Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pares. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pares. Mostrar tots els missatges

dissabte, 3 de setembre del 2016

Què esperes del teu fill o filla? Salm 15

"Allò que Déu espera de l'home"
" Salm. Del recull de David.
Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
No compten als seus ulls els descreguts,
honora els fidels del Senyor.
No es desdiu d'un jurament onerós,
no fia els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent.
El qui obra així,
mai no caurà." 

  • Aquest text correspon al Salm 15 inclòs en el llibre dels Salms de l'antic Testament. En ell es marquen tota una sèrie de normes, de condicions morals que cal cumplir abans d'entrar en el Temple, a la casa de Déu, i participar amb Ell del culte.
  • El següent text sobre el que és un fill és atribuït a José Saramago (portuguès, premi Nobel de Literatura de 1998):
"Hijo es un ser que Dios nos prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y, de nosotros, aprender a tener coraje. Sí. ¡Eso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor, principalmente de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado. ¿Perder? ¿Cómo? ¿No es nuestro? Fue apenas un préstamo... EL MAS PRECIADO Y MARAVILLOSO PRÉSTAMO ya que son nuestros sólo mientras no pueden valerse por sí mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias familias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos pues a nosotros ya nos bendijo con ellos."
  • I ara, un altre d'una mare i educadora, la Sónia López, membre del club anomenat de les Malasmadres (enllaç), 

  • Ja per acabar, quina és la nostra pròpia imatge que es desprèn del Nou testament? Aquella imatge que ens presenta Jesús de Natzaret? Si el seu Déu és Abba, és Pare, no és un rei ni un senyor en sentit estricte, quina és la imatge de fills i filles que ens vol transmetre? 
Com sents que et tracta, el Pare?
Com et van deixar fer els teus pares?
Fins a on estas disposat a deixar fer i acceptar els fills?

Vols llegir el text dels Salms, Sal 15 (14)?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

diumenge, 17 de gener del 2016

Celebració de la família, sense atacar ningú

Ara fa 15 dies, diumenge dia 3 de gener publicava l'Entrada "Celebració de la família, atac a..." comparant les visions de la família del bisbe de Còrdova monsenyor Demetrio Fernández i de la senyora Agustina Gisbert de Tarragona. 

La d'avui en té relació amb aquella, per la temàtica de la família, però també pel diferent paper de la jerarquia de l'Església cap el poble de Déu i cap a la societat en general. En aquesta ocasió presento una carta de Monsenyor Guillermo Steckling OMI, bisbe de la diòcesis de Ciudad del Este, al Paraguai de maig de 2012. Si la carta del bisbe Fernández traspuava entre línies un atac a tothom que intenta ser família sense ser família cristiana, aquesta d'avui destil·la un altre llenguatge. Llegeix, reflexiona i jutja tu mateix.


