Panxa de 8 mesos i barba, alegria!

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"Res no us seria impossible"

"Aleshores Jesús increpà el dimoni, que va sortir del noi, i el noi quedà curat des d'aquell mateix moment. Quan van ser sols, els deixebles anaren a trobar Jesús i li preguntaren: --Per què nosaltres no l'hem pogut treure? Ell els respongué: --Per la vostra poca fe. Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Vés-te'n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible"

---

En el text d'avui Jesús cura a un noi que tenia la malaltia de l'epilèpsia segons el text (cfr. Mt 17,15). Curacions n'hi ha moltes i diverses en tots 4 evangelis i per posar alguns exemples, només en el de Mateu, trobem els passatges del leprós (Mt 8,1-4), del criat del centurió (Mt 8,5-13), de la sogra de Pere i altres (Mt 8,14-17), dels endimoniats (Mt 8,28-34), del paralític (Mt 9,1-8), de la dona amb hemorràgies (Mt 9,18-26), dels cecs (Mt 9,27-31), del mut endimoniat (Mt 9,32-34), de la curació en dissabte (Mt 12,9-14), a Genesaret (Mt 14,34-36), de la filla d'una cananea (Mt 15,21-28), del noi endimoniat (Mt 17,14-21) i dels cecs de Jericó (Mt 20,29-34). 

Com a persona del seu temps Jesús ben segur que sabia de les difícils situacions que patien les (persones) malaltes de qualsevol tipus, no només per la pròpia malaltia si no també per la impossibilitat de treballar i viure dignament o per la marginació social que els obligava a apartar-se. Però ell, tot i sabent d'aquests costums culturals, va actuar de forma diferent: atenia, escoltava i curava a aquelles persones que tenien una malaltia (ben diferent a dir, malaltes). 

És difícil saber exactament el significat de la paraula "curar" amb tant pocs indicis i en el context del s. I. Al respecte de les malalties també vull fer veure que amb l'avenç de la cultura humana, de la globalització, de la investigació, de la ciència, la guerra o la medecina... les malalties han anat canviant, algunes ara sí són tractables, altres han passat a ser cròniques i han aparegut de noves: podem citar la fam, la cobdícia, l'afany de poder, la lepra, la SIDA, l'actual COVID19, les dependències químiques o psicològiques...

Però davant tot aquest fet de les preocupacions humanes i la marginació social, el que sí veiem en el Senyor és un posar en el centre a la persona; la persona per sobre de la societat i les seves normes, lleis, costums... viem si no l'enrenou que va armar amb aquella curació en dissabte, dia jueu de descans (cfr. Mt 12,9-14) o relacionant-se amb la cananea, estrangera, odiada pels jueus (cfr. Mt 15,21-28).

I ara ja aterro al cas que m'interessa. Fa uns dies vaig veure la notícia testimoni  (veure TV3 a la carta "Homes embarassats, una realitat en augment") que en Pol Galofre (a l'esquerra a la foto) i la Bel Olid pròximament seran pares. Pol, que està ara de 3 mesos, és realitzador audiovisual i és tècnic en el Centre LGTBI de Barcelona. Afirma que “Será una aventura lucir una barriga de ocho meses con barba”. Sí, sí, has llegit bé, es tracta d'un home, un home trans. 

En Pol va néixer en cos i amb nom de dona, però per la raó que fos no es trobava còmoda i no era feliç. Ara, amb 33 anys i després d'un llarg procés d'autoacceptació i amb l'ajuda de la medecina i dels seus, ell es troba feliç, unit a la Bel i en estat que es diu de bona esperança: esperança d'una nova vida, d'una nova família, d'un amor real. I com activistes que són tots dos, ho viuen com un procés de donar a conèixer aquesta realitat que els ha salvat per qui la vulgui escoltar. Què més vol Jesús per als humans, si no que siguem feliços! 

Pot sobtar? Segur. Molts grups extremistes, partits de dretes... atacarien? També. Part de l'Església no ho veu clar? Llastimosament, també. Però pensa, si ets (persona) cristiana, què faria Jesús davant del Pol de fa uns anys i davant aquesta parella avui en dia? Jo crec que animar-los. I què diria avui en dia Jesús aquells que estan malalts d'intransigència, inclús d'odi? Segur que provaria de curar-los? Aquest pregunta sobre què faria Jesús és la fonamental per a mesurar el que els i les cristianes han de fer en el seguiment del Missatge de l'amor. 

Malalts de manca d'amor, no seran alguns?

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'Evangeli de Mateu, Mt 17,14-21?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Espanya, avançem?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Sembla mentida però ja el tenim, ja hi ha govern a Madrid i amb un President que vol seure's i parlar, és a dir, fer política, fer la seva feina. Ànims i endavant!

Ha costat però ja el tenim. És un govern de coalició amb partits d'esquerra, o que així es defineixen, i tenen tota la legitimitat per governar, havent seguit les passes que marca la Constitució, entre elles haver guanyat els vots que les (persones) ciutadanes els hi hem atorgat, havent sabut pactar i haver-se guanyat la confiança del Congrés dels Diputats. Endavant, i a continuar treballant!

Part de l'oposició s'ha comportat com nens i nenes malcriats amb paraules tals com traïdor, "felón", il·legítim, xantatge, deslegitimat, mentider compulsiu, ridícul, capdavanter del trencament d'Espanya, incapaç, irresponsable,deslleial, catàstrofe, egòlatra, ostatge, xovinista del poder, escarni per Espanya, incompetent, mediocre, fraudulent, okupa, mentider, estafador, dolent de còmic, "Tirano banderas", indignes, bolivarià, antiespanyol, anticonstitucional... I si no és aquesta la definició correcta, ho han fet com incapaços de fer una oposició constructiva amb contra propostes; i si no, com atiadors de l'odi entre ciutadans; i si no, com colpistes intentant carregar-se els procediments legals establerts. Ja està bé, facin la seva feina d'oposició!

Endavant, la política és l'únic camí!

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

En començar el 2020: una pregària

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

En començar el 2020, una pregària... 

