En el cielo estés, Pablo

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Me llegaba ayer noche la noticia del 20 de este mes de julio. Aun con la pérdida, las lagrimas al escribir esto y el dolor que seguro que vive Mari Carmen, su esposa, no puedo más que alegrarme de haber conocido a Pablo durante años en el servicio conjunto en la Junta Directiva de la ONGD Solidaridad, Educación, Desarrollo. Fueron varios años de colaboración, de trabajo conjunto en pro de la gente más necesitada que nosotros. 

Él con el corazón en Zambia, yo entre Paraguay y Tanzania. Cada una del resto de (personas) integrantes de la junta con su corazón y recuerdo personal vocacional en algún país de África o América Latina pero todos trabajando conjuntamente. Pese a las diferencias de criterio, pese a puntuales egoismos o rencillas personales o institucionales por las delegaciones a las que representabamos... un mismo corazón, un mismo espíritu.

Pablo como persona laica, casado con Mari Carmen, después de los muchos años como hermano marista, supo readaptar su espíritu solidario en su nuevo estado civil desde SED, quien se lo facilitó. También supo entender el papel de los primeras personas laicas en la junta: Isabel, Miguel (DEP), Anto y quien esto escribe, y ofrecernos su sonrisa, también alguno de sus momentos bajos y su amistad más allá del tiempo de trabajo. 

Enlazo el recuerdo que ha preparado el h. Jack González.

Gracias Pablo. ¡Dios te ha acogido!

Al cel siguis, hermana Tadea

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

M'arriba per whatsapp aquesta notícia del mes de juliol i me n'alegro novament (enllaç full1, full2). Em fa il·lusió haver pogut conèixer la hermana Tadea en diversos moments al Paraguai. Va ser a la missió San Leonardo on va dedicar vida i missió a les persones de l'ètnia nivaclé. La germana era Educacionista Franciscana de Crist Rei (enllaç). 

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquesta dona bona que transparentava Déu, tal i com es desprèn del document. Ara, des de l'altra part del globus, gràcies Tadea, al cel siguis!

Memorial Internacional de la SIDA

Dissabte passat participava en els jardins del Memorial Permanent de la SIDA a Barcelona, a Montjuïc del 26 Memorial Internacional de la SIDA, un acte senzill però emotiu que vol aplegar totes les associacions que treballen en l'àmbit de la prevenció però també de l'atenció a les persones malaltes i el record d'aquelles que ja no hi són, físicament, entre nosaltres. 

Tres són els sentiments que em van venir assegut al costat d'Alpe i Llucià, matrimoni agafats de la mà: el primer, tant de bo les religions fossin partícips dels sentiments de l'acte i de les polítiques en promoció de la vida de les persones. Llàstima que tan sols la visió de la presentadora, la transformista Brigitta Lamoure -David Cano-, o la menció de la PrEP els hi pogués espantar.

El segon, la visió a la defensiva de part de la jerarquia de l'església. El mossèn que em tutoritza el meu treball de final de grau (TFG), tot i conèixer-me i ser una persona no tancada a la realitat LGTIB, em va observar el següent "Está claro tu compromiso con la comunidad LGTBI+, lo cual viene de perlas en este momento histórico, pero ya te dije que no eres lo mismo de crítico con sus asertos fundamentales (cosmovisión, antropología de fondo...) como lo eres con algunos elementos de la doctrina y de la organización eclesial. En este sentido, el trabajo puede dar la impresión de un cierto sesgo ideológico (que no tiene por qué ser algo necesariamente negativo, pero hay que ser consciente de ello).".  

No és un compromís amb la comunitat, amb el moviment, vol ser un compromís amb les persones LGTIB+, moltes de les quals no són el que sembla en veure el glamour de l'ambient de la nit, dels festivals... algunes també desafavorides i apartades.

I el tercer, que el transcendir, el pensament en el més enllà, és un sentiment no només religiós, si no antropològic.  

La pregunta del sentit. On anem?

"el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona"

"Déu digué: --Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen. Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí."

---

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquella altra, "La pregunta del sentit. D'on venim? (2)" de 7 de setembre passat. I recullo el text "¿Qué me pasará cuando haya muerto?" (enllaç), publicat a la revista "La Croix en Español" (enllaç).

