En acabar el 2017-18, adéu

"Tu persevera en el que has après"

"Tu persevera en el que has après i has acceptat fermament, recordant qui t'ho ha ensenyat... Tota l'Escriptura és inspirada per Déu i útil per a ensenyar, refutar, corregir i educar en el bé, perquè el qui és home de Déu arribi a la maduresa i estigui sempre a punt per a tota obra bona."

---

Prenc avui aquest passatge del llibre de la carta 2a a Timoteu  de Sant Pau en la que s'acomiada donant tota una sèrie de consells per ser un bon seguidor del Crist. Em serveix com a cloenda del curs.

Dijous varem tenir el lliurament de notes als nois i noies després de tot el curs i ahir divendres les darreres entrevistes amb les famílies. La majoria han fet bona feina i així tenen bons resultats, però alguns hauran de dedicar una mica més de temps a l'estudi i la formació durant aquests propers mesos de juliol i agost. 

Fent meves algunes de les paraules de l'apòstol d'ara fa 2000 anys, jo vull dir a aquests petits personatges, "Tu persevera en el que has après", i no em refereixo tan sols a les matèries del currículum. Són moltes més les coses que hem viscut al llarg dels darrers 9 mesos (inici de curs, 11 de setembre, 1 d'octubre, avaluacions, nadal, recuperacions, sortides, alegries, alguns plors... ) i de moltes d'elles n'hem après, per acció o per omissió.

Per la meva part, d'aquest curs 2017-18 només puc dir gràcies que s'acaba; espero que el vinent sigui molt, molt millor. I gràcies a Déu, per la Vida!!!

Què has après? 

---

Vols llegir el text, 2 Tm 3,10-17?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Dones vs homes? Persones!!!

Dijous 21 de juny, animava amb el Joan Sebastià Martí una nova edició del Te i Simpatia de la Fundació Enllaç (enllaç). El títol era "Per què es manifesten les dones" (enllaç). En aquest cas es tractava de reflexionar entorn preguntes com les següents: Quin ha estat el paper de les dones a la història? Quin és el seu paper avui en dia? Calen altres canvis? Calen canvis també a l’Església? Va passar quelcom nou el passat 8 de març, dia Internacional de les Dones? I a partir de la sentència judicial de la “manada”? Poden influir declaracions com les d’Ana Botín, presidenta de Banesto, sobre el seu actual “declarat feminisme”? I el nou govern Sánchez amb el “Consejo de Ministras”?…

Aquesta vegada ens van acompanyar Dolors Majoral (de l'associació Ca la Dona) i Viqui Molins (Teresiana implicada actualment a l’hospital de campanya de Santa Anna, darrera de la Plaça Catalunya). 

Interessant veure la confluència d'interessos entre aquestes dues dones que encarnen dues formes de veure i viure la vida. Després de les seves aportacions i algunes dels assistents, crec que varem poder arribar a dues conclusions: la primera, la lluita contra tot tipus d'injustícies; la segona, ni homes ni dones, ni gais, ni lesbianes... simplement persones.

Hem perdut la batalla (del mòbil)?

Aquesta setmana, igual que la primera de setembre són les dues que els mestres i professors dediquem a revisar el curs que acaba, decidir i planificar el proper. Un director que vaig tenir fa temps deia que, el que no es planificava abans del primer dia de curs, ja no es podia fer amb calma, doncs els dies, les setmanes, els esdeveniments, les avaluacions venien rodant sense parar...

Una de les tasques previstes per aquesta setmana és la revisió de la normativa d'usos del mòbil. I a arrel d'això, recupero l'article del diari El País del passat dia 22, "Els nens i el mòbil: “Hem perdut la batalla”". 

Em fa mal la mà. Des de fa dies. Concretament, els dits. El dolor es fa més intens quan agafo el mòbil, cosa que faig 16 de les 24 hores que té el dia. Fa dies que hi penso. I llavors el mòbil s’escalfa. Deu ser per l'ús intensiu que en faig. No és normal. Alguna cosa li passa. I llavors penso en la nena de dos anys, que ja em roba el mòbil per veure Bebé jefazo o Pocoyó. Passa els vídeos de YouTube com si res. A ella també se li escalfa el telèfon. Al cap de cinc minuts l’aparell ja crema. No és normal. És el terminal que em proporciona l’empresa, dit sigui d’entrada i sense voler insinuar res.

Des de la meva experiència, sense entrar a exemples concrets, penso el mateix. La situació a l'escola, la situació a les famílies i la situació social han canviat en les últimes dècades i es defensen molt els drets i poc els deures. Des d'aquest paradigma relacional, arribar tard, fer servir el mòbil quan no toca, conviure en grup... es fa ben difícil. 

Mentre penso en el dolor dels dits, sento una altra mare que diu: “No li hauries de deixar el mòbil, provoca autisme”. Li trec el mòbil. I penso que queda molt poc perquè la gran, de 12, en tingui un. Ja me’l demana. Insistentment, cada dia. Sap el model i el color que vol. Des de fa anys. Evidentment, és un de molt superior al meu. N'hi he proposat un de prepagament, sense internet. Però què li he de dir…? Si em veu tota l'estona enganxada al mòbil. Miro Twitter, i veig un que diu: “Respirem oxigen, nitrogen i wifi”. Aquest és el panorama.