Per a les persones que vivim en el territori espanyol de la península ibèrica, natives o vingudes, i pels expatriats. Per a les que en el passaport diu que som ciutadans espanyolsPer als que se senten espanyols i per als que no s'ho senten Per als que se senten catalans, bascos, gallecs, lleonesos, de Terol... Per a tots i totes... Per als polítics que intenten bastir ponts i per als que no saben més i prefereixen incendiar-ho tot, Per als que es mostren a cara descoberta i Pels covards del deep state i les clavegueres de l'Estat, On som? On volem anar? Com volem ser? 

Spain, meditate on yourself, 
be brave and welcome everyone   
Spain,  sit and talk!

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Arriba un altre 11 de setembre, el de 2019, anys després d'aquella manifestació al passeig de Gràcia de Barcelona de 10 de juliol 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya que retallava l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Una dècada de desencontres entre Espanya i una part d'ella mateixa. Després de les etapes de burles, de mirar cap a un altre costat, de negacions... i d'enviament de la força bruta, sembla que ja hom és conscient de que Espanya té un problema. Què hagués passat si des dels serveis centrals de la NASA s'hagués trigat tant a respondre al "Houston, we have a problem" de l'Apolo XIII? Sabem per la història que els 3 astronautes varen poder tornar sans i estalvis a la Terra, després d'hores de dura feina de tots els implicats.

Centre de control de la NASA, durant la crisi de l'Apolo XIII

Mirant-m'ho tot en la perspectiva de qui està mig fora, de qui la proximitat dels arbres no l'impedeixen veure el bosc, recupero extractes de l'entrevista del passat mes d'agost a Joaquín Urías (Sevilla, 1968), professor de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, qui va ser lletrat del Tribunal Constitucional entre 2005 i 2010 i que ha participat de l'equip d'observadors nacionals i internacionals que van seguir el judici al procés al Tribunal Suprem d'abans de l'estiu. L'entrevista va ser publicada en el Nacional.cat. Anar a l'entrevista sencera, enllaç.

"La direcció del país no està a mans exclusivament del poder legislatiu i el poder executiu. Moltes decisions les està prenent el Tribunal Suprem i amb contingut polític. Els mateixos nomenaments del Consell General del Poder Judicial, que està nomenant jutges del Suprem saltant-se totes les normes i sense que hi hagi manera de frenar-ho, demostren que el Suprem cada cop més és un poder fora de control."

"Va ser molt significatiu el fet no permetre que Oriol Junqueras prengués possessió com a eurodiputat. Aquesta decisió no té explicació jurídica. Quan el Suprem comença a prendre decisions que no tenen explicació jurídica, i que només tenen explicació política, estem apropant-nos al govern dels jutges. Assumeix competències que no té."
"El problema és que per sobre del Tribunal Suprem no hi ha ningú. No hi ha un poder que el controli. I els jutges surten del seu espai legítim, assumeixen competències polítiques, i no hi ha ningú que els pugui controlar. El Tribunal Suprem cada vegada més és un poder fora de control i un poder que comença a ser una amenaça per a l'ordre democràtic espanyol."

"El Tribunal Constitucional ha anat a allò més fàcil, a allò més evident. Havia d'interpretar el 155 en el marc de la Constitució. I l'únic límit que ha imposat és temporal, que no pot ser per sempre. Amb la sentència del 155, el tribunal ha reduït moltíssim l'espai per a l'Estat autonòmic. Espanya és cada vegada més un estat centralista. Cada cop les comunitats autònomes tenen menys competències. I ara el TC ve a dir que quan l'Executiu central vulgui pot treure qualsevol competència a qualsevol comunitat, fins i tot competències legislatives. És una deriva molt greu.". I això ens està portant "Més que al col·lapse al canvi del sistema. Les comunitats autònomes cada vegada tenen menys capacitat d'autogovern. On la Constitució del 78 deia que els ciutadans andalusos, bascos o catalans poden decidir el seu propi futur en molts espais, ara el TC ve a dir que no. Això és el que està passant."

"Bé, aquests dies l'estan escrivint (la sentència). La meva por és que l'acusació que hi hagi en la sentència segurament no tingui res a veure amb el que s'ha dit durant el judici. Qualsevol espanyol que hagi seguit el judici ha pogut veure que allà no hi havia gens de sedició ni gens de rebel·lió. Si la sentència, com sembla ser, acaba condemnant per rebel·lió o sedició, serà molt difícil d'explicar. Podem trobar-nos amb una sentència que parla de coses de les quals no s'ha parlat en cap moment durant el judici."

"Sí, sí, absolutament (s'ha abusat de la presó preventiva). La comparació del cas del procés amb altres casos recents, el mateix cas de la Manada, demostra un abús amb finalitats polítiques. A mi em sembla molt bé que els acusats de violar repetidament una dona, mentre esperen sentència definitiva, estiguin en llibertat. Fins i tot després d'haver estat condemnats per primera vegada han estat esperant en llibertat. I no entenc com, al mateix temps que passa això, a una sèrie de persones que se les acusa d'un delicte polític se les tingui a la presó dient que en la mesura que no canviïn la seva ideologia continuaran a la presó. És una utilització política de la presó sense cap dubte."

"L'única solució per "pacificar" la situació, una cop hi hagi una condemna i aquesta fos molt dura, serà un indult. El problema és que l'indult de Pedro Sánchez el veig difícil en aquest moment. Per donar un indult hauria d'estar en una posició molt valenta, buscant la pau amb Catalunya i tenir una majoria sòlida. En aquest moment jo no crec que es donin les circumstàncies."  

"Qualsevol jurista de bé ha de ser molt crític amb aquesta sentència (del Tribunal Constitucional sobre la reprovació del Rei que va fer el Parlament.). És una de les pitjors sentències que jo conec del Tribunal Constitucional. És una sentència servil, en la qual dibuixa un model de monarquia que no és l'actual. El que ve a dir la sentència és que al Rei no només no se li pot exigir responsabilitat jurídica i política, sinó que ni tan sols se'l pot censurar. Encara que el Rei cometi un acte il·legítim, un parlament elegit democràticament no pot ni tan sols expressar una censura sense efectes jurídics. Sincerament jo crec que això se surt del sistema."

Acabo com inicio l'Entrada, "Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora", qui? Catalunya o jo? Bona diada!

TFG: Alliberament de la persona, 10 (reaccions)

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. Representa a més a més, un annex sobrevingut a aquesta sèrie d'entrades. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

Aquesta entrada vol recollir alguna sèrie de reaccions que algunes persones han volgut fer-me arribar sobre el treball en fer la lectura. Gràcies a tots i totes elles.

