Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges

dissabte, 25 de juliol del 2020

Tots junts, menys... excepte...

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

NQ era alumne meu ara fa dos anys, llest però vague, rondinaire per falta de límits, enganxat al un mòbil d’alta gamma, que a partir de l’adolescència va començar a arribar tard, adoptar actituds xulesques i enfrontar-se sobre tot a les professores. Des de tutoria es va fer un bon seguiment, el claustre proposà iniciatives diverses, també durant la repetició, al final del qual la solució va ser marxar a un altre centre. Ni ell ni els pares no van voler acceptar la realitat i el que se’ls proposava.

José Antonio Avilés és un jove de 23 anys natural de Córdoba,  col·laborador de programes de TV i conegut per polèmiques, caràcter mentider i presumptes estafes. Des de la psicologia es pot afirmar que té dependència dels mitjans, les xarxes i el públic i que necessitaria una desconnexió per trobar-se i afermar la seva poca autoestima. A la producció audiovisual, tot i així, l’interessa més el profit que el reporta. 

Joan Carles és un avi de 82 anys, natural de Roma, rei emèrit d’Espanya amb un llarg historial en pro del país que ell té en ment però també d’un altre historial amagat que va aflorant com merda a l’aigua des d’aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado, no lo volveré a hacer más” (abril 2012). Tot indica que, marcat des d’infant, confon allò públic amb allò privat, el país amb la Monarquia, el servei amb el poder i el sou amb les comissions. Quan var ser més un problema que un mitjà, l’establishment va promoure la seva abdicació en el seu fill. 

En el darrer número de l’Agulla se’ns proposava reflexionar envers els reptes que com a societat tenim per endavant i sobre les decisions polítiques necessàries, que haurien de ser reflex del que entre tots pensem, creem i proposem, amb la màxima implicació. 

Bé, implicació de tots menys de les famílies que fomenten massa els drets i imposen pocs deures als seus fills; 

excepte el sistema formatiu que iguala per sota, afavorint la mediocritat i poques vegades l’excel·lència;

tampoc comptem amb els abduïts pel focus mediàtic de la bona vida amb poc esforç; 

ni molt menys comptar amb el cap d’estat preocupat per la nuesa del rei emèrit i per si ja hom veu que ell mateix va nu; 

poc amb el govern de torn; aquest o aquell altre; aquests sí treballant pel partit i per la seva ideologia amb una mà, però amb l’altra fent malabars eufemístics, llençant globus sonda i atent a les enquestes com a mirall de la ciutadania; 

menys de la resta partits polítics, escombrant pel propi interès, amb el “i tu més” a la boca i jugant al joc de les cadires del poder o al tocar i enfonsar; 

i que dir de l’alta magistratura! Amb la cinta dels ulls cada cop més aixecada, la balança trucada i l’espasa brandada contra qui gosi ni tan sols cantar o dur un nas de pallasso;   

vist allò vist, obviem també les grans fortunes i empreses de l’IBEX que juguen en una hisenda particular;

tot i la feina social d’emergència de l’exèrcit, poc de refiar el to i els tics autoritaris de molts dels seus comandaments dels que la Constitució encara sembla no refiar-se passats 45 anys; 

de l’església dius? Sí de Francesc, sí les (persones) cristianes unides en comunitat de vida i fe, però no n’estic segur tampoc que ens puguem refiar del doble llenguatge, de la doble vara de l’Església jeràrquica que mira el món ara com a Santa Seu i ara com Ciutat del Vaticà;

ni tan sols de mi mateix puc refiar-me quan em guanya l’ego!

Cal una lluita contra l’establishment polític, social, econòmic, empresarial, familiar, esportiu, eclesial, personal... sempre més preocupat per allò propi que per allò públic. 


Poc podrem fer per col·laborar en la solució dels grans problemes de Catalunya, Espanya, Europa o el món si no fem alguns canvis: escoltar més que rondinar, ser-ne conscients, crítics, empassar-nos part de l’orgull, aixecar-nos del sofà sortint de la nostra àrea de confort, acceptar l’altre tal i com ell és o intenta ser; preocupar-nos pels veïns i els propers, col·laborar amb els de més enllà, concretar en accions tangibles tanta paraula. Comencem?


https://elpunxo.wordpress.com/
Aquest article va ser publicat en el núm. 121 de la revista L'AGULLA de març de 2020 amb el mateix títol, "Tots junts, menys... excepte...".

dimarts, 21 de juliol del 2020

Compromís amb una ecologia integral

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

L’encíclica Laudato si’ del papa Francesc va ser publicada el maig de 2015 i va ser una sorpresa per la temàtica adoptada, la mediambiental. Això és senyal del gran problema que representa la cura de la terra en aquest moment de món globalitzat.  

El document té un contingut de gran riquesa temàtica que cal difondre i, més enllà del propi text, assenyala molts àmbits de reflexió i aprofundiment, com són els reptes mediambientals, l'evangeli de la creació, l'arrel humana de la crisi ecològica, la globalització del Paradigma tecnocràtic, la relació entre la crisis ambiental i la social, l'ecologia integral, el diàleg polític, científic i religiós vers l’acció i l'educació i espiritualitat ecològica. I el primer pas és informar-se, fer un esforç per fer-se conscients de la gravetat del problema. 

