El laberint de la felicitat

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Aprofitant la diada de Sant Jordi repesco la lectura. 

Fent mudança ara fa un any em va aparèixer un llibre que m'havien regalat per la diada de Sant Jordi del 2009 i que havia quedat traspaperat darrere altres llibres i documents. Un cop acabats els meus estudis de Ciències Religioses i amb l'any per mi que representa aquest 2019/20 he pogut recuperar el gust per la lectura, llibres d'un o un altre tipus. El que em vaig trobar es titola "El laberint de la felicitat" i és de l'Àlex Rovira i Francesc Miralles.

Serveixi també com a record d'un company de feina, bona persona ell, que ens va deixar el setembre passat, en Ramon. Ja ens coneixíem anys enrere de la coordinadora de pastoral però en el moment de regalar-me'l, ell formava part de l'equip directiu de l'escola i era un detall de la Diada, la diada del llibre i de l'amor a Catalunya, gran enamorat que era ell també de la llengua i la cultura catalana.

En el llibre, l'Aridana que entra al bosc dels Laments i fa camí pel laberint que aquest representa. Les passes que va descobrint en contacte amb diversos personatges són els següents:

1. Sóc el que decideixo ser

2. Cada persona és un banc d'amor   

3. Qui no somnia està mort en vida

4. De tant en tant és convenient fer netejar d'opinions

• L'opinió que tenim dels altres, només serveix per crear prejudicis
• L'opinió que creiem que els altres tenen de nosaltres, que genera pors, inseguretats i malentesos.
• L'opinió que tenim de nosaltres mateixos, que fa que ens mirem el melic i ens inventem problemes 

 5. La majoria dels obstacles que trobem els creem nosaltres, perquè tenim por d'acomplir els nostres somnis.

6. La felicitat sempre és més a prop del que imaginem, encara que la busquem lluny 

7. Riure és el dissolvent universal de les preocupacions 

8. Per molt petit que sigui la teva finestra, el cel continua sent igual de gran

9. Per néixer, primer cal morir

10. La por és el mitjà per descobrir el que necessites trobar

11. Cada contacte amb una persona és una oportunitat per millorar-li la vida

12. La felicitat és viure sense por de triar

 13. Tu ets el te propi camí. Si t'ets fidel, siguis on siguis, et trobaràs sempre al centre del laberint 

Per on va el teu camí?

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

San José, excepcional y bendecido

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

El pasado jueves 19 de marzo fue el día del padre, celebración que este año cae en un contexto inesperado y totalmente novedoso, que nos tiene preocupados por cómo pueden avanzar los acontecimientos. Yo mismo y muchos otros hemos cumplido años durante estos días, con celebraciones virtuales bien atípicas, pero dando gracias por la vida vivida. 

Las (personas) cristianas también recordamos San José, padre terrenal, padre adoptivo de Jesús, de quien se habla bien poco en las escrituras. Releyendo el pasaje del evangelista Mateo me detengo en algunas ideas:

Acto primero. José, hombre en un tiempo y una sociedad machista y heteropatriarcal, se encuentra embarazada la mujer sin haber participado (vv.18.25) ¿Qué sentimientos debía tener hasta comenzar a pensar y a decidir no difamarla públicamente? Decepción, vergüenza, enojo, rechazo, odio... seguro. Las consecuencias para María y el niño habrían sido nefastas. Pero el texto explica que José era un buen hombre, así que con su ser, su carácter, su personalidad optó por apartarse, dejarlos, pero de forma secreta para evitarles males mayores (v.19). Buena acción, humanamente hablando. 

Acto segundo. En sueños, recibe explicaciones de un ángel del Señor: “el hijo que espera es obra del Espíritu Santo y salvará a su pueblo de sus pecados” (vv.20-21). El recurso bíblico de los sueños ame nudo representa un tiempo de oración, de discernimiento antes de optar. Este sueño y la opción de José no son tan conocidos como la del ángel a Zacarías (cfr. Lc 1, 5-25), o Gabriel a María (cfr. Lc 1,26-38), pero los entiendo como igual de fundamental para nuestra historia de salvación. José “bendito tú también entre todos los hombres”.

Acto tercero. Josep toma a María por esposa (v.24), está en los tiempos previos de visita a Isabel, busca el mejor lugar para el parto, acompaña la visita de los pastores y los sabios, organiza la huida a Egipto, y tiene cuidado de la familia en los tiempos de infancia y adolescencia, atento al proceso de maduración del que sería el Mensaje. Resumiendo, lo asume y se compromete.

José, un hombre santo en el que podernos mirar en estos tiempos tan excepcionales. Lo evidente es lo que está pasando: la pandemia del COVID19 y sus consecuencias sanitarias, sociales y económicas. Lo que no lo es tanto es aquello que el ángel del Señor nos dirá a cada uno en la propia búsqueda de sentido, en la oración: ¿por qué? ¿para qué? Y tampoco, cuál será nuestra reacción ante estos signos. ¿Cómo responderemos personal y colectivamente? ¿Cómo actuaremos? ¿Qué cambiaremos de nuestra forma de vida, aparte de las muchas felicitaciones a los josés, josefinas, pepes, pepitas...