Matrimonio y familia desde el designio de Dios
Nuestra Iglesia en el Paraguay ha lanzado un trienio de la familia y ya hemos entrado en el primer año. Por eso la reciente XXIX Semana de Teología estuvo dedicada al tema de la familia. Habiendo escuchado varias conferencias y añadiendo mis propias reflexiones, ¿qué puedo sacar en limpio? 
El Presb. Fermín Castellano nos presentó la visión del libro del Génesis sobre el bien antropológico del matrimonio, que la Biblia ve como obra del Creador. Dios mismo ha querido que los seres humanos encuentren su plenitud en la relación entre hombre y mujer y que, uniéndose,  sean fecundos. ¿Correspondemos hoy a este designio de Dios? 
En lo positivo cabe decir que por estas tierras la familia y el matrimonio son apreciados por mucha gente de las generaciones jóvenes; por ejemplo, se visita mucho a los familiares, la gente se quiere casar por la Iglesia, hay parejas muy activas en las parroquias... 
Emergen también realidades negativas. El matrimonio tiene sus enemigos: ahí está el machismo tradicional, o el empuje hacia un libertinaje sin límites, o masivos intereses económicos que van en detrimento de la familia. De lo último es un ejemplo la migración: en busca de trabajo muchos hogares se fragmentan y a veces se desintegran para siempre. De esta manera nuestra sociedad no está ofreciendo un ambiente favorable a la familia y al matrimonio. 
No faltan quienes aprovechan el ambiente para desplazar la sexualidad, don de Dios, de su hábitat natural y la convierten en una droga más, que se puede comercializar. Basta observar la proliferación de los moteles, o el hecho de que un tercio de los sitios del internet se relacione hoy con la pornografía. Lo más triste es que esta situación ya no se quiere considerar como anormal, contraria a la voluntad de Dios, sino se crean teorías que la justifican. No es estraño que el cardenal Ennio Antonelli, presidente del Consejo Pontificio para la Familia, hable de una "revolución contra la familia" (VI Congreso Mundial de las Familias, Madrid, 25 de mayo del 2012). 
En otra charla de la mencionada Semana de Teología, el Presb. Silvio Suárez trataba de la ideología del género. Es verdad que hasta cierto punto los roles de varón y mujer se encuentran definidadas según las culturas de la época. Estas culturas cambian y a veces deben cambiar porque oprimen a la persona, especialmente a la mujer. Pero el hombre o la mujer no se parece a una computadora sin sistema operativo que se pueda programar de cualquier manera. Pensemos en la vocación de madre que es exclusivamente femenina. Una ideología de géneros múltiples donde la heterosexualidad se presenta solo como una de las posibilidades que todas valen lo mismo, tiene serias implicaciones a diversos niveles.
  • Cuando se sigue esta ideología, a nivel de la sociedad ya no se quiere conceder al matrimonio el puesto que se merece. La grandeza de una nación está en sus familias, por eso el estado la debe proteger y no colocar la alianza entre hombre y mujer a pie igual que por ejemplo las uniones gay. 
  • Por otra parte, a nivel de la  autocomprensión de la persona humana esta ideología nos aleja del proyecto de Dios que nos ha creado hombre y mujer, complementarios y fecundos, a imagen suya. Si no se acepta este aspecto de la creación, ello no lleva a una autosuficiencia contraria a la naturaleza humana. Ya no se quiere depender del otro, ya no serán la alteridad,  la reciprocidad y la vida que nace los grandes valores que se honrarán entre nosotros.
Matrimonio y familia hoy en día necesitan ser afirmados y defendidos. Es algo que deben hacer sobre todo los mismos casados. Desde la teología, quiero añadir un pensamiento, una pregunta: ¿dónde se encuentra el origen de la atracción entre hombre y mujer que existe en nuestra naturaleza? ¿No es cierto que Dios es el origen de todo amor humano? ¿No es es verdad que la unión matrimonial es imagen suya? Es por eso que el matrimonio se encuentra entre los siete sacramentos: nos conecta al mismo Dios-Amor y y es de esa fuente que trae tantas bendiciones sobre los esposos y los hijos, la sociedad entera y toda la creación.


Llegint aquest text de mns. Steckling i fent una comparació amb aquell altre de mns. Fernández em sento molt més còmode, tot i no estar d'acord amb el 100% del que diu.

Anem per parts: tot i la curta extensió del text, se'n fa una senzilla anàlisi de la realitat, punts positius i punts negatius. Es fa una crítica a alguns aspectes com el masclisme, l'esclavatge sexual, el llibertinatge, alguns interessos econòmics, la migració obligada, la prostitució i la pornografia. Ningú no pot negar que aquests punts no són bons, denigren la família (sobretot les dones) i sí que convé atacar-los. Quina diferència amb el text del bisbe de Còrdova que atacava les persones que amb tot l'amor del món pretenen donar acollida a una vida, tot i que sigui des de les tècniques modernes, per no poder-ho fer des de la sexualitat humana en la seva forma natural !!!

Continua el bisbe Steckling proposant l'Estat (en aquest cas el paraguaià, tot i que aquesta posició es pot fer extensible a tota la jerarquia catòlic) que no equipari el matrimoni amb les unions gais. Fixem-nos bé que el bisbe proposa però no ataca. Com a ciutadà, com a cristià i com a representant d'una entitat important com es l'Esglesia paraguaiana proposa al legislador el que considera.