És per això que presento el lloc web www.justiciaipau.org/ecoparroquies/, que presenta tota una sèrie d'iniciatives. L'apartat compromís del mateix web permet signar un manifest al respecte, et convido a llegir-lo i signar-lo també.
Compromís amb una ecologia integral
En ocasió del cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc (24/05/2015)
Nosaltres, responsables o membres de congregacions, comunitats, institucions, moviments o entitats, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques membres de l’Església a Catalunya, 
Tot celebrant el cinquè aniversari de la Carta Encíclica Laudato si’ del Papa Francesc, i també la recent publicació de la seva Exhortació Apostòlica postsinodal “Estimada Amazònia”, 
En solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables, 
Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món, 
Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència,
Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern, 
Fent nostre el document de compromís signat el 20 d’octubre de 2019 per participants del recent Sínode Panamazònic a les Catacumbes de Domitila,
En profunda comunió amb el successor de Pere, invoquem l’Esperit Sant i declarem i ens comprometem personalment i comunitàriament a: 
1. Assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida. 
2. Reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som terra (Gn 2,7-8), hostes i peregrins (1 Pe 1,17b i 1 Pe 2,11), cridats a ser els seus gelosos cuidadors i cuidadores (Gn 1,26 i 2,15). 
3. Promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu (Gn 1,2). 
4. Acollir i renovar cada dia l’aliança de Déu amb tota la creació. “Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra” (Gn 9,9-10 i Gn 9,12-17). 
5. Renovar a les nostres esglésies l’opció preferencial pels pobres, i en particular els pobles indígenes o originaris i, juntament amb ells, garantir el seu dret a ser protagonistes en l’Església, en la societat, en el concert mundial de pobles i cultures. Ajudar-los amb tots els mitjans al nostre abast a defensar i preservar les seves terres, cultures, llengües, històries, identitats i espiritualitats, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística en un diàleg respectuós amb totes les tradicions espirituals. 
6. Caminar ecumènicament amb altres comunitats cristianes en l’anunci inculturat i alliberador de l’Evangeli i amb altres religions i persones de bona voluntat, en solidaritat amb els pobles indígenes o originaris, amb els pobres i els petits, en la defensa dels seus drets i en la preservació de la Casa Comuna. 
7. Assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentat en el bé comú i l’ecologia integral. 
8. Posar-nos al costat dels que són perseguits pel seu servei profètic de denúncia i reparació d’injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels petits, d’acollida i suport a les persones migrants, les que cerquen refugi o les que són objecte de tràfic o explotació. 
9. Conrear veritables amistats amb els pobres, visitar les persones més senzilles, malaltes o privades de llibertat per qualsevol causa, ser a prop de les persones sense treball, sense sostre o sense papers, defensant la seva dignitat, exercint el ministeri de l’escolta, del consol i del suport que porten alè i renoven l’esperança. 
10. Animar a totes les parròquies, congregacions religioses, entitats, grups i comunitats de les diòcesis que fan camí a Catalunya a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del Papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral. 
Conscients de la nostra fragilitat, de la nostra pobresa i petitesa davant dels tan grans i greus desafiaments, ens encomanem a la pregària de l’Església.
15 de maig de 2020
Fràgils. Pobres. Petits 

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

dilluns, 22 de juny del 2020

Què ens vol dir, sinó viure-ho i pregonar-ho?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"pregoneu-ho des dels terrats"
"Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. "

L'evangeli d'avui ens invita a la confiança, "no tingueu por de tots ells", a partir del reconeixement de Jesucrist, del missatge cristià, davant la humanitat, "allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats".  

Confiança que ens ve directament de l'arrel del propi Missatge: què ens vol dir, sinó el fet de l'encarnació? el Déu que es fa infant humà, nascut entre els humils, fet diferencial de la creença cristiana amb les altres religions? què ens vol dir, sinó el fet de la ressurecció? el Crist renascut, allò que des de la lògica més humana no podia ser, però que des de la fe es ben real? què ens vol dir, sinó la vida pública de Jesús? les paraules i obres provocadores que van posar en qüestió la forma de pensar, viure i creure del poble jueu de la seva època? què ens vol dir, sinó l'exemple de les primeres (persones) cristianes, moltes d'elles crescudes en el judaisme? què ens vol dir, sinó l'exemple missioner de les següents generacions cristianes? l'esforç en fer conèixer aquesta nova manera d'ésser als seus propers i, també als altres pobles?

Confiança en el Missatge, en tot aquest missatge que canvia la vida humana i que duu a voler-ho compartir i a fer-ho conèixer, pregonant des dels terrats i des dels balcons. Què ens vol dir, sinó les dues invitacions des de la ciutat del Vaticà, en dos moments clau d'aquest temps de pandèmia de la COVID19: la pregària solitària però "Urbi at Orbe" de Francesc, divendres 27 de març a la plaça Sant Pere i el rosari, amb mascaretes i distanciament social, de dissabte 30 de maig a la gruta de Lourdes del Vaticà? 

En aquest temps de pandèmia hem vist moltes mostres públiques de viure la situació (discursos institucionals, rodes de premsa a la ciutadania, compromís de quins treballen en serveis essencials, aplaudiments de les 20h, challenges de tot tipus fets virals a la xarxa, seguiment informatiu, entrevistes a protagonistes, pica-baralles polítiques...).

