dimarts, 31 de maig del 2016

Europa, cap a on vas, Europa? (3)

Aquesta d'avui dóna continuïtat a l'Entrada "Europa, què t'ha passat Europa?" de 10 de maig passat i a les Entrades "Europa, cap a on vas, Europa? (1)" de 17 de maig i  "Europa, cap a on vas, Europa? (2)" de 24 de maig.

Aprofitant que ahir dia 9 es celebrava el dia d'Europa va ser un bon moment per a reflexionar al respecte... i ho faig a partir del discurs que el Papa Francesc va fer a la ciutat del Vaticà davant les autoritats europees, en el moment de rebre el premi Carlemagne.

Després de plantejar-los una pregunta incòmoda -Europa, què t'ha passat Europa?- proposà 3 línies d'actuació, 3 possibles solucions: integració, comunicació i capacitat de generar. Transcric la segona part del discurs del pontífex als líders europeus dedicada a la capacitat de generar
Esta transfusión de memoria nos permite inspirarnos en el pasado para afrontar con valentía el complejo cuadro multipolar de nuestros días, aceptando con determinación el reto de «actualizar» la idea de Europa. Una Europa capaz de dar a luz un nuevo humanismo basado en tres capacidades: la capacidad de integrar, capacidad de comunicación y la capacidad de generar.
Capacidad de generar

El diálogo, y todo lo que este implica, nos recuerda que nadie puede limitarse a ser un espectador ni un mero observador. Todos, desde el más pequeño al más grande, tienen un papel activo en la construcción de una sociedad integrada y reconciliada. Esta cultura es posible si todos participamos en su elaboración y construcción. La situación actual no permite meros observadores de las luchas ajenas. Al contrario, es un firme llamamiento a la responsabilidad personal y social.

En este sentido, nuestros jóvenes desempeñan un papel preponderante. Ellos no son el futuro de nuestros pueblos, son el presente; son los que ya hoy con sus sueños, con sus vidas, están forjando el espíritu europeo. No podemos pensar en el mañana sin ofrecerles una participación real como autores de cambio y de transformación. No podemos imaginar Europa sin hacerlos partícipes y protagonistas de este sueño.

He reflexionado últimamente sobre este aspecto, y me he preguntado: ¿Cómo podemos hacer partícipes a nuestros jóvenes de esta construcción cuando les privamos del trabajo; de empleo digno que les permita desarrollarse a través de sus manos, su inteligencia y sus energías? ¿Cómo pretendemos reconocerles el valor de protagonistas, cuando los índices de desempleo y subempleo de millones de jóvenes europeos van en aumento? ¿Cómo evitar la pérdida de nuestros jóvenes, que terminan por irse a otra parte en busca de ideales y sentido de pertenencia porque aquí, en su tierra, no sabemos ofrecerles oportunidades y valores?

«La distribución justa de los frutos de la tierra y el trabajo humano no es mera filantropía. Es un deber moral». Si queremos entender nuestra sociedad de un modo diferente, necesitamos crear puestos de trabajo digno y bien remunerado, especialmente para nuestros jóvenes.

Esto requiere la búsqueda de nuevos modelos económicos más inclusivos y equitativos, orientados no para unos pocos, sino para el beneficio de la gente y de la sociedad. Pienso, por ejemplo, en la economía social de mercado, alentada también por mis predecesores (cf. Juan Pablo II, Discurso al Embajador de la R. F. de Alemania, 8 noviembre 1990). Pasar de una economía que apunta al rédito y al beneficio, basados en la especulación y el préstamo con interés, a una economía social que invierta en las personas creando puestos de trabajo y cualificación.

Tenemos que pasar de una economía líquida, que tiende a favorecer la corrupción como medio para obtener beneficios, a una economía social que garantice el acceso a la tierra y al techo por medio del trabajo como ámbito donde las personas y las comunidades puedan poner en juego «muchas dimensiones de la vida: la creatividad, la proyección del futuro, el desarrollo de capacidades, el ejercicio de los valores, la comunicación con los demás, una actitud de adoración. Por eso, en la actual realidad social mundial, más allá de los intereses limitados de las empresas y de una cuestionable racionalidad económica, es necesario que “se siga buscando como prioridad el objetivo del acceso al trabajo […] para todos”» (Laudato si’,127).

Si queremos mirar hacia un futuro que sea digno, si queremos un futuro de paz para nuestras sociedades, solamente podremos lograrlo apostando por la inclusión real: «esa que da el trabajo digno, libre, creativo, participativo y solidario». Este cambio (de una economía líquida a una economía social) no sólo dará nuevas perspectivas y oportunidades concretas de integración e inclusión, sino que nos abrirá nuevamente la capacidad de soñar aquel humanismo, del que Europa ha sido la cuna y la fuente.
Continuarà...


Algunes apreciacions:
  • El diàleg comporta una presa de decisió que cal aplicar. Cal que tothom es "mulli".
  • Tothom, del més petit al més gran té un lloc en la construcció d'un món millor.
  • Cal fer partícips els joves, que amb la seva empenta  no seran el futur, són ja el present.
  • La justa distribució dels bens de la terra i del treball humà és una qüestió moral.
  • Cal buscar nous models econòmics, més justos amb les persones. 
  • El pas de l'economia líquida a l'economia social és un camí que ens farà més humans.  
I afegeixo jo: 
  • Pot semblar una forma molt minsa d'educar el jovent en aquest paper d'actor, però jo intento donar protagonisme els adolescents amb els que em moc facilitant la seva autonomia: llavors són ells els que reparteixen, els que re expliquen la lliçó als companys, els que valoren les seves pròpies accions, els que s'apropen als professors a preguntar, els que de forma educada defensen els seus drets, els que prenen les seves decisions, els que...
  • Quan empresarialment les coses no van prou bé, en l'actualitat existeix les pre jubilacions, els concursos de creditors, les indemnitzacions pactades... Com es veuria el reduir la jornada laboral unes hores per encabir els qui sobren? I si implica rebaixar també el sou? 
Les actuals decisions que es necessiten, podem prendre-les o no, per moral. En un futur.. serà per seguretat o supervivència.

dimarts, 24 de maig del 2016

Europa, cap a on vas, Europa? (2)

Aquesta d'avui dóna continuïtat a l'Entrada "Europa, què t'ha passat Europa?" de 10 de maig passat i a l'Entrada "Europa, cap a on vas, Europa? (1)" de 17 de maig.

Aprofitant que ahir dia 9 es celebrava el dia d'Europa va ser un bon moment per a reflexionar al respecte... i ho faig a partir del discurs que el Papa Francesc va fer a la ciutat del Vaticà davant les autoritats europees, en el moment de rebre el premi Carlemagne.

Després de plantejar-los una pregunta incòmoda -Europa, què t'ha passat Europa?- proposà 3 línies d'actuació, 3 possibles solucions: integració, comunicació i capacitat de generar. Transcric la segona part del discurs del pontífex als líders europeus dedicada a la capacitat de comunicar
Esta transfusión de memoria nos permite inspirarnos en el pasado para afrontar con valentía el complejo cuadro multipolar de nuestros días, aceptando con determinación el reto de «actualizar» la idea de Europa. Una Europa capaz de dar a luz un nuevo humanismo basado en tres capacidades: la capacidad de integrar, capacidad de comunicación y la capacidad de generar.
Capacidad de diálogar

Si hay una palabra que tenemos que repetir hasta cansarnos es esta: diálogo. Estamos invitados a promover una cultura del diálogo, tratando por todos los medios de crear instancias para que esto sea posible y nos permita reconstruir el tejido social. La cultura del diálogo implica un auténtico aprendizaje, una ascesis que nos permita reconocer al otro como un interlocutor válido; que nos permita mirar al extranjero, al emigrante, al que pertenece a otra cultura como sujeto digno de ser escuchado, considerado y apreciado. Para nosotros, hoy es urgente involucrar a todos los actores sociales en la promoción de «una cultura que privilegie el diálogo como forma de encuentro, la búsqueda de consensos y acuerdos, pero sin separarla de la preocupación por una sociedad justa, memoriosa y sin exclusiones» (Evangelii gaudium, 239). La paz será duradera en la medida en que armemos a nuestros hijos con las armas del diálogo, les enseñemos la buena batalla del encuentro y la negociación. De esta manera podremos dejarles en herencia una cultura que sepa delinear estrategias no de muerte, sino de vida, no de exclusión, sino de integración.