Ahora es tu turno, como el de este amigo, hasta ahora ateo o agnóstico, -no lo tiene claro, él- que escribe en las redes sociales “U know im not religious but this time i must. Keep praying!” 

---

http://www.alandar.org

Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR el 24 de març de 2020 amb el mateix títol (enllaç).

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

A l'Església, alcem la veu

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

#AlcemLaVeu és una coordinadora de dones creients i feministes de diferents diòcesis catalanes que denuncien la discriminació i la vulneració dels drets de les dones a l’Església catòlica, i advoquen per una institució on les veus de les dones comptin, participin i liderin en les mateixes condicions que els homes.

Diuen que són conscients de la desigualtat que existeix en l’estructura i organització eclesial i hi denunciem públicament la invisibilització de les dones. La coordinadora de dones reclamarà que es busquin dones per a espais de responsabilitat en els moviments, parròquies, consells parroquials, activitats lligades a la institució, estructura eclesial, ensenyament universitari i càrrecs pastorals. 

Expressen que el catolicisme és plural, amb experiències de vida en comunitat diverses arreu del món i que, per tant, cap ideologia fonamentalista o d’extrema dreta se’l pot apropiar. En nom de l’Església ningú pot defensar un sistema tradicional i conservador dels rols de gènere, ni amagar la violència contra les dones. 

Des de la pàgina web www.alcemlaveu.org/ es pot informar-se de qui són, llegir la resta del manifest i, signar-lo. 

I si vols saber una mica més sobre el tema, segueix la sèrie de 10 entrades a partir d'aquesta, "Dones a l'Església (1)" de data 20 de setembre de 2019.

T'hi adhereixes? 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Ser professor o professora de religió

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"He opened it and read"

"Jesus went back to Nazareth, where he had been brought up, and as usual he went to the meeting place on the Sabbath. When he stood up to read from the Scriptures, he was given the book of Isaiah the prophet. He opened it and read,
“The Lord's Spirit
has come to me,
because he has chosen me
to tell the good news
to the poor.
The Lord has sent me
to announce freedom
for prisoners,
to give sight to the blind,
to free everyone
who suffers,
and to say, ‘This is the year
the Lord has chosen.’ ”
Jesus closed the book, ten handed it back to the man in charge and sat down. Everyone in the meeting place looked straight at Jesus."

---

Trobo en el butlletí Catalunya Religió de data 11 de novembre un article amb el títol "Es busca professor de religió" que em sembla interessant per diversos motius. Cal especificar, això sí, que en general parla sobre el professorat de l'escola pública, doncs la concertada el model va una mica diferent. Destaco un parell de paràgrafs concrets:

“Per impartir classe de religió el que es necessita és comptar amb una carrera civil, que doni accés a ensenyament. Es necessita també el nivell C de català i una formació específica, la Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica, que s’anomena DECA. Per a impartir religió a primària són necessaris 24 crèdits i per a secundària 180 crèdits. Això pel que fa als requisits acadèmics. Es necessita, a més, comptar amb la proposta del bisbat corresponent. Sense la proposta del bisbat, l’administració no pot contractar cap docent per fer religió catòlica.”.

Recentment jo mateix he acabat aquest procés formatiu amb la Facultat de Teologia de Granada. Tot un goig haver-lo fet. I aquest altre paràgraf:

“Pere Micaló -director del Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió i delegat d’ensenyament del bisbat de Girona- reconeix que sempre posa sobre avís als nous joves que volen dedicar-se a impartir religió. “Sempre els dic que per ser professor de religió un no pot fer-se un plantejament de per vida, començar de jovenet a donar religió i acabar jubilant-se fent el mateix”. Els recomana "que entenguin impartir religió com un pas a la seva vida, com una iniciació a la docència, però no com una cosa continuada”. 

M'agradaria poder saber més sobre aquest avís de Micaló, quines raons hi ha per posar sobre avís a aquests nous joves. Quina és "la data i la raó de caducitat" dels professors de religió? També, què passa amb els professors que no son joves i per raons diverses continuen fent classes de religió. Han caducat, potser?.

No ho entenc ni ho comparteixo per molt que el senyor Micaló sigui director i delegat del bisbat. A menys que falti alguna explicació complementària que el periodista hagi obviat, no ho entenc. Per què un mestre d'infantil o primària o un professor de matemàtiques a la secundària, per posar uns exemple, pot començar la seva carrera docent i acabar-la i durant el procés haver reflexionat i millorat de forma continuada, i un de religió no? 

Ensenyar a observar la realitat
i a pensar en el aquí i en el més enllà 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'Evangeli Lc 4,16-30?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Davant la realitat, rebutjar-la, amagar-la

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"those people don't have any excuse"

"From heaven God shows how angry he is with all the wicked and evil things that sinful people do to crush the truth. They know everything that can be known about God, because God has shown it all to them. That's why those people don't have any excuse."