A Espanya, un de cada tres nens de 10 anys té mòbil. En el cas dels de 13, el 78,4%, i entre els de 15, el 90%, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2014.Què estem fent? I què estem ensenyant? La gestió familiar del mòbil és complicada. Ho explica Maria Pi-Figueras, mare i metge, que, com molts altres de la generació del fix, reflexiona: “En la nostra època, sense tants avenços tecnològics, jugàvem al carrer i als parcs, i ens ho passàvem bé”. Sembla que avui dia amb això no n'hi hagi prou. Entre les últimes notícies, França anuncia que prohibirà els telèfons als instituts. Però no us espanteu. El corresponsal d'EL PAÍS a París, Marc Bassets, m’explica: “La novetat és que la prohibició és la norma, i que cada escola podrà aplicar-la segons el que consideri millor i fer les excepcions que calgui, sobretot per utilitzar les tecnologies amb finalitat pedagògica”. L'Eton College, un famós internat de nens al Regne Unit, ha decidit “confiscar” el mòbil dels alumnes a la nit. Simon Henderson, el director del centre, assegura en declaracions a The Guardian: “Vaig pensar que els nois s’emprenyarien, però en realitat la mesura ha estat ben rebuda”.

Doncs si hi ha normes a l’escola, per què no aplicar-les a casa? Si hi ha normes i hores per mirar la tele, per què no per mirar el mòbil?

“Hem perdut la batalla”. Ho diu el jutge de menors de Granada Emilio Calatayud. Les seves declaracions fa menys d'un any en un programa de televisió van causar certa polèmica. Així ho explicava a aquest diari: “He dit, parlant dels perills que poden tenir les xarxes socials per als menors, que hi ha nenes que es fotografien com putes i després pugen aquestes fotos a les xarxes socials. Em vaig oblidar de dir, però ho dic ara, que també hi ha nens que fan exactament el mateix”. Respon al telèfon a aquesta periodista i fa broma: “Espera, que estic obrint l’ordinador i em faig un embolic amb les noves tecnologies”. Senyor jutge, quan se li ha de comprar el mòbil a un fill? “Sempre dic que l’edat bona és l’edat en què se’l pugui pagar. És un disbarat que nens amb 12, 10, 8 anys, tinguin mòbil”.

Calatayud advoca per establir una edat mínima, els 14 anys, i que tots els mòbils incloguin en la lletra petita els perjudicis que poden causar, com els paquets de tabac. Consumir aquest aparell des de molt jove provoca, segons el jutge, tres problemes: “Primer, és una droga. Si quan et despertes el primer que fas és mirar el WhatsApp, és que hi estàs enganxat. En segon lloc, és un instrument molt perillós per cometre delictes. Tot transcendeix a les xarxes, a un públic amplíssim. I una tercera qüestió, és un aparell molt senzill per convertir algú en víctima d’un delicte”. Calatayud és pessimista: “Hem arribat tard”. I quan se li insinua, amb veu tímida, que se li dona el mòbil aviat perquè el nen o nena pugui anar sol pel carrer, respon taxatiu: “Però si els nens d'ara estan més localitzables que el ministre de l’Interior. Jo prohibiria el mòbil a l’escola, però també a les Corts”. El jutge va participar fa uns dies en una xerrada amb 70 nanos de 8 anys, i només tres no tenien telèfon. “Aquest és el panorama”. A més d’insistir que la clau és l’educació, en majúscules, el jutge ironitza sobre un futur esperançador: “Com que el mòbil d’última generació és el regal estrella de les comunions i ara ens estem tornant laics, així potser…”.

Abans d’acabar, Calatayud, que té un blog amb el periodista Carlos Morán, llança un últim consell: “Els pares han de violar la intimitat dels seus fills”. Si abans els pares miraven les butxaques dels pantalons o registraven els calaixos, ara han de revisar cada dia el contingut del mòbil. I, malgrat tot plegat, ara em toca el pitjor: Li compro o no li compro el mòbil? A la que en té 12, és clar.

Sembla que encara no tenim clar el que implica, i el que implicarà en el futur, aquesta nova revolució que implica el mòbil a les nostres mans. Deixem passar el temps i ho descobrirem. En una Entrada futura publicaré els acords als que haguem pogut arribar com a claustre de mestres i professors. 

Mentrestant, el meu compromís és petit, no mirar el mòbil mentre camino. Ja el porto apagat quan condueixo. I el teu compromís, quin és? 

Homosexualitat com a realitat humana

"no he trobat ningú a Israel amb tanta fe" 

"Jesús li diu: --Vinc a curar-lo. El centurió li respon: --Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo.... Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: --Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. "

---

Aquesta Entrada d'avui dóna continuïtat a la del passat diumenge passat 17 de juny, "Jesús, Església i homosexualitat". I per tractar-la, prenc el mateix passatge del centurió romà i el seu jove amic, al qual Jesús va sanar, en aquest cas, de l'Evangeli de Mateu. Vull remarcar d'aquest text el fet que Jesús es va alegrar de trobar aquell centurió romà, de qui va dir "no haver trobat ningú a Israel amb tanta fe com ell.". Sembla irònic pensar que, segons els estudis més objectius de les escriptures, aquell amb més fe de tot Israel amb qui Jesús es va trobar, pogués haver estat un membre de la comunitat LGTIB, justament una de les més atacades, si no ignorades per la Església al llarg de la història.

Si en aquella Entrada m'alegrava del tractament que en feien de les persones LGTIB cristianes el programa Signes dels Temps de TV3 i l'informatiu Horeb de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC) en aquesta d'avui comparteixo la reflexió del teòleg Josep Lligadas "No és qüestió de misericòrdia, sinó de reconeixement" en el seu Bloc "Una font que raja sempre" dins el portal www.catalunyareligio.cat. 

Un dels grans temes que l’Església té actualment pendent és, crec jo, el dels gais i les lesbianes.

