Déu, Jesús i Esperit, el fonamental?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"pray that God will be with you"

"Good-by, my friends. Do better and pay attention to what I have said. Try to get along and live peacefully with each other. Now I pray that God, who gives love and peace, will be with you."

---

El text precedent correspon a la 2a carta de Pau a les (persones) corínties. És important per entendre tot el sentit d'aquest comiat amistós saber que les relacions de l'apòstol Pau no sempre van ser bones amb els fidels de Corint, així ho veiem quan escriu "Us vaig escriure, doncs, afligit i amb l'angoixa al cor, enmig de moltes llàgrimes. Però no era per entristir-vos; volia que veiéssiu el gran amor que us tinc." (2 Co, 2,4) fent referència a temes de falta de seguiment al seu lideratge com apòstol. Pau sempre va haver de fer front al fet que ell mateix no era uns dels 12 deixebles, a diferència de Pere i els altres.

Avui vull fixar-me en les traduccions d'aquesta senzilla frase. En la versió anglesa fixem-nos que s'hi dirigeix a ells com amics, els hi anima a fer el millor i a fixar-s'hi bé en les seves ensenyances; els hi anima a portar-se bé i a viure en pau amb els altres; i acaba demanant que el Déu de l'amor i la pau, estigui amb tots ells que el llegeixen.

Si busquem la versió catalana, el text traduït és el següent: "Finalment, germans, estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres". En la versió en castellà el text traduït és el següent: "Termino, hermanos, deseando que viváis felices y que busquéis la perfección en vuestra vida. Animaos y vivid en armonía y paz, y el Dios de amor y de paz estará con vosotros". Llàstima un cop més, tot i estar encara en aquest curs del "Chúng ta học" dedicat a la meva estada al Vietnam, que no puc fer la comparació amb la versió vietnamita! 

Tres petites comparacions envers les traduccions que n'he fet servir... 

• Amics, com en anglès o germans com en les nostres llengües pròpies? Amics i germans en el sentit patriarcal o, avançant en la història, en els "signes dels temps" als que ja feia referència el propi Jesús (cfr. Mt 16,3) i va esmentar el CVII a la Gaudium et Spes, "L’Esperit de Déu és present en aquesta evolució. Per la seva banda, el ferment evangèlic ha excitat i excita en el cor de l’home una irrefrenable exigència de dignitat." (GS26) de forma àmplia, amics i amigues, germans i germanes? 
• En anglès Jesús anima a fer el millor i a seguir els que Ell ensenya; en català anima a la felicitat, a fer més ferm -sense especificar el què- i a exhortar-se els uns als altres, és a dir a induir amb paraules persuasives segons el DIEC2. I en castellà el consell és d'animar-se (sinònim d'exhortar-se?) i viure en harmonia (aquest sí, sinònim de tenir els mateixos sentiments) afegint a més, el viure buscant la perfecció, que no hi apareix a les altres dues versions.
• Sobre la referència a Déu, en anglès Pere li prega, li demana que hi sigui amb els corintis, en canvi en català i castellà s'hi dona per suposat, com a conseqüència de les nostres accions, nosaltres fem i a canvi, ell hi és amb nosaltres.       

Crec que es veu perfectament el problema de llegir de forma textual les Escriptures, també de fer-lo en una o una altra llengua. No diguem entre versions diferents en una mateixa llengua (en castellà, per exemple la DHH, la RV dels 60, dels 90 o de 2011, la PDT o les llatinoamericanes LBLA, BLPH i PDT). La feina de traducció duu intrínseca la necessitat de re interpretar segons les cultures i els temps i això duu la possible pèrdua del sentit original. 

Tot això ha de dur, sí o sí, a la pregunta pel fonamental del missatge cristià, del missatge de Déu Pare, de Jesús i l'Esperit. Jesús parlava del Pare amb el mot afectiu "Abba" i del regne etern, universal, de veritat, de vida, santedat, justícia, amor i pau obert per aquells "que fan la voluntat del Pare, i posen mà forta a l’obra" (GS93). I de l'Esperit abans de pujar al cel com advocat i suport nostre. 

