dimecres, 29 de juliol del 2015

Maria del Mar Albajar: "era fomut ser monja"

"Hi ha un Evangeli que hem de comunicar"

Fa unes setmanes, l'11 de juny, era escollida la germana Maria del Mar Albajar, de 44 anys, com a nova abadessa de Sant Benet de Montserrat. Coneguem-la des de les seves pròpies paraules a través del vídeo que resumeix (11') l'entrevista que va concedir al portal CatalunyaReligio.cat. Si vols veure l'entrevista sencera (39'), clica aquí.


Diu moltes coses, repassa diversos temes, però en el sentit del tema de les Entrades "Necessitem Referents", algunes de les coses que diu de quan era jove, de la seva vocació: 
  • Ja ho deia jo que entrava al monestir per ser feliç.
  • Ara vaig entenent aquest "ser feliç" d'autenticitat. Dir sí a allò que tu ets més profundament,
  • L'experiència de les monges que jo coneixia aquí era bastant fomut ser monja. 
  • Vaig acabar econòmiques, jo volia ser una dona d'empresa. Ho relaciono amb la tranquil·litat d'aquell estiu, lectures, persones que vaig conèixer... i em vaig sentir cridada.
  • Des d'aquell moment vaig fer tot el possible per no ser monja. per que no anava gens amb el que jo pensava que era una vida normal per una persona com jo. Em semblava contrària a tots els meus valors i al que a mi em semblava que era una vida satisfactòria. 
  • M'ha costat molt acceptar qui sóc jo. Ha esta un procés difícil d'acceptació de la meva vocació.
  • Ens pregunten si ens avorrim, ens ho pregunten molt. I què fem aquí?
  • No és pel que fem que hi som aquí. La vida monàstica és una resposta a un Déu que et fascina, que quan diem Déu no sabem que diem. és un misteri que t'atrau.
Què és el que més et crida l'atenció? 
En què et veus reflectit o reflectida?

dilluns, 27 de juliol del 2015

Jesús s'hi apareix, a elles

"Ella es gira i li diu: «Rabuni»"
Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen: «Dona, per què plores?». Ella els respon: «S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat». Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos Ell. Jesús li diu: «Dona, per què plores? Qui busques?». Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: «Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré». Li diu Jesús: «Maria!». Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: «Rabuni» 

  • Novament ens trobem davant d'un text evangèlic de la resurrecció en el qual, a part de Jesús ressuscitat, la protagonista és una dóna, en aquest cas Maria Magdalena. L'entrada anomenada "I si haguessin estat 6 i 6?" del passat 8 de juliol tractava un tema similar.
  • Un comentari molt senzill: Maria Magdalena, i altres dones segons els textos, sembla que van ser les úniques que van acompanyar Jesús en els diversos moments cabdals de la passió: allà hi eren al peu de la creu i en el moment de la mort (cfr. Jn 19,25), allà hi eren en el moment de la sepultura (cfr. Mt 27,57-61) i allà hi eren quan el descobriment de la resurrecció. 
  • L'antropologia ens mostra com la dóna s'ha ocupat històricament de la recol·lecció i de la cura de la llar i la família, mentre que l'home ho ha estat de la caça i la defensa. Tasques diferents per a constitucions i formes diferents de ser. Per tant no ha de sorprendre aquesta presència propera i patidora dels moments durs de la vida.

  • El que sorprèn és la desaparició gradual que la dóna ha tingut al llarg de la història, i també de la història de l'Església i del cristianisme. Sempre present però en un segon pla. És això degut a les casualitats? al seu tarannà? o a accions masclistes? 
  • Simplement un recordatori dels fets i un desig de major participació de les dones a le vida de la comunitat. 


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Jn 20,1-2.11-18?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


dijous, 23 de juliol del 2015

2015-16 Any Fourvière

"Per educar un infant, cal estimar-lo"

El 23 de juliol de 1816 una dotzena de joves seminaristes i sacerdots, liderats per Jean Claude Courveille i entre els quals hi eren Jean Claude Colin, Étienne Terraillon, Étienne Déclas i Marcel·lí Champagnat, es dirigeixen al santuari marià de Fourvière. El dia anterior alguns d'ells havien estat ordenats i van voler agrair la seva vida i futura missió a la Mare de Déu, posant-se a les seves mans. També van fer la promesa de constituir la Societat de Maria, imaginada com un gran arbre amb diferents branques: els religiosos sacerdots, els religiosos germans, les religioses i els laics.

