Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 d’abril del 2020

El laberint de la felicitat

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Aprofitant la diada de Sant Jordi repesco la lectura. 

Fent mudança ara fa un any em va aparèixer un llibre que m'havien regalat per la diada de Sant Jordi del 2009 i que havia quedat traspaperat darrere altres llibres i documents. Un cop acabats els meus estudis de Ciències Religioses i amb l'any per mi que representa aquest 2019/20 he pogut recuperar el gust per la lectura, llibres d'un o un altre tipus. El que em vaig trobar es titola "El laberint de la felicitat" i és de l'Àlex Rovira i Francesc Miralles.

Serveixi també com a record d'un company de feina, bona persona ell, que ens va deixar el setembre passat, en Ramon. Ja ens coneixíem anys enrere de la coordinadora de pastoral però en el moment de regalar-me'l, ell formava part de l'equip directiu de l'escola i era un detall de la Diada, la diada del llibre i de l'amor a Catalunya, gran enamorat que era ell també de la llengua i la cultura catalana.
En el llibre, l'Aridana que entra al bosc dels Laments i fa camí pel laberint que aquest representa. Les passes que va descobrint en contacte amb diversos personatges són els següents:
1. Sóc el que decideixo ser
2. Cada persona és un banc d'amor   
3. Qui no somnia està mort en vida
4. De tant en tant és convenient fer netejar d'opinions
  • L'opinió que tenim dels altres, només serveix per crear prejudicis
  • L'opinió que creiem que els altres tenen de nosaltres, que genera pors, inseguretats i malentesos.
  • L'opinió que tenim de nosaltres mateixos, que fa que ens mirem el melic i ens inventem problemes 
 5. La majoria dels obstacles que trobem els creem nosaltres, perquè tenim por d'acomplir els nostres somnis.
6. La felicitat sempre és més a prop del que imaginem, encara que la busquem lluny 
7. Riure és el dissolvent universal de les preocupacions 
8. Per molt petit que sigui la teva finestra, el cel continua sent igual de gran
9. Per néixer, primer cal morir
10. La por és el mitjà per descobrir el que necessites trobar
11. Cada contacte amb una persona és una oportunitat per millorar-li la vida
12. La felicitat és viure sense por de triar
 13. Tu ets el te propi camí. Si t'ets fidel, siguis on siguis, et trobaràs sempre al centre del laberint 
Per on va el teu camí?

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

dimecres, 6 de novembre del 2019

L'ésser humà, necessitat d'estima

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Recullo avui un conte breu que ja té uns quants anys però que ara rellegeixo. Se'n diu "No estic enfadat amb tu" i l'autor és en Maurici Capdet, de Barcelona.
Gira la clau i, mentre obre la porta, toca tres cops el timbre com de costum. Deixa la jaqueta al penjador del rebedor i avança cap al menjador, fatigat per un altre dia massa llarg. La seva dona és a la butaca, mig adormida davant el televisor. Li fa un petó al cabell alhora que li acarona la galta.
– Hola guapa, com ha anat el dia?
– Hola. Pots comptar. La reunió no ha servit per a res. N’hi ha alguns que semblen ancorats al passat i que parlen fins i tot de muntar una col·lectivitat. No sé què hi tenen, al cap.
– Vaja. I per aquí què tal?
... 
Si vols continuar llegint-lo, pots trobar-ho a la xarxa en el bloc "El blog del Maurici", a l'entrada de 7 de febrer de 2010 (enllaç).

Amb l'edat que en tinc i la meva vessant educadora ja m'he adonat que la vida de l'ésser humà -la meva pròpia- és un procés que avança i avança; i gràcies n'hem de donar cada dia que continuem avançant. Formalment i de forma comprovada el moment inicial és el del naixement, o la inseminació; i el final, el traspàs, la mort. Des del punt creient i de la fe aquests dos punts poden variar. Però el que m'interessa en aquesta reflexió d'avui és com al llarg del procés de la vida terrenal, fem un camí de pujada i un de baixada, de petits a grans passant per l'època de maduresa. Però el que sempre és igual, a qualsevol etapa,  la necessitat d'estima.

