dilluns, 29 d’agost del 2016

Tràfic de persones, i les vacances? I la llibertat?

Comença aquesta setmana el nou curs 2016-17. Pel que respecta al Bloc Tunajifunza vull iniciar-lo amb una reflexió sobre les vacances, un dret inclòs dins dels Drets Humans i dins de la Doctrina Social de l'Església.

I vull fer-ho, per un costat, per les celebracions d'ara fa uns dies del Dia Internacional contra la Tracta d'Esclaus (el 23 d'agost) i del Dia Internacional de les Víctimes de les Desaparicions (el 30 d'agost) i, per un altre costat, a partir d'una sèrie de televisió que la cadena Cuatro ha emès al llarg de l'estiu, "Esclavas", amb la prostitució i el tràfic de dones com a tema base.
Un breu resum del programa i els 8 capítols el trobem en aquest vídeo...


Algunes de les frases de les noies són aquestes...
  • LOveth: " Con los rituales mágicos de vudú, yo creo, me obligaron a esa situación",
  • Obdulia: "En mi país, en el campo con la familia era más pobre, pero más feliz",
  • Marcela: "El primer día me obligaron a drogarme y el cliente se quitó el preservativo",
  • Irina: "Pensé que se acababa mi vida",
  • Olga: "Cada día hacía de cinco a quince servicios",
  • Maria: "Con mi primer cliente sentí asco de mi persona y de mi cuerpo",
  • Andrea: "Ejercí en cuatro clubes y estuve dos años trabajando en el polígono Marconi",
  • Patricia: "Me vi obligada por mi mamá bajo la amenaza de perder la custodia de mi bebé",
  • Elisa: "Casada y con tres hijos, viaja a España. No sabía que me encontraría esto"

Per una altra banda, anem un moment a alguns documents de caire programàtic mundial:.
L'article 24 de la Declaració Universal de Drets Humans de 10 de desembre de 1948 diu el següent, "Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.
I l'Església manifestà quelcom similar molt abans, el 15 de maig de 1891 a l'Enciclica "Rerum Novarum" del papa Lleó XIII (veure l'Entrada "DES: La Rerum Novarum" de 7/10/2015). Els article 30 (teològicament) i 31 (socialment) tracten el tema del descans necessari per a tot treballador. 
El 31 diu en concret... "...lo primero que se ha de hacer es librar a los pobres obreros de la crueldad de los ambiciosos, que abusan de las personas sin moderación, como si fueran cosas para su medro personal... Como todo en la naturaleza del hombre, su eficiencia se halla circunscrita a determinados límites, más allá de los cuales no se puede pasar. Cierto que se agudiza con el ejercicio y la práctica, pero siempre a condición de que el trabajo se interrumpa de cuando en cuando y se dé lugar al descanso. ... Establézcase en general que se dé a los obreros todo el reposo necesario para que recuperen las energías consumidas en el trabajo, puesto que el descanso debe restaurar las fuerzas gastadas por el uso. En todo contrato concluido entre patronos y obreros debe contenerse siempre esta condición expresa o tácita: que se provea a uno y otro tipo de descanso, pues no sería honesto pactar lo contrario, ya que a nadie es lícito exigir ni prometer el abandono de las obligaciones que el hombre tiene para con Dios o para consigo mismo."
Com podem veure, la societat civil a mitjans del segle XX, i l'Església a finals del XIX ja van fer les primeres crides al descans diari i setmanal i a les vacances periòdiques dels treballadors. Tota una fita dels drets de les persones

Però què hi ha de les noves formes d'esclavatge que es donen avui en dia? Aquelles situacions mogudes per la cobdícia d'uns, la indefensió d'altres i la ignorància de la majoria? Per exemple...
  • Saps que els nens soldat a l'Àfrica, per exemple, són obligats a lluitar si no volen que facin mal a les seves famílies? I si no en tenen, la prova definitiva és disparar contra un company... si no vols que et disparin a tu.
  • Saps que en alguns llocs de països llatinoamericans, les grans multinacionals obliguen a traslladar-se de les seves terres ancestrals a comunitats indígenes i a canvi els obliguen a treballar una mitjana de 12 hores (o de fosc a fosc, per que no veuen la llum del sol) a les mines?
  • Saps del funcionament de les maquiles de teixit o sabatilles en països asiàtics, en el que respecta a horaris, torns, treball infantil...? 
  • Saps que en els grans centres comercials, a casa nostra, les botigues llogades estan obligades a tenir les portes obertes l'horari sencer de tots els dies d'obertura del centre? Has pensat que passa amb les més petites si el dependent ha d'anar al wc? si hi ha una qüestió familiar urgent? Si ho fan i ho
  • Saps dels problemes de la majoria de pares i mares, i molt més les famílies monoparentals, per conciliar família i treball? Quan els infants estan malalts? Quan ...?
Davant les noves formes d'esclavatge, 
el teu paper és de cobdícia, 
d'indefensió o d'indiferència?