---

Aquesta Entrada d'avui dóna continuïtat a la del passat 8/01/2020 amb el títol "Davant la realitat, acceptar-la i nombrar-la". Si aquella era un agraïment al bisbe de Tarragona, Joan Planellas, per la seva reflexió sobre la família, fent esment del que és evident, els diferents tipus de família que existeixen avui en dia, aquesta vol ser una crítica a com ha estat utilitzat el do de la paraula per amagar part de la història.

I ho faig amb un exemple d'ara fa ben poques setmanes, fent referència a l'article "L'Escola Joan XXIII, 50 anys fructificant des de Bonavista" signat per Joan Boronat i que repassa la història del centre educatiu de la diòcesi a la revista Catalunya Cristiana en el seu número 2097 de 25/11/2019, però també publicat en d'altres mitjans com ara lavozdeponiente el 12/11/2019.

Com es pot llegir en l'article és un do pel barri de Bonavista, per a les ciutats de Taragona i les de rodalies i també per a la diòcesi, l'existència d'aquest centre educatiu i els seus 50 anys d'història que ara celebren. Gràcies per aquestes grans fites que segur que han tocat la vida de moltes persones, com l'exemple de la professora prejubilada, Natalia Pacheco.

Però on s'hi amaga part de la informació és en el període a partir de l'any 1991, quan el text posa en paraules de la professora Pacheco el següent, "l'any 1969 es va inaugurar el Centre de Formació Professional Joan XXIII, amb don Faustino Arnal de director, que el 1992 es va fusionar amb les escoles de primària Mare de Déu de Lourdes. En anys successius el centre es va anar ampliant amb nous edificis per a primària, d'educació infantil, remodelació del pavelló poliesportiu i l'edifici dels estudis postobligatoris". No sé si l'oblit és de Pacheco, del periodista Boronat, de la direcció de Catalunya Cristiana o de l'entitat Grup d'Escoles Diocesanes de Tarragona, però torna a ser un nou exemple del que l'Església no hauria de ser. 

Com a mínim, la pàgina web del centre, en el seu apartat d'història (enllaç) no amaga aquesta realitat dels 25 anys a partir del 1991, tot i que la resumeix en una molt breu frase, "L’any 1991 un grup de Germans Maristes accepta col.laborar amb l’escola. El 1992 es fusionen les escoles de Primària de Lourdes i de Formació professional de Joan XXIII, passant a anomenar-se ESCOLA JOAN XXIII."

Per concloure, el text que encapçala l'entrada es de la carta de Sant Pau als Romans i fa una crítica a aquells que amaguen la veritat tot i haver-la conegut a partir del que Déu els ha mostrat. En la seva versió en català diu així: "Ara es revela com Déu castiga des del cel tota la impietat i la injustícia dels homes que ofeguen la veritat amb les seves males accions. Parlo dels qui coneixen allò que podem saber de Déu, perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer. Per això no tenen excusa".

Part de la jerarquia de l'Església, 
quin mal exemple ens dones sovint!

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'Evangeli Lc 19,45-48?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Davant la realitat, acceptar-la i nombrar-la

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"The Word became a human being"

"In the beginning was the one who is called the Word. The Word was with God and was truly God. From the very beginning the Word was with God...The Word became a human being and lived here with us."

---

Tot i que el text d'avui, l'inici de l'evangeli de Joan, ja l'he tractat en diverses Entrades del Bloc anteriorment (veure "Evangeli de Joan. El que cal saber" de 4/05/2016, "Pasqua 2018: Pasqua és història de salvació" de 1/04/2018 o "TFG: Alliberament de la persona, 4" de 5/01/2019) en aparèixer a la litúrgia ara fa uns dies, m'ha fet pensar en la importància de la Paraula i de la paraula.

Com llegim al text, la Paraula és el Fill de Déu, Jesús el Crist (v.14), que es feu home en les versions espanyola, "Aquel que es la Palabra se hizo hombre" i catalana "El qui és la Paraula s'ha fet home", però en canvi es va fer ésser humà en la versió anglesa "The Word became a human being" i es va fer carn en la vietnamita, "Ngôi Lời đã trở nên xác thịt". Interessant, novament, el poder de les paraules humanes i les seves traduccions. Tant se val, la Paraula es va fer com nosaltres, i aquest nosaltres som tots, sense excloure ningú. I ningú vol dir ningú.

En canvi la paraula, en minúscula, és l'eina principal de comunicació de l'ésser humà, característica aquesta que ens diferencia de la resta d'éssers vius. I la paraula té un enorme poder per crear i destruir, per nombrar i per callar. I és en aquest context en el que presento aquesta Entrada d'avui i la propera "Davant la realitat, rebutjar-la, amagar-la" del dia 11/01/2020.

M'alegro de la reflexió publicada pel arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas a  amb el títol "Família, avui" en el diari la republicacheca el passat 29/12/2019, doncs en parla francament i sense de les noves realitats de família, incloent-hi aquelles altres tantes vegades silenciades per l'Església. Pel seu interès, el transcric íntegrament: 

En el marc de les festes de Nadal, la festa de la Sagrada Família és un do de Déu que ens convida a assemblar-nos a la família de Natzaret per tal de poder-nos emmirallar en el seu testimoniatge i, d’aquesta manera, retrobar la grandesa de la vida familiar. 

