El cost d'amagar...

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"and must live alone"

"If you ever have leprosy, you must tear your clothes, leave your hair uncombed, cover the lower part of your face, and go around shouting, “I'm unclean! I'm unclean!” As long as you have the disease, you are unclean and must live alone outside the camp."

---

El llibre de Levític recull una sèrie de preceptes a complir davant de la lepra i altres malalties de la pell que es donaven de forma generalitzada en el Israel del s.I. El que es pot veure és que els malalts eren tractats com a apestats i obligats a viure exclosos de la societat. Potser en aquella època no hi havia una altra manera d'actuar per evitar el contagi.  

Llegeixo en un mail que m'arriba de la Fundació Pasqual Maragall (enllaç) amb el títol "Els costos ocults de l’Alzheimer". Diu així: 

Entre 27.000 i 37.000 euros anuals. Segons els últims informes, aquest és el cost anual d’assistir un pacient diagnosticat d’Alzheimer. Però aquestes xifres estan equivocades, i avui volem que sàpigues el perquè.
Aquestes estimacions únicament tenen en compte els costos directes (aquells que inclouen l’atenció mèdica) i els indirectes (les cures per part dels familiars). No obstant això, la veritat és que l’impacte socioeconòmic de l’Alzheimer és molt més gran, els costos “ocults” són enormes, i gràcies a estudis com aquest, seguim denunciant la situació.

José Luis Molinuevo, el nostre director científic del Programa de Prevenció de l’Alzheimer del BBRC, ha publicat com a coautor un informe internacional sobre aquests costos “ocults”. S’hi tracten les conseqüències en la salut dels cuidadors com l’ansietat o la depressió; les dificultats en l’economia familiar (obligats a retallar despeses o desfer-se dels estalvis) i el deteriorament de la qualitat de vida de les persones diagnosticades i els seus cuidadors, per als quals no existeix el rellotge."

Moltes societats encara actuen d'una forma similar davant determinades situaciones u/o malalties. Fins fa poques dècades s'amagava a familiars i veïns el fet de tenir un familiar amb disminució física o psíquica; és encara freqüent, tot i que cada cop menys en determinats ambients, el cas de famílies que amaguen tenir un fill o filla homosexual... El cost econòmic però també social, ètics, familiar... que té d'amagar determinades situacions!!! Tant difícil és acceptar com a normal el que la vida ens porta? Tant difícil no jutjar? Tan difícil, estimar?

Tan difícil, estimar? 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text del Levític Lv 13,1-59?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Excedència, experiència, gràcia

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"you must set him free"

"The Lord gave Moses the following laws for his people: If you buy a Hebrew slave, he must remain your slave for six years. But in the seventh year you must set him free, without cost to him"

---

El llibre de l'Èxode és conegut principalment per la història de Moisès, de les plagues i de la sortida del poble hebreu del país opressor, Egipte. Però conté també una part del que s'anomena el codi de l'Aliança. Aspectes sobre la cultura, l'alliberament dels esclaus, faltes mortals, lesions, la propietat, justícia i respecte... I és sobre el repòs de l'any sabàtic que avui vull reflexionar. 

El text bíblic d'avui correspon a Ex 21,1-6 tot i que trobem un de similar també en el llibre del Deuteronomi (cfr. Dt 15,12-18). I algun altre sobre el temps de gràcia per la terra també en el Levític (cfr. Lv 25,2-7). El que m'interessa realment d'aquests texts no és tant la casuística concreta si no la seva existència. El poble jueu ja s'havia adonat de la importància d'aquesta possibilitat de temps de descans i alliberament, temps sabàtic per a les persones com de guaret per a la terra. I així queda reflectit a la Llei en el codi de l'Aliança amb Déu. Algú pot pensar que no parla més que d'esclavatge i això ja no està bé. Però en aquell moment històric, la comparació era l'esclavatge ferotge dels egipcis.

Aquest curs escolar 2019-20 estic en un temps de gràcia, aprofitant una excedència laboral vivint la vida, compartint en parella, reduint el meu ritme, deixant el mòbil de banda, vivint fora, viatjant, estudiant... Difícil? Una mica, però menys en parella. Interessant? Moltíssim. Obert? Totalment, tal que ja hem hagut de canviar els plans per esdeveniments sobrevinguts. I ara, després d'un temps, en faig aquesta Entrada d'avui, ja a prop de tornar-me'n cap a la que és enguany casa meva, al Vietnam, "Nhà tôi ở việt nam". 

A títol d'exemple, el text següent correspon a l'apartat d'Excedències del Conveni col·lectiu de treball del sector d’ensenyament privat de Catalunya per a l’any 2006 (codi de conveni 7900575) de 14 de juliol (DOGC Núm. 4721 de 19/9/2006)

CAPÍTOL SETÈ Excedències
Article 53L’excedència podrà ser voluntària o forçosa, en els termes previstos en els articles següents. En ambdós casos el treballador no tindrà dret a retribució, excepte l’establert en el capítol de drets sindicals.

