El cost (democràtic) d'amagar...

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

El passat diumenge dia 3 de novembre publicava en aquest mateix bloc l'Entrada "El cost d'amagar" fent referència a situacions personals i/o malalties. 

Avui, dia d'eleccions generals a Espanya, reprenc el títol per parlar de política. Al meu parer hem arribat on hem arribat, per intentar amagar moltes coses al llarg d'aquests anys. La principal responsabilitat, dels gestors públics. Responsabilitat però, generalitzada de tota la ciutadania, per haver-ho permès, mirant a una altra banda mentre no afectava a un mateix. 

Anant-me només fins a la mort del dictador (1975), repasso algunes:

• Franco va ésser un dictador (1939-1975), així de clar.
• Aquest Franco es el mateix que es va aixecar el 1936 amb un cop d'estat militar enfront del sistema polític del moment, la 2a República Espanyola.
• Aquell aixecament va dur a llargs 3 anys de guerra amb milers de persones mortes, desaparegudes, desplaçades, represaliades...
• Durant la construcció del "Valle de los Caídos" (1940-1958) milers de persones varen ser obligades a treballar.
• També es va amagar a milers d'espanyols el trasllat de les restes dels seus familiars a aquell indret. No importa de quin bàndol eren. 
• Amb la "Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado" de 1947 i l'elecció per part del Dictador del Rei de Joan Carles I, el 1969, es va amagar un intent de deixar-ho tot "atado y bien atado".
• ...

Segur que hi hauria més, però passem al temps de democràcia:

• Durant la transició es van intentar tapar i passa pàgina a través d'una Amnistia a presos polítics i altres delictes polítics, també rebel·lió, sedició i denegació d'auxili  (Llei 46/1977, de 15 d'octubre). 
• Amb la inclusió en la Constitució de 1977 del títol "II- La Corona", es va amagar el possible interès de la ciutadania de regir-se d'una altra forma, potser una Tercera República.
• Amb l'article 65.3 sobre la inviolabilitat i responsabilitat del Rei tot sembla mostrar que s'han amagat negocis, comissions i vida privada poc ètica de Joan Carles I pagada pels imposts dels ciutadans. Ningú no assegura que no es continuï fent amb Felip VI. 
• Les causes real que van portar a l'abdicació del Rei Joan Carles I i l'assumpció de Felip VI, amagades entre les següents línies "En la forja de ese futuro, una nueva generación reclama con justa causa el papel protagonista, el mismo que correspondió en una coyuntura crucial de nuestra historia a la generación a la que yo pertenezco. Hoy merece pasar a la primera línea una generación más joven, con nuevas energías, decidida a emprender con determinación las transformaciones y reformas que la coyuntura actual está demandando y a afrontar con renovada intensidad y dedicación los desafíos del mañana" (Llei Orgànica 3/2014, de 18 de juny).
• Tot i el que diu el títol VII Sobre l'Organització Territorial de l'Estat, també ens hem entestat en amagar la diversitat de llengües parlades per la ciutadania, la diversitat de religions que s'hi viuen, la diversitat cultural dels diversos pobles d'Espanya.
• També les comissions per obra pública a gairebé totes les institucions públiques, de totes les zones i vinculades a tots els partits.
• El finançament dels partits polítics i les relacions d'aquests amb les grans empreses, que donen peu a les portes giratòries i qui sap què mes.
• La incapacitat o falta de voluntat de molts dels líders polítics en voler conèixer la realitat i parlar-ne al respecte.
• Els interessos partidistes per sobre dels de l'Estat. L'últim exemple, la nova convocatòria electoral d'avui 10 de novembre, per part del President en funcions Pedro Sánchez. 
• Les ganes majoritàries d'un poble, el català, de sentir-se part d'Espanya, tot i que amb un respecte a les seves singularitats.
• Les balances fiscals entre comunitats autònomes.
• Els comptes de resultats interns d'entitats de l'Estat com ara AENA (gestora dels aeroports) o Puertos del Estado (gestora ports) que semblen amagar els guanys d'uns amb les pèrdues d'altres.
• L'existència d'un pol econòmic fort i amb alta capacitat competitiva en l'Aeroport del Prat de Barcelona, batejat ara per "ordeno y mando" com a Josep Tarradellas. 
• La reforma de la Constitució per la via ràpida, concretament de l'article 135, de 27 de setembre de 2011 per afavorir el pagament del deute per sobre d'altres necessitats de la ciutadania.
• Els milions i milions de ciutadans que han sortit pacíficament als carrers de multitud de pobles i ciutats de Catalunya des de juliol de 2010 per dir que quelcom començava a no funcionar bé.
• Els excessos comesos per les forces d'ordre públic contra ciutadans pacífics que volien votar el dia 1 d'octubre de 2017.
• El milers de ciutadans que continuen sortint pacíficament als carrers de multitud de pobles i ciutats de Catalunya des del 15 d'octubre de 2019 en defensa 
• ...
• ...
• ...

Aspectes amagats però no eliminats. Situacions que durant anys han estat sota la catifa però que ja no hi caben. 

Tan difícil sincerar-se? Acceptar? Seure? Parlar?

¿Arrimarse o arrimarla?

Arrimar es un verbo sorprendente puesto que entre sus diversas acepciones (ver el DRAE) hay algunas de ellas antagónicas. Seguramente la primera que  viene a la mente es la de acercarse y así es como decimos que las parejas de enamorados van “bien arrimaditos” o para llevar adelante una tarea común “arrimamos el hombro”. 

Pero tiene otra acepción totalmente opuesta: usado con nombres expresivos de cosas materiales, sirve para señalar que se deja o abandona la profesión, ejercicio, etc., simbolizados por ellas. Así es como “arrimar el bastón” significaría abandonar el cargo, “arrimar los libros”, dejar los estudios o, incluso “arrimar a alguien”, apartar o privarlo de la confianza de uno.

Y todo ello viene a cuento de la Diputada de Ciudadanos Inés Arrimadas, recientemente aterrizada en el Congreso de los Diputados pero ya bien conocida por la sociedad catalana tras su paso por el Parlament de Catalunya, donde fue Jefa de la Oposición en virtud de la victoria del partido Ciudadanos con 36 escaños el 21 de diciembre de 2017, la consulta excepcional convocada por el Presidente del Gobierno Mariano Rajoy a partir de la aplicación del artículo 155 de la Constitución. 

Recién llegada a Madrid ya ha hecho algunas acciones para presentarse a nivel nacional, como la polémica asistencia a la manifestación del Orgullo en Madrid o sus gesticulaciones faciales durante la sesión de investidura de Sánchez. Anteriormente había sido conocida por su colección de carteles en el plenario, por su decisión de arrimar –en el sentido de apartar– al President Quim Torra, evitando cualquier contacto, reunión o entente con éste o por sus polémicas visitas a poblaciones diversas con objetivo de polemizar y generar confrontación. En una de ellas, Tortosa en julio de 2018, parte de la ciudadanía actuó sabiamente arrimándola –en el sentido de ignorar–en su paseo por la ciudad. De ahí surgió una nueva acepción para el verbo en cuestión, “hacer un Tortosa”.