Les famílies són objecte d’una gran esperança en tothom, però avui, al mateix temps, esdevenen molt fràgils. Les condicions econòmiques són complicades. El treball lluny dispersa sovint les famílies. L’atur desmoralitza els joves i desestabilitza les llars. Les mentalitats evolucionen. Hi ha noves relacions en el si de la família, a banda del nou lloc de la dona en la família i en la societat. Però també hi ha la por al compromís de la durada per a tota la vida, el culte de «tot ha de ser de seguida», la por a la renúncia i a l’esperit de sacrifici per l’altre… Tot això últim arruïna la família, mina la fidelitat i amplifica els conflictes entre generacions. ¿Quants pares no es desesperen en veure els seus fills esdevenir fills i filles «pròdigs», com el de l’Evangeli? ¿Quants joves no estan mancats de llars sòlides i radiants que els facin venir ganes d’assemblar-s’hi? ¿Quants infants, esquinçats entre els seus pares separats, es troben mancats de la seguretat afectiva tan necessària per a l’equilibri de la persona?

El record de la família de Natzaret, la família de Jesús, esdevé un repte per al nostre temps, en què tantes famílies es trenquen, o tants joves han decidit de viure simplement en parella perquè veuen en el matrimoni tan sols una convenció burgesa o l’oficialització de l’egoisme entre dues persones.

El record de la família de Jesús demana, en canvi, posar en el centre l’amor cristià, amb tota la seva grandesa, delicadesa i exigència. Això suposa una actitud alhora respectuosa i crítica. No hi ha cap realització familiar perfecta del tot. Cal subratllar que l’Evangeli no condemna mai, sinó que assumeix, impulsa i corregeix, per tal de fer créixer en l’únic Esperit. És així com l’Evangeli «salva» no sols les persones sinó també els grups humans, i especialment aquest bàsic que és la família.

«Concediu-nos d’imitar sempre els exemples de la Sagrada Família», resem en una de les pregàries del Missal Romà de la festa d’avui. No, naturalment, en les seves mateixes formes i estructures, però sí en el seu Esperit: el de l’amor, el servei, la generositat i la recerca del bé de tots. Per tant, el record de la família de Natzaret és una invitació a veure la nostra pròpia família a la llum de l’experiència familiar del mateix Jesús. És també una invitació a no reduir la vida de família als problemes de la parella, sinó a obrir-la a la comunió amb Déu, de manera que la família esdevingui un signe lluminós i transparent del diàleg entre Déu i els homes.

Gràcies bisbe Joan per fer-nos adonar de la fragilitat de la família en el context actual (economia, atur, globalització...), gràcies també per recordar-nos que, com a cristians el model de la família de Natzaret  és un regal de Déu, però gràcies també per nombrar i donar l'espai que Déu i la Paraula mai no han negat a tantes i tantes persones que també formen famílies. 

I, per una altra banda, també vull recomanar la lectura del número 3159 de la revista religiosa Vida Nueva amb un especial titulat yo Laic@.

Accepta el món com és, 
com la Paraula t'accepta! 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'Evangeli Jn 1,1-18?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Permeti’m, què porta vostè a sobre?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Tot i que a l'Entrada "Ave María (en castellà)" de 24 d'agost, presentava el que ha de ser aquest especial curs 2019-20, a cavall de la ciutat de Ho Chi Minh i Barcelona. Ja ha passat el primer trimestre, temps suficient per mirar enrere i avaluar. Aprofitant que se'm va demanar un article, aquí va un primer ressò. A partir d'ara, Nadal en família i noves propostes pel 2020. Cảm ơn.

Tothom que hagi passat pels controls de seguretat dels aeroports sap el que això representa: cues a munt i avall, paciència, tarja en una mà, identificació a l’altra, buidar l’ampolla, treure’s el cinturó, les cadenes, anells, revisar les butxaques, abandonar l’encenedor, les tisoretes o quelcom amb aparença perillosa i, tot, bossa de mà, sabates i dispositius electrònics fora de les seves fundes cap el túnel dels raigs X, mentre un mateix passa per l’arc detector esperant no sentir el xiulet. I cas d’aquest infortuni, de la probabilitat o que el funcionari de torn cregui intuir quelcom, caldrà deixar-se grapejar i/o obrir les bosses, deixar sobre una taula davant de tothom allò que duem, en el fons... mostrar el què i qui som. 

En psicologia sovint es fa servir “la motxilla” per referir-se a les experiències negatives o no prou satisfactòries que carreguem amb nosaltres i que ens impedeixen encarar el present d’una manera sana i optimista. Fent servir aquest símil, he mirat endins meu i m’hi he fixat en allò deixat de banda i en com va la meva motxilla interior, a partir de les capses, bosses i maletes que han vingut amb mi en els últims temps.  

Al febrer em mudava fora de Barcelona: de la solteria a la parella de fet, d’un pis a una casa, de la ciutat al camp, del metro al tren, del bullici a la tranquil·litat, del projecte individual al comú. Molts trastos, alguns llibres, apunts vells, la vaixella de diumenge, relacions poc sanes... van anar a les escombraries, les vaig donar o es van quedar.

