divendres, 20 d’octubre de 2017

Ara vénen per mi...

"Venien amb llanternes i torxes, tots armats."
"Després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: --Qui busqueu?
Li respongueren: --Jesús de Natzaret. Els diu: --Sóc jo.
També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa."

Text de l'evangeli de Joan en el que se'ns narra l'arrest de Jesús. El que l'havia de trair, acompanya als representants de la Llei a apressar-lo. Els que havien estat amb ell durant 3 anys el van abandonant, fet que quedarà clarament reflectit amb les 3 negacions de Pere (cfr. Jn 18,25-27)  

Recullo avui un text del pastor protestant alemany, Martin Niemöller, sembla ser que d'un sermó a la parròquia durant la setmana santa del 1946, amb el tema "Que hagués fet Jesucrist?". Cal emmarcar el text al final de la 2a Guerra Mundial i en els fets de l'Alemanya nazi.  

Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu. 
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu. 
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu. 
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus, no vaig protestar. Jo no n'era, de jueu,

Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Venen dies convulsos, dies de "llei i ordre", d'ordeno perquè tinc la raó del paper signat. Rememorant només una dècada enrere, 10 anys d'aspiracions d'encaix, d'aspiracions de "ser amb, però com som", dies de Diades festives, dies de bona convivència que albiren també el nostre abandonament per part d'alguns coneguts, perquè no va amb ells. Amb els meus sogres no compartim ideari, això no va amb ells, però m'estimen i ens hi parlem. 

Cap a on mires, quan en venen?
Avui no va amb tu, i demà? 

Vols llegir el text, Jn 18 qu,1-10?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Unció dels malalts (i dels seus familiars)

"hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts."
"Judes va fer una col·lecta entre tots i cada un dels seus homes i va recollir dues mil monedes de plata, que envià a Jerusalem per oferir un sacrifici pel pecat. Un gest bell i noble, inspirat en el pensament de la resurrecció. En efecte, si no hagués esperat que els caiguts en la batalla un dia ressuscitarien, hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts. Judes pensava, a més, que els qui han mort piadosament tenen reservada una magnífica recompensa. Pensament sant i piadós! Per això va fer el sacrifici d'expiació pels morts, perquè fossin alliberats del pecat."

Fa uns mesos desenvolupava tota una sèrie d'Entrades d'aquest Bloc als sagraments de l'Església, als quals es pot accedir des de les etiquetes de la columna de la dreta. 


Avui vull fer un afegit al sagrament d'unció dels malalts (enllaç) a arrel del funeral d'un familiar al que vaig assistir dissabte passat, a les 16'15h de la tarda, en una parròquia d'una població de la comarca del Baix Camp, no cal explicitar-ne més.

A l'Església no hi havia més de 25 fidels, millor dit, persones. A part dels que érem de la família, la resta imagino que amics i persones properes del finat. Portava la veu el mossèn i el seguíem amb les respostes no més de 5 dels presents, la resta no sabien gairebé ni quan seure's o mantenir-se dempeus. Els 25 minuts que va durar la cerimònia jo vaig restar amb atenció les lectures, aquesta de la segona carta als Macabeus i la mort de Jesucrist (Mt 27,45-56), atendre les pregàries... tot pensant en aquella esperança que tenim els cristians que hi ha vida després de la mort, que sempre hi ha esperança...

En acabar, fent un berenar a casa vaig descobrir tota una visió diferent. Les converses eren sobre la poca verbalització i cordialitat del mossèn, la imatge apagada de vellesa del mossèn i l'escolà, la salutació que no va fer a la família propera sita al primer banc, les seves queixes als encarregats del tanatori de la població per haver avançat la cerimònia  no fer-la a les 17h. la dificultat dels texts, la, la... Comentaris tranquils, ja sense enuig ni rebuig, per aquesta gent l'Església ja no hi compta res a les seves vides.

És cert que el funeral no és un sagrament, tot i que va molt lligat al d'unció dels malalts. És cert que amb la celebració del funeral acomiadem el familiar difunt i l'encomanem al Déu creador, és cert que... però en aquest cas, també va ser cert que l'Església va perdre la seva capacitat d'acollida.   

I en un altre ordre de coses. Durant el berenar, també em feien alguna pregunta, sabedors de la meva creença i formació "per ser mossèn". Però la veritat, que no vaig saber trobar les poques frases que ells haguessin arribat a escoltar sense cansar-se abans d'escoltar. Què difícil em sembla que l'Església està posant la transmissió de l'Evangeli de Jesucrist!!!  
  
