dilluns, 26 de juny de 2017

Jerarquia i col·lectiu LGTIB

Arriba un cop més el dia de l'orgull gai, el 28 de juny. Millor dit de l'orgull gai, lèsbic, transexual, intersexual i bisexual, entre d'altres, ja que les sigles ja no donen més d'elles. Per saber més al respecte, es pot consultar l'entrada "Dignitat humana, dignitat GLTB també" de 30 de juny de 2016.

No només és gai. També és persona, ciutadà i potser cristià (enllaç més fotos)

I en aquest any vull reivindicar l'orgull d'intentar ser bon marit, bon fill, bon germà, bon cunyat, bon tiet, bon familiar...; 

Orgull d'intentar ser bon educador, bon tutor, bon acompanyant de persones, bon professor d'informàtica, de matemàtiques...; 

D'intentar també ser bon cristià, bon marista, compromès amb l'evangeli, amb el missatge cristià, amb la missió, amb la formació teològica, amb la coherència al Concili Vaticà II, amb la coherència actual de Francesc...; 

Orgull d'intentar ser bona persona, bon ciutadà, bon català, bon espanyol, bon europeu, bon ciutadà del món, atent al meu voltant proper i més llunyà, orgullós del que sóc i del que intento ser, tot i les dificultats, tot i ...  

I tot i que no em manifestaré de forma pública dins de les activitats previstes pel col·lectiu, orgullós del camí fet i dels reptes superats per totes aquelles persones que no volen més que ser persones com les altres, més que viure la seva vida, el seus sentiments i el seu amor en fidelitat, si poden i el troben. Jo per sort, per gràcia de Déu, per treball l'he trobat i lluito per mantenir-ho.

I per contra, del que no em sento orgullós és de membres d'Església que parlen i escriuen com ho fa Custodio Ballester Bielsa a l'Entrada "El día del complejo gay" de data 22/06/2017 al Bloc "http://germinansgerminabit.blogspot.com.es/. L'ús que fa de paraules com complexe, atac, presumpció i carències, armari a les esquenes com els cargols, festivals ètnics, festivals dels rots... liquidació de la moral cristiana.... no m'agraden; ni les paraules ni el to en el que les utilitza. 

La foto de sota a l'esquerra és amb la que mossèn Custodio ilustra la seva reflexió; la de la dreta una trobada del cardenal Cañizares d'octubre de 2015. Per a disfresses, n'hi ha a tot arreu! 

dijous, 15 de juny de 2017

Els Sagraments de l'Església

Amb aquesta Entrada dono per acabades les dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Durant tot un any he estat fent un repàs dels 7 sagraments estipulats. Pots accedir-hi a cadascun d'ells des dels següents enllaços: 

  • Sagraments d'iniciació cristiana: baptisme (enllaç), confirmació  (enllaç) i eucaristia (enllaç).
  • Sagraments de sanació: reconciliació (enllaç) i unció dels malats (enllaç).
En cadascun d'ells, les entrades, el dia 15 de cada mes (aquest 2016-17) són una presentació del què és el sagrament des del punt de vista teològic. Aquesta informació es complementa amb les entrades sota el títol "I avui en dia?" (el dia 20 de cada mes, aquest 2016-17) que reflexionen sobre el sagrament avui en dia en el nostre moment històric i cultural. I finalment, les entrades sota el títol "A la Bíblia" (el dia 22 de cada mes, aquest 2016-17) presenten alguns textos bàsics de l'Antic i/o el Nou Testament en els que s'hi fonamenten.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.

diumenge, 4 de juny de 2017

Pentecosta 2017, 200 anys d'enviament

"Què vol dir tot això?"
"Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: --¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?  Sorpresos i desconcertats, es deien els uns als altres: --Què vol dir tot això?"