Dintre el magma de qüestions relacionades d’alguna manera o altra amb el sexe, que tanta rellevància tenen en la moral catòlica, el papa Francesc ha fet un gran pas quan ha obert la porta, ni que sigui amb moltes precaucions i ambigüitats, a la comunió dels divorciats tornats a casar. Ho ha fet a partir del principi bàsic de l’evangeli de Jesús que és el de la misericòrdia: el matrimoni per tota la vida és un ideal cristià, certament, però seria molt poc misericordiós, i per tant molt poc cristià, considerar que aquest ideal s’ha de complir sempre, com si les febleses de la condició humana no existissin, de manera que els qui han experimentat el trencament del seu matrimoni i han refet la seva vida amb una altra parella, haguessin de quedar per sempre fora de la plena comunió eclesial que es realitza en la participació de l’Eucaristia.

I una cosa similar es podria dir, salvant totes les distàncies, a l’hora de valorar i qualificar l’acció d’una dona que avorta: avortar és certament força més greu que divorciar-se i tornar-se a casar, però és també igualment cert que els motius que porten una dona a avortar no mereixen la condemna immisericorde de què sovint és objecte, una condemna que, d’altra banda, per exemple, no reben els traficants d’armes, amb motivacions molt més indignes i culpabilitat molt més evident.

Però amb el tema dels gais i les lesbianes és diferent. No té res a veure amb tot això. Perquè, a hores d’ara, crec que cap persona que es vulgui acostar seriosament al tema de la relació entre persones del mateix sexe pot afirmar que es tracti d’una cosa dolenta, o d’un allunyament de l’ideal cristià. Jesús, certament, no en va parlar mai. Com a bon jueu, devia pensar que aquesta mena de relacions estaven malament, però mai no se’n va preocupar ni poc ni molt. Sant Pau, en canvi, sí, i ho considera una pràctica totalment condemnable, una perversió de l’ordre volgut per Déu. Però el cas és que ara, dos mil anys després, ja no podem pensar el mateix. Ara sabem que les tendències homosexuals formen part de la varietat de la condició humana, i que ser homosexual no és cap perversió, com no ho és, per exemple, ser esquerrà. És un fet minoritari, certament, però que no per això ha de ser considerat mereixedor de ser marginat o eliminat. Forma part, si volem parlar amb el llenguatge cristià més tradicional, de la creació mateixa de Déu. Certament que, en el gran fresc de la creació que llegim a les primeres pàgines del Gènesi, aquesta realitat no hi és contemplada. Però és que, com tots sabem prou, no formava part de la voluntat de l’autor bíblic donar-nos un catàleg científic de les realitats que formen el món creat...

De fet, gosaria dir que negar la realitat homosexual com una realitat pròpia de la condició humana és, simplement, antievangèlic, per molt que sant Pau la condemni. Com també seria antievangélic afirmar, ara, que les dones han d’estar sotmeses als marits, que també ho diu sant Pau. L’evangeli ens mostra els criteris de Jesús, la seva mirada, les seves actituds. I quan ell o els seus seguidors concreten aquests criteris, ho fan, naturalment, a partir de la seva cultura, de la seva manera d’entendre el món, de la realitat tal com ells la coneixen. I, per tant, aquelles coses culturals que Jesús o sant Pau donen per òbvies i que nosaltres sabem que no ho són, el que hem de fer és adaptar-les al que nosaltres sabem, no copiar comportanents propis de visions de la realitat que estan superades. Sant Pau diu que les dones han d’estar sotmeses als marits i que les relacions homosexuals són perverses. Ara, segur que no ho diria. I s’escandalitzaria dels qui en nom seu ho continuen dient.

Per això, el tema de les relacions homosexuals no es pot afrontar dient que l’ideal és l’heterosexualitat però que amb els homosexuals cal ser misericordiosos. No, no va per aquí la cosa. El que cal és reconèixer l’homosexualitat com una realitat humana igual que l’heterosexualitat, i valorar-la amb tota la seva riquesa, sense més embuts ni complicacions.

Lligadas, doctor en teologia, va ser sacerdot i actualment està casat. Dirigeix les revistes L’Agulla, de cristians d’esquerres, i Viladecans Punt de Trobada, d’informació i opinió viladecanenca.

Misericòrdia cap a les persones LGTIB? No! Reconeixement de la seva dignitat.

---

Vols llegir el text, Mt 8,5-13?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Històries humanes, política deshumanitzada

El passat cap de setmana hem tingut la cobertura de la notícia de l'arribada del vaixell Aquarius al port de València. Sobre aquest punt, notar que segurament, sense el canvi del Govern de Rajoy pel de Sánchez, aquelles 630 persones encara estarien donant voltes pel mar Mediterrani.

Gairebé el mateix dia, llegeixo el següent text en el butlletí "Noticias Maristas" de la casa General dels Maristes a Roma (enllaç) en el que la comunitat "Lavalla200> Siracusa" d'Itàlia ens posa noms i cognoms a una història que malauradament ens arriba massa sovint en forma de simples números a través dels noticiaris.

La Comunidad Lavalla200> Siracusa en Italia nació en octubre de 2016 para atender principalmente a niños y jóvenes no acompañados, refugiados o inmigrantes que desembarcan en Italia. Actualmente, sus miembros son Gabriel Bernardo da Silva (Brasil Centro-Sul), H. Onorino Rota (Mediterránea), Mario Araya Olguín (Santa María de los Andes) y H. Ricardo Gómez Rincón (Norandina). A continuación, un testimonio del boletín de noticias, número 24, de la comunidad publicado el 10 de junio.