El text és un extracte de "Et qui donc est Dieu? 150 réponses à des vrais questions d’enfants" (Entonces, ¿quién es Dios? 150 respuestas a preguntas reales de niños). Respostes escrites per un grup d'homes y dones, periodistes o mossens, tots ells acostumats a parlar amb infants sobre la vida i la fe. Respostes senzilles, sense mentides. Dient realment allò que creuen, el que saben, el que han descobert durant la seva existència; en definitiva, allò que els fa viure avui.

Cuando lleguemos al final de la vida, Dios nos recibirá. Como un padre al que volvemos a ver al final del día.

Cuando mueras, ya no existirás como ahora: seguirás existiendo, pero de otra forma. En otro mundo, desconocido. La muerte es como un tránsito.

Cuando aún no habías nacido y estabas dentro de tu madre, ya existías. Y después, realizaste un primer tránsito, llegaste a este mundo, nuevo para ti. Esperaste sabiamente a estar preparado para venir a nosotros. La muerte, que nos da miedo, es también como un nuevo nacimiento.

Querríamos saber lo que hay al otro lado. Hay gente que ha estado cerca de la muerte, tras un accidente o una grave enfermedad.

A veces, incluso, se piensa que realmente han muerto, antes de reanimarlos y traerlos de vuelta a esta vida. Muchos describen sus impresiones. Creyeron ver algo parecido a un gran túnel, con una luz al final. Pero ninguna persona que haya muerto realmente ha venido a contárnoslo. Por lo tanto, seguimos sin saber cómo será.

Pero Jesús nos dijo que Dios ama intensamente a todos sus hijos. Cuanto terminemos de vivir, Dios nos recibirá. Como un padre al que volvemos a ver por la tarde, al final de la jornada. E incluso, nos ayudará a arrojar luz sobre toda nuestra vida. Lo que estuvo bien y lo que estuvo mal. Y comprenderemos, en sus brazos, que no nos reprocha nada.

La Croix “Croire”

Resposta també simple com la de l'entrada del dia 12. amb una petita diferència, la qual crec fonamental. Si la que fa referència al d'on venim?, resumeix amb un objectiu i asèptic, "Antes de existir no estábamos en ninguna parte porque no existíamos", en aquesta que fa referència al on anem?, "Cuanto terminemos de vivir, Dios nos recibirá...Y comprenderemos, en sus brazos, que no nos reprocha nada." apareix el subjectivisme humà i cristià. En no saber que hi ha després, desitgem que hi hagi algú bondadós, que ens rebi.

Un sacerdot andalús, professor del Grau de Ciències Religioses manifestava en una de les seves classes que, com ens passa a tothom, ell tampoc no sap el que hi ha després de la mort. El que sí sap és que el cristianisme i la seva missió com a ordenat dins l'Església li dóna motius per viure i per conviure en aquest món. I va concloure amb un simple... "si cuando muera, resulta que no hay nada, que me quiten lo bailao".

On anem? On vas?
Potser allò important és el com hi vas?

---

Vols llegir el text, Gn 1,26-2,3?

- En català, anar-hi

- En castellà, anar-hi.

#AtemptatBarcelona, l'Islam no és terror

Com els darrers anys, aquest és un parèntesi en el temps de vacances, i el faig amb més reflexions encetades divendres 18/08/2017 amb l'entrada #AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1). Sí, ha passat tot un any d'aquells fatídics actes a Alcanar, Barcelona, Cambrils, Ripoll. 

Els últims anys he estat estudiant Ciències Religioses i estic en la fase del Treball de Final de Grau amb el tema "La veritat que allibera",  a partir de les paraules de Jesús "--Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures." (cfr. Jn 8,31-32). 

Han estat dies, setmanes senceres de viatges, classes, estudi individual i en comú, hores de lectura, investigació, converses... al llarg de 5 anys! I en un dia com avui, simplement puc afirmar, que no sé quina és la veritat de Déu, tot i que la intueixo. Així com també que els postulats jueus, cristians ni islàmics, la revelació a la que fan referència les tres religions monoteistes no són terrorisme. 

Abans de jutjar, busca, investiga, llegeix, discerneix i llavors, si encara ho vols, jutja, però en el teu nom. 

Terrorisme, 5 minuts de reflexió

Aquestes últimes setmanes s'està parlant i s'està investigant amb la base que terrorisme i violència es pot aplicar a tallar carreteres, aixecar barreres de peatges, manifestar-se de forma pacífica o portar un llaç groc o un nas vermell.