El calendari del 2017 ha fet coincidir dues dates importants per a molts dels que llegim aquest bloc, Pentecosta i el dia de Sant Marcel·lí Champagnat. Dues invitacions a sortir del nostre cenacle, on veiem passar els esdeveniments amb les portes tancades, sense saber ben bé què fer. Alguns mirant amb por el voltant, als canvis socials, resignats al que se'ns imposa des dels mitjans, les xarxes, la política, l'organització (cfr. Jn 20, 19-29).

Si ara fa un any reflexionava sobre l'enviament al món dels Jesuïtes, “Un itinerario del miedo a la alegría, del don recibido a la misión” (enllaç), avui ho faig des dels Maristes, a partir de les paraules del g.Emili Turú, Superior General (enllaç). Algunes de les coses que ens diu... 
“Les invito a que este 6 de junio, unidos a los maristas de todo el mundo, lo vivamos con el mismo espíritu con el que celebramos el pasado 2 de enero: dando gracias al Señor por el don del carisma de Champagnat a la Iglesia y al mundo; pidiendo perdón por nuestras infidelidades al Espíritu de Dios; y renovando nuestro compromiso con la vida y misión maristas”.
“El eslogan del Capítulo: ‘Un nuevo La Valla’ nos invita a regresar a La Valla, la casa de nuestros orígenes, nuestra ‘casa de la luz’, para reencontrar lo esencial de nuestro carisma, y darnos la oportunidad de “un nuevo comienzo” aquí y ahora”.
“¡Ojalá que, colectivamente, tengamos la audacia, como María, de dejarnos llevar por la emergente novedad del Espíritu, sin dejarnos atrapar por lo que hemos realizado hasta ahora o por la simple gestión de lo existente! 
Celebració, gràcies a Déu, perdó per les nostres infidelitats i renovació des d'un nou començament, des de la novetat de l'Esperit, allunyant-nos de la simple gestió. Molt bona invitació resum del que suposa passar dels Evangelis als Fets dels Apòstols, de la missió del Crist a la nostra missió en Ell. Miro al meu voltant més proper i no veig més que la primera i la darrera. Què veu el col·lectiu? Pas a pas, vaig cercant, vaig fent el meu camí.

Què vol dir tot això? Què et diu a tu?


Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, Ac 2,1-13?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 3 de juny de 2017

Pells d'animals, animals (de vegades) ells també

Veure el vídeo
Aquest és un vídeo del conegut "Frank de la Selva" dirigit al també conegut "Pelayo Diaz, de Cambiame", tots dos actualment "influencers" a partir dels seus respectius programes de televisió des dels quals tenen un molt alt ressò mediàtic (enllaç). 

Consti abans de continuar, de la cruesa d'algunes de les imatges. També de que hi ha a la Xarxa una resposta de Pelayo, PELAYO DIAZ PIDE DISCULPAS POR SUS DECLARACIONES SOBRE LAS PIELES DE ANIMALES


Aspectes diversos al respecte:

  • Això és un exemple de coses que preocupen als nens i joves. Tot i el seu passotisme sí que es preocupen per algunes coses.
  • El seu mitjà habitual d'accès al coneixement, de descobriment i de debat ja no és fonamentalment la televisió, com en temps anteriors, és la Xarxa.
  • I en dir la xarxa, ja no parlem avui en dia de les pàgines web (la Web2.0), parlem ja de les xarxes socials d'intercanvi (l'anomenada Web3.0). 
  • Tot i ser capaços de pensar´, en aquest exemple, en els drets dels animals, són els mateixos que en el pati o a través d'altres xarxes socials són capaços d'atacar, insultar els seus propis companys. D'aquí el títol d'aquesta Entrada, "Pells d'animals, animals (de vegades) ells també".
  • Per TV han sortit casos de quedades d'adolescents al sortir de classe per lluitar i gravar-s'hi. Puc dir que no són casos, aïllats. En el meu àmbit, escola concertada amb famílies de classe mitjana, també hi ha baralles, insults, bullying, falsos testimonis, usurpació d'identitat... des de la Xarxa.  
  • Què fem al respecte les famílies? l'escola? el legislador? A qui pertoca?