El 15 de abril desembarcaron en el puerto de Augusta 218 inmigrantes. Tres ambulancias llegaron antes del inicio de las operaciones, signo evidente de que a bordo de la nave hay personas que están mal y que deben ser llevadas con urgencia al hospital. En la primera ambulancia sale Nabilah una joven de 20 años que es llevada al Umberto I de Siracusa. Operada de urgencia de cesárea, da a luz dos niños de 1600 gr. La noticia aparece en los medios y los periodistas hacen la cola habitual para obtener su primicia. Después, como sucede a menudo, silencio. Ono fue llamado para ir al hospital a hablar con Nabilah, que viene de Costa de Marfil y que, además de su idioma, se las arregla en su estado para hacerse entender solo en francés. Como todos los jóvenes de su edad, había encontrado al novio de su corazón, pero su padre le exigió que se casara con un hombre mucho mayor que ella. No había alternativas, la única solución era la huida, y escapa con el consentimiento de su madre. El viaje lo hace con su novio y dura más de un año. De los problemas experimentados durante el viaje, podemos imaginar las dificultades que han encontrado. En su paso por Libia, ambos han sufrido todo tipo de torturas y violencia, como todos lo sufren y de las que las redes sociales ahora comienzan a mostrarnos algunas imágenes. Nabilah quedó embarazada y, según tengo entendido, no sabe si los niños son de su novio o de la violación sufrida. Me hace esta confesión apoyada en la incubadora donde están sus dos pequeños y, llorando, me dice: “¡Son blancos!”. 

El viaje de Libia a Italia no ha sido largo, pero complicado, y los dos barcos que han recogido a los refugiados han desembarcado en dos puertos diferentes y hasta ahora Nabilah no tiene noticias de su novio. Ella viajaba en una lancha llena hasta los topes, no podía moverse y pasaba mucho tiempo de pie porque no había sitio para sentarse, y mucho menos para tumbarse. Después de día y medio de navegación, advirtió que el bebé (aún no sabía que eran dos) ya no se movía. En cuanto subió al barco de la Guardia Costera, el personal de a bordo les proporcionó el tratamiento necesario, pero inmediatamente comprendieron la gravedad del caso y avisaron al Consejo Italiano de Reanimación del pueblo de Augusta.

Ahora Nabilah está en un centro cerca de Siracusa y algunas veces va al hospital para ver cómo crecen los dos pequeños. Yo, más que por el tiempo, no he tenido el valor de hablar con calma con ella, pero me he preguntado:

"¿Cómo está viviendo este momento? ¿Cómo hará para encontrar el cariño hacia las dos criaturas que ha llevado en su vientre, pero que quizás no ha querido y que son el resultado de la violencia en lugar del amor? ¿Qué efecto tendrá en su vida aquella frase dicha entre lágrimas: "¡Son blancos’"? Tal vez estoy haciéndome demasiadas preguntas. Solo espero que la sonrisa de Dios, el de la madre y de muchas otras personas de gran corazón, pueda dar a estos niños todo el calor que necesitan para conseguir que sus vidas se conviertan en una hermosa canción.

Històries ben humanes que queden amagades davant la política dels Estats de la Unió Europea. 

Missió d'Església: estimar-se

"estimeu-vos els uns als altres"

"No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres."

---

Aquest text continua el de l'entrada "LGTBIfòbia, silenci o defensa?" del passat dijous 17 de maig i és un resum dels ensenyaments del Senyor, estimeu-vos els uns els altres. En paraules de Champagnat, "tant de bo es pugui dir de vosaltres, mireu com s'estimen els germans". Així de simple i així de senzill.

Avui en dia quan l'Església parla de missió no dóna tanta importància a l'exercici de la missió concreta (educació d'infants i joves, cura de persones malaltes, acompanyament de persones soles...) si no al viure la comunió de la missió. En el model d'Església somiat a partir del Concili Vaticà II s'intenta substituir el sistema eclesial representat per la piràmide jerarquitzada en un altre basat en el el cercle i més horitzontal. Tot i així, estem a anys llum de la proposta del Crist.

El codi de l'Antic Testament es basava en la llei de Moisés, la Llei i a partir d'aqui, tot el demés, inclús les persones. El paradigma nou que se'ns presenta en el Nou Testament és el de l'amor. L'amor a Déu i als germans, i aquest és el manament que Jesús ens dóna a través dels seus deixebles, "que us estimeu els uns als altres". Malauradament, 2000 anys de cristianisme han comformat una gran organització (la més gran i veterana de la humanitat) amb una jerarquia establerta en forma de monarquia absolutista i amb un codi canònic més preocupat, sembla, per qualsevol cosa que no pas per allò que marca l'article 1752 del Codi Canònic, "la salvació de les ànimes, ha de ser sempre la llei suprema de l'Església".

Estimes? Com i a qui estimes?

---

Vols llegir el text, Juan 15,12-17?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Jesús, Església i homosexualitat

"el centurió l'apreciava molt"

Jesús i el centurió. Junta de LGTBIpol, associació de Policies LGTBI

"Jesús va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat."

---

Diumenge 3 de juny, el programa "Signes dels Temps" (enllaç) de TV3 va presentar la realitat de l'ACGIL (Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya) a partir de l'entrevista feta al consiliari Jordi Valls i també l'aparició de la seva presidenta, Irma Llopart (enllaç) en els locals del Casal Lambda. L'associació va celebracions, formació teològica, acolliment de persones que s'hi apropen, moltes vegades, ferides o atemorides... 

És d'agrair la possibilitat que representa aquesta iniciativa, no només per l'ACGIL sinó també per a totes les persones cristianes i d'orientacions diferents a la majoritària. El paper de Signes dels Temps, així com també de l'informatiu HOREB de la Unió de Religiosos de Catalunya (enllaç) fent-ne difusió són exemples d'una Església oberta i acollidora.

Veure el vídeo

El text de l'entrada d'avui és el que refereix la conversa entre Jesús i el centurió romà i que trobem també als evangelis de Mateu (cfr. Mt 8,5-13) i de Joan (cfr. Jn 4,43-54). D'aquest passatge sovint s'ha remarcat la gran fe del centurió.

