de l'òptica de l'experiència ja viscuda, com a jove, com a persona madura o ja jubilada.

---

Maria Martínez té 20 anys, és antiga alumna de l’escola on va terminar els estudis de batxillerat artístic amb mitjana de bé. Mai no se li havien donat massa bé els estudis.

Actualment va a la universitat i està fent el segon curs d’art. A la facultat hi col·labora amb l’associació d’alumnes on es reuneixen cada 15 dies per millorar l'ambient en el campus, escolten els problemes i suggeriments dels estudiants i preparen la festa de final de curs. 

Tot i que mai li han demanat, a casa col·labora amb l’economia familiar fent algunes classes particulars de llengua catalana i de socials sobretot. Amb nois de primer d'ESO també de matemàtiques. Amb els dines que hi guanya ajuda a  pagar-se ella mateixa els estudis i les seves petites il·lusions. L'estiu passat va viatjar una setmana a Berlín amb un grupet d'amigues.

Els dissabtes al vespre surt amb el grup d'amics de la universitat, els ex companys de l'escola o la gent del poble. Molt sovint va a un bar on hi ha un espai per jugar a cartes, a billar i un karaoke. Les xarxes socials i el grup de whatsapp els hi són un mitjà de contacte habitual durant la resta de la setmana

A part de tot això, continua venint per l’escola cada setmana un parell de vegades. Dedica el seu temps lliure en una de les dues associacions de lleure que hi ha i anima cada dissabte els nois i noies de la ESO. En aquest grup, els nois formen equips de convivència, fan excursions, preparen tallers, jocs, alguns toquen la guitarra, etc... El nadal passat van marxar 4 dies d'excursió a una casa de colònies perduda en la muntanya. Va ser genial! La presència de la Maria i els altres monitors és molt important pel grup de nois i noies. 

Ella com tots els altres monitors són capaços de tot, per que, malgrat que ja han deixat de ser alumnes del col·legi, el fet de ser monitors i col·laborar en la educació dels més petits els uneix.

Si vols saber més del Cau, ves-hi     Si vols saber més de l'Assocació, ves-hi

---

Què em remou per dins aquesta experiència de vida?
Puc aplicar quelcom de les decisions de vida del personatge per a la meva pròpia.

Richard Turere: invent útil contra els lleons

Els alumnes de la meva escola són majoritàriament de classe mitjana, provinents de famílies benestants. En els últims anys, potser algunes han patit, com molts, una davallada econòmica fruit de la crisi. Pocs són els nouvinguts d'altres indrets del món.

M'explicava una companya fa uns dies que en passar el vídeo següent d'en Richard Turere alguns se'n van riure. van trobar ridícul l'accent, la forma de vestir, les llumetes contra els lleons... tot!! 

Havent tingut l'oportunitat anys enrere de conèixer alguns països d'Africa em dol. La iniciativa d'en Richard n'és un bon exemple de les ganes de superació, de la imaginació per superar les dificultats, del que es pot fer amb una mica d'ajuda externa, del que és espavilar-se i saber-se solucionar els propis problemes.Quant han d'aprendre els nostres infants i joves!

En un altre àmbit, agrair la tasca de les moltes ONG, de les moltes famílies que d'una forma o una altra col·laboren per construir un món millor. Ja el papa Joan XXIII va posar sobre la taula l'any 1963 la gran bretxa existent, "Como es sabido, hay naciones que tienen sobreabundancia de bienes de consumo y particularmente de productos agrícolas. Hay otras, en cambio, en las cuales grandes masas de población luchan contra la miseria y el hambre. Por ello, tanto la justicia como la humanidad exigen que las naciones ricas presten su ayuda a las naciones pobres. ". (cfr. MM161)

Eulalia Corralero: tot i tenir tanta feina, sempre som amables

A mí limpiar me gusta, lo que no me gusta es el abuso

Comença avui un pont, dies de vacances que alguns aprofitaran per marxar a passar un temps hostatjats en algun hotel o casa rural arreu del territori. I allà es trobaran (o no, per la discreció amb la que solen actuar) les senyores de la neteja de les habitacions. A elles va dedicada aquesta Entrada extreta de El Periodico de Catalunya.