Al meu parer, la confiança en la vida -Jesús- i la mort-ressurrecció -el Crist- l'hem sabut mantenir, de forma discreta però viscuda des de moltes llars, compartint també de forma virtual, com una nova Confinium Ecclesia, que recorda la primitiva Domus Ecclesia. I de forma una mica més pública en les dues pregàries vaticanes o en el documental "Església confi(N)ada: ser cristià en temps de coronavirus" dirigit per Laura Mor i emès per 8TV el 31 de maig. El que potser ens falta, és voler i saber pregonar-ho arreu.

I tu, si ho sents, pregona-ho!

Les entrades "Pregària extraordinària per la COVID19" de 28 de març i "Rosari extraordinari per la COVID19" de 4 de juny poden ajudar a continuar la reflexió. Et convido a llegir-les i fer-les pregària.

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de l'Evangeli de Mateu 10,26-33?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dijous, 9 d’abril del 2020

Recordar aquesta crisi ens ajudarà

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Des de l'Església se'ns convida a les (persones) fidels cristianes a mirar el dolor de Jesús a la creu a partir de l'actual dolor del món. I quin és el dolor arreu avui en dia? La pandèmia de la COVID19. No trobo una millor mirada que la que ens ofereix el papa Francesc en aquesta entrevista. L'original es pot trobar al següent enllaç del setmanari catòlic anglès The Tablet.  

La següent traducció és d'Austen Ivereigh i publicada al diari espanyol ABC.

Hacia finales de marzo le sugerí al Papa Francisco que quizá era un buen momento para dirigirse al mundo. La pandemia que tanto había afectado a Italia y España llegaba también al Reino Unido, Estados Unidos y Australia. Sin prometer nada, me pidió que le enviara las preguntas. Elegí seis temas: cada uno incluía una serie de preguntas que él podía contestar (o no) como le pareciera mejor. Después de una semana recibí una comunicación de que había grabado unas reflexiones en torno a mis preguntas. La entrevista fue en español.