Sobre el paràgraf següent -i aquí ve la meva opinió diferent- diu el prelat "Por otra parte, a nivel de la  autocomprensión de la persona humana esta ideología nos aleja del proyecto de Dios que nos ha creado hombre y mujer, complementarios y fecundos, a imagen suya.". A això responc jo que Déu també ha creat a imatge i semblança seva a les persones homosexuals. al voltant del 10% de la creació. D'acord que no són fecunds de forma natural, però ho poden ser actualment des de la tècnica sanitària i la legislació estatal. També que els conjugues homosexuals lluiten per construir una parella o una família en les que l'alteritat i la reciprocitat són grans valors, com qualsevol parella i família amb conjugues heterosexuals.

Ja per acabar, la darrera afirmació coincideix amb el que jo reflexionava a la meva entrada  "Celebració de la família, atac a...": La millor forma de defensa i promoció de la família cristiana és l'exemple de les famílies cristianes, dels homes i dones casats. Ànims a tots ells. en aquest camí de vida compartida!!! Ànims també en aquest camí a les parelles homosexuals que volen viure en coherència la parella i, si poden, la família !!!

Bisbe Guillermo Steckling amb el papa Francesc, febrer de 2015

diumenge, 3 de gener del 2016

Celebració de la família, atac a...

El passat diumenge 27 de desembre l'Església Catòlica celebrava un any més el Jubileu de la Família. Dins d'aquestes celebracions he llegit el missatge "Navidad y familia" de monsenyor Demetrio Fernández, ordinari del bisbat de Còrdova. El transcric íntegrament a la columna de l'esquerra. I a la columna de la dreta adjunto la resposta que l'Agustina Gisbert, de Tarragona, li fa arribar a través d'una carta oberta publicada a El Periódico de Catalunya en data 29 de desembre: 


Van muy unidas. La fiesta de Navidad reúne a toda la familia. La fiesta de Navidad es una fiesta de familia. El Hijo de Dios al hacerse hombre se ha hecho miembro de la familia humana y de una familia doméstica. Jesucristo ha santificado la familia.

La familia humana tiene como referencia la comunidad trinitaria. Jesucristo nos ha revelado que Dios es familia, son tres personas, el Padre, el Hijo y el Espíritu Santo, que viven felizmente en el hogar trinitario, el cielo. Y a ese hogar –dulce hogar- convocan a cada persona que viene a este mundo. El Hijo de Dios, segunda persona de Dios, Jesucristo, ha venido a este mundo para llevarnos a esta relación de amor, dándonos su Espíritu Santo. Nuestro destino es entrar en comunión con las personas divinas, ya en este mundo y para toda la eternidad. Más aún, lo que nos constituye en personas es precisamente esta relación. Se trata de vivirla conscientemente y disfrutarla.



Y un icono viviente de esa comunidad trinitaria es la santa Familia de Nazaret, compuesta por Jesús, María y José. La entrada en la historia humana de Jesús se ha producido en el seno de una familia humana, con un padre, una madre y un hijo. Y han vivido de su trabajo, en el hogar familiar donde se ejercitan las virtudes domésticas por los lazos del amor de unos con otros. Bien es verdad que la santa Familia de Nazaret es una familia muy singular, pero es modelo para todas las familias por el servicio mutuo, la convivencia, el amor e incluso el cariño y la ternura de unos con otros.
La familia se constituye por la unión de los esposos que normalmente se convierten en padres. Varón y mujer, creados en igualdad de dignidad fundamental, son distintos para ser complementarios. Cuanto más varón sea el varón, mejor para todos en la casa. El aporta particularmente la cobertura, la protección y la seguridad. El varón es signo de fortaleza, representa la autoridad que ayuda a crecer. La mujer tiene una aportación específica, da calor al hogar, acogida, ternura. El genio femenino enriquece grandemente la familia. Cuanto más mujer y más femenina sea la mujer, mejor para todos en la casa. Esa complementariedad puede verse truncada por la falta de uno de ellos, y la familia más amplia –abuelos, tíos- puede suplirla.
La unión complementaria de los esposos los convierte en administradores de la vida. Del abrazo amoroso de los esposos, proceden los hijos. Todo hijo tiene derecho a nacer de ese abrazo amoroso, que no puede sustituirse nunca por la pipeta de laboratorio (fecundación in vitro). Precisamente porque la persona se constituye por la relación –así nos lo muestran las personas divinas-, el hijo tiene derecho a proceder de una relación de amor entre sus padres, y nunca como fruto de un aquelarre químico de laboratorio. Hay muchos que piensan en el derecho a tener un hijo, como si el hijo fuera un objeto, mientras que el hijo es siempre un don, un don de Dios, fruto de la relación amorosa de los esposos, que se abren generosamente a la vida. Todo tipo de fecundación artificial (inseminación artificial y anónima, fecundación in vitro homóloga o heteróloga) rompe esa armonía de la creación por la que los hijos vienen al mundo como personas, fruto de una relación personal de amor entre los esposos.
Los esposos y padres se prolongan en los hijos y, a su vez, son fruto de los abuelos que tienen hoy una importancia enorme en el equilibrio de la sociedad contemporánea. Los niños y jóvenes son el futuro, los abuelos son la memoria del pasado. Todos juntos forman la riqueza de la familia.
Domingo 27 diciembre, en la Misa de 12 de la Catedral, Misa de las familias, donde haremos un homenaje a los que cumplen 25 y 50 años de casados. Venid con todos los hijos, los nietos y los abuelos. Es la fiesta de la Sagrada Familia y queremos darle gracias a Dios por nuestras familias.
Recibid mi afecto y mi bendición:
 + Demetrio Fernández, obispo de Córdoba