Per acabar i ja que acabem de recordar Pentecosta, l'enviament de l'Esperit Sant a tots que es trobaven reunits (cfr. AC 2,1) -sí a tots, representant les 12 tribus d'Israel, tots els pobles de la Terra-, fer esment a la imatge que acompanya aquesta Entrada, imatge moderna de l'arribada de l'Esperit Sant. Correspon a la col·lecció de 2014 "Passion of Christ: A Gay Vision" de l'autor Douglas Blanchard. Pot sobtar, però l'Esperit ens l'envia a tots, a totes i a també als no binaris. Així sigui!

Allò fonamental del missatge... 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de la 2a carta als Corintis 13,11-13?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Dones a l'Església (4): Concili Vaticà II

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"the women would meet with them"

"The apostles often met together and prayed with a single purpose in mind. The women and Mary the mother of Jesus would meet with them, and so would his brothers."

---

El text del llibre dels Fets dels Apòstols es considera continuació de l'Evangeli de Lluc i així ho remarca en el seu inici, "En el meu primer llibre he parlat, Teòfil, de tot el que Jesús va fer i va ensenyar fins al dia que fou endut al cel, després d'haver donat instruccions als apòstols que ell havia escollit, mogut per l'Esperit Sant." (Ac 1,1-2) i està datat cap a l'any 70 dC, és a dir en els inicis del cristianisme i de l'Església. I veiem com ja apareixen les dones al costat dels deixebles, "Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d'ell" (Ac 1,14).

Anant-nos ara a la segona part del segle XX, trobem també un grup de dones que van poder participar del Concili Vaticà II, exactament 23 elles. Per respecte i com a memorial, les anomeno: les religioses Mary Luke Tobin (EUA), Marie de la Croix Khouzam (Egipte), M. Henriette Ghanem (Líban), Sabibe de Valon (França), Juliana Thomas (Alemanya), Suzanne Guillemin (Itàlia), Cristina Estrada (Espanya), Costantina Baldinucci (Itàlia), Claudia Feddish (EUA), Jerome María Chimy (Canadà) i les laiques Marie-Louise Monnet (França), Pilar Belosillo (Espanya), Rosemary Goldie (Austràlia), Anne-Marie Roeloffzen (Holanda), Amalia Dematteis (Itàlia), Ida Marenghi-Marenco (Itàlia), Alda Miceli (Itàlia), Catherine McCarthy (EUA), Luz María Longoria (Mèxic), Margarita Moyano Llerena (Argentina), Gladys Parentelli (Uruguai), Gertrud Ehrle (Alemanya), Hedwig von Skoda (Eslovàquia), María Vendrik (Holanda). 

Una minoria respecte al número total de participants, més d'un miler, que només va poder participar a les sessions tercera i quarta (el 50% del temps) del concili, i gràcies a les gestions del papa Pau VI i la clara proposta del cardenal belga Leo Suenens, “Em sembla que les dones són gairebé el 50% de tota la humanitat […] Per què estem en debatent sobre la realitat de l'església, si la meitat no hi és present?” durant la segona sessió. 

Els principals temes que elles varen promoure en el Concili Vaticà II varen ser el lloc de la dona dins la societat i l'Església, la pau y justícia social, la comprensió de la consagració i las relaciones amb el presbiteri i l'episcopat, les relaciones ecumèniques i les inter religioses, el desenvolupament d'una millor i més profunda teologia sobre el laïcat, la formació teològica d'escola, la necessitat d'involucrar-les (religioses i laiques) en la formació dels futurs ministres ordenats, donar el seu propi lloc a la qüestió ‘femenina’ en un nou marc renovat d'Església, permetent-les la participació en tots els camps de l'apostolat eclesial, així com l'actualizació i renovació de la vida religiosa i, finalment, l'ús de la teologia inductiva, la qual s'aprecia per primera vegada en la Gaudim et Spes.