dimecres, 17 d’agost del 2016

Kit kat: g.Maine, com el món podria ser

Expliquen de l'actual reina Sofia de la seva capacitat d'adaptar-se a les situacions i a les persones que té al davant. Bé que ho varem poder comprovar a la inauguració de l'exposició de Càritas Diocesana - SED "Christus Splendor in charitate" dins del marc del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona, el juny de 2004.

Doncs d'en Maine es podria dir el mateix, sempre atent a l'altra persona, a saber de les seves il·lusions, de les seves preocupacions. Capaç d'adaptar-se al llenguatge de les autoritats, dels bisbes, del Consell Provincial, dels equips directius, dels formadors, altres religiosos, dels joves i els seus monitors, dels nens d'infantil, de la gent gran, del voluntaris o també del personal de serveis. Bé que ho deuen recordar Sofia, Ricard Maria, g.Emili, Llorenç, Joan Maria, h.Presen, h.Susana, Marc, Pep, Jessica, g.Josep Enric, Montse, Vicenç, Pepita o Ángeles. Jo sí que ho recordo.

Maine, potser una mica ximple en alguns moments, atabalat per la massa collita (cfr. Lc 10,2) però sempre atent a les necessitats del pròxim i mirant de posar una nota d'alegria. Amb projectes profètics, com el de l'hora diària de lectura o el del bar "Champagnat" per cercar la pròpia pau interior i apropar la figura de Jesús als joves. Obert a les persones, acollint i no judicant, proposant no obligant... Tant donar-se, potser al final no va saber com cuidar-se prou bé o no va trobar l'ajuda de qui... 

Investigant vaig saber que un dels dos miracles atribuïts a l'actual Sant Marcel·lí Champagnat dins del seu procés de beatificació (celebració de 29/05/1955) va ser la curació miraculosa l'octubre de 1939 d'un tumor maligne de la Sra. Georgina Grondin, a Waterville (estat de Maine, EUA). Bonica casualitat la de la sra.Georgina i aquest germà de germans, units per la fe en el Cris, sota el camí d'en Marcel·lí.

Potser ara que estan tant de moda els eslògans en llengua anglesa, aquest que presenten els cartells d'entrada a l'estat nord americà de Maine, podria ser un bon lema "Maine, the way life should be", o com a ell li agradaria, de forma propositiva, sense imposar, "Maine, the way life could be".

Resum d'una proposta de forma de viure la vida, pels i amb els altres.
Fotografia publicada a la revista Alandar, el 19/01/2011, enllaç 

Tot i que anunciava el passat 8 d'agost una aturada de les Entrades del Bloc per vacances, no vaig voler abans de prendre-me-les, de deixar preparada aquesta. Tot just avui, que fa 6 anys que ens deixava en Miquel Mario Martinez Fernandez, germà marista, el nostre estimat "Maine", És per això que he volgut fer aquest kit - kat.

Déu Pare/Mare el tingui a la seva glòria
Que la seva memòria ens esperoni als que hi som

dimecres, 10 d’agost del 2016

Vacances d'agost, 2016

Acabava la feina del curs 2014-15 amb l'entrada "Vacances d'agost, 2015" recordant que a la nostra societat encara es donen moltes situacions de lluita entre classes. Els últims anys amb la crisi, s'han vist moltes situacions en les que no s'han complert els convenis, s'han traspassat els drets dels més febles -els treballadors-, s'han fet canvis en lleis laborals, el poder econòmic (que és privat i amagat) s'ha imposat als poders polítics i a la democràcia (pública i més transparent)....



Enguany vull fer-ho amb la proposta de reflexió al voltant d'una forma de ser Església, una forma de ser constructors del Regne de Déu a la Terra. És la proposta de l'Institut Marista als inicis del segle XXI.