Estimado Monseñor Fernández,

despertar un día cualquiera de Navidad, fechas de amor, respeto y armonía,  encender el televisor y oír su 'Carta del Obispo' de esta semana a sido, cuanto menos, sorprendente.

Me ha quemado el alma su frase "el hijo tiene derecho a proceder de una relación de amor entre sus padres, y nunca como fruto de un aquelarre químico de laboratorio". Puedo asegurarle, por propia experiencia, que en todos esos casos de "aquelarre químico" hay tanto amor o más que en una relación carnal entre un hombre y una mujer.


Usted tiene fe en un Dios invisible e infalible, yo creo en una evolución que a veces falla y a la cual se tiene que ayudar. En un aquelarre químico no solo participan un padre y una madre. Se incluyen las esperanzas, anhelos e ilusiones de aquellos que participan : doctores, biólog@s, enfermer@s, anestesistas, l@s que se ocupan de la limpieza, donantes, familia, amig@s, compañer@s de batalla, decenas de personas que trabajan, se esfuerzan y ponen todo de su parte por traer una vida al mundo.

No quiera hacerme creer que hay más amor en la creación de esos bebés  fruto de un mal matrimonio (religioso o civil), que en el proceso de creación de un bebé que será gestado por una madre soltera, con valor suficiente como para no subyugar su maternidad a un matrimonio infeliz; o por un matrimonio homosexual, con mayor respeto mutuo que el que se puede ver en muchos matrimonios de los que han pasado por la vicaría; o que el niño fruto de una subrogación que llegará por fin a unos brazos que han trabajado mucho y duramente para tenerlo.


Monseñor, no se atreva a negar el amor que siento por el bebé que voy a tener en mi seno en algún momento o por los que tuve (de forma natural y 'aquelárrica') y no llegaron a ver la luz.


Usted oyó la llamada del Señor  y tomó los hábitos. Seguramente tuvo que enfrentarse a algunas adversidades, pero se mantuvo firme y llegó a obispo. Yo oí la llamada de la naturaleza hace mucho tiempo, y es ahora, cuando ya lo he intentado de todas las maneras 'naturalmente'  posibles (no se me sonroje Monseñor) que me veo en la necesidad, para superar dichas adversidades, de recurrir a lo que usted tilda de "aquelarre".

Y cuando dice que "el hijo es un don", lo que hace es afirmar que yo y muchas personas en mi situación, no somos dignos de ese don. Créame, en este amargo camino que me ha tocado recorrer, he conocido a personas que lo merecen más incluso que yo.

Monseñor, le ruego desde mi humilde posición, que así como yo no me pongo en evidencia opinando de física cuántica cuando no tengo ni la más mínima idea sobre ello;  se haga un favor, a usted y a la organización que representa, y evite opinar de lo que desconoce.
Cierro esta misiva con una simple reflexión: si José fue padre putativo y llegó a santo, empiece a buscar donde colocar a todos los santos de este 'aquelarre'.