És important rememora el valor de les crides del CVII tot i que, en paraules del papa Francesc, "es necessiten 100 anys per a que un Concili sigui rebut per l'Església". Part del problema és que moltes d'elles implicarien canvis substancials en àmbits diversos (teològic, cristològic, ecumènic, de litúrgia, estructura i organització…) molts dels quals trastocarien l'statu quo del moment i, cadascú des del lloc concret que ocupa en la piràmide eclesial (mostra d'status i poder, per petit que aquest sigui, tot i que es mostri com a servei) intenta defensar allò seu:  entitat des de la que s'implica en la missió i en la vida cristiana (parròquia, bisbat, dicasteri, col·legio cardenalici, sínode, coral, organització pia, congregació, institut, obra, universitat…) i lloc concret (diaconat, presbiterat, cardenalat, director, superior, ecònom…). Potser l'Església Llatina d'Occident ha donat un excés d'importància al pol cristològic i li ha faltat el de l'Espírit Sant, aquest més desenvolupat en l'Església Oriental.  

Sou part motora de la renovació!

---

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquesta altra, "Dones a l'Església (1)" de data 20 de setembre passat. El curs en línia "Las mujeres en la Iglesia" en marxa durant aquests mesos de setembre i octubre i ofert per l'Escola de Teologia i Ministeri del Boston College de Brighton, Boston, Massachusetts, en coordinació amb d'altres universitats catòliques, per mandat del propi papa Francesc, pretén reivindicar el paper de les dones en la societat i també a l'Esglèsia.

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols 1,12-14?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Guerra de religions? (4) Judaisme per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb el judaisme (art.4). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:

---

La religión judía
4. Al investigar el misterio de la Iglesia, este Sagrado Concilio recuerda los vínculos con que el Pueblo del Nuevo Testamento está espiritualmente unido con la raza de Abraham.
Pues la Iglesia de Cristo reconoce que los comienzos de su fe y de su elección se encuentran ya en los Patriarcas, en Moisés y los Profetas, conforme al misterio salvífico de Dios. Reconoce que todos los cristianos, hijos de Abraham según la fe, están incluidos en la vocación del mismo Patriarca y que la salvación de la Iglesia está místicamente prefigurada en la salida del pueblo elegido de la tierra de esclavitud. Por lo cual, la Iglesia no puede olvidar que ha recibido la Revelación del Antiguo Testamento por medio de aquel pueblo, con quien Dios, por su inefable misericordia se dignó establecer la Antigua Alianza, ni puede olvidar que se nutre de la raíz del buen olivo en que se han injertado las ramas del olivo silvestre que son los gentiles. Cree, pues, la Iglesia que Cristo, nuestra paz, reconcilió por la cruz a judíos y gentiles y que de ambos hizo una sola cosa en sí mismo.

La Iglesia tiene siempre ante sus ojos las palabras del Apóstol Pablo sobre sus hermanos de sangre, "a quienes pertenecen la adopción y la gloria, la Alianza, la Ley, el culto y las promesas; y también los Patriarcas, y de quienes procede Cristo según la carne" (Rom., 9,4-5), hijo de la Virgen María. Recuerda también que los Apóstoles, fundamentos y columnas de la Iglesia, nacieron del pueblo judío, así como muchísimos de aquellos primeros discípulos que anunciaron al mundo el Evangelio de Cristo.

Como afirma la Sagrada Escritura, Jerusalén no conoció el tiempo de su visita, gran parte de los Judíos no aceptaron el Evangelio e incluso no pocos se opusieron a su difusión. No obstante, según el Apóstol, los Judíos son todavía muy amados de Dios a causa de sus padres, porque Dios no se arrepiente de sus dones y de su vocación. La Iglesia, juntamente con los Profetas y el mismo Apóstol espera el día, que sólo Dios conoce, en que todos los pueblos invocarán al Señor con una sola voz y "le servirán como un solo hombre" (Soph 3,9).

Como es, por consiguiente, tan grande el patrimonio espiritual común a cristianos y judíos, este Sagrado Concilio quiere fomentar y recomendar el mutuo conocimiento y aprecio entre ellos, que se consigue sobre todo por medio de los estudios bíblicos y teológicos y con el diálogo fraterno.