Al setembre em mudava una mica més lluny i amb restriccions d’equipatge, ara cap a l’Àsia. Duia en aquell moment una bossa rebregada amb ànsies d’escapar del remolí d’una vida marcada per la qualitat i les aparences, una ampolleta de voler conèixer i tres capsetes amb l’agraïment als qui m’han facilitat aquest any sabàtic, amb el record del company recentment finat, i amb la preocupació per l’amiga malalta. 

Però just havent aconseguit marcar una rutina, la crida a l’acompanyament urgent del sogre en els seus últims dies entre nosaltres em va fer agafar un vol de tornada, en el que em van trobar una gran bossa d’esperit de servei i amor de família. 

Tres setmanes després, amb el cor vessant de vida posàvem rumb novament cap a Saigon, ara amb les butxaques plenes de satisfacció, la necessitat de créixer al necesser i la consciència reafirmada en valors com el camí en parella i l’aposta pel que realment paga la pena. A última hora, fruit dels esdeveniments arrel de la Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem que vaig veure i viure des de l’hospital, vaig emportar-me un sac d’orgull català i un paquet de vergonya creixent de l’estat espanyol. I ara al passaport hi adjunto com a tarja de presentació un “Tôi không thích là người Tây Ban Nha”.

Tecnològicament m’acompanya el portàtil serveix a la necessitat comunicativa (anglès, vietnamita, bangla...) i d’ordre. Ordinador que és porta d’entrada a diferents cursos en línia -entre ells “Las Mujeres en la Iglesia” del Boston College i “Abús Sexual Infantil per a professionals en contacte amb infants i adolescents” de la Fundació Vicki Bernadet i que canalitza la reflexió en el bloc Tunafijunza. I com a col·laborador seu, però amb cura, sabedor del seu poder addictiu, el mòbil.

També m’he endut alguns llibres, destacant-ne “Navegantes de la fe” d’Emilio Pinto Rodríguez (DEP) qui me’l dedicava temps enrere amb estima, respecte i admiració. Gràcies Emilio! i també els llibrets de “La missa de cada dia” de l’Editorial Claret als quals he grapat els anàlegs “Nhút cho lời chúa” de la parròquia. Aquesta senzilla bibliografia acompanyada del costum de la pregària, em fan encarnar els anys d’estudi d’història del cristianisme, de dogmes i tractats... ajudant-me a entendre i suportar la meva pròpia persona, així com a fer present Jesucrist davant dels altres. 

Ara em toca començar a preveure que dur a l’equipatge en el proper viatge a casa per Nadal. I tu? Quant fa que no mires que hi duus en el sarró? Què hi portes tu a sobre?

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article va ser publicat en el núm. 117 de la revista L'AGULLA de desembre de 2019 amb el mateix títol, "Permeti’m, què porta vostè a sobre?".

Dones a l'Església i al món (i 10)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"I ask you to help them"

"Euodia and Syntyche, you belong to the Lord, so I beg you to stop arguing with each other. And, my true partner, I ask you to help them."

---

Amb aquesta d'avui dono per acabades les entrades dedicades a les dones dins l'Església. I ho faig amb una constatació clara i és que cal avançar i avançar en el camí de la igualtat no d'homes i dones només, si no de la dignitat de tots els batejats com a fills de Déu i membres de l'Església. 

Acabem de recordar el dia mundial de la Eliminació de la Violència contra la Dona o també dit de la No Violència de Gènere, instituït per Nacions Unides l'any 1993 a partir de la següent declaració, enllaç. Però tot i així, encara hi ha molt camí a fer, també a Espanya on veiem dia sí dia també violència d'aquest tipus al mitjans de comunicació, habitualment quan ja és massa tard i ella no ho pot explicar. 

Tinc la sort d'haver pogut conèixer al llarg dels anys una gran diversitat de tipologies d'església: diocesanes i vinculades a varietat d'instituts de vida religiosa masculina i femenina, d'àmbit local i curial, de les perifèries i del centre eclesial, del nord i del sud del planeta, d'Europa, Amèrica del Sud, d'Àfrica i d'Àsia, grans arquebisbats d'àmbit urbà i petits vicariats apostòlics d'àmbit rural, conferències episcopals d'àmbit estatal i altres agrupacions com les de la Conferència Episcopal Tarraconense, jeràrquica i d'associacionisme laïcal... Molt bona gent però sobre tot, millor gent quan més abaix de la piràmide jeràrquica (és una forma de parlar) es troba. 

Per posar a la reflexió un únic punt: a casa nostra, a Catalunya, hi trobo diversitat d'entitats i moviments que promouen donar a la dona el lloc que es correspon com a persona i batejada. També veiem algunes passes com l'existència i la feina que desenvolupa des de 1910 la Unió Mundial d'Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC) o les que el papa Francesc està provant de portar cap endavant com el curs en línia "Las mujeres en la Iglesia".  

Però en contraposició, ara vivint al Vietnam trobo a la parròquia a la que hi assisteixo un esquema que em resulta familiar haver trobat també a l'Àfrica, dones i homes separats, moltes monges i paper clarament predominant dels mossèns a les que les monges, els laics i els escolans recolzen i segueixen de forma diversa. 