Una persona que fa anys que treballa amb l'Escriptura em diu:

• No oblida mai de situar-la en el seu lloc històrico-crític. Per tant, poques vegades afirmo "Jesús va dir" o "Pere va dir", sinó "l'evangelista (o millor la comunitat) de X fa dir a Jesús xxx". Sóc molt conscient que aquest ús de l'Escriptura no és el que se sol utilitzar en els ambients teològics més acadèmics. Però mira, cada cop que sento "Jesús va dir" no em sento còmode.
• Em sembla interessant el lligam que has fet amb el carisma marista, tal com passa amb les mencions LGTBI+, ja que és el que tu vius en el teu dia a dia.
• S'acomiada amb un desig que la defensa davant el Tribunal vagi molt bé, una abraçada i la seva pregària!

Una altra persona em diu...

• Estimat Sergi, Felicitats pel projecte acomplert i per les perspectives de viatge i experiències en un altre racó del planeta, ben ple de tradició de saviesa i cultura per explorar!!! Et recordo perfectament i em llegiré de seguida que pugui el treball. També estem a final de curs i això reclama energia especial. Una abraçada i que vagi molt bé la defensa final!!!! Records, i estem en contacte!

I una altra...

• Moltes gràcies! per compartir el teu treball. L'he obert un moment i està molt "currat" i interessant. Si me'l miraré però sincerament no et puc prometre res "quan"... Ara i aquí vull desitjar-te molta sort en la defensa i projectes!! 

I una més...

• Entenc que hagis inclòs referències al judaisme, arrel de la nostra fe cristiana, però m'ha sobtat que incloguis referències a l'Islam, sorgit 600 anys després de Crist. Segurament les teves vivències a l'Àsia aquests últims tres anys t'han obert els ulls a un altre punt de vista. El nostre és un cristianisme molt occidental i europeu. 
• No sembla clar en el teu text si la persona homosexual (intueixo que es refereix a qualsevol tipus de les LGTIB+) es pot implicar o no a l'Església. 
• Mantens una coherència molt bona entre l'inici i el final. A l'inici parles de Billy Elliot, Maria Glòria.... i al final remarques el que per a tu és la veritat de Crist per a la persona i, de forma valenta el teu credo particular. Molt valent!

Orgullo de ser cristiano y LGTIB+

El verano europeo conlleva desde hace unos años multitud de celebraciones en diferentes países del movimiento, enmarcadas en lo que se ha dado por llamar “el Orgullo”; en Barcelona, mi ciudad, éstas se alargan con el “Circuit Festival” del mes de agosto y que se autopromociona como el mayor festival gay internacional. Al respecto pude leer en las redes mensajes como “necesito hibernar un tiempo para recuperar los años de vida y kilos perdidos de tanta fiesta” o como este otro, que nos toca más de cerca “el Vaticano es un Guantánamo mental. Orgullo de Madrid” los cuales me dan que pensar.

Sobre el primero, parece como que si solo hubiera un orgullo de ser gay si se es hombre, joven, cachas y moreno. Y que cuanta más marcha -que cada uno entienda lo que le parezca- se le dé al cuerpo, mejor. Las personas lesbianas, trans, inter, bi, a, pan o queer, en proceso… (toda ellas englobadas en el +) parecen no existir. Y menos todavía si a ello se le añaden más años de la cuenta o alguna discapacidad. Pero esto no  es así, viviendo su vida, a veces mostrando públicamente su opción sexual y/o de género, pero a veces no, hay multitud de otros perfiles: padres y madres de familia, adolescentes, profesores, militares, deportistas, periodistas, tenderos, sacerdotes, personas religiosas, ancianos… que no participan de este desenfreno. Ahí conviene reivindicar el orgullo de ser como uno es, la globalidad de su persona. 

Sobre el segundo, dudo si la expresión era una improvisación o si el instagramer en cuestión habría leído el libro recientemente publicado “Sodoma. Poder y escándalo en el Vaticano”, investigación extensa, profunda y rigurosa del francés Frédéric Martel. Por el método y todas las fuentes que presenta, mal que me pese parece que no se trata de “un fake” sino de realidad pura y dura. Aunque el papel -biblia, tradición y magisterio- lo aguante todo y parezca que en la Iglesia jerárquica (sacerdotes y obispos) y “de vida religiosa” solo haya un tipo de acercamiento al sexo -el celibato-, la realidad es mucho más diversa: las convivencias clandestinas, o  semi públicas, de sacerdotes en multitud de países de América Latina y de África son una realidad. También la regla segunda de Sodoma, según Martel, “La homosexualidad se extiende a medida que se acerca al sancta-sanctórum; conforme se asciende en la jerarquía católica, la proporción de homosexuales aumenta. En el colegio cardenalicio y en el Vaticano culmina el proceso de selección: la homosexualidad es la regla y la heterosexualidad la excepción” (p.29) hace que los sacerdotes y eclesiásticos estén inventando nuevas familias, nuevas formas de amor, separados de sus padres al entrar en el seminario, viven entre hombres, entran en estructuras recompuestas de hermanos, ayudantes, amigos, protegidos, amantes, colegas, de exlovers, prostitutos… en las que a veces las pulsión sexual es importante pero otras en las que lo importante es la relación, el acompañamiento mutuo. La relación de amor entre Dominique y Bernard, ambos trabajadores belgas en el Vaticano, y el triste final, conmovió incluso a multitud de miembros de la curia, como al padre Lombardi, en aquel momento portavoz del papa, que ofició el entierro de Bernard, aun el suicida por amor. Ahí sería bueno también reivindicar el orgullo de ser como uno es, aunque esto implicara dejar de lado cierta hipocresía o dejar soplar al Espíritu de Dios.  

---

http://www.alandar.org

Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 10 de juliol de 2019 amb el mateix títol, enllaç.

TFG: Alliberament de la persona, 9 (defensa)

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. Representa a més a més, el final d'aquesta sèrie d'entrades. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy corresponde a la sesion de defensa del trabajo en la Faculta de Teología de Granada, el pasado 26 de junio. Y quiero hacer un pequeño resumen de mis impresiones, aunque todo fue muy rápido, 15 minutos de exposición por mi parte y 15 minutos de diálogo con los profesores miembros del tribunal.