---

Con la excelente perspectiva de la vida que dan 28 años pasando la fregona y un carácter de natural «follonero», Eulalia se está convirtiendo en la voz del gremio de las camareras de piso, una categoría laboral tan imprescindible como invisible. Ella es la fundadora del grupo de Facebook Las Kellys y una de las 26 entrevistadas en Las que limpian los hoteles (Icaria, 2015), un libro de Ernest Cañada que denuncia condiciones laborales penosas.

-Cuando era niña, ¿qué quería ser?
-Nací en Plasencia, en una familia de siete hermanos con una madre viuda. Cuando jugábamos a las casitas, yo siempre era la criada. Me hubiera gustado estudiar para auxiliar de clínica, pero a mí limpiar también me gusta, lo que no me gusta es el abuso.

-¿Cuándo empezó a trabajar?
-A los 14 años, limpiando, cocinando y cuidando niños en casa de una maestra. Pero pagaba poquísimo y a los 16 me subí a un autobús con destino a Lloret de Mar. Mi historia es la de muchísimas mujeres.

-¿Qué recuerda de su llegada a Lloret?
-¡Mi primer baño! Yo no conocía el mar. Soy del valle del Jerte y aprendí a nadar en el río. La primera vez que me metí en el mar toda chula... ¡no sabía salir! Casi me ahogo.

-Era un niña.
-El primer año lloraba, pero luego le pillé el gusto a vivir en los hoteles, que entonces eran pequeños y los gestionaban familias catalanas. Iba a la playa por la mañana y llegaba al turno de mediodía con los chapetes [mejillas] colorados. Tenía muy buena relación con los turistas -que eran muy educados-, ganaba tres veces más que en Plasencia y en invierno cobraba el paro. El día que llegué a casa con unos Levi's causé sensación.

-Nada ver con las condiciones actuales.
-El trabajo se ha deteriorado de una forma horrorosa, igual que el perfil del turista, y estamos perdiendo nuestros derechos. Yo empecé haciendo 18 habitaciones, pero han ido subiendo: 20, 21, 22… ¡He llegado a hacer 30 habitaciones en una jornada! ¿Cómo vas a hacer 60 camas doblando las rodillas como te dicen en los cursos de ergonomía?

-Sus compañeras confiesan que desayunan con Ibuprofeno, Enantyum o Voltarén.
-Hay muchas mujeres con fibromialgia, y las que llevamos veintitantos años tenemos todas las mismas lesiones. Padecemos de las lumbares y las cervicales -yo tengo tocadas las vértebras L4-L5- y lo último que me han detectado es un desgaste de cartílago por sobrepeso. No solo limpiamos, sino que cargamos colchones, camas de hierro... y seguimos con mochos y cubos sin ruedas, como en los años 50.

-¿Usan productos tóxicos?
-La lejía está prohibida, pero se sigue usando porque es un blanqueador muy rápido. Las mujeres no llegamos a jubilarnos en este trabajo. Si fuéramos hombres, probablemente ya nos habrían hecho caso.

-Las Kellys nacieron para compartir experiencias y hacerse oír.
-A raíz de un artículo de Ernest [Cañada] titulado Las que limpian los hoteles nos reunimos unas amigas. Una propuso hacer un grupo de Facebook y a mí se me ocurrió ponerle Las Kellys, jugando con el título. Empezamos en agosto del 2014 y ya somos 814 trabajadoras de hoteles de toda España.

-¡Ni que estudiaran márketing viral!
-¡Pero si yo no me aclaro ni con el móvil! De hecho, necesito urgentemente que alguna chica joven me ayude con el grupo.

-Se está convirtiendo en un referente para el colectivo. ¿Dará el paso a la política?
-Yo me metí en Comisiones Obreras -aunque no cojo horas sindicales, porque si lo hago sé que van a sobrecargar a mis compañeras- y apoyo lo que haga falta, pero en Las Kellys filtro mucho la política. Creo que nos van a hacer más caso como mujeres de la limpieza que como un tema sindical.