Col·laboració: Guillem, alumne de 2n d'ESO, dimarts 30/05/2017 

dimecres, 31 de maig de 2017

Espanya, què ens està passant? (1)

Ja a la recta final dels estudis de Ciències Religioses estic fent una reflexió a partir de diverses matèries (Sociologia, Imatges de Déu, l'Art cristià, Ciutadania...) d'allò que el cristianisme i nosaltres com a persones cristianes podem oferir a la construcció d'una ciutadania responsable i madura.

D'aquí el títol de l'entrada d'avui, "Espanya, què ens està passant?". És evident el gran canvi que com a societat hem sofert en dècades recents i sembla evident que aquests no han acabat; és més, la velocitat dels esdeveniments i dels canvis culturals, de pensament, religiosos, socials, econòmics, de poder... sembla no tenir límit.   
  
El sacerdot i teòleg Olegario González de Cardedal en el seu llibre "Ciudadania y cristianía. Una lectura de nuestro tiempo" enumera els avenços i les aportacions de la ciència, la saviesa, l'educació i la història com a fonts de la cultura, entenent-la aquesta en el seu sentit ampli, tot allò que la persona humana ha creat a partir de la natura i les seves pròpies possibilitats.

I sobre aquests, identifica alguns dels problemes greus actuals de la societat espanyola. Començant per la ciència, es pregunta quins han de ser els seus límits. No tot ha de ser vàlid tot i que sigui possible. Tenim problemes per resoldre entorn la ética de la vida, la del planeta i del propi ésser humà, que s'ha de pensar desde la bioètica, l'ecologia i la genètica. La ciència i la tecnologia canvien a una velocitat tal que el pensament i la reflexió crítica sobre les seves possibles boneses i maldats no arriba  temps. Un clar exemple ens l'ha portat la generalització dels smartphones, aquests mòbils intel·ligents que, en el món dels adolescents i de persones de totes les edats es converteixen en generadors d'estrès, d'adicions o situacions que serien inversemblants en el món real (anonimat, insults, assetjament, pèrdua de la intimitat...) 

(continuarà)


diumenge, 28 de maig de 2017

Al cel siguis, g.Javier


Llegeixo aquesta notícia d'ara fa una mica més de 3 setmanes i me n'alegro. Em fa il·lusió haver pogut conèixer el hermano Terradillos en uns moments excepcionals. Va ser a la població de Save (Rwanda) on hi ha el noviciat Marista i una gran escola internat. Va ser durant l'agost de 1999, en una visita de pocs dies però ben intensos, tot ben just abans d'iniciar el meu servei davant de SED-Catalunya. Era l'època de la reconstrucció, del tornar a néixer després del genocidi del 1994.

Van ser uns dies de coneixement, inculturació, por, fraternitat, pregària, germans i germanes missioneres maristes, qüestionaments, indiferència internacional, compromís religiós, dubtes i reafirmaments. Gràcies h.Eugenio, gràcies Álvaro, gràcies Juanjo, gràcies Josep Maria per aquest compartir. Gràcies g.Emili, g.Eugène per facilitar-ho. Enllaç

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquest home bo que transparentava Déu. Encara el veig amunt i avall per aquell llarg passadís del noviciat, en busca de materials pels novicis, per nosaltres... Gràcies Javier, al cel siguis!

dimecres, 24 de maig de 2017

Matrimoni, tot el que cal saber


Resum de les diverses Entrades dels dies passats sobre el Matrimoni:
  • Algunes claus teològiques, enllaç
  • Casos reals, de la pròpia vida, enllaç
  • El sagrament present a la Bíblia, enllaç


dilluns, 22 de maig de 2017

Sagraments de vocació: Matrimoni. A la Bílbia

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016. 

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.

"subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran"
"Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí dient-los: --Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra. Déu digué encara: --Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s'arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l'herba verda per aliment. I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo."                  
(Gn 1-27-31)

"Jesús els respon: --Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri.
Els deixebles li diuen: --Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se. Ell els respongué: --No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix. »Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui."      
(Mt 19,8-12)

"El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran."                  
(1Co,12.4-13)

  • Després de les Entrades sobre el sagrament del Matrimoni de la darrera setmana, vull incloure aquesta altra amb alguns texts bíblics clàssics. Per un costat el de la creació de l'home i la dona (Gn 1,27-31), el de la possibilitat de casar-se o no fer-ho (Mt 19,8-12) i el de l'amor, (1Co 13,4-13). 

  • En el text del Gènesi, quan la creació de l'home i la dona en el dia cinquè, entenc que ja veiem la primera unió sagramental entre home i dona entre Adam i Eva. Tot i que falta un punt fonamental en el compromís matrimonial, que és el consentiment explícit d'ambdós cònjuges, l'expressió "Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn. Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien." dels versets Gn 2,24-25 semblen ser la conseqüència lògica d'aquest si.
  • Per una altra banda, del mateix primer llibre em sembla molt rellevant Gn 5,2 en la versió "Bíblia Catalana Interconfessional, Bíblia en català. Edició interconfessional. Edició bàsica.", "Creà l'home i la dona, els beneí i, quan foren creats, els va posar el nom de «ésser humà».", que manifesta una mateixa dignitat d'home i dona. En canvi la versió "Dios Habla Hoy, Biblia en español actual. Edición interconfesional" diu "los creó hombre y mujer, y les dio su bendición. El día en que fueron creados, Dios dijo: “Se llamarán hombres.".  Quants greuges han patit al llarg de la història les dones a mans dels homes! I quants en continuen patint en alguns llocs i casos!
  • El segon text correspon a l'Evangeli de Mateu. En aquest cas, Jesús se sent interpel·lat sobre el matrimoni i la seva indivisibilitat. En aquest text es presenta per un costat la possibilitat del divorci, el d'aquells que no estan capacitats pel matrimoni i el dels que donen la totalitat de la seva persona, sense unir-se a una dona, a la construcció del regne, Caldria aprofundir una mica més en el text, com es valora la capacitat o no pel matrimoni? què passa amb els casos de greus problemes en la relació entre els conjugues -maltractaments psicològics o físics, violació dins del propi matrimoni,... -, que van molt més enllà que la pròpia infidelitat sexual? Per reflexionar sobre aquest putn em sembla meravellós el tercer text. 
  • Aquest és un text típic de molts casaments catòlics, titulat com "Camí incomparable de l'amor" (1 Co 13,4,13) inclòs dins del discurs més ampli de Sant Pau sobre els dons espirituals. Bondat, veritat, fe, esperança i amor, sobre tot, AMOR.


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, 1 Co 12,1-14,40?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


dissabte, 20 de maig de 2017

Sagraments de vocació: Matrimoni. I avui en dia?

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


El Matrimonio: claves pastorales

¿Qué aspectos crees centrales para proponer el sacramento al creyente de hoy como fuente de salvación? Lo que no se puede olvidar, la clave básica de todo.
En la historia del pueblo de Israel que se nos presenta en el Antiguo Testamento, tenemos la descripción de una sociedad en la que lo civil convive totalmente con lo religioso. En el caso que nos ocupa, no hay otro matrimonio que el judío y éste se recibe como imagen de Dios, la unión del ser humano en relación mutua. Aquella sociedad mantenía costumbres de la época y similares a las de otros pueblos cercanos. El patriarcado y la visión masculina de la sociedad, una de ellas.

Ya en el NT, Jesús mantiene la idea del matrimonio como sacramento por encima de lo legal, pero añade que éste ha de ser imagen de Dios en la tierra y lo que representa la nueva Alianza. Es ahí donde se enmarca el renacer en Dios, en el Bautismo, que hace a los hombres y a las mujeres hermanos, y por tanto también hermanos al esposo y la esposa. 