Però els estudiosos dels evangelis en llengua grega asseguren que l'expressió "pais" tot i que s'ha traduït com a noi, esclau o servent, en realitat era una expressió de l'època per identificar la parella més jove en una relació del mateix sexe. Estudis històrics confirmen que era habitual entre els centurions romans tenir un jove de companyia, un amant.

És cert que hi ha alguns texts com els de Sodoma i Gomorra (cfr. Gn 181-9) o el codi de santedat del Levític (cfr. Lv 18) que semblen condemnar les relacions homosexuals, però un estudi profund des de la teologia i no solament des de la llei de l'Església, fàcilment ho posa en dubte. Això serà tema d'alguna Entrada futura d'aquest Bloc. El que queda clar en els evangelis, és que Jesús acollí a tothom, dones, leprosos, malalts, bandits... per que no ho havia de fer amb una parella del mateix sexe? I si en realitat no s'hagués donat la situació, què faria ell ara, en ple segle XXI?

Jutjar o no jutjar? Acollir o reprimir?
Què faria Jesús?

---

Vols llegir el text, Lluc 7,1-10?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Canvis culturals, canvis socials

Llegia la columna d'Imma Merino al Punt Avui del passat 8 de juny sobre la influència de la televisió en la configuració de les societats.

Enllaç a la columna del Punt Avui

Increïble però cert, la porqueria mediàtica a la que estem sotmesos ens canvia la mentalitat. D'igual manera la tecnologia ens canvia els hàbits (caminem pels carrers mentre xategem o surfegem per les xarxes socials, inclús conduint vehicles de motor!!!). 

I és sobre els grups de Whatsapp que vull reflexionar en aquesta Entrada del dia d'avui. També ells estan generant un nou paradigma relacional, tant cap endins com cap en fora.

Molts hem estat testimonis com les converses dins de molts d'aquests grups han pres camins pels quals no estaven pensats inicialment; per exemple, un grup per coordinació d'esports que acaba ple d'acudits o de crítiques polítiques, per posar un exemple. O del que poden arribar a escriure alguns dels participants deixant-se portar per sentimentalismes, "dimes y diretes", informacions poc contrastades o simplement animant-se pel que escriu la majoria... I resulta que aquestes grups també ajuden a generar estats d'ànim poc reflexionats. Atenció!

Una de les tasques fonamentals de l'escola és ajudar a pensar i a reflexionar, promoure l'esperit crític d'aquestes petites persones que seran els futurs ciutadans amb tots els seus drets i deures. I la vida ràpida de les ciutats no n'ofereix massa oportunitats.

Amar és la plenitud de la Llei

"Estimar és la plenitud de la Llei."

"No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei."

---

Acabat el temps de pasqua tornem a l'anomenat temps ordinari. I ho fem amb aquest text que bé podríem titular com un "spoiler" en el que se'ns explica ja el final de la història de salvació que vol ser la vida que se'ns ha regalat des de la creació del món i la posterior vinguda de Jesús, com a germà gran.

"Qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix.". Cal emmarcar aquestes paraules de l'apòstol Pau en les seves explicacions del que ha de ser una vida renovada com a ofrena a Déu (Rm 12-15,13). I també com a recordatori de les pròpies paraules de Jesús (cfr. Mt 22,27-40), paraules que el van dur a la mort, doncs anava contra tot el que la Llei de Moisès implicava. Això és tot pel cristianisme, en teoria, l'amor. 

Amor ens dóna Déu Pare. 
Amor ens va dir Jesús. 
Amor, és el que tu dones?

---

Vols llegir el text, Rm 13,8-10?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Corpus Christi, adoració o inclusió

"prepararen el sopar pasqual"

"El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: --On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: --Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual."

---

El passat diumenge dia 3 l'Església celebrava, en aquest moment de Pasqua, el Corpus Christi, el Cos i la Sang de Crist. Aquesta és una celebració instaurada l'any 1262 com a recordatori del sagrament de l'Eucaristia, de la presència del Senyor Jesucrist en el pa i el vi que compartim comunitàriament. En la lectura del dia es presenta la instauració de l'Eucaristia en l'acte del sopar de Jesús amb els seus (cfr. Mc 14,22-26).

En una conversa amb persones més grans que jo, alguns recordaven l'adoració del santíssim, tradició que ha durat més de 600 anys. I no és que la tradició estigui malament, ni molt menys, però crec que hauria de quedar superada. 

El que vull recordar, per que realment em sembla molt més important que l'adoració és la nova visió que el Concili Vaticà II va voler replantejar del cos de Crist a partir de la metàfora de Sant Pau a la carta  XXX .... El cos de Crist representa la pròpia Església Poble de Déu, el conjunt d'homes i dones cristians. És per això que jo m'he volgut fixar en la primera part de la lectura d'avui, quan Jesús encomana a alguns dels deixebles d'anar a preparar el sopar del capvespre (cfr. Mc 14,12-16). Jesús va encarregar-los una tasca, va donar-los la seva responsabilitat en la missió. 

Aquesta dicotomia és a la que també s'enfronten els dos jesuïtes joves al Japó a la novel·la "Silenci" de Shusaku Endo. Trepitjar la icona del Crist o no trepitjar-lo? Salvar o no salvar les persones cristianes que vivien sota el jou de les tropes imperials?

Adoració a la forma o adoració a Déu a través dels germans? Símbol o realitat?