Article 54 Excedència forçosaSeran causa d’excedència forçosa les següents:
a) Per designació o elecció per un càrrec públic que impossibiliti l’assistència al treball.b) Per a l’exercici de funcions sindicals, d’àmbit provincial o superior, sempre que la central sindical a que pertanyi el treballador tingui representativitat legal suficient en el sector de l’ensenyament privat.c) Per atendre al cònjuge o familiar dins del segon grau de consanguinitat greument malalts; l’excedència no serà superior a dotze mesos. d) El descans d’un curs escolar per a aquells treballadors que desitgin dedicar-se al seu peperfeccionament professional, després de nou anys d’exercici actiu en el mateix centre. Quan aquest perfeccionament sigui conseqüència de l’adequació del centre a innovacions educatives, el període d’exercici en el centre quedarà reduït a 4 anys. Als professors recol·locats se’ls reconeixerà la mateixa antiguitat que gaudeixen a efectes econòmics.e) L’excedència especial per al treballador per naixement o adopció d’un fill, donarà dret a la reserva fins a 3 anys del lloc de treball, computant-se a efectes d’antiguitat els 3 anys. Quan el pare i la mare treballin al mateix centre, només un d’ells podrà exercir aquest dret. 

Article 56 Excedència voluntària L’excedència voluntària es podrà concedir al treballador amb la petició prèvia per escrit; poden sol·licitar-la tots els que tinguin, al menys, un any d’antiguitat al centre i no hagin gaudit d’excedència durant els 4 anys anteriors.

No m'interessa en aquesta Entrada entrar en la casuística d'aquest conveni o en temes empresarials o sindicals, simplement també en la seva existència. En un temps en el que algunes de les societats més avançades (avançades, segons quin barem?) presumeixen del grau de llibertat i dels drets aconseguits, és bo mirar enrere i comprovar com ja en temps passats, hi havia intents de conciliar la vida de les persones, de fer preceptes més comunitaris, més fraternals i justos. 

El codi de l'Aliança del poble d'Israel es basa en l'experiència religiosa fundada en l'Aliança del Sinaí, aquella crida gratuïta que Yahvéh va fer a aquell poble oprimit, fent-lo el poble escollit. de forma paral·lela, també existeix el codi de santedat, aquell que es fonamenta en la Llei de Déu en relació a la persona creient; però malauradament aquesta última amb el pas dels segles es va anar convertint en llei per la llei, oblidant els seus pressupostos. Es va convertir en un codi moral de santedat i de puresa, un codi opressor i farisaic. Passa quelcom similar amb la legislació de les nacions modernes? Legalitat sota el poder ferotge de l'economia?

Llei sí, en positiu pel bé de les persones 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text del llibre de l'Èxode, Ex 21,1-6?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Llei o vida? Amor

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Tot i que a l'Entrada "A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1 d'octubre de 2017)" de data 1 d'octubre, manifestava el meu interès en no pronunciar-me, a meitat setembre se'm va demanar un article i així vaig fer-ho. És aquest que segueix.

No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones...) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?

Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i 1 senyora, nomenem-la: Ana Maria Ferrer) jutges de la sala de lo Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?

Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop i lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés al tercer grau, etc.. i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?

I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però... quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? La europea? La venjativa? La que busca solucions?  

I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? d’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, inclús odi? 

Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La busca solucions? Què interessa? A qui?... I massa poques respostes, ara com ara.

Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres el veuen contra la falta d’hospitalitat; uns no en fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor. 

També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de la setmana passada, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats. 

Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” -recordant aquell “atado y bien atado”- amb un procés gairebé impossible de reforma (arts.166-169). 

I ben poques respostes, fins ara. Convido als implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, el de compassió?  D’allò escrit, a la vida? 

I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei – vida. La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.

---

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article, de la meva pròpia autoria, va ser publicat en el núm. 116 de la revista L'AGULLA de setembre de 2019* amb el mateix títol, "Llei o vida? Amor".

*Nota: Escrit de data 14 de setembre.

Conèixer per entendre (i potser estimar)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"the holy mountain, also called Horeb"

Portada del n. 500 de l'informatiu HOREB, de la Unió de Religiosos de Catalunya

"One day, Moses was taking care of the sheep and goats of his father-in-law Jethro, the priest of Midian, and Moses decided to lead them across the desert to Sinai, the holy mountain. There an angel of the Lord appeared to him from a burning bush. Moses saw that the bush was on fire, but it was not burning up. “This is strange!” he said to himself. “I'll go over and see why the bush isn't burning up.”"

