Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Misericòrdia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Misericòrdia. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de maig del 2017

Pobre senyor bisbe, pobres també els altres

Recullo aquest comentari de l'escriptor i periodista David Marin Rubio del 21 de setembre de 2016 en el diari El Punt AVUI, enllaç.

Em sembla que il·lustra perfectament la força de l'amor, la força del poder i l'estatus, la dificultat de la coherència i el que ha de ser la misericòrdia. Tot això aplicat als tres implicats, l'home, la dona i l'estimat -bisbe en aquest cas-, però també de l'Església.


Pobre senyor bisbe
Aquesta història, més que a un judici sever, ens porta a commoure'ns pels tres implicats
El bisbe de Mallorca, Xavier Salinas, que ho va ser també de Tortosa i auxiliar de Lleida durant un breu interinatge, ha estat obligat a dimitir del càrrec arran de la relació que va mantenir amb la seva secretària al bisbat: una dona casada, catòlica, conservadora i provinent de l'aristocràcia andalusa. El bisbe ho ha negat però uns detectius contractats pel marit van registrar una sèrie de trobades regulars de la parella que finalment han portat el Vaticà a apartar Salinas de la tasca pastoral a Palma. 
La història té tots els ingredients per acabar en la columna d'un articulista menjacapellans i amb ganes de denunciar la hipocresia dels responsables d'una institució, l'Església, que ha dedicat molta energia i esforços a reprimir i culpabilitzar els impulsos humans que tenen a veure amb els temes de llit, pràctiques i identitat sexuals dels seus fidels, mentre que els seus propis ministres, humans com són, intenten amagar els propis o minimitzar-los quan ja no hi ha més remei. Però aquesta història, més que a un judici sever, ens porta a commoure'ns pels tres implicats, atrapats en el complex esdevenir de la vida quan aquesta no respon, perquè mai no ho fa, a les normes, manaments, creences i fins i tot interessos materials que ens autoimposem els humans. 
Quan el cor, o el vell huracà, que deia Estellés, apareix de sobte en la vida d'una senyora catòlica casada amb un ric terratinent capaç de posar espies per gestionar la seva vida amorosa, i en la vida d'un bisbe en la cima de la seva carrera eclesial, no ha de ser fàcil de gestionar ni ha de ser fàcil renunciar per un enamorament a allò aconseguit al llarg d'una vida i a allò en què sempre s'ha cregut. Com tampoc ha de ser fàcil renunciar a una espurna de felicitat encara que sigui clandestina. 
És possible que Moisès es descuidés d'alguns manaments. A l'Església se n'hi troba a faltar algun que digui: “Respectaràs i gestionaràs tan bé com puguis la pròpia incoherència i l'aliena, perquè el veritable infern és negar-se un mateix i el que se sent”. Amén

diumenge, 8 de gener del 2017

La misericòrdia de Déu, ja ha acabat?

El passat 20 de novembre es donava per acabat l'any de la misericòrdia (enllaç), la proposta del papa Francesc que els cristians i cristianes hem pogut viure des del 8 de desembre de 2015, a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any"

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

A les entrades anteriors he anat recollint, poc a poc, la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català). Tot i que formalment l'any ja s'ha donat per conclòs, vull oferir alguna altra proposta que ajudi a dur més enllà la proposta de Déu que és la misericòrdia.


Recursos de Cristianisme i Justícia sobre la misericòrdia, enllaç

dilluns, 2 de gener del 2017

Gràcies, perdó, compromís

2 de gener de 1817, el jove sacerdot francès Marcel·li Champagnat marxa a viure amb 2 nois encara més joves a una caseta rural de La-Valla-en-Gier.

2 de gener de 2017, l'Institut Marista celebra el 200 aniversari d'aquella data, considerada el seu moment fundacional. El germà Emili Turú, SG escriu aquestes lletres.

GRÀCIES, PERDÓ, COMPROMÍS
2 de gener del 2017. Tal dia com avui, fa exactament 200 anys, Marcel·lí Champagnat iniciava en aquesta casa un projecte que sentia com una crida de Déu i que el cremava per dins.
L’Institut Marista fa avui 200 anys.
I tres paraules brollen en mi davant d’aquest esdeveniment: gràcies, perdó, compromís.
GRÀCIES Aquest és un moment molt adequat per expressar la nostra alegria i el nostre agraïment a Déu pel do de Marcel·lí Champagnat a la seva Església i al món. 
Gràcies per haver suscitat, a través seu, una nova família religiosa per donar a conèixer Jesucrist i fer-lo estimar als infants i joves, especialment als que estan en situació de marginació.
Gràcies pels prop de 38.000 homes que, al llarg d’aquests 200 anys, han professat com a Germans Maristes. Gràcies per tots aquells que van morir sent germans, i els cossos dels quals han estat enterrats, com petites llavors de vida, a molts indrets dels cinc continents. Gràcies també pels qui van ser entre nosaltres durant un cert nombre d’anys, i després van decidir optar  per una altra forma de vida.
Gràcies per la santedat de milers de germans, els quals, freqüentment de manera silenciosa i anònima, ens van ensenyar què significa viure l’Evangeli a la manera de Maria.
Gràcies pels molts milers de laiques i laics que s’han compromès amb la missió marista i amb el desig d’aportar un rostre marià a l’Església. La seva contribució ha estat molt important per al desenvolupament del carisma marista, especialment en els últims 60 o 70 anys. 
Gràcies per tantes generacions d’homes i dones que han estat marcades positivament per l’educació marista i han assimilat i promogut els seus valors, mirant de viure com a bons creients i bons ciutadans. La confiança de cada una de les seves famílies en la institució marista ens omple d’alegria.
PERDÓ De la mateixa manera que donem les gràcies, també brolla un desig profund de demanar perdó.
Perdó per les vegades que no hem estat testimonis dels valors que professem i, en lloc d’edificar, hem estat motiu d’escàndol.
Perdó per les nostres infidelitats a l’alè de l’Esperit: a vegades no hem tingut la valentia de seguir les seves mocions o potser, fins i tot, hi hem anat en direcció oposada.
Perdó perquè, a vegades, paralitzats per la nostra comoditat o les nostres pors, no hem sortit a l’encontre dels nous infants i joves que es troben als marges de les nostres societats, els nous Montagne d’avui.
Perdó perquè en algunes de les nostres institucions, que haurien d’haver estat un lloc segur per a tots els infants i joves, hi ha hagut situacions d’abús que han deixat ferides profundes, sovint per a tota la vida. Perdó, de manera molt particular, als qui van patir aquests abusos perquè, com a institució, no sempre hem actuat amb la delicadesa, rapidesa i fermesa que aquestes situacions demanaven o, potser, no vam fer un esforç suficient per prevenir-les.
COMPROMÍS Avui rebem, després de 200 anys, una herència meravellosa, plena de llums, però també amb les seves ombres. Sobre aquesta herència ens comprometem a construir el futur. Volem donar-nos l’oportunitat d’un nou començament, agafant el millor del passat i oberts a la novetat de l’Esperit de Déu.
Com a Maristes de Champagnat, volem renovar els nostres compromisos amb l’Església i amb el món:
El compromís de construir una Església de rostre marià: oberta, inclusiva, missionera, servidora, especialment, a través de la vivència de cadascun de nosaltres i de les nostres comunitats maristes.
El compromís de millorar contínuament el nostre servei evangelitzador a través de l’educació dels infants i joves que ens són confiats. Una educació integral, inspirada en els valors evangèlics, a l’estil de Maria de Natzaret i Marcel·lí Champagnat.
El compromís de sortir a les perifèries geogràfiques i existencials dels infants i joves, principalment dels que es troben en situacions de pobresa i de més vulnerabilitat.
El compromís de defensar i promoure els drets dels infants davant les Nacions Unides i a les societats on som presents i, particularment, a cadascuna de les nostres institucions educatives.
El compromís d’obrir-nos a les crides de l’Esperit de Déu, present al món i a cadascuna de les nostres vides, a través, especialment, del cultiu de la interioritat.
Comencem aquest any 2017 donant les gràcies, demanant perdó, comprometent-nos. Tant de bo la celebració del bicentenari marista sigui un pas més en la nostra conversió personal i institucional!
Maria, primera deixebla del Senyor, dona fidel i compromesa, la nostra bona Mare, ens acompanya i obre el camí cap a un tercer centenari marista ple d’esperança. Ella, que sempre ho ha fet tot entre nosaltres, continuarà beneint-nos i multiplicant-nos.
Feliç bicentenari!