En aquella època eren habituals les anomenades "societats secretes" entorn a un objectiu i al seminari de Lyon sembla que hi havien algunes. Aquesta societat de Maria, a semblança de la companyia de Jesús (els jesuïtes) volia donar resposta a les necessitats socials i eclesials del moment. Des del principi ja tenien la idea d'un arbre amb diferents branques (pares, germans, germanes i laics associats): Collin vol tirar endavant la branca dels pares amb l'exemple dels jesuïtes com a fons i Champagnat se sent cridat a tirar endavant la branca dels germans amb l'exemple dels germans de les escoles cristianes.

Tot i que en aquell moment el projecte no va ser reconegut eclesiàsticament, avui en dia milers de persones d'arreu del món se senten cridats a viure l'Evangeli a la manera de Maria i segons la tradició d'aquells primers maristes.

El 30 de setembre de 2014 presentava dins aquest Bloc Tunajifunza l'entrada "2014-2017 Un nou començament", com a anunci de la preparació dels 200 anys de l'Institut Marista, celebració que serà el 2 de gener de 2017, celebració que vol constituir-se en un nou començament.

I el 8 de febrer de 2015 continuava una nova amb el títol "2014-2015 Any Montagne". Ahir dia 22 acabava aquest primer any i comença la segona etapa d'aquest camí de 3 anys, que ha estat titulat com l'any Fourvière, el qual durarà fins el juliol de 2016.

Si vols saber-ne més de l'any Fourvière.... enllaç

dimarts, 21 de juliol del 2015

De la Rerum Novarum a la Laudato Si

Era el 15 de maig de 1891. El papa Lleó XIII sorprenia tothom amb la publicació de la seva Carta Encíclica "Rerum Novarum" (en llatí significa "De les coses noves") sobre la situació de la classe obrera que es vivia després del procés d'industrialització. Aquesta va ser la primera de les Encícliques Vaticanes de caràcter social.

Enguany 2015, el 24 de maig dia de Pentecosta, el papa Francesc publicava la Carta Encíclica "Laudato Si" (en llatí significa "Lloat Sigueu") sobre la cura de la Casa de Tots, això és sobre el problema del medi ambient i del desenvolupament sostenible. Aquest s'intueix que és el gran problema de la nostra societat i de les futures.

En aquests gairebé 125 anys l'Església ha anat proposant en cada moment la seva proposta als problemes socials de l'època, escrivint el que s'anomena la Doctrina Social. Els principals documents que la conformen són els següents:

ANY
1891
1931
1961
1963

1967
1971
1981
1987

1991
2009
2015
PAPA
Lleó XIII
Pius XI
Joan XXIII
Joan XXIII

Pau VI
Pau VI
Joan Pau II
Joan Pau II

Joan Pau II
Benet XVI
Francesc
TEMÀTIQUES
Industrialització, socialisme, món obrer
Gran depressió, oligopolis, fascisme i comunisme
Estat del benestar a Europa, industria moderna
Carrera d'armaments, possibilitat guerra nuclear

Països pobres i rics, procés de descolonització
Democràcies modernes, urbanització
Sistemes econòmics capitalista i comunista
Subdesenvolupament, divisió del món en blocs

Caiguda del mur de Berlín i del comunisme
Globalització i efecte en les relacions entre països
Crisi ecològica i desenvolupament sostenible



En properes entrades del Bloc aniré parlant d'aspectes diversos d'aquesta Doctrina Social de l'Església. Serveixi aquesta primera com a introducció al tema.

dissabte, 18 de juliol del 2015

Els humans, éssers morals

Les plantes i els animals, éssers vivents, estan ajustats al medi on es mouen. Les plantes obren els seus pètals davant del sol i realitzen la fotosíntesi; algunes altres com el gira-sol, van movent-se d'est a oest seguint l'astre rei. I els animals responen també davant els estímuls de la fam, la set, la por, l'estima, el plaer... un bon exemple va ser l'experiment del gos de Pávlov.