El germà Emili Turú, SG ha fet l'esforç de condensar la vida marista en 3 cartes els 3 darrers anys: "El futuro tiene un corazón de tienda", "La danza de la misión" y "Fourvière: la revolución de la ternura".
La meva proposta, imprimeix-te-les, emportar-te-les al teu lloc de vacances i ves fent la lectura poc a poc, cada dia.
Llegeix, reflexiona i guarda-ho en el teu cor i medita-ho, com Maria (cfr. Lc 2,19).


Per necessitat de l'autor, aquest Bloc tanca per vacances. 
Gràcies a aquest dret, gràcies a aquest do! 

dilluns, 8 d’agost del 2016

La misericòrdia de Déu, a la justícia

Ara fa vuit mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text dels números 20 i 21 en el qual Francesc fa una reflexió sobre la justícia humana, la justícia de Déu,
20. No serà inútil en aquest context recordar la relació existent entre justícia i misericòrdia. No es tracta pas de dos aspectes contradictoris, sinó d’una única realitat que es desenvolupa progressivament fins a aconseguir el seu àpex en la plenitud de l'amor. La justícia és un concepte fonamental per a la societat civil quan, normalment, es fa referència a un ordre jurídic a través del qual s'aplica la llei. Per justícia s'entén també que a cadascú ha de ser donat el que li és degut. En la Bíblia, molts cops es fa referència a la justícia divina i a Déu com a jutge. Generalment és entesa com l'observació integral de la llei i com el comportament de tot bon israelita conforme als manaments donats per Déu. Aquesta visió, però, ha portat no poques vegades a caure en el legalisme, falsificant el seu sentit originari i enfosquint el profund valor que la justícia posseeix. Per superar la perspectiva legalista, caldria recordar que en la Sagrada Escriptura la justícia és concebuda essencialment com un abandonar-se confiat a la voluntat de Déu. 
Per la seva banda, Jesús parla molts cops de la importància de la fe, més aviat que de l'observança de la llei. És en aquest sentit que hem de comprendre les seves paraules quan estant a taula amb Mateu i els seus amics diu als fariseus que el criticaven perquè menjava amb els publicans i pecadors: «Aneu a aprendre què significa: Misericòrdia vull i no sacrificis. Perquè no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13). Davant la visió d'una justícia com a mera observança de la llei que jutja, dividint les persones en justos i pecadors, Jesús s'inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia que busca els pecadors per oferir-los el perdó i la salvació. Es comprèn perquè en presència d'una perspectiva tan alliberadora i font de renovació, Jesús hagi estat rebutjat pels fariseus i pels doctors de la llei. Aquests, per ser fidels a la llei, posaven només pesos sobre les espatlles de les persones, però així frustraven la misericòrdia del Pare. El reclam a observar la llei no pot obstaculitzar l'atenció per les necessitats que toquen la dignitat de les persones. 
Respecte d'això és molt significativa la referència que Jesús fa al profeta Osees –«jo vull amor, no sacrifici». Jesús afirma que d'ara en endavant la regla de vida dels seus deixebles haurà de ser la que dóna la primacia a la misericòrdia, com Ell mateix testimonia compartint la taula amb els pecadors. La misericòrdia, un cop més, es revela com la dimensió fonamental de la missió de Jesús. És un veritable repte per als seus interlocutors que s’aturen en el respecte formal de la llei. Jesús, en canvi, va més enllà de la llei; el seu compartir amb aquells que la llei considerava pecadors permet comprendre fins on arriba la seva misericòrdia. 
També l'Apòstol Pau va fer un recorregut semblant. Abans de trobar Jesús en el camí de Damasc, la seva vida estava dedicada a perseguir de manera irreprensible la justícia de la llei (cf. Fl 3,6). La conversió a Crist el va conduir a ampliar la seva visió precedent fins al punt que en la carta als Gàlates afirma: «Hem cregut en Jesucrist, i així com justos, no per les obres de la Llei» (2,16). Sembla que la seva comprensió de la justícia canvia radicalment. Pau ara posa en primer lloc la fe i ja no la llei. No és l’observança de la llei que salva, sinó la fe en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció porta la salvació junt amb la misericòrdia que justifica. La justícia de Déu esdevé ara l’alliberament per als qui estan oprimits per l'esclavitud del pecat i de totes les seves conseqüències. La justícia de Déu és el seu perdó (cf. Sl 51,11-16).
21. La misericòrdia no és contrària a la justícia sinó que expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per examinar-se, convertir-se i creure. L'experiència del profeta Osees ens ve a ajudar per mostrar-nos la superació de la justícia en la direcció de la misericòrdia. L'època d'aquest profeta es compta entre les més dramàtiques de la història del poble hebreu. El Regne està pròxim de la destrucció; el poble no ha romàs fidel a l'aliança, s’ha allunyat de Déu i ha perdut la fe dels Pares. Segons una lògica humana, és just que Déu pensi a rebutjar el poble infidel: no ha observat el pacte establert i per tant mereix la pena corresponent, l'exili. Les paraules del profeta ho testifiquen: «No tornarà al país d'Egipte, sinó que Assur serà el seu rei, perquè no han volgut convertir-se» (Os 11,5). I no obstant això, després d'aquesta reacció que apel·la a la justícia, el profeta modifica radicalment el seu llenguatge i revela el vertader rostre de Déu: « Això em trasbalsa el cor, s’encén la meva pietat. No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraïm, perquè jo sóc Déu i no un home, sóc el Sant, present enmig teu: no sóc dels qui es passegen d’ací d’allà» (11,8-9). Sant Agustí, com comentant les paraules del profeta diu: «És més fàcil que Déu contingui la ira que la misericòrdia».13
Si Déu s’aturés en la justícia deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei. La justícia sola no basta, i l'experiència ensenya que apel·lant només a ella es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Això no significa restar valor a la justícia o fer-la supèrflua, al contrari. Qui s'equivoca haurà d'expiar la pena. Només que aquest no és el fi, sinó l'inici de la conversió, perquè s'experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. Ell l'engloba i la supera en un esdeveniment superior on s'experimenta l'amor que està a la base d'una veritable justícia. Hem de prestar molta atenció al que escriu Pau per no caure en el mateix error que l'Apòstol retreia als seus contemporanis jueus: «Desconeixen la justícia que ve de Déu i busquen de fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. Perquè Crist és el terme de la Llei, i així tothom qui creu en ell rep la justícia de Déu» (Rm 10,3-4). Aquesta justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tots com a gràcia per raó de la mort i resurrecció de Jesucrist. La Creu de Crist, llavors, és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l'amor i de la vida nova.
Com podem veure, justícia i misericòrdia van de la mà. Jesús no va voler deixar de banda la justícia, basada en la Llei, sino superar aquesta última amb el manament de l'amor. No és això mateix el que pretén idealment el sistema penitenciari? No és l'objectiu màxim la rehabilitació de les persones per a poder tornar a la societat? Però quins són els mecanismes que s'hi posen per aconseguir-ho?