Santo Padre, ¿cómo está viviendo la pandemia y encierro, tanto en la Casa Santa Marta como el Vaticano en general, en lo práctico y en lo espiritual?
La Curia trata de sacar adelante el trabajo, de vivir normalmente, organizándose por turnos para que no toda la gente esté junta en el mismo momento. Una cosa bien pensada. Mantenemos las medidas establecidas por las autoridades sanitarias. Aquí en Casa Santa Marta se han hecho dos turnos de comida, que ayudan bastante a aliviar el impacto. Cada uno trabaja en su oficina o desde su habitación con medios digitales. Todo el mundo está trabajando; aquí no hay ociosos.
¿Cómo lo vivo yo espiritualmente? Rezo más, porque creo que debo hacerlo, y pienso en la gente. Es algo que me preocupa: la gente. Pensar en la gente a mí me unge, me hace bien, me saca del egoísmo. Por supuesto tengo mis egoísmos: el martes viene el confesor, o sea que ahí arreglo las otras cosas. Pienso en mis responsabilidades de ahora y ya para el después. ¿Cuál va a ser mi servicio como obispo de Roma, como cabeza de la iglesia, en el después? Este después ya empezó a mostrar que va a ser un después trágico, un después doloroso, por eso conviene pensar desde ahora. Se ha organizado a través del Dicasterio del Desarrollo Humano Integral una comisión que trabaja en esto y se reúne conmigo.
La gran preocupación mía –al menos la que siento en la oración– es cómo acompañar al pueblo de Dios y estar más cercano a él. Este es el significado de la misa de las siete de la mañana en «streaming» (o retransmitida en directo), que mucha gente sigue y se siente acompañada; de algunas intervenciones mías, y del acto del 27 de marzo en la plaza de San Pedro. Y de un trabajo bastante intenso a través de la Limosnería Apostólica, de presencia para acompañar las situaciones de hambre y enfermedad. Estoy viviendo este momento con mucha incertidumbre. Es un momento de mucha inventiva, de creatividad.
Hay una novela italiana del siglo XIX muy querida por usted, que ha mencionado varias veces recientemente: «I Promessi Sposi» («Los novios») de Alessandro Manzoni. El drama de la novela se centra en la peste de Milán de 1630. Hay varios personajes del clero: el cura cobarde Don Abundio, el santo cardenal arzobispo Borromeo, y los frailes capuchinos que sirven en el «lazareto», una especie de hospital de campaña donde los contagiados son rigurosamente separados de los sanos. A la luz de la novela, ¿cómo ve el Papa la misión de la Iglesia en el contexto de la enfermedad Covid-19?
El cardenal Federico Borromeo realmente es un héroe de esa peste de Milán. Pero en uno de los capítulos se dice que pasó a saludar a un pueblo pero con la ventanilla del carruaje cerrada, quizá para protegerse. A la gente no le cayó muy bien. El pueblo de Dios necesita que el pastor esté cerca, que no se cuide demasiado. Hoy el pueblo de Dios necesita el pastor muy cerca, con la abnegación que tenían los capuchinos, que estaban cerca. La creatividad del cristiano se tiene que manifestar en abrir horizontes nuevos, en abrir ventanas, abrir transcendencia hacia Dios y hacia los hombres, y redimensionarse en la casa.
No es fácil estar encerrado en casa. Me viene a la mente un verso de la Eneida en medio de la derrota: el consejo de no bajar los brazos. Resérvense para mejores tiempos, porque en esos tiempos recordar esto que ha pasado nos ayudará. Cuídense para un futuro que va a venir. Y cuando llegue ese futuro, recordar lo que ha pasado les va a hacer bien. Cuidar el ahora, pero para el mañana. Todo esto con la creatividad. Una creatividad sencilla, que todos los días inventa. Dentro del hogar no es difícil descubrirla. Pero no huir, escaparse en alienaciones, que en este momento no sirven.
En relación a las políticas del estado en respuesta a la crisis, mientras la cuarentena masiva ha sido una señal de que algunos gobiernos están dispuestos a sacrificar el bienestar económico para beneficio de los más vulnerables, igualmente pone al descubierto el nivel de exclusión que antes se consideraba normal y aceptable.
Es cierto, algunos gobiernos han tomado medidas ejemplares con prioridades bien señaladas para defender a la población. Pero nos vamos dando cuenta de que todo nuestro pensamiento, nos guste o no nos guste, está estructurado en torno a la economía. En el mundo de las finanzas parece que es normal sacrificar. Una política de la cultura del descarte. Desde el principio al fin. Pienso, por ejemplo, en la selectividad prenatal. Hoy día es muy difícil encontrar personas con síndrome de Down por la calle. Cuando la tomografía los ve, los mandan al remitente. Una cultura de la eutanasia, legal o encubierta, en que al anciano se le dan las medicinas hasta un cierto punto.
Me viene a la mente la encíclica del Papa Pablo VI, la Humanae Vitae. La gran queja de los pastoralistas de la época se centraba en la píldora. Y no se dieron cuenta de la fuerza profética de esa encíclica, que era adelantarse al neomaltusianismo que se venía preparando para todo el mundo. Es una alerta de Pablo VI ante esa onda de neomaltusianismo. Lo vemos en la selección de la gente según la posibilidad de producir, de ser útil: la cultura del descarte. Los sin techo siguen siendo sin techo. Salió una fotografía el otro día de Las Vegas donde eran puestos en cuarentena en una plaza de estacionamiento. Y los hoteles estaban vacíos. Pero un sin techo no puede ir a un hotel. Ahí se ve ya en funcionamiento la teoría del descarte.
¿Se puede entender la crisis y su impacto económico como una oportunidad de una conversión ecológica, de revisar prioridades y nuestros modos de vivir?¿Ve posibilidad de una sociedad y economía menos líquidas y más humanas?
Hay un dicho español: Dios perdona siempre, nosotros de vez en cuando, la naturaleza nunca. Las catástrofes parciales no fueron atendidas. Hoy día, ¿quién habla de los incendios de Australia? ¿De que hace un año y medio un barco cruzó el Polo Norte porque se podía navegar porque se habían disuelto los glaciares? ¿Quién habla de inundaciones? No sé si es la venganza, pero es la respuesta de la naturaleza.
Tenemos una memoria selectiva. Sobre esto quisiera insistir. Me impresionó cuando se celebró el 70 aniversario del desembarco en Normandía. Había gente de primer nivel de la política y la cultura internacional. Y festejaban. Es verdad que fue el comienzo del fin de la dictadura, pero ninguno se acordaba de los 10.000 muchachos que quedaron en esa playa. Cuando fui a Redipuglia en el centenario del fin de la Primera Guerra Mundial se veía un bonito monumento y nombres en la piedra, nada más. Yo lloré pensando en Benedicto XV (que se refirió a la Primera Guerra Mundial como «una matanza inútil») y lo mismo en Anzio el día de los difuntos; en todos los soldados norteamericanos allí sepultados. Cada uno tenía una familia, cada uno podía ser yo. Hoy aquí en Europa cuando se comienza a escuchar discursos populistas o decisiones políticas de ese tipo selectivo no es difícil recordar los discursos de Hitler de 1933, que eran más o menos lo mismo que los discursos de algún político europeo de hoy.