I no puc ser més explícit per no arribar a fer un spòiler (filtració de com avança la història). Gràcies Maurici! 

dimarts, 23 de juliol del 2019

Orgullo de ser cristiano y LGTIB+

El verano europeo conlleva desde hace unos años multitud de celebraciones en diferentes países del movimiento, enmarcadas en lo que se ha dado por llamar “el Orgullo”; en Barcelona, mi ciudad, éstas se alargan con el “Circuit Festival” del mes de agosto y que se autopromociona como el mayor festival gay internacional. Al respecto pude leer en las redes mensajes como “necesito hibernar un tiempo para recuperar los años de vida y kilos perdidos de tanta fiesta” o como este otro, que nos toca más de cerca “el Vaticano es un Guantánamo mental. Orgullo de Madrid” los cuales me dan que pensar.

Sobre el primero, parece como que si solo hubiera un orgullo de ser gay si se es hombre, joven, cachas y moreno. Y que cuanta más marcha -que cada uno entienda lo que le parezca- se le dé al cuerpo, mejor. Las personas lesbianas, trans, inter, bi, a, pan o queer, en proceso… (toda ellas englobadas en el +) parecen no existir. Y menos todavía si a ello se le añaden más años de la cuenta o alguna discapacidad. Pero esto no  es así, viviendo su vida, a veces mostrando públicamente su opción sexual y/o de género, pero a veces no, hay multitud de otros perfiles: padres y madres de familia, adolescentes, profesores, militares, deportistas, periodistas, tenderos, sacerdotes, personas religiosas, ancianos… que no participan de este desenfreno. Ahí conviene reivindicar el orgullo de ser como uno es, la globalidad de su persona. 



Sobre el segundo, dudo si la expresión era una improvisación o si el instagramer en cuestión habría leído el libro recientemente publicado “Sodoma. Poder y escándalo en el Vaticano”, investigación extensa, profunda y rigurosa del francés Frédéric Martel. Por el método y todas las fuentes que presenta, mal que me pese parece que no se trata de “un fake” sino de realidad pura y dura. Aunque el papel -biblia, tradición y magisterio- lo aguante todo y parezca que en la Iglesia jerárquica (sacerdotes y obispos) y “de vida religiosa” solo haya un tipo de acercamiento al sexo -el celibato-, la realidad es mucho más diversa: las convivencias clandestinas, o  semi públicas, de sacerdotes en multitud de países de América Latina y de África son una realidad. También la regla segunda de Sodoma, según Martel, “La homosexualidad se extiende a medida que se acerca al sancta-sanctórum; conforme se asciende en la jerarquía católica, la proporción de homosexuales aumenta. En el colegio cardenalicio y en el Vaticano culmina el proceso de selección: la homosexualidad es la regla y la heterosexualidad la excepción” (p.29) hace que los sacerdotes y eclesiásticos estén inventando nuevas familias, nuevas formas de amor, separados de sus padres al entrar en el seminario, viven entre hombres, entran en estructuras recompuestas de hermanos, ayudantes, amigos, protegidos, amantes, colegas, de exlovers, prostitutos… en las que a veces las pulsión sexual es importante pero otras en las que lo importante es la relación, el acompañamiento mutuo. La relación de amor entre Dominique y Bernard, ambos trabajadores belgas en el Vaticano, y el triste final, conmovió incluso a multitud de miembros de la curia, como al padre Lombardi, en aquel momento portavoz del papa, que ofició el entierro de Bernard, aun el suicida por amor. Ahí sería bueno también reivindicar el orgullo de ser como uno es, aunque esto implicara dejar de lado cierta hipocresía o dejar soplar al Espíritu de Dios.  


http://www.alandar.org
Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 10 de juliol de 2019 amb el mateix títol, enllaç.

dimarts, 23 d’abril del 2019

Sant Jordi 2019


Una rosa i un llibre. Símbols de l'amor de parella, símbols de la natura i de la cultura, símbols de la fragilitat i de la mà estesa. En aquest any 2018, com a símbols també d'obertura, de sortida, de camí... 

Símbols de la Catalunya que s'estima les seves arrels, que reclama sentir-se estimada, que vol dialogar.
Xin chúc mừng Jordi!