D'igual manera... quin és l'objectiu de pares o professors en posar un càstig a un infant o jove? De ben segur que no ha de ser la humiliació si no més bé promoure la reflexió personal sobre les conseqüències del fet, rescabalar els possibles danys comesos i adonar-se d'una nova forma de fer.

A finals de curs passat vaig tenir una situació molt desagradable amb un mida de càstig que vaig creure convenient aplicar a un petit grup d'alumnes. De veritat que jo pensava estar actuant de forma coherent i per promoure aquesta reflexió personal davant una actitud continuada. Davant la pressió dels propis alumnes i les seves famílies, vaig haver de baixar-me els pantalons, com sol dir-se i deixar anar la meva acció. La pressió, la manca de temps i la meva situació d'anímica d'aquell moment m'ho van fer fer.

Sé que pedagògicament no va ser la millor decisió, potser la pitjor, però... la meva petita explicació cap a ells, substituta del previsible càstig, va pretendre fer-los reflexionar i adonar-se d'una nova forma de fer a les classes.

Quins són els valors que tens en compte en castigar un fill teu?
És pura reacció a una acció? Et dones temps per pensar-t'ho? 

dissabte, 6 d’agost del 2016

Caure del cavall... callar o afrontar?

"Aixeca't, entra a la ciutat, i allà et diran el que has de fer."
 
"Saule, respirant encara amenaces i mort contra els deixebles del Senyor, anà a trobar el gran sacerdot i li demanà cartes adreçades a les sinagogues de Damasc per endur-se'n presos a Jerusalem els qui trobés adherits al Camí del Senyor, tant homes com dones.
Quan Saule arribava prop de Damasc, de sobte l'envoltà una llum fulgurant que venia del cel. Va caure a terra i sentí una veu que li deia: --Saule, Saule, per què em persegueixes?
Ell preguntà: --Qui ets, Senyor? Li respongué: --Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca't, entra a la ciutat, i allà et diran el que has de fer."