Els éssers humans intel·ligents (i alguns primats més propers a la nostra espècie) es diu que, a part de poder estar ajustats al medi, com plantes i animals, també tenim la capacitat de poder-nos desajustar del medi, de la realitat. Ja els antics grecs diferenciaven entre 3 tipus d'ànimes: ànima vegetativa, la de les plantes; ànima sensitiva, la dels animals, capaços de sentir plaer i dolor; i ànima racional, la corresponent als éssers humans

Els éssers humans som capaços d'anticipar i projectar el futur, possible o segur, i davant d'això, respondre als estímuls de forma automàtica, però també decidir actuar de forma diferent a plantes o animals. Són aquestes capacitats, anticipar i projectar, les que ens fan éssers morals. 

Per lògica, els infants petits, persones amb algun tipus de discapacitat mental o amb alguna malaltia, com ara l'Alzheimer, no disposen d'aquestes capacitats i, per tant, no són responsables moralment de les seves accions.

La moral, per tant, pot definir-se com a l'experiència del dia a dia que tenim els éssers humans intel·ligents, de la qual no ens podem desprendre mai, i que ens fa decidir. Si pensem, cada dia, a cada moment, de forma continuada estem decidint (decisions senzilles com surto del llit ja o estic una estoneta més, o decisions més trascendentals com estudio això o allò). I si no decidim, ens abstenim, ja estem decidint d'alguna manera!!!

I com a característiques de la moral pot dir-se que és pública (tot i implicar decisions personals, totes elles són vistes per altres, impliquen a altres i per prendre-les, pensem en els altres) i procedimental (amb el temps, la pràctica i l'organització social) prenem pautes de decisió.

Quan actues, et deixes endur pels teus instints més primaris?
O ets capaç de pensar, reflexionar i decidir?
Fas el que fan els altres? fas el que et plau? el que creus està bé?

dijous, 16 de juliol del 2015

Constitució del 78, quelcom més comença a moure's

El passat 21 d'octubre de 2013 editava en aquest bloc una Entrada titulada "Ben alt i clar!" en la que recollia les paraules d'Iñaki Gabilondo a l'Església dels Jesuïtes de Casp. El resum era "No hi ha res que no estigui en procés de transició."

Ja fa temps que s'intueix que quelcom ha de canviar en el model de societat dotat amb la mort del dictador Franco. Potser en aquell moment es va fer el que es va poder o el que es va intuir que aniria bé, però en l'actualitat hi ha massa indicis que quelcom ha de canviar novament, tot i que molts no vulguin ni parlar-ne "d'obrir el meló".

A Catalunya el procés ciutadà iniciat amb la manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» del 10 de juliol de 2010 contra la decisió del Tribunal Constitucional, el Manifest de Procés Constituent o la Proposta de nova Constitució per a una República Catalana en són exemples de moviments socials que hi són però que sovint han quedat tapats per les informacions estrictament polítiques que ens brinden els mitjans de comunicació.

Trobo ara en els mitjans no tradicionals una altra proposta que trobo interessant. Prové de les ONG Oxfam-Intermón, Greenpeace i Amnistia Internacional. Des del seu treball pels drets humans proposen una reforma de 24 disposicions de la Constitució Espanyola que posi en el centre els drets humans, protegint-los tots per un igual, sense classes ni jerarquies, per a tothom incloent el seu finançament. Per elles tot comença amb la reforma de l'article 53 i per això han posat en marxa la campanya "Blinda tus derechos, cambia el artículo 53".
Veure el vídeo de la campanya "Blinda tus derechos"


Finalment el debat caurà pel seu propi pes...

dilluns, 13 de juliol del 2015

Convertir-se en actor de canvi

Enllaç a la carta
Durant aquest passat mes de juny el Papa Francesc a rebre una carta oberta i pública de la Fundació Marista per a la Solidaritat Internacional (FMSI) des de la seva oficina d'Amèrica Llatina. Aquesta és una ONG de caràcter internacional vinculada a l'Institut dels Germans Maristes.