Vídeo i més informació, enllaç


dijous, 8 de desembre del 2016

La misericòrdia de Déu, no acaba enguany

El passat 20 de novembre es donava per acabat l'any de la misericòrdia (enllaç), la proposta del papa Francesc que els cristians i cristianes hem pogut viure des del 8 de desembre de 2015, a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any"

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 25, el que clou aquest butlla papal :
25. Un Any Sant extraordinari, doncs, per viure en la vida de cada dia la misericòrdia que des de sempre el Pare dispensa cap a nosaltres. En aquest Jubileu deixem-nos sorprendre per Déu. Ell mai no es cansa d’obrir la porta del seu cor per repetir que ens estima i vol compartir amb nosaltres la seva vida. L'Església sent la urgència d'anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan amb convicció fa de la misericòrdia el seu anunci. Ella sap que la primera tasca, sobretot en un moment com el nostre, ple de grans esperances i fortes contradiccions, és la d'introduir a tots en el misteri de la misericòrdia de Déu, contemplant el rostre de Crist. L'Església és cridada a ser el primer testimoni veraç de la misericòrdia, professant-la i vivint-la com el centre de la Revelació de Jesucrist. Des del cor de la Trinitat, des de la intimitat més profunda del misteri de Déu, brolla i corre sense parar el gran riu de la misericòrdia. Aquesta font mai no podrà exhaurir-se, per molts que siguin els qui s'hi acosten. Cada cop que algú en tindrà necessitat hi podrà venir, perquè la misericòrdia de Déu no té fi. Tan insondable és la profunditat del misteri que enclou, tan inesgotable la riquesa que d'ella prové. 
Que en aquest Any Jubilar l'Església esdevingui eco de la Paraula de Déu que ressona forta i decidida com una paraula i un gest de perdó, de suport, d'ajuda, d'amor. Que mai es cansi d'oferir misericòrdia i sigui sempre pacient a confortar i perdonar. Que l'Església es faci veu de cada home i dona i repeteixi amb confiança i sense parar: «Recorda't, Senyor, de la teva misericòrdia i del teu amor; que són eterns» (Sl 25,6).
Acabava Francesc amb un desig, "Que en aquest Any Jubilar l'Església esdevingui eco de la Paraula de Déu que ressona forta i decidida com una paraula i un gest de perdó, de suport, d'ajuda, d'amor.". Ha esta així? N'hem vist diversos síimbols mediàtics del papa Francesc, però l'interessant són els gestos de tota l'eSglesia que no surten a televisió però que sñon reals i fan sentir la misericòrdia de Déu.

En la seva homilia de diumenge 20 de novembre, festivitat de Crist Rei, en el moment solemne de tancar la porta, el Sant Pare deia també "Muchos peregrinos han cruzado la Puerta santa y lejos del ruido de las noticias has gustado la gran bondad del Señor. Damos gracias por esto y recordamos que hemos sido investidos de misericordia para revestirnos de sentimientos de misericordia, para ser también instrumentos de misericordia. Continuemos nuestro camino juntos.".