Un sí més a Déu; només l'amor

Avui 19 de setembre a la ciutat d'Alacant una companya d'estudis fa els seus vots perpetus com a religiosa dins la congregació de Jesus-Maria, rjm (enllaç), fundada per Santa Claudina Thévenet.

Les tres lectures que s'han volgut seleccionar per a la celebració són una del profeta Jeremies, una altra de la primera carta de Joan i la darrera, de l'evangeli de Mateu. Concret són aquestes:

"Paraula que Jeremies va rebre del Senyor. El Senyor li digué: --Baixa a cal terrisser, que allà t'he de comunicar la meva paraula. Hi vaig anar i vaig trobar el terrisser treballant al torn. Quan la peça que tornejava li sortia esguerrada, en feia una altra tal com ell la volia. Llavors el Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: --Parla a la gent d'Israel: "¿Creieu que jo no sóc capaç d'obrar com aquest terrisser? Vosaltres sou a les meves mans com l'argila a les mans del terrisser." (Jer 18,1-6)

"L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Coneixem que estem en ell i que ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit. Nosaltres donem testimoni d'allò que hem contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu, i Déu en ell. Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell." (1 Jn 4,10-16)

"Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps." (Mt 6,31-34) 

Dels 3 textos podem extreure que som criatures fetes pel Senyor, el terrisser (cfr. Jer 18,6). Per més que ens creiem insuperables, imbatibles, un toc de realitat de la nostra feblesa, ens és bona.

L'amor que Déu ens té, com a màxima expressió on pot arribar l'amor, ens ha de fer ser conscients de la nostra capacitat d'estimar aquells que ens envolten, els germans i les germanes. No només a aquells que són dels meus, els fills, nets... En això consisteix l'amor (cfr. 1a Joan 4,10-11) .

I finalment, si som criatures del Senyor, se'ns ha donat l'existència com a criatures, si ja sap el nostre Pare de què en tenim necessitat, si se'ns ama tant... de què preocupar-nos?

A 10 anys de frère Roger

Aquest passat mes d'agost ha fet 10 anys de l'assassinat a ganivetades del germà Roger de Taizé, a mans d'una dona mentalment malalta.

El germà Roger, Roger Schutz, suís protestant, es va convertir al llarg de la seva vida en un referent per a milions de persones des de la tasca desenvolupada a través de la comunitat ecumènica de Taizé i el seu carisma de Déu com amor infinit.

TEXT EN MEMÒRIA DE LA MORT DEL G.ROGER

En muchos de los mensajes que recibimos el año pasado se comparaba la muerte del hermano Roger con las de Martin Luther King, Monseñor Romero o Gandhi. Con todo, no se puede negar que hubo una diferencia. Estos últimos se encontraban involucrados en un combate de origen político, ideológico, y fueron asesinados por sus adversarios, que no podían soportar sus opiniones ni su influencia. 

Algunos dirán que es inútil buscar una explicación al asesinato del hermano Roger. El mal frustra siempre toda explicación. Un justo del Antiguo Testamento decía que lo odiaban «sin razón», y San Juan puso semejante afirmación en boca de Jesús: «Me odiaron sin causa». 

Sin embargo, tratando al hermano Roger, hay un aspecto de su personalidad que me llamó siempre la atención, y me pregunto si ello no explica por qué fue agredido. El hermano Roger era un inocente. No porque no hubiera faltas en él. El inocente es alguien para quien las cosas son más evidentes e inmediatas que para los demás. Para el inocente la verdad es evidente. No depende de razonamientos. El hermano Roger la «veía», por así decirlo, y le costaba darse cuenta de que otros tuvieran una manera más laboriosa de ver las cosas. Para él, lo que él decía era simple y claro, y se asombraba de que otros no lo percibieran así. Se comprende fácilmente que, a menudo, el hermano Roger se encontrara desarmado o se sintiera vulnerable. No obstante, su inocencia, en general, no tenía nada de ingenuo. Para él, lo real no tiene la misma opacidad que para el resto. Él «veía a través». 