En el ámbito personal se arrimó –en el sentido de acercarse– para casarse con un político de Unió Democrática de Catalunya, quien tiempo después fue arrimado, o se dejó arrimar –en el sentido de apartar– al sector privado. Con la crisis de identidad del partido naranja, hay quien ya especula si Arrimadas se habrá arrimado –en el sentido de acercar– a Albert Rivera para arrimarlo –en el sentido de apartar– en un futuro. 

Mal vamos en la gestión del día a día de lo público con las actitudes de apartamiento, cada vez más extendidas entre la clase política: vetos a personas, líneas rojas en las negociaciones, “cordones sanitarios” a determinadas opciones políticas con excusas diversas –nacionalistas, independentistas, terroristas, populistas…–, parecen ir  en la misma línea de la exclusión. Por suerte los y las ciudadanas tenemos la oportunidad cada cuatro años de arrimarnos –en el sentido de acercar– a una u otra opción o de arrimarlos –en el sentido de apartar– fuera del espacio político. Y por suerte, también somos cada vez más conscientes de la incongruencia de fijar nuestra confianza ciega y eternamente en una opción y de la necesidad de valorar a nuestros representantes cada periodo electoral, depositando nuestra confianza en unas u otras opciones políticas, según nuestro propio parecer.

  

---

http://www.alandar.org

Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 28 de juliol de 2019 amb el mateix títol, enllaç.

Quins missatges de Nadal! (2017)

Un cop més, durant aquests dies de Nadal i cap d'any, Francesc ha fet el seu habitual discurs als membres de la Cúria Vaticana, el 21 de desembre passat. 

És interessant notar que en el d'enguany, ja no es tracta d'un Papa novell i acabat d'arribar; ara parla amb coneixement. Si vols llegir el text del d'enguany ves-hi al següent enllaç . Transcric les parts que m'han semblat més significatives.

Per una altra banda, les següents entrades del Bloc resumeixen missatges similars d'anys anteriors:

• "Quins missatges de Nadal! (2014)", de 22 desembre 2014
• "Quins missatges de Nadal! (2015)", de 28 desembre 2015
• "Quins missatges de Nadal! (2016)", de 2 de febrer de 2017

...Hoy tenemos una nueva ocasión para intercambiarnos nuestra felicitación navideña y también para desearos a todos, a vuestros colaboradores, a los Representantes pontificios, a todas las personas que prestan servicio en la Curia y a vuestros seres queridos una santa y alegre Navidad y un feliz Año Nuevo. Que esta Navidad nos haga abrir los ojos y abandonar lo que es superfluo, lo falso, la malicia y lo engañoso, para ver lo que es esencial, lo verdadero, lo bueno y auténtico. Muchas felicidades, de verdad.

Después de haber hablado en otras ocasiones sobre la Curia romana ad intra, este año quiero compartir con vosotros algunas reflexiones sobre la realidad de la Curia ad extra, es decir, sobre la relación de la Curia con las naciones, con las Iglesias particulares, con las Iglesias orientales, con el diálogo ecuménico, con el Judaísmo, con el Islam y las demás religiones, es decir, con el mundo exterior.

Mis reflexiones se apoyan ciertamente sobre los principios básicos y canónicos de la Curia, sobre la misma historia de la Curia, pero también sobre la visión personal que he procurado compartir con vosotros en los discursos de los últimos años, en el contexto de la reforma que se está realizando.

Con respecto a la reforma me viene a la mente la simpática y significativa expresión de Mons. Frédéric-François-Xavier De Mérode: «Hacer la reforma en Roma es como limpiar la Esfinge de Egipto con un cepillo de dientes». Se pone de manifiesto cuánta paciencia, dedicación y delicadeza se necesitan para alcanzar ese objetivo, ya que la Curia es una institución antigua, compleja, venerable, compuesta de hombres que provienen de muy distintas culturas, lenguas y construcciones mentales y que, de una manera estructural y desde siempre, está ligada a la función primacial del Obispo de Roma en la Iglesia, esto es, al oficio «sacro» querido por el mismo Cristo Señor en bien del cuerpo de la Iglesia en su conjunto (ad bonum totius corporis).

Así pues, la universalidad del servicio de la Curia proviene y brota de la catolicidad del Ministerio petrino. Una Curia encerrada en sí misma traicionaría el objetivo de su existencia y caería en la autorreferencialidad, que la condenaría a la autodestrucción. La Curia, ex natura, está proyectada ad extra en cuanto y mientras está ligada al Ministerio petrino, al servicio de la Palabra y del anuncio de la Buena Noticia: el Dios Enmanuel, que nace entre los hombres, que se hace hombre para mostrar a todos los hombres su entrañable cercanía, su amor sin límites y su deseo divino de que todos los hombres se salven y lleguen a gozar de la bienaventuranza celestial (cf. 1 Tm 2,4); el Dios que hace salir su sol sobre buenos y malos (cf. Mt 5,45); el Dios que no ha venido para que le sirvan sino para servir (cf. Mt 20,28); el Dios que ha constituido a la Iglesia para que esté en el mundo, pero no del mundo, y para ser instrumento de salvación y de servicio.

Cuando saludé recientemente a los Padres y Jefes de las Iglesias Católicas orientales, y pensando precisamente sobre esta finalidad ministerial, petrina y curial, es decir, de servicio, utilicé la expresión de un «primado diaconal», remitiendo inmediatamente a la amada imagen de san Gregorio Magno del Servus servorum Dei. Esta definición, en su dimensión cristológica, es sobre todo expresión de la firme voluntad de imitar a Cristo, quien asumió la forma de siervo (cf. Flp 2,7). Benedicto XVI, cuando habló de ello, dijo que esta frase en los labios de Gregorio no era «una fórmula piadosa, sino la verdadera manifestación de su modo de vivir y actuar. Estaba profundamente impresionado por la humildad de Dios, que en Cristo se hizo nuestro servidor, nos lavó y nos lava los pies sucios».

Esa misma actitud diaconal ha de caracterizar también a todos los que, de varias maneras, trabajan en el ámbito de la Curia romana, que, como recuerda el Código de Derecho Canónico, actuando en nombre y con la autoridad del Sumo Pontífice, «realiza su función […] para el bien y servicio de las Iglesias» (can. 360; cf. CCEO can. 46).

Primado diaconal «con relación al Papa» e igualmente diaconal, por consiguiente, es el trabajo que se realiza dentro de la Curia romana ad intra y hacia el exterior ad extra. Este tema de la diaconía ministerial y curial, me lleva a un antiguo texto presente en la Didascalia Apostolorum donde se afirma: el «diácono sea el oído y la boca del Obispo, su corazón y alma», puesto que la comunión, la armonía y la paz en la Iglesia está unida a esta concordia, ya que el diácono es el custodio del servicio en la Iglesia. Pienso que no es casualidad que el oído sea el órgano para oír sino también para el equilibrio; y la boca el órgano para saborear y para hablar.