El 14 d'agost de 2017, tot just fa 9 mesos, a les Rambles de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils, això va ser terrorisme. Veure l'entrada #AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1) de 18 d'agost de 2017.

El 21 d'abril de 2015 dedicava l'entrada "Terrorisme escolar: 5 minuts de reflexió" a partir de l'acte comès per un alumne d'una escola de Barcelona amb una ballesta, que va acabar amb l'assassinat d'un dels seus professors. Això sí que va ser terrorisme.

El 29 de maig de 1991 va passar alguna cosa a Vic, a la casa cuartel de la Guàrdia Civil. Això sí que va ser terrorisme.

El 20 de juny de 1987 va passar una altra cosa als supermercats Hipercor de la Meridiana de Barcelona. Això sí que va ser terrorisme.

I, el 20 de desembre de 1973 li va passar una altra cosa al general Carrero Blanco quan tornava de missa, a Madrid. Això sí que va ser terrorisme.

Enterrar la sardina

"Jesús començà a plorar"

"Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: --On l'heu posat? Li diuen: --Senyor, vine i ho veuràs. Jesús començà a plorar. Els jueus deien: --Mireu com l'estimava."

---

Evangeli de Joan, el considerat més espiritual i també, el que més insisteix en les dues vessants de Jesús, la divina i la humana. És per això que llegim que "Jesús començà a plorar." (Jn 11,35) i, tot seguit, que "Els jueus deien: --Mireu com l'estimava." (Jn 11,36). Sovint al llarg de la història se'ns ha mostrat la imatge de Déu com a sobirà, rei, déu suprem totpoderós.... Jo hi crec que Déu s'apiada, es preocupa, en té cura... i per això sorprèn veure'l plorar. 

Enllaço aquesta reflexió amb el record del germà Valerià Simon, marista (enllaç) que diumenge passat, 18 de febrer, marxava a la casa del Pare. (veure també l'entrada "Pelegrinatge cap a la Casa" de divendres 16 de febrer). Amb ell vaig estar fortament unit durant una dècada per raons laborals, experiència que va ser, amb tots els seus pros i contres, encerts i errades, de missió compartida. 

Havia pogut visitar-lo dies enrere a l'hospital i vaig reflexionar mentre conduïa tornant cap a casa de com serà el meu camí cap a la Casa. Em vaig emocionar dijous anterior en saber que el final de la seva vida terrenal s'apropava. En confirmar la notícia, diumenge mentre acompanyava un convidat pels museus de Madrid vaig estar absent i finalment, dilluns en el funeral vaig plorar. 

Per casualitats (o per gràcia?) del destí, en el monestir de Les Avellanes se'm va oferir dur la creu, encapçalant la comitiva des de l'Església fins a dalt el cementiri. Amb ella entre les mans vaig pregar, plorar, sentir membre d'una comunitat de fe. I durant la cerimònia en el cementiri, al costat del mossèn, vaig poder mirar de cara a totes les persones que allà hi érem acompanyant el Valerià. Molts coneguts, alguns als quals no coneixia i alguns, molt estimats. 

I a la meva esquena, ja reposant altres molts estimats: en Maine, Jesús Velasco, Bernardo Villarroya, Claudio Lozano, Antonio Ribas, Josep Peiró, Josep E. Ricart, Alex Gómez, Benito Saiz, Felip Gallifa... tots ells rebent al seu costat el cos del que ja hi és a la casa del Pare i, tots ells també, esperonant-nos a seguir creixent com a maristes, com a creients i com a persones humanes. 

Però resulta que Jesús, després d'aquest temps dol que ens presenta el text, no es quedà aturat, continua avançant i actua (cfr. Jn 11, 39-44). La vida, tot i els moments difícils, val la pena de ser viscuda i val la pena viure-la amb alegria, amb agraïment, en relació i amb la certesa que, per a cadascun de nosaltres, té un inici i en tindrà un final. 

Per casualitat del calendari, escric aquesta Entrada el mateix dia que, ara fa 9 anys, també marxava cap a la casa del Pare, el meu pare. I vull acabar amb una anècdota: el pare va morir el cap de setmana de carnestoltes i en un curs, una companya ens va explicar que ella havia enterrat la sardina a Sitges, al que jo vaig respondre que havia enterrat el pare a Montjuic. 

La vida, val la pena de ser viscuda!