Que la misericòrdia hagi experimentat enguany un fort avenç.
Que continuem sent mans de misericòrdia

dimarts, 8 de novembre del 2016

La misericòrdia de Déu, de la mà de Maria

Ara fa gairebé un any que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, l'últim, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 24, dedicat íntegrament a Maria, la nostra Bona Mare:
24. El pensament es dirigeix ara a la Mare de la Misericòrdia. Que la dolçor de la seva mirada ens acompanyi en aquest Any Sant, perquè tots puguem redescobrir l'alegria de la tendresa de Déu. Ningú com Maria no ha conegut la profunditat el misteri de Déu fet home. Tot en la seva vida va ser plasmat per la presència de la misericòrdia feta carn. La Mare del Crucificat Ressuscitat va entrar al santuari de la misericòrdia divina perquè va participar íntimament en el misteri del seu amor.
Escollida per ser la Mare del Fill de Déu, Maria va estar preparada des de sempre per ser Arca de l'Aliança entre Déu i els homes. Va custodiar en el seu cor la divina misericòrdia en perfecta sintonia amb el seu Fill Jesús. El seu cant de lloança, al llindar de la casa d’Elisabet, va estar dedicat a la misericòrdia que s'estén «de generació en generació» (Lc 1,50). També nosaltres estàvem presents en aquelles paraules profètiques de la Verge Maria. Això ens servirà de consolació i de suport mentre travessarem la Porta Santa per experimentar els fruits de la misericòrdia divina. 
Al peu de la creu, Maria junt amb Joan, el deixeble de l'amor, és testimoni de les paraules de perdó que surten de la boca de Jesús. El perdó suprem ofert a qui l'ha crucificat ens mostra fins on pot arribar la misericòrdia de Déu. Maria testifica que la misericòrdia del Fill de Déu no coneix límits i arriba a tots sense excloure ningú. Li adrecem l'antiga i sempre nova pregària de la Salve Regina, perquè mai no es cansi de girar vers nosaltres els seus ulls misericordiosos i ens faci dignes de contemplar el rostre de la misericòrdia, el seu Fill Jesús.
Que la nostra pregària s'estengui també a tants Sants i Beats que han fet de la misericòrdia la seva missió de vida. En particular el pensament es dirigeix a la gran apòstol de la misericòrdia, santa Faustina Kowalska. Que ella, que va ser cridada a entrar en les profunditats de la divina misericòrdia, intercedeixi per nosaltres i ens obtingui de viure i de caminar sempre en el perdó de Déu i en la indestructible confiança en el seu amor.
Maria i Elisabet, mares de dos símbols. Les mares símbols de l'amor incondicional cap els seus fills, símbols de la misericòrdia, símbols del que Déu és. Amor sense res a canvi. el do de la vida, el do del compartir amb els demés.

"Al peu de la creu, Maria junt amb Joan, el deixeble de l'amor, és testimoni de les paraules de perdó que surten de la boca de Jesús.". És des de la vivència del perdó que aprenem a perdonar. És des de la misericòrdia donada que els altres aprenen a donar-la i així el Déu amor s'estén de generació en generació. Com l'amor i les atencions de les mares, de les avies, que són rebudes pels seus fills i nets.

Des del nostre carisma marista, carisma marìà per excel·lència, aquest any de la misericòrdia és també una crida a fer viura-la en les nostres relacions, en les nostres persones, en les nostres comunitat, també en les nostres obres.

Has viscut en la teva vida la misericòrdia?
Merescuda o gratuita?
Ajudes a fer-la viure als altres? A canvi d'algo o gratuïtament? 

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Clar i català (i també cristià)

Alguns critiquen a Sor Lucia Caram per la seva forma de fer, per la seva forma d'animar, per la seva forma d'acompanyar... 

Una representació del programa #invulnerables va assistir dimecres dia 5 d'octubre a l'Audiència General a la plaça de Sant Pere, i Francesc li va dir "Sor Lucia, continúe armando lio". Tot dit.


Tot dit, i a continuar fent!

dissabte, 8 d’octubre del 2016

La misericòrdia de Déu, a totes les religions

Els cristians i cristianes estem vivint des de fa mesos la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la butlla "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 23 en el qual Francesc parla sobre aquest aspecte a les diverses religions
23. La misericòrdia posseeix un valor que sobrepassa els confins de l'Església. Ella ens relaciona amb el Judaisme i l'Islam, que la consideren un dels atributs que més qualifiquen Déu. Israel primer que tot va rebre aquesta revelació, que roman en la història com el començament d'una riquesa incommensurable d'oferir a tota la humanitat. Com hem vist, les pàgines de l'Antic Testament estan entreteixides de misericòrdia perquè narren les obres que el Senyor ha realitzat a favor del seu poble en els moments més difícils de la seva història. L'Islam, per la seva part, entre els noms que atribueix al Creador hi ha el de Misericordiós i Clement. Aquesta invocació apareix amb freqüència als llavis dels fidels musulmans, que se senten acompanyats i sostinguts per la misericòrdia en la seva quotidiana debilitat. També ells creuen que ningú no pot limitar la misericòrdia divina perquè les seves portes estan sempre obertes. 
Que aquest Any Jubilar viscut en la misericòrdia pugui afavorir el trobament amb aquestes religions i amb les altres nobles tradicions religioses; que ens faci més oberts al diàleg per conèixer-nos i comprendre'ns millor; elimini tota forma de foscor i menyspreu, i allunyi qualsevol forma de violència i de discriminació.

A l'entrada "Guerra de religions? Religions per la pau" de data 23/09/2016 i les següents estic presentant algunes de les iniciatives de l'Església en pro del diàleg inter religiós i que de forma comuna duen a terme diverses confessions.

En aquest sentit, la butlla "Misericordiae Vultus" de Francesc ha volgut tenir també unes paraules de record pel Judaisme i l'Islam reafirmant que també aquestes religions germanes a la cristiana tenen set, cerquen i promouen la misericòrdia de Déu, de l'únic Déu creador i Pare.

Més oberts al diàleg, per conèixer-nos.