Otro texto antiguo añade que los diáconos están llamados a ser como los ojos del Obispo. El ojo mira para transmitir las imágenes a la mente, ayudándola a tomar las decisiones y a dirigir bien a todo el cuerpo.

De estas imágenes se puede sacar la relación de comunión de filial obediencia para el servicio al pueblo santo de Dios. No hay duda, pues, que esta es la que existe también entre todos los que trabajan en la Curia romana, desde los Jefes de Dicasterio y Superiores, a los oficiales y a todos. La comunión con Pedro refuerza y da nuevo vigor a la comunión entre todos los miembros.

Desde este punto de vista, el recurso a la imagen de los sentidos del organismo humano nos ayuda a tener el sentido de la extroversión, de la atención hacia lo que está fuera. En el organismo humano, de hecho, los sentidos son nuestro primer contacto con el mundo ad extra, son como un puente hacia él; son nuestra posibilidad de relacionarnos. Los sentidos nos ayudan a captar la realidad e igualmente a colocarnos en la realidad. Por eso san Ignacio de Loyola recurría a los sentidos para contemplar los Misterios de Cristo y de la verdad.

Esto es muy importante si se quiere superar la desequilibrada y degenerada lógica de las intrigas o de los pequeños grupos que en realidad representan —a pesar de sus justificaciones y buenas intenciones— un cáncer que lleva a la autorreferencialidad, que se infiltra también en los organismos eclesiásticos en cuanto tales y, en particular, en las personas que trabajan en ellos. Cuando sucede esto, entonces se pierde la alegría del Evangelio, la alegría de comunicar a Cristo y de estar en comunión con él; se pierde la generosidad de nuestra consagración (cf. Hch 20,35 y 2 Co 9,7). 

Permitidme que diga dos palabras sobre otro peligro, que es el de los traidores de la confianza o los que se aprovechan de la maternidad de la Iglesia, es decir de las personas que han sido seleccionadas con cuidado para dar mayor vigor al cuerpo y a la reforma, pero —al no comprender la importancia de sus responsabilidades— se dejan corromper por la ambición o la vanagloria, y cuando son delicadamente apartadas se auto-declaran equivocadamente mártires del sistema, del «Papa desinformado», de la «vieja guardia»…, en vez de entonar el «mea culpa». Junto a estas personas hay otras que siguen trabajando en la Curia, a las que se les da el tiempo para retomar el justo camino, con la esperanza de que encuentren en la paciencia de la Iglesia una ocasión para convertirse y no para aprovecharse. Esto ciertamente sin olvidar la inmensa mayoría de personas fieles que allí trabajan con admirable compromiso, fidelidad, competencia, dedicación y también con tanta santidad.

Parece oportuno, entonces, volviendo a la imagen del cuerpo, poner de relieve que estos «sentidos institucionales», a los que podemos comparar en cierto modo los Dicasterios de la Curia romana, deben trabajar de manera conforme a su naturaleza y finalidad: en el nombre y con la autoridad del Sumo Pontífice y siempre por el bien y al servicio de las Iglesias. Ellos están llamados a ser en la Iglesia como unas fieles antenas sensibles: emisoras y receptoras.

Antenas emisoras en cuanto habilitadas para transmitir fielmente la voluntad del Papa y de los Superiores. La palabra «fidelidad», para todos los que trabajan en la Santa Sede, «adquiere un carácter particular, desde el momento que ellos ponen al servicio del Sucesor de Pedro buena parte de sus propias energías, su tiempo y su ministerio cotidiano. Se trata de una grave responsabilidad, pero también de un don especial, que con el tiempo va desarrollando un vínculo afectivo con el Papa, de confianza interior, un idem sentire natural, que se expresa justamente con la palabra “fidelidad”».

La imagen de la antena remite también a otro movimiento, este contrario, es decir el del receptor. Se trata de percibir las instancias, las cuestiones, las preguntas, los gritos, las alegrías y las lágrimas de las Iglesias y del mundo para transmitirlas al Obispo de Roma y permitirle que pueda llevar a cabo con más eficacia su tarea y su misión de «principio y fundamento, perpetuo y visible, de la unidad de fe y de comunión». Con semejante receptividad, que es más importante que el aspecto preceptivo, los Dicasterios de la Curia romana entran generosamente en ese proceso de escucha y de sinodalidad del que ya he hablado.   

Queridos hermanos y hermanas:

He recurrido a la expresión «primado diaconal», a la imagen del cuerpo, de los sentidos y de la antena para explicar la necesidad más bien indispensable, de practicar el discernimiento de los signos de los tiempos, la comunión en el servicio, la caridad en la verdad, la docilidad al Espíritu y la obediencia confiada a los superiores, precisamente para alcanzar los espacios donde el Espíritu habla a las Iglesias (es decir, la historia) y para conseguir el objetivo de trabajar (por la salus animarum).  

Quizá sea útil recordar aquí que los mismos nombres de los diversos Dicasterios y de las Oficinas de la Curia romana dan a entender cuáles son las realidades a favor de las cuales deben trabajar. Es decir, se trata de acciones fundamentales e importantes para toda la Iglesia y diría que para todo el mundo.

Al tener la Curia una tarea realmente muy amplia, me limitaré en esta ocasión a hablar genéricamente de la Curia ad extra, es decir, de algunos aspectos fundamentales, seleccionados, a partir de los cuales será fácil, en un futuro próximo, enumerar y profundizar los otros campos de actuación de la Curia.

1. La Curia y la relación con las Naciones. ...

2. La Curia y las Iglesias particulares.  ...

3. La Curia y las Iglesias orientales. ...

4. La Curia y el diálogo ecuménico. ...

5.La Curia y el Judaísmo, el Islam y las otras religiones. ...

Estos son sólo algunos aspectos, importantes pero no exclusivos, del trabajo de la Curia ad extra. Hoy he elegido estos aspectos, vinculados al tema del «primado diaconal», los «sentidos institucionales» y «fieles antenas emisoras y receptoras».

Queridos hermanos:

Comencé este nuestro encuentro hablando de la Navidad como la fiesta de la fe, ahora quisiera concluirlo evidenciando que la Navidad nos recuerda que una fe que no nos pone en crisis es una fe en crisis; una fe que no nos hace crecer es una fe que debe crecer; una fe que no nos interroga es una fe sobre la cual debemos preguntarnos; una fe que no nos anima es una fe que debe estar animada; una fe que no nos conmueve es una fe que debe ser sacudida. En realidad, una fe solamente intelectual o tibia es sólo una propuesta de fe que para llegar a realizarse tendría que implicar al corazón, al alma, al espíritu y a todo nuestro ser, cuando se deje que Dios nazca y renazca en el pesebre del corazón, cuando permitimos que la estrella de Belén nos guíe hacia el lugar donde yace el Hijo de Dios, no entre los reyes y el lujo, sino entre los pobres y los humildes.

...

¡Gracias! [Bendición] Y, por favor, rezad por mí.

Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les crítiques directes, que fa respecte a la desequilibrada i degenerada lògica de les intrigues que representen un càncer que duu cap a l' autorreferencialitat, així com als traïdors de la confiança que s'aprofiten d'haver estat seleccionats però que es deixen corrompre per l'ambició.

Per una altra banda, sense entrar en aquesta Entrada d'avui en aspectes concrets dels dicasteris, les imatges útils per definir la Curia vaticana del primat diaconal, dels sentits institucionals i de les antenes emissores i receptores. Així com també la necessitat d'una fe en crisis, que interroga, que anima, que es commou.. 

Com va la teva autorreferencialitat?
Com vius el sentit institucional d'Església?
Com de segura és la teva fe?

Groc, simplement

Amarillo, groc, yellow, jaune, flavo, flava, njano, vàng... pels presoners polítics i el Govern a l'exili. És més...pels drets que ens estan prenent.

25 de juliol d'ara fa 25 anys (Barcelona'92)

Tres imatges per al record. Tres imatges per a la reflexió. Els estudiosos afirmen que la celebració a Barcelona dels Jocs Olímpics del 92 va ser gràcies a la conjura d'una sèrie de persones (en especial Antoni Samaranch, Narcís Serra, Felipe González, Jordi Pujol i Pasqual Maragall), estadistes, i de la unió mostrada entre les institucions espanyola, catalana i de ciutat, amb el suport de la ciutadania. 

Interessant veure què ens està passant 25 anys després.

Quins missatges de Nadal! (2016)

Algú pensarà, que hi pinta ara una Entrada amb el títol d'aquesta? Doncs resulta que el 2 de febrer és el dia de la candelera. Per tant... toca desar el pessebre fins l'any vinent. I també resulta que els publicistes saben que un titular ben cridaner és la millor opció per portar allà un vol. I parlar de Nadal un dia com avui, per a la majoria de la gent, ja sobta.

Recupero en aquest moment el discurs d'aquest Nadal de 2016 del Papa Francesc als treballadors i la curia vaticana, com ja vaig fer el 24/12/14 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal!") i el 29/12/15 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal! (2015)").  Si vols llegir el text sencer, enllaç. Transcric aquelles parts que m'han semblat més significatives:

... Contemplando el rostro del Niño Jesús, san Agustín exclamó: «Inmenso en la naturaleza divina, pequeño en la forma de siervo». También san Macario, monje del siglo IV y discípulo de san Antonio Abad, para describir el misterio de la Encarnación recurrió al verbo griego smikruno, es decir, hacerse pequeño casi reduciéndose a la mínima expresión: «Escuchad con atención: el infinito, inaccesible e increado Dios, por su inmensa e inefable bondad, tomó un cuerpo y diría que se ha disminuido infinitamente en su gloria». La Navidad es la fiesta de la humildad amante de Dios, del Dios que invierte el orden de lo lógico y descontado, el orden de lo debido, de lo dialéctico y de lo matemático. En este cambio reside toda la riqueza de la lógica divina que altera los límites de nuestra lógica humana (cf. Is 55, 8-9). Romano Guardini escribió: «¡Qué reversión de todos los valores familiares para el hombre, no sólo humanos, sino también divinos! Realmente este Dios da la vuelta a todo lo que el hombre trata de construir por sí mismo». En Navidad, estamos llamados a decir «sí», con nuestra fe, no al Dominador del universo, ni siquiera a la más noble de las ideas, sino precisamente a este Dios que es el humilde-amante...

En realidad, Dios quiso nacer pequeño, porque quiso ser amado. De este modo la lógica de la Navidad transforma la lógica mundana, la lógica del poder, la lógica del mandar, la lógica farisea y la lógica causalista o determinista... 

Todo esto manifiesta que la reforma de la Curia es un proceso delicado que debe ser vivido con fidelidad a lo esencial, con un continuo discernimiento, con valentía evangélica, con sabiduría eclesial, con escucha atenta, con acciones tenaces, con silencio positivo, con firmes decisiones, con mucha oración ―con mucha oración―, con profunda humildad, con clara visión de futuro, con pasos concretos hacia adelante e incluso ―cuando sea necesario― retrocediendo, con voluntad decidida, con vibrante vitalidad, con responsable autoridad, con total obediencia; pero, en primer lugar, abandonándose a la guía segura del Espíritu Santo, confiando en su necesaria asistencia. Por esto, oración, oración, oración.

ALGUNOS CRITERIOS-GUÍA DE LA REFORMA:

1.Individualidad (conversión personal): El alma de la reforma son los hombres a los que va dirigida y la hacen posible. En efecto, la conversión personal sostiene y fortalece a la comunitaria.

2.Pastoralidad (conversión pastoral): El compromiso de todo el personal de la Curia ha de estar animado por una pastoralidad y una espiritualidad de servicio y de comunión, ya que este es el antídoto contra el veneno de la vana ambición y de la rivalidad engañosa. 

3.Misionariedad: El cristocentrismo es la finalidad principal de todos los servicios eclesiásticos, es decir, llevar la buena nueva a todos los confines de la tierra

4.Racionalidad:  Se veía la necesidad de una racionalización de los organismos de la Curia Romana, para poner de relieve que cada Dicasterio tiene sus propias competencias. Dichas competencias deben ser respetadas y, también, distribuidas de forma racional, eficaz y eficiente. 

5.Funcionalidad: La funcionalidad requiere también la revisión continua de las funciones y de la relevancia de las competencias y de la responsabilidad del personal y, por lo tanto, la realización de traslados, incorporaciones, interrupciones e incluso promociones.

6.Modernidad (actualización): Es la capacidad de saber leer y escuchar los «signos de los tiempos». En este sentido: «proveemos con prontitud a que los Dicasterios de la Curia Romana se acomoden a las situaciones de nuestro tiempo y se adapten a las necesidades de la Iglesia universal

7.Sobriedad: En esta perspectiva es necesaria una simplificación y agilización de la Curia... todo con vistas a la indispensable sobriedad necesaria para un testimonio más correcto y auténtico.

8.Subsidiariedad: Reorganización de competencias específicas... para lograr autonomía, coordinación y subsidiariedad en las competencias y más interrelación en el servicio.

9.Sinodalidad: El trabajo de la Curia tiene que ser sinodal: reuniones periódicas de los Jefes de Dicasterio, presididas por el Romano Pontífice. Encuentros más frecuentes y sistemáticos. La sinodalidad también debe vivirse dentro de cada Dicasterio, dando mayor frecuencia a la Sesión ordinaria.

10.Catolicidad: Entre los colaboradores, además de sacerdotes y personas consagradas, la Curia debe reflejar la catolicidad de la Iglesia a través de la contratación de personal proveniente de todo el mundo, de diáconos permanentes y fieles laicos y laicas, cuya selección debe hacerse cuidadosamente sobre la base de una vida espiritual y moral ejemplar, y de su competencia profesional.

11.Profesionalidad: Es esencial que cada Dicasterio adopte una política de formación permanente del personal, para evitar el anquilosamiento y la caída en la rutina del funcionalismo. Por otra parte, es esencial archivar definitivamente la práctica del "promoveatur ut amoveatur". Esto es un cáncer.