Tomaré el ejemplo de la unidad de los cristianos. Para el hermano Roger era evidente que si esta unidad era querida por Cristo, tenía que poder ser vivida sin demora. Los argumentos que se le oponían tuvieron que parecerle artificiales. Para él, la unidad de los cristianos era ante todo una cuestión de reconciliación. Y en el fondo tenía razón, ya que nosotros, por el contrario, muy pocas veces nos preguntamos si estamos dispuestos a pagar el precio de la unidad. Una reconciliación que no nos afectara en nuestra propia carne, ¿merece llevar tal nombre? 

Decían de él que no tenía un pensamiento teológico. Pero, ¿acaso no veía él mucho más claro que aquellos que decían eso? Los cristianos, desde hace siglos, han tenido la necesidad de justificar sus divisiones aumentando artificialmente lo que les oponía. Sin darse cuenta entraron en un proceso de rivalidad y la evidencia de dicho fenómeno se les ha ido de las manos. No han podido «ver a través». La unidad les parecía imposible. 

El hermano Roger era un hombre realista. Tenía en cuenta aquello que quedaría irrealizable, sobre todo desde el punto de vista institucional. Pero él no podía detenerse en ello. Esa inocencia le daba una fuerza persuasiva muy particular, una especie de dulzura que no se daba nunca por vencida. Hasta el fin, vio la unidad de los cristianos como una cuestión de reconciliación. Y la reconciliación es un camino que cada cristiano puede hacer. Si todos lo realizaran de verdad, la unidad estaría muy cerca. 

Había otro aspecto de esa manera de ver del hermano Roger en el cual se podía palpar todavía mejor su personalidad en toda su radicalidad: todo aquello que podía sembrar una duda sobre el amor de Dios le era insoportable. Aquí tocamos el tema de la comprensión inmediata de las cosas de Dios. No era un rechazo a reflexionar, sino que sentía muy fuerte en sí mismo que un cierto lenguaje que se considera correcto, por ejemplo sobre el amor de Dios, podría, en realidad, oscurecer lo que personas no prevenidas esperaban de este amor. 

Si el hermano Roger insistió tanto sobre la bondad profunda de cada ser humano, habría que verlo con la misma óptica. No se hacía ilusiones acerca del mal. Por naturaleza, era más bien vulnerable. Pero tenía la certeza de que si Dios ama y perdona, significa que rechaza volver sobre el mal. Todo perdón verdadero despierta el fondo del corazón humano, este fondo que está hecho para la bondad. 

Esta insistencia sobre la bondad impresionaba a Paul Ricoeur. Nos dijo un día en Taizé que era ahí donde él veía el sentido de la religión: «Liberar el fondo de bondad de los hombres, ir allí donde está totalmente oculta». En el pasado, algunas predicaciones cristianas recalcaban constantemente que la naturaleza humana era fundamentalmente mala. Se hacía para garantizar la pura gratuidad del perdón. Pero dicha prédica llevó a que mucha gente se alejara de la fe, incluso si escuchaban hablar del amor, tenían la impresión de que ese amor tenía reservas y que el perdón que se anunciaba no era total. 

Lo más precioso de la herencia del hermano Roger se encuentra, quizás ahí: ese sentido del amor y del perdón, dos realidades que eran evidentes para él y que captaba con una inmediatez que, a menudo, se nos escapaba. En este campo era verdaderamente el inocente, siempre sencillo, desarmado, leyendo en el corazón de los demás, capaz de una extrema confianza. Su bellísima mirada lo transparentaba. Si él se sentía tan a gusto con los niños, era porque ellos vivían las cosas con la misma inmediatez; ellos no pueden protegerse ni pueden creer en algo que es complicado; sus corazones van directo hacia lo que les conmueve. 