dijous, 8 de setembre del 2016

La misericòrdia de Déu és indulgència

Ara fa nou mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 22 sobre la indulgència:
22. El Jubileu comporta també la referència a la indulgència. En l'Any Sant de la Misericòrdia adquireix una rellevància particular. El perdó de Déu pels nostres pecats no coneix límits. En la mort i resurrecció de Jesucrist, Déu fa evident aquest amor que és capaç fins i tot de destruir el pecat dels homes. Deixar-se reconciliar amb Déu és possible per mitjà del misteri pasqual i de la mediació de l'Església. Déu, doncs, està sempre disponible al perdó i mai no es cansa d'oferir-lo de manera sempre nova i inesperada. Tots nosaltres, no obstant això, vivim l'experiència del pecat. Sabem que som cridats a la perfecció (cf. Mt 5,48), però sentim fort el pes del pecat. Mentre percebem la potència de la gràcia que ens transforma, experimentem també la força del pecat que ens condiciona. Malgrat el perdó, portem en la nostra vida les contradiccions que són conseqüència dels nostres pecats. En el sagrament de la Reconciliació Déu perdona els pecats, que realment queden cancel·lats; i tanmateix, l'empremta negativa que els pecats tenen en els nostres comportaments i en els nostres pensaments roman. La misericòrdia de Déu és fins i tot més forta que això. Ella esdevé indulgència del Pare que a través de l’Esposa de Crist arriba al pecador perdonat i l'allibera de tot residu de la conseqüència del pecat, habilitant-lo a obrar amb caritat, a créixer en l'amor més aviat que recaure en el pecat. 
L'Església viu la comunió dels Sants. En l'Eucaristia aquesta comunió, que és do de Déu, actua com a unió espiritual que ens uneix els creients amb els Sants i els Beats el nombre dels quals és incalculable (cf. Ap 7,4). La seva santedat ve en ajuda de la nostra fragilitat, i així la Mare Església és capaç amb la seva pregària i la seva vida de trobar la debilitat d'alguns amb la santedat d'altres. Viure llavors la indulgència en l'Any Sant significa acostar-se a la misericòrdia del Pare amb la certesa que el seu perdó s'estén sobre tota la vida del creient. Indulgència és experimentar la santedat de l'Església que dóna a tots de prendre part en els beneficis de la redempció de Crist, per tal que el perdó arribi fins a les extremes conseqüències amb què assoleix l'amor de Déu. Visquem intensament el Jubileu demanant al Pare el perdó dels pecats i la dispensació de la seva indulgència misericordiosa.
Reflexionant sobre aquesta Entrada he volgut trobar la definició exacta de la paraula indulgència. I m'hi he fixat en un detall simpàtic: el DLC defineix indulgència com "Remissió que fa l’Església de les penes degudes als pecats.", en canvi el diccionari de la RAE ho fa de la següent manera, "Remisión ante Dios de la pena temporal correspondiente a los pecados ya perdonados, que se obtiene por mediación de la Iglesia.". Iguals? No exactament, oi? Si no t'adones , torna-te-les a llegir novament, les dues definicions.

D'ambdues definicions se n'extreu que homes i dones som pecadors; en d'altres paraules que tenim una predisposició cap el mal, de la mateixa manera que la tenim cap el be. Els humans som capaços de les millors gestes però també de les pitjors atrocitats. Si no veiem les 2 grans guerres del s. XX o l'estat actual del món, fruit de les guerres d'Iraq i els atemptats de l'11S.

En canvi, tots dos diccionaris afegeixen una segona accepció en forma d'adjectiu, "Qualitat d’indulgent, facilitat a perdonar, a disculpar." i "Facilidad en perdonar o disimular las culpas o en conceder gracias." . Definicions molt més obertes al món fora de l'àmbit religiós.

I per il·lustrar-ho un exemple ben senzillet d'ahir mateix: tornant cap a casa en bus anava despistat pensant en com havia anat el dia intens per terres gironines. El despiste em va permetre aixecar-me per apropar-me a la porta, però oblidar d'indicar que sol·licitava la parada. En aturar-se, el conductor adonant-se que era l´únic que volia baixar però no havia pitxat el botó d'avís, em va preguntar educadament, girat, mirant-me fixament fins a 3 cops "que usted quiere bajar?, que usted quiere bajar?,  que usted quiere bajar?". Vaig sentir clarament la seva indulgència.

Aquella que Francesc també en nom propi i de l'Església Universal intenta transmetre a tants i tants apartats.

Déu o Església? Déu i Església? Déu i església?
En què hi col·laboro jo amb el bé? amb què amb el mal?
Com sóc d'indulgent amb els altres? i amb mi mateix?

dissabte, 3 de setembre del 2016

Què esperes del teu fill o filla? Salm 15

"Allò que Déu espera de l'home"
" Salm. Del recull de David.
Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
No compten als seus ulls els descreguts,
honora els fidels del Senyor.
No es desdiu d'un jurament onerós,
no fia els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent.
El qui obra així,
mai no caurà." 

  • Aquest text correspon al Salm 15 inclòs en el llibre dels Salms de l'antic Testament. En ell es marquen tota una sèrie de normes, de condicions morals que cal cumplir abans d'entrar en el Temple, a la casa de Déu, i participar amb Ell del culte.
  • El següent text sobre el que és un fill és atribuït a José Saramago (portuguès, premi Nobel de Literatura de 1998):
"Hijo es un ser que Dios nos prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y, de nosotros, aprender a tener coraje. Sí. ¡Eso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor, principalmente de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado. ¿Perder? ¿Cómo? ¿No es nuestro? Fue apenas un préstamo... EL MAS PRECIADO Y MARAVILLOSO PRÉSTAMO ya que son nuestros sólo mientras no pueden valerse por sí mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias familias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos pues a nosotros ya nos bendijo con ellos."
  • I ara, un altre d'una mare i educadora, la Sónia López, membre del club anomenat de les Malasmadres (enllaç), 

  • Ja per acabar, quina és la nostra pròpia imatge que es desprèn del Nou testament? Aquella imatge que ens presenta Jesús de Natzaret? Si el seu Déu és Abba, és Pare, no és un rei ni un senyor en sentit estricte, quina és la imatge de fills i filles que ens vol transmetre? 
Com sents que et tracta, el Pare?
Com et van deixar fer els teus pares?
Fins a on estas disposat a deixar fer i acceptar els fills?