Aquestes últimes setmanes acaba de ser publicat en la seva versió italiana el llibre "La prima pietra (La primera piedra)" de Krzysztof Charamsa. Segons algunes de les notícies publicades, torna a atacar l'"homofobia patológica" y la "misoginia" de l'Eglésia. Però, què hi ha de veritat?

Recordar que Krzysztof és aquell mossèn polonès que va ser expulsat de l'exercici sacerdotal i de la seva tasca al Vaticà en haver-se declarat gai i en presentar públicament la seva parella la vigília de la inauguració del Sínode de la Família d'octubre de 2015. Les seves paraules en aquell moment van ser "Voldria dir al Sínode que l'amor homosexual és un amor familiar".

Charamsa portava 17 dels seus 43 anys de vida residint a Roma, on havia començat el 2003 la seva tasca com oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, encarregada de defensar  la doctrina de l'Església, on va coincidir amb l'antic cardenal Ratzinger. També era secretari de la Comissió Teològica Internacional del Vaticà i professor de Teologia a la Universitat Pontificia Gregoriana i a la Universidad Pontificia Regina Apostolorum de Roma.

He de dir que tot i no haver llegit encara el llibre, vaig poder conèixer l'autor el novembre passat en una sessió de les tertúlies "Té i simpatia" organitzades per la Fundació Enllaç de Barcelona, entitat de serveis a les persones, sita a prop del meu lloc de treball i missió.

I aprofitant les meves notes d'aquell dia, vull aprofundir en algunes de les idees que van sortir en aquella sessió que es va allargar més de 2 hores, quan la previsió era d'una hora tan sols. Entenc que aquestes tenen el valor de la sinceritat, fruit de l'espai acollidor on ens trobàvem, i de la frescor (potser ingenuïtat, també) del primer més d'haver caigut del cavall (cfr. Ac 9, 1-19).