Esta cultura de diálogo, que debería ser incluida en todos los programas escolares como un eje transversal de las disciplinas, ayudará a inculcar a las nuevas generaciones un modo diferente de resolver los conflictos al que les estamos acostumbrando. Hoy urge crear «coaliciones», no sólo militares o económicas, sino culturales, educativas, filosóficas, religiosas. Coaliciones que pongan de relieve cómo, detrás de muchos conflictos, está en juego con frecuencia el poder de grupos económicos. Coaliciones capaces de defender las personas de ser utilizadas para fines impropios. Armemos a nuestra gente con la cultura del diálogo y del encuentro."
Continuarà...


Algunes apreciacions:
  • Diàleg, diàleg, diàleg...
  • Cal acceptar l'altre com a interlocutor vàlid, digne de ser escoltat, considerat i estimat.
  • El diàleg és la base de la pau. La pau serà duradora si eduquem els nostres fills en el diàleg.
  • Més NU, FMI, BM, UE, OTAN.... o millor més FAO, OMS, OIT, UNESCO... 
I afegeixo jo: 
  • Com els hi costa als nostres polítics espanyols el diàleg!!! Política és diàleg. Hem viscut una veritable política les dècades anteriors, en les que han primat les majories absolutes?
  • Tot i tenir molts un objectiu comú a Catalunya, com costa el diàleg. 
  • I a la resta d'Espanya, sense rumb fix, sense objectiu comú, com més que hi costa. Hi ha problemes que ni els volem veure. A repetir eleccions el 26J, que no hi ha pressa!
  • A l'escola... sessions de tutoria, equips de mediació i altres... poc a poc es van potenciant bones iniciatives en aquest camí que ens proposa Francesc. 
  • I a l'empresa? Es queden tan sols en objectius pedagògics? Es promou el diàleg vertical? O és un monòleg? 
Ens cal una nova cultura de la pau, pau propera, la del diàleg.
Tant de bo sapiguem viure el diàleg i educar-ho als infants!

dilluns, 23 de maig del 2016

Per les víctimes de la LGTBfòbia

Avui dilluns 23, l'Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, ACGIL organitza una pregària per les víctimes de la LGTBfòbia, a partir de la celebració del Dia Internacional del passat dia 17. La pregària serà al Santuari de l'Ajuda (c. Sant Pere més baix, 18 de Barcelona) a les 20'30h.

També durant aquests dies a l'escola on hi treballo se'ns vol formar al professorat entorn a la prevenció dels abusos sexuals a menors, fruit de tota la sèrie d'incidents que han anat sortint als mitjans de comunicació durant aquest curs escolar. Formació que equips directius, coordinadors d'àrea i etapes i altres membres ja havien rebut. Tot vehiculat a través de la campanya que s'ha anomenat "Dóna-li la volta, trenca el silenci".

Aprofitant l'oportunitat  vull fer un recull de frases que he sentit i he pogut llegir en aquests mesos. Prefereixo no identificar en alguns casos als seus autors:
  • "Què han de sortir ara, tants anys després, aquests a explicar aquestes coses?", anònim.
  • "Com a pares confiem en els que esteu ara, si no els nostres fills no seguirien a l'escola.", pare d'alumnes d'infantil i primària.
  • “Realmente admiro vuestro serio trabajo en la educación. Espero que ustedes puedan reforzar su compromiso en el campo de la protección.", pare Hans Zollner, vicerrector acadèmic de la Universitat Gregoriana de Roma.
  • "L'acció que ha fet el diari ha estat un atac frontal, amb quin objectiu?", anònim.
  • "Las víctimas son nuestra prioridad absoluta; la reputación de nuestro Instituto es secundaria. Deseamos aumentar nuestra conciencia y nuestro compromiso”, h.Emili Turú, Superior General de l'Institut Marista.
  • "Per sobre dels abusos sexuals, aquests casos són d'abús d'autoritat, una demostració de poder, poder que en realitat no es té", alumne de secundària
  • ...
Però el meu objectiu en aquest moment és presentar un altre problema en el que no s'està fent res. Ni com a escola, ni com a Església ni com a societat. I com a famílies, pel que puc intuir a través de les converses a les classes d'ètica en les que de vegades surten alguns d'aquests temes, tampoc. El bullying o assetjament escolar per motius d'identitat sexual. Com que no són gaires els casos, fem com els estruços, que amaguen la vista per evitar el problema. Amb la diferència que nosaltres, com a éssers racionals, sabem que el problema hi continua. 

I tot això bé a partir de l'informe d'investigació "Creixen les denúncies per ‘bullying’ homòfob a l’escola" (enllaç), de Laura Aznar en el butlletí  El crític. Segons un recent estudi fet a la Gran Bretanya, el bullying afecta a la salut fins i tot, 40 anys després.

El cas més conegut en els medis va ser el del jove de Badalona de 17 anys, Alan, que va decidir suïcidar-se el 24 de nadal de 2015. 


Què és el que allò que el silenci, acaba provocant? Pensar que està malament, que soc diferent, que sóc jo el culpable...?
Què fem com a escola? Ser còmplices del silenci socialment establert? 
Què fem com a escola cristiana... seguim la doctrina oficial o acollim als "menys desafavorits" com feia Jesús?
Com a comunitats i grups cristians, preguem, o ni tan sols això?
I com a pares... només faríem alguna cosa si el meu fill o filla en viu aquesta situació?

dissabte, 21 de maig del 2016

Pregant durant el dia

Inicio amb aquesta Entrada una nova secció del Bloc dedicada a reflexionar i presentar diverses formes de pregar. Les podràs trobar cercant l'etiqueta "Pregària, com?"

I per aquesta primera aprofito una idea del bloc personal del jesuïta Jesús Renau dins del web CatalunyaReligió.cat


"Estic en tensió perquè fa més d’un any que no tinc feina. Fa dies que tinc una obsessió que no em deixa dormir, sento un mal a l’estómac i penso si tinc un càncer. Saps, em domina un pensament absurd: no sé si la meva parella m’enganya. Diuen que a la primavera la sang s’altera; cada dia exploto com a mínim set vegades, dec ser insuportable. Cada cop que entra aquella professora a l’aula em sento indignada i plena d’ira. Fa cinc hores que sóc a la cua de les entrades; penso que quan em toqui ja no en quedaran. (i moltes altres situacions pitjors)" 
Com pregar en situacions com aquestes i tantes de semblants i possiblement pitjors? 
Tu, quan vas fer el recés, veies molt clar que cada dia havies de pregar una llarga estona i amb l’evangeli a la mà.

En moments forts, com ara la Marxa de Nadal, el Cap de Setmana Contemplatiu, la Pasqua... et resulta prou fàcil en els grups. Hi ha un horari establert, algú l'ha preparat, el grup acompanya... Però en el dia a dia, ja no saps què fer en mig de tanta tensió, de tants neguits i obsessions.

Fer estones llargues de meditació, i no diguem de contemplació, excepte que tinguis mitjans adquirits per prendre distància del que vius, com pot ser el ioga, no és recomanable. Per una raó molt senzilla: et passaràs el temps renovant les causes, els fets, les conseqüències dels neguits i obsessions. Serà una vertadera lluita. I al final pot passar que ni preguis ni hagis aclarit res, o segurament encara en sortiràs amb un volum més alt d’alteració obsessiva.

Què faig, doncs? Abandono la pregària? No, si us plau, no ho facis, que et fa falta. 

Però intenta difuminar-la en breus moments durant el dia. Per exemple: anant pel carrer, entrant a la biblioteca, esperant que et toqui el torn a la botiga... Un minut de conversa amb el teu Senyor, una petició, una acció de gràcies, una avemaria a la Mare de Déu, un dir-li a Déu que t’ajudi, un record pels refugiats, un “Hola, ja veus el que em passa, però confio en Tu”. Mantén la relació amb Déu en mig del batibull... Moments curts; poden fins i tot ser intensos. Mirades, silencis, recolzant-te en Ell... i molta, sí, molta paciència. Si trobes una església oberta, entra-hi uns moments, per dir-li: “Sóc aquí”.


Ell sempre està en tu i prou que sap el que et passa. Desitja que cerquis mitjans per normalitzar la teva vida, entendre't i acceptar-te i anar diluint, així, les tensions... en el possible. Res, doncs, de perdre el contacte.

Em sembla bé, recuperar una part del text de la cançó "Dios está aqui"... 

Lo puedes sentir en este mismo instante 
lo puedes sentir muy cerca de tu corazon 
te puede ayudar en ese problema que tienes 
Jesús esta aqui si tu quieres lo puedes sentir. 

dimarts, 17 de maig del 2016

Europa, cap a on vas, Europa? (1)

Aquesta d'avui dóna continuïtat a l'Entrada "Europa, què t'ha passat Europa?" de 10 de maig passat a partir de la celebració del dia d'Europa.