Què és per tu l'acollida?


Vols llegir el text, 2 Ma 12,38-45?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Veritat, post-veritat, mentida, ignorància...

"--I què és la veritat?"
"Pilat li digué: --Per tant, tu ets rei?
Jesús contestà: --Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat: --I què és la veritat? Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: --Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?
Ells van contestar cridant: --Aquest, no! Volem Barrabàs!
Barrabàs era un bandoler."

Pregunta directa del procurador romà Pilat a Jesús, quan els sacerdots li porten a palau, acusant-lo de criminal per a que fos ajusticiat pels romans, "tu ets rei?" acompanyada d'una resposta críptica de Jesús, "Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat.". La mateixa pregunta amb la que acaba la conversa, "--I què és la veritat?", és la mateixa que ha estat present al llarg de tota la història de la humanitat en forma de diverses altres formulacions: 

Què és l'ésser humà? D'on prové? cap a on va? fi per ell mateix o mitjà? mitjà de què? Només d'homes? També de les dones? O de totes les persones?  
Què és Déu? Un Déu justicier, Déu amorós o quin Déu? N'hi ha un o més? Quin és el veritable, si n'hi ha algun? 
Què és el món? Què en són els altres? Quin és el seu fi? Un planeta per ser dominat, per mantenir-lo, per conviure-hi? Un món de les persones o un món de les societats, de les nacions, de les ideologies?     

I de la mateixa manera que Pilat se'n fa la pregunta i així la verbalitza davant de Jesús, de forma retòrica, sense esperar resposta Li diu Pilat: --I què és la veritat? Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus" (Jn 18,38), també l'ésser humà sovint ha provat de deixar de banda la recerca de la veritable veritat. I ho ha fet responent des del propi interès, des de la pròpia creença, des de la pròpia fe, des de la pròpia visió de la realitat. La promoció de la ignorància dels altres com a mitjà de dominació, la auto ignorància com a forma de crear "el món que hom desitja", la mentida discreta o a veus, i la nova "post-veritat" en són formes de fugir d'estudi.  

Em sembla interessant en aquest moment històric que estem vivint en la relació entre Espanya i Catalunya preguntar-nos, cadascuna de les parts i totes les persones implcades individualment, quin és l'ésser humà en el que creiem? En quin Déu o quins déus? En quin món, en quina societat? De la resposta se'n desprenen les nostres accions. O de les nostres accions es desprenen també la nostra resposta. 

Què és per a tu l'ésser huma? Què ets, tu?
Què és Déu per a tu? Quin és el teu Déu o déus?Què en són els altres per a tu? 


Vols llegir el text, Jn 18,28-40?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Estimar Déu, a un mateix i a tothom, tothom

"Estima els altres com a tu mateix"
"Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: --Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué: --Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? Ell va respondre: -- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué: --Has respost bé: fes això i viuràs."

Pregunta directa que fa un home de Llei a Jesús, per posar-lo a prova, com ja feia temps que buscaven. I Jesús reafirma allò que ja deia la llei jueva en diversos passatges dels llibres del Pentateuc, el Deuteronomi (Dt) i el Levític (Lv), cosa que mostra el coneixement que Jesús tenia dels llibres. Revisem-los:

Dt 6, 5 resa "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces", com a part de la Llei que Moisès va presentar als israelites en camí pel desert després de la sortida d'Egipte.

Lv 8,5 diu "Observeu els meus decrets i les meves decisions. L'home que els compleix hi trobarà la vida. Jo sóc el Senyor." i Lv 18,19 continua "No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor".

La proposta de la llei jueva: estimar Déu per amb tota l'ànima, estimar-se un mateix i estimar als del teu mateix poble.

La proposta de Jesús, la qual surt de la paràbola del bon samarità (Lc 10,30-35), aquell bon home que en trobar-se pel camí un mal ferit, sense mirar qui era, ni de quin poble, en té cura. I aquesta proposta amplia l'amor demanat a totes les persones, tots els pobles: estimar Déu, estimar-se un mateix i estimar el pròxim, és a dir, a tothom.

Em sembla interessant en aquest moment històric que estem vivint en la relació entre Espanya i Catalunya preguntar-nos, cadascuna de les parts i tots individualment, quin és el Déu en el que creiem. Preguntar-nos també quin tipus de societat anhelem (com ens estimem ser) i, fins a quin punt, som capaços d'estimar tothom, també aquells que no pensem com nosaltres. 