Veure les Entrades

dilluns, 18 de febrer del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (5)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, acabo amb aquesta, la llista encetada a l'entrada citada, tot i que, per drets d'autor, ho faig de forma esquemàtica (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
SOBRE LOS OTROS
1. El hogar que educa.
2. Todos en la misma dirección.   
3. ¿Dónde están los abuelos, tios...?
4. Familia extensa.
5. Padres separados.
6. Educación y escuela. 
7. Buscar ayuda. 
8. Terapia parental. 
9. Internamientos en centros.
10. Maltrato institucional.  
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

divendres, 8 de febrer del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (4)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, continuo la llista encetada a l'entrada citada, tot i que, per drets d'autor, ho faig de forma esquemàtica (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
PARA LOS PADRES Y LAS MADRES
1. Padres para siempre.
2. Ser padres, no amigos.   
3. Tiempo de padres.
4. La sal, espiritualidad, reflexión.
5. Sueños de adolescentes, realidad de padres.
6. Ir más despacio. 
7. Cuidado con el dinero. 
8. Los padres son cimientos, no paredes. 
9. ¿Herencia o entorno?
10. Aprender a desaprender.  
11. Mi hijo no me entiende. 
12. La fuerza del dialogo. 
13. Buen humor. 
14. Exprese su amor. 
15. Discusión y provocación. 
16. Negociación sí, chantaje no. 
17. Dime con quien andas. 
18. ¿Dónde está el lado bueno? 
19. No juzgar a los hijos. 
20. Escoger momento y lugar. 
21. Sentir vergüenza del hijo. 
22. Síndrome del "Burn out" 
23. Resiliencia. 
24. Quiéreme cuando no lo merezca. 
25. Se puede ser buen padre.
Continuará...
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

dimarts, 29 de gener del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (3)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, continuo la llista encetada a l'entrada citada (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
CON LOS HIJOS Y LAS HIJAS 
21. Buscar las cosquillas. Aceptar que se ha ganado "por pesado" es bueno y educativo. La unión de los padres hace más fuerte la educación.
22. Mutismo electivo. El "no me pasa nada" puede ser una forma de querer a los padres. Es un problema que no cuente nada. De pequeños, sólo callan por miedo. A veces es preciso "sacarles" lo que piensan.  
23. Bullying. Hay que ser intolerante con el verdugo (aunque sea tu hijo) y ayudarle con su trastorno. La victima (también si es el hijo de otro) necesita ayuda para superar el dolor, el desprecio y la indignación.
24. Niños sillon. No dar problemas, no explicarlos no significa no tenerlos. Los niños necesitan poder confiar en sus padres y se empieza con lo pequeño.
25. Hijos "verdugos". Acostumbrarse a vivir situaciones de maltrato no lleva a nada bueno. La única solución: la denuncia e ingreso en un cento.
Continuará...
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

divendres, 18 de gener del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (2)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, continuo la llista encetada a l'entrada citada (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
CON LOS HIJOS Y LAS HIJAS 
11. Estima para la autoestima. Necesitan la estima de los padres para, de mayores, tener su propia autoestima. Confianza y reconocimiento.
12. Derecho a la tristeza y el enfado. El enfado y la tristeza forman parte de la vida. Enesñarle a aprender a sufrir.
13. Fracaso escolar. Exigir a cada uno sabiendo sus talentos. Ayudar es promover que encuentre la solución, no hacérselo.
14. ¡Esto está malo! Hay que enseñar a comer un poco de todo. A valorar la comida, por quien no la tiene. El momento de la comida es aprovechabla para hablar, sentir, reir, reflexionar de forma conjunta. 
15. La ropa. La ropa no es un lujo, tampoco una comparativa con los otros, es algo utilitario. Hay que saber hacer vestir cada estilo en cada momento y lugar.
16. La paga. Se paga lo extraordinario, no lo obligatorio. La semanada (buena medida temporal) debe ser razonable, no excesiva y hacer fomentar el ahorro.
 17. El premio inmediato. Premiar (con medida) puede ser educativo. No siempre ha de ser un premio material. 
18- ...Y el castigo negociado. Los castigos siempre justos y reparadores se tienen que cumplir. ¿qué castigo mereces? puede ser una buena pregunta.
19- ¡Cuidado con las pantallas! Menos tele, tablet, móvil y más parchís.
20- Síndrome del buho. Dejar claros los límites. Si se es mayor para... (derechos) se es también para.... (deberes).
Continuará...
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

diumenge, 22 d’abril del 2018

Sant Jordi 2018

Una rosa i un llibre. Símbols de l'amor de parella, símbols de la natura i de la cultura, símbols de la fragilitat i de la mà estesa.

Símbols de la Catalunya que s'estima les seves arrels, que reclama sentir-se estimada, que vol dialogar.
Felicitats Jordi!