La duda no estaba jamás ausente en el hermano Roger. Por eso le gustaba tanto la frase: «¡No dejes que me hablen mis tinieblas!» Porque las tinieblas son las insinuaciones de la duda. Pero esta duda no tapaba la evidencia con la que él sentía el amor de Dios. Quizás, la duda, reclamaba un lenguaje que no dejase convivir ninguna ambigüedad. La evidencia de la que hablo no se sitúa a nivel intelectual, sino más profundamente, a nivel del corazón. Y, como todo lo que no puede ser protegido por fuertes razonamientos o certezas bien construidas, esta evidencia era necesariamente frágil. 

En los evangelios, la simplicidad de Jesús incomoda. Algunos de los que le escuchaban se sentían cuestionados. Era como si los pensamientos de sus corazones hubieran sido develados. El lenguaje claro de Jesús y su manera de leer los corazones constituía, para ellos, una amenaza. Un hombre que no se deja atrapar por los conflictos aparece como peligroso para algunos. Este hombre fascina, pero la fascinación puede volverse fácilmente hostilidad. 

El hermano Roger fascinó ciertamente por su inocencia, por su percepción de inmediatez, por su mirada. Creo que él vio en los ojos de algunos que la fascinación podía transformarse en desconfianza o en agresividad. Para alguien que lleva sobre sí mismo conflictos irresolubles, su inocencia debió volverse insoportable. No bastaba con insultar a este inocente. Hacia falta eliminarlo. El doctor Bernard de Senarclens escribió: «Si la luz es demasiado viva, y pienso que la que emanaba el hermano Roger podía encandilar, no siempre es fácil soportarla. Entonces no queda otra solución que apagar esa fuente luminosa suprimiéndola.» 

Quise escribir esta reflexión porque me permite sacar a la luz un aspecto de la unidad de la vida del hermano Roger. Su muerte ha sellado misteriosamente lo que él siempre fue. Porque no lo mataron por una causa que él defendía. Lo mataron por lo que era.

hermano François, de Taizé, 16 de agosto de 2015

---

Maria del Mar Albajar: "era fomut ser monja"

"Hi ha un Evangeli que hem de comunicar"

Fa unes setmanes, l'11 de juny, era escollida la germana Maria del Mar Albajar, de 44 anys, com a nova abadessa de Sant Benet de Montserrat. Coneguem-la des de les seves pròpies paraules a través del vídeo que resumeix (11') l'entrevista que va concedir al portal CatalunyaReligio.cat. Si vols veure l'entrevista sencera (39'), clica aquí.

Diu moltes coses, repassa diversos temes, però en el sentit del tema de les Entrades "Necessitem Referents", algunes de les coses que diu de quan era jove, de la seva vocació: 

• Ja ho deia jo que entrava al monestir per ser feliç.
• Ara vaig entenent aquest "ser feliç" d'autenticitat. Dir sí a allò que tu ets més profundament,
• L'experiència de les monges que jo coneixia aquí era bastant fomut ser monja. 
• Vaig acabar econòmiques, jo volia ser una dona d'empresa. Ho relaciono amb la tranquil·litat d'aquell estiu, lectures, persones que vaig conèixer... i em vaig sentir cridada.
• Des d'aquell moment vaig fer tot el possible per no ser monja. per que no anava gens amb el que jo pensava que era una vida normal per una persona com jo. Em semblava contrària a tots els meus valors i al que a mi em semblava que era una vida satisfactòria. 
• M'ha costat molt acceptar qui sóc jo. Ha esta un procés difícil d'acceptació de la meva vocació.
• Ens pregunten si ens avorrim, ens ho pregunten molt. I què fem aquí?
• No és pel que fem que hi som aquí. La vida monàstica és una resposta a un Déu que et fascina, que quan diem Déu no sabem que diem. és un misteri que t'atrau.

Què és el que més et crida l'atenció? 

En què et veus reflectit o reflectida?