En quin Déu hi creus? 
Com t'estimes?
Estimes tothom? Però tothom, tothom? 


Vols llegir el text, Lc 10,25-37?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Avui, el 36, el 1714 i fa 2000 anys

"És permès de curar en dissabte?"
"Després se n'anà d'allí i va entrar a la sinagoga. Hi havia un home que tenia la mà paralitzada. Ells preguntaren a Jesús, per poder-lo acusar: --¿És permès de curar en dissabte?
Ell els respongué: --¿Qui de vosaltres, si té una sola ovella i li cau en un clot en dissabte, no anirà a agafar-la i la'n traurà? I un home val molt més que una ovella! Per tant, és permès de fer el bé en dissabte.
Llavors digué a aquell home: --Estén la mà. Ell la va estendre, i li quedà bona igual que l'altra. Els fariseus sortiren i prengueren l'acord de fer morir Jesús."

Aquest passatge de l'evangeli de Mateu és un dels diversos en els que Jesús  contraposa la Llei i la persona, en aquest cas entre la norma judaica del dissabte i la cura de la mà paralitzada. Un altre és el de les espigues arrencades pels deixebles per poder menjar (Mt 12,1-8).

Aquests dies es parla sovint de les discussions que s'estan donant en grups de WhatsApp, familiars, d'amistat, de feina... arrel del tema polític no resolt entre Catalunya i la resta d'Espanya.

Un en els que hi sóc, el formem unes 50 persones, els quals ens hem estat veient, des del 2013, un cop al mes a Madrid per temes de formació, compartint caps de setmana o setmanes senceres, classes, sessions d'estudi, examens, sortides, festes i, de forma personal també, penes i alegries.

A partir d'un cert moment es va començar a parlar "de política". Alguns parlaven molt, alguns una mica, i altres mantenien el silenci. Fins que algú amb un cert poder dins el grup, va sentenciar una censura sobre el tema en qüestió, apel·lant a un suposat objectiu del grup, una missió i uns valors de servei. 

Seguint la proposta d'ordre, no he volgut respondre al grup, però en responc i me la dono a mi mateix i a tothom que llegeixi aquest Bloc Tunajifunza (Kujifunza és el verb "aprendre" en llengua suahili), espai de reflexió educativa, social i teològica obert a tothom i obert a tot. I tal com la llengua suahili no és gaire difícil, tampoc ho és la llengua de l'amor, la llengua del diàleg, la llengua del ser i deixar ser. Aquí va la meva resposta, en castellà per facilitar l'apropament.
Buenas. Entiendo la tristeza por el hecho que algunos se vayan del grupo (de WhatsApp). Me sabe muy mal. Y sé que yo he enviado algunos mensajes. Se ha dicho a menudo que esta situación esta rompiendo muchas familias aquí en Catalunya, padres que no se hablan con hijos, que ya no hay comida de Navidad, etc... No conozco ninguna, pero seguro que alguna habrá. Ejemplos, llevados a la categoría. Lo que si que veo que, personas del grupo, al marcharse de éste, rompen con la posibilidad de dialogo. En algunos casos conozco las razones, en otros no, pero las acepto, como no me sale de otra forma. 
Disculpad si alguien se sintió mal por algun mensaje que envié. No acuso a nadie, no ataco; mis formas suelen ser tranquilas, pero no me callo una. Tal y como pasó a menudo con las cosas que no acababan de funcionar de las clases y la Facultad. No se trata solo de política, no se trata de convencer a nadie, ni de creerse superiores. Se trata de informar, de hacer saber -con los aciertos y los errores de las palabras- lo que está pasando. Y la diversidad de propuestas informativas que tenemos desde Catalunya son mas amplias: cierto que vemos TV3, por cierto, en cuyos debates siempre suelen estar representadas las diversas opciones, pero también vemos las demás cadenas. ¿Hay variedad de opciones en la oferta de TVE, de Tele5...? Cosa similar ocurre con la prensa escrita. Y cosa similar en las familias. En la mía, claro que discutimos sobre lo que pasa, y hay variedad de ideologías y de pensamientos, pero por encima de todo la hermandad que nos une, y también el diálogo. También  hemos pasado el día juntos de barbacoa en la piscina o en la playa.
Ya en otro ámbito de cosas, pero con fondo similar, he sufrido a menudo el silencio sino desprecio solamente por ser, por mi condición, algunos sabéis. Algun conocido fue invitado años atrás a irse de su casa y alguno ya no está en este mundo por haberle despreciado, haberle hecho sentir diferente, apartado... y lastimosamente nuestra Iglesia terrenal tuvo parte. En mi caso concreto, el silencio impuesto o auto impuesto ya me quitó años "de salvación". 
Hoy en día, maduro, acompaño personas mayores LGTIB que no han acabado de encontrar "su salvación" en este mundo que nos hemos dotado, ahora que estan ya en el invierno de su vida y miran atrás. También a muchos jóvenes que buscan el sentido de su vida y les cuesta ser, simplemente cuanto se sienten diferentes al resto, algunos incluso con miedo. 
No se trata de política, no se trata de tener un grupo de WhatsApp para una misión concreta, se trata de dialogar sobre los derechos de las personas, se trata de las vidas de personas, que también son criaturas de Dios según nuestra concepción creyente. No se trata de la Ley, de los papeles, de la Constitución, del Estatut, de si le rompieron los dedos o fue una simple capsulitis, de si...
Aun con el misterio que ésta todavía representa, parece ser que en la naturaleza de la vida humana (y de la animal, de la vegetal, de la VIDA, en definitiva), está por encima de todo la supervivencia. Una madre rata cuidará y luchará de su camada, pero en época de "vacas flacas" acabará comiéndose a sus propias crías.   
Volviendo a las personas (por no entrar a recordar el caso de canibalismo del accidente de los Andes de 1973), ocurre de forma similar. ¡Cuántos padres de familia han pretendido obligar a sus primogénitos a seguir el negocio familiar!, ¡Cuántas suegras intentan manejar la familia de sus nueras!, !Cuántos familias han pretendido coaccionar el derecho a decidir de sus vástagos, por no coincidir con lo que habían imaginado para ellos!... ¡Qué difícil es dejar libertad a los otros! ¡Qué difícil asumir que no somos el centro del mundo! 
Y algo similar ocurre con las organizaciones, y en este caso el Estado español lo es. Por encima de todo, incluso de su propia misión que es la de velar por sus ciudadanos, está la búsqueda de su propia supervivencia y crecimiento. Hasta las ONG más loables, si llegara el caso que vieran solucionada la misión para la que fueron creadas buscarían transformarse para seguir viviendo a partir de otra causa, por loable que seguramente ésta fuera.
Des del meu punt de vista, el fons del problema que va tenir Jesús ara fa 2000 anys va ser el mateix, posar per sobre de la Llei, les persones. I la seva resposta... les benaurances (Mt 5).