El mes de junio pasado acabé, con la defensa del Trabajo de Final de Grado (TFG) los estudios en ciencias religiosas, 6 intensos años en los que he puesto orden en mi fe y en mi ser cristiano comprometido. Como tema escogido la liberación que representa la propuesta cristiana: el evangelista pone en boca de Jesús “La verdad os hará libres” (Jn 8,32) dirigida a quienes le seguían. Y quise enfocarlo en las personas –también criaturas e Hijas de Dios– que integran en su ser personal alguno de los adjetivos de las siglas LGTIB+. 

Evidentemente el tema está de actualidad por diversos motivos: la propuesta cristiana aspira a actualizarse de forma continua en todo tiempo, lugar y cultura, y lo LGTIB+ ya no puede obviarse como antaño; segundo, los 50 años de los hechos de Stonewall (Nueva York) que son semilla del mayor periodo de aceptación de las personas LGTIB+ y de sus derechos, pese a que aun quede mucho por conseguir; y tercero, el tiempo que vivimos de confrontación entre dos formas de entender la antropología. Son prueba de ello en el ámbito eclesial, el sínodo de obispos sobre la familia de 2015, las diversas palabras y acciones del Papa Francisco, el preocupante tema de los abusos sexuales, vinculado al celibato y al secretismo generalizado, el reciente y duro documento 'Varón y mujer los creó', publicado por la Congregación para la Educación Católica; pero también propuestas de cara a un entendimiento como son “La parella humana”  del jesuita Pep Baquer o “Tender un puente” del también jesuita James Martin. El TFG que defendí iba en esta misma línea.

El trabajo realiza un camino de lo más amplio a lo más concreto, empezando por el don Dios que es la creación, el mundo en el que vivimos, aquel en el que en el momento de la creación “estaba bien” según el Génesis (Gn 1,10.18.21.25), siguiendo por el don también de Dios que es la humanidad y que somos cada uno en nuestra singularidad concreta, y que se nos define como “muy bien” (Gn 1,31) para repasar sobre el cómo entendemos que se nos revela el Dios cristiano de una forma cercana, amorosa, familiar como “Abba” (Gl 4,6) lejos de lo majestuoso e hierático de otros dioses, también a menudo de forma misteriosa e incomprensible.  Finaliza esta parte hablando de la Iglesia, también como don y misterio, sacramento que acerca la divinidad, católica, apostólica pero también excesivamente romana, clerical y jerarquizada (LG18-29) pese a haberse autodefinido como pueblo de Dios (LG9-17) en el Concilio Vaticano II, en 1964, en época cercana a Stonewall. 

La segunda parte  presenta un conjunto de cadenas –personales, sociales pero también eclesiales– que fácilmente nos oprimen sobre todo si no somos conscientes –en un sistema global, en el que prima lo virtual por encima de lo real y que tiende al capitalismo exagerado, herencia de un europeísmo occidental en decadencia– y, finalmente, lo que la propuesta cristiana ofrece a partir de Jesús el Cristo.  

El día de la defensa ante el tribunal, en Granada, nos encontramos frente a frente cuatro personas de Iglesia, tres en su papel de profesores y quien esto escribe, como alumno. El tribunal lo formaban dos sacerdotes y una monja, uno sobriamente vestido con alzacuello y el otro de camisa veraniega y vaqueros. Ella sin hábito y vestida como cualquier mujer de su edad. Las preguntas del presidente del tribunal y tutor, dentro de lo previsible pues ya habíamos intercambiado previamente puntos de vista. Me preguntó por la “I” i el “+”de las siglas del movimiento –intersexual, lo que antiguamente se conocía como hermafrodita, y el + como inclusión de otras tipologías: transexuales, transgéneros, asexuales, pansexulaes, poliamorosos…–  y expresó su preocupación por que el TFG hubiera llegado al centenar de páginas cuando la demanda era solamente de 50. Mi respuesta fue que me parecía más importante enfatizar la realidad de las personas desde la teología y las normas que no al revés.  

Las reflexiones y preguntas del otro sacerdote fueron también sobre la distribución de páginas y del tiempo dedicado a la presentación oral a lo teológico (3’) y a la temática LGTIB+ (12’) –eso es que cronometró– y sobre la relación entre tradición, escritura, magisterio y realidad. Intuí la importancia que, como persona sacerdote, da a la teología y al magisterio. 

La hermana prefirió no plantear pregunta alguna, simplemente reflexionó en voz alta: se alegró de poner cara al nombre del autor, alabó la valentía del tema así como algunas de las modernas referencias utilizadas –films y redes sociales– y manifestó, de forma discreta pero realista, haberse sentido apartada también en algunos momentos, discriminada como mujer en la Iglesia. Al acabar incluso se me acercó y comentamos agradablemente sobre algunas personas en común a partir de nuestras congregaciones. 

Cada uno, escuchó desde su propio ser –imposible hacerlo de otra forma pues los sentidos son las únicas formas que tenemos de relación con el exterior– y objetivó desde su propio ser –la razón, el corazón, alma, fe, nuestro “yo profundo” es la única forma que tenemos de filtrar y juzgar lo que los sentidos nos proporcionan–, lo que presenté en la defensa. Finalmente se pusieron de acuerdo en una nota: un 9. El punto que falta para la excelencia la pusieron dos personas cercanas, un@ adolescente y un sacerdote ya de edad, que avanzaron a lo largo de este tiempo en su asunción personal.

TFG: Alliberament de la persona, 8

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy (enlace) corresponde al apartado último, Bibliografía. 

En ella resumo las diversas influencias recibidas: toda la reflexión de los y las profesoras del grado a lo largo de estos 6 años -desde 2013-, la oficial del Magisterio, aquella vinculada a los Maristas de Champagnat, otra complementaria -religiosa y laicista, afirmativa y negativa, crítica... , alguna de mis propias reflexiones en el presente Bloc Tunajifunza desde mayo de 2012 y, finalmente, un apartado de videografía, dada la importancia del llamado 7o arte en nuestra cultura actual. 

TFG: Alliberament de la persona, 7

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. La darrera entrada d'aquesta sèrie va ser la de 19 de gener d'aquest 2019.

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy (enlace) corresponde al apartado 6. La verdad liberadora de Jesucristo.