L'església la formem totes*! 

(*totes les persones)

---

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquesta altra, "Dones a l'Església (1)" de data 20 de setembre passat. El curs en línia "Las mujeres en la Iglesia" en marxa durant aquests mesos de setembre i octubre i ofert per l'Escola de Teologia i Ministeri del Boston College de Brighton, Boston, Massachusetts, en coordinació amb d'altres universitats catòliques, per mandat del propi papa Francesc, pretén reivindicar el paper de les dones en la societat i també a l'Esglèsia.

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de Fi?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Jesús i el Temple (Francesc i el Vaticà?)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"Jesus kept on teaching"

"Each day, Jesus kept on teaching in the temple. So the chief priests, the teachers of the Law of Moses, and some other important people tried to have him killed"

---

El text que he escollit avui és més conegut pels seus versets anteriors, aquells que expliquen com Jesús va entrar en el temple de Jerusalem i va fer fora els venedors amb aquelles paraules, "El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres." (v. 46). 

Però de forma premeditada he volgut desenvolupar aquest número 47, "Cada dia ensenyava en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir",  i això en dues fases:

"Cada dia ensenyava en el temple"
Es diu que el pontificat de Joan Pau II va ser aquell que va obrir l'Església Universal a tot el món, a partir dels seus més de 100 viatges fora d'Itàlia. I és una evidència que amb Francesc el Vaticà ha entrat de ple en l'ús de les noves tecnologies (web, Instagram, Youtube, etc... ). I una de les aportacions ben interessants d'aquest pontificat que podem trobar a diari són les homilies de les misses a la casa de Santa Marta (enllaç).

És a dir, que tenim un pontífex, per als creients el vicari de Crist, però també un rei absolut d'un estat nacional, un líder mundial... que a diari fa una homilia en base a passatges bíblics i a la pregària amb Ell. 

Qualsevol pot estar més o menys d'acord o en desacord amb les seves paraules, però el que no es pot negar és que el papa Francesc pensa i prega allò que diu (tot i que també es nota quan improvisa, per exemple davant les preguntes dels periodistes als avions). Què mou a Francesc? Em sembla que la fidelitat al Déu Jesucrist.

"Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir"

En una entrevista del 6 de novembre al mitjà LifeSiteNews l'arquebisbe Carlo Maria Viganò ha denunciat el següent: “The abomination of idolatrous rites has entered the sanctuary of God and has given rise to a new form of apostasy whose seeds, which have been active for a long time, are growing with renewed vigor and effectiveness.” i segueix... “According to the tradition of the Church, the Church of Santa Maria in Traspontina and St. Peter’s Basilica must be re-consecrated in light of the appalling idolatrous profanations that have been committed in them”(veure notícia sencera al web). 

El bisbe Vigano lidera de fa temps una ofensiva contra el papa Francesc. Ara a partir del Sínode de l'Amazònia. Inculturació, acollida, fraternitat, atenció als signes dels temps... semblen no dir-li res.   

La gestió dels recursos propis és una necessitat de supervivència, no només humana si no de tot tipus de vida: animals, vegetal, microscòpica... La gestió dels recursos comuns és una necessitat imperiosa de la vida en comú (família, clan, grup, país, religió...) i al voltant de la vida comunitària es dóna sempre l'anomenada "eròtica del poder". Què mou al bisbe Vigano?

I tot això en la referència d'aquest diumenge que és el final de l'any litúrgic amb la festivitat cristiana de Crist Rei. Com és el nostre Crist? Servidor o rei? I si el considerem com un rei, de quina classe? Com els que estem acostumats o rei de l'univers, rei de la vida, rei del renéixer? rei de les persones?  

Què et mou a tu? 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'Evangeli Lc 19,45-48?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Dones a l'Església (9) I alguna reflexió més

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"But tell my disciples"

"Then Jesus said to her, “Mary!” She turned and said to him, “Rabboni.” The Aramaic word “Rabboni” means “Teacher.” Jesus told her, “Don't hold on to me! I have not yet gone to the Father. But tell my disciples that I am going to the one who is my Father and my God, as well as your Father and your God.”"

---

Moment cabdal del missatge cristià, la resurrecció de Jesús com a Crist. I a qui es presenta primer de tots? A Maria la magdalena. I què li diu? "Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."" (v. 17). 

Tot i que l'enviament oficial es diu que és el de pentecosta, quan els deixebles atemorits estaven tancats i amagats (cfr. Ac 2,1-13), intueixo de la importància d'aquest primer mandat. Jesucrist s'hi apareix i envia a una dona. Ells va ser la primera evangelitzadora "Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia dit" (v. 18), aspecte aquest ben difícil, només cal imaginar la situació, què pensarien els deixebles? Què pensaria Pere, el primer pontífex, en sentir-la? De boja, mínim.

Un cop acabat el curs crec que una forma de continuar treballant pel rol de les dones a l'Església és reflexionar, pregar i escriure. Afegeixo les preguntes dels fòrums de discussió que ens plantejaven les professores, convidant als lectors a fer-se les mateixes preguntes. Posteriorment, afegeixo les meves reflexions.