Veure les Entrades

divendres, 3 de novembre del 2017

I DÉU veié que tot era molt bo

"I DÉU veié que tot era molt bo" (Gn 1,31). Això és el que la Bíblia diu de Déu al final del sisé dia, aquell en el que creà l'home i la dona. És interessant adonar-se que, dels dies anteriors, només se'n diu "que era bo": la llum (v.4), els continents i el mar (v.10), la vegetació, les herbes i els arbres (v.12), les estrelles, el sol i la lluna (v.18), els peixos i les aus (v.21), els animals feréstecs i domèstics i també tota mena de cucs i bestioles (v.25). Però del sisè dia, quan ens creà a imatge seva i ens beneí, es diu "que "tot el que havia fet era molt bo" (v.31).


"I DÉU veié que tot era molt bo" és el títol del llibre editat l'octubre de 2017 per l'editorial Esuberanza dels Països Baixos, com a projecte del Fòrum Europeu de Grups Cristians de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Trans (www.euroforumlgtbtchristians.eu), compilat per Sandra Taylor i Hazel Barners. L'edició catalana ha estat traduïda de l'original anglesa per Jeroni Seruda. També es poden trobar versions en holandès, alemany i francès. S'espera properament la versió en castellà. 

I Déu veié que també era molt bona la persona de Carola, un dels testimonis del llibre, que explica el següent: 
"La meva mare em va ensenyar a tenir una profunda fe religiosa; tot i que, per desgràcia , només coneixia un Déu que jutja i acostumava a viure la fe amb por (...). Quan tenia 30 anys em vaig enamorar per primera vegada, i... ella era una dona! Vaig viure 5 anys una meravellosa història d'amor amb una dona. Era més feliç del que havia estat abans però, durant aquest temps tenia un tremend conflicte entre la meva educació religiosa, que em deia que això no podia ser bo, i el que em deia el meu cor. Però estava totalment espantada per si pogués fer mal a la meva mare, por a ser rebutjada per ella, pels meus companys del grup parroquial i per la família; em sentia culpable de decebre Déu (!). Per això vaig amagar la meva realitat i portava una doble vida (...) i aquesta manca de veritat va perjudicar seriosament la meva serenitat i consciència, i ens va conduir al final de la nostra història d'amor. La meva parella no va poder aguantar més que jo portés una doble vida. Ho vaig entendre. Vaig admetre que no era capaç de resoldre el meu conflicte i vaig caure en una crisi profunda (...) Ara em trobo serena; en pau amb mi mateixa i amb una presa de consciència que estic segura que és el fruit d'un procès de gairebé 10 anys (...). Crec que Déu ens ha creat a cadascuna de nosaltres tal com som, i Déu estima incondicionalment cadascuna de nosaltres. Ara treballo per compartir aquesta veritat amb tantes persones LGBT com sigui possible, persones que es trobin decebudes o traïdes per la seva Església." 
A ulls de Déu, tot era molt bo, també Carola, també tu i també jo. No importa com siguis, no importa com pensis, ets criatura de Déu.

Les participants en el llibre, lesbianes, gays, bisexuals, trasgènere i binaris sense gènere tenen entre els 20 i els 80, procedeixen de tots els estils de vida de 13 països europeus: Albània, Bèlgica, República Txeca, Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia, Malta, Països Baixos, Noruega, Polònia, Rússia, i Catalunya/Espanya. Les històries són per totes les persones religioses o no, LGBT o no. Els autors comparteixen les seves històries essent persones LGBT i catòliques per tal d´ajudar a incrementar la sensibilització, la comprensió i l’acceptació dels catòlics LGBT i facilitar els camins d´aquells que encara malden per viure obertament com a persones catòliques i LGBT alhora.

La presentació de la versió catalana del llibre es va realitzar dijous 26 d'octubre a la llibreria Claret de Barcelona i anà a càrrec d'Enric Vilà, coordinador del Grup catòlic del Fòrum Europeu de grups cristians LGBT, Irma Llopart, presidenta de l'Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL) i Ramon Mª Nogués, catedràtic emèrit d'antropologia biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona.


http://www.alandar.org/
Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 8 de desembre de 2017 en versió en llengua castellana, amb el títol "Y DIOS VIO QUE TODO ERA MUY BUENO".

diumenge, 23 d’abril del 2017

Sant Jordi 2017. El nostre amor

Sant Jordi, dia de la rosa i del llibre. 