Per cert, el títol i la foto... provocatius, oi? Per provocar la reflexió personal, sí. I ja per acabar, un petó a tothom que llegeixi aquesta Entrada, pensi el que pensi.

Dissabte o mà curada? La Llei o la persona?
Constitució, Estatut, Codi Penal... o la vida?
No responguis a la primera, pensa-hi!

Vols llegir el text, Mt 12,1-14?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Youtuber Francesc (octubre'17)

El dia de Reis de 2016, el papa Francesc sorprenia novament tothom, convertint-se en el primer pontífex present a la xarxa Youtube amb un canal propi, el Vídeo del Papa

En aquests entrada d'avui prenc el missatge d'aquest mes d'octubre de 2017 "Drets dels treballadors i aturats".



El text diu així:
"Debemos recordar siempre la dignidad y los derechos de los trabajadores, denunciar las situaciones en las que se violan estos derechos, y ayudar a que contribuya a un auténtico progreso del hombre y de la sociedad.Pidamos hermanos por el mundo del trabajo, para que a todos se pueda asegurar el respeto y la protección de sus derechos y se le dé a los desempleados la oportunidad de contribuir con el trabajo a la construcción del bien común."

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Un "Francesc" pels maristes de Champagnat

L'Institut laïcal dels Germans Maristes de l'Ensenyament (FMS), també coneguts com a "Germanets de Maria", es troba desenvolupant el seu Capítol General a la població de Rionegro (Colòmbia), fora de la casa mare de Roma. 

En la jornada d'avui acaba d'escollir al germà Ernesto Sánchez, mexicà de Guadalajara, com a nou Superior General (SG). Si el 2013 l'Església se'n va anar fins a l'Argentina per buscar el nou successor de Pere, l'Església marista de Marcel·lí Champagnat ha fet avui el mateix ben al costat de la mare de Déu de Guadalupe. 

El g. Ernesto substitueix al català Emili Turú, que ha desenvolupat aquest servei des de l'any 2009. El germà Ernesto ha estat també Conseller General en aquest darrer mandat.