Desde el amor y el respeto (que echo en falta en sus palabras) se despide una orgullosa 'sorginak'.

Agustina Gisbert, Tarragona


Ambdós tetxos presenten formes diferents de pensar i de ser. Vull fer la meva personal reflexió al respecte. Van aquí algunes idees:
  • És cert, com comença el text, que "Van muy unidas. La fiesta de Navidad reúne a toda la familia. La fiesta de Navidad es una fiesta de familia.". Però també ho és, que el Nadal és temps de canvi d'hàbits, de descans per a molts, de compres sovint compulsives, d'augment de tensions interreligioses (la pròpia Jerusalem és un exemple) i d'accions i celebracions diverses en altres àmbits no estrictament familiars, per exemple a casa nostra: el tió solidari, cap nen sense joguina, la marató de TV3, la marxa de Nadal, sopar dels Amics de la Gent Gran o de Mensajeros por la Paz, etc... Els valors que el Nadal transmeten sobrepassen els límits estrictament familiars. O no és Nadal en l'eucaristia i el sopar que vostè comparteix la nit del 24, senyor bisbe?
  • Tot i això, l'ideal de família cristiana és un valor vàlid i un exemple que pot aportar molt a les relacions humanes. Les figures de Josep, de Maria i del nen Jesús transmeten tota una sèrie de valors prou interessants que poden guiar a moltes famílies i també altres grups humans que caminen plegats (comunitats religioses, grups de fidels, inclús no cristians.
  • Trobo encertada, per tant, de forma general la presentació i promoció d'aquest model de família que fa la jerarquia de l'Església des d'instàncies diverses: una d'elles la carta del bisbe Fernández, però també des de les paraules del papa Francesc o les iniciatives promogudes pel Pontifici Consell de la Família. Això sí, no es pot obviar que en aquest tema concret de la família, la jerarquia catòlica (formada per homes solters i célibes), parla des de la teoria, tot i que pugui estar assessorada per alguns laics.
  • Continuant amb la jerarquia, i entrant ja a fons en la crítica (constructiva) de les paraules de monsenyor Fernández només puc dir que no les trobo del tot encertades, ni en la forma ni en el fons. 
  • Si bé és cert que ... "El Hijo de Dios al hacerse hombre se ha hecho miembro de la familia humana y de una familia doméstica.", no ho és que "La familia humana tiene como referencia la comunidad trinitaria.". Potser ha estat així durant molts segles i en alguns llocs concrets -a la societat europea feudal, per exemple-, però en els nostres temps, només es pot dir que són les famílies cristianes, i no totes, les que tenen com a referència la comunitat trinitària. 
  • El fet que la "la santa Familia de Nazaret es una familia muy singular, pero es modelo para todas las familias por el servicio mutuo, la convivencia, el amor e incluso el cariño y la ternura de unos con otros." no afirma que totes aquestes característiques que s'enumeren siguin exclusives de la Sagrada Família, ni de les famílies cristianes. El servei, la convivència, l'amor, l'afecte i la tendresa són característiques que pertanyen a l'ésser humà, i m'atreviria a dir que algunes, també als animals.
  • Em crida l'atenció enormement l'expressió "Cuanto más varón sea el varón, mejor para todos en la casa." ja que pot ser llegida per la gent mes masclista com ser rude, qui porta les regnes o qui decideix quan es fa l'acte sexual, tot i que la dona no ho vulgui. És un detall que hagi inclòs després l'expressió "Cuanto más mujer y más femenina sea la mujer, mejor para todos en la casa.". Jo les substituiria, de forma més oberta i inclusiva per l'expressió "quant millor persones siguin ambdós, millor per a la parella i millor per a la comunitat familiar.  