Pedro Zerolo: buscant la felicitat

Ara fa una setmana, el passat dia 9 de juny sabiem de la mort de Pedro González Zerolo. Qui era? Coneguem-lo amb les seves pròpies paraules, 

"Por ser canario, haber nacido en Venezuela y vivido la mayor parte de mi vida en Madrid, me considero latinoamericano y ciudadano del mundo. Me dediqué al ejercicio profesional de la abogacía y al activismo social desde muy pronto, colaborando con sindicatos, grupos cristianos de base, etc. hasta llegar a la presidencia del Colectivo Gay de Madrid (COGAM) y la Federación Estatal de Colectivos LGTB (FELGTB). La calle y los movimientos sociales han sido mi escuela de política, y he tratado de llevar ese espíritu a las instituciones: el Ayuntamiento de Madrid, desde 2003 y la Secretaría Federal de Movimientos Sociales y relaciones con las ONGs del Partido Socialista Obrero Español a partir de 2004. En el plano personal, disfruto con el cine, la botánica y los libros." 

Bloc personal, http://www.pedrozerolo.net/

Un parell de frases seves que mostren el seu tarannà són les següents:

• "Sea cual sea su voto, quiero decirle que los homosexuales no somos orientaciones sexuales que vagamos por el espacio: somos sus hijos, sus hermanos, sus compañeros de grupo, sus colegas de partido..." 
• "En su modelo de sociedad no quepo yo, en el mío sí cabe usted. Pensé que entre ambos habría un punto de encuentro, porque usted, y todas las mujeres que están hoy aquí, saben que, hasta antes de ayer, estaban también en la lista de los incapaces. Pensé que tendría una mínima chispa de solidaridad por eso. De todas formas, su voto negativo es sólo temporal, los avances sociales son imparables" (ple de l'Ajuntament de Madrid el 30/10/2003)

Es podria afegir que estava casat amb Jesús Santos des del 2005. Al gener de 2014 va anunciar que li havien detectat un càncer de pàncrees i que seguiria el tractament contra la malaltia sense deixar de banda la feina pública i l'activisme social. Ho demostrà fins a l'últim moment, participant activament a la campanya electoral de les municipals del mes de maig.

En record seu, de la tasca feta i dels drets de milers de persones, afegeixo còpia del seu Bloc de 21 d'abril passat. Amb motiu dels 10 anys de l'aprovació en el Congrés dels Diputats del Projecte de Llei de modificació del Codi civil per a la incorporació del matrimoni entre persones del mateix sexe, escrivia l'Entrada "10 años de felicidad".

Necessitem referents: Ada Colau

Encapçalo aquesta Entrada amb una fotografia del dia d'ahir a la tarda. La nova alcaldessa de la ciutat de Barcelona, Sra.Ana Colau un cop ja investida, travessant la plaça de Sant Jaume cap el Palau de la Generalitat per anar-se a trobar amb el president Mas.

Sense ànim de decantar-me no fer política, algunes constatacions sobre l'Ada Colau:

• És la primera dona que ocupa aquesta alta representació, la qual es remunta als temps del Consell de Cent (s. XIII).
• És la primera que arriba al càrrec sense experiència prèvia dins el món dels partits polítics. 
• És la primera que hi arriba amb origen en un barri popular, com el del Guinardó.
• El seu activisme social ha estat des de les ONG i moviments socials, el més conegut d'ells, la plataforma d'Afectats per la Hipoteca.
• El partit polític que l'ha fet arribar a aquest càrrec és Barcelona en Comú, plataforma ciutadana creada només un any abans al barri del Raval.
• Comença el seu govern amb una minoria de regidors, només 11 de 41 però amb el suport per a la seva investidura de 10 més d'altres formacions polítiques amb les que han pactat.
• Des dels temps de la democràcia espanyola de 1977, es el govern municipal amb una majoria més minoritària. Això obligarà a una mà realment estesa per al diàleg. 
• ...

I serveixi aquesta foto i senzilles constatacions com a petit exemple dels molts que s'han donat a Espanya i a Catalunya aquest dissabte 13 de juny de 2015 en la constitució dels nous ajuntaments.

Jo només tinc a dir... respecte a la democràcia, sensació de que algunes coses s'estan movent per a intentar fer una societat diferent de com ho ha estat fins ara i temps de gràcia abans de jutjar. 