Aprofitant que ahir dia 9 es celebrava el dia d'Europa va ser un bon moment per a reflexionar al respecte... i ho faig a partir del discurs que el Papa Francesc va fer a la ciutat del Vaticà davant les autoritats europees, en el moment de rebre el premi Carlemagne.

Després de plantejar-los una pregunta incòmoda -Europa, què t'ha passat Europa?- proposà 3 línies d'actuació, 3 possibles solucions: integració, comunicació i capacitat de generar. Transcric la segona part del discurs del pontífex als líders europeus dedicada a la capacitat d'integrar
Esta transfusión de memoria nos permite inspirarnos en el pasado para afrontar con valentía el complejo cuadro multipolar de nuestros días, aceptando con determinación el reto de «actualizar» la idea de Europa. Una Europa capaz de dar a luz un nuevo humanismo basado en tres capacidades: la capacidad de integrar, capacidad de comunicación y la capacidad de generar.
Capacidad de integrar

Erich Przywara, en su magnífica obra La idea de Europa, nos reta a considerar la ciudad como un lugar de convivencia entre varias instancias y niveles. Él conocía la tendencia reduccionista que mora en cada intento de pensar y soñar el tejido social. La belleza arraigada en muchas de nuestras ciudades se debe a que han conseguido mantener en el tiempo las diferencias de épocas, naciones, estilos y visiones. Basta con mirar el inestimable patrimonio cultural de Roma para confirmar, una vez más, que la riqueza y el valor de un pueblo tiene precisamente sus raíces en el saber articular todos estos niveles en una sana convivencia. Los reduccionismos y todos los intentos de uniformar, lejos de generar valor, condenan a nuestra gente a una pobreza cruel: la de la exclusión. Y, más que aportar grandeza, riqueza y belleza, la exclusión provoca bajeza, pobreza y fealdad. Más que dar nobleza de espíritu, les aporta mezquindad.

Las raíces de nuestros pueblos, las raíces de Europa se fueron consolidando en el transcurso de su historia, aprendiendo a integrar en síntesis siempre nuevas las culturas más diversas y sin relación aparente entre ellas. La identidad europea es, y siempre ha sido, una identidad dinámica y multicultural.

La actividad política es consciente de tener entre las manos este trabajo fundamental y que no puede ser pospuesto. Sabemos que «el todo es más que la parte, y también es más que la mera suma de ellas», por lo que se tendrá siempre que trabajar para «ampliar la mirada para reconocer un bien mayor que nos beneficiará a todos» (Evangelii gaudium, 235). Estamos invitados a promover una integración que encuentra en la solidaridad el modo de hacer las cosas, el modo de construir la historia. Una solidaridad que nunca puede ser confundida con la limosna, sino como generación de oportunidades para que todos los habitantes de nuestras ciudades —y de muchas otras ciudades— puedan desarrollar su vida con dignidad. El tiempo nos enseña que no basta solamente la integración geográfica de las personas, sino que el reto es una fuerte integración cultural.

De esta manera, la comunidad de los pueblos europeos podrá vencer la tentación de replegarse sobre paradigmas unilaterales y de aventurarse en «colonizaciones ideológicas»; más bien redescubrirá la amplitud del alma europea, nacida del encuentro de civilizaciones y pueblos, más vasta que los actuales confines de la Unión y llamada a convertirse en modelo de nuevas síntesis y de diálogo. En efecto, el rostro de Europa no se distingue por oponerse a los demás, sino por llevar impresas las características de diversas culturas y la belleza de vencer todo encerramiento. Sin esta capacidad de integración, las palabras pronunciadas por Konrad Adenauer en el pasado resonarán hoy como una profecía del futuro: «El futuro de Occidente no está amenazado tanto por la tensión política, como por el peligro de la masificación, de la uniformidad de pensamiento y del sentimiento; en breve, por todo el sistema de vida, de la fuga de la responsabilidad, con la única preocupación por el propio yo»[6].
Continuarà...


Algunes apreciacions:
  • Són les nostres ciutats, llocs de convivència entre diversos àmbits i nivells? 
  • Convivim o vivim al costat però sense contacte? 
  • Ens apropem geogràficament o també culturalment, enriquint-nos de la diversitat?  
  • Integrem? I si ho fem, ho fem al mateix ritme? o esperem que es converteixin en nosaltres?
  • El rostre d'Europa s'ha distingit per les característiques de les diverses cultures. 
I afegeixo jo: 
  • Des del nostre espai dins d'Europa, el rostre d'Espanya és el de la diversitat de cultures i nacions? Sap l'Estat respectar-les i valorar-les?
  • I des de l'encara més petit espai que és Catalunya, és cert que vivim més fàcilment el sentiment de pertinença europea, però... com ho fem amb els nouvinguts que ens han fet passar dels 6 milions (finals del s.XX) als 7'5 milions de catalans actuals?
La capacitat d'integrar comença per la d'apropar-se. Tu ho fas? o esperes que l'altre doni el primer pas?
  

diumenge, 15 de maig del 2016

Pentecosta 2016, enviament al món

"Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres."
"Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:  --Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: --Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó."

  • Acaba avui el temps de Pasqua, el temps d'alegria per Jesús ressuscitat, el que implica que el seu missatge de Glòria pel món és possible. El que semblava ser la mort s'ha convertit en Vida. Això és el que ens proposa el text de l'Evangeli d'avui.
  • El text continua amb Jn 1, 19-24.29, l'escena en que arriba Tomàs, que no hi era abans, i no creu el que li expliquen els seus companys. Tema a tractar en un altre moment.

  • Amb el que hem vull quedar aquesta vegada és en l'enviament, "Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres." (cfr. Jn 20,21). Jesús envia la pau als deixebles i envia els deixebles al món.
  • El com actuem davant el món en el què ens ha tocat viure és una forma de resposta a la voluntat salvadora de Déu. Alguns cristians només viuen deixant passar la vida; alguns altres viuen com cal, seguint les pautes però sense implicar-se; en alguns casos, depenent de l'ambient extern, inclús ens amaguem del nostre ésser cristians; i els més agosarats fan seva la missió del Regne de Déu. Què n'hi ha, de possibilitats! 
Ets conscient de l'enviament que representa Pentacosta?
Si ja ho ets... a que et sents enviat entre els germans?


Vols llegir el text de l'Evangeli, Jn 20, 19-29?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 14 de maig del 2016

Encara estem així, amb el mercat laboral?

El 21 de juliol de 2015 escrivia una Entrada, "De la Rerum Novarum a la Laudato Si'" fent una presentació del que és la Doctrina Social de l'Església, incloent els llistat de les cartes encícliques socials dels diferents pontífexs des del 1891. 

Algunes d'aquestes encícliques, com la Rerum Novarum, de l'any 1891, incidien plenament en les necessitats de la classe treballadora. Avui, més de 125 anys després, tot i l'existència d'una més gran consciència social, de sindicats legals, de drets per a dones, infants i altres col·lectius... la situació no ha canviat gaire.

El vídeo "La dualitat del mercat laboral" del programa Valor Afegit, del Canal 33 de Televisió de Catalunya de maig de 2016 ens presenta diversos casos de l'estat de la qüestió a casa nostra, a Catalunya però també al conjunt de l'Estat Espanyol i a Europa. Els joves pateixen l'atur i la precarietat laboral més que ningú. I, mentrestant, els treballadors amb més edat que han conservat la feina solen gaudir de més estabilitat, de més sou i de millor representació sindical.

Veure el vídeo "Dualitat en el mercat laboral"
Si bé la Doctrina Social de l'Església pot ser un bon referent de cara a la legislació laboral, el que més em preocupa i vull fer esment és el paper de les entitats d'Església. Compleixen la legislació al peu de la lletra? Intenten també evitar alguns punts? Fan servir entitats "offshore" o paradisos fiscals? Fan una passa més en pro dels drets de les persones, dels cristians o potser es comporten com qualsevol gran empresa multinacional amb "el déu" dels diners per damunt de tot?