  • Diu el bisbe Fernandez que "Todo hijo tiene derecho a nacer de ese abrazo amoroso, que no puede sustituirse nunca por la pipeta de laboratorio (fecundación in vitro).". És clar que la procreació natural és i continuarà sent la forma més habitual de d'existir, però no la única. La tècnica de la fecundació in vitro i altres, obren la porta de procreació a moltes persones que per causes diverses no podrien de forma natural. La negació de la ciència que fa el bisbe, portada a l'extrem, no s'allunya massa dels postulats envers la salut dels testimonis de Jehovà. 
  • Per una altra banda em sorprèn que, el senyor bisbe per defensar el naixement des de l'amor d'una parella, ho faci atacant, en aquest cas la tècnica de la fecundació in vitro, i de retruc a les persones que l'utilitzen, "Todo tipo de fecundación artificial (inseminación artificial y anónima, fecundación in vitro homóloga o heteróloga) rompe esa armonía de la creación por la que los hijos vienen al mundo como personas, fruto de una relación personal de amor entre los esposos.". 
  • Em sembla greu també que no es preocupi dels naixements fruits de violacions, de relacions poc adultes o de parelles que viuen el desamor. Ni tampoc de    
  • Com a punt interessant a remarcar, m'agrada el paràgraf que posa en relació la cadena en a història que formen els avis, els pares i els fills. És una realitat que es pot aplicar a la família però també a qualsevol altre àmbit de la humanitat (ciència, tècnica, sanitat, filosofia...) on experiència i coneixement es va traspassant i ampliant d'uns a uns altres a partir de la transmissió, la formació i la investigació. Per tant, una tòpic de paràgraf. 
  • Ja per acabar amb les seves paraules, sàpiga monsenyor que aquest text seu fa molt mal a la relació entre Església i societat. Tot i que vostè com a bisbe no representa l'Església tota, les paraules d'una figura pública com la seva tenen un gran ressò dins la comunitat cristiana i també socialment. Monsenyor Fernández, crec que no ho ha fet bé: per defensar un model de família molt bo, obvia alguns i ataca altres, famílies que només intenten ser famílies. 
  • Continuo aterrant en els pares i mares, els veritables coneixedors del que és una família amb fills. Crec que l'exemplificació des de la pràctica que fan les famílies cristianes que formen el poble de Déu, també part de l'Església, és la millor defensa que es pot fer d'aquesta institució. La lluita diària per fer créixer l'amor i per acompanyar-se mútuament.
  • Llegeixo entre línies en el text de la senyora Agustina, el gran patiment que haurà patit per poder arribar a ser mare: el moment de saber que no pot tenir fills de forma natural, la recerca en parella o en solitud d'altres possibilitats, l'acceptació o negació de suport de la família, la superació de la barrera que implica l'alt cost econòmic del procés, la incomoditat dels processos, els dubtes sobre el possible èxit... Molt més difícil, llarg, compromès i menys divertit que la simple realització de l'acte sexual!
  • I entenc també el mal que li fan les paraules del bisbe quan s'intueix en elles una negació de l'amor que poden donar uns pares als seus fills, simplement pel fet de no haver ser feceundats de forma natural. Com si el fet de ser pares amorosos vingués només donat pel moment de la fecundació o el naixement. No té res a veure en l'amor tots els anys d'acompanyament en el creixement i l'educació?
A mi personalment, com a persona que no represento ni a la jerarquia ni als pares de família però que m'interessen ambdós temes, tot el meu recolzament als pares o mares de família (incloent també avis, tiets, mestres, professors i monitors...) els quals, des de l'amor intenten acompanyar, educar, ensenyar, guiar, animar, recolzar als infants de la millor manera que saben. Ànims senyora Agustina!