Jesús dijo a los judíos que habían creído en él: –Si os mantenéis fieles a mi palabra, seréis verdaderamente mis discípulos; conoceréis la verdad, y la verdad os hará libres. Yo hablo de lo que el Padre me ha mostrado, y vosotros hacéis lo que vuestro padre os ha dicho. (Jn 8,31-32.38) 

Si hablo las lenguas de los hombres, y aun las de los ángeles, pero no tengo amor, no soy más que un metal que resuena o un platillo que retiñe. Y si tengo el don de profecía, y entiendo los designios secretos de Dios, y sé todas las cosas; y si tengo la fe necesaria para mover montañas, pero no tengo amor, no soy nada. Y si reparto entre los pobres cuanto poseo, y aun si entrego mi cuerpo para tener de qué enorgullecerme, pero no tengo amor, de nada me sirve. (1Cor 13,1-3)

Incluye este apartado una presentación personal de la que considero que es la Verdad de Jesucristo para mí.

“Varón y mujer los creó”, una altra acció d'Església

Si dimecres passat dia 12 l'entrada "Padre Angel, una acció d'Església" presentava una forma de ser Església, en aquesta d'avui presento una altra, a partir del document "Varón y mujer los creó" de la Congregació per a l'Educació Catòlica del Vaticà (enllaç) de data 10 de juny.

Aquest és un document (enllaç) que tracta de fer front al que des del Vaticà s'anomena "emergencia educativa en lo que concierne a los temas de afectividad y sexualidad" (P1).

No he entrat encara a estudiar-lo a fons, però trobo fora de lloc algunes de les afirmacions que en fa: 

"Estos enfoques convergen en negar la existencia de un don originario que nos precede y es constitutivo de nuestra identidad personal." (P.9) 

"esta oscilación entre lo masculino y lo femenino se convierte en una exposición solamente “provocativa” contra los llamados “esquemas tradicionales” que no tienen en cuenta el sufrimiento de quienes viven en una condición Tal concepción busca aniquilar la naturaleza" (P.25)

"El rechazo de esta dualidad no solo borra la visión de la creación, sino que delinea una persona abstracta «que después elije para sí mismo, autónomamente, una u otra cosa como naturaleza suya. Se niega a hombres y mujeres su exigencia creacional de ser formas de la persona humana que se integran mutuamente." (P.34)

"Un Estado democrático no puede, de hecho, reducir la propuesta educativa a un solo pensamiento, especialmente en un asunto tan delicado que toca la visión fundamental de la naturaleza humana y el derecho natural de los padres a tener una opción de educación libre, siempre de acuerdo con la dignidad de la persona humana." (P.55)

Segons el meu parer, amb el procés d'alliberament LGTIB ningú no nega el do de l'existència, ningú no decideix quina és la seva sexualitat o identitat (més bé la descobreix a partir de la seva pròpia experiència) i menys, buscant aniquilar res. 

El fet que un grup de persones, gran en nombres absoluts però reduït en termes relatius, busqui la seva pròpia identitat no duu a la negació de res a la resta de persones. 

Per últim, el fet que els Estats promoguin un cert tipus d'educació que possibiliti que tots els seus ciutadans trobin la seva identitat, no és una reducció si no més bé una ampliació. 

Continuarà...

Padre Angel, una acció d'Església

Enllaço avui a una entrevista del diari El Mundo al Padre Angel (enllaç), parlant sobre l'estat del món, de la política, de la tasca que desenvolupa a la parròquia madrilenya de San Anton, de l'Església, de la vocació i la fe...

Padre Ángel. Mieres, 1937. Sacerdote católico. Fundó y preside Mensajeros por la Paz; su iglesia de San Antón, en el centro de Madrid, abre 24 horas para dar cobijo a personas sin hogar y siempre ha ido a su aire. Ahora publica libro: Un mundo mejor es posible.

Asegura que el mundo está mejor que nunca. ¿Eso es la fe?

No, ni fe ni buenismo, son los datos. Es mucho mejor que el de hace 200 años y, también, que el de hace 20. Y lo es en todos los aspectos: la solidaridad, la calidad de vida, la longevidad, la alimentación... Y, sobre todo, lo que más ha mejorado es la conciencia social y la solidaridad. El mundo que le vamos a dejar a nuestros hijos, que a su vez son mucho más humanos que nosotros, es mucho mejor del que nos encontramos.

Vale, aceptamos barco, y aun así usted asegura en su libro que un mundo mejor es posible. ¿Por dónde empezamos?

Por ejemplo, por la política. La estampa que dan en el Congreso es negativa. Se discute con una agresividad que no ves entre los niños de un colegio. Y sobre todo hay que solucionar lo que está pasando con los inmigrantes. Dentro de 10 años se nos caerá la cara de vergüenza con que dejásemos morir a la gente en el mar, que pusiéramos cuchillas en las fronteras para que la gente se cortase, que devolviéramos en caliente a gente desesperada... A nuestros hijos les parecerá una barbaridad tan de película como a nosotros los campos de concentración nazis. Los dos problemas más graves de este mundo son la inmigración y la soledad.

 Las enfermedades están claras, pero ¿cuál es la cura?

La cura es querer, creer, dialogar y ponerse a ello. Lo que pasa es que vivimos en una España llena de agoreros y nuestros gobernantes son demasiado tristes. Antes veías a Adolfo Suárez o Felipe González y eran tíos carismáticos, simpáticos, contagiaban alegría y ganas de hacer cosas. Ahora, sólo Carmena sonreía y parecía feliz por tener un trabajo que permite ayudar. En las elecciones he visto ganadores que lo celebraban con cara de pena, como si gobernar fuera un problema y no un honor. Y en la Iglesia pasa igual: obispos, curas... Todos como si la vida fuera un pesar. Necesitamos gente alegre y con energía para mejorar. Gente que sepa que la vida es corta y no puedes perder el tiempo que tienes para amar y hacer el bien. Luego se arrepienten del tiempo perdido.

En estos casi 60 años que lleva entregado a los demás, ¿nunca le han entrado ganas de hacer el mal? Aunque sea un poquito, por ver si es divertido.

No. Los que hacemos el bien somos felices así y sólo así. Eso es lo que nos divierte. En el fondo, ayudar a los demás es un poco egoísta porque me hace sentir bien y ser feliz. Ya no entiendo la vida de otra forma.