12.Gradualidad (discernimiento):  La gradualidad es el resultado del indispensable discernimiento que implica un proceso histórico, plazo de tiempo y de etapas, verificación, correcciones, pruebas, aprobaciones ad experimentum. En estos casos, por lo tanto, no se trata de indecisión sino de flexibilidad necesaria para lograr una verdadera reforma. 

Deseo concluir sencillamente con una palabra y una oración. La palabra es la de reiterar que la Navidad es la fiesta de la humildad amorosa de Dios. Para la oración he elegido la convocación navideña del padre Matta El Meskin (monje contemporáneo), que dirigiéndose al Señor Jesús, nacido en Belén, así se expresa: «si para nosotros la experiencia de la infancia es algo difícil, para ti no lo es, Hijo de Dios. Si tropezamos en el camino que lleva a la comunión contigo según tu pequeñez, tú eres capaz de quitar todos los obstáculos que nos impiden de hacer esto. Sabemos que no tendrás paz hasta que no nos encuentres según tu semejanza y pequeñez. Permítenos hoy, Hijo de Dios, acercarnos a tu corazón. Haz que no nos creamos grandes por nuestras experiencias. Concédenos, en cambio, que seamos pequeños como tú, para que podamos estar cerca de ti y recibir de ti humildad y mansedumbre en abundancia. No nos prives de tu revelación, la epifanía de tu infancia en nuestros corazones, para que con ella podamos curar todo tipo de orgullo y de arrogancia. Tenemos mucha necesidad […] de que reveles en nosotros tu sencillez, llevándonos a nosotros, también a la Iglesia y al mundo entero, a ti ... Amen». 

A mi aquests missatges em deixen bocabadat. El papa, un cap d'Estat, un monarca absolut, no ho oblidem, dient aquestes coses. 

Vull dedicar aquesta entrada a tots els que tenen responsabilitats de govern, de coordinació, d'animació d'entitats i persones.

Bon Nadal, i tant de bo sapiguem tots mantenir aquest esperit al llarg de tot l'any, de tota la vida!

Ara sí, nou líder mundial

El 25 d'octubre passat escrivia l'entrada "Nou líder o lideresa mundial" en previsió de les eleccions presidencials dels EUA. Però ara sí ja tenim investit el 45è president d'aquell país, el multi milionari Donald Trump, l'home que va donar la sorpresa de ser escollit democràticament pels ciutadans nord-americans amb dret a vot i ganes de porta-ho a terme.

Ara com ara només conec un Donald, en aquest cas l'ànec, dibuix entretingut i divertit però que sovint ens sorprenia en fer o dir quelcom que no s'esperava i que no era políticament correcte. Això és el que en Trump va fer sovint durant la campanya electoral. Paraules que un cop passades les eleccions del mes de novembre van començar a semblar buides de realisme. El que vaig dir, potser no ho faré...

Que passarà a partir d'ara? Tenim 4 anys per endavant i potser, en cas de reelecció, 4 anys més. Deixem passar el temps a veure com avança el món, com el fa avançar, per la part que li pertoca, el president dels EUA.

Nou líder o lideresa mundial

D'aqui 15 dies, dimarts 8 de novembre, els Estats Units d'Amèrica celebren les seves 58 eleccions presidencials amb la lluita entre Hillary Clinton i Donald Trump. Dfonturant els últims dies em sentit moltes coses, la majoria fora de to.

A simple vista algú pot pensar que Hillary és millor opció, com a mínim per que representarà una nova fita per a les dones, arribar per primera vegada a la presidència de la primera potència mundial. Però no oblidem que Barack Obama també representava l'arribada per primera vegada d'una persona de color a la presidència i poc han canviat les coses en l'aspecte interracial.

En aquesta Entrada vull recollir una conversa dels periodistes Josep Cuní, i Pilar Rahola amb Diana Negre, periodista catalana especialitzada en la política d'aquel país. Resum, o dolent o pitjor. 

Què ens està passant? Que fem?

En l'ambit de l'Estat, després de gairebé un any, en una setmana acabarem sabent si finalment tenim nou govern del Partido Popular (PP) o anem a noves eleccions generals al voltant del Nadal.

Tot sembla indicar que després de la investidura fallida de Pedro Sánchez proposada del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) amb Ciudadanos i el segon intent de diàleg també de Pedro Sánchez amb Podemos i la resta de partits (del que poc s'ha dit però que va fer saltar l'Executiva del PSOE), el proper 31 d'aquest mes hi haurà la investidura de Mariano Rajoy com a nou president del Govern d'Espanya, gràcies al concurs dels dos grans partits. Des del meu punt de vista, una vergonya!

• Què la situació econòmica i social és difícil? Sí.
• Que la ciutadania estem mig adormits per defensar el sistema? Sí.
• Què serà una vergonya haver d'anar a unes terceres eleccions? Sí.
• Què serà difícil haver de prorrogar pressupostos i caldrà pagar una multa a Brussel·les? Sí.
• Què una gran majoria d'espanyols estan adormits davant de la presumta trama de corrupció del partit en el govern?  Si.

Tot i que finalment acabi sent president el senyor Rajoy, no podem oblidar les fases del dol que ha experimentat el PP al llarg dels darrers 7 anys: negació, ira, negociació, depressió i acceptació... I els ciutadans adormits!

anar al vídeo

---

Col·laboració de La6, programa LaSexta Columna

Simples anècdotes o quelcom s'està trencant?

Ara fa una setmana, 11 de setembre de 2016... repetíem per cinquè any consecutiu una gran mostra ciutadana de demanda col·lectiva de convivència pacífica, de seure's a parlar, de democràcia. Les respostes, "no", "no són tants", "i la majoria silenciosa", "silenci", "no ho faran, el 9N", "les eleccions de 2015 no són un plebiscit, però no ha arribat ni al 50%", 

    Barcelona, passeig de Gràcia, 11 de juliol de 2010

     Barcelona, Via Laietana, 11 de setembre de 2012

    Barcelona, passeig de Gràcia,  11 de setembre de 2013

    Barcelona, avinguda Diagonal, 11 de setembre de 2014

      Barcelona, avinguda Meridiana, 11 de setembre de 2015

    Barcelona, passeig de Sant Joan, 11 de setembre de 2016 
    (i Salt, i Tarragona, i Lleida i Berga) 

Pot continuar tot així, uns avançant, uns sense fer res?
Parlaran i escoltaran abans del "xoc de trens"?

11 de setembre, del xoc de trens?

Un 11 de setembre més després...

...dels més de dos mil que ens han precedit després de Crist, inici de la nostra era,

...des d'aquella llunyana derrota del 1714, inici d'una relació dominadora,

...d'aquella manifestació inèdita post franquista del 1976, inici d'un temps democràtic, 

...de la manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» del 10 de juliol de 2010, inici real de l'actual problema democràcia vs legalitat 

---

Amb el nom d’Onze de Setembre designem la rendició de Barcelona que s’esdevingué l’11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa la ciutat per l’exèrcit Borbònic de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió.