Dia dels enamorats també en la nostra cultura pròpia. En un dia com avui, un record bonic (enllaç vídeo) del que és l'amor, JiS, en aquest cas en una llengua, la castellana, que també és la nostra. 


Querido cupido.
Sé que yo ya no soy un niño y que tu no eres Papá Noel o los reyes magos para escribirte una carta así.. Pero en estas fechas, incluso viendo toda la falsedad e hipocresía que hay a mi alrededor, no he podido evitar volver a levantarme con este sentimiento tan abstracto y profundo.. QUE ES LA SOLEDAD.
Te escribo esta carta porque según me han dicho tienes el poder de unir a dos personas afines sean cual sean sus circunstancias, y que consigan llegar a sentir ese sentimiento tan abstracto y profundo.. QUE ES EL AMOR.
Hay tanta gente que no se atreve a amar por miedo, por desconfianza o que por cosas de la vida no son capaces de encontrarlo por sus propios medios. COMO YO.
Te escribo esta carta para que me ayudes a encontrar a esa persona, una persona que no intente disfrazarse para gustarme, que desde un principio sea sincera con lo bueno y con lo malo, y que sea yo quien decida si me gusta o no.. que valore los detalles, todos esos pequeños y grandes sacrificios que cuestan tanto pero que hacemos por su bienestar, que sea mía y de nadie más, que no tenga ojos para otras personas y que sea tan transparente que no exista la desconfianza. Que sea mi mejor amiga, que me ame cuando estoy bien y sepa comprenderme cuando estoy mal, que no dude que la amo, aunque. NO LO DIGA TAN A MENUDO COMO ELLA QUISIERA.
¿Te has dado cuenta cupido? Que en toda la carta no he mencionado en ningún momento lo que podría querer la otra persona?
Quizás es la razón por la que sigo solo, por la que hay tantos enamorados que no están juntos y tantas parejas que no están enamoradas.. Porque en un mundo donde lo que tu sientes siempre es más importante que lo que necesita la otra persona, donde queremos moldearla en vez de quererla tal cual y como es, en un mundo de amor cínico y posesivo donde ella es mía, el es mio.
Gràcies Déu, gràcies JiS!

dissabte, 23 d’abril del 2016

Sant Jordi 2016

Una rosa i un llibre. Símbols de l'amor de parella, símbols de la natura i de la cultura, símbols de la fragilitat i la mà estesa, símbols de la Catalunya que s'estima les seves arrels.
Felicitats Jordi!

Veure les Entrades

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Les religions a Catalunya

T'has parat a pensar que el nostre país no ha estat sempre de cultura cristiana? La primera gran religió de la qual es té constància a casa nostra és la jueva. I la seva història és molt més antiga que no pas la que ens recorden els calls d'Avila, Barcelona, Besalú, Calahorra, Córdoba, Estella, Girona, Monforte de Lemos, Oviedo, Toledo o Tortosa. N'hi ha obres literàries escrites en hebreu, arameu, llatí o grec que ja des d'abans del segle IIaC donen testimoni de l'expansió dels jueus per tot el món, ja en l'època de l'imperi romà.

I de l'Islam, què dir? Entre els anys 711 i 1492 la dominació de la península de l'al-Àndalus va ser ben forta, tot i que no igual a tot arreu: mentre algunes ciutats catalanes ja van ser conquerides en temps molt remots (Girona el 785, Barcelona el 801 i Lleida el 1149), la caiguda difinitiva del regne de Granada no va arribar fins el 1492.

Sobre el protestantisme, sabem que comença l'any 1517 a Alemanya a partir de las famoses sentencies del monjo Luter. Però, quan ens va arribar aquest moviment reformista de caràcter religiós i també social? La proximitat amb França de la coneguda com Catalunya Nord i la condició de terra de frontera dels Pirineus van facilitar ben aviat l'arribada a casa nostra de protestants franceses, el que queda confirmat per l'existència de consolats d'aquell país a Barcelona des del 1578 i a València des del 1593, així com l'acció acusadora contra ells de l'Inquisició.

"Les religions a Catalunya" és el títol del llibre editat el juny passat per l'editorial Pagès Editors, S.L dins la col·lecció Argent Viu. El llibre és un treball d'investigació i anàlisi de la diversitat religiosa a casa nostra coordinat per Josep-Lluís Carod-Rovira i amb la participació de Montserrat Coll, Joan Estruch, Manuel Forcano, Gloria García-Romeral i Antoni Pladevall, especialistes en sociologia de les religions i historiadors de les diverses confessions que s'hi presenten. Ara com ara, només es pot trobar en llegua catalana.