Usted mantiene abierta la Iglesia de San Antón, en pleno centro de Madrid, las 24 horas del día para que puedan dormir, comer y refugiarse personas sin hogar. Pero ha habido quejas de vecinos.

Sí, hemos tenido algunos problemillas porque a cierta gente le molesta ver pobreza, porque huele mal, porque no es bonita. Es entendible, pero nos vamos entendiendo. Nadie en buena conciencia puede quejarse porque le des un café o algo de comer a una persona necesitada, sea un alcohólico o un histérico. ¿De verdad vamos a poner problemas a dejar a una persona un banco para dormir? Por esta iglesia ha pasado más de un millón de personas en estos cuatro años. Vienen a rezar, a llorar, a reír o porque hay servicios y wifi. Da igual. El caso es que vienen a por algo que no tienen, necesitan y nosotros podemos ofrecerles. Yo tengo el corazón herido de conocer tantas vidas rotas y nadie me va a negar la posibilidad de escuchar y ayudar.

En cuestiones sociales, usted sigue las reglas de la Iglesia católica un tanto a la remanguillé. ¿Eso vale?

A mí me vale. Cuando uno cree en las cosas que hace, no tiene miedo a nada. Di aquí una misa por Pedro Zerolo [político socialista y activista LGBT fallecido en 2015] y se me criticó. Pues lo volvería a hacer igual. ¿Cómo me voy a oponer a tratar igual que a los demás a dos hombres que se quieren? En esta iglesia bendigo a las mascotas, así que a ver si voy a poder bendecir a un perro y no a un homosexual o una lesbiana. No tiene sentido, así que les bendigo. Sé que hay gente dentro de la Iglesia a la que no le parece bien, pero esta es la Iglesia de Jesús de Nazaret y a Jesús también le criticaban por rodearse de pecadores. No hago nada que no esté en el origen de mi fe.

 ¿Se está modernizando la Iglesia con el papa Francisco o hay más gestos que hechos?

El papa Francisco nos dijo que abriésemos las iglesias como si fueran hospitales de campaña donde se puedan curar las heridas por dentro y por fuera. Yo le he tomado la palabra y eso es lo que pretendo aquí. Él está intentando modernizar la Iglesia desde dentro, pero no es nada fácil acabar con hábitos en los que los sacerdotes llevan muy cómodos muchos años. Nos ha dicho a los curas y a los obispos que tengamos olor a vaca y no olor a colonia. Y es que ha habido demasiado sacerdote que olía a colonia.

 ¿Entiende que la Iglesia católica sea una institución que genera rechazo en muchas personas, creyentes incluso?

Es evidente que la Iglesia hizo y sigue haciendo cosas negativas: la pederastia, lo de creerse propietarios de las almas y de los cuerpos de nuestros feligreses cuando sólo somos sus pastores. Pero yo sigo creyendo en la Iglesia católica. Mi secretario general no es Pedro Sánchez ni Albert Rivera: es Jesús de Nazaret. Y esta Iglesia fue pionera en obras sociales, es la Iglesia que lava los pies de los leprosos, que tiene un Papa que se postra de rodillas ante los líderes de Sudán pidiéndoles la paz. Esa es la Iglesia que me gusta.

¿Ha sucedido algo parecido en España con el catolicismo que con la bandera: se ha politizado hasta el punto de que parezca cosa de derechas?

Sí, es doloroso que sea un partido como VOX el que se acabe autoproclamando defensor del catolicismo. Hay creyentes de izquierdas que parece que se avergüenzan de la Iglesia. No tiene sentido, como uno no se avergüenza de ser del PP, de Podemos o del PSOE porque haya habido alguien en tu partido que haya robado. Yo no defendería mi institución con sangre, porque defiendo más a los hombres que a las organizaciones, pero desde luego que no pienso avergonzarme de pertenecer a ella. Yo presumo de ser cura.

¿En qué momento vio usted la luz: siempre supo que quería ser sacerdote o tuvo una revelación repentina tipo Saulo?

Cuando era niño y me preguntaban que quería ser, en vez de futbolista o médico, yo decía que cura. Pero entonces aún no era por fe o vocación sino por admiración al cura de mi pueblo, don Dimas. En Mieres en aquellos años se mataba a la gente, fallecían también muchos en las minas y había cientos de viudas y huérfanos, y él siempre iba a consolarlos y ayudarlos. Yo lo veía y lo idealicé. Así que decidí ser cura no para dar misa sino para hacer el bien como él. Después, en el seminario, ya con veintitantos años, tuve la oportunidad de trabajar con los gitanos, que eran lo más apartado de la sociedad en aquellos tiempos y, poco a poco, a través de ese labor de ayuda en una sociedad en la que había hambre y frío fuimos conquistando nosotros a la sociedad y la vocación a mí.

¿Qué ha provocado su mayor crisis de fe?

He tenido crisis de fe cuando los que mandan en la Iglesia me han querido hacer comulgar con ruedas de molino. Cuando uno tiene los pies en la tierra no aguanta eso, no soporta ver que hay muchos niños a los que no se ha querido bautizar por ser hijos de madres solteras o de lesbianas. O cuando alguien no te entiende por besar y bendecir a un homosexual. Ahí sí he tenido momentos de crisis, porque esa no es la Iglesia en la que yo creo. Aunque, en honor a la verdad, ha tenido más problemas la Iglesia conmigo que yo con la Iglesia.

 Sufrió un cáncer. Por mucha fe que uno tenga una vida posterior, ¿la muerte asusta igual desde cerca?

Sí, yo he tenido mucho miedo a la muerte y he rezado a oscuras y me he aferrado a esta vida. Pero ahora, cuando uno ya se acerca al fin de la vida y ha hecho muchas cosas que le han llenado, ese temor se disipa. Al final, lo que te quita el miedo a la muerte no es la fe, es la edad.

 El lema de Mensajeros de la Paz es "Sólo ante Dios y un niño debemos ponernos de rodillas", ¿cómo valora la actuación de la Iglesia ante su grave problema de pederastia?

No se puede negar que ocurrió y que se tardó en afrontar, pero fue en tiempos pasados. La Iglesia de hoy es mejor que la de hace unos años y es muy difícil que actualmente haya algún sacerdote que haga algo así, igual que cada vez existen menos políticos corruptos. La sociedad mejora y las organizaciones mejoran.