---

La muntanya del Sinaí, també coneguda com Horeb, és el lloc on Déu es va trobar amb Moisès i el va cridar a liderar la salvació del poble, l'èxode d'Egipte. Allò que dona nom al llibre de l'Èxode i que n'és antecedent de la salvació cristiana. Avui en dia, en llenguatge cinematogràfic, en dirien "preqüela".

És interessant notar com Moisès, en aquest text de vocació, sembla oposar-se a la proposta divina, tot i que al final, l'acceptarà. En un primer moment, veient la bardissa cremant exclama «M'atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: què ho fa que la bardissa no es consumeixi?» (v. 3)

Tot això ve a compte del número 500 de l'informatiu HOREB (enllaç), de la Unió de Religiosos de Catalunya, URC (enllaç), arribat la setmana del 20 de setembre. Per coincidències de la vida he pogut ser proper a aquesta institució en temps dels seus secretaris generals, els germans Valerià Simon (DEP), Antoni Salat i amb l'actual, Lluís Serra, i he vist com crema amb força la vida religiosa a Catalunya. De vegades més fort i de vegades més suaument, en llocs fermament i en d'altres com a petites guspires, però sempre endavant, com a signe de l'Esperit.  

Si vols tu també conèixer part de la vida eclesial a Catalunya, pots accedir a aquest numero 500 o subscriure't per rebre'l de forma setmanal, cada dijous. Fes-ho des del web de la URC. 

Coneix i entendràs (després, estima, si vols)!

---

Vols llegir el text del llibre de l'Exode 3,1-10?

- Versió en català, anar-hi

- Versió espanyola, anar-hi
- English version, anar-hi

TFG: Alliberament de la persona, 9 (defensa)

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. Representa a més a més, el final d'aquesta sèrie d'entrades. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy corresponde a la sesion de defensa del trabajo en la Faculta de Teología de Granada, el pasado 26 de junio. Y quiero hacer un pequeño resumen de mis impresiones, aunque todo fue muy rápido, 15 minutos de exposición por mi parte y 15 minutos de diálogo con los profesores miembros del tribunal.

El mes de junio pasado acabé, con la defensa del Trabajo de Final de Grado (TFG) los estudios en ciencias religiosas, 6 intensos años en los que he puesto orden en mi fe y en mi ser cristiano comprometido. Como tema escogido la liberación que representa la propuesta cristiana: el evangelista pone en boca de Jesús “La verdad os hará libres” (Jn 8,32) dirigida a quienes le seguían. Y quise enfocarlo en las personas –también criaturas e Hijas de Dios– que integran en su ser personal alguno de los adjetivos de las siglas LGTIB+. 

Evidentemente el tema está de actualidad por diversos motivos: la propuesta cristiana aspira a actualizarse de forma continua en todo tiempo, lugar y cultura, y lo LGTIB+ ya no puede obviarse como antaño; segundo, los 50 años de los hechos de Stonewall (Nueva York) que son semilla del mayor periodo de aceptación de las personas LGTIB+ y de sus derechos, pese a que aun quede mucho por conseguir; y tercero, el tiempo que vivimos de confrontación entre dos formas de entender la antropología. Son prueba de ello en el ámbito eclesial, el sínodo de obispos sobre la familia de 2015, las diversas palabras y acciones del Papa Francisco, el preocupante tema de los abusos sexuales, vinculado al celibato y al secretismo generalizado, el reciente y duro documento 'Varón y mujer los creó', publicado por la Congregación para la Educación Católica; pero también propuestas de cara a un entendimiento como son “La parella humana”  del jesuita Pep Baquer o “Tender un puente” del también jesuita James Martin. El TFG que defendí iba en esta misma línea.

El trabajo realiza un camino de lo más amplio a lo más concreto, empezando por el don Dios que es la creación, el mundo en el que vivimos, aquel en el que en el momento de la creación “estaba bien” según el Génesis (Gn 1,10.18.21.25), siguiendo por el don también de Dios que es la humanidad y que somos cada uno en nuestra singularidad concreta, y que se nos define como “muy bien” (Gn 1,31) para repasar sobre el cómo entendemos que se nos revela el Dios cristiano de una forma cercana, amorosa, familiar como “Abba” (Gl 4,6) lejos de lo majestuoso e hierático de otros dioses, también a menudo de forma misteriosa e incomprensible.  Finaliza esta parte hablando de la Iglesia, también como don y misterio, sacramento que acerca la divinidad, católica, apostólica pero también excesivamente romana, clerical y jerarquizada (LG18-29) pese a haberse autodefinido como pueblo de Dios (LG9-17) en el Concilio Vaticano II, en 1964, en época cercana a Stonewall. 