Me viene otra vez a la mente un verso de Virgilio: «Meminisce iuvavit». Recuperar la memoria, porque la memoria nos va a ayudar. Este es un tiempo para recuperar memoria. No es la primera peste de la humanidad. Las otras pasaron a ser anécdotas. Debemos recuperar la memoria de las raíces, de la tradición, que es memoriosa. En los Ejercicios de San Ignacio, la primera semana, y la contemplación para alcanzar el amor en la cuarta semana, están totalmente signadas por la memoria. Es una conversión con la memoria.
Esta crisis nos afecta a todos: a ricos y a pobres. Es una llamada de atención contra la hipocresía. A mí me preocupa la hipocresía de ciertos personajes políticos que hablan de sumarse a la crisis, que hablan del hambre en el mundo, y mientras hablan de eso fabrican armas. Es el momento de convertirnos de esa hipocresía funcional. Este es un tiempo de coherencia. O somos coherentes o perdimos todo.
Usted me pregunta sobre la conversión. Toda crisis es un peligro pero también una oportunidad. Y es la oportunidad de salir del peligro. Hoy creo que tenemos que desacelerar un determinado ritmo de consumo y de producción (Laudato si, 191) y aprender a comprender y a contemplar la naturaleza. Y reconectarnos con nuestro entorno real. Esta es una oportunidad de conversión. Sí, veo signos iniciales de conversión a una economía menos líquida, más humana. Pero que no perdamos la memoria una vez que pasó esto, no archivarlo y volver a donde estábamos.
Este es el momento de dar el paso. Es pasar del uso y el mal uso de la naturaleza, a la contemplación. Los hombres hemos perdido la dimensión de la contemplación; tenemos que recuperarla.
El momento del pobreY hablando de contemplación, quisiera detenerme en un punto: es el momento de ver al pobre. Jesús nos dice que «a los pobres los tendréis siempre con vosotros». Y es verdad. Es una realidad, no podemos negarlo. Están ocultos, porque la pobreza es pudorosa. En Roma, en medio de esta cuarentena, un policía le dijo a un hombre: «No puede estar en la calle, tiene que ir a su casa». La respuesta fue: «No tengo casa. Yo vivo en la calle». Descubrir esa cantidad de gente que se margina… y cómo la pobreza es pudorosa, no la vemos. Están ahí, pasamos al lado pero no los vemos. Son parte del paisaje, son cosas. Santa Teresa de Calcuta los vio y se animó a empezar un camino de conversión.
Ver a los pobres significa devolverles la humanidad. No son cosas, no son descarte, son personas. No podemos hacer una política asistencialista como hacemos con los animales abandonados. Y muchas veces se trata a los pobres como animales abandonados. No podemos hacer una política asistencialista parcial. Me atrevo a dar un consejo. Es la hora de descender al subsuelo. Es conocida la novela corta de Dostoievski, «Memorias del subsuelo». En otro relato más breve, «Memorias de la casa muerta», los guardias de un hospital carcelario trataban a los presos pobres como cosas. Y viendo cómo trataban a uno que acababa de morir, otro de los presos les dijo: «¡Basta! ¡Ese hombre también tenía madre!». Decirnos muchas veces: ese pobre tuvo una madre que lo crio con amor. Después, en la vida no sabemos lo que pasó. Pero pensar en ese amor que recibió, en la ilusión de una madre, ayuda. Nosotros a los pobres no les damos derecho a soñar con su madre. No saben lo que es cariño, muchos viven drogados. Y ver eso nos puede ayudar a descubrir la piedad, la pietas que es una dimensión hacia Dios y hacia el prójimo. Descender al subsuelo, y pasar de la sociedad hipervirtualizada, sin carne, a la carne sufriente del pobre. Es una conversión que tenemos que hacer. Y si no empezamos por ahí, la conversión no va a andar.
Servidores esencialesPienso en los santos de la puerta de al lado en este momento difícil. ¡Son héroes! Médicos, religiosas, sacerdotes, operarios que cumplen con los deberes para que la sociedad funcione. ¡Cuántos médicos y enfermeros han muerto! ¡Cuántos sacerdotes, cuántas religiosas han muerto! Sirviendo. Me viene a la mente una frase que decía el sastre, a mi juicio una de las personas mas simples pero coherentes de «I promessi sposi». Decía: «Non ho mai trovato que il Signore abbia cominciato un miracolo senza finirlo bene» («No he visto nunca que Dios comience un milagro y no lo termine bien»). Si reconocemos este milagro de los santos de al lado, de estos hombres y mujeres héroes, si sabemos seguir estas huellas, este milagro terminará bien, para bien de todos. Dios no deja las cosas a mitad de camino. Somos nosotros los que las dejamos y nos vamos. Es un lugar de metanoia (conversión) lo que estamos viviendo, y es la oportunidad de hacerlo. Hagámonos cargo y sigamos adelante.
¿Cómo es vivir esta Cuaresma y Pascua tan extraordinarias? ¿Tiene algún mensaje particular para los ancianos aislados, los jóvenes encerrados, y los empobrecidos por la crisis?
Usted me habla de ancianos aislados. Soledad y distancia. ¡Cuántos ancianos hay que los hijos no los van a ver en tiempos normales! Recuerdo que en Buenos Aires cuando visitaba los geriátricos yo les preguntaba: ¿Y qué tal la familia? «Ah, sí, muy bien, muy bien». «¿Vienen?» «Sí, ¡vienen siempre!». Luego la enfermera me decía que hace seis meses que no iban los hijos a verlos. La soledad y el abandono, la distancia. Sin embargo los ancianos siguen siendo raíces. Y deben hablar con los jóvenes. Esa tensión entre viejos y jóvenes tiene que resolverse siempre en el encuentro. Porque el joven es brote, follaje, pero necesita la raíz; si no, no puede dar fruto. El anciano es como raíz. Yo les diría a los ancianos de hoy: «Sé que sienten la muerte cerca y tienen miedo, pero miren para otro lado, recuerden a los nietos, y no dejen de soñar». Es lo que Dios les pide: soñar (Joel,3,1). ¿Qué les digo a los jóvenes? Anímense a mirar más adelante y sean profetas. Que el sueño de los ancianos corresponda a la profecía de ustedes. También Joel 3,1. Los empobrecidos por la crisis son los despojados de hoy, que se suman a tantos despojados de siempre, hombres y mujeres cuyo estado civil es «despojado». Lo han perdido todo o van a perder todo. ¿Qué sentido tiene hoy el despojo para mí a la luz del Evangelio?
Entrar en el mundo de los despojados, entender que aquel que tenía, hoy ya no tiene. Lo que pido a la gente es que se hagan cargo de los ancianos y los jóvenes. Que se hagan cargo de la historia y de los despojados. Y me viene a la mente otro verso de Virgilio cuando Eneas, derrotado en Troya, había perdido todo, y le quedaban dos caminos. O quedarse allí a llorar y terminar su vida, o aquello que tenía en el corazón de ir más adelante, subir al monte para salir de la guerra. Es un verso precioso: «Cessi, et sublato montem genitore petivi». «Cedí a la resistencia, y cargando a mi papá a la espalda, subí al monte». Eso es lo que tenemos que hacer hoy en día: tomar las raíces de nuestras tradiciones y subir al monte.