Em venen a la ment diversos exemples:
  • Fa uns dies un directiu em parlava de seguir la legislació al peu de la lletra en una qüestió de gestió escolar. Ni es plantejava tan sols el poder pensar més enllà de la llei. Hi ha quelcom que es diu seny, estudi, previsió, profetisme....
  • Fa uns dies trobava en un web molt crític amb determinata àmbits d'Església, una Entrada sobre algunes entitats d'Esglesia; concretament feia aquesta afirmació, "Sobre la F******s, se debería hablar largo y tendido, pero como resumen tendríamos que decir que es como una de tantas instituciones educativas de la Iglesia o de las Órdenes religiosas, nacidas con la intención de ser benéficas, pero que se han convertido en una máquina de hacer dinero". Hauria molt que dir sobre l'abast d'aquesta afirmació, però reflecteix en part la realitat.
  • ...
Què ens passa socialment que mantenim les estructures que ofeguen les persones?
Que li passa a l'Església que s'ho mira, però no acaba d'actuar profèticament?

dimecres, 11 de maig del 2016

Constructors de pau

Extrec aquesta entrevista del setmanari Catalunya Cristiana d'1 de maig de 2016. Tota una lliçó de pau encarnada a la vida des de petit, des de la pròpia opció religiosa, des del diàleg ecumènic i interreligiós, des de la pròpia consciència ciutadana acceptant les altres...



«Pau i bé!», li diem al pare Joan Botam quan surt a rebre’ns a la seva cel·la dels Caputxins de Sarrià. Malgrat que està delicat de salut, no ha dubtat a concedir-nos aquesta entrevista amb motiu del premi Constructors de Pau 2015, concedit per l’Institut Català Internacional per la Pau. La salut és delicada, però la seva vitalitat i memòria prodigiosa es mantenen en bon estat de forma. Botam farà 90 anys el proper 21 de setembre, un temps que per als que són de pagès com ell, nascut a les Borges Blanques, remet a la verema i a la dolçor embafadora del raïm.

Pau i bé! Quin és el sentit d’aquesta salutació? A l’Edat Mitjana, en temps de sant Francesc, hi havia una mena de trobador que anava cridant pels pobles «pau i bé». El franciscanisme va assumir aquesta expressió per a la seva espiritualitat i moviment cultural. 

En rebre el Premi ICIP Constructors de Pau 2015, vostè va dir que «la pau és la gran utopia que ens interpel·la d’arrel i sedueix». Quins elements la fan possible? Entenc la pau com un procés. No és estàtica, sinó que és un procés vital que s’identifica amb la mateixa vida que és creixença, moviment, creativitat, interrelació, harmonia. És d’alguna manera allò que presidex l’univers en el seu secret i en la seva intimitat. Aquelles voluntats, sensibilitats i moviments impulsius —espirituals, culturals— que insereixen en aquesta línia secreta de creixença són els constructors de pau. La pau no és tranquil·litat, sinó que és efervescència, moviment sempre en marxa vers aquesta utopia del secret del misteri, que evidentment per al creient és el principi que tot ho presideix, i per al no creient és aquest punt de referència vers el qual ens encaminem. En diem utopia de pau. 

Per construir la pau cal estar en pau amb un mateix? La pau és fonamentalment vida i testimoniatge. Quan assistia a les grans convencions sobre la pau, el que m’interessava no eren les elucubracions o especulacions d’uns i altres, sinó el seu interès a establir un punt de coincidència, una sintonia perfecta, en què tots es trobessin des del punt de vista de l’experiència humana, que, en definitiva, és una experiència relacional. 

La pau es conrea primerament a la infància. És determinant? Vostè va viure en una família en pau? Moltíssim. La meva primera pau és una pau familiar. Neixo en una família d’una parella que s’estima, que va festejar durant deu anys, que tenia la il·lusió del primer fill. Tant la meva germana com jo vam néixer al setembre en un poble de pagès, és a dir, al temps de la verema. En aquella època, les abelles que volten pels coves de raïm van tan llamineres de most que no tenen ni esma de picar o de posar el fibló. Una vida endolcida, una vida realitzada, una vida equilibrada no té esma de fer mal. 

El juny del 1939 ingressà a l’escola dels Caputxins de les Borges Blanques. Va descobrir un tarannà diferent d’Església? L’any 1939 els Caputxins van obrir l’escola a les Borges a tothom, sense cap mena de discriminació. Al poble, evidentment, hi havia gent maltractada, ressentida, que mútuament s’odiava. Recordo el director de l’escola passejant pel claustre tot posant pau entre persones enfrontades. Els caputxins van tenir una actitud d’obertura, de diàleg, d’acceptació, de catalanitat que no es va perdre mai, i amb una religiositat que respirava fejocisme. 

El seu pare, que mostrava sintonia amb l’anticlericalisme de l’època, no es va prendre gaire bé que vostè optés per la vida religiosa. Ho van viure amb pau a la seva família? Sí. Els pares no eren iguals. El pare tenia una sensibilitat de treballador, de progrés, de drets humans, d’honestedat, valors rebuts de la il·lustració. La mare era, en canvi, una dona interioritzada, que pregava i per conseqüent tenia una sensibilitat que anava més a fons de l’experiència humana. S’avenien molt. Aquell ambient em va fer sensible a les exigències i a les sintonies que et porten a la pau. Això em va predisposar, en converses amb el meu amic Jaume Vallès, a la vida religiosa. El Jaume, membre d’Acció Catòlica, tenia una il·lusió de vida familiar profunda. Jo m’hi sentia en sintonia però des d’un altre desig de més llibertat, de més volada. A l’escola dels Caputxins de les Borges ja havia rebut el missatge evangèlic. Sant Francesc d’Assís representava per a mi una mena d’atractiu, de punt de referència, d’il·luminació, que em va portar a sentir la crida a la vida franciscana. El pare no se n’adonava, però la mare, sí. Ella va entendre de seguida que em passava alguna cosa, ho devia comentar amb el pare i ell s’hi va revoltar. Va començar a buscar arguments en contra: no tenia 18 anys, era l’hereu, els amics l’avergonyirien… però mentrestant la mare em preparava l’equipatge. I quan va arribar el moment, el pare va reaccionar amb una línia de consens que demostrava la seva honestedat, rectitud i dignitat d’home. «El que vas a fer no m’agrada, però mai que rectifiquis, aquesta és casa teva.» 

Vostè ha estat testimoni de la guerra civil, la postguerra i la Segona Guerra Mundial. Això marca una trajectòria? Doncs sí. Recordo un dia de primers de gener del 1939, l’avi i jo havíem sortit als plans de l’Albi. Asseguts, vigilàvem les mules, i en aquell moment van comparèixer els bombarders alemanys Stuka vomitant sobre el poble la seva càrrega mortífera. «Avi, esteu trist?», li vaig preguntar. «Sí, Joan, això és el final, d’aquesta no sé si ens en sortirem.» Per tant, la guerra va ser un impacte emocional terrible. Al primer bombardeig al meu carrer va haverhi 40 morts, en un poble de 5.000 habitants. I senties els xiscles, la polseguera, i la gent que deia: «Que acabi la guerra, no importa qui guanyi.» Per tant, sentia un refús instintiu a la guerra, perquè la guerra és un infern. No hi ha ni vencedors ni vençuts, tots som perdedors. 

El papa Francesc parla avui d’una tercera guerra mundial en fascicles. La Segona Guerra Mundial, com la primera, va ser de blocs enfrontats, mentre que actualment hi ha un fraccionament terrible. Hi ha guerra als països nous de l’Àfrica, al món àrab també s’hi viu una guerra interna, i cal sumar-hi les hostilitats entre les potències occidentals. No hem resolt el problema de la reconciliació, de la justícia i de la pau, no hi ha arbitratge internacional sobre els temes de conflicte.

Vostè va ser consiliari de Pax Christi, des del 1956, un moviment internacional nascut arran de la Segona Guerra Mundial per treballar la pau i la reconciliació. Jo venia tocadet de la tensió antropològica entre cultura castellana i cultura catalana que havia viscut en pròpia pell a Salamanca, on vaig constatar que respecte de la catalanitat i de Catalunya hi havia una mala disposició evident. A l’etapa de Roma vaig descobrir un clima de recuperació democràtica, de llibertat, de diàleg i debat, d’una Església que esperava una renovació. L’any 1955 vaig arribar amb aquests antecedents a Barcelona. Em va venir a trobar Víctor Seix, un dels responsables de Pax Christi, un moviment laic catòlic internacional que en aquella època permetia una obertura. Entre les iniciatives que vam dur a terme, cal destacar les rutes de la pau que podien ser locals o internacionals. L’any 1960 vam organitzar la ruta de Montserrat, que recorregué tot Catalunya i en la qual vaig introduir el tema de la no-violència activa, dels moviments de resistència pacífica, d’objecció de consciència, de la consciència moral, de l’ètica cristiana. Va venir després l’encíclica Pacem in terris, de Joan XXIII, i va ser un bàlsam. 