I la meva crítica a aquells que en nom d'un ideal obliden les circumstàncies de la vida, negant o atacant la realitat. És cert que l'ideal de la Sagrada Família és un molt bon exemple, però com a ideal no pot amagar les famílies reals, la majoria de les quals pretenen el millor per als seus membres, convivint pacíficament amb els altres. Com es conjuga misericòrdia (veure l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" de 8 de desembre passat, amb el seu missatge de Nadal? Quan fa els 75. monseyor Fernández?

I ja finalment, tu, com ho veus?

dilluns, 22 de juny del 2015

Família i societat, família i Església

"els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen"
"La mare i els germans de Jesús van arribar on ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir: --La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure.
Ell els respongué: --La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen."

  • Aquest text de l'Evangeli de Lluc es troba inclòs dins els capítols que ens presenten l'activitat de Jesús per la seva Galilea natal (cfr. Lc 4,14-9,50) abans de dirigir-se cap a Jerusalem. És un text llarg que té grans paral·lelismes amb l'Evangeli de Marc.
  • I vull enllaçar aquest passatge amb la celebració a nivell mundial, el proper dia 28 de juny del dia de l'Orgull. Una de les batalles amb les que han de lluitar les persones lesbianes i gais, però també les transexuals i transgèneres és la visió que d'elles en té la societat. També la lluita contra els estereotips, si són bones, tenen dret a una vida normalitzada en societat o si millor han de viure d'amagat, si són capaces de construir una família i una societat justa...
  • Buscant per la Xarxa he trobat aquests vídeos de dues grans empreses multinacionals que fan èmfasi en la diversitat de famílies d'avui en dia i ajuden a normalitzar determinades situacions.















Publicitat de Coca Cola
Publicitat de Pozuelo (Costa Rica) 
  • Deixant de banda que ambdós són missatges publicitaris i que el seu primer interès és cridar l'atenció del públic per tal de vendre els seus productes, vull elogiar la fina sensibilitat amb la que tracten el tema de la diversitat de famílies.  
  • En canvi em sap greu quan veig la diferent forma d'actuar que durant segles, també de vegades avui en dia, ha tingut l'Església. En primer terme part de la jerarquia, però també gran part dels cristians de base. Em sap greu per què considero l'Església part de la meva família. A Déu gràcies, el papa Francesc està donant també noves pistes al respecte. Prego per a que es trobin dins l'Església poble de Déu camins de normalització tal i com ja va fent la societat.
  • Formant part de la Família Marista no vull deixar d'esmentar l'article 76 del document "Entorn a la Mateixa Taula" el qual, inclòs a l'apartat "La vida compartida, esperit de família", remarca que "Reconeixem que hi ha noves formes de família entre nosaltres. Els laics maristes, siguin quines siguin les circumstàncies, volem viure-les com una llar cristiana, on l’amor i la comprensió siguin el centre de les relacions.".   
  • Algú podria afirmar en contra, que Jesús va néixer en una família "normal" formada per un home i una dona. Davant d'això, cal afirmar que aquesta és una dada certa. El Déu Fill es va encarnar com a home en un lloc i en un moment històric donat. No ha estat fins fa poques dècades que s'ha iniciat aquest gran canvi cultural i de model social que dóna cabuda a moltes formes de relacionar-se i de viure l'amor de la relació humana. Cosa que no feien els models anteriors, en els quals es castigava i apartava a tot aquell que fos diferent.
  • Però també vull remarcar que Jesús, ja d'adult, trenca esquemes amb una nova visió de la família: la seva família està formada per tothom que fa la voluntat de Déu, és a dir, qui viu per un món d'amor. 

     
    Vols llegir el text de l'Evangeli, Lc 8, 19-21?


    - En català, anar-hi.     

    - En castellà, anar-hi.