Aunque las autoridades de los judíos con sus seguidores reclamaron la muerte de Cristo, sin embargo, lo que en su Pasión se hizo, no puede ser imputado ni indistintamente a todos los judíos que entonces vivían, ni a los judíos de hoy. Y, si bien la Iglesia es el nuevo Pueblo de Dios, no se ha de señalar a los judíos como reprobados de Dios ni malditos, como si esto se dedujera de las Sagradas Escrituras. Por consiguiente, procuren todos no enseñar nada que no esté conforme con la verdad evangélica y con el espíritu de Cristo, ni en la catequesis ni en la predicación de la Palabra de Dios.

Además, la Iglesia, que reprueba cualquier persecución contra los hombres, consciente del patrimonio común con los judíos, e impulsada no por razones políticas, sino por la religiosa caridad evangélica, deplora los odios, persecuciones y manifestaciones de antisemitismo de cualquier tiempo y persona contra los judíos. 

Por los demás, Cristo, como siempre lo ha profesado y profesa la Iglesia, abrazó voluntariamente y movido por inmensa caridad, su pasión y muerte, por los pecados de todos los hombres, para que todos consigan la salvación. Es, pues, deber de la Iglesia en su predicación el anunciar la cruz de Cristo como signo del amor universal de Dios y como fuente de toda gracia.

---

• "Al investigar el misterio de la Iglesia...", l'Església ha de mirar enrere, estudiar el que ha estat i el què és. I a partir d'aquí extreure'n conclusions. Des del meu punt de vista, demanar perdó, presentar-se com acompanyant entre d'altres és el camí més evangèlic que pot haver.
• "los comienzos de su fe y de su elección se encuentran ya en los Patriarcas, en Moisés y los Profetas,". És de coherència respectar els grans a la família. Dins la gran família religiosa, el poble jueu antic són els nostres avantpassats i els jueus actuals, els nostres germans
• "La Iglesia, juntamente con los Profetas y el mismo Apóstol espera el día, que sólo Dios conoce, en que todos los pueblos invocarán al Señor con una sola voz y "le servirán como un solo hombre" (Soph 3,9)." Aquesta crida del profeta Sofonies és el que ens ha d'il·luminar en el camí de la vida futura, a jueus i a cristians.
• "Además, la Iglesia... deplora los odios, persecuciones y manifestaciones de antisemitismo de cualquier tiempo y persona contra los judíos. ". A Déu gràcies sembla que aquesta crida d'ara fa 50 anys està superada. Què hi ha, ara, dels palestins?

Què en saps dels jueus?
La Torà, part del nostre AT, una font inesgotable

Guerra de religions? (3) L'Islam per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb l'Islam (art.3). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:

I també, si en aquella presentava la trobada "Set de Pau. Religions i cultures en diàleg" d'Assís, en aquesta vull afegir l'enllaç al resum d'una de les ponències que allà es van desenvolupar, PANEL 6: Media e guerra, informazione e disinformazione. Tot i que els texts que es poden trobar estan en llengua original, són una mosta de les ganes de dialogar de les diverses confessions presents a la ciutat italiana aquells dies.

---

La religión del Islam
3. La Iglesia mira también con aprecio a los musulmanes que adoran al único Dios, viviente y subsistente, misericordioso y todo poderoso, Creador del cielo y de la tierra, que habló a los hombres, a cuyos ocultos designios procuran someterse con toda el alma como se sometió a Dios Abraham, a quien la fe islámica mira con complacencia. Veneran a Jesús como profeta, aunque no lo reconocen como Dios; honran a María, su Madre virginal, y a veces también la invocan devotamente. Esperan, además, el día del juicio, cuando Dios remunerará a todos los hombres resucitados. Por ello, aprecian además el día del juicio, cuando Dios remunerará a todos los hombres resucitados. Por tanto, aprecian la vida moral, y honran a Dios sobre todo con la oración, las limosnas y el ayuno. 

Si en el transcurso de los siglos surgieron no pocas desavenencias y enemistades entre cristianos y musulmanes, el Sagrado Concilio exhorta a todos a que, olvidando lo pasado, procuren y promuevan unidos la justicia social, los bienes morales, la paz y la libertad para todos los hombres.