A la carta se li demana recolzament a qualsevol iniciativa que vagi encaminada a aconseguir que el continent sud americà -no oblidem, el propi continent d'origen de Bergoglio- sigui la primera regió del món en la prohibició del càstig corporal als infants, en favor de mètodes educatius no violentes en els que “la disciplina acaba sent una autèntica pedagogia de l'autonomia de la persona”. 

Diversos aspectes a comentar al respecte: 
  • La primera, que per als lectors occidentals ens pot sobtar en gran mesura: Encara hi ha llocs on el càstig físic sigui eina comuna educativa? Doncs cal dir que sí; passa majoritàriament a països d'Àfrica, d'Àsía i d'Amèrica del Sud.
  • Coneixent el funcionament de la política internacional, amb la preeminència general de les legislacions nacionals, crec que és realment una sol·licitud poc viable en l'àmbit polític. 
  • Però té una gran importància en la creació de consciència social. Per un costat, l'Església catòlica té una capacitat de reflexió important que, com a actor internacional que és, pot fer arribar als fòrums de discussió i reflexió de les organitzacions internacionals com per exemple el Comitè dels Drets dels Infants a les oficines de NU a Ginebra.
  • I també la té, dins de les pròpies estructures eclesials. No oblidem la gran quantitat d'escoles catòliques d'aquests països on es pot fer una pedagogia exemplar en el seu propi terreny i la gran quantitat d'escoles també catòliques de països occidentals on es pot fer educació en la pau, el desenvolupament i els drets humans. 

Però no oblidem que a casa nostra, de tant en tant, també surten notícies de maltractament infantil, si no a les escoles, sí dins les famílies. 

I també comencen a aparèixer de vegades notícies de maltractament de joves adolescents cap els seus pares, sobre tot les mares...

Ens cal una reflexió com a societat, no creus?




dijous, 9 de juliol del 2015

Les minories ètniques

Entre els dies 5 i 13 d'aquest mes de juliol el papa Francesc realitza un viatge a Amèrica Llatina, la seva terra, concretament a Equador, Bolívia i Paraguai. En aquest darrer país, al que em sento ben unit hi serà els dies 10, 11 i 12 i realitzarà entrevistes amb el president, altres autoritats i el cos diplomàtic (al palau de Lopez), també contactarà amb representants de la societat civil (a l'estadi León Condou) i amb els bisbes i resta de membres de la vida religiosa (a la Catedral Metropolitana). 

Però també ha guardat un temps pel jovent i per dues misses obertes al poble en general (al camp de Ñu Guazú d'Asunción i al santuari de la Mare de Déu de Caacupé, patrona del país). Finalment farà també una doble visita de caire social: al Bañado Norte i a l'Hospital general pediátrico “Niños de Acosta Ñu” de San Lorenzo.


Aprofitant l'oportunitat vull presentar el documental "El Chaco, la tierra olvidada" del programa "Pueblo de Dios" de TVE, emès el 5 de juliol. En ell es presenta la tasca que des del Vicariat Apostòlic del Pilcomayo desenvolupen diverses congregacions religioses a San Leonardo Fischat i San José de Esteros.

Aquestes són dues comunitats rurals formades per la minoria ètnica dels nivaclé, una de les moltes que habiten la zona oriental del Paraguai, el desert del Chaco on l'ONG SED hi col·labora de forma continuada des del 1992. El papa Joan Pau II va apropar-s'hi l'any 1988 fins a la població de Mariscal Estigarribia on va celebrar missa a la missió de Santa Teresita.

Veure el documental en el web RTVE a la Carta 


Ja en la seva primera etapa del viatge, a l'Equador el papa Francesc ha reivindicat el paper de les minories ètniques i ha fet una crida per lluitar contra les desigualtats socials: "Hem de posar una especial atenció en els germans més fràgils i en les minories més vulnerables, que són el deute que encara té tota l'Amèrica Llatina."

dimecres, 8 de juliol del 2015

I si haguessin estat 6 i 6?

"Les dones seguiren fins allà"
"Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús. Després se'n tornaren, prepararen olis aromàtics i perfums, i durant el dissabte van observar el repòs que la Llei prescrivia.El diumenge, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat 2 i van trobar que la pedra havia estat apartada del sepulcre. Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor....Llavors se'n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres. Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. També les altres que anaven amb elles ho explicaven als apòstols."