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

diumenge, 22 de març del 2020

Sant Josep, excepcional i beneït

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"to quietly call off the wedding"
"A young woman named Mary was engaged to Joseph from King David's family. But before they were married, she learned that she was going to have a baby by God's Holy Spirit. Joseph was a good man and did not want to embarrass Mary in front of everyone. So he decided to quietly call off the wedding."

Dijous passat 19 de març va ser el dia del pare, celebració que aquest any cau en un context inesperat i totalment nou, que ens té preocupats per com poden avançar els esdeveniments. Jo mateix i molts altres hem fet anys durant aquests dies amb celebracions virtuals ben atípiques, però donant gràcies per la vida viscuda. 

Els cristians també recordàrem Sant Josep, el pare terrenal, pare adoptiu de Jesús, del qual se’n parla ben poc a les escriptures. Rellegint el passatge de l’evangelista Mateu, m’aturo a diverses idees. Anem a pams.

Acte primer. Josep, home en un temps i una societat masclista i hetero patriarcal, es trobà la muller embarassada sense haver-hi ell participat (vv. 18.25). Quins sentiments devia tenir fins començar a pensar i a decidir no difamar-la públicament? Decepció, vergonya, enuig, rebuig, odi,... segur que sí. Les conseqüències per a Maria i el nen haurien estat fatals. Però se’ns explica que Josep era un bon home, així que amb el seu ésser, el seu caràcter, la seva personalitat va prendre l’opció d’apartar-se’n, de deixar-los, però de forma secreta, per evitar-los mals majors (v.19). Bona acció, humanament parlant. 

Acte segon. En somnis rep explicacions d’un àngel del Senyor: "el futur nadó ve de l'Esperit Sant i salvarà dels pecats el seu poble" (vv. 20-21). El recurs bíblic dels somnis sovint representa un temps de pregària, de discerniment abans d’optar. Aquest somni i l’opció presa per Josep no són tan coneguts com la de l’àngel a Zacaries (cfr. Lc 1,5-25), o Gabriel a Maria (cfr. Lc 1,26-38), però l’entenc com a igual de fonamental per a la nostra historia de salvació. Josep “beneït tu també entre tots els homes”.

Acte tercer. Josep pren la muller a casa seva (v. 24) i hi és en els temps previs de visita a Isabel, busca on poder millor parir, acompanya la visita dels pastors i els savis, organitza la fugida a Egipte, i en té cura de la família en temps d’infantesa, adolescència, amatent al procés de covat del que serà el Missatge. Resumint, ho assumeix i se’n fa càrrec.

Josep un home sant en el que poder-nos emmirallar en aquests temps tant excepcionals. Allò evident és el que està passant arreu: la pandèmia del COVID19 i les seves conseqüències sanitàries, socials i econòmiques. El que no ho és tant d’evident, és el que l’àngel del Senyor ens dirà a cadascú de nosaltres en la nostra recerca de sentit, en la pregària: per què? Per a què? I tampoc, quina serà la nostra reacció davant aquests signes. Com respondrem personal i col·lectiva? Com actuarem? Què canviarem de la nostra forma de vida, a part de les moltes felicitacions als joseps, josefines, peps, pepites...

Ara és el teu torn, com el d’aquest amic, fins ara ateu o agnòstic -no ho té clar ell- que escriu ara a les xarxes socials “U know im not religious but this time i must. Keep praying!” 

Beneït, beneïda, tu també 

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de l'Evangeli Mateu 1,18-25?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dimarts, 3 de desembre del 2019

Evangeli, tradició i vida: litúrgia (1)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"What does all of this mean?"
"What does all of this mean? It means that the Gentiles were not trying to be acceptable to God, but they found that he would accept them if they had faith."

En aquest passatge de la carta als Romans Pau es mostra com els primers cristians també es preguntaven sobre la bona nova, l'evangeli... què volia dir tot allò que havia passat durant la Pasqua de l'any 33? Vist en perspectiva, aquells 3 anys de vida pública de Jesús pels camins, la seva mort en creu i el miracle -encara no entès per molts- de la resurrecció? I això dels gentils que també podien salvar-se, sense ser ni complir els preceptes jueus? 

Amb aquesta reflexió oberta enceto una sèrie d'entrades d'aquest Bloc amb la mateixa temàtica, la tradició i la vida. El món canvia, el cristianisme s'estén arreu del món i les cultures, l'Església es va adaptant com pot i la fe... la teva fe? 

I la primera reflexió la faig a partir de la notícia "La validesa de la guitarra en la litúrgia" del 28/11/2019 que llegeixo al portal Catalunya Religió (enllaç), que comença d'aquesta manera: 
"(Jordi Llisterri-CR)  Els liturgistes mai han estat gaire partidaris de les guitarres a la missa. Tampoc ho era el pare Gregori Estrada, un dels grans compositors litúrgics de Montserrat. Però dins de la seva extensa obra el pare Gregori va compondre quatre salms responsorials per a guitarra que havien quedat en oblit. Aquest dimecres s’han recuperat i cantat de nou en la presentació del llibre Quatre salms responsorials que s’ha fet a la parròquia de la Mare de Déu de Núria de Barcelona.
L’abat Josep Maria Soler ha explicat que aquests salms mostren com “la guitarra pot ser un instrument litúrgic vàlid amb qualitat”. Com han comprovat els assistents, el seu so acompanyant el text del salms és “com una nova cítara de l’antic Israel”, que acompanyava les lectures dels textos sagrats. Recuperar aquesta formula és una aposta “especial i atrevida”."
I davant d'això i amb una àmplia visió del que és la vida de les persones cristianes a diversos països d'arreu del món, jo em pregunto... i els tambors o altres instruments no tan virtuosos com els violins o l'orgue? No sonen bé a les oïdes del Senyor? 