Vols llegir el text dels Salms, Sal 15 (14)?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 8 d’agost del 2016

La misericòrdia de Déu, a la justícia

Ara fa vuit mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text dels números 20 i 21 en el qual Francesc fa una reflexió sobre la justícia humana, la justícia de Déu,
20. No serà inútil en aquest context recordar la relació existent entre justícia i misericòrdia. No es tracta pas de dos aspectes contradictoris, sinó d’una única realitat que es desenvolupa progressivament fins a aconseguir el seu àpex en la plenitud de l'amor. La justícia és un concepte fonamental per a la societat civil quan, normalment, es fa referència a un ordre jurídic a través del qual s'aplica la llei. Per justícia s'entén també que a cadascú ha de ser donat el que li és degut. En la Bíblia, molts cops es fa referència a la justícia divina i a Déu com a jutge. Generalment és entesa com l'observació integral de la llei i com el comportament de tot bon israelita conforme als manaments donats per Déu. Aquesta visió, però, ha portat no poques vegades a caure en el legalisme, falsificant el seu sentit originari i enfosquint el profund valor que la justícia posseeix. Per superar la perspectiva legalista, caldria recordar que en la Sagrada Escriptura la justícia és concebuda essencialment com un abandonar-se confiat a la voluntat de Déu. 
Per la seva banda, Jesús parla molts cops de la importància de la fe, més aviat que de l'observança de la llei. És en aquest sentit que hem de comprendre les seves paraules quan estant a taula amb Mateu i els seus amics diu als fariseus que el criticaven perquè menjava amb els publicans i pecadors: «Aneu a aprendre què significa: Misericòrdia vull i no sacrificis. Perquè no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13). Davant la visió d'una justícia com a mera observança de la llei que jutja, dividint les persones en justos i pecadors, Jesús s'inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia que busca els pecadors per oferir-los el perdó i la salvació. Es comprèn perquè en presència d'una perspectiva tan alliberadora i font de renovació, Jesús hagi estat rebutjat pels fariseus i pels doctors de la llei. Aquests, per ser fidels a la llei, posaven només pesos sobre les espatlles de les persones, però així frustraven la misericòrdia del Pare. El reclam a observar la llei no pot obstaculitzar l'atenció per les necessitats que toquen la dignitat de les persones. 
Respecte d'això és molt significativa la referència que Jesús fa al profeta Osees –«jo vull amor, no sacrifici». Jesús afirma que d'ara en endavant la regla de vida dels seus deixebles haurà de ser la que dóna la primacia a la misericòrdia, com Ell mateix testimonia compartint la taula amb els pecadors. La misericòrdia, un cop més, es revela com la dimensió fonamental de la missió de Jesús. És un veritable repte per als seus interlocutors que s’aturen en el respecte formal de la llei. Jesús, en canvi, va més enllà de la llei; el seu compartir amb aquells que la llei considerava pecadors permet comprendre fins on arriba la seva misericòrdia. 
També l'Apòstol Pau va fer un recorregut semblant. Abans de trobar Jesús en el camí de Damasc, la seva vida estava dedicada a perseguir de manera irreprensible la justícia de la llei (cf. Fl 3,6). La conversió a Crist el va conduir a ampliar la seva visió precedent fins al punt que en la carta als Gàlates afirma: «Hem cregut en Jesucrist, i així com justos, no per les obres de la Llei» (2,16). Sembla que la seva comprensió de la justícia canvia radicalment. Pau ara posa en primer lloc la fe i ja no la llei. No és l’observança de la llei que salva, sinó la fe en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció porta la salvació junt amb la misericòrdia que justifica. La justícia de Déu esdevé ara l’alliberament per als qui estan oprimits per l'esclavitud del pecat i de totes les seves conseqüències. La justícia de Déu és el seu perdó (cf. Sl 51,11-16).
21. La misericòrdia no és contrària a la justícia sinó que expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per examinar-se, convertir-se i creure. L'experiència del profeta Osees ens ve a ajudar per mostrar-nos la superació de la justícia en la direcció de la misericòrdia. L'època d'aquest profeta es compta entre les més dramàtiques de la història del poble hebreu. El Regne està pròxim de la destrucció; el poble no ha romàs fidel a l'aliança, s’ha allunyat de Déu i ha perdut la fe dels Pares. Segons una lògica humana, és just que Déu pensi a rebutjar el poble infidel: no ha observat el pacte establert i per tant mereix la pena corresponent, l'exili. Les paraules del profeta ho testifiquen: «No tornarà al país d'Egipte, sinó que Assur serà el seu rei, perquè no han volgut convertir-se» (Os 11,5). I no obstant això, després d'aquesta reacció que apel·la a la justícia, el profeta modifica radicalment el seu llenguatge i revela el vertader rostre de Déu: « Això em trasbalsa el cor, s’encén la meva pietat. No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraïm, perquè jo sóc Déu i no un home, sóc el Sant, present enmig teu: no sóc dels qui es passegen d’ací d’allà» (11,8-9). Sant Agustí, com comentant les paraules del profeta diu: «És més fàcil que Déu contingui la ira que la misericòrdia».13
Si Déu s’aturés en la justícia deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei. La justícia sola no basta, i l'experiència ensenya que apel·lant només a ella es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Això no significa restar valor a la justícia o fer-la supèrflua, al contrari. Qui s'equivoca haurà d'expiar la pena. Només que aquest no és el fi, sinó l'inici de la conversió, perquè s'experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. Ell l'engloba i la supera en un esdeveniment superior on s'experimenta l'amor que està a la base d'una veritable justícia. Hem de prestar molta atenció al que escriu Pau per no caure en el mateix error que l'Apòstol retreia als seus contemporanis jueus: «Desconeixen la justícia que ve de Déu i busquen de fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. Perquè Crist és el terme de la Llei, i així tothom qui creu en ell rep la justícia de Déu» (Rm 10,3-4). Aquesta justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tots com a gràcia per raó de la mort i resurrecció de Jesucrist. La Creu de Crist, llavors, és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l'amor i de la vida nova.
Com podem veure, justícia i misericòrdia van de la mà. Jesús no va voler deixar de banda la justícia, basada en la Llei, sino superar aquesta última amb el manament de l'amor. No és això mateix el que pretén idealment el sistema penitenciari? No és l'objectiu màxim la rehabilitació de les persones per a poder tornar a la societat? Però quins són els mecanismes que s'hi posen per aconseguir-ho?

D'igual manera... quin és l'objectiu de pares o professors en posar un càstig a un infant o jove? De ben segur que no ha de ser la humiliació si no més bé promoure la reflexió personal sobre les conseqüències del fet, rescabalar els possibles danys comesos i adonar-se d'una nova forma de fer.

A finals de curs passat vaig tenir una situació molt desagradable amb un mida de càstig que vaig creure convenient aplicar a un petit grup d'alumnes. De veritat que jo pensava estar actuant de forma coherent i per promoure aquesta reflexió personal davant una actitud continuada. Davant la pressió dels propis alumnes i les seves famílies, vaig haver de baixar-me els pantalons, com sol dir-se i deixar anar la meva acció. La pressió, la manca de temps i la meva situació d'anímica d'aquell moment m'ho van fer fer.