Posteriorment es va crear l’Institut Víctor Seix de Polemologia. L’any 1967 Víctor Seix va morir a Frankfurt d’un accident de tramvia. Pax Christi va crear l’Institut Víctor Seix de Polemologia, amb l’objectiu d’estudiar l’arrel dels conflictes per tal d’anticipar-s’hi. Calia anar a les arrels des del punt de vista antropològic, històric, social i econòmic. De fet, quan vaig arribar al noviciat caputxí d’Arenys de Mar l’any 1945, aquesta idea germinal de la pau se’m va il·luminar com un do de Déu per a la humanitat i per a la història. Aquest do el vaig veure d’entrada des de sant Francesc com alguna cosa còsmica. En el càntic de sant Francesc («germà sol, germana lluna, germanes estrelles, germana mare terra, germans els que es reconcilien per amor») hi ha una visió d’univers creat del qual formem part. Així com podem parlar de pau còsmica, també podem fer-ho de pau històrica, de pau humana, de pau reconciliada, en definitiva, d’una pau sense adjectius. 

Té sentit ser pacifista avui dia? El moviment per la pau no ha mort, hi ha un moviment dispers, potser no gaire connectat ni organitzat, però hi ha ganes i insistència de pau. Quan des de Roma em mirava Catalunya en la perspectiva del retorn, vaig tenir la sort de comptar amb el mestratge del pare Miquel Batllori, que em va dirigir la tesi, Arnau de Vilanova, moralista, i amb el qual passava llarguíssimes estones de conversa. Em deia: «A Catalunya no s’introduirà mai la violència, perquè Catalunya és profundament contrària a la guerra.» Ha patit les guerres, mai no n’ha vençut cap i, per tant, està en el bon camí del refús instintiu a la violència. Després de presentar la tesi, un membre del tribunal em va dir: «Ara arribaràs a Catalunya, et faran provincial i tota aquesta recerca s’haurà acabat.»

I així va ser! No me’n pendeixo. M’han elegit democràticament en cinc ocasions. No m’hi he pogut negar, perquè no pots posar-te d’esquena a la realitat de la vida, de la societat, de la teva fraternitat. 

Quan a vostè li va tocar enfrontar-se al règim arran de la Caputxinada, tenia dubtes? Ni dubtes ni certeses, no era un plantejament conceptual. En certs moments no tens temps de pensar. De tu ha de sortir una cosa de la teva dignitat, de la teva identitat, de la teva forma de ser. 

Vostè és president del Centre Ecumènic de Catalunya. Com les esglésies cristianes poden parlar de pau i reconciliació si prèviament no estan reconciliades? El moviment ecumènic va néixer l’any 1955 als Caputxins de Sarrià quan va comparèixer el pastor luterà suec Gunnar Rosendal. Amb ell vam incentivar les primeres relacions ecumèniques, que no eren per motius creients, sinó per la defensa dels drets humans. Pax Christi treballava per la pau, però aquí a casa teníem problemes al nostre abast, ciutadans com els protestants que eren discriminats, perseguits, maltractats i ofesos. T’asseguro que les primeres vegades que vaig participar en un acte ecumènic em tremolaven les cames. Era tan nou poder pregar amb un creient que tenia una altra adjectivació. Era tan impactant tenir consciència que estaves cometent un acte delictuós. Després va arribar el Concili Vaticà II i ens va aportar més profunditat ecumènica. Si no responem a la pregària de Jesús que tots siguem u no serem capaços de ser creïbles. 

El pas següent ja és amb les altres religions. Després de la pregària d’Assís convocada l’any 1986 per Joan Pau II, el cardenal Narcís Jubany em va encomanar d’organitzar una pregària interreligiosa a la catedral de Barcelona. Ja em tens buscant jueus, budistes, musulmans, quàquers, adventistes… en vaig reunir disset. 

Quin va ser el moment més complicat? A mesura que els participants arribaven al Palau Episcopal, el cardenal Jubany es va adonar de la presència dels Hare Krishna. Va dir que si hi eren ells, ell no sortia. Li vaig dir: «Si traiem aquests, els trec tots.» Al final s’hi va avenir. Un altre moment delicat va ser a l’hora de disposar les disset denominacions al voltant del presbiteri de la catedral. El cardenal es volia constituir al mig. «Aquestes persones no són feligresos seus, vostè ha d’exercir d’amfitrió però no de president de la pregària», li vaig dir. Finalment també hi va accedir. 

Coincidint amb els Jocs Olímpics va néixer el Centre Abraham. Els intents perquè mantingués la vocació ecumènica i interreligiosa no van reeixir. Per què? El Centre Abraham va ser molt ben construït, però amb pocs recursos. Aquí va haver-hi l’equivocació. L’alcalde Pasqual Maragall va cedir els terrenys a l’arquebisbat de Barcelona amb el compromís que, després dels Jocs Olímpics, el Centre Abraham esdevingués parròquia. Nosaltres, però, havíem preparat un projecte d’actuació, de presència i d’integració per tal de prosseguir amb l’experiència dels Jocs Olímpics i fer del Centre Abraham un referent de retrobament, d’interreligiositat i de multiculturalitat. Quan el cardenal Ricard M. Carles va ser nomenat arquebisbe de Barcelona s’hi va negar.

L’any 2004 es va celebrar el IV Parlament de les Religions a Barcelona, què va significar? Convidat per l’Ajuntament de Barcelona, vaig participar l’any 1999 al III Parlament de les Religions del Món celebrat a Ciutat del Cap. Vam veure que era la gran oportunitat d’obrir Barcelona a la seva vocació mediterrània i universal de pau i bé. Per això, vaig enviar una carta al director executiu del Parlament, a Chicago, manifestant l’interès de la ciutat de Barcelona per acollir l’esdeveniment, sota el paraigua del Fòrum Universal de les Cultures 2004. Vam oferir l’experiència més reeixida del Fòrum, ja que va reunir més de 800 inscrits de tota procedència. 

Per aconseguir la candidatura d’organitzar el IV Parlament de les Religions, vostè va apel·lar a les arrels històriques de Catalunya. Des del punt de vista de la cultura i del pensament, la Catalunya medieval era una cultura de pau. El gran objectiu de Ramon Llull era la conversió del món perquè hi hagués pau; Arnau de Vilanova tenia la idea de la veritat de l’Evangeli, la concòrdia, la pau i la bondat; i Francesc Eiximenis treballava per la pau i la convivència a les ciutats. 

Guarda relació amb el que m’ha comentat abans de la «tensió antropològica» entre castellans i catalans? Crec que sí. Europa està configurada per pobles, i n’hi ha de més bel·licosos que altres. Crec que els castellans han nascut de la contesa, des d’Astúries fins al sud han viscut sempre en un clima de conquesta, de militarisme, de cavallerositat, de guerra. Això els dóna un aire de poder, de superioritat. 

I els almogàvers? Eren unes forces assalariades a càrrec d’almiralls com Roger de Llúria i Roger de Flor, sicilians a les ordres dels reis de Catalunya i Aragó. Quan Roger de Flor, el seu líder, va ser assassinat a Adrianòpolis, es va desfermar la venjança catalana que, de fet, no era catalana sinó dels almogàvers. Van fer autèntiques barbaritats. L’any 1982 una cinquantena de catalans i catalanes vam visitar el monestir de Simonos Petra, al Mont Athos, amb esperit de reconciliació. 

Així com les religions havien de ser constructores de pau, ara són instrumentalitzades al servei de la guerra. Aquest és un dels drames i tergiversacions més malèfiques que es pot fer de l’experiència creient. No pot ser que en nom de Déu es mati el germà, no hi ha cap motiu que ho justifiqui. En aquest sentit, no pot ser que els líders religiosos es deixin ensarronar per interessos espuris. 

Amb l’onada d’atemptats terroristes de tipus jihadista, com veu els propers anys? Tot i que és terrorífic, no ho és tant com els bombarders Stuka, Hiroshima i Nagasaki, Auschwitz. L’experiència humana, en la seva potencialiat, segons l’orientació que prengui, dóna aquestes sorpreses. Malgrat tot, la meva fe cristiana em fa ser optimista en el futur. Des d’aquesta potencial de fe, de positivitat i de predisposició, penso que és més el bé que hi ha que el mal. Per tant, no em deixo impressionar. Em fa mal, em dol, ho considero una estupidesa, però no m’aturo. Aquestes contradiccions i paradoxes em demostren que el món és viu i té possibilitats. Tot està per fer, tot és possible. 



Com vius la teva religió? 
Com a una experiència intima? Vivencial i compartida?
És un camí d'apropament als altres (altres religions, grups marginats...)

dimarts, 10 de maig del 2016

Europa, què t'ha passat Europa?

No és la primera vegada en aquest Bloc que recullo algun discurs papal ni algun tema sobre Europa. Un clar exemple l'Entrada "Dignitat dels ciutadans" de 26 de novembre de 2014. 