I les ofrenes de sacs d'arròs, fruites exòtiques o animals? No són dignes representants del treball dels homes i les dones vàlides que oferim com a present i agraïment al Déu que ens ho dóna tot? 

I les esglésies de fusta, adob i xapa sense grans vitralls plens d'imatges de sants i alguna santa? Pot ser no són dignes per a Déu? No són casa del Senyor?

I la separació d'homes en un costa i dones a l'altra durant les celebracions? Ho fan malament on ho fan així o ho fem malament allà on ens barregem tots i totes. Déu veu millor ens separem per sexes o ens seiem amb els familiars i les amistats més properes? 
  
I els bancs de taulons de fusta? les cadires de plàstic multicolors? I els vestits? pantaló llarg, pantaló curt, cabell a la vista o tapat? Les mantellines abans eren obligatòries a casa nostra, potser Déu ara ja no les vol?

Hi ha la dita "Voler posar portes al camp" que és el que la litúrgia sembla intentar fer. D'acord que uns paràmetres bàsics ha d'haver, però en un món cada vegada més petit, un món en el que ja no es viu en països o continents independents, en que es viatja, es veu i se sap com es fa aquí i com es fa allà, cal ser-ne conscients i mirar de simplificar i mirar més enllà. Preguntar-se, què vol dir això?

Com és la teva litúrgia? 
I el teu Evangeli? I la teva vida?

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de Romans 9,30-33?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dimarts, 15 d’octubre del 2019

Fa 400.000 anys, 21 hores, 410 dies

2019-20 Bloc "Chúng ta học"


Veia fa uns dies el primer episodi d'una sèrie documental que de seguida em va atrapar al sofà, "Orbit: Earth's Extraordinary Journey" (enllaç tràiler) de Jonathan Renouf  i la BBC (enllaç). 

A part del coneixement científic que el documental conté entorn els moviments de la Terra i la Lluna, el clima, les marees, els moviments arreu del planeta de l'aire i els mars..., tot molt útil per a una classe de ciències naturals, em va ajudar a relativitzar allò de què "sempre ha esta així", "no es pot canviar", "és etern", "la llei natural"... que tant argumenten els que tenen por al canvi i a la diversitat. 


Els científics han pogut establir a partir de l'estudi dels corals joves i els corals antics en forma de fòssils, que la Terra fa uns 400.000 anys girava més ràpidament, de tal forma que els dies (temps per a completar un gir de 360º de l'eix de rotació) eren de 21 hores i els anys (temps per a completar la translació al voltant del Sol) eren de 410 dies. El nostre planeta està desaccelerant a un ritme de 0'2 mil·lisegons cada segle. Imperceptible per als éssers vius, per a la majoria dels humans però comprovable per aquells que es pregunten, es qüestionen, investiguen...   

diumenge, 4 d’agost del 2019

Vacances d'agost, 2019

Acabava una nova etapa d'aquest bloc, i ja van 7 anys, amb la primera entrada el maig de 2012 (enllaç) i primera etapa la del curs escolar 2012-13.

A partir del proper setembre una altra història començarà, un nou any, un any diferent, un any sabàtic, per cercar l'amor, per intentar ser una mica més lliure. Excedència laboral que espero m'ajudi a créixer com a persona, com a parella i també com a cristià i educador. Així sigui!  

De forma complementària, les entrades següents donen testimoni i ressò del pensament de qui això escriu i del seu estat anímic en alguns finals de curs: 
- Vacances d'agost, 2017, enllaç
Vacances d'agost, 2016, enllaç
Vacances d'agost, 2015, enllaç

Bones vacances de 2019!

diumenge, 28 d’abril del 2019

Oda a Espanya, des de Catalunya

Joan Maragall escrivia aquest poema el 1898, ara fa més 120 anys. Era el moment de la pèrdua de Cuba i les Filipines, "l'imperi" es desfeia i el poeta demanava una altra manera d'entendre'ns, des del respecte, l'estima... lluny del caciquisme, del pertànyer per por...
Escolta, Espanya, — la veu d’un fillque et parla en llengua — no castellana: parlo en la llengua — que m’ha donat la terra aspra;en ‘questa llengua — pocs t’han parlat; en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins i dels qui per la pàtria moren; les teves glòries — i els teus records,records i glòries — només de morts: has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes — vida és la sang,vida pels d’ara — i pels que vindran; vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honori massa poc en el teu viure: tràgica duies — a mort els fills,te satisfeies — d’honres mortals i eren tes festes — els funerals, oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens dels fills que duies — a que morissin:somrients marxaven — cap a l’atzar; i tu cantaves — vora del mar com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, — no tens ningú. Espanya, Espanya, — retorna en tu, arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;que el plor et torni feconda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora?No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre an els teus fills?Adéu, Espanya!
El text m'ha recordat el film "1898 Los últimos de Filipinas" (enllaç des de TVE), de Salvador Calvo de l'any 2016 que em va fer caure la cara de vergonya durant 337 dies seguits, però sigui "Tot per la pàtria!". Mira-la si creus que et pot interessar.