Sé que pedagògicament no va ser la millor decisió, potser la pitjor, però... la meva petita explicació cap a ells, substituta del previsible càstig, va pretendre fer-los reflexionar i adonar-se d'una nova forma de fer a les classes.

Quins són els valors que tens en compte en castigar un fill teu?
És pura reacció a una acció? Et dones temps per pensar-t'ho? 

divendres, 8 de juliol del 2016

La misericòrdia de Déu, en el perdó

Ara fa sis mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 19 en el qual Francesc fa una reflexió sobre aquelles persones que fan de la violència el seu tarannà de vida així com sobre els que utilitzen la corrupció:
19. Que la paraula del perdó pugui arribar a tots i la crida a experimentar la misericòrdia no deixi ningú indiferent. La meva invitació a la conversió es dirigeix amb major insistència a aquelles persones que es troben allunyades de la gràcia de Déu a causa de la seva conducta de vida. Penso d’una manera particular en els homes i dones que pertanyen a algun grup criminal, qualsevol que aquest sigui. Pel vostre bé, us demano de canviar de vida. Us ho demano en el nom del Fill de Déu que, si bé combat el pecat, mai no rebutja cap pecador. No caigueu en la terrible trampa de pensar que la vida depèn dels diners i que davant ell tota la resta es torna sense valor i dignitat. És només un miratge. No portem els diners amb nosaltres al més enllà. Els diners no ens donen la veritable felicitat. La violència usada per arreplegar fortunes que degoten sang no converteix a ningú en poderós ni immortal. Per a tots, tard o d'hora, arriba el judici de Déu al qual ningú no pot escapar. 
Que la mateixa crida arribi també a totes les persones promotores o còmplices de corrupció. Aquesta nafra putrefacta de la societat és un greu pecat que crida cap al cel perquè mina des dels seus fonaments la vida personal i social. La corrupció impedeix mirar el futur amb esperança perquè amb la seva prepotència i avidesa destrueix els projectes dels febles i oprimeix els més pobres. És un mal que nia en gestos quotidians per expandir-se després en escàndols públics. La corrupció és una obstinació en el pecat, que pretén substituir Déu amb la il·lusió dels diners com a forma de poder. És una obra de les tenebres, sostinguda per la sospita i la intriga. Corruptio optimi pessima, deia amb raó sant Gregori el Gran, per indicar que ningú no pot sentir-se immune d'aquesta temptació. Per eradicar-la de la vida personal i social són necessàries prudència, vigilància, lleialtat, transparència, unides al coratge de la denúncia. Si no se la combat obertament, tard o d'hora busca còmplices i destrueix l'existència. 
Aquest és el temps oportú per canviar de vida! Aquest és el temps per deixar-se tocar el cor. Davant tants crims comesos, escolteu el plor de totes les persones innocents depredades per vosaltres de la vida, de la família, dels afectes i de la dignitat. Continuar pel camí del mal és només font d’inanitat i de tristesa. La veritable vida és quelcom ben distint. Déu està disposat a escoltar-vos, i també jo ho estic, com els meus germans bisbes i sacerdots. Basta només que acolliu la crida a la conversió i us sotmeteu a la justícia, mentre l'Església us ofereix misericòrdia.
Molts pensaran que el papa Francesc està boig fent aquesta sol·licitud de canvi de vida als que pertanyen a grups criminals i a les persones promotores o còmplices de corrupció. Quin gest més cridaner i a la vegada bonic. De vegades algú necessita una mà estesa per a poder donar un primer pas, un primer pas de canvi d'algun aspecte de la vida. O no has trobat tu mai una mà estesa que et donés aquella força d'ànims que et faltava?

Que la paraula del perdó arribi a tots!

dimecres, 8 de juny del 2016

La misericòrdia de Déu, en el silenci

Ara fa cinc mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 13 en el qual Francesc fa una reflexió sobre el valor del silenci:
13. Volem viure aquest Any Jubilar a la llum de la paraula del Senyor: Misericordiosos com el Pare. L'evangelista refereix l'ensenyament de Jesús: «Sigueu misericordiosos, com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36). És un programa de vida tan comprometedor com ric d'alegria i de pau. L'imperatiu de Jesús es dirigeix als qui escolten la seva veu (cf. Lc 6,27). Per ser capaços de misericòrdia, doncs, en primer lloc hem de col·locar-nos a l'escolta de la Paraula de Déu. Això significa recuperar el valor del silenci per meditar la Paraula que ens és adreçada. D'aquesta manera és possible contemplar la misericòrdia de Déu i assumir-la com a propi estil de vida.
Si bé al'article 12, comentat a l'entrada del 8 de maig reflexionava sobre la dificultat de trobar Déu amb el ritme de vida habitual a les societats occidentals, en aquest altre el Papa Francesc ens dóna una forma senzilla d'intentar-ho, recuperant el valor del silenci.

En el nostre timing al llarg del dia és habitual llevar-se amb música al despertador, dutxar-se sentint les notícies a la ràdio, esmorzar mentre aparaulem els darrers detalls del dia amb la família, llegir un llibre o mirar les xarxes socials al metro... el temps de feina rarament deixa temps per res més. Dinar tot xerrant amb els companys de feina. I al vespre, sopar veient la televisió i abans de dormir, revisar novament les xarxes socials a veure què han fet els nostres coneguts. I no diguem de la gent més jove que va sempres caminant amb els cascos a les orelles.

Pensa al llarg del teu dia, quan temps tens de silenci?  Quant temps et reserves per a tu? Des del punt de vista de la butlla papal, el silenci ens permetrà meditar la Paraula de Déu i havent-la discernit, adonar-nos de la misericòrdia que Déu ens té i a partir d'aquesta constatació, fer-la part de la nostra vida, fer-la la nostra tarja de presentació.

I si t'ho mires com a no creient, el silenci també ajuda a trobar-se amb un mateix, a revisar com anem fent i com hem de fer per trobar-nos a gust amb nosaltres mateixos, cosa que redundarà amb els que ens envolten.