Visto lo anterior, considero central proponer a los cristianos el matrimonio como un camino de realización en pareja, convivida con el o la cónyuge y abierta a la descendencia como forma de dar continuidad a la creación de Dios. Todo ello integrado en una visión amorosa de Dios hacia la humanidad, hacia nosotros. Dios nos dio el mundo y nos creó a nosotros; y nosotros nos comprometemos en esta misión. 

No se puede dejar de lado, pero, la visión eclesial ni social que tiene el sacramento y la institución del Matrimonio como servicio a la Iglesia y a la sociedad en general.


¿Qué dificultades crees que existen en nuestro ambiente para vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. Î avui en dia" de 20 de septiembre de 2016 sobre las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la vinculación con la Iglesia y la celebración de los sacramentos en general.

Son diversas las dificultades que en la actualidad encontramos para vincularse al sacramento del Matrimonio. Algunas son constitutivas de lo que es la sociedad actual y también afectarían a los otros medios jurídicos de vincularse entre personas (matrimonio civil o registros de parejas de hecho):
  • La primera, y una de las más importantes, creo que viene determinada por la inmediatez que la sociedad propone como forma de vida, que podría resumirse en “si lo quiero, lo tengo, y si me canso, lo tiro”. Decisiones precipitadas pueden llevar a relaciones fallidas. 
  • Otra segunda dificultad, también modo de vida que parece extenderse entre los jóvenes, es la falta de compromiso por lo que no sea el propio yo o no me favorezca. Las renuncias y cambios en uno mismo que conlleva cualquier proyecto en pareja o en grupo, parecen ser cada vez más difíciles de asumir para la individualidad que se propone.
  • Y una tercera creo que puede ser debida a la falta de cultura del esfuerzo, del perseverar ante las dificultades, lo que conlleva no luchar lo suficiente y abandonar en cuanto empiezan a haber problemas que parecen insalvables.
En cuanto a lo que se refiere ya exclusivamente al matrimonio cristiano como sacramento, creo que la reflexión puede dividirse en dos ámbitos, el que hace referencia a la sociedad en general y otro, exclusivo de los que se definen como cristianos:

Dificultades sociales:
  • Ya hemos visto como hoy en día en nuestra sociedad, existen diversas posibilidades de mostrar el compromiso entre 2 personas que pretenden vivir y hacer camino juntas. Comparándolas, se ven como formas diversas de “contrato social” con implicaciones parecidas. 
  • Sobre el rito cristiano, a menudo se piensa como el más sobrio y elegante de entre las posibilidades existentes. En realidad, sólo se está haciendo referencia a aspectos secundarios como el edificio, la ceremonia, los vestidos, etc… 
  • Por otro lado, se tiene la idea que las otras formas de unión “no son tan controladoras” como el matrimonio cristiano. La actual visión que la sociedad tiene de la Iglesia es la mostrada por los medios de comunicación. Y, en estos, los obispos aparecen con su pompa y crítica moral, que pretende controlarlo todo. 
  • El matrimonio cristiano es para siempre, cosa que no ocurre con las otras formas. Si la experiencia falla, no existe el divorcio y la posibilidad de rehacer la vida.
  • Se desconoce el carácter sacramental del matrimonio cristiano, es decir la propuesta de relación en pareja con Dios y de amor mutuo de los cónyuges. Lo que no se conoce, no puede valorarse, discernirse y aceptarse, si es el caso. 
Dificultades cristianas:
  • Caso que los dos miembros de la pareja sean cristianos practicantes, la forma de vida actual (que implica a menudo el tener que desplazarse a vivir a otro lugar, provenir cada uno de lugares diferentes…) existe la dificultad de encontrar una parroquia o comunidad cercana en la que los nuevos cónyuges se encuentren cómodos y acogidos. 
  • Por otro lado, en la sociedad actual, menos uniforme que hace unas décadas, cada vez pasa más que de los dos miembros de la pareja que pretende casarse, solamente uno de los 2 es creyente, siendo el otro ateo o agnóstico. ¿Qué pasa entonces? 
  • En algunos casos la decisión tomada lo es por una forma de contrato social no cristiano. Parece sensato pensar que la vida futura de la pareja (y de los  hijos que pudieran venir) no estará integrada en comunidad eclesial alguna. Como mucho, el cónyuge creyente intentará mantener puntualmente su vínculo eclesial a través de la participación en algunos sacramentos, pero parece poco probable que pueda compaginar una inserción completa en una vida eclesial con las necesidades de su propia familia. Esto generará una divergencia de visiones puesto que no había un proyecto común bien definido. Es fácil que el final sea el abandono de la práctica religiosa del cónyuge creyente. 
  • La otra posibilidad que puede darse es la de optar por el matrimonio cristiano, quizás por contentar al miembro cristiano de la pareja. Intuyo que lo que suele pasar en estos casos, es que se realiza el rito y se toma el compromiso de acompañarse en la vida y de crear una familia como compromiso de pareja, quizás también con una visión social, pero sin el compromiso explícito del miembro no creyente, de hacerlo dentro de la Iglesia. En el futuro de la nueva familia es posible que vuelva a darse el caso explicado en el punto anterior de interés y valoración diferente de los cónyuges con respecto a la vida cristiana. Dependiendo de la fuerza de cada miembro de la pareja, los hijos serán educados e una manera u otra, pero nuevamente sin un proyecto común.
  • Aunque no es tan habitual todavía en nuestra sociedad española (quizás sí lo es ya en otros países más acostumbrados con lo interracial e intercultural…) también deben darse casos de noviazgo entre personas de creencias religiosas diferentes. Entiendo que en estos casos las situaciones puedan ser similares a las explicadas anteriormente.
  • Tal como ya manifesté en el caso de los sacramentos de iniciación que sí tienen una incidencia directa en la vida colegial, ambiente en el que me muevo, no sucede los mismo con el sacramento del Matrimonio, a menos que algún profesor o profesora comprometido quisiera hacer partícipes de su sacramento y celebración a compañeros y alumnos. Cosa que no ha ocurrido casi nunca. Lo que antes bien era una comunidad de fieles, ahora es una empresa educativa. 

¿Qué aspectos en nuestro ambiente crees que son una oportunidad para presentarlo?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. I avui en dia?" de 20 de septiembre de 2016 sobre las oportunidades y experiencias que pudieran tenerse en cuenta en nuestra realidad concreta de forma general para presentar la Iglesia y la vida cristiana y que son válidas, también, para el resto de sacramentos.

Entiendo a la hora de dar respuesta a esta pregunta que nos estamos refiriendo a parejas en las que ambos son creyentes cristianos. 
  • La inserción en la vida parroquial o comunitaria en grupos de vida cristianos, ofrece la posibilidad a los novios de conocer de cerca experiencias y de matrimonios en diversas etapas de vida (abuelos, padres con hijos mayores, con hijos menores, recién casados). 
  • La inserción en otros tipos de grupos o comunidades de fe que se dan fuera de las parroquias puede ser también una posibilidad.  
  • En el caso concreto de los Maristas, vinculados mayormente a la acción educativa –colegial o de otros ámbitos-, una mayor relación con las parroquias cercanas podría ser una forma, a largo plazo de favorecer la vida cristiana de los jóvenes ex alumnos que pretenden casarse desde lo cristiano.
  • El aprovechamiento de las redes sociales para presentar realidades y caminos de vida cristiana comprometida ya existentes pudiera ser otra posibilidad. Redes sociales que deben anunciarse pero a las que uno se adhiere.
  • La potenciación de las fraternidades del movimiento Champagnat de la Familia Marista u otras propuestas concretas de vida marista en comunidad.

¿Qué experiencias, que estrategias, qué procesos crees que ayudarían a vincularse a él? Haz una propuesta
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. I avui en dia?" de 20 de septiembre de 2016 sobre las oportunidades y experiencias que pudieran tenerse en cuenta en nuestra realidad concreta de forma general para presentar la Iglesia y la vida cristiana y que son válidas, también, para el resto de sacramentos.