---

Vols llegir el text, Mc 14,12-16.22-26?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

De l’escola al compromís social

Dijous 24 de maig, ara fa 15 dies, participava en una nova edició del Te i Simpatia de la Fundació Enllaç (enllaç), animat pel Joan Sebastià Martí i jo mateix. El títol era "De l’escola al compromís social" (enllaç). En aquest cas es tractava de presentar l'escola com el que és, un espai on es barregen el currículum oficial (controlat pels diversos estaments de l'Estat), el currículum institucional (evidentment no és el mateix un IES públic que una escola concertada o religiosa), el currículum amagat que desenvolupen cadascuna de les persones que participen de la vida del centre (mestres, professors, altre personal dels PAS, famílies, comissions i grups vinculats...). 

Els dos exemples varen estar representats, primer per mi mateix (educació no formal des de l'escoltisme, acompanyament de realitats d'Amèrica Llatina i Àfrica des de l'ONG SED (enllaç), educació formal a la secundària i actualment amb entitats com Sostre (enllaç) i la mateixa Fundació Enllaç (enllaç). A l'escola a part de les matèries de matemàtiques, ciències, informàtica també ha pogut fer Ciutadania i Valors així com Ètica.

El segon el va portar l'Ada Font, alumna de 2n de batxillerat que ha desenvolupat el seu Treball de Recerca a partir d'una investigació "Transexualitat en Menors d’Edat a Catalunya". La principal motivació de l'elecció d'aquesta temàtica, fer visible una situació que per desconeguda genera respecte i certa por. Va recordar alguns dels temes que es debatien a les classes de Ciutadania i Ètica a 4t d'ESO amb el Sergi. Als seus companys i amics els hi sobtà l'elecció d'aquest tema, quan molts escullen temes més neutres dels àmbits de les ciències o la història. L'Ada, que està a punt de començar els seus estudis de Ciències Polítiques, es va voler arriscar.
  

Diada de Sant Marcel·lí 2018, escoltar

Els que s'anomenen maristes de Champagnat el 6 de juny celebren la seva diada. Recordatori de la mort de Sant Marcel·lí, el seu Fundador. L'entrada "Diada de Sant Marcel·lí 2015" també tractava aquesta efemèride.

En aquest moment em sembla interessant recollir algunes de les paraules del nou Superior General, g. Ernesto Sanchez, escollit en el XXI Capítol General el passat més d'octubre a Colòmbia. Corresponen al missatge que ha enviat amb motiu del 6 de juny a tots els maristes de Champagnat (enllaç).

Las generaciones jóvenes de hoy, como las nuestras lo hicieron en su momento, aportan novedad y creatividad. Cuentan con muchos rasgos positivos, junto con elementos de fragilidad, como fue nuestro caso. Son capaces de conectar fácilmente entre ellos y de crear relaciones, aunque a veces parecería que temen profundizarlas y hacerlas duraderas; construyen con desenvoltura redes solidarias y son capaces de acciones altruistas, teniendo que luchar contra todo aquello que los lleva a centrarse demasiado en ellos mismo, en una sociedad que favorece el egocentrismo y la indiferencia; hay signos de su sed y apertura a la experiencia interior y espiritual, aunque manifiestan dificultad hacia el tema institucional; la era digital es su mundo (y el nuestro) y les abre a innumerables posibilidades, a la vez que les puede amenazar el riesgo de la despersonalización...

Me pregunto ¿cómo hacer para ponernos más a su escucha y hacer camino junto con ellos, siguiendo a Champagnat que los buscaba en las calles, en las aldeas y caminos? ¿Cómo convertirnos más en discípulos y así aprender a su lado, reinventando la presencia amorosa entre ellos que Marcelino nos propuso? ¿Cómo lograr conectarnos más con ellos, utilizando lenguajes adecuados y accesibles, en la línea de nuestro Fundador, su adaptación, su búsqueda de pedagogías nuevas, su apertura a misiones inexploradas?

Em sembla interessant que l'Institut Marista reflexioni sobre aquest aspecte de l'escolta, en especial l'escolta als joves.

En llenguatge escolar és bo que els mestres i professors escoltem també el que ens diuen aquestes petites persones que són els nostres alumnes. En aquest àmbit és molt important saber extreure el que ens volen dir, doncs sovint no saben explicar-nos-ho en paraules i ho fan amb llenguatge no verbal o amb les seves actituds.

En llenguatge empresarial, els directius i les directives de les organitzacions, també de les escoles, han de saber escoltar els seus equips de treball, els que s'anomenen recursos humans. Fins fa poc només es valoraven els recursos materials i econòmics.

En llenguatge social, els polítics han de saber escoltar el sentir dels seus ciutadans i no només en el moment de les eleccions. Crec que a Catalunya tenim un govern que se sent manat a fer el que la població majoritàriament va votar en el referèndum de l'1 d'octubre. A Espanya fins ara hem tingut un govern que no ha escoltat i s'ha cregut en possessió de la veritat.

En llenguatge eclesial, els religiosos de les diverses congregacions, els sacerdots i la jerarquia també han de saber escoltar el laïcat. Cosa que fins el Concili Vaticà II no s'havien plantejat de forma majoritària. També els superiors han de saber escoltar els seus germans de comunitat. 

Escoltar, escoltar, escoltar... i després, amb la capacitat, les eines i l'autoritat que cadascú ha rebut, prendre decisions. Recordant que no és el mateix autoritat que poder.

Sínode de joves, octubre 2018 (1)

"al teu costat per alliberar-te"

"Jo vaig replicar: --Ah, Senyor, Déu meu! Sóc massa jove. Com sabré parlar? El Senyor em respongué: --No diguis que ets massa jove. Vés on jo t'enviaré, digues el que jo t'ordenaré. No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T'ho dic jo, el Senyor."