• FORO 1¿ El cambio epocal pone en evidencia una presencia de las mujeres más poderosa y más reivindicativa, al tiempo que destaca la diversidad como un valor propio de nuestro tiempo. Si las mujeres son un «signo de los tiempos» ¿cómo podemos incidir en su presencia y visibilización en la actividad de la Iglesia? ¿cuáles serían los primeros pasos que dar? ¿por quiénes? ¿qué propondrías a la luz de lo que has estudiado en el curso?
• FORO 2 Teniendo en cuenta los distintos matices de las culturas y sociedades de las que procedemos y cómo la Iglesia se incultura en ellas ¿Cuáles son los retos eclesiales y pastorales relacionados con las mujeres que ves más urgentes en tu comunidad local? ¿qué propondrías a la luz de lo que has estudiado en el curso? 

Les meves pròpies reflexions, ni millors, ni pitjors, les meves: 

FORO 4.1: Para cualquier ser vivo lo primero es la propia existencia y eso mismo es lo que ocurre con las organizaciones. Por poner un ejemplo, el objetivo de las ONG es el acabar con la desigualdad en el mundo, pero ¿qué ocurriría con ellas si se consiguiera su objetivo? La propia organización, sus directivos, cuadros medios empleados… verían en peligro su modo de vida y sustento y lucharían por poder seguir con ella, por ejemplo cambiando o ampliando su misión principal. 

A mi parecer la Iglesia como organización humana sufre un clericalismo exagerado, aun siendo un elemento importante y necesario, a la ve es aquel mismo que no la permite avanzar en la misión que es la salvación de los hijos e hijas de Dios. Suerte tuvo la Iglesia con los papas Juan XXIII y Pablo VI como impulsores del CVII y suerte con Francisco que lo apoya. Visto en perspectiva se observa cómo no fue lo mismo con otros pontífices. Creo que se está haciendo bien: desde arriba cambio de mentalidad, abertura a las ciencias, transformación del Colegio Cardenalicio, conviene hacer lo mismo con los futuros presbíteros y  obispos. El paso siguiente después de las mujeres ha de ser el estudio del caso, del signo de los tiempos que representan  las personas gays, lesbianas, trans… también hijas queridas de Dios y, en general, apartadas, atacadas por la Iglesia oficial.

FORO 4.2: Me parece fundamental ir avanzando en reducir el clericalismo patente en todos los ámbitos de la Iglesia. En muchos ámbitos hay mujeres realizando tareas importantísimas pero por encima siempre acaba habiendo un clérigo, a menudo con una menor formación específica. No solo se trata de hacer servicios puntuales y “que parecen menores” en la parroquia sino de asumir mayores responsabilidades.

Cabe también cambiar las estructuras, cambios en el derecho canónico, en la formación de los nuevos seminaristas para que a largo plazo sigan estas reformas. La visibilización también es importante para ir creando conciencia, por tanto convendría aplicar de forma puntual y específica la discriminación positiva para favorecer nuevas presencias femeninas en servicios y cargos. Los obispos en sus cartas pastorales deberían ir tratando el tema de la mujer, desde los diversos ámbitos, para ir generando también cierta manera de hacer y de vivir. La jerarquía es un servicio y un espejo en el cual poder ver reflejado al propio Jesús. 

Habría mucho más… reflexiones grupales son enriquecedoras y necesarias.

Digues tu també!

---

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquesta altra, "Dones a l'Església (1)" de data 20 de setembre passat. El curs en línia "Las mujeres en la Iglesia" en marxa durant aquests mesos de setembre i octubre i ofert per l'Escola de Teologia i Ministeri del Boston College de Brighton, Boston, Massachusetts, en coordinació amb d'altres universitats catòliques, per mandat del propi papa Francesc, pretén reivindicar el paper de les dones en la societat i també a l'Esglèsia.

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'evangeli de Jn 20,11-18?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Palabra, verdad y libertad

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Hace un par de años tuve que decidir la temática del Trabajo de Final de Grado de los estudios de Ciencias Religiosas y tenía claro que no quería que ese estudio y reflexión quedaran solamente en algo teórico, sino que, cumpliendo los requisitos formales exigidos pudiera ayudar a personas concretas cristianas y a la Iglesia –aspecto éste harto más difícil– en su autocomprensión como madre, también de hijos e hijas gais, lesbianas, trans, inter, bi, a… , de hijos LGTIB. De ahí surgió “Liberación de la persona. La verdad os hará libres (Jn 8,32)”, accesible en el bloc Tunajifunza. 

Leemos en Jn 8,31-32 que Jesús dijo: “–Si os mantenéis fieles a mi palabra, seréis verdaderamente mis discípulos; conoceréis la verdad, y la verdad os hará libres”. Palabra, verdad y libertad, tres grandes palabras –valga la redundancia– fundamentales para la fe en Jesucristo, para la fe cristiana. Reflexionemos a partir de cuatro ámbitos.