Entiendo a la hora de dar respuesta a esta pregunta que nos estamos refiriendo a parejas en las que ambos son creyentes cristianos. Las siguientes propuestas serían tanto para la vida parroquial como la vida cristiana de otros grupos y comunidades:
  • Mejorar las catequesis sobre los diversos sacramentos.
  • Mejorar los procesos de acompañamiento, especialmente de niños, adolescentes y jóvenes.
  • Un mayor compromiso de los matrimonios cristianos en el acompañamiento de otros matrimonios jóvenes o parejas en el momento del discernimiento.
  • La inserción en la vida parroquial o comunitaria a través de grupos de vida cristiana. Esta inserción ofrece la posibilidad a los novios de conocer de cerca experiencias y de matrimonios en diversas etapas de vida (abuelos, padres con hijos mayores, con hijos menores, recién casados). Esa convivencia cercana y cálida con otros cristianos que recorren el mismo camino, con buenos y malos momentos, con éxito y algún fracaso, creo que es el mejor medio.  
  • Promover en las parroquias grupos de adultos que ofrezcan espacios de compartir  a los jóvenes dentro de la misma comunidad. Espacios que, como es lógico, habrán de convivir con los que ya ofrece la sociedad de por sí. 
  • Aunque desconozco el cómo, y que pudiera resultar algo polémico, un mayor control de las parejas de novios que pretenden casarse por la Iglesia, aunque esto conllevase un descenso en el número de matrimonios cristianos celebrados. 
  • En nuestro caso marista, promover también grupos de vida de adultos, alargando los procesos que ya se dan hoy en día.

dijous, 18 de maig de 2017

Sagraments de vocació: Matrimoni. Alguns casos

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


El Matrimonio: casos para la reflexión
(algunos de los nombres utilizados son ficticios para salvaguardar la intimidad de las personas)

El primer caso que quiero comentar corresponde al matrimonio entre dos monitores del movimiento juvenil CMS, Alberto y Verónica. Ellos dos decidieron casarse en la capilla colegial, también sede de la parroquia a la que estaban vinculados, en una celebración que animaron a ser participativa de todo el Cau.

Los diversos miembros del movimiento tuvieron su participación en la preparación y en la propia celebración, lo que acercó el Sacramento a la realidad de los chicos. Se insertó la boda de esta joven pareja en las actividades del trimestre y fue una celebración comunitaria de vida, uniendo el mundo familiar de ellos dos con el mundo educativo en el que llevaban años moviéndose. Cabe decir que fue una celebración un poco atípica, que llamó la atención (por ambas partes, colegial y familiar) pero que visto ahora con el paso del tiempo, me parece una opción catequética muy interesante puesto que es llevar a la realidad lo que se vive.

Algunas preguntas para la reflexión... ¿como son desde el punto de vista religioso las ultimas bodas a las que has asistido? ¿para los novios qué significaba el acto religioso? ¿cómo iban vestidas las novias? ¿importa eso tanto?¿siguen su camino en pareja aquellos novios? ...

El segundo caso hace referencia a uno de los muchos casos de parejas todavía atípicas por poco habituales y sobre las cuales entiendo que la Iglesia debiera hacer una reflexión. Es el caso de Javier y Salva, que llevan más de 18 años viviendo en pareja, en una relación estable que no ha sido fácil de asumir por las respectivas familias pero que les ha ayudado a ambos a madurar como personas maduras. Relación desde la cual pretenden vivir su caminar por la vida, apoyándose y acompañándose el uno al otro. Dos identidades personales previas a esta unión, que cada uno debió auto asumir durante la infancia y juventud, luchando en contra de la generalizada visión negativa, oposición social o, como mal menor, simple indiferencia. La unión ayudó a ambos.