Valores el silenci? 
Si és així, el busques periòdicament? Prova de fer-ho!  

diumenge, 8 de maig del 2016

La misericòrdia de Déu, també a l'Església (2)

Ara fa quatre mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 12 en el qual Francesc continua la seva reflexió sobre el paper de la misericòrdia dins l'Església:
12. L'Església té la missió d'anunciar la misericòrdia de Déu, cor palpitant de l'Evangeli, que pel seu mitjà ha d'aconseguir la ment i el cor de cada persona. L’Esposa de Crist fa seu el comportament del Fill de Déu que surt a l’encontre de tots, sense excloure ningú. En el nostre temps, en el qual l'Església està compromesa en la nova evangelització, el tema de la misericòrdia exigeix ser proposat un cop més amb nou entusiasme i amb una renovada acció pastoral. És determinant per a l'Església i per a la credibilitat del seu anunci que ella visqui i testimoniï en primera persona la misericòrdia. El seu llenguatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per penetrar en el cor de les persones i motivar-les a retrobar el camí per retornar al Pare.
La primera veritat de l'Església és l'amor de Crist. D'aquest amor, que arriba fins el perdó i al do de si mateix, l'Església es fa serventa i mitjancera davant els homes. Per tant, allí on l'Església estigui present, allí ha de ser evident la misericòrdia del Pare. En les nostres parròquies, en les comunitats, en les associacions i en els moviments, en fi, arreu on hi hagi cristians, tothom ha de poder trobar un oasi de misericòrdia.
Considero que aquest punt número 12 és un dels més importants de la butlla papal. Remarca punts fonamentals:
  • A Déu no se'l troba fàcilment, i menys en el ritme de vida que duem. L'Església com a cor palpitant de l'Evangeli té per missió fer descobrir la figura de Déu Pare i arribar a cada persona, a la seva ment (intel·lectualment) i al seu cor (sensualment).
  • En un temps mancat de credibilitat, també està en joc la credibilitat de l'Església, això està clar. Testimonis d'això els trobem en quantitat mirant el passat. Només des d'un testimoniatge clar i directe en el present, de la presa de responsabilitats pel passat, aquesta serà capaç de presentar el missatge de l'Evangeli de Jesús, qui es camí cap al Pare.
  • Allà on hi hagi cristians, també a la meva escola, s'han de poder trobar oasis de misericòrdia. I a l'oficina? a la botiga? al jutjat? al despatx de direcció? a la reunió tècnica?...
Des del punt de vista més personal, alguns somnis vinculats a la meva feina:
  • Tant de bo que quan comuniqui un insuficient a un alumne, sàpiga fer-li veure el meu interès en esperonar-lo a lluitar, a avançar, a esforçar-se. Sàpiga fer-li sentir la meva esperança en ell,
  • Tant de bo a les classes de religió, a les pregàries del matí... també en el meu fer durant el dia, sàpiga jo presentar aquesta misericòrdia de Déu, aquesta tranquil·litat que molts dirien,
  • Tant de bo que quan reprengui un noi o noia que ha fet una malifeta a classe o a pati, vegi en mi un germà gran que vol el millor per ell, guiant-lo pel camí del be,
  • Tant de bo que quan ens reunim pares i tutors per seguir el procés dels nois, sapiguem veure els uns en els altres uns aliats, deixant de banda retrets o tics de superioritat, 
  • Tant de bo que quan no arribi jo a complir algun termini establert (programació, qualitat, paperassa... ) vegi comprensió i dolcesa de paraula en el superior que em reprèn,
  • Tant de bo...
Traspues tu misericòrdia en els teus ambients?
Quins són els teus tants de bo?

divendres, 8 d’abril del 2016

La misericòrdia de Déu, també a l'Església

Ara fa sis mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 10 en el qual Francesc fa una reflexió sobre la necessitat de la misericòrdia dins l'Església:
10. La misericòrdia és el pilar que sosté la vida de l'Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d'estar revestit per la tendresa amb què es dirigeix als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoniatge envers el món no pot estar privat de misericòrdia. La credibilitat de l'Església passa a través del camí de l'amor misericordiós i compassiu. 
L'Església «viu un desig inesgotable d’oferir misericòrdia». Potser per molt temps ens hem oblidat d'indicar i de viure la via de la misericòrdia. D'una banda, la temptació de pretendre sempre i només justícia ha fet oblidar que aquesta és el primer pas, necessari i indispensable; però l'Església necessita anar més lluny per aconseguir una meta més alta i més significativa. D'altra banda, és trist constatar com l'experiència del perdó en la nostra cultura s'esvaeix cada cop més. Fins i tot la paraula mateixa en alguns moments sembla evaporar-se. Sense el testimoniatge del perdó, tanmateix, queda només una vida infecunda i estèril, com si es visqués en un desert desolat. Ha arribat novament per a l'Església el temps d'encarregar-se de l'anunci alegre del perdó. És el temps de retornar a allò essencial per fer-nos càrrec de les febleses i de les dificultats dels nostres germans. El perdó és una força que ressuscita a una vida nova i infon el coratge per mirar el futur amb esperança.
En aquesta Entrada d'avui la meva reflexió va dirigida a la jerarquia de l'Església, tot i que tots els cristians i cristianes ho som, d'Església. Quantes paraules, quantes sentències, quantes provocacions de part de la jerarquia al llarg de la història han semblat atacar més que perdonar: mares solteres, famílies de tipologia diferent a la que ells anomenen "normals", persones tornades a casar, religiosos no sacerdots, persones "amb tendències homosexuals", germans d'altres confessions, ateus...

Tot i així, és esperonadora l'actitud de molts cristians i cristianes, els quals sentint-se sovint apartats, no deixen de banda la seva fe, sabent que l'amor de Déu és més fort que la manca de misericòrdia d'uns pocs, per molt que vagin revestits de púrpura, d'ordinaris, de SG, de presidents o directors.