Aprofitant que ahir dia 9 es celebrava el dia d'Europa va ser un bon moment per a reflexionar al respecte... i ho faig a partir del discurs que el Papa Francesc va fer a la ciutat del Vaticà davant les autoritats europees, en el moment de rebre el premi Carlemagne.

Transcric la primera parts del discurs en la que el pontífex planteja una pregunta incòmoda als líders europeus, asseguts tots a les primeres fileres.
Ilustres señoras y señores:
Les doy mi cordial bienvenida y gracias por su presencia. Agradezco especialmente sus amables palabras a los señores Marcel Philipp, Jürgen Linden, Martin Schulz, Jean-Claude Juncker y Donald Tusk. Deseo reiterar mi intención de ofrecer a Europa el prestigioso premio con el cual he sido honrado: no hagamos un gesto celebrativo, sino que aprovechemos más bien esta ocasión para desear todos juntos un impulso nuevo y audaz para este amado Continente.
La creatividad, el ingenio, la capacidad de levantarse y salir de los propios límites pertenecen al alma de Europa. En el siglo pasado, ella ha dado testimonio a la humanidad de que un nuevo comienzo era posible; después de años de trágicos enfrentamientos, que culminaron en la guerra más terrible que se recuerda, surgió, con la gracia de Dios, una novedad sin precedentes en la historia. Las cenizas de los escombros no pudieron extinguir la esperanza y la búsqueda del otro, que ardían en el corazón de los padres fundadores del proyecto europeo. Ellos pusieron los cimientos de un baluarte de la paz, de un edificio construido por Estados que no se unieron por imposición, sino por la libre elección del bien común, renunciando para siempre a enfrentarse. Europa, después de muchas divisiones, se encontró finalmente a sí misma y comenzó a construir su casa.
Esta «familia de pueblos», que entretanto se ha hecho de modo meritorio más amplia, en los últimos tiempos parece sentir menos suyos los muros de la casa común, tal vez levantados apartándose del clarividente proyecto diseñado por los padres. Aquella atmósfera de novedad, aquel ardiente deseo de construir la unidad, parecen estar cada vez más apagados; nosotros, los hijos de aquel sueño estamos tentados de caer en nuestros egoísmos, mirando lo que nos es útil y pensando en construir recintos particulares. Sin embargo, estoy convencido de que la resignación y el cansancio no pertenecen al alma de Europa y que también «las dificultades puedan convertirse en fuertes promotoras de unidad».
En el Parlamento Europeo me permití hablar de la Europa anciana. Decía a los eurodiputados que en diferentes partes crecía la impresión general de una Europa cansada y envejecida, no fértil ni vital, donde los grandes ideales que inspiraron a Europa parecen haber perdido fuerza de atracción. Una Europa decaída que parece haber perdido su capacidad generativa y creativa. Una Europa tentada de querer asegurar y dominar espacios más que de generar procesos de inclusión y de transformación; una Europa que se va «atrincherando» en lugar de privilegiar las acciones que promueven nuevos dinamismos en la sociedad; dinamismos capaces de involucrar y poner en marcha todos los actores sociales (grupos y personas) en la búsqueda de nuevas soluciones a los problemas actuales, que fructifiquen en importantes acontecimientos históricos; una Europa que, lejos de proteger espacios, se convierta en madre generadora de procesos (cf. Evangelii gaudium, 223).
¿Qué te ha sucedido Europa humanista, defensora de los derechos humanos, de la democracia y de la libertad? ¿Qué te ha pasado Europa, tierra de poetas, filósofos, artistas, músicos, escritores? ¿Qué te ha ocurrido Europa, madre de pueblos y naciones, madre de grandes hombres y mujeres que fueron capaces de defender y dar la vida por la dignidad de sus hermanos?
El escritor Elie Wiesel, superviviente de los campos de exterminio nazis, decía que hoy en día es imprescindible realizar una «transfusión de memoria». Es necesario «hacer memoria», tomar un poco de distancia del presente para escuchar la voz de nuestros antepasados. La memoria no sólo nos permitirá que no se cometan los mismos errores del pasado (cf. Evangelii gaudium, 108), sino que nos dará acceso a aquellos logros que ayudaron a nuestros pueblos a superar positivamente las encrucijadas históricas que fueron encontrando. La transfusión de memoria nos libera de esa tendencia actual, con frecuencia más atractiva, a obtener rápidamente resultados inmediatos sobre arenas movedizas, que podrían producir «un rédito político fácil, rápido y efímero, pero que no construyen la plenitud humana» (ibíd. 224).
A este propósito, nos hará bien evocar a los padres fundadores de Europa. Ellos supieron buscar vías alternativas e innovadoras en un contexto marcado por las heridas de la guerra. Ellos tuvieron la audacia no sólo de soñar la idea de Europa, sino que osaron transformar radicalmente los modelos que únicamente provocaban violencia y destrucción. Se atrevieron a buscar soluciones multilaterales a los problemas que poco a poco se iban convirtiendo en comunes.
Robert Schuman, en el acto que muchos reconocen como el nacimiento de la primera comunidad europea, dijo: «Europa no se hará de una vez, ni en una obra de conjunto: se hará gracias a realizaciones concretas, que creen en primer lugar una solidaridad de hecho». Precisamente ahora, en este nuestro mundo atormentado y herido, es necesario volver a aquella solidaridad de hecho, a la misma generosidad concreta que siguió al segundo conflicto mundial, porque —proseguía Schuman— «la paz mundial no puede salvaguardarse sin unos esfuerzos creadores equiparables a los peligros que la amenazan».Los proyectos de los padres fundadores, mensajeros de la paz y profetas del futuro, no han sido superados: inspiran, hoy más que nunca, a construir puentes y derribar muros. Parecen expresar una ferviente invitación a no contentarse con retoques cosméticos o compromisos tortuosos para corregir algún que otro tratado, sino a sentar con valor bases nuevas, fuertemente arraigadas. Como afirmaba Alcide De Gasperi, «todos animados igualmente por la preocupación del bien común de nuestras patrias europeas, de nuestra patria Europa», se comience de nuevo, sin miedo un «trabajo constructivo que exige todos nuestros esfuerzos de paciente y amplia cooperación».
Esta transfusión de memoria nos permite inspirarnos en el pasado para afrontar con valentía el complejo cuadro multipolar de nuestros días, aceptando con determinación el reto de «actualizar» la idea de Europa. Una Europa capaz de dar a luz un nuevo humanismo basado en tres capacidades: la capacidad de integrar, capacidad de comunicación y la capacidad de generar.
Continuarà...


Algunes apreciacions:
  • Necessita en aquest moment actual, un nou impuls, Europa? El desitgem tots?
  • Continuen sent valors europeus, la creativitat, l'enginy, la capacitat d'aixecar-se i de sortir dels propis límits? Continua avui Europa volen ser un baluard de la pau, d'un edifici construït per Estats sense imposició?
  • On queda aquell ardent desig d'unitat dels primers fundadors?
  • Mantenim encara avui alguns models que provoquen violència i destrucció?
I afegeixo jo...
  • Què fas Espanya, en aquest sentit? (un únic exemple, només 18 refugiats sirians acollits, d'un compromís davant les institucions de 16.000?
  • Què vols fer, Catalunya?
Tant de bo el fer memòria ens permeti 
afrontar amb valor l'actualització de la nostra Europa 

diumenge, 8 de maig del 2016

La misericòrdia de Déu, també a l'Església (2)