La guerra de Successió fou un conflicte bèl·lic (1702-1714) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica que afectà la totalitat dels estats europeus. Tots els països de la corona catalanoaragonesa prengueren les armes a favor del rei arxiduc Carles d’Àustria.

El juny de 1713, arran de la signatura del conveni de l’Hospitalet, que seguia els pactes acordats dos mesos abans pel tractat d’Utrecht, les tropes aliades abandonaren Catalunya. La Junta General de Braços (o Parlament) optà aleshores per la resistència i declarà la guerra a ultrança. L’11 de setembre les tropes de Felip van ocupar Barcelona. La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca) i les constitucions catalanes foren abolides pels decrets de Nova Planta (1716).

Des de la fi del segle XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova. El 1886 hom pot esmentar la celebració del primer funeral a Santa Maria del Mar, al costat del Fossar de les Moreres, on eren enterrats els antics defensors de la ciutat.

La celebració anà acompanyada de manifestacions reivindicatives, que sovint foren reprimides per les autoritats governatives i totalment prohibides pel franquisme. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting a Sant Boi de Llobregat.

Material extret de la pàgina web de l'Enciclopèdia Catalana, www.enciclopedia.cat/11-setembre-2016

---

11 de setembre de 2016...
... del xoc de trens?
... últim de la comunitat autònoma espanyola de Catalunya?
... d'inici del somni col·lectiu de gairebé la meitat de la població?
... abans dels tancs per Barcelona?
... un més d'altres que vindran amb similar situació?
... de decidir-se per democràcia o legalitat?

Què diuen els nostres polítics

El 2 d'abril publicava l'Entrada "Aquí es va fer... allà s'aconseguirà?" sobre la situació a Espanya fruit dels resultats de les eleccions del 20D.

Avui és la jornada de reflexió del 26J i demà tornem a votar, amb la sensació que els nostres representants polítics ens han fet perdre, com a societat, un semestre sencer en no haver estat capaços de conformar una majoria de govern. `

Quin serà el resultat de demà? Demà al vespre ho sabrem. Tot dependrà de la ciutadania.

Quin serà el proper govern? Ho sabrem un temps després. Tot dependrà d'ells...

Però en aquesta entrada vull recollir algunes de les coses que s'han sentit durant el llarg periode que hem viscut de pre campanya i campanya electoral:

• PP: web www.pp.es, programa electoral; enllaç baixar-te'l , 

• PSOE: web www.psoe.es, programa electoral: enllaç

• PODEMOS: web lasonrisadeunpais.es, programa electoral; enllaç

• CIUDADANOS; web www.ciudadanos-cs.org, programa electoral: enllaç

De 23 a 46, de 46 a... (continuarà)

• Del 30 de juliol de 2014 al 20 d'abril de 2016,
• D'una indiferència total, inclús en les formes, a una salutació educada,
• D'una durada de 2'30h a una de 2'20h
• De 23 demandes a estudiar (1 i mitja complerta) a 46...
• De cap acord immediat a una propera reunió dels vicepresidents
• ...

Altres Entrades del Bloc relacionades

• De data 7/09/2015 amb el títol "Diumenge 9 de novembre, "9 de novembre"", 
• De data 31/01/2015 amb el titol "Debat obert, socialment. I jurídica? I política?", 
• De data 10/09/2014 amb el títol "Catalunya vol jugar sense violència", 
• De data 11/08/2014 amb el títol "A 90 dies del 9N. Campanya "Ara és l'hora"", 
• De data 7/02/2014 amb el títol "A 9 mesos del 9 de novembre", 
• De data 4/02/2014 amb el títol "Megalomania? autoritarisme? dictadura?", 
• De data 21/10/2013 amb el títol "Ben alt i clar!", 
• De data 1/06/2013 amb el títol "Espanya carinyo, lo nostre no funciona", 
• De data 14/04/2013 amb el títol "Manifest Procés Constituent a Catalunya", 
• De data 26/02/2013 amb el títol "Ja és l'hora de canviar!", 
• De data 8/09/2012 amb el títol "Fart que et prenguin el pèl?", 

Aquí es va fer... allà s'aconseguirà?

A Catalunya el passat 11 de gener havien de quedar convocades de forma automàtica noves eleccions al Parlament de Catalunya, després d'haver-se esgotat el temps legal previst després des de les Eleccions 27S de 27 de setembre de 2015. Però de forma ben sorprenent, els diversos partits polítics i grups del Parlament van arribar a un acord en el moment límit. El president Mas feia -com ell va dir- un pas al costat i prenia el relleu a la Presidència de la Generalitat de Catalunya el senyor Carles Puigdemont.

Paradoxes de la vida que en aquest moment en l'àmbit espanyol, en el Parlament es viu una situació similar després de les Eleccions 20D de 20 de desembre. Els partits majoritaris (PP, PSOE, Podemos i Ciudadanos) proven de posar-se d'acord per formar govern abans del 2 de maig, moment en el automàticament quedaran convocades eleccions anticipades, per l'últim cap de setmana de juny. Proven de posar-se d'acord però a hores d'ara, no ho aconsegueixen. Els hi queda un mes.

El propòsit d'aquesta Entrada és donar continuïtat a aquella de 10 de gener passat "1515-1515, divisió o debat?" i preguntar-me en aquest moment com acabarà la qüestió espanyola. No goso fer càbales ja que en qualsevol moment pot haver una sorpresa com en el cas català. En unes setmanes ho acabarem veient. 

El següent vídeo del Telenoticies vespre de diumenge fa un interessant repàs de com està i com valoren els partits la situació actual i com ho feien en el cas de la situació catalana. 

Veure el vídeo

1515-1515, divisió o debat?

Demà dia 11 de gener de 2016 havien de quedar convocades de forma automàtica noves eleccions al Parlament de Catalunya, després d'haver-se esgotat el temps legal previst després de les eleccions del 27 de setembre.

Però de forma sorprenent per a la majoria, ahir els grups Junts pel Sí (JXSí) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) van arribar a un acord pel qual el Sr. Mas no es presenta a la reeleció com a President de la Generalitat i deixa pas a una altra persona -en aquest cas el Sr. Carles Puigdemont, actual alcalde de la Girona i president de l'Associació de Municipis per la Independència. (formada per 784 municipis i 49 altres ens locals de tot Catalunya). Com a contrapartida s'assegura l'estabilitat parlamentària amb 2 parlamentaris de la CUP que s'integren en el grup de JXSi, entre d'altres.

I s'ha arribat a aquest  punt després d'un llarg procés de reflexió, debats i negociacions entre les diverses forces polítiques que van aconseguir representació, liderades per la coalició Junts pel Sí (JXSí) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) i seguides d'aprop des de l'oposició per Ciutadans (C's), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Catalunya sí que es Pot (CarSiqueesPot), Partit Popular (PP).

I arribem a aquest nou escenari a partir del 1515, que diumenge 27 de desembre es va convertir en tota una anècdota, després que fos el número de vots que conformaren l'empat a la darrera votació de l'assemblea de la CUP a Sabadell. S'allargaven així una mica més les setmanes de negociacions dels partits polítics, i d'espera de la ciutadania. 