Pots retornar, jerarquia de l'Església, a la tendresa?

dimarts, 8 de març del 2016

La misericòrdia de Déu, més per quaresma

Ara fa tres mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho va servir l'Entrada de 8 de gener "La misericòrdia de Déu, ja des de l'AT" i la de 8 de febrer, "La misericòrdia de Déu, també a les paràboles"


Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text dels números 17 i 18 en el qual Francesc fa una reflexió sobre la necessitat de la misericòrdia, més ara que vivim el temps de quaresma, temps de reflexió profunda per nosaltres;
17. Que la Quaresma d'aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu. Quantes pàgines de l'Escriptura poden ser meditades a les setmanes de Quaresma per a redescobrir el rostre misericordiós del Pare! Amb les paraules del profeta Miquees també nosaltres podem repetir: Tu ets un Déu que perdones les culpes i passes per alt les infidelitats de la resta del teu poble, de la teva heretat. No mantens per sempre l’enuig: tu et complaus a usar la misericòrdia. De nou et compadiràs de nosaltres: trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats (cf. 7,18-19). 
Les pàgines del profeta Isaïes podran ser meditades amb major atenció en aquest temps d'oració, dejuni i caritat: «El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens! Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar, si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s’alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà, en ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós i seràs com un hort amarat d’aigua, com una font que mai no s’estronca» (58,6-11). 
Que la iniciativa “24 hores per al Senyor”, a celebrar durant el divendres i dissabte que precedeixen el IV diumenge de Quaresma, s'incrementi a les diòcesis. Moltes persones estan tornant a acostar-se al sagrament de la Reconciliació i entre elles molts joves, que en aquesta experiència solen retrobar el camí per tornar al Senyor, per viure un moment d'intensa oració i redescobrir el sentit de la pròpia vida. Novament posem convençuts al centre el sagrament de la Reconciliació, perquè ens permet experimentar en carn pròpia la grandesa de la misericòrdia. Serà per a cada penitent font de veritable pau interior. 
Mai no em cansaré d'insistir que els confessors siguin un veritable signe de la misericòrdia del Pare. Ser confessors no s'improvisa. Se n'arriba a ser-ho quan, primer que res, ens fem nosaltres penitents a la recerca de perdó. No oblidem mai que ser confessors significa participar de la mateixa missió de Jesús i ser signe concret de la continuïtat d'un amor diví que perdona i que salva. Cadascun de nosaltres ha rebut el do de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats, en som responsables. Cap de nosaltres no és amo del Sagrament, sinó un fidel servidor del perdó de Déu. Cada confessor haurà d'acollir als fidels com el pare en la paràbola del fill pròdig: un pare que corre a l’encontre del fill malgrat que hagi dilapidat els seus béns. Els confessors són cridats a abraçar aquest fill penedit que torna a casa i a manifestar l'alegria per haver-lo trobat. No es cansaran de sortir a l'encontre tampoc de l'altre fill que es va quedar fora, incapaç d'alegrar-se, per explicar-li que el seu judici sever és injust i no té cap sentit davant la misericòrdia del Pare que no coneix límits. No faran preguntes impertinents, sinó que com el pare de la paràbola interrompran el discurs preparat pel fill pròdig, perquè seran capaços de percebre en el cor de cada penitent la invocació d'ajuda i la súplica de perdó. En fi, els confessors són cridats a ser sempre, arreu, en cada situació i malgrat tot, el signe de la primacia de la misericòrdia.
18. Durant la Quaresma d'aquest Any Sant tinc la intenció d'enviar els Missioners de la Misericòrdia. Seran un signe de la sol·licitud materna de l'Església per al Poble de Déu, perquè entri en profunditat en la riquesa d'aquest misteri tan fonamental per a la fe. Seran sacerdots als quals donaré l'autoritat de perdonar també els pecats que estan reservats a la Seu Apostòlica, perquè es faci evident l'amplitud del seu mandat. Seran, sobretot, signe viu de com el Pare acull els qui estan a la recerca del seu perdó. Seran missioners de la misericòrdia perquè seran artífexs davant de tothom d'un encontre carregat d'humanitat, font d'alliberament, ric de responsabilitat, per superar els obstacles i reprendre la vida nova del Baptisme. Es deixaran conduir en la seva missió per les paraules de l'Apòstol: «Déu va sotmetre tothom a la desobediència, per ser misericordiós envers tothom» (Rm 11,32). Tothom, en efecte, sense excloure ningú, és cridat a percebre la crida a la misericòrdia. Que els missioners visquin aquesta crida conscients de poder fixar la mirada en Jesús, «gran sacerdot misericordiós i digne de fe» (He 2,17). Demano als germans bisbes que invitin i acullin aquests Missioners, perquè siguin primer que res predicadors convincents de la misericòrdia. Que s'organitzin a les diòcesis “missions per al poble” de manera que aquests Missioners siguin anunciadors de l'alegria del perdó. Que se'ls demani de celebrar el sagrament de la Reconciliació per als fidels, perquè el temps de gràcia donat en l'Any Jubilar permeti a tants fills allunyats trobar el camí de tornada cap a la casa paterna. Que els Pastors, especialment durant el temps fort de la Quaresma, siguin sol·lícits a invitar els fidels a acostar-se «al tron de la gràcia, a fi d'obtenir misericòrdia i aconseguir gràcia» (He 4,16).
Francesc ens presenta l'acció concreta dels "Missioners de la Misericòrdia", com a símbol real i concret de les paraules que componen aquesta butlla. A casa nostra disposem de 23 homes que faran aquest servei per encàrrec pontifici (enllaç). No voldrà fer-nos veure. amb l'exemple d'aquests, que nosaltres també podem realitzar aquesta missió allà on ens movem, entre els nostres?

La imatge que acompanya aquesta Entrada, la dels apòstols Pere i Pau és significativa. També ells varen tenir les seves discrepàncies en com enfocar la missió en aquells moments dels inicis, cap els jueus o cap els gentils? Significativament, el camí, les paraules i els actes de Jesús, l'Evangeli els van il·luminar per afrontar la missió d'invitar els homes i les dones al regne de Déu Pare.

En el món de l'escola, una de les tasques si ets educador i no només professor, és l'acompanyament dels nois i joves. Acompanyar vol dir ser-hi al costat, acompanyar vol dir caminar plegats, acompanyar vol dir escoltar, ajudar a descobrir, respondre quan ens fan qüestions i també vol dir no alliçonar, no trepitjar, no avançar. Des del punt de vista de la misericòrdia vol dir també fer-los veure que no tot és càstig, que les paraules perdó i estima poden ser reals a la vida.

Pots ser, tu també, missioner de la misericòrdia pels altres?