La segunda parte  presenta un conjunto de cadenas –personales, sociales pero también eclesiales– que fácilmente nos oprimen sobre todo si no somos conscientes –en un sistema global, en el que prima lo virtual por encima de lo real y que tiende al capitalismo exagerado, herencia de un europeísmo occidental en decadencia– y, finalmente, lo que la propuesta cristiana ofrece a partir de Jesús el Cristo.  

El día de la defensa ante el tribunal, en Granada, nos encontramos frente a frente cuatro personas de Iglesia, tres en su papel de profesores y quien esto escribe, como alumno. El tribunal lo formaban dos sacerdotes y una monja, uno sobriamente vestido con alzacuello y el otro de camisa veraniega y vaqueros. Ella sin hábito y vestida como cualquier mujer de su edad. Las preguntas del presidente del tribunal y tutor, dentro de lo previsible pues ya habíamos intercambiado previamente puntos de vista. Me preguntó por la “I” i el “+”de las siglas del movimiento –intersexual, lo que antiguamente se conocía como hermafrodita, y el + como inclusión de otras tipologías: transexuales, transgéneros, asexuales, pansexulaes, poliamorosos…–  y expresó su preocupación por que el TFG hubiera llegado al centenar de páginas cuando la demanda era solamente de 50. Mi respuesta fue que me parecía más importante enfatizar la realidad de las personas desde la teología y las normas que no al revés.  

Las reflexiones y preguntas del otro sacerdote fueron también sobre la distribución de páginas y del tiempo dedicado a la presentación oral a lo teológico (3’) y a la temática LGTIB+ (12’) –eso es que cronometró– y sobre la relación entre tradición, escritura, magisterio y realidad. Intuí la importancia que, como persona sacerdote, da a la teología y al magisterio. 

La hermana prefirió no plantear pregunta alguna, simplemente reflexionó en voz alta: se alegró de poner cara al nombre del autor, alabó la valentía del tema así como algunas de las modernas referencias utilizadas –films y redes sociales– y manifestó, de forma discreta pero realista, haberse sentido apartada también en algunos momentos, discriminada como mujer en la Iglesia. Al acabar incluso se me acercó y comentamos agradablemente sobre algunas personas en común a partir de nuestras congregaciones. 

Cada uno, escuchó desde su propio ser –imposible hacerlo de otra forma pues los sentidos son las únicas formas que tenemos de relación con el exterior– y objetivó desde su propio ser –la razón, el corazón, alma, fe, nuestro “yo profundo” es la única forma que tenemos de filtrar y juzgar lo que los sentidos nos proporcionan–, lo que presenté en la defensa. Finalmente se pusieron de acuerdo en una nota: un 9. El punto que falta para la excelencia la pusieron dos personas cercanas, un@ adolescente y un sacerdote ya de edad, que avanzaron a lo largo de este tiempo en su asunción personal.

Contínua i profunda conversió dels cors

"veient que feia goig de veure"

 

"Però el Senyor-Déu cridà l'home i li va dir: --On ets? Ell li va respondre: --He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m'he amagat. El Senyor-Déu li replicà: --Qui t'ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit? L'home va respondre: --La dona que has posat al meu costat m'ha ofert el fruit de l'arbre i n'he menjat. Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona: --Per què ho has fet, això? Ella va respondre: --La serp m'ha enganyat i n'he menjat."

---

Ara fa uns dies el papa Francesc feia publica una Carta Apostòlica de tipus "Motu Proprio", amb un recull de normes sobre el tractament de possibles casos d'abús dins l'Església. Recullo la introducció.

«Vosotros sois la luz del mundo. No se puede ocultar una ciudad puesta en lo alto de un monte» (Mt 5,14). Nuestro Señor Jesucristo llama a todos los fieles a ser un ejemplo luminoso de virtud, integridad y santidad. De hecho, todos estamos llamados a dar testimonio concreto de la fe en Cristo en nuestra vida y, en particular, en nuestra relación con el prójimo.

Los delitos de abuso sexual ofenden a Nuestro Señor, causan daños físicos, psicológicos y espirituales a las víctimas, y perjudican a la comunidad de los fieles. Para que estos casos, en todas sus formas, no ocurran más, se necesita una continua y profunda conversión de los corazones, acompañada de acciones concretas y eficaces que involucren a todos en la Iglesia, de modo que la santidad personal y el compromiso moral contribuyan a promover la plena credibilidad del anuncio evangélico y la eficacia de la misión de la Iglesia. Esto sólo será posible con la gracia del Espíritu Santo derramado en los corazones, porque debemos tener  siempre presentes las palabras de Jesús: «Sin mí no podéis hacer nada» (Jn 15,5).  Aunque ya se ha hecho mucho, debemos seguir aprendiendo de las amargas lecciones del pasado, para mirar hacia el futuro con esperanza.