La creación es la obra de Dios, es el escenario en el que se desarrolla la humanidad y nuestra propia vida. Para los cristianos es el mundo y el tiempo, pero también la historia de salvación que Dios nos ofrece. En el momento inicial este escenario “estaba bien” (Gn 1,10.18.21.25). Es más, también la humanidad y a nosotros en nuestra singularidad concreta, se nos define a todos como “muy bien” (Gn 1,31), a todos, también los LGTIB. Mirando el mundo del s. XXI es obvio que ya no está tan bien. La vida de tantos millones de personas –las que viven con menos de 1 dólar al día, por poner un ejemplo– así nos lo muestra. ¿Qué ha hecho la humanidad para llegar a este punto? ¿qué mundo nos han dejado nuestros mayores? ¿qué les estamos legando a nuestros descendientes? Y si miramos nuestras propias vidas con sinceridad, cada uno la suya, seguro que encontramos manchas que hacen que no estemos tan bien. Recibimos un regalo en condiciones óptimas y nos lo estamos regalando los unos a los otros como “un pongo” –aquel objeto, regalo de compromiso que uno no sabe dónde poner y que habitualmente se re-regala en un futuro compromiso–. Se nos dio una vida que no siempre cuidamos, que no sabemos vivir en plenitud.

Aunque previo, Dios es el segundo punto en el que detenerse. El Dios cristiano es por dogma y por creencia, único, eterno, omnipresente y trinitario: Padre creador, Hijo, salvador y Espíritu Santo, que acompaña y guía. Que se nos revela de forma cercana, amorosa, familiar como “Abba” (Gl 4,6) lejos de lo majestuoso e hierático de otros dioses, pero también a menudo de forma misteriosa e incomprensible. Nos trata como hijos e hijas y por eso podemos dirigirnos a Él como Padre. Nos ama a todos y a todas, también a sus hijos LGTIB, y nos propone amarnos y tratarnos como hermanos. Esa es su palabra y su verdad.  

Tercer punto: la Iglesia, que como don y misterio es sacramento que nos acerca a Dios. Como católica es universal, como apostólica es para la misión. Si miramos nuestra propia historia como creyentes seguro que encontraremos las huellas que hemos seguido, las que nos han guiado –en forma de personas, parroquias, comunidades, organizaciones u otras estructuras–. De igual forma, en nuestro compromiso por el Cristo se nos pide que nosotros seamos también guía para otros. Todo esto es Iglesia. Pero también, como humana y pecadora, fundamentalmente los hombres de la jerarquía la han convertido a lo largo de 2000 años en excesivamente romana, clerical y jerarquizada (así nos lo recuerda la Lumen Gentium en su capítulo 3) pese a haberse autodefinido en el Concilio Vaticano II, en 1964, también como pueblo de Dios (LG capítulo 2). Es papel de la Iglesia amarnos como hijos en hijas, pero en demasiados casos no lo hace así. Infinidad de situaciones habituales nos muestran una imagen más condenadora que misericordiosa, más represora que no acompañante. Algunos la atacan, algunos se apartan, otros intentan vivir desde ella y algunos sueñan en abrir puertas y ventanas para que el Espíritu guíe y ayude en su reforma: El actual curso “Mujeres en la Iglesia” de la Boston College  School of Theology and Ministry seguro que va en esa dirección. Pero ésta, como divina y humana, es la única Iglesia que tenemos.

Y finalmente, la vida del día a día, nuestra propia vida que a menudo no es de color de rosa: problemas, exceso de trabajo para unos y falta para otros, compromisos en demasía, situaciones desfavorables… aparecen como obstáculos para una vida sana, serena y plena. El mundo que hemos heredado y que nosotros mismos ayudamos a mantener presenta un conjunto de cadenas –personales, sociales pero también eclesiales– que fácilmente nos oprimen, sobre todo si no somos conscientes –en un sistema global, en el que prima lo virtual por encima de lo real, y que tiende al capitalismo exagerado, herencia de un europeísmo occidental en decadencia–. La economía de mercado, el consumismo al máximo, las disposiciones laborales, el descrédito de la política, el estado y lo público, el mundo de las apariencias que se incrementado por la tecnología de las pantallas y las redes sociales, la banalización del sexo y del cuerpo –no olvidemos, cuerpo y alma, materia y espíritu–, el ocultamiento de la muerte y del sufrimiento como partes integrantes de la vida son características de “este escenario”, el mundo. Pero quizás la peor de estas cadenas sea nuestro propio ego, aquel que nos oculta la realidad, que nos hace sentirnos superiores, más condenadores que no misericordiosos hacia los demás. 

Con todo ello: el mundo, nuestro Dios, la Iglesia y sus diversas facetas y nuestro día a día particular es con lo que las personas cristianas, también las LGTIB, debemos vivir. El valor dado a la Palabra y a la verdad de Jesucristo, en nuestra sagrada intimidad con Él, será fundamental para la percepción de la realidad y para el tipo de vida –de esclavos o en libertad (Gal 4)– por el que optemos. También en el lugar que pongamos el dinero, la fama, las apariencias, el ego, el “orgullo”, a los demás y a nosotros mismos…. influirá. 

---

http://www.alandar.org

Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR el 30 de setembre de 2019 amb el mateix títol (enllaç).

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.