---

• "La Iglesia mira también con aprecio a los musulmanes que adoran al único Dios", ens deia Pau VI el 1965, ara fa 50 anys.
• Són diverses les coincidències entre el cristianisme i l'Islam: el paper d'Abraham, de Jesús, Maria la seva mare, el judici del dia final... també preguen, fan almoina i dejunen en determinats moments. ¿Per què tanta separació?
• Si reflexionem sobre la situació actual, ¿qui coneix persones religioses que vulguin mal als germans, siguin de la confessió que siguin? Si són persones religioses i no persones fonamentalistes, no n'hi ha. 
• Potser el que passa és que els fonamentalistes fan molta més força i els mitjans de comunicació la magnifiquen. Així de senzill.

On està la teva força, com a persona religiosa?
I la meva?

Guerra de religions? (2) Religions no cristianes per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb les religions no cristianes d'arreu (art.2).

Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:

---

 Las diversas religiones no cristianas
2. Ya desde la antigüedad y hasta nuestros días se encuentra en los diversos pueblos una cierta percepción de aquella fuerza misteriosa que se halla presente en la marcha de las cosas y en los acontecimientos de la vida humana y a veces también el reconocimiento de la Suma Divinidad e incluso del Padre. Esta percepción y conocimiento penetra toda su vida con íntimo sentido religioso. Las religiones al tomar contacto con el progreso de la cultura, se esfuerzan por responder a dichos problemas con nociones más precisas y con un lenguaje más elaborado. Así, en el Hinduismo los hombres investigan el misterio divino y lo expresan mediante la inagotable fecundidad de los mitos y con los penetrantes esfuerzos de la filosofía, y buscan la liberación de las angustias de nuestra condición mediante las modalidades de la vida ascética, a través de profunda meditación, o bien buscando refugio en Dios con amor y confianza. En el Budismo, según sus varias formas, se reconoce la insuficiencia radical de este mundo mudable y se enseña el camino por el que los hombres, con espíritu devoto y confiado pueden adquirir el estado de perfecta liberación o la suprema iluminación, por sus propios esfuerzos apoyados con el auxilio superior. Así también los demás religiones que se encuentran en el mundo, es esfuerzan por responder de varias maneras a la inquietud del corazón humano, proponiendo caminos, es decir, doctrinas, normas de vida y ritos sagrados.

La Iglesia católica no rechaza nada de lo que en estas religiones hay de santo y verdadero. Considera con sincero respeto los modos de obrar y de vivir, los preceptos y doctrinas que, por más que discrepen en mucho de lo que ella profesa y enseña, no pocas veces reflejan un destello de aquella Verdad que ilumina a todos los hombres. Anuncia y tiene la obligación de anunciar constantemente a Cristo, que es "el Camino, la Verdad y la Vida" (Jn., 14,6), en quien los hombres encuentran la plenitud de la vida religiosa y en quien Dios reconcilió consigo todas las cosas.

Por consiguiente, exhorta a sus hijos a que, con prudencia y caridad, mediante el diálogo y colaboración con los adeptos de otras religiones, dando testimonio de fe y vida cristiana, reconozcan, guarden y promuevan aquellos bienes espirituales y morales, así como los valores socio-culturales que en ellos existen.

---

• "se encuentra en los diversos pueblos una cierta percepción de aquella fuerza misteriosa que se halla presente". Força Misteriosa, o Déu o qualsevol altre nom. Ell/a es fa present a tota la humanitat en les diferents cultures, races i nacions. Són les diverses religions no cristianes.

• "Así, en el Hinduismo los hombres investigan el misterio divino... y buscan la liberación de las angustias de nuestra condición mediante las modalidades de la vida ascética, a través de profunda meditación, o bien buscando refugio en Dios con amor y confianza". Es valora la recerca del Misteri que vol alliberar la humanitat de les angoixes terrenals. 