Esta responsabilidad recae, en primer lugar, sobre los sucesores de los Apóstoles, elegidos por Dios para la guía pastoral de su Pueblo, y exige de ellos el compromiso de seguir de cerca las huellas del Divino Maestro. En efecto, ellos, por razón de su ministerio, «como vicarios y legados de Cristo, gobiernan las Iglesias particulares que se les han confiado, no sólo con sus proyectos, con sus consejos y con sus ejemplos, sino también con su autoridad y potestad sagrada, que ejercen, sin embargo, únicamente para construir su rebaño en la verdad y santidad, recordando que el mayor ha de hacerse como el menor y el superior como el servidor» (Conc. Ecum. Vat. II, Const. Lumen gentium, 27). Lo que compete a los sucesores de los Apóstoles de una manera más estricta, concierne también a todos aquellos que, en diversos modos, realizan ministerios en la Iglesia, profesan los consejos evangélicos o están llamados a servir al pueblo cristiano. Por tanto, es bueno que se adopten a nivel universal procedimientos dirigidos a prevenir y combatir estos crímenes que traicionan la confianza de los fieles.

Deseo que este compromiso se implemente de manera plenamente eclesial, y que sea una expresión de la comunión que nos mantiene unidos, mediante la escucha recíproca, y abiertos a las aportaciones de todos los que están profundamente interesados en este camino de conversión.

Por tanto, dispongo: (enllaç al text sencer). 

El mal existeix i ha existit sempre doncs l'ésser humà és així. Alguns ho atribueixen a l'instint bàsic de supervivència que basa "la llei del més fort" i, les cristianes, al pecat d'Adam i Eva. Sigui com sigui en tenim una mostra més en els abusos sexuals per part de persones d'Església i, també, pels mètodes organitzats d'ocultació per part de la jerarquia eclesial. Joan Pau II el 1999 feia referència a les estructures de pecat a part del pecat personal. Doncs bé, ara s'ha demostrat que determinades organitzacions d'església, diòcesis, congregacions... actuaven d'aquesta manera. L'anomenada Església terrenal, feta d'homes i dones (majoritàriament per homes, això si) no pot ser excusa per una continua i profunda conversió.  

Preguem per l'Església, 
bé que ho necessita!

---

Vols llegir el text, Gn 3,1-24?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

TFG: Alliberament de la persona, 3

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy (enlace) corresponde al apartado 2. El don de Dios que es la persona.

“Entonces Dios el Señor formó al hombre, de la tierra misma, sopló en su nariz y le dio vida. Así el hombre comenzó a vivir… Entonces Dios el Señor hizo caer al hombre en un sueño profundo y, mientras dormía, le sacó una de las costillas y le cerró otra vez la carne. De esa costilla, Dios el Señor hizo una mujer, y se la presentó al hombre, que al verla dijo: «¡Esta sí que es de mi propia carne y de mis propios huesos! Se va a llamar ‘mujer’, porque Dios la sacó del hombre.»” (Gn 2,21-23).

TFG: Alliberament de la persona, 2

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 15 de desembre passat amb el títol "TFG: Alliberament de la persona, 1" i següents sota el mateix títol. 

Totes elles estan en castellà en ser el treball de final de grau de Ciències Religioses presentat a la Facultat de Teologia de Granada.

El índice del trabajo es el siguiente:

Dedicatoria  

Introducción
1. El don de Dios que es el mundo
2. El don de Dios que es la persona
3. Revelación de Dios en la historia
4. El don y el misterio que es la Iglesia
5. Cadenas a las personas
6. La verdad liberadora de Jesucristo
Bibliografía

---

La entrada de hoy (enlace) corresponde al apartado 1. El don de Dios que es el mundo.

“En el comienzo de todo, Dios creó el cielo y la tierra. La tierra no tenía entonces forma alguna; todo era un mar profundo cubierto de oscuridad, y el espíritu de Dios se movía sobre las aguas. Dios dijo: “¡Haya luz!” Y hubo luz.” (Gn 1,1-3)

La pregunta del sentit. D'on venim? (2)

"el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona"

"Déu digué: --Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen. Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí."

---

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquella altra, "La pregunta del sentit. D'on venim?" de 12 de juliol de 2017. I recullo el text "¿Dónde estábamos antes de existir?" (enllaç), publicat a la revista "La Croix en Español" (enllaç).

El text és un extracte de "Et qui donc est Dieu? 150 réponses à des vrais questions d’enfants" (Entonces, ¿quién es Dios? 150 respuestas a preguntas reales de niños). Respostes escrites per un grup d'homes y dones, periodistes o mossens, tots ells acostumats a parlar amb infants sobre la vida i la fe. Respostes senzilles, sense mentides. Dient realment allò que creuen, el que saben, el que han descobert durant la seva existència; en definitiva, allò que els fa viure avui.

Antes de existir, no éramos absolutamente nada. Pero otras personas prepararon nuestra llegada.

Antes de existir no estábamos en ninguna parte porque no existíamos.