Ara fa quatre mesos que els cristians i cristianes estem vivint la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la bula "Misericordiae Vultus" (enllaç castellàenllaç català) el text del número 12 en el qual Francesc continua la seva reflexió sobre el paper de la misericòrdia dins l'Església:
12. L'Església té la missió d'anunciar la misericòrdia de Déu, cor palpitant de l'Evangeli, que pel seu mitjà ha d'aconseguir la ment i el cor de cada persona. L’Esposa de Crist fa seu el comportament del Fill de Déu que surt a l’encontre de tots, sense excloure ningú. En el nostre temps, en el qual l'Església està compromesa en la nova evangelització, el tema de la misericòrdia exigeix ser proposat un cop més amb nou entusiasme i amb una renovada acció pastoral. És determinant per a l'Església i per a la credibilitat del seu anunci que ella visqui i testimoniï en primera persona la misericòrdia. El seu llenguatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per penetrar en el cor de les persones i motivar-les a retrobar el camí per retornar al Pare.
La primera veritat de l'Església és l'amor de Crist. D'aquest amor, que arriba fins el perdó i al do de si mateix, l'Església es fa serventa i mitjancera davant els homes. Per tant, allí on l'Església estigui present, allí ha de ser evident la misericòrdia del Pare. En les nostres parròquies, en les comunitats, en les associacions i en els moviments, en fi, arreu on hi hagi cristians, tothom ha de poder trobar un oasi de misericòrdia.
Considero que aquest punt número 12 és un dels més importants de la butlla papal. Remarca punts fonamentals:
  • A Déu no se'l troba fàcilment, i menys en el ritme de vida que duem. L'Església com a cor palpitant de l'Evangeli té per missió fer descobrir la figura de Déu Pare i arribar a cada persona, a la seva ment (intel·lectualment) i al seu cor (sensualment).
  • En un temps mancat de credibilitat, també està en joc la credibilitat de l'Església, això està clar. Testimonis d'això els trobem en quantitat mirant el passat. Només des d'un testimoniatge clar i directe en el present, de la presa de responsabilitats pel passat, aquesta serà capaç de presentar el missatge de l'Evangeli de Jesús, qui es camí cap al Pare.
  • Allà on hi hagi cristians, també a la meva escola, s'han de poder trobar oasis de misericòrdia. I a l'oficina? a la botiga? al jutjat? al despatx de direcció? a la reunió tècnica?...
Des del punt de vista més personal, alguns somnis vinculats a la meva feina:
  • Tant de bo que quan comuniqui un insuficient a un alumne, sàpiga fer-li veure el meu interès en esperonar-lo a lluitar, a avançar, a esforçar-se. Sàpiga fer-li sentir la meva esperança en ell,
  • Tant de bo a les classes de religió, a les pregàries del matí... també en el meu fer durant el dia, sàpiga jo presentar aquesta misericòrdia de Déu, aquesta tranquil·litat que molts dirien,
  • Tant de bo que quan reprengui un noi o noia que ha fet una malifeta a classe o a pati, vegi en mi un germà gran que vol el millor per ell, guiant-lo pel camí del be,
  • Tant de bo que quan ens reunim pares i tutors per seguir el procés dels nois, sapiguem veure els uns en els altres uns aliats, deixant de banda retrets o tics de superioritat, 
  • Tant de bo que quan no arribi jo a complir algun termini establert (programació, qualitat, paperassa... ) vegi comprensió i dolcesa de paraula en el superior que em reprèn,
  • Tant de bo...
Traspues tu misericòrdia en els teus ambients?
Quins són els teus tants de bo?

dimecres, 4 de maig del 2016

Evangeli de Joan. El que cal saber

"Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut"
"Al principi existia el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.
Ell estava amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell.
En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat." 

El text anterior és una selecció del primer fragment de l'Evangeli de Joan (Jn 1,1-18), el quart evangeli del Nou Testament de la Bíblia Cristiana, la qual prové dels textos de la Bíblia jueva als que s'hi han afegit, a més a més, els 4 evangelis (Mateu, Marc, Joan i Lluc), el llibre dels Fets dels Apòstols, alguns de les cartes que els primers cristians van escriure temps després de mort Jesús, i finalment, el llibre de l'Apocalipsi.

L'evangeli de Joan
La paraula Evangeli, que dóna títol a aquest tipus d'escrit, vol dir bona nova, bona notícia. I quina era la bona notícia que volien fer saber arreu el grup anomenat en aquella època, dels natzarens? Aquells jueus i jueves que, arrel dels esdeveniments de la vida, mort i resurrecció d'aquell Jesús, conegut seu, es van començar a qüestionar aspectes de la seva pròpia religió i forma de viure?

Aquest és el 4t evangeli, l'evangeli de Joan (EvJn), que culmina els evangelis sinòptics (els de Marc, Mateu i Lluc). Així com els altres emfatitzen els fets, les paraules i la història del Jesús de Natzaret, l'evangeli de Joan presenta el Crist ressuscitat i gloriós ja des del principi, presentant no tant la persona si  no el misteri de Jesucrist, Fill i enviat del Pare. Per tant, aquest és un text més profund i elegant teològicament parlant, però també un text profundament cristològic, alguns exemples diferenciats dels sinòptics:
  • Jesús no anuncia el Regne, s'anuncia a ell mateix; 
  • els miracles no són gestos del seu poder o misericòrdia; són formes de manifestar la seva pròpia identitat, i 
  • no hi ha crides a la conversió, si no més bé crides a creure en ell
Autoria
La redacció d'aquest evangeli és atribuïda, des del segle II, a l'apòstol Sant Joan, Joan Zebedeu, el deixeble estimat de Jesús (cfr. Jn 21,20-23), però amb les dades actuals, això ja no es pot acceptar. Es parla de la comunitat joànica. Per saber més sobre "el Joan" que hi ha darrera d'aquest Evangeli i els altres escrits joànics veure l'Entrada "Escrits joànics. El que cal saber", de 17 d'abril de 2016.

Objectiu 
La principal raó d'escriure aquest Evangeli va ser aprofundir teològicament en la figura de Jesús, presentant-lo com a Fill de Déu, enviat per Ell i que a la vegada ens envia l'Esperit un cop ha tornat al Pare. D'aquesta forma complementa allò presentat de forma més historiogràfica en els Evangelis Sinòptics. Cal pensar que el text, fruit de diverses tradicions orals, de diverses escriptures i revisions va trigar anys a prendre la seva forma defirnitiva. Al llarg d'aquell temps els cristians van separar-se clarament dels jueus amb l'expulsió de les sinagogues, va desaparèixer el Temple en la guerra contra els romans de l'any 70 i les noves comunitats van passar inclús a ser perseguides. Calia reforçar la doctrina per unes comunitat repartides per la Mediterrània i amb membres ja nascuts a la diàspora.

Visió literària
Amb tot l'anterior, tot i ser un document dens teològicament el llenguatge utilitzat és senzill, l'original en llengua grega. L'estil que utilitza està ple d'explicacions teològiques profundes indirectes, de forma que es diu sense dir directament. Alguns exemples són:
  • El malentès: Es diu una cosa però en realitat s'està afirmant una altra. Els interlocutors de Jesús no entenen el que els hi diu i repregunten. A partir d'aquí, ell dóna la explicació correcta o alguna idea que obliga a la reflexió. Un exemple "Llavors els jueus el van interrogar: --Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així? Jesús els contestà: --Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré. Els jueus replicaren: --Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies? Però ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús." (Jn 2,18-21)
  • La ironia: Amb aquest recurs literari, l'autor presenta a Jesús posant en evidència als seus interlocutors, provant de desemmascarar mostres de fe que no són reals. Tenim un exemple amb Nicodem, "1 Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. Era un dirigent dels jueus. 9 Nicodem li replicà: --Com pot ser tot això?10 Jesús li respongué: --I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens?"  (Jn 3,1.9-10)
  • El doble sentit: utilitza sovint paraules amb doble sentit. 
  • El simbolisme: Jesús mateix, enviat pel Pare, s'ofereix als homes i ho fa amb una simbologia intel·ligible pels seus coetanis, amb paraules que fàcilment puguin comprendre. Es compara per exemple amb:
  • la llum, "Jesús els tornà a adreçar la paraula. Els digué: --Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida." (Jn 8,12) o també "Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca." (Jn 12,46),
  • l'aigua viva, "El darrer dia de la festa, que era el més solemne, Jesús es posà dret i exclamà: --Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva." (Jn 7,37-38),
  • el pa de vida"Ells li demanen: --Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest. Jesús els diu: --Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set." (Jn 6,34-35),
  • el cep"Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater." (Jn 15,1),
  • el camí"Tomàs li pregunta: --Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: --Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi." (Jn 14,5-6),
  • la veritat, el mateix fragment de Jn 14,5-6, i 
  • la vida, el mateix fragment de Jn 14,5-6 o també el següent, "Li diu Jesús: --Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;" (Jn 11,25)