Gg. Seán Sammon, Ernesto Sánchez i Emili Turu (els 3 últims Superiors Generals)
Una pregària d'agraïment per la tasca que ha desenvolupat a l'Institut el germà Emili durant els darrers 16 anys i demanant a l'Esperit Sant que il·lumini el servei del g. Ernesto i tota la vida marista arreu. 

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Jesús i la trobada amb Déu

"L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies"
"Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. El diable li digué:--Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.
Però Jesús li va respondre:--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa."

Aquest passatge de l'evangeli de Lluc representa un pont entre els 3 primers capítols, dedicats a la presentació en paral·lel de Joan el Baptista i Jesús, i la resta de l'Evangeli, amb la seva vida pública, la passió i resurrecció.

De la mateixa manera que en el text de l'Entrada "Maria (la Mercè) i la trobada amb Déu" de dilluns 25 passat veiem a Maria guardant-ho tot en el seu cor, avui també Jesús fa una parada abans d'iniciar el seu camí anunciant el Regne de Déu. Fa un "kit-kat", com diria l'estimat germà Maine (veure l'entrada "Kit kat: g.Maine, com el món podria ser" de 17 d'agost de 2016.

Cada com més, empreses grups de tota mena fan periòdicament una aturada per avaluar el passat, mirar el present i proposar el futur. Tècniques com les del DAFO (debilitats i fortaleses pròpies i amenaces i oportunitats de l'entorn) o la de veure, jutjar i actuar són instruments vàlids. També a la vida religiosa, i grups laïcals afins, es busquen aquests moments d'aturada individuals o comunitaris (els recessos, capítols...) per trobar-se davant un mateix i amb Déu, provant de discernir que ens diu l'Esperit de Déu.

I és bo adonar-se que, individualment també és bo i necessari trobar moments d'aturada per mirar-se un mateix (potser davant el mirall), veure com és la nostra relació amb l'entorn i amb els altres i, amb mirada de fe, també davant Déu. En un món com l'actual de pantalles i xarxes socials en el que vivim i al qual tan habitualment estem connectats, no és el millor entorn per fer-ho.

Vull remarcar del text alguns punts al voltant de l'expressió "L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies" (Lc 4,1). És l'Esperit qui condueix Jesús. Mai un sol pot fer-se un bon autoretrat, a perill de deixar de banda allò menys bo i de magnificar allò més bo de la seva persona. Cal confrontar.

L'expressió "pel desert" ens parla de solitud, de silenci, de condicions per la trobada amb un mateix, amb la realitat i amb Déu. I l'expressió "40 dies" ens dóna una mesura temporal, ni massa curta ni massa llarga. Es éssers humans som socials, gregaris per naturalesa i les relacions amb els altres són part de la nostra vida i felicitat (i també angoixa), però moments de solitud ben viscuts en donen força, ens marquen la direcció d'una bona vida amb els altres.

Saps trobar-te amb tu mateix? I amb Déu?
Busca moments per tu!

Vols llegir el text, Lc 4,1-13?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 29 de setembre de 2017

Raons de la meva decisió

Un company salmantí d'aquests anys dels estudis de CCRR a Madrid, professor de filosofia, em proposava fer-li arribar alguna reflexió pròpia, o informació publicada, per poder entendre millor des de la seva realitat, amb un altre punt de vista i que ell entén que amb menys informació, què és el que està passant a Catalunyai què ens ha portat fins al moment actual, sobre la raó que tanta gent vulgui separar-se.