---

Vols llegir el text, Jn 11, 28-38?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

#AtemptatBarcelona, això també són vacances? (3)

Continuo les reflexions que iniciava divendres 18 amb l'entrada #AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1) i ho faig amb el ressò de la manifestació de dissabte passat pel centre de Barcelona. 

En fi, que no tot és el que sembla a primera vista, no tot el que diuen per TV o llegim als diaris. Ens cal estar més i millor informats, ens cal més consciència crítica, ens cal més empatia amb l'altre, ens cal més ...

Durant la manifestació de dissabte, provaré de pensar-hi i de pregar, mentre ens acompanyem mútuament. 

#AtemptatBarcelona, això també són vacances? (2)

Divendres dedicava l'entrada #AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1) a una pregària inicial pels fets de dijous a les Rambles de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils. 

Diumenge va ser últim dels 3 dies de dol oficial i ja sembla que anem tornant a la normalitat. És per això que vull ampliar la pregària amb una mica de reflexió. I ho faig a partir d'un treball que estic fent sobre la relació entre fe i cultura. 

Joan Pau II a l'Encíclica Evangelium Vitae, de l'any 1995 parlava de les "estructures de pecat" contra la vida, ampliant l'àmbit del que l'Església considera simplement "pecat". I vull aprofitar aquest text, sense vincular-ho directament al món religiós, per tant serien vàlides els sinònims "delicte" i "estructures de delicte".

El text al que em refereixo és el núm. 24 de la carta encíclica:

  24. ...Pero también se cuestiona, en cierto sentido, la «conciencia moral» de la sociedad. Esta es de algún modo responsable, no sólo porque tolera o favorece comportamientos contrarios a la vida, sino también porque alimenta la «cultura de la muerte», llegando a crear y consolidar verdaderas y auténticas «estructuras de pecado» contra la vida. La conciencia moral, tanto individual como social, está hoy sometida, a causa también del fuerte influjo de muchos medios de comunicación social, a un peligro gravísimo y mortal, el de la confusión entre el bien y el mal en relación con el mismo derecho fundamental a la vida."

Per tant, podriem dir que les "estructures de delicte" són aquelles situacions o institucions de la societat que afavoreixen el mal, el delicte i que són fruit dels delictes individuals. És a dir, per posar dos exemples...

Cas de la vaga d'EULEN: podria dir-se que la causant inicial del problema és la directiva de l'empresa (persones) que no forma ni paga bé els seus treballadors. Però... quines són les estructures de delicte que l'afavoreixen? L'accionariat d'EULEN (busca maximitzar benefixis), AENA (busca reduïr costos amb l'externaliztcaió), el Govern espanyol (permet la subcontractació amb concursos a la baixa en preu i qualitat), el sistema capitalista (maximitza els beneficis econòmics deixant de banda els costos en les persones, el medi ambient...)

Cas dels atemptats del 17 d'agost: com és lògic els primers culpables els terroristes amb els seus actes. Estructures de delicte? Sense ànim de crear polèmica i sense totes les dades, però podria ser que siguin els EUA (per la seva política intervencionista), alguns països europeus (per les seves polítiques poc integradores actuals, per la seva defensa militar a l'exterior, pels anys de la colonització i la descolonització posterior...), Consell de Seguretat de l'ONU (ús pels 5 grans països del dret a vet...), grans mitjans de comunicació (servidors dels seus interessos i no de la veritat), la societat (tal i com la tenim montada i de la que ens aprofitem)... 

Un exemple molt més clar i proper, tot i que ens faci mal. La gent de la CUP (aquells tan subversius, gairebé "terroristes" i gairebé protagonistes dels atemptats, segons fons que criden molt però tenen poc de credibilitat) són la única força política que ha gosat criticar el Rei pels seu suport i els seus negocis. Deixant de banda el moment o la forma, en el fons tenen certa raó. Però també cal recordar que el Rei representa a Espanya, el Rei ens representa a tots, també a tu i a mi. Els negocis amb l'Aràbia Saudita no són personals o familiars (espero!!!!), són de l'Estat espanyol, són teus i són meus. Si dissabte a la manifestació algú crida al Rei, ens estan cridant a tots, són els nostres negocis, són els nostres aliats, són els terroristes que atempten contra nosaltres.