Estamos tan acostumbrados a estar vivos que nos cuesta pensar en el tiempo en el que no estábamos vivos. Nos cuesta imaginar la época en la que nuestros abuelos eran niños... ¡Se hubieran reído si les hubieran hablado de nosotros entonces!

Nos parece increíble pensar que nadie nos conocía ni presentía nuestra futura existencia.

Antes de existir, no éramos nada en absoluto. Pero otras personas prepararon nuestra llegada.  Nuestros padres, para empezar… se conocieron, ¡qué extraordinario! Fue eso lo que nos dio un lugar en la vida. Gracias a nuestros padres, a nuestros abuelos, a nuestros bisabuelos y a todos los que vinieron antes, somos miembros de la gran familia humana.

Antes de existir, no éramos todavía, y, sin embargo, otra persona, Dios, ya nos había elegido y se alegraba de nuestra existencia. Porque nuestra vida no solo viene de nuestros padres. Surge algo más lejano, y su misterio es grande.

La Croix “Croire”

Comparant ambdós textos bíblics de la creació de l'home (millor dit, de l'éssser humà), es veu com el d'aquesta entrada d'avui, corresponent a la tradició anomenada sacerdotal, és ben curt i simple, "Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí" (Gn 1,27). 

Ben al contrari que el text de la tradició yahvista, "Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà: --Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn. Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien." (Gn 2,21-25). Text aquest, més narrat, més treballat. 

Amb quin dels 2 textos et quedes?
Importa realment el com va ser, o més, el fet?

---

Vols llegir el text, Gn 1,26-2,3?

- En català, anar-hi

- En castellà, anar-hi.

Fake news a la nostra vida

"veient que feia goig de veure"

"La serp li va replicar: --No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal. Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella."

---

El passat diumenge dia 13 l'Església celebrava la 52a Jornada Mundial de les comunicacions socials de 2018 i el papa Francesc va presentar el següent missatge (enllaç) al mes de gener passat.

Benvolguts germans i germanes,

En el projecte de Déu, la comunicació humana és una modalitat essencial per a viure la comunió. L’ésser humà, imatge i semblança del Creador, és capaç d’expressar i compartir la veritat, el bé, la bellesa. És capaç d’explicar l’experiència pròpia i descriure el món, i de construir així la memòria i la comprensió dels esdeveniments. 

Però l’home, si segueix el seu egoisme orgullós, també pot fer un mal ús de la facultat de comunicar, com ho mostren des del començament els episodis bíblics de Caín i Abel, i de la Torre de Babel (cf. Gn 4,1-16; 11, 1-9). L’alteració de la veritat és el símptoma típic d’aquesta distorsió, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Per contra, en la fidelitat a la lògica de Déu, la comunicació es converteix en lloc per a expressar la responsabilitat pròpia en la recerca de la veritat i en la construcció del bé.

Avui, en un context de comunicació cada vegada més veloç i immersos dins un sistema digital, assistim al fenomen de les notícies falses, les anomenades fake news. Aquest fenomen ens crida a la reflexió; per això he dedicat aquest missatge al tema de la veritat, com ho van fer ja en diferents ocasions els meus predecessors a partir de Pau VI (cf. Missatge de 1972: «Els instruments de comunicació social al servei de la veritat»). Voldria oferir d’aquesta manera una aportació a l’esforç comú per a prevenir la difusió de les notícies falses i per a redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat.

1. Què hi ha de fals en les notícies falses?Fake news és un terme discutit i també objecte de debat. Generalment al·ludeix a la desinformació difosa online o en els mitjans de comunicació tradicionals. Aquesta expressió es refereix, per tant, a informacions infundades, fonamentades en dades inexistents o distorsionades, que tenen com a finalitat enganyar o fins i tot manipular el lector per aconseguir determinats objectius, influenciar les decisions polítiques o obtenir guanys econòmics.

L’eficàcia de les fake news es deu, en primer lloc, a la seva naturalesa mimètica, és a dir, a la seva capacitat d’aparèixer com a plausibles. En segon lloc, aquestes notícies, falses però versemblants, són capcioses, en el sentit que són hàbils per a capturar l’atenció dels destinataris posant l’accent en estereotips i prejudicis estesos dins un teixit social, i se sostenen en emocions fàcils de suscitar, com l’ànsia, el menyspreu, la ràbia i la frustració.

La seva difusió pot comptar amb l’ús manipulador de les xarxes socials i de les lògiques que en garanteixen el funcionament. D’aquesta manera, els continguts, malgrat estar mancats de fonament, obtenen una visibilitat tal que fins i tot els desmentiments oficials difícilment aconsegueixen contenir els danys que produeixen. 