 Pero se encubrió y la Iglesia se resistió a disculparse...

Es que eso de que haya que pedir perdón por esto... que lo pidan los que lo han hecho. No sé por qué tenemos que pedirlo todos ni la Iglesia en general. Ha sido una desgracia de la Iglesia, pero no sólo de ella, sino de todas las instituciones que han tenido mucho trato con niños. Pero, insisto, por fortuna se ha afrontado y se han tomado medidas para que no vuelva a pasar.

Gent gran, pilar de la societat

Dijous 30 de maig, animava amb el Joan Sebastià Martí una nova edició del Te i Simpatia de la Fundació Enllaç (enllaç). El títol era "Què en fem dels nostres grans". En aquest cas es tractava de reflexionar des de la nostra pròpia visió però en comparació amb les del Marroc (amb la Fátima), de les Filipines (amb la Mila), de Colòmbia (Carolina) i amb l'Stewart (Xina).

En un moment varem poder compartir la realitat que ens mostren les piràmides d'edat d'aquests països, corresponents al 2010 i, com a previsió, al 2040. Les previsions d'Espanya i la Xina per a l'any 2040 són ben clares. Qui se n'ocuparà de la gent gran? Segons la conversa, algunes iniciatives que tot just ara comencen a sorgir, com les cooperatives o grups d'amistats en vivendes compartides semblen poder ser certa solució al problema. 

Les incloc a sota a mode de reflexió. Totes les dades estan extretes del web https://www.populationpyramid.net

Memorial Internacional de la SIDA

Dissabte passat participava en els jardins del Memorial Permanent de la SIDA a Barcelona, a Montjuïc del 26 Memorial Internacional de la SIDA, un acte senzill però emotiu que vol aplegar totes les associacions que treballen en l'àmbit de la prevenció però també de l'atenció a les persones malaltes i el record d'aquelles que ja no hi són, físicament, entre nosaltres. 

Tres són els sentiments que em van venir assegut al costat d'Alpe i Llucià, matrimoni agafats de la mà: el primer, tant de bo les religions fossin partícips dels sentiments de l'acte i de les polítiques en promoció de la vida de les persones. Llàstima que tan sols la visió de la presentadora, la transformista Brigitta Lamoure -David Cano-, o la menció de la PrEP els hi pogués espantar.

El segon, la visió a la defensiva de part de la jerarquia de l'església. El mossèn que em tutoritza el meu treball de final de grau (TFG), tot i conèixer-me i ser una persona no tancada a la realitat LGTIB, em va observar el següent "Está claro tu compromiso con la comunidad LGTBI+, lo cual viene de perlas en este momento histórico, pero ya te dije que no eres lo mismo de crítico con sus asertos fundamentales (cosmovisión, antropología de fondo...) como lo eres con algunos elementos de la doctrina y de la organización eclesial. En este sentido, el trabajo puede dar la impresión de un cierto sesgo ideológico (que no tiene por qué ser algo necesariamente negativo, pero hay que ser consciente de ello).".  

No és un compromís amb la comunitat, amb el moviment, vol ser un compromís amb les persones LGTIB+, moltes de les quals no són el que sembla en veure el glamour de l'ambient de la nit, dels festivals... algunes també desafavorides i apartades.

I el tercer, que el transcendir, el pensament en el més enllà, és un sentiment no només religiós, si no antropològic.  

Informació sobre la Fundació Enllaç (i meva)

Aquesta entrada dóna continuïtat a "Informació sobre la Fundació Enllaç" de 8 d'abril passat. 

En diverses entrades anteriors n'he fet esment que des de fa temps sóc voluntari de la Fundació Enllaç de Barcelona. Aprofito una entrevista feta per una alumne de 4t curs de secundària d'una de les escoles Vedrunes de Barcelona, la Sara Martínez, per presentar-ne una mica les tasques que desenvolupo a la fundació.

---

1- En què consisteix el teu treball de voluntariat en aquesta associació? Jo faig vàries coses: per un costat, com que això és una associació de gent gran; jo vaig un cop per una o dues setmanes a casa d’un senyor que té, gairebé, 87 anys i l’acompanyo, li dono conversa; en algun moment, quan fa més bon temps, sortim a passejar. Per un altra banda, aquí, un cop al mes, fem una activitat de conversa: es planteja un tema, ve alguna persona a explicar, semblant a una conferència; però, s’intenta que després es facin preguntes i es creï un debat. No és tant una xerrada, sinó la intenció és generar un debat. I organitzo aquestes activitats amb un altre voluntari. L’última que vam fer era sobre la salut de la gent gran; un altre, era de política, i va vindre el Xavier Trias, que va ser alcalde de Barcelona fa un temps. I fins, fa poc, estava ajudant també a la pàgina web. Ara, per falta de temps, ho he deixat de fer.

2- Perquè vas decidir fer de voluntari/a en aquesta associació?
Jo porto fent voluntariat tota la vida. A l’escola, ja vaig fer de voluntari, i en un Cau, com a monitor. Després, en vaig anar a Paraguai a fer de voluntariat un estiu. Encara que quan treballo i tinc responsabilitats i no puc fer aquestes coses, aquest sentiment de les ganes de fer alguna cosa per la resta sempre l’he tingut. I des de que treballava aquí a una escola a prop, i vaig veure quin tipus d’associacions hi ha, i vaig veure aquesta que és d’un tema que m’agrada, jo també soc homosexual i estic casat, i em vaig dir “Que puc fer?”; llavors, vaig trucar a preguntar i ja porto gairebé un any i mig i estic content.

3- Que creus que t’ha aportat el ser voluntari/a al teu creixement personal?
De tot. Jo no soc la persona que soc, si no m’hagués anat un any a viure al Paraguai; a mi, allò em va canviar l'estructura mental de com soc; però tot això ja venia d’abans, ja que, jo anava a un Cau des de petit i després com a monitor, he après a gestionar amb persones, amb problemàtiques, portar grups, preparar les excursions, temes de gestió i econòmics, etc.