En fi, que no tot és el que sembla a primera vista, no tot el que diuen per TV o llegim als diaris. Ens cal estar més i millor informats, ens cal més consciència crítica, ens cal més empatia amb l'altre, ens cal més ...

Durant la manifestació de dissabte, provaré de pensar-hi i de pregar, mentre ens acompanyem mútuament. 

#AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1)

Tot i reservar el mes d'agost un temps lliure de vacances per a aquest Bloc Tunajifunza, els últims estius he dedicat alguna Entrada a alguna causa major. I aquest 2017 ha tocat al del terrorisme gihadista a Catalunya, Barcelona i Cambrils. 

Tot i que encara estem vivint les primeres hores ja sabem de més d'una desena de persones mortes i un centenar de ferides de diversa consideració. Més informació en d'altres mitjans especialitzats. Avui només una pregària –pregària oberta a tothom per la pau, sense nomenar Déu– de l'escriptor i jesuïta José Maria Olaizola, que m'ha arribat a través de les xarxes socials...

Demà hi continuaré...

Al cel siguis, g.Javier

Llegeixo aquesta notícia d'ara fa una mica més de 3 setmanes i me n'alegro. Em fa il·lusió haver pogut conèixer el hermano Terradillos en uns moments excepcionals. Va ser a la població de Save (Rwanda) on hi ha el noviciat Marista i una gran escola internat. Va ser durant l'agost de 1999, en una visita de pocs dies però ben intensos, tot ben just abans d'iniciar el meu servei davant de SED-Catalunya. Era l'època de la reconstrucció, del tornar a néixer després del genocidi del 1994.

Van ser uns dies de coneixement, inculturació, por, fraternitat, pregària, germans i germanes missioneres maristes, qüestionaments, indiferència internacional, compromís religiós, dubtes i reafirmaments. Gràcies h.Eugenio, gràcies Álvaro, gràcies Juanjo, gràcies Josep Maria per aquest compartir. Gràcies g.Emili, g.Eugène per facilitar-ho. Enllaç. 

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquest home bo que transparentava Déu. Encara el veig amunt i avall per aquell llarg passadís del noviciat, en busca de materials pels novicis, per nosaltres... Gràcies Javier, al cel siguis!

Pèrdua i dol

Ara fa uns mesos assistia a una activitat de la Fundació Enllaç. 

Es tractava d'una conversa sobre el dol i les experiències de pèrdua en general, animada pel psicòleg Arsenyi Maximov i amb la presència de la psicoanalista i també escriptora Elizabeth Escayola, qui va començar compartint la seva pròpia història personal de la marxa sobtada del seu marit a partir de l'esborrany del nou llibre que està a punt d'arribar a les llibreries. 

Habitualment pensem en el procés de dol davant de la mort d'un ésser estimat però també va quedar clar que n'hi ha d'altres: davant un canvi de feina, en acabar una relació de parella, l'emigració d'un país, la pèrdua d'una propietat, un objecte molt estimat... en fi tot allò que produeixi un trencament en la persona.

Hi ha un munt de circumstàncies que poden fer que el dol vingui d'una manera o un altra: no és el mateix perdre un pare en edat adulta, que un amic que un fill; tampoc ho és que sigui una separació sobtada per accident o després d'una llarga malaltia; no és el mateix haver acabat bé que deixar comptes pendents (no li vaig dir això, havíem d'haver fet allò altre...); el sentiment de culpa també influeix i molt (ho podia haver evitat? i si hagués fet, i si...?; en fi, un munt de variables externes... que s'han de sumar a aquelles altres internes de la persona: fortalesa d'ànim, empatia, capacitat de superació del dolor... 

Però aquest procés de dol i pèrdua no comporta només la separació d'aquella persona, objecte o realitat concreta. De ben segur es donaran tota una sèrie d'efectes colaterals que vindran de seguit o en els mesos o anys: perdre o separar-se de la parella pot implicar una separació de la família política, una separació també dels fills, haver de vendre les propietats comunes, un allunyament d'algunes amistats que potser ho eren més de l'altre... algunes de les quals vindran seran tan inesperades que faran tant mal com la pèrdua de la persona. 

I també s'haurà d'encaixar els canvis en tot allò que només aquella persona donava: pèrdua del paper de parella, o de filla o de..., del sentiment de suport mutu, d'amor, d'aquell "conèixer-se com si ens haguéssim parit", les abraçades, aquelles converses temàtiques, els hobbies comuns, costums establerts...  