• "En el Budismo... se reconoce la insuficiencia radical de este mundo mudable y se enseña el camino ... de perfecta liberación... por sus propios esfuerzos apoyados con el auxilio superior.". Es valora també l'acceptació del Budisme de la finitud humana i la proposta de camí de superació.

• "Así también los demás religiones... se esfuerzan por responder... a la inquietud del corazón humano". Es valora també les altres religions no tan majoritàries.

• "La Iglesia católica no rechaza nada de lo que en estas religiones hay de santo y verdadero. Considera con sincero respeto los modos de obrar y de vivir, los preceptos y doctrinas que, por más que discrepen en mucho de lo que ella profesa y enseña, no pocas veces reflejan un destello de aquella Verdad que ilumina a todos los hombres.". 

Guerra de religions? Religions per la pau

Durant aquests últims dies s'ha celebrat a la ciutat italiana d'Assís la trobada "Set de Pau. Religions i cultures en diàleg" amb més de quatre-cents líders religiosos d'arreu del món, entre ells el papa Francesc, el patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu I, l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, el patriarca sirortodox d’Antioquia Efrem II així com representants del Judaisme, l’Islam i el budisme del Japó. La trobada, que va ser organitzada per la Comunitat de Sant'Egidio, la diòcesi d'Assís i la família franciscana va incloure dimarts dia 20 la celebració de la Jornada Mundial de Pregària per la Pau. El discurs del Sant Pare acabava de la següent manera:

Que se abra en definitiva una nueva época, en la que el mundo globalizado llegue a ser una familia de pueblos. Que se actúe con responsabilidad para construir una paz verdadera, que se preocupe de las necesidades auténticas de las personas y los pueblos, que impida los conflictos con la colaboración, que venza los odios y supere las barreras con el encuentro y el diálogo. Nada se pierde, si se practica eficazmente el diálogo. Nada es imposible si nos dirigimos a Dios con nuestra oración. Todos podemos ser artesanos de la paz; desde Asís, con la ayuda de Dios, renovamos con convicción nuestro compromiso de serlo, junto a todos los hombres y mujeres de buena voluntad.

Per una altra banda, fa una parell de mesos, en el seu viatge a Cracòvia (Polònia) per les Jornades Mundials de la Joventut, el papa Francesc afirmava que l'actual guerra en la que sembla estem immersos, no és pas una guerra de  religions, tot i que així se'ns presenti o ho intuïm. Més bé es tracta d'una guerra d'interessos, pels diners, pels recursos de la natura, pel domini dels pobles, pel domini de les persones. Totes les religions volen la pau.

---

Amb aquests dos precedents m'ha semblat interessant anar a recuperar la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) sobre les relacions de l'Església amb les religions no cristianes, document d'octubre de 1965, fruit del Concili Vaticà II. Document va voler posar les bases que devien guiar les relacions de l'Església Catòlica amb les altres religions després dels horrors de la 2a Guerra Mundial.

En aquesta Entrada d'avui i algunes properes recullo per parts la Declaració completa, comentant aquells punts que em semblen  més interessants. Aquesta actual conté el pròleg (art.1) i el final (art.5). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:

---

Proemio
1. En nuestra época, en la que el género humano se une cada vez más estrechamente y aumentan los vínculos entre los diversos pueblos, la Iglesia considera con mayor atención en qué consiste su relación con respecto a las religiones no cristianas. En cumplimiento de su misión de fundamentar la Unidad y la Caridad entre los hombres y, aún más, entre los pueblos, considera aquí, ante todo, aquello que es común a los hombres y que conduce a la mutua solidaridad. 

Todos los pueblos forman una comunidad, tienen un mismo origen, puesto que Dios hizo habitar a todo el género humano sobre la faz de la tierra, y tienen también un fin último, que es Dios, cuya providencia, manifestación de bondad y designios de salvación se extienden a todos, hasta que se unan los elegidos en la ciudad santa, que será iluminada por el resplandor de Dios y en la que los pueblos caminarán bajo su luz. 