Abans de donar raons, intento fer un esforç històric sintètic:
  • Catalunya forma part d'Espanya des de fa anys, és cert.
  • Cal remuntar-se als anys l713-14, quan es va realitzar el setge de Barcelona amb la caiguda de la ciutat l'11 de setembre dins la Guerra de Successió Espanyola. Aquesta data es recorda com la Diada Nacional de Catalunya. El 1716, amb els Decrets de Nova Planta es crea l'estat espanyol amb un règim de monarquia absoluta.
  • En el procés de canvi de règim de la dictadura del militar Franco al model democràtic actual, la Generalitat de Catalunya va ser restaurada pel govern d'Adolfo Suarez el 29 de setembre de 1977, mesos abans de l'aprovació de la Constitució de 1977.
  • El 30 setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut, que va ser aprovat pel Congrès dels Diputats (30 de març) i el Senat (10 de maig) amb substancials modificacions i aprovat pel poble de Catalunya en referèndum (18 de juny) com a Llei Orgànica, només per sota de la Constitució. Tot i així havia estat "cepillado" en paraules grolleres i poc respectuoses de l'ex vicepresident del govenr espanyol, Alfonso Guerra.
  • Convé recordar que Catalunya ja havia disposat d'altres 2 Estatuts d'autonomia, els de 1932 i de 1979, més el projecte de 1919 que no va ser aprovat. Tot això demostra un sentiment comú i interès del poble de Catalunya per ser. 
  • Quatre anys després, a iniciativa d'un recurs del PP, el 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional va modificar el text aprovat per les dues instàncies i aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, retallant l'articulat. Convé remarcar que això va trencar aquell consens i equilibri de poders que conferia al Parlament de Catalunya la possibilitat d'iniciar un tràmit de nou Estatut, a les Corts Generals espanyoles l'opció de revisar-ho i, finalment, al poble de Catalunya a ratificar-ho. Un grup de menys de 10 persones es va carregar el sentir de 2 parlaments i un poble. Legal? Potser sí. Coherent? Ara veiem que no.   
  • Durant el temps de redacció d'aquest Estatut, altres comunitats autònomes espanyoles van seguir processos similars afegint articles similars als del de Catalunya, que en aquells casos no van ser anul·lats pel mateix Tribunal Constitucional. Coherent? És ben clar que no. 
  • El 10 de juliol del 2010 es va realitzar a Barcelona una manifestació, amb 1'5M de participants, sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim" en contra de la resolució del Constitucional amb el suport de tots els partits polítics del Parlament de Catalunya, llevat del PPC i Ciutadans. 

Tot l'anterior, mostra l'existència d'un sentiment identitari comú i d'un esforç dels catalans per poder continuar sent. A partir d'aquí, quins són els sentiments majoritaris de la població catalana: 
  • Desafecció de la forma d'ésser i organitzar-se de l'Estat espanyol. Cert que el 1977 es va fer un pacte i que potser seria el millor que es podia fer en aquell moment, però se'ns ha quedat petit. 
  • Desafecció d'alguns aspectes concrets de la cultura espanyola. El cas de les curses de braus n'és un exponent.
  • Cansament de sentir-se un poble continuament faltat al respecte. El "a por ellos" d'aquesta última setmana ho exemplifica.
  • Rebuig per la dificultat de viure amb normalitat l'existència i l'ús habitual i generalitzat, sense cap mena de problema, de la gran majoria de la població de dues llengues, el català i el castellà.
  • Rebuig per les trabes continues que des dels diversos governs de Madrid es posen a la dinamització de l'economia catalana. Els màxims exponents 0ón l'aeroport del Prat, el corredor mediterrani, tot i que n'hi ha d'altres.
  • Cansament en la solidaritat interna, sabedors de la gran aportació que realitzem els catalans i la poca transparència en les dades de les balances fiscals. 
  • Estima per les persones espanyoles. Tots compartim llaços familiars, d'amistat, de compromís associactiu, empresarial...
  • El món en el que vivim no acaba de ser el que volem. Hi ha democràcia a Catalunya, Espanya i Europa? Sí, però sommiem en un altre tipus de democràcia més participativa, més basada en les persones, amb més drets, menys lligada a l'economia de mercat.
  • Sabedors que la Catalunya que tenim pateix també alguns dels problemes de la societat espanyola i europea, però volem aprofitar aquest canvi de model, no per fer-ne un igual en català, sino per poder-ho canviar.
  • Desconfiats d'algun tipus de procès de canvi que se'ns pugui proposar des de l'Estat, havent vicut ja processos similars. 
  • Sentint-nos adults com a poble, amb ganes d'assumir la nostra responsabilitat en la nostra auto gestió, fent-la el millor que puguem. 
  • Amb ganes de continuar amb la millor relació possible, familiar, d'amistat, d'interesos amb les persones de l'altra vora de l'Ebre i amb el país veí d'Espanya.
Ja per acabar, rebatre 2 preguntes que m'han fet sovint directament:

? La primera, apelant a la llarga història comuna, més de 500 anys, diuen. D'acord, però això no és excusa per no poder canviar les coses. Durant milers d'anys van hacer dinosaures a la Terra i en algun moment, van desaparèixer. El cristianisme era central a Europa durant segles, i ara conviu amb altres confessions. 


La segona. Sabeu que pedreu molt? que en sortireu de la UE? Saps també que....? Corresponen més a desitjos que no realitats contrastables. Ni ells ho saben, ni jo tampoc, tot són especulacions. Però tot i que fos així, vull intentar-ho.