Salva además, como creyente cristiano que es, tuvo también su proceso de asunción ante el silencio (que a veces es lo peor) y la oposición de una Iglesia, de aquella que en teoría debiera haber siso madre acogedora, signo de Cristo, presencia del Reino de Dios en la Tierra. ¡Lo que le costó encontrar una porción de Iglesia acogedora y misericordiosa! Es más... ¡Cómo le costó entender que Dios, aun así, le quería! Un tal religioso Emili tuvo algo a ver. En cambio, Javi, que no es creyente, !Qué fácilmente acogió a la persona de Salva! También con su parte cristiana.

La historia está repleta de situaciones de personas con similares tendencias (y separo explícitamente tendencias de acciones, como hacen los documentos vaticanos) que vivieron escondidas por temor a ser acusadas y castigadas. En nuestro propio país no quedan tan lejanos los tiempos en que el franquismo utilizaba la Ley de Vagos y Maleantes de 1954 para incluir a los “homosexuales” en la lista de sujetos a controlar que inicialmente solo eran “rufianes y proxenetas.”

Hoy en día ellos valoran lo conseguido en su vida en común, orgullosos los dos ante familiares y amigos de lo que han conseguido. Y desde el punto de vista de Salva, gracias a la presencia siempre cercana del Señor.

Algunas preguntas para la reflexión... ¿no entiende la Iglesia que 2 hombres puedan compartir su vida de forma estable? ¿hacen algún mal a los demás? ¿no puede articular la Iglesia algún mecanismo oficial de aceptación de similares realidades? ¿cómo es que hay sacerdotes que desde la discreción absoluta ofrecen su bendición ante parejas de este tipo que desean hacer un voto público y ante el Altísimo de su amor? ¿qué piensas tú al respecto?

Un tercer y último caso, algo vinculado al anterior, en este caso de la dificultad que entiendo entraña para la Iglesia católica el discernimiento sobre este sacramento lo tengo con la confección del documento interno de la congregación Marista “En torno a la misma mesa, La vocación de los laicos maristas de Champagnat”. En un momento dado nos llegó a un amplio grupo de personas de diversos países un borrador para leerlo, dar nuestra opinión y sugerir posibles revisiones. Yo hice una sugerencia al hermano responsable del Consejo General respecto al apartado “La familia, signo de comunión”, en su artículo 76 y 77:
76. Reconocemos que hay nuevas formas de familia entre nosotros. Los laicos maristas, sean cuales sean las circunstancias, queremos vivirlas como un hogar cristiano, donde el amor y la comprensión sean el centro de las relaciones.
77. Los maristas, sea cuál sea nuestro estado de vida, cuidamos de nuestras familias como un regalo único, y somos fecundos construyendo la familia desde nuestras respectivas vocaciones.
Aunque yo entendía este tipo de situaciones familiares "atípicas" incluidas en dicho artículo, mi sugerencia fue la posibilidad de hacer una referencia todavía más explícita en el 76, para facilitar el camino a personas jóvenes en situación similar, que pudieran fácilmente entender que la Iglesia y Dios (representado en este caso concreto por el Instituto Marista) les acogían como hijos de Dios. Con la confianza que nos teníamos de tiempos anteriores, su respuesta fue que a él también le gustaría, pero que debíamos tener en cuenta que el documento iba dirigido a personas de más de 75 países de los 5 continentes y que lo que podía ser fácilmente asumible en Catalunya, en España o en Europa, quizás causará problemas en sociedades de otras culturas. Lo entendí, entendí que los procesos internacionales son lentos, pero no dejó de dolerme. 

Algunas preguntas para la reflexión... ¿no es la Iglesia ya tan grande que es difícil de gobernar? ¿cómo es que aún habiendo en algunos ámbitos de Iglesia una conciencia clara que todos los hombres somos criaturas de Dios, no se atreven a hablar? ¿por mantener la unidad de la Iglesia vale hacer sufrir a tanta gente? ¿cómo es que la Iglesia asume y pide perdón décadas o siglos después por algunas realidades que la sociedad asumió mucho antes? ¿qué piensas tú al respecto?