Davant del fet anecdòtic però real d'aquest empat a vots (1515 a favor i 1515 en contra de la proposta de suport de la CUP a la investidura del senyor Mas com a president de la Generalitat de Catalunya) va haver tot tipus de reaccions: somriures per l'esperpèntica situació que podria semblar extreta d'una pel·lícula còmica, acceptació democràtic del sistema assemblearisme "cupaire", rumors de trampes en el recompte de vots, crides a la dimissió del president en funcions Mas, de la convocatòria immediata de noves eleccions autonòmiques, o fins i tot, nova demanda al Govern Central de la suspensió de l'autonomia de Catalunya a partir de l'article 155 de la Constitució Espanyola.

La Real Academia de la Lengua Española defineix la política com a l'"Actividad de quienes rigen o aspiran a regir los asuntos públicos." o també "Actividad del ciudadano cuando interviene en los asuntos públicos con su opinión, con su voto, o de cualquier otro modo.".  I amb això és amb el que em quedo, el resultat de tot el que ha passat és política i ara com ara, gairebé tota ella portada des de la legalitat. Si l'acord esmentat serà un bon o un mal acord el temps ens ho dirà.

El que és segur es que tothom vol viure en millors condicions: feina, educació, salut, serveis.... El que vulguin els catalans respecte al seu estatus polític, ens ho dirà el temps, i tant de bo ells mateixos!

Quins missatges de Nadal! (2015)

Un cop més, durant aquests dies de Nadal i cap d'any, el Papa Francesc fa els seus habituals discursos. Un d'aquests és el que va adreçar als membres de la Cúria Vaticana dilluns 21, amb el que va voler donar continuïtat als seus dos discursos dels anys anteriors.

L'entrada del Bloc de 22 de desembre de 2014 "Quins missatges de Nadal!" recull un resum del missatge de l'any anterior. Si vols llegir el text del d'enguany ves-hi al següent enllaç. Transcric les parts que m'han semblat més significatives:

...En la meva primera trobada amb vosaltres, el 2013, vaig voler subratllar dos aspectes importants i inseparables del treball curial: la professionalitat i el servei, indicant com a model a imitar la figura de sant Josep. En lloc d’això l’any passat, per preparar-nos al sagrament de la Reconciliació, vàrem parlar d’algunes temptacions i “malalties” – el “catàleg de les malalties curials”; avui en canvi parlaré dels “antibiòtics curials” – que podrien afectar a cada cristià, a cada cúria, comunitat, congregació, parròquia i moviment eclesial. Malalties que requereixen prevenció, supervisió, atenció i, per desgràcia, en alguns casos, intervencions doloroses i perllongades. 

...Seria una gran injustícia no expressar un agraïment sentit i un encoratjament necessari a totes les persones sanes i honestes que treballen amb dedicació, devoció, fidelitat i professionalitat, oferint a l’Església i al Successor de Pere la satisfacció per la seva solidaritat i obediència, així com les seves generoses oracions.

D’altra banda, la resistència, el cansament i les caigudes de les persones i dels ministres representen també lliçons i ocasions de creixement, i mai de desànim. Són oportunitats per tornar a l’essencial, que ‎significa prendre consciència del coneixement que tenim de nosaltres mateixos, de Déu, del proïsme, del sensus Ecclesiae i del sensus fidei.

D’aquest tornar a l’essencial voldria parlar-vos-en avui, ara que som a l’inici del pelegrinatge de l’Any Sant de la Misericòrdia, inaugurat per l’Església fa pocs dies, i que representa per a ella i per a tots nosaltres una forta crida a l’agraïment, a la conversió, a la renovació, a la penitència i a la reconciliació. 

Així, en el context d’aquest Any de la Misericòrdia i de la preparació al Sant Nadal, que ja és a prop, vull presentar-vos una ajuda pràctica per poder viure fructuosament aquest temps de gràcia. Es tracta d’una “llista de les virtuts necessàries” per a qui presta servei a la Cúria i per a tots aquells que volen fer fecunda la seva dedicació o el seu servei a l’Església. 

1. Missionarietat i pastoralitat. La fe és un do, però la mesura de la nostra fe es prova també amb la capacitat que tenim de comunicar-la. Cada batejat és missioner de la Bona Nova en primer lloc amb la seva vida, amb el seu treball i amb el seu joiós i convençut testimoni.

2. Idoneïtat i sagacitat. La idoneïtat requereix l’esforç personal per adquirir els requisits necessaris i requerits per a l’exercici de la major part de les seves tasques, amb la intel·ligència i la intuïció. És contrària a les recomanacions i al suborn. La sagacitat és la promptitud de la ment per comprendre i enfrontar-se a les situacions amb saviesa i creativitat. Idoneïtat i saviesa representen també la resposta humana a la gràcia divina, quan cadascun de nosaltres segueix aquella famosa dita: “fer-ho tot com si Déu no existís i, a continuació, deixar-ho tot a Déu com si jo no existís”. 

3. Espiritualitat i humanitat. L’espiritualitat és la columna vertebral de qualsevol servei en l’Església i en la vida cristiana. Ella és el que alimenta tot el que fem, li dóna suport i el protegeix de la fragilitat humana i de les temptacions quotidianes. La humanitat és el que encarna l’autenticitat de la nostra fe. Qui renuncia a la pròpia humanitat renuncia a tot. La humanitat és el que ens fa diferents de les màquines i dels robots que no senten i no es commouen. 

4. Exemplaritat i fidelitat. El beat Pau VI va recordar a la Cúria – l’any 63 – «la seva vocació a l’exemplaritat». Exemplaritat per evitar els escàndols que fereixen les ànimes i amenacen la credibilitat del nostre testimoni. Fidelitat a la nostra consagració, a la nostra vocació, recordant sempre les paraules de Crist: «Qui és fidel en les coses petites, és fidel també en les coses importants; i qui és deshonest en les coses petites, és deshonest també en les coses importants» (Lc 16,10).

5. Racionalitat i amabilitat. La racionalitat serveix per evitar els excessos emotius i l’amabilitat per evitar els excessos de la burocràcia i de les programacions i planificacions. Són qualitats necessàries per a l’equilibri de la personalitat. Tots els excessos són  indici d’algun desequilibri, ja sigui l’excés en la racionalitat, ja sigui en l’amabilitat.

6. Innocuïtat i determinació. La innocuïtat que ens fa cautes en el judici, capaços d’abstenir-nos d’accions impulsives i precipitades. És la capacitat de treure el millor de nosaltres mateixos, dels altres i de les situacions actuant amb atenció i comprensió. És el fer als altres allò que voldries que et fessin a tu (cfr Mt 7,12 e Lc 6,31). La determinació és l’obrar amb voluntat decidida, amb visió clara i amb obediència a Déu, i només per la llei suprema de la salus animarum (cfr CIC, can. 1725).