Infancia i juventud Yo vengo de Polonia, de la Polonia de los años 60-70, con una fuerte influencia social y de la Iglesia. De niño y joven me costó saber quien era, como era, algo más que un adolescente cualquier. Llegué a odiarme por lo que intuía que era y tenía una baja autoestima, una parte de mí vivía escondido y todo ello no me permitía descubrirme a mi mismo. 
En aquella época se daba en mi país una lucha entre el Estado y la Iglesia. Situación bien diferente a la alianza que ustedes vivieron de forma generalizada aquí en España, lo que se dio por llamar nacional catolicismo, creo, verdad? Allí la Iglesia estaba fuertemente situada contra el comunismo, sus ideas y sus propuestas, en todo. Buen, en casi todo. Había una cosa en la que ambas instituciones coincidían: y esta era el odio y la persecución de la homosexualidad. Es cierto que no recuerdo ninguna homilía directa y pública contra la homosexualidad, pero este sistema dual Estado-Iglesia consiguió transmitirme que aquello que me pasaba era sucio y estaba mal. Y aquella idea era impuesta y promovida por la iglesia católica. Llegué a odiarme por ello. 
Por otro lado, ambas instituciones se controlaban, se vigilaban y pretendían mantener sus cuotas de poder usando la información. Si se sabía de un obispo o de un ministro con ciertas tendencias, que iba con jóvenes... no se dudaba en usar dicha información para frenar las acciones que no interesaban...
Mi época en la Congregación de la Doctrina de la Fe Pasé allí 13 años como oficial, a partir de 2003. Para mí, como sacerdote joven y teólogo acabado de recibir, era todo un sueño cumplido. En aquellos momentos era fan del cardenal Ratzinger, con el que coincidí un par de años, antes de ser Benedicto XVI. Pero con el tiempo, fui descubriendo que era un homófobo exasperado. 
En los inicios pensaba que con mi acción desde la Congregación estaba haciendo el bien, pero fui descubrendo que desde aquella oficina se ocupaban de atacar y controlar a los gays. En la reunión del directorio del último viernes de mes, de cada 3 casos de estudio, 2 lo eran contra gays y 1 contra judíos, y así, mes a mes. Un ejemplo, se rechazaba la posible nominación para obispo, por muy buen sacerdote que uno fuera, por muy buenas cualidades humanas que tuviera, porque en su historia personal había musas, incluyendo gays. Soy un creyente del Magisterio, de las Escrituras... de Dios, de Maria, de la escatologia.... ¿Donde hay allí algo contra los homosexuales? 
En la oficina no se ha leído libro alguno sobre el matrimonio ni sobre los homosexuales. Los informes en 2015 son los mismos que había cuando yo llegué en 2003. Un ejemplo de la cultura imperante lo da lo sucedido en una reunión, cuando un alto cargo preguntó, "Pero que es un trans?". "Son esos hombres que se visten de mujer", respondió alguien. Hay que decirles que eso es un travestido. No tienen información pero sí poder, y mucho. En 2015, poco antes de mi salida, llegó a la oficina desde Andalucía el caso de Álex Salinas, transexual al que el Obispado le prohibía ser padrino en un bautizo. En la reunión, hubo risas sobre el asunto, incluso algo más encima de la mesa. Este es el nivel de conocimiento y de respeto sobre el tema en una de las más altas oficinas de la Iglesia. 
Nadie en la Congregación ha leído un manual psicológico gay. No se usa la palabra "orientación gay" (prop.76 del Sínodo), se usa la palabra "tendencia", pues se nos trata de inmaduros. Y la culpa de esta situación se le achaca a la mujer que parió, se acusa a la madre como causadora de la homosexualidad de los hijos.
En el año 2005 se publicó una Instrucción sobre la prohibición a los homosexuales para ser curas católicos,.Debo decir que es diabólica. Es una ley crucial que excluye un grupo entero humano. Porque piensan que son personas que no saben controlar su sexo. Llegan a afirmar que el sexo gay o lesbiano no es humano porque no es querido por Dios. Se nos trata como animales. Dicha instrucción anima a verificar en los seminarios las tendencias de los seminaristas y si se da el caso, expulsarlos. En aquel momento me planteó mis dudas, pero pensé... "yo ya estoy dentro" y no soy como plantean, además es una llamada del Señor.
La Congregación como agencia cierra el dialogo y la comprensión positiva del pueblo judío y de la contribución de éste a la historia de salvación de Dios. Hace lo mismo con los homosexuales, lo cierra todo. Yo pensaba que lo hacía con razones fundamentadas. Descubrí la verdadera ignorancia de la gente de allí. Hay asesores que escriben para favorecer que en Uganda haya juicios civiles contra gays adultos. ¡Es increible! 
Mi decisión de salir... Muy poco saben de la Iglesia y de mi amor por ella aquellos que me han acusado de decisión loca y equivocada, en la forma y en el tiempo, en la víspera de la inauguración del Sínodo de la Familia. Fue largo mi tiempo de discernimiento a lo largo de aquellos años... el descubrir el funcionamiento de la Congregación, el saber de algun tipo "de comidas con juegos" en el Vaticano (para saber más "Sexo en el Vaticano", de Carmelo Abbate); y los participantes son los más grandes homófobos que pueda haber, y ellos, con su actitud comprometen a la Iglesia. Debo decir que hay algo de verdad en lo que se ha escrito. Como teólogo no voy a hacer "outgoing" de otros, pero pienso que a veces puede ser moral hacerlo si con ello se ayuda y la persona es hipócrita. Yo he pretendido ser lo más coherente posible conmigo mismo y con el Señor. 
Algunas semanas antes de mi salida, envié una carta privada al Papa. Le hable del infierno psicológico por el que estaba pasando y por el que veía que hacíamos pasar a múltiples cristianos convencidos, pero gays. Y le pedía que quería convencerme yo que la Iglesia tenía razón. Ante la ausencia de respuesta, intuyendo que quizás no le había llegado, previendo las conclusiones que ya se estaban preparando, antes incluso del inicio del Sínodo, decidí hacerla pública. La tragedia ha sido creer que la Iglesia se equivoca y me impone sin preguntar. Debes rechazar una parte de la humanidad, es lo que afirma la Iglesia. La Congregación dice que lo que buscamos los gays en el sexo es únicamente el placer, placer pero no amor por que no somos capaces de amar.