Lizzie Velásquez: "Be beautifull, be you"

Lizzie Velásquez és una jove nord americana de 26 anys d'edat. Des del naixement pateix una rara malaltia que no permet al seu cos generar el greix que necessita. En el seu aspecte exterior s'hi veu perfectament. A part, ha de vigilar molt doncs el seu sistema immune no funciona del tot bé. 

De petita, sense ella voler-ho, li van endossar per les xarxes socials el títol de dona més lletja del món i va patir assetjament des del primer dia d'escola. Fins i tot li van arribar a dir que millor es suïcidés.  

Però els seus pares i mestres van saber donar-li aquella confiança que necessitava i va ser capaç de sortir endavant i d'aprendre a sentir-se orgullosa i a acceptar-se com és. Des d'aquest moment la seva vida va canviar. Actualment viatja arreu de tot el món fent xerrades motivacionals i ja ha escrit 3 llibres d'autoajuda, un d'ells titulat "Be beautifull, be you".

La més lletja del món, però feliç!

Acompanyar el diferent

Un dels grans neguits de l'etapa de l'adolescència és el canvi del cos i de la ment des de l'estadi de l'infant fins al de l'adult que acabarà sent el nostre definitiu. El voler-se sentir membre del grup i ser com els altres són idees fonamentals en l'auto percepció i pas necessari en la construcció de la pròpia identitat. 

Fins que un no s'adona de la riquesa de les seves pròpies potencialitats, úniques i diferents a les dels altres, hi passa un temps en el qual, sovint, es passa malament. Qualsevol diferència (de sexe, raça, pes, complexió, pentinat, aficions, forma de vestir, etc.) pot arribar a ser perjudicial per a un mateix si no se li fa adonar al jove que allò que el neguiteja no és més que una qualitat del que és fonamental: la pròpia persona. Persona plena, per una altra banda, de multitud de potencialitats.

És per això que l'acompanyament dels infants i joves per part de les famílies i dels educadors en el seu procés de creixement i de la seva acceptació personal és fonamental. Cal ser-hi al costat per acompanyar-los en el descobriment del que és un mateix, acompanyar-los en la seva auto acceptació, acompanyar-los també amb la presentació de referents de vida en els que puguin emmirallar-se. Ser-hi a prop quan ens necessitin.

I quant més minoritaris siguin els tipus de persones entre els que es vagin descobrint o les opcions de vida que vulguin prendre, més comprensió caldrà i més ens haurem d'esforçar en normalitzar-les, oblidant els propis prejudicis que nosaltres mateixos haguem rebut d'una educació deficient. Així facilitarem que es trobin a ells mateixos i siguin feliços amb el que són.

L'actor Jamie Bell, el 2000, en el paper de Billy Elliot

Per posar alguns exemples del que estic parlant: la noia que vol jugar a futbol, el noi que vol fer ballet, el treballador  i embrancat en els estudis, aquell a qui no agrada la discoteca, la tímida, el que no fa cap esport, el que li agrada el manga, aquell que se sent atret per persones del mateix sexe, aquella que no vesteix com les altres, la que no necessita pintar-se els ulls i els llavis per trobar-se més maca, el que no segueix la sèrie juvenil de moda, el menut, la que porta ulleres, la que de gran vols ser pallassa o estudiar filosofia i història, el vingut d'altres terres, el que va en cadira de rodes, l'adoptat o acollit en una família que no es la seva de naixement, el que li agrada més estar amb la gent gran que amb els seus, l'hiper actiu, el que tartamudeja... tots ells i elles només busquen ser feliços.  

La societat ja s'encarregarà d'intentar-los fer creure que l'únic model vàlid és el jove hetero fort, alt, prim, sense ulleres, ben vestit de marca o a la moda i amb diners. En aquest sentit el cinema, la televisió i la publicitat han creat un imaginari col·lectiu que fa molt de mal.

Vols tu, com a pare o educador responsable, intentar fer de contrapès? El que pots fer és demostrar-los que allò que és diferent no és dolent, ni tampoc allò que no es veu o del que no es parla gaire, conclusió habitual a la que ells solen arribar davant el silenci. Si vols fer-los feliços, ajuda'ls a acceptar-se.