La dificultat per a desemmascarar i eradicar les fake news es deu tanmateix al fet que les persones sovint interactuen dins ambients digitals homogenis i impermeables a perspectives i opinions divergents. El resultat d’aquesta lògica de la desinformació és que, en comptes de realitzar una sana comparació amb altres fonts d’informació, cosa que podria posar en discussió positivament els prejudicis i obrir un diàleg constructiu, es corre el risc de convertir-se en actors involuntaris de la difusió d’opinions sectàries i infundades.
El drama de la desinformació es troba a desacreditar l’altre, presentar-lo com a enemic, fins arribar a la demonització que afavoreix els conflictes. Les notícies falses revelen així la presència d’actituds intolerants i hipersensibles al mateix temps, amb l’únic resultat  d’estendre el perill de l’arrogància i l’odi. A això condueix, en última anàlisi, la falsedat. 

2. Com podem reconèixer-les?Cap de nosaltres no pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats. No és feina fàcil, perquè la desinformació es fonamenta freqüentment en discursos heterogenis, intencionadament evasius i subtilment enganyosos, i se serveix a vegades de mecanismes refinats. Per això són lloables les iniciatives educatives que permeten aprendre a llegir i valorar el context comunicatiu i ensenyen a no ser divulgadors inconscients de la desinformació, sinó actius en el seu desvetllament. Són també encomiables les iniciatives institucionals i jurídiques encaminades a concretar normes que s’oposin a aquest fenomen, com les que han posat en marxa les companyies tecnològiques i de mitjans de comunicació, adreçades a definir nous criteris per a la verificació de les identitats personals que s’amaguen darrere de milions de perfils digitals. 

Però la prevenció i la identificació dels mecanismes de la desinformació requereixen també un discerniment atent i profund. En efecte, s’ha de desemmascarar el que es podria definir com la «lògica de la serp», capaç de camuflar-se a tot arreu i mossegar. Es tracta de l’estratègia utilitzada per la «serp astuta» de què parla el Llibre del Gènesi, la qual, als albors de la humanitat, va ser l’artífex de la primera fake news (cf. Gn 3,1-15) que va portar conseqüències tràgiques del pecat i que es van concretar després en el primer fratricidi (cf. Gn 4) i en altres innombrables formes de mal contra Déu, el proïsme, la societat i la creació.

L’estratègia d’aquest hàbil «pare de la mentida» (Jn 8,44) és la mimesi, una insidiosa i perillosa seducció que s’obre camí en el cor de l’home amb argumentacions falses i atraients. En la narració del pecat original, el temptador, efectivament, s’acosta a la dona fingint ser amic i interessar-se pel seu bé, i comença el seu discurs amb una afirmació vertadera, però només en part: «Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» (Gn 3,1). En realitat el que Déu havia dit a Adam no era que no mengessin de cap arbre, sinó només d’un arbre: «No mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal» (Gn 2,17). La dona, responent, ho explica a la serp, però es deixa atraure per la seva provocació: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem» (Gn 3,2-3). Aquesta resposta té un sabor legalista i pessimista: havent donat credibilitat al falsari i deixant-se seduir per la seva versió dels fets la dona es deixa enganyar. Per això, de seguida para atenció quan li assegura: «No, no morireu pas» (v. 4). Així doncs, la desconstrucció del temptador assumeix una aparença creïble: «Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal» (v. 5). Finalment, s’arriba a desacreditar la recomanació paternal de Déu, que anava dirigida al bé, per seguir la seductora incitació de l’enemic: «Llavors la dona va veure que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure» (cf. v. 6). Aquest episodi bíblic revela per tant un fet essencial per al nostre raonament: cap desinformació no és innòcua; per contra, fiar-se d’allò que és fals produeix conseqüències nefastes. Fins i tot una distorsió de la veritat aparentment lleu pot tenir efectes perillosos.

Del que es tracta, de fet, és de la nostra cobdícia. Les fake news es converteixen sovint en virals, és a dir, es difonen de manera veloç i difícilment manejable, no a causa de la lògica de compartir que caracteritza les xarxes socials, sinó més aviat per la cobdícia insaciable que s’encén fàcilment en l’ésser humà. Les mateixes motivacions econòmiques i oportunistes de la desinformació tenen la seva arrel en la set de poder, de tenir i de gaudir que en últim terme ens fa víctimes d’un engany molt més tràgic que no pas el de les seves manifestacions individuals: el del mal que es mou de falsedat en falsedat per a robar-nos la llibertat del cor. Heus aquí per què educar en la veritat significa educar per a saber discernir, valorar i ponderar els desitjos i les inclinacions que es mouen dins nostre, per a trobar-nos privats del bé «caient» en cada temptació.