---

El proper mes d'octubre, entre els dies 3 i 28, es durà a terme la XV Assemblea Ordinària del Sínode de Bisbes sobre la Joventut, el que en format col·loquial s'ha anomenat Sínode sobre els Joves (enllaç). 

Com és lògic, són moltes les tasques i reunions prèvies de preparació, així que a partir d'ara dedicaré alguna de les Entrades del Bloc a aquest esdeveniment. Una d'elles, i a la que m'aturo avui, aquesta, la carta de convocatòria de Francesc.

CARTA DEL SANTO PADRE FRANCISCO 

A LOS JÓVENES CON OCASIÓN DE LA PRESENTACIÓN DEL DOCUMENTO PREPARATORIO 

DE LA XV ASAMBLEA GENERAL ORDINARIA DEL SÍNODO DE LOS OBISPOS

Queridos jóvenes: 

Tengo el agrado de anunciarles que en el mes de octubre del 2018 se celebrará el Sínodo de los Obispos sobre el tema «Los jóvenes, la fe y el discernimiento vocacional». He querido que ustedes ocupen el centro de la atención porque los llevo en el corazón. Precisamente hoy se presenta el Documento Preparatorio, que les ofrezco como una “guía” para este camino. 

Me vienen a la memoria las palabras que Dios dirigió a Abrahán: «Vete de tu tierra, de tu patria y de la casa de tu padre a la tierra que yo te mostraré» (Gen 12,1). Estas palabras están dirigidas hoy también a ustedes: son las palabras de un Padre que los invita a “salir” para lanzarse hacia un futuro no conocido pero prometedor de seguras realizaciones, a cuyo encuentro Él mismo los acompaña. Los invito a escuchar la voz de Dios que resuena en el corazón de cada uno a través del soplo vital del Espíritu Santo. 

Cuando Dios le dice a Abrahán «Vete», ¿qué quería decirle? Ciertamente no le pedía huir los suyos o del mundo. Su invitación fue una fuerte provocación para que dejase todo y se encaminase hacia una tierra nueva. Dicha tierra, ¿no es acaso para ustedes aquella sociedad más justa y fraterna que desean profundamente y que quieren construir hasta las periferias del mundo?
Sin embargo, hoy, la expresión «Vete» asume un significado diverso: el de la prevaricación, de la injusticia y de la guerra. Muchos jóvenes entre ustedes están sometidos al chantaje de la violencia y se ven obligados a huir de la tierra natal. El grito de ellos sube a Dios, como el de Israel esclavo de la opresión del Faraón (cfr. Es 2, 23).
Deseo también recordarles las palabras que Jesús dijo un día a los discípulos que le preguntaban: «Rabbí […] ¿dónde vives?». Él les respondió: «Venid y lo veréis» (Jn 1,38). También a ustedes Jesús dirige su mirada y los invita a ir hacia Él. ¿Han encontrado esta mirada, queridos jóvenes? ¿Han escuchado esta voz? ¿Han sentido este impulso a ponerse en camino? Estoy seguro que, si bien el ruido y el aturdimiento parecen reinar en el mundo, esta llamada continua a resonar en el corazón da cada uno para abrirlo a la alegría plena. Esto será posible en la medida en que, a través del acompañamiento de guías expertos, sabrán emprender un itinerario de discernimiento para descubrir el proyecto de Dios en la propia vida. Incluso cuando el camino se encuentre marcado por la precariedad y la caída, Dios, que es rico en misericordia, tenderá su mano para levantarlos. 

En Cracovia, durante la apertura de la última Jornada Mundial de la Juventud, les pregunté varias veces: «Las cosas, ¿se pueden cambiar?». Y ustedes exclamaron juntos a gran voz «¡sí»”. Esa es una respuesta que nace de un corazón joven que no soporta la injusticia y no puede doblegarse a la cultura del descarte, ni ceder ante la globalización de la indiferencia. ¡Escuchen ese grito que viene de lo más íntimo! También cuando adviertan, como el profeta Jeremías, la inexperiencia propia de la joven edad, Dios los estimula a ir donde Él los envía: «No les tengas miedo, que contigo estoy para salvarte» (Jer 1,8). 

Un mundo mejor se construye también gracias a ustedes, que siempre desean cambiar y ser generosos. No tengan miedo de escuchar al Espíritu que les sugiere opciones audaces, no pierdan tiempo cuando la conciencia les pida arriesgar para seguir al Maestro. También la Iglesia desea ponerse a la escucha de la voz, de la sensibilidad, de la fe de cada uno; así como también de las dudas y las críticas. Hagan sentir a todos el grito de ustedes, déjenlo resonar en las comunidades y háganlo llegar a los pastores. San Benito recomendaba a los abades consultar también a los jóvenes antes de cada decisión importante, porque «muchas veces el Señor revela al más joven lo que es mejor» (Regla de San Benito III, 3). 

Así, también a través del camino de este Sínodo, yo y mis hermanos Obispos queremos contribuir cada vez más a vuestro gozo (cfr. 2 Cor 1,24). Los proteja María de Nazaret, una joven como ustedes a quien Dios ha dirigido su mirada amorosa, para que los tome de la mano y los guíe a la alegría de un ¡heme aquí! pleno y generoso (cfr. Lc 1,38). 

Con paternal afecto, FRANCISCO 

Vaticano, 13 de enero de 2017

Tinguis l'edat que tinguis, pensa-hi i respon tu mateix les preguntes que fa el Pontífex: Vols una societat més justa i fraterna? Sents un impuls a posar-te en camí? Es poden canviar, les coses? Doncs no tinguis por, que hi sóc amb tu, per a salvar-te (cfr. Jer 1,8).

Què se m'ha pujat al cap?
Què en tinc al cap?