El texto publicado como final del Sínodo de la Familia estaba preparado en su mayor parte desde antes. Se ha estado dando un proceso de destruir todo lo que proponía el Papa. Es ofensivo y suscita el miedo. Parece dar a entender que las familias deberían deshacerse de sus familiares gays. La Iglesia no puede ignorar que Cristo amó a todos y a todas. 
Las uniones entre personas según el Sínodo El Sínodo habla de tendencias homosexuales como algo contagioso, algo que con terapia se puede cambiar. Hay un lobby horrible mundial. Lo que yo he podido percibir en mis años como oficial es que el matrimonio igualitario humano (no importa si hetero o gay) es signo de amor, es contribución al bien común, no se esconde. No se puede prohibir la expresión abierta del amor entre personas, que es don de Dios. 
Está claro que hay una crisis del matrimonio hetero. El amor que puede haber entre 2 hombres o 2 mujeres también es un signo. Hay múltiples casos de personas heteros que se casaban por herencia, por producción de niños, porque ella se ha quedó embarazada o para perpetuar o ampliar una saga familiar... antes se debe querer. Y eso es lo que me demuestran 2 chicos o 2 chicas que quieren estar juntos. Cuestiona sí, pero da que pensar, 2 personas que aún las presiones externas prefieren luchar por estar juntas... El matrimonio hetero ha devenido biologista. En los países donde se permite el matrimonio igualitario he podido comprobar por mis visitas y los casos tratados desde la Oficina, que se vive mejor, se mejoran las relaciones entre personas, se transparentan las relaciones. Se vive el amor por encima de todo. El matrimonio no es necesario para amarse. Y el amor no necesita el matrimonio como institución. Aunque sea muy bonito cuando las dos cosas vienen juntas.
Es interesante hacer saber también del mini Sínodo de católicos homosexuales de 3 dias realizado también en Roma junto antes del Sínodo de la Familia. No soy, ni somos unos locos que vamos hablando por ahí lo primero que se nos ocurre. Fueron 3 días de oración, debates, eucaristías sobre la temática, con sacerdotes, monjas, laicos comprometidos en la causa de estos marginados. 
La Iglesia Históricamente se comprueba que toda sociedad parece necesitar algo contra lo que luchar: los cristianos contra los judíos; los judíos contra los rechazados; las diferentes castas en la India... Y a las iglesias también les sucede, porque no dejan de ser parte de la sociedad. Las personas LGTB son una parte de la Iglesia rechazada y discriminada y que es apartada. No se debe hablar y ha de permanecer escondida en el armario... Incluso en la carta de mi suspensión, no se nombra para nada mi homosexualidad ni mi pareja. Existe un tabú, de todo ello no se habla, no se escribe, no existe.
Es interesante recordar la Declaración Nostra aetate del Concilio Vaticano II, en la que la propia Iglesia se compromete a reprobar cualquier forma de discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión." (cfr.NA5). ¿Que hay de ella en todo lo que estamos viendo?
Siento decirlo pero en este aspecto, pero la iglesia necesita un "Informe Kensey" como el de los Estados Unidos en la década de los 60. Informe realista que saque a la luz pública el problema de la sexualidad, la situación gay y lesbiano que hay y que es bien sabido porque múltiples sacerdotes lo oímos en las confesiones. 
Algunos estudiosos llegan a afirmar la posibilidad que Pablo de Tarso fuera gay, hablando de su amigo particular. Se sabe de su gran timidez, aquella que sabemos muchos que viene del estar dentro del "armario". Si esto fuera así, no sería nada malo. La Iglesia necesita curas gays, tanto como curas heteros. Y también monjas lesbianas como monjas heteros. La sensibilidad es diferente y desde esa sensibilidad, se comprende mejor a los otros. Esto ayuda a una Iglesia más cercana a la gente, más misericordiosa. La sinceridad en la Iglesia no es nuestro fuerte. He sufrido bastante la mentira allí impuesta. El papa Francisco debe hacer algo si quiere realmente ser coherente. 
Mi vida ahora Es muy pronto todavía, de todo lo sucedido no hace más de un mes. Acabo de caer del caballo y todavía no me he levantado (cfr. Ac 9, 1-25). En este momento he recibido mucho apoyo y muchas criticas también. De haber seguido en la Iglesia, hubiera sido encerrado en un convento para hacer terapia. Ahora estoy en paro, suspendido por mi obispo. Debo buscar trabajo ya, porque mi salida inminente no estaba preparada. Gracias al apoyo afectivo y también económico de mi pareja. En estos últimos tiempos, el que es ahora mi pareja me ha ayudado y es un don de Dios que me está haciendo feliz y que me ha dado el valor que necesitaba para dar este paso. Aquí en Barcelona he encontrado un ambiente y una acogida que no había dentro. 
Yo no imagino mi vida ahora sin reflexión ni lucha por los derechos de los gays cristianos. Necesito aprender de ustedes, de la comunidad LGTB el coraje de sus historias, del infierno que han tenido que pasar muchos de ustedes. Miro a mi alrededor, en esta sala y veo hombre y mujeres comprometidos los unos con los otros, algunos de ustedes con décadas de relación... ¿qué puedo yo decirles? Más bien tengo mucho que aprender. 
Me preguntan si tengo miedo. Miedo lo he tenido toda la vida hasta mi "outgoing". La fuerza me la dio Dios que ha llenado mi cristianismo. Desde dentro traicionaba mi cristianismo... era un mentiroso y hacia imponer a los otros esta gran mentira. Sufría de un miedo paranoico. Estaba como en una prisión mental, psicológica, mayor de toda la Iglesia. En Roma se sonríen que la inquisición romana es menos dura que lo que fue la española.
Algunes punts per a la reflexió
  • Es sabut, i si no, de pura lògica que quan Pau va caure del cavall, seria rebutjat pels seus i no ben acceptat pels nous cristians, pensant que podia ser una falsa conversió. Aquell que tant els havia perseguit, ara volia ser com ells. Com es veurà la història de Charamsa d'aquí 2000 anys?
  • Tot i les diferències conegudes entre Pere i Pau, ells i els seus seguidors van saber arribar a un acord per mantenir una Església unida. Què fa avui en dia l'Església, amb els que són diferents? com els acull? 
  • Una vegada em manifestava un germà que estava en crisi, però que no li preocupava per que de les crisis, quan se surt, es fa reforçat. I ell estava treballant per sortir-se'n. Grups locals d'Església hi treballen, sembla que ara el cap (el papa Francesc amb l'anomenat C9) també, com ens en sortirem d'aquesta?
Abans la norma o abans les persones?  
Què et qüestiona tota aquesta situació? Prega-ho, no jutgis.


Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, Ac 9, 1-25?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.





dilluns, 1 d’agost del 2016

Dates per recordar, agost de 2016

ANY 2016
  • Any 2582 del calendari nacional hindú, enllaç. Comença el 22 de març
  • Any 2582 del calendari budista, enllaç. Comença el 3 de febrer
  • Any 5777 de l’era dels jueus, enllaç. Comença el 14 de setembre
  • Any 2016 del calendari gregorià, enllaç
  • Any 1437 de l'islàmic de l’Hègira, enllaç. Comença el 25 d'octubre 
Comença un nou mes. Quines dates són importants al llarg d'aquests dies?

AGOST CELEBRACIONS RELIGIOSES CELEBRACIONS CIVILS
Dia 1: Sant Alfons de Liguori. ---
Dia 2: Mare de Déu dels Àngels. ---
Dia 3: Santa Lídia. ---
Dia 4: Sant Joan Maria Vianney ---
Dia 5: Mare de Déu de les Neus ---
Dia 6: La Transfiguració del Senyor. Record bomba EUA a Hiroshima (1945)
Dia 7: Sant Gaietà ---
Dia 8: Sant Domènec de Guzmán. ---
Dia 9: Sant Romà.
Santa Teresa Beneta de la Creu 
Record bomba EUA a Nagasaki (1945)
Dia Internacional Pobles Indígenes
Dia 10: Sant Llorenç, diaca i màrtir. ---
Dia 11: Santa Clara d'Assís. ---
Dia 12: Santa Hilària. Dia Internacional de la Joventut
Dia 13: Sants Hipòlit i Cassià. ---
Dia 14: Sant Maximilià Kolbe, prevere i màrtir. ---
Dia 15: L'Assumpció de la Mare de Déu. ---
Dia 16: Sant Esteve d'Hongria. ---
Dia 17: Sant Jacint. ---
Dia 18: Santes Laura i Elena. ---
Dia 19: Sant Magí. Dia Internacional Assistència Humanitària
Dia 20: Sant Bernat de Claravall ---
Dia 21: Sant Pius X. ---
Dia 22: Mare de Déu, Reina. ---
Dia 23: Sant Rosa de Lima. Dia Internacional contra la Tracta d'Esclaus
Dia 24: Sant Bartomeu, apòstol. ---
Dia 25: Sant Josep de Calassanç ---
Dia 26: Santa Teresa Jornet. ---
Dia 27: Santa Mònica. ---
Dia 28: Sant Agustí, bisbe i doctor de l'Església. ---
---
Dia 29: Santa Sabina.
Martiri de Sant Joan Baptista.
Dia Internacional contra Assaigs Nuclears
Dia 30: Santa Joana Jugan. Dia Internacional Víctimes Desaparicions Forçoses
Dia 31: Sant Ramon Nonat. ---