 Visió organitzativa
L'estudiós bíblic Boismard entreveu en aquest evangeli, a part del pròleg i l'apèndix que representen punts a part, una distribució en 7 seccions que es corresponen a 7 setmanes. Cal recordar que el nombre 7 dins la Bíblia té el significat de complet. Veiem la distribució:
  • 1a Setmana: es correspon a 1,19-2,12. Inclou el baptisme de Jesús en l'Esperit (cfr. Jn 1,28-34) i les noces de Canà, símbol del vi nou (cfr. Jn 2).  
  • 2a Setmana: es correspon a 2,13-4,54. Comença amb la 1a Pasqua,"Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem." (Jn 2,13), la purificació del temple (cfr. Jn 2,13-22), el nou naixement i nou culte.
  • 3a Setmana: es correspon a 5,1-6,71. Comença amb la 2a Pasqua,"Després d'això, en ocasió d'una festa dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem." (Jn 5,1), 
  • 4a Setmana: es correspon als capítols 7 a 9. Comença amb la festa dels Tabernacles, "Després d'això, Jesús continuava recorrent Galilea. No volia anar a Judea, perquè els jueus buscaven de matar-lo. Però era a prop la festa jueva dels Tabernacles" (Jn 7,1-2), inclou diverses autopresentacions de Jesús i acaba amb la curació del cec de naixement.
  • 5a Setmana: es correspon als capítols 10 i 11. Inclou la paràbola del bon pastor, la mort i resurrecció de Llàtzer i finalment, la decisió del Sanedrí de matar Jesús, "Això, Caifàs no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. 53 Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien." (Jn 11,51-53) 
  • 6a Setmana: es correspon a 12,1-19,42. Comença amb la 3a Pasqua, "Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts." (Jn 5,1), Inclou tota la passió i mort de Jesús.
  • 7a Setmana: es correspon a 20,1-31. Inclou la resurrecció amb el sepulcre buit, les aparicions i l'epíleg "Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom." (Jn 20,30-31)
I també emfatitza aquest autor l'existència en l'evangeli de:
  • 7 signes de la glòria de Jesús: les noces de Caná (cap.2), la samaritana (cap.4), el paralític (cap.5), la multiplicació dels pans i els peixos (cap.6), caminant sobre les aigües (cap.6), la curació del cec de naixement (cap.9) i la resurrecció de Llàtzer (cap.9).
  • 7 discursos de Jesús: diàleg amb Nicodem (cap.3), diàleg amb la samaritana (cap.4), discurs defensiu (cap.5), Jesús com a pa de vida (cap.6), Jesús com la llum (cap.8), Jesús com el bon pastor (cap. 10) i el discurs de l'últim sopar (cap.13-17).
  • 7 comparacions a títol de presentacions: el pa, la llum, la porta, el bon pastor, la resurrecció i la vida, el camí veritat i la vida i, finalment, la veritable vinya. Tots ells són símbols messiànics de l'Antic Testament.
Altres estudiosos, com ara Bultmann, divideixen l'evangeli segons una estructura més dramàtica:  
  • Pròleg teològic: es correspon a 1,1-18.
  • Introducció històrica: es correspon a 1,19-51 i inclou el testimoni del Baptista i els primers deixebles. 
  • Revelació de la glòria al món: es correspon als capítols 2 a 12 i presenta 
  • Revelació de la glòria a la comunitat: es correspon als capítols 13 a 20 i presenta 
  • Apèndix: correspon al capítol 21.
I finalment, Brown ho fa de forma molt més senzilla: 
  • Pròleg teològic: es correspon a 1,1-18.
  • Llibre dels signes: es correspon a 1,19-12,50, acabant amb la conclusió sobre doctrina de Jesús, "--Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat.... I sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m'ho ha comunicat." (cfr. Jn 12,44-50) 
  • Llibre de la glòria: es correspon als capítols 12 fins a 20,29. Inclou l'últim sopar durant la Pasqua, la passió, mort, resurrecció i les aparicions.
  • Conclusió de l'autor: es correspon a Jn 20,30-31, tal manera com la 7a Setmana de Boismard.
  • Apèndix: correspon al capítol 21.
L'índex que ens presenta la Bíblia Catalana Interconfessional, segueix en gran mesura la proposata organitzativa de Brown i és el següent:

PRÒLEG (1,1-18)
SENYALS PRODIGIOSOS I DIÀLEGS (1,19-12)
   Testimoni de Joan Baptista (1,19-34)
   Primers deixebles (1,35-51)
   Les noces de Canà (2,1-12)
   Purificació del temple (2,13-22)
   Jesús i Nicodem (2,23-3,21)
   Jesús i Joan Baptista (3,22-36)
   Jesús i la samaritana (4,1-42)
   La guarició del fill del funcionari reial (4,43-54)
   Guarició d'un home a la piscina de Betzata (5,1-18)
   L'autoritat del Fill (5,19-30)
   El testimoni a favor de Jesús (5,31-47)
   Multiplicació dels pans (6,1-15)
   Jesús camina sobre l'aigua (6,16-21)
   Jesús, el pa de vida (6,22-59)
   Reaccions dels deixebles (6,60-71)
   Incredulitat dels germans de Jesús (7,1-9)
   Jesús va a la festa dels Tabernacles (7,10-13)
   L'ensenyament de Jesús. Reaccions (7,14-31)
   Uns guardes, enviats a detenir Jesús (7,32-36)
   Manifestació solemne de Jesús. Reaccions (7,37-44)
   Incredulitat de les autoritats jueves (7,45-52)
   La dona adúltera (7,53-8,11)
   Jesús, la llum del món (8,12-20)
   Jesús, l'enviat del Pare (8,21-30)
   Jesús i Abraham (8,31-59)
   Guarició del cec de naixement (9,1-12)
   Discussió amb els fariseus (9,13-34)
   La ceguesa incurable (9,35-41)
   La paràbola del pastor (10,1-21)
   Jesús i el Pare (10,22-42)
   La mort de Llàtzer (11,1-16)
   Jesús és la resurrecció i la vida (11,17-27)
   El dol per Llàtzer (11,28-38)
   La resurrecció de Llàtzer (11,39-44)
   Decisió de matar Jesús (11,45-57)
   Unció de Jesús a Betania (12,1-8)
   Decisió de matar Llàtzer (12,9-11)
   Entrada de Jesús a Jerusalem (12,12-19)
   La glorificació de Jesús s'acosta (12,20-35)
   Conclusió sobre els senyals prodigiosos (12,36-43)
   Conclusió sobre la doctrina de Jesús (12,44-50)
L'HORA DE LA GLÒRIA DEL FILL (13-17)
   Jesús renta els peus als deixebles (13,1-20)
   Anunci de la traïció de Judes (13,21-35)
   Anunci de les negacions de Pere (13,36-38)
   Jesús, el camí que porta al Pare (14,1-14)
   La promesa de l'Esperit (14,15-31)
   Jesús, el cep veritable (15,1-17)
   L'odi del món (15,18-16,3)
   L'acció de l'Esperit (16,4-15)
   De la tristesa a l'alegria (16,16-24)
   Jesús ha vençut el món (16,25-33)
   La pregària de Jesús (17,1-26)
PASSIÓ, MORT I RESURRECCIÓ DE JESÚS (18-20)
   Jesús és detingut (18,1-11)
   Jesús davant d'Annàs i de Caifàs. Negacions de Pere (18,12-27)
   Jesús davant de Pilat (18,28-37)
   Jesús, condemnat a mort. (18,38-19,15)
   Crucifixió de Jesús (19,16-27)
   Mort de Jesús (19,28-30)
   El costat de Jesús, traspassat (19,31-37)
   Sepultura de Jesús (19,38-42)
   El sepulcre buit (20,1-10)
   Jesús s'apareix a Maria Magdalena (20,11-18)
   Jesús s'apareix als deixebles (20,19-29)
   Epíleg (20,30-31)
APÈNDIX (21)

El doble temps
Llegint l'Evangeli es troba un doble nivell de comprensió: per un costat el temps de Jesús i per l'altre el temps de l'evangelista.
  • Temps de Jesús: enquadrat entre els anys 30-33 es parla del misteri de Jesús, dels seus pares, el seu poble, els deixebles, la predicació i finalment la passió, mort i resurrecció. 
  • Temps de l'evangelista: enquadrat al final del segle I, se'ns parla de la època en la que s'escriu el document, de l'experiència de la nova comunitat cristiana, de l'expulsió de la sinagoga, de la desaparició del Temple (anys 70)... però escrit en el temps de Jesús. 
Algun exemple d'això anterior el trobem en el passatge de la purificació del Temple, Jn 2,13-22. El text en negreta correspon a l'explicació "del temps de l'evangelista" inclosa en la narració de l'evangeli, dins del "temps de Jesús":
"Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: --Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!
Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: El zel del teu temple em consumeix.
Llavors els jueus el van interrogar: --Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?
Jesús els contestà: --Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré.
Els jueus replicaren: --Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?
Però ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús."

Accedir a l'evangeli de Joan (en català  ---  en castellà)
Es diu que la Bíblia, en el seu conjunt i en les diverses edicions idiomàtiques, nacionals i confessionals és el llibre més editat del món en tota la història. I això és molt, per què serà? Què deu ser el que té per ostentar aquest títol?

Pots accedir a diverses edicions i en diversos idiomes des del servei ofert a la Xarxa per Biblija.net.


Vols llegir el text de l'Evangeli, Jn 1,1-18?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.