    dimarts, 16 de juny del 2015

    Pedro Zerolo: buscant la felicitat

    Ara fa una setmana, el passat dia 9 de juny sabiem de la mort de Pedro González Zerolo. Qui era? Coneguem-lo amb les seves pròpies paraules, 
    "Por ser canario, haber nacido en Venezuela y vivido la mayor parte de mi vida en Madrid, me considero latinoamericano y ciudadano del mundo. Me dediqué al ejercicio profesional de la abogacía y al activismo social desde muy pronto, colaborando con sindicatos, grupos cristianos de base, etc. hasta llegar a la presidencia del Colectivo Gay de Madrid (COGAM) y la Federación Estatal de Colectivos LGTB (FELGTB). La calle y los movimientos sociales han sido mi escuela de política, y he tratado de llevar ese espíritu a las instituciones: el Ayuntamiento de Madrid, desde 2003 y la Secretaría Federal de Movimientos Sociales y relaciones con las ONGs del Partido Socialista Obrero Español a partir de 2004. En el plano personal, disfruto con el cine, la botánica y los libros." 
    Bloc personal, http://www.pedrozerolo.net/
    Un parell de frases seves que mostren el seu tarannà són les següents:
    • "Sea cual sea su voto, quiero decirle que los homosexuales no somos orientaciones sexuales que vagamos por el espacio: somos sus hijos, sus hermanos, sus compañeros de grupo, sus colegas de partido..." 
    • "En su modelo de sociedad no quepo yo, en el mío sí cabe usted. Pensé que entre ambos habría un punto de encuentro, porque usted, y todas las mujeres que están hoy aquí, saben que, hasta antes de ayer, estaban también en la lista de los incapaces. Pensé que tendría una mínima chispa de solidaridad por eso. De todas formas, su voto negativo es sólo temporal, los avances sociales son imparables" (ple de l'Ajuntament de Madrid el 30/10/2003)
    Es podria afegir que estava casat amb Jesús Santos des del 2005. Al gener de 2014 va anunciar que li havien detectat un càncer de pàncrees i que seguiria el tractament contra la malaltia sense deixar de banda la feina pública i l'activisme social. Ho demostrà fins a l'últim moment, participant activament a la campanya electoral de les municipals del mes de maig.

    En record seu, de la tasca feta i dels drets de milers de persones, afegeixo còpia del seu Bloc de 21 d'abril passat. Amb motiu dels 10 anys de l'aprovació en el Congrés dels Diputats del Projecte de Llei de modificació del Codi civil per a la incorporació del matrimoni entre persones del mateix sexe, escrivia l'Entrada "10 años de felicidad".



    dimecres, 20 de maig del 2015

    Lizzie Velásquez: "Be beautifull, be you"

    Lizzie Velásquez és una jove nord americana de 26 anys d'edat. Des del naixement pateix una rara malaltia que no permet al seu cos generar el greix que necessita. En el seu aspecte exterior s'hi veu perfectament. A part, ha de vigilar molt doncs el seu sistema immune no funciona del tot bé. 

    De petita, sense ella voler-ho, li van endossar per les xarxes socials el títol de dona més lletja del món i va patir assetjament des del primer dia d'escola. Fins i tot li van arribar a dir que millor es suïcidés.  

    Però els seus pares i mestres van saber donar-li aquella confiança que necessitava i va ser capaç de sortir endavant i d'aprendre a sentir-se orgullosa i a acceptar-se com és. Des d'aquest moment la seva vida va canviar. Actualment viatja arreu de tot el món fent xerrades motivacionals i ja ha escrit 3 llibres d'autoajuda, un d'ells titulat "Be beautifull, be you".

    La més lletja del món, però feliç!

    diumenge, 7 de setembre del 2014

    Mestres i professors

    Ara que comencem nou curs, quelcom a dir sobre mestres i professors. POQUES PERSONES SABEN QUE...
    • Comencem la nostra feina molt abans d'entrar a la classe,
    • Per a nosaltres la classe termina bastant temps després de que soni el timbre de sortida,
    • Que molt del nostre temps lliure també és temps de quaderns, de llibres, de revistes, de carpetes, de creació i/o recerca de nous materials a Internet...
    • Que també part del nostre temps és de formació personal continuada,
    • Que algunes tardes i nits pensem com podem fer una classe de millor qualitat,
    • Que intentem buscar les paraules justes per a cada alumne perquè sabem que qui necessita una càlida abraçada, ho recordarà sempre,
    • Que de vegades aquestes paraules justes no agraden de ser sentides pels nois i noies, però que són necessàries per a donar el seu fruit un temps més endavant,
    • Que a part de les matemàtiques, llengües, socials, art... també els ensenyem a compartir en grup, a esforçar-se, a acceptar el fracàs propi o aliè, a destriar el bé i el mal, 
    • Que el nostre llegat no són tan sols els coneixements, si no també valors com la solidaritat, el respecte, la justícia, la equitat, la cooperació, el companyerisme, l'amistat i a la nostra escola els valors de l'Evangeli. 

    per això us demanem, 
    PARES I MARES... CONFIEU EN ELS MESTRES I PROFESSORS DELS VOSTRES FILLS 
    i si en algun moment ens equivoquem, que segur que passarà...  feu-nos-ho saber