---

Vols llegir el text, Jr 1,4-19?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

La missió o jo per a la missió

"M'estimes?"

Joan Pau II a Eslovàquia, setembre de 2003 

"Li pregunta Jesús per tercera vegada: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: --Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo."

---

En altres diverses entrades he tractat el tema de la missió de Jesús, del Regne per sobre de qualsevol altra realitat. Jesús pregunta a Pere, fins a tres cops, si l'estima. I Pere sembla entristir-se. Jesús bé que sabia la raó d'aquesta triple pregunta. Per la triple negació que havia de venir (cfr. Jn).

En aquesta ocasió presento un altre exemple, el del papa Pau VI, qui hauria previst la seva pròpia renúncia (o destitució per part d'altres) en cas de malaltia o altre situació greu. Aquesta opció, com la del pontífex Benet XVI, contrasta amb la de Joan Pau II, que va voler "morir amb les botes posades". com a la pel·lícula del llunyà oest del 1941. No és el meu ànim el d'atacar ningú, només el de reflexionar envers la missió i el nostre paper a la missió. Cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions després de la elctura i la pregària.

«Nosotros, Pablo VI […] declaramos, en el caso de enfermedad que se presuma incurable o de larga duración […], o bien en el caso de otro grave y duradero impedimento […], renunciar» a «nuestro oficio». La carta súper secreta sobre la que se habían hecho muchas hipótesis pero que nadie había encontrado, fue claramente escrita por la mano del Papa Montini. Lleva la fecha del 2 de mayo de 1965, por lo que fue escrita cuando el Pontífice no estaba ni viejo ni enfermo, sino solamente dos años después de su elección, con el Concilio todavía en curso. Representa el gesto clarividente de un Papa que quiere poner a salvo a la Iglesia ante un eventual impedimento: una carta de renuncia anticipada, que habría sido entregada al cardenal decano para que la divulgara a los demás purpurados y declarar inadecuado al Pontífice. Es la novedad más significativa del libro “La barca de Pablo” (Ediciones San Pablo, 240 pp.), editado por el Regente de la Casa Pontificia, el padre Leonardo Sapienza, autor de varios ensayos con inéditos del Papa Montini. El volumen, que llegará en los próximos días a las librerías italianas, contiene un tesoro hasta ahora desconocido de documentos, cartas y recados del Papa Pablo VI.  

La carta de dimisión (es más, las cartas, porque además de la que contiene la renuncia hay otra que la acompaña dirigida al Secretario de Estado) representa el inédito más impactante. Como se sabe, varios Pontífices del siglo pasado pensaron en la renuncia: Pío XII porque corría el peligro de ser secuestrado por Hitler, Juan XXIII porque estaba enfermo y ahora Pablo VI. Pero con Montini finalmente tenemos un documento escrito. Un documento que pudo haber leído, seguramente, Juan Pablo II, quien, a pesar de estar enfermo de Parkinson, decidió no retirarse. No fue sino su sucesor, Benedicto XVI, el primer Pontífice en dos mil años de historia de la Iglesia renunció porque ya no se sentía capaz de sostener el peso del Pontificado.  

El texto “montiniano” que presenta el padre Sapienza en su libro es comentado también por Francisco: «He leído con estupor estas cartas de Pablo VI –escribió Bergoglio–, que me parecen un humilde y profético testimonio de amor a Cristo y a su Iglesia; y una prueba más de la santidad de este gran Papa […] Lo que a él le importa son las necesidades de la Iglesia y del mundo. Y un Papa impedido por una grave enfermedad no podría ejercer con suficiente eficacia el ministerio apostólico». 

El texto de la carta principal, «reservada» y dirigida al Decano del Sacro Colegio en papel membretado y con el escudo papal, comienza con un párrafo digno de un Padre de la Iglesia: «Nosotros, Pablo VI, por divina Providencia Obispo de Roma y Pontífice de la Iglesia universal, ante la presencia de la Santísima Trinidad Padre, Hijo y Espíritu Santo –habiendo invocado el nombre de Jesucristo, nuestro Maestro, nuestro Señor y nuestro Salvador…». Después de encomendarse a María y san José, llega la formulación de la renuncia, con lujo de detalles. «Declaramos: en el caso de enfermedad que se presuma incurable o de larga duración, y que nos impida ejercer suficientemente las funciones de nuestro ministerio apostólico; o bien en el caso de que otro grave y duradero impedimento equivalga a un obstáculo para ello, renunciar a nuestro sacro y canónico oficio, tanto como Obispo de Roma, como Cabeza de la misma Santa Iglesia católica, en las manos del Señor Cardenal Decano […] dejándole a él, conjuntamente al menos a los Señores Cardenales prepósitos a los Dicasterios de la Curia Romana y al Cardenal Vicario nuestro para la ciudad de Roma […] la facultad de aceptar y de hacer operativas estas nuestras dimisiones, que solamente el bien superior de la Santa Iglesia nos sugiere». En la parte inferior aparecen la firma autógrafa y la fecha: «en San Pedro, el domingo del Buen Pastor, II después de Pascua, el 2 de mayo de 2065, II de nuestro Pontificado». 

Es interesante notar que Pablo VI no se refiere solamente a una enfermedad, sino también a la posibilidad de «otro grave y duradero impedimento». «Don Pasquale Macchi, el secretario del Papa –explicó a “La Stampa” monseñor Ettore Malnati– me dijo que Pablo VI había pensado en lo que estableció Pío XII en caso de deportación durante la guerra: quien lo hubiere secuestrado, no habría tenido como prisionero al Papa, sino solamente al cardenal Pacelli».  

La carta del Papa Pau VI 

Estimes la missió del Regne?

---

Vols llegir el text, Jn 21,15-19?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.