7. Caritat i veritat. Dues virtuts indissolubles de l’existència cristiana: “fer la veritat en la caritat i viure la caritat en la veritat” (cfr Ef 4,15). Fins al punt que la caritat sense veritat esdevé ideologia de la bondat destructiva i la veritat sense caritat esdevé la voluntat cega de “jutjar-ho” tot.

8. Honestedat i maduresa. L’honestedat és la rectitud, la coherència i l’obrar amb sinceritat absoluta respecte a nosaltres mateixos i a Déu. Qui és honest no obra rectament només sota la mirada del vigilant o del superior; l’honest no té por de ser sorprès, perquè no enganya mai el qui confia en ell. L’honest no és mai prepotent sobre les persones o sobre les coses que li han estat confiades per administrar, com el «servent dolent» (Mt 24,48). L’honestedat és la base sobre la qual es recolzen totes les altres qualitats. Maduresa és l’esforç trobar l’harmonia entre les nostres capacitats físiques, psíquiques i espirituals. És la meta i l’èxit d’un procés de desenvolupament que no s’acaba mai i que no depèn de l’edat que tinguem.

9. Respectuositat i humilitat. La respectuositat és la qualitat de les ànimes nobles i delicades; de les persones que miren de demostrar un respecte autèntic als altres, a la seva feina, als superiors i als subordinats, als documents, al secret i a la privacitat; les persones que saben escoltar atentament i parlar educadament. La humilitat és la virtut dels sants i de les persones plenes de Déu, que com més creix la seva importància més creix en ells la consciència de no ser res i de no poder fer res sense la gràcia de Déu (cfr Gv 15,8).

10.“Dadivositat” – tinc el vici dels neologismes –  i atenció. Com més confiança tenim en Déu i en la seva providència som més generosos d’esperit i som més oberts a donar, sabent que com més es dóna més es rep. L’atenció és tenir cura dels detalls i oferir el millor de nosaltres i no abaixar mai la guàrdia sobre els nostres vicis i mancances. Sant Vicenç de Paul pregava així: “Senyor, ajuda’m adonar-me’n ara: d’aquells que tinc a prop meu, d’aquells que estan preocupats i ‎desorientats, d’aquells que sofreixen sense manifestar-ho, d’aquells que se senten aïllats sense voler-ho”.

11. Impavidesa i promptitud. Ésser impàvid significa no espantar-se davant les dificultats, com Daniel a la fossa dels lleons, com David davant de Goliat; significa obrar amb audàcia i determinació i sense tebiesa «com un bon soldat» (2 Tm 2,3-4); significa saber donar el primer pas sense demora, com Abraham i com Maria. La promptitud és el saber obrar amb llibertat i agilitat sense inclinació a les coses materials que passen. Ésser prompte vol dir estar sempre a punt, sense sobrecarregar-vos mai de coses inútils i tancant-vos en els propis projectes, i sense deixar-se dominar per l’ambició.

12. I finalment atendibilitat i sobrietat. Fiable és aquell que sap mantenir els compromisos amb serietat i fiabilitat quan és observat però sobre tot quan es troba sol; és aquell que irradia al voltant seu un sentit de tranquil·litat perquè no traeix mai la confiança que li ha estat donada. La sobrietat és la capacitat de renunciar al que és superflu i de resistir a la lògica consumista dominant. La sobrietat és mirar el món amb els ulls de Déu i amb la mirada dels pobres i amb els pobres. La sobrietat és un estil de vida que indica la primacia de l’altre com a principi jeràrquic i expressa l’existència com l’atenció i el servei als altres. Qui és sobri és una persona coherent i essencial en tot, perquè sap reduir, recuperar, reciclar, reparar i viure amb el sentit de la mesura. 

Estimats germans, la misericòrdia no és un sentiment passatger, sinó que és la síntesi de la Bona Notícia, és l’opció de qui vol tenir els sentiments del Cor de Jesús, de qui vol seguir seriosament el Senyor que ens demana: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare» (Lc 6,36; cfr Mt 5,48). Afirma el pare Ermes Ronchi: «La Misericòrdia és: escàndol per a la justícia, bogeria per a la intel·ligència, consol per a nosaltres deutors. El deute d’existir, el deute de ser estimats només es paga amb la misericòrdia».

Així doncs, que la misericòrdia guiï els nostres passos, inspiri les nostres reformes, il·lumini les nostres decisions. Que sigui la columna vertebral del nostre treball. Que ens ensenyi quan hem d’anar endavant i quan hem de fer passes enrere. Que ens faci llegir la petitesa de les nostres accions en el gran projecte de salvació de Déu i en la majestuositat i en el misteri  de la seva obra.

Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les d'espiritualitat i humanitat. Espiritualitat que ens apropa al misteri de Déu, només visible en el Verb Encarnat que és el Fill Jesús i en l'esperit que continua bufant avui en dia. Humanitat que ens fa ser menys animals i més persones, més humans. Algú va dir que ser cristià no és més que un grau més compromès de ser humà.

Quines veus tu més importants en la relació amb els altres?

Nacions Unides 75 anys: felicitats i coratge!

El 24 d'octubre de 1945 entrava en vigor el tractat internacional anomenat "Carta de les Nacions Unides" a través de la qual es creava l'Organització de les Nacions Unides, amb seu principal a Nova York. El tractat va ser signat pels 51 països originaris a la ciutat de Sant Francisco (EUA) 6 mesos abans. 

Actualment en formen part 193 països del món i són observadors permanents el Vaticà, l'Orde Sobirana i Militar de Malta, i l'Estat de Palestina. Hi ha només un petit conjunt de països d'arreu del món que no en formen part al no estar reconeguts internacionalment.

La carta de les Nacions Unides en el seu preàmbul defineix tota una sèrie de plantejaments prou interessants com a pobles germans. Cal recordar que es venia de les 2 grans guerres mundials del segle XX en el que havien mort milions de persones i mig món havia quedat destrossat.

---

Si bé és cert els guanys aconseguits per NU al llarg d'aquests anys han estat molts i que aquesta organització és l'únic fòrum universal de diàleg entre tots els Estats, cal no oblidar que aquesta organització és allò que els Estats membres volen que sigui i si a l'Assemblea General hi ha el principi "d'un Estat un vot", el poder de cadascun d'ells és objectivament diferent: els 5 membres permanents del Consell de Seguretat poden vetar ells sol qualsevol resolució, en contra de tota la resta. També els països poden deixar de pagar les seves quotes anuals si no els interessa recolzar econòmicament alguna iniciativa presa per la majoria. I no diguem els tractats i acords bilaterals que s'estableixen per obligar a països més petits a votar el que interessa als grans.

Per tant cal preguntar-se, aquesta Organització Internacional és necessària? la meva resposta és afirmativa. I també, ha de ser NU tal com és en l'actualitat? I en aquest cas la resposta és que no. I això ho demostra el fet que ja des del seu naixement, el 1945, hi ha tot un moviment que reclama una reforma de l'organització amb una reflexió seriosa sobre quines Nacions Unides necessita la societat internacional del segle XXI.

Davant de tot això, felicitats i coratge NU!