Los hombres esperan de las diversas religiones la respuesta a los enigmas recónditos de la condición humana, que hoy como ayer, conmueven íntimamente su corazón: ¿Qué es el hombre, cuál es el sentido y el fin de nuestra vida, el bien y el pecado, el origen y el fin del dolor, el camino para conseguir la verdadera felicidad, la muerte, el juicio, la sanción después de la muerte? ¿Cuál es, finalmente, aquel último e inefable misterio que envuelve nuestra existencia, del cual procedemos y hacia donde nos dirigimos?

La fraternidad universal excluye toda discriminación
5. No podemos invocar a Dios, Padre de todos, si nos negamos a conducirnos fraternalmente con algunos hombres, creados a imagen de Dios. la relación del hombre para con Dios Padre y con los demás hombres sus hermanos están de tal forma unidas que, como dice la Escritura: "el que no ama, no ha conocido a Dios" (1 Jn 4,8).
Así se elimina el fundamento de toda teoría o práctica que introduce discriminación entre los hombres y entre los pueblos, en lo que toca a la dignidad humana y a los derechos que de ella dimanan. 

La Iglesia, por consiguiente, reprueba como ajena al espíritu de Cristo cualquier discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión. Por esto, el sagrado Concilio, siguiendo las huellas de los santos Apóstoles Pedro y Pablo, ruega ardientemente a los fieles que, "observando en medio de las naciones una conducta ejemplar", si es posible, en cuanto de ellos depende, tengan paz con todos los hombres, para que sean verdaderamente hijos del Padre que está en los cielos. 

Todas y cada una de las cosas contenidas en esta Declaración han obtenido el beneplácito de los Padres del Sacrosanto Concilio. Y Nos, en virtud de la potestad apostólica recibida de Cristo, juntamente con los Venerables Padres, las aprobamos, decretamos y establecemos en el Espíritu Santo, y mandamos que lo así decidido conciliarmente sea promulgado para la gloria de Dios.

Roma, en San Pedro, 28 de octubre de 1965.

Yo, PABLO, Obispo de la Iglesia católica. 

---

• "el género humano se une cada vez más estrechamente y aumentan los vínculos entre los diversos pueblos,". Ja semblava intuir-se ara fa 50 anys, el que s'ha acabat anomenant la Globalització, aquesta interrelació de pobles i persones en un món únic, amb problemes globals que cal abordar amb solucions globals. En aquest cas l'Església sí que va saber avançar-se al seu temps.

• "Todos los pueblos forman una comunidad, tienen un mismo origen". Tots els pobles (i totes les persones, per tant) tenim un mateix origen, per la qual cosa no hi ha diferències substancials, tots tenim i ens devem igual dignitat. És més el que ens uneix i ens agermana que el que ens separa.

• "Los hombres esperan de las diversas religiones la respuesta a los enigmas recónditos de la condición humana, que hoy como ayer, conmueven íntimamente su corazón". La humanitat sencera, sigui quina sigui la nostra raça, país o religió es fa preguntes similars sobre la seva existència, origen i fi, així com sobre allò, sobre aquell Misteri que tots intuïm hi ha més enllà.

• "No podemos invocar a Dios, Padre de todos, si nos negamos a conducirnos fraternalmente con algunos hombres, creados a imagen de Dios.". I aquest misteri, anomenat Déu, o de múltiples altres maneres, el primer que ens demana és una relació fraterna amb els nostres propers, la humanitat sencera. Tindria sentit si no, venerar-ho, sense tenir en compte els nostres germans i germanes a la terra?

• "La Iglesia, por consiguiente, reprueba como ajena al espíritu de Cristo cualquier discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión. ". Bones paraules, tot i que difícils de complir per uns i per altres. L'Església també falla sovint en aquest sentit: famílies diferents, condicions sexuals...

• I ja per acabar, la pregària amb la que començava el discurs papal a Assís, "Ante Jesús crucificado, resuenan también para nosotros sus palabras: «Tengo sed» (Jn 19,28). La sed es, aún más que el hambre, la necesidad extrema del ser humano, pero además representa la miseria extrema. Contemplemos de este modo el misterio del Dios Altísimo, que se hizo, por misericordia, pobre entre los hombres.

---