Ser-ne conscients de les moltes coses que es trenquen ens aquests casos pot ajudar quan ens arribi, però també per comprendre i acompanyar a aquells que estan en procés. La pregunta clau que ens manifestaven els dos psicoanalistes: què perds? 

Temps establerts per sortir del dol, normalitzar la vida? No n'hi ha, camins a recórrer, diversos. Cadascú ha de trobar i andar el seu. Allò que sigui útil a un, benvingut sigui. Habitualment, les relacions humanes hi ajuden.

Dol de mare

"--Dona, aquí tens el teu fill"

"Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: --Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: --Aquí tens la teva mare. I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva."

---

I continuo a voltes amb el text del llibre dels Nombres també esmentat a les Entrades "Podran... però no ho fan. Dret o opció?" de data 29/11/16 i "El valor de la paraula donada" de data 4/12/16. 

El text d'aquesta tercera Entrada correspon als versets 4-10 del mateix capítol 30 

de Jesús de Natzaret, el Crist salvador (de tots i totes) es tracti a les dones com no queda recollit en els Evangelis. Tot i el context històric cultural on es desenvolupa la història evangèlica, vei

A què està esperant l'Església catòlica per defensar la dignitat de les dones com a filles de Déu, amb igual dignitat que la dels homes, com a fills de Déu?

Quin valor tenen les dones?
Quin valor les hi donem?

---

Vols llegir el text, Jn 19,16-30?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Kit kat: g.Maine, com el món podria ser

Expliquen de l'actual reina Sofia de la seva capacitat d'adaptar-se a les situacions i a les persones que té al davant. Bé que ho varem poder comprovar a la inauguració de l'exposició de Càritas Diocesana - SED "Christus Splendor in charitate" dins del marc del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona, el juny de 2004.

Doncs d'en Maine es podria dir el mateix, sempre atent a l'altra persona, a saber de les seves il·lusions, de les seves preocupacions. Capaç d'adaptar-se al llenguatge de les autoritats, dels bisbes, del Consell Provincial, dels equips directius, dels formadors, altres religiosos, dels joves i els seus monitors, dels nens d'infantil, de la gent gran, del voluntaris o també del personal de serveis. Bé que ho deuen recordar Sofia, Ricard Maria, g.Emili, Llorenç, Joan Maria, h.Presen, h.Susana, Marc, Pep, Jessica, g.Josep Enric, Montse, Vicenç, Pepita o Ángeles. Jo sí que ho recordo.

Maine, potser una mica ximple en alguns moments, atabalat per la massa collita (cfr. Lc 10,2) però sempre atent a les necessitats del pròxim i mirant de posar una nota d'alegria. Amb projectes profètics, com el de l'hora diària de lectura o el del bar "Champagnat" per cercar la pròpia pau interior i apropar la figura de Jesús als joves. Obert a les persones, acollint i no judicant, proposant no obligant... Tant donar-se, potser al final no va saber com cuidar-se prou bé o no va trobar l'ajuda de qui... 

Investigant vaig saber que un dels dos miracles atribuïts a l'actual Sant Marcel·lí Champagnat dins del seu procés de beatificació (celebració de 29/05/1955) va ser la curació miraculosa l'octubre de 1939 d'un tumor maligne de la Sra. Georgina Grondin, a Waterville (estat de Maine, EUA). Bonica casualitat la de la sra.Georgina i aquest germà de germans, units per la fe en el Cris, sota el camí d'en Marcel·lí.

Potser ara que estan tant de moda els eslògans en llengua anglesa, aquest que presenten els cartells d'entrada a l'estat nord americà de Maine, podria ser un bon lema "Maine, the way life should be", o com a ell li agradaria, de forma propositiva, sense imposar, "Maine, the way life could be".

Resum d'una proposta de forma de viure la vida, pels i amb els altres.

Fotografia publicada a la revista Alandar, el 19/01/2011, enllaç 

---

Tot i que anunciava el passat 8 d'agost una aturada de les Entrades del Bloc per vacances, no vaig voler abans de prendre-me-les, de deixar preparada aquesta. Tot just avui, que fa 6 anys que ens deixava en Miquel Mario Martinez Fernandez, germà marista, el nostre estimat "Maine", És per això que he volgut fer aquest kit - kat.

Déu Pare/Mare el tingui a la seva glòria

Que la seva memòria ens esperoni als que hi som