3. «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32)La contínua contaminació a través d’un llenguatge enganyós acaba per ofuscar la interioritat de la persona. Dostoievski va escriure una cosa interessant en aquest sentit: «Qui es menteix a si mateix i escolta les seves mentides mateixes, arriba al punt de no poder distingir la veritat, ni dins d’ell mateix ni al seu entorn, i d’aquesta manera comença a perdre el respecte a si mateix i als altres. Després, com que ja no estima ningú, deixa també d’estimar, i per a distreure el tedi que produeix la manca d’estimació i ocupar-se en alguna cosa, es lliura a les passions i als plaers més baixos, i per culpa dels seus vicis, es fa com una bèstia. I tot això deriva del fet de mentir contínuament als altres i a ell mateix» (Els germans Karamazov, II,2).

Així doncs, com ens podem defensar? L’antídot més eficaç contra el virus de la falsedat és deixar-se purificar per la veritat. En la visió cristiana, la veritat no és sols una realitat conceptual que es refereix al judici sobre les coses, definint-les com a vertaderes o falses.

La veritat no és sols treure a la llum coses fosques, «desvetllar la realitat», com porta a pensar  l’antic terme grec que la designa, aletheia (d’a-lethès ‘no amagat’). La veritat té a veure amb la vida sencera. A la Bíblia té el significat de suport, solidesa, confiança, com ho fa entendre l’arrel aman, de la qual prové també l’amén litúrgic. La veritat és allò sobre el que un es pot sostenir per a no caure. En aquest sentit relacional, l’únic veritablement fiable i digne de confiança sobre el qual es pot comptar sempre, és a dir, «vertader», és el Déu viu. Heus aquí l’afirmació de Jesús: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6). L’home, per tant, descobreix i redescobreix la veritat quan l’experimenta en si mateix com a fidelitat i fiabilitat de qui l’estima. Només això allibera l’home: «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32).

Alliberació de la falsedat i cerca de la relació: heus aquí els dos ingredients que no poden faltar per tal que les nostres paraules i els nostres gestos sigui vertaders, autèntics, dignes de confiança. Per a discernir la veritat cal distingir què és el que afavoreix la comunió i promou el bé, i allò que, contràriament, tendeix a aïllar, dividir i contraposar. La veritat, per tant, no s’aconsegueix realment quan s’imposa com quelcom extrínsec i impersonal; en canvi, brolla de relacions lliures entre les persones, en l’escolta recíproca. A més, mai no es deixa de buscar la veritat, perquè sempre està alerta la falsedat, també quan es diuen coses veritables. Una argumentació impecable pot sostenir-se sobre fets innegables, però si s’utilitza per a ferir l’altre i desacreditar-lo als ulls dels altres, per més que sembli justa, no conté en ella la veritat. Pels seus fruits podem distingir la veritat dels enunciats: si susciten polèmica, fomenten divisions, infonen resignació; o si, per contra, porten a la reflexió conscient i madura, al diàleg constructiu, a una laboriositat profitosa.

4. La pau és la notícia veritableEl millor antídot contra les falsedats no són les estratègies, sinó les persones, persones que, lliures de la cobdícia, estan disposades a escoltar i permeten que la veritat emergeixi a través de la fatiga d’un diàleg sincer; persones que, atretes pel bé, es responsabilitzen en l’ús del llenguatge. Si el camí per a evitar l’expansió de la desinformació és la responsabilitat, qui té un compromís especial és qui pel seu ofici té la responsabilitat d’informar, és a dir: el periodista, custodi de les notícies. Aquest, en el món contemporani, no realitza només un treball, sinó una missió vertadera i pròpia. Té la tasca, en el frenesí de les notícies i en el remolí de les primícies, de recordar que en el centre de la notícia no hi ha la velocitat a donar-la i l’impacte sobre les xifres d’audiència, sinó les persones.

Informar és formar, és involucrar-se en la vida de les persones. per això la verificació de les fonts i la custòdia de la comunicació són processos de desenvolupament del bé veritables i propis que generen confiança i obren camins de comunió i de pau.

Senyor, feu-nos instruments de la vostra pau. Feu-nos reconèixer el mal que s’insinua en una comunicació que no crea comunió. Feu-nos capaços de treure el verí dels nostres judicis. Ajudeu-nos a parlar dels altres com de germans i germanes. Vós sou fidel i digne de confiança; feu que les nostres paraules siguin llavors de bé per al món:on hi ha soroll, feu que practiquem l’escolta;on hi ha confusió, feu que inspirem harmonia;on hi ha ambigüitat, feu que portem claredat;on hi ha exclusió, feu que portem compartició;on hi ha sensacionalisme, feu que usem la sobrietat;on hi ha superficialitat, feu que plantegem interrogants veritables;on hi ha prejudici, feu que suscitem confiança;on hi ha agressivitat, feu que portem respecte;on hi ha falsedat, feu que portem veritat. Amén.

Francesc

Genero jo, també, fake news?

---

Vols llegir el text, Gn 3,1-8?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.