El llibre analitza, en capítols diferenciats, la història catalana de les quatre confessions amb arrelament de segles a Catalunya, per ordre d'implantació: judaisme, catolicisme, islam i protestantisme. El capítol introductori ofereix una visió panoràmica general del moment (a través de les tretze confessions amb més presència en l'actualitat) i el conclusiu presenta el concepte mateix de laïcitat i les diferents fórmules emprades a diferents estats d'Europa per a gestionar la pluralitat de creences des dels poders públics. El llenguatge emprat és accessible i entenedor per a un públic molt ampli.

Durant la presentació realitzada el passat mes de setembre a la llibreria Jaimes de Barcelona, els diferents representants d'aquestes 4 religions (Guillem Correa, pastor protestant; Jorge Burdman, rabí de la Comunitat Israelita de Barcelona; Mohamed Elghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya; i Antoni Matabosch, mossèn catòlic i director de l’Institut Superior de Ciències Religioses) van emfatitzar la bona convivència -no només diàleg- que es dóna a Catalunya a nivell de les respectives jerarquies, fruit del treball continuat de més de 10 anys del Grup de Treball Estable de Religions (GETR). Per contra, van posar en evidència el gran desconeixement i la poca cultura religiosa de la societat en general, font de molts dels malentesos quan es parla de societat, religió i conflictes interracials.

En el programa "Religions" de La xarxa (www.xiptv.cat/) del dia 7 d'octubre la periodista Mireia Rourera va fer una entrevista a Carod-Rovira, director de la Càtedra UPF sobre Diversitat Social i coordinador del treball.




http://www.alandar.org/
Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 2 de novembre de 2015 en versió en llengua castellana, amb el títol "LAS RELIGIONES EN CATALUÑA".

dimecres, 22 d’abril del 2015

Sant Jordi 2015

Sant Jordi, patró de Catalunya. també ho és i s'hi celebra en d'altres llocs arreu, com ara les comunitats d'Aragó, València i les Illes Balears o a altres països com Anglaterra, Bulgària, Etiòpia, Geòrgia o Portugal. També és el patró del moviment escolta ideat per l'anglès sir Baden Powell.

A Catalunya Sant Jordi la celebració es duu a terme a partir del dia de la rosa i de la fira de les flors. És típic que els homes regalin a les seves estimades una rosa i que aquestes, als seus homes, un llibre, per la qual cosa, en la cultura catalana té més pes aquest diada com la dels enamorats que no pas el dia de Sant Valentí, més típic de països anglosaxons, tot i que avui en dia s'ha estès a molts altres. Tot i que no és un dia lliure, la majoria prova de fer una escapada per passejar pels carrers i mesclar-se entre les múltiples parades de llibres i de roses que hi ha pels carrers.
Felicitats Jordi!

Veure l'Entrada Sant Jordi 2013, de 23 d'abril de 2013

diumenge, 21 d’abril del 2013

Sant Jordi 2013

Sant Jordi (anys 270 – 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i també en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

De la vida del sant no se'n tenen dades històriques, solament referències en multitud de llibres. La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policrònia, i tingueren un fill; Georgios (en català, Jordi). En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i féu part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.

El 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià. Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats. 

El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després, Justinià I hi féu edificar una església en honor seu, seguint consells d'Eusebi de Cesarea. El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

La figura de Sant Jordi és el resultat de la síntesi d'un cúmul de tradicions paganes, i l'assimilació al cristianisme, la qual com a religió emergent, necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador.

Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector d'un munt de ciutats.

A Catalunya, comencen a estendre's les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla d'Alcoraz, que va implicar la reconquesta d'Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per a agraïr la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D'Aragó.

A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament d'aquell  mateix segle.

El 23 d'abril, els catalans surten al carrer i omplen les Rambles de Barcelona i altres molts carrers de ciutats i pobles de gom a gom per celebrar la festivitat de Sant Jordi, patró de Catalunya, el Dia del Llibre i la Fira de les Roses. Les roses, els llibres i les senyeres ocupen els carrers i les places d'arreu del país.

És tradició que l'home regali a la dona un llibre i la dona a l'home un llibre. A Catalunya la Diada de Sant Jordi té també el valor simbólic del dia dels enamorats.