  • Ens trobem davant d'un text en el qual, a part de Jesús ressuscitat, les protagonistes són les dones. Es nomenen explícitament a Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume, però també per altres referències sabem que en els últims moments a la creu hi van ser Maria, la seva mare, la germana de la seva mare i Maria, muller de Cleofàs (cfr. Jn 19,25) entre d'altres. 
  • La història i la tradició ens han mostrat, però, de la importància dels Apòstols com aquells escollits pel propi Jesús per a donar continuïtat a la transmissió de la seva Bona Notícia. Això ens ho recorda també la nota de l'apostolicitat i el repartiment de carismes i missions dins de l'Església actual que prima l'ocupació dels càrrecs de la jerarquia gairebé exclusivament per part dels homes.
  • En la societat civil, excepte comptades excepcions també es viu una situació similar. Es coneix com a sostre de vidre aquella barrera invisible que representen les limitacions amb què es troben les dones per ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat.

  • Però, per una altra banda, la psicologia i l'estudi senzill de les relacions humanes mostren que els equips humans formats per homes i dones tenen millor capacitat d'estabilitat emocional, de complementar-se millor, d'arribar millor les sensibilitats dels usuaris. I això sense desmerèixer ningú.
  • La meva experiència m'ha fet format part d'equips de treball diversos: de joves monitors hi havia gran diversitat. Laboralment, en un d'ells érem tot homes, jo l´únic no religiós; des de fa uns anys en formo part d'un en el que sóc l'únic home; entenc que la diversitat és una riquesa i una potencialitat.
  • A partir del setembre, a l'Equip Directiu de l'escola on hi treballo arriba a la paritat. Alguns diuen que massa tard, alguns altres que no feia falta i altres que ja veurem d'aquí un temps. De tota manera, es van fent passes cap a una situació més justa i equitativa. Gràcies Glòria, gràcies Lluïsa, gràcies Mercè i gràcies Mercè "per seguir fins allà".

  • Com hagués estat si Jesús humà, home de la seva època i cultura, hagués escollit com Apòstols 6 homes i 6 dones? Com hagués estat si al llarg de la història haguessin hagut també papesses, bisbes o preveres dones?


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Lc 23,55-24,12?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


dimecres, 1 de juliol del 2015

Tant important és un segon?

Un segon és el temps que la nit passada s'ha afegit als rellotges atòmics mundials que són els encarregats de donar l'hora exacta de la Terra i dels que prenen l'hora els sistemes informàtics a nivell global. Per a sistemes de navegació naval i aèria són fonamentals. Per sort tenim els tècnics (astrònoms, enginyers, informàtics... ) que ens han ajudat a ni tan sols assabentar-nos !!! 

A les 23 hores, 59 minuts i 59 segons de la nit del 30 de juny a l'1 de juliol s'ha afegit un segon més, marcant novament el segon 59. La primera vegada que es va fer va ser el 1972 i la darrera l'any 2012.


És un tema una mica complicat, però a qui li agradi la ciència i l'experimentació pot investigar més. El primer és recordar que tenim assumit que els dies són de 24 hores i els anys de 365 dies, però que els astrònoms i els científics ja tenen sabut des de fa temps que en realitat l'any dura 365,256 363 004 dies o el que és el mateix, 365 dies, 5 hores 48 minuts i 9,76 segons. 

Per posar novament "en hora" els rellotges humans i el rellotge terrestre, existeixen els anys de traspàs cada 4 anys. La regla de càlcul és la següent: són de traspàs els anys els divisibles entre 4 excepte els que ho siguin entre 100. Però si és divisible entre 100 i també entre 400 sí que ho és. Per tant, els últims anys de traspàs varen ser el 2012, 2008, 2004, 1996, 1992, 1988...


Però si ho pensem no des de la ciència si no des de la vida, un segon també és molt molt important. En un segon ens pot canviar la vida: ens pot tocar la loteria, ens podem creuar en un moment i lloc concret amb aquella persona amb la que ens enamorarem i compartirem la resta de la vida, podem tenir un accident que ens faci aturar-nos temporalment o per sempre...

Davant d'això...
  • com vius tu la teva vida? 
  • quin valor dones a les coses, als éssers vius, als altres humans?