4- Quins són els contres de ser voluntari/a?
Jo diria que contres, cap. En algun moment, hi ha gent que pensa “Jo no faré res pels altres”, pel fet que, jo no cobro per ser voluntari. Vaig tenir la sort que els meus pares estaven bé econòmicament i no vaig tindre la necessitat amb 18 anys de posar-me a treballar per poder fer algunes coses; llavors, podia ser voluntari. De contres, cap. Sí que hi ha algun moment, igual que a la feina, que algun dia, les coses surten malament i t’enfades; però, com que això, habitualment, es fa en grup, amb altres persones; també es crea un ambient molt bonic, si no, d’amics, de persones que treballen pel mateix ideal. Per tant, jo crec que un treball de voluntariat, a més a més d’anar a fer la feina, ha d'haver-hi un bon ambient, que et sentis acollit amb les altres persones.

5- Quant de temps has estat fent de voluntari/a en aquesta associació?
Des del desembre de 2016

6- Recordes alguna cosa del teu primer dia de voluntariat?
Potser el primer dia que vaig trucar a aquesta porta, no coneixia res i no sabia com seria; una mica, aquesta por que tenim al principi de tot el que és nou. I després, el dia que em van presentar aquest senyor gran que jo acompanyo, doncs clar, al primer moment, que vàrem sortir aquí a passejar, vaig pensar “I que li dic?”, i suposo que ell estava igual; però, després amb el pas del temps, cada dimecres, quan jo puc anar, em fa il·lusió; hi ha dies que no fem res, però hi ha altres, que veus que té un problema i t’ho explica. Llavors, recordo dels primers dies, la por escènica al primer moment.

7- Tens alguna anècdota del teu treball de voluntariat?
Sí, i me'n vaig al temps del Paraguai. Un dia, estava jo i un altre voluntari en una casa amb una família, que estàvem fent una visita per veure si els nens que hi havia estaven escolaritzats o no. I s’apropen una parella que eren testimonis de  Jehovà  venien amb les seves bíblies i  s’apropaven per parlar d’allò; i a apropar-se, com allà es parla castellà, ens van dir “Hola! Buenos dias!”, però ho van dir amb un to que tots dos vam dir “Aquests són catalans” i la gràcia, és que ens vam trobar a la part del món, nosaltres que anàvem de voluntaris d’una ONG catòlica, i ells venien per un altre; però tots érem catalans fent alguna cosa de voluntariat pel món.

8- Que és el que més t’agrada de fer voluntariat?
Per un costat que surts del teu ambient, vull dir, el meu ambient és el de l’escola, perquè, sóc professor. Llavors, surto i m’oblido d’ell i entres en un altre tema, en aquest cas de la gent gran gai, lesbiana, etc. I veus que, normalment, dius “és que tinc problemes, perquè a la feina, tinc molt que fer”, però, amb això, veus una altra realitat. I veure que els problemes que tenen altres persones; per un costat, et fa sentir bé perquè crec que no ens hem de queixar tant i després, quan veus el somriure d’aquesta persona o que ara amb la pàgina web, el que fas, arriba a més gent. Et sents realitzat i content de pensar que a poc a poc, anem canviant cosetes.

9- Creus que el fer de voluntari/a és una experiència que tothom hauria de fer? Per què?
Jo crec que sí. Per exemple, la Generalitat, fa uns anys, va començar a posar el projecte d’Aprenentatge i Servei a les escoles, concretament a 4t d’ESO, que encara no és obligatori; però en penso que dintre d’uns anys serà obligatori; en el fons, es tracta que als alumnes de 4t d’ESO us obliguen a fer una mica de voluntariat; jo penso que està molt bé, perquè així obliguen a tothom; quan ho hem fet a la meva escola, sempre es diu “Perquè ho hem de fer?”, però després, hi ha alguns que descobreixen un món dintre del voluntariat i canvien una mica. Vull dir, si; crec que s’hauria d’obligar una mica.

10- Que els hi diries a la gent que està pensant a fer voluntariat?
Primer, fora pors, ànims i endavant. Que preguntin alguna persona que, potser ja ho ha fet com un professor, monitor, etc. I després que, busquin anar allà on es facin coses que els hi agraden i si es pot fer en parella o en grup, sempre se sent un més còmode.

Informació sobre la Fundació Enllaç

En diverses entrades anteriors n'he fet esment que des de fa temps sóc voluntari de la Fundació Enllaç de Barcelona. Aprofito una entrevista feta per una alumne de 4t curs de secundària d'una de les escoles Vedrunes de Barcelona, la Sara Martínez, per presentar-ne una mica el que és i el que fa la fundació.

---

La Fundació Enllaç es va formar l’any 2008, quan un grup de 22 persones pertanyents al col·lectiu LGTBIQ+ es varen proposar iniciar una nova línia de treball orientada a la creació d’una entitat amb la missió de donar suport a les persones LGTBI en situacions d’aflicció, vulnerabilitat i dependència, fos la que fos la seva edat.

En la associació desenvolupen quatre àrees d’acció:

Acollim, assessorem i acompanyem Volen que les persones grans LGTBI, en situació de vulnerabilitat o dependència, sàpiguen que tenen algú al costat, i que mai més se sentin soles. 

Promovem eines i recursos per al benestar i l’autonomia personal Difonen i t’ajuden a utilitzar els recursos socials i instruments legals que els permeten decidir a les persones LGTBI com volen viure i el tracta que voldrien rebre aquest persones si arriba un moment en que no poguessin expressar prou bé la nostra voluntat.

Impulsem el coneixement de la realitat de les persones LGTBI, i en fem difusió Participen activament en estudis científics, desenvolupen programes de formació per a professionals, i fan activitats de sensibilització. Estan atents/es a la qualitat dels serveis que s’adrecen a les persones grans o en situacions de dependència.

Som un espai de trobada, i de relació Les activitats de la Fundació, tenen com a objectiu afavorir la relació entre les persones i la cura pels altres.

La fundació Enllaç donen serveis de suport social (sessions amb una treballadora social sobre els recursos públics d’atenció a les persones grans), suport psicològic (sessions per parlar amb un/a terapeuta psicoanalista d’allò que et preocupa i per crear un pla personal per millorar les condicions actuals de la teva vida), assessorament legal (consultes amb un advocat per prendre les millors decisions amb previsió de futur) i l’Enllaç Trans (sessions especialitzades per compartir experiències amb altres persones trans d’edat avançada).