En un dia com avui, d'eleccions generals, en les quals està en joc el model d'Estat, el model de convivència, el model d'agermanament vull recuperar-la, "Has desaprès d’entendre an els teus fills?"

dijous, 14 de febrer del 2019

Més vivendes, més obertura de mires

Ara fa un parell d'anys, participava d'una sessió formativa dels educadors i educadores maristes de Catalunya. Una de les ponents ens va fer un exercici que consistia en dibuixar una casa en uns 20 segons, i una altra i una altra i una més. I així ens va proposar la repetició de l'activitat fins a unes 10 vegades. Tot a ritme frenètic.


Les que a mi em varen venir al cap són les de més amunt: el meu propi cos, Masonga, casa d'ocell, igloo, casa de la Heidi, tenda índia, casaNostra, gratacels d'una gran ciutat com Los Ángeles (o Ho Chi Minh, potser?), el cotxe, la meva escola, el meu barri a Barcelona i, finalment, la casa del gos (Naomi? Milo? Dos?). 

En acabar l'exercici varem constatar que érem pocs els que havíem dibuixat 8 o més cases. L'animadora ens va fer la reflexió següent, "a més vivendes, més obertura de mires i per tant, major predisposició i capacitat d'innovació"

dimarts, 1 de gener del 2019

En començar el 2019: un desig

Un desig en forma d'imatge. Que cadascú trobi la seva pròpia llibertat,

En consonància amb la situació actual que sembla que albira el nou any, però també en consonància amb tota la feina reflexiva que he estat desenvolupant al voltant del meu treball de Final de Grau de Ciències Religioses "La veritat que ens fa lliures" (Jn 8,32).

Pots cercar el treball al que faig referència a partir de l'Entrada "TFG: Alliberament de la persona, 1" de data 15 de desembre passat, i següents.

dijous, 3 de maig del 2018

Pau VI parla al poble del Vietnam (1963)

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la de fa dos dies, 1 de maig, "Francesc parla al poble de Catalunya (2018)", en la que presentava un suposat missatge del papa Francesc al poble català. Doncs no, no n'era real. Vaig crear una "fake new", una falsa notícia. Fruit d'una casualitat, vaig voler fer una broma o bé fer servir un recurs publicitari típic, avançar una suposada mentida, per cridar l'atenció i, tot seguit, donar el missatge que m'interessa i portar a la reflexió, que és el que faig avui.

Durant la meva estança al Vietnam les passades festes de Setmana Santa (veure entrada "Setmana Santa al Vietnam" de 8 d'abril passat) vaig poder trobar, de casualitat, un breu missatge del Papa Pau VI al poble del Vietnam, de data 30 d'agost de 1963 (enllaç), el qual transcric tot seguit. Aquest és el missatge real:
MENSAJE DE SU SANTIDAD PABLO VI
AL PUEBLO DE VIETNAM 
Nos creemos obligados a manifestaros nuestra dolorosa preocupación por causa los lamentables acontecimientos que afligen al querido pueblo de Vietnam. La angustia se hace cada día más profunda y acuciante, como también lo han expresado los obispos en su declaración paternal.
 Pero nuestra esperanza se mantiene viva, pues confiamos en los sentimientos de verdad y solidaridad del pueblo vietnamita que tantas pruebas ha dado de su amor a la patria, mostrando su voluntad de hacer prevalecer sus más altos valores morales y espirituales, y todo lo que favorezca el bien común.
Formulamos, pues, el deseo de que todos, en generosa colaboración y con el mutuo respeto a las legítimas libertades, quieran contribuir a restablecer la concordia mutua y fraterna. Y elevamos fervientes oraciones al Todopoderoso invocando la ayuda divina para todo el pueblo y sus libres instituciones.
El Vaticano, 30 de agosto de 1963
PAULUS PP. VI

Cal enmarcar aquest missatge en la guerra del Vietnam (1954-1975) entre la República Democràtica del Vietnam (el Nord), recolzat per soviètics i xinesos i, la República del Vietnam (el Sud), recolzada fonamentalment pels Estats Units d'Amèrica, tot i que també per molts altres països com Austràlia, Corea del Sud, les Filipines, Nova Zelanda i Tailàndia, l'Alemanya Occidental, Iran, Marroc, el Regne Unit, Suïssa, Taiwan i també Espanya. De forma gairebé anecdòtica, "Tây Ban Nha" va enviar un reduït nombre de metges militars en missió sanitària. D'aquests, 12 van morir i són recordats, entre molts altres en el museu del Palau de la Reunificació, a la ciutat d'Ho Chi Minh, l'antiga Saigon. 


I cal enmarcar aquell missatge de 1963, en una guerra que no acabaria fins la retirada dels EUA el 1973 i la caiguda de la ciutat de Saigon el 1975, la rendició incondicional del sud i la unificació del país en la nova República Socialista del Vietnam el 2 de juliol de 1976. Segons fonts internes, van morir entre 2 i 6 milions de persones, la majoria d'elles civils.

Cert que el missatge papal de 1963 no va servir de gaire, políticament i militar. Però no podem valorar els fets només per la seva eficiència, cal saber-ho fer també per la seva motivació. Segur que va donar esperança als cristians i també a molts altres vietnamites que veieren que algú es preocupava d'ells. 

En el conflicte entre Catalunya i Espanya no en tenim ni un, de mort, ara com ara; tot i sí que més de 1000 ferits, de tots dos bandos, si es pot parlar d'aquesta manera. Fa falta algun, de mort vull dir, abans de posar les bases per a encetar un diàleg?