Doc: La isla de las Flores

El documental "La isla de las Flores" del brasiler Jorge Furtado comença com la història d'un simple tomàquet fruit d'un del municipi de Porto Alegre però acaba convertint-se en una sarcàstica reflexió sobre la condició i la misèria humana. 

El documental està considerat com un dels millors curtmetratges documentals de la historia i va ser guanyador de l'Ós de Plata al millor documental en el festival de Berlín del 1989.

• Fes una llista de coses que has vist en el vídeo. Quines t'han sorprès?

• Què t'ha semblat la situació que proposa de l'ésser humà?

Children going to school

Dia 15 de setembre, comença novament l'escola a casa nostra. Milers de nois i noies fan el camí des de casa seca cap a l'escola pels carrers de les ciutats, la gran majoria acompanyats pels seus pares.

Però això no és així a tot arreu....

* Imatges estretes de l'exposició "Journeys to School" presentada a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, el març de 2013 per la directora General de la UNESCO Irina Bokova i el Secretari General de NU Ban Ki-moon. Les fotos han estat realitzades per un equip de 18 fotògrafs per a documentar el camí a l'escola que fan milers d'infants arreu del món.

A l'estiu descans... i també repàs

Les vacances d'estiu són el gran moment esperat després de tot el curs. La majoria de nosaltres les tenim merescudes i, per tant, les hem de gaudir.

Però també cal ser conscients, tots i totes, de quins resultats hem tingut en aquest curs que just acaba: les notes de les diferents matèries i les observacions que els professors ens han fet en l'últim butlletí de notes són un bon diagnòstic.

Ha anat bé? Felicitats!

No ha anat tan bé? Pensa-hi amb els pares, què ha fallat? Que podeu fer per millorar-ho?

Per tant, cadascú a la mida de les seves circumstàncies i possibilitats, haurà de dedicar uns moments de les vacances a la feina: llegir alguns llibres, preparar els exàmens de recuperació de setembre, fer la feina de repàs recomanada pels professors, practicar les llengües o el càlcul per estar millor preparat pel curs vinent... 

Us recomanem mantenir un equilibri entre descans, lleure, hobbies i treball. De ben segur alguns dies de l'estiu marxareu de colònies o de viatge amb la família. Ja va bé tenir aquests moments de descans i de viure noves experiències. Però aquells altres dies que estigueu de forma més estable a casa, cal aprofitar per dedicar una mica de temps al repàs: amb 1 hora al dia pot haver suficient. Si has de presentar-se a recuperar diverses matèries potser farà falta més temps o assistir a una acadèmia.

Què hi ha de dolent en passar-ho malament una temporadeta?

Avui es donen les notes de final de curs. Molts sortiran contents i altres tristos, plorosos o enutjats amb els professors i amb el món. 

Potser se sentiran frases com aquestes:

- "No hi ha dret", 

- "Amb un 4,5 i me l'ha deixat. Quina injustícia !!!", 

- "I ara, què faré?", 

- "No serveixo per a res...",

- " I com els hi explico als pares?"

- "Ara a l'acadèmia, i a veure si em deixen anar de campaments",

- ...

És lògic que a ningú, ni als nens ni als adults, ens agrada passar-ho malament. Però hem de ser conscients que la vida està feta de molts moments, la majoria dins de la quotidianeitat, alguns bons i alguns dolents.

Davant d'aquest fet o altres similars en els quals ens sentim enfadats, indignats o decaiguts, el psiquiatra Jose Miguel Garona, a La Contra de La Vanguardia del 12 de juny ens diu

Llegir l'entrevista sencera a La Contra de La Vanguardia

...

Otro de sus intereses, me dice, es el síndrome de decaimiento...
¡Cada vez es más frecuente! Precisamente una separación o una pérdida (de un ser querido, un trabajo...) pueden desencadenarlo.
¿En qué consiste ese síndrome?
Es un estado de ánimo bajo.
¿Qué síntomas lo delatan?
Apatía, cansancio, desmotivación, agobio, estrés, inapetencia sexual, desgana, insomnio...
Todos lo hemos sentido alguna vez.
Lo llamativo es que pasa cada vez más a menudo..., y a cada vez más personas.
¿A qué atribuye este síndrome?
Al nuestro bajo umbral de frustración.
¿Soportamos mal la frustración?
Peor que nuestros padres y abuelos... Nosotros ocultamos la muerte, negamos el dolor, rechazamos la dificultad... Fíjate: nos diagnostican una enfermedad, ¡y nos sorprende!
Claro, ¿no?
¡La enfermedad es normal, es parte de la vida! En vez de entenderlo así, nos preguntamos: “¿Cómo es posible?”. Y seguimos: “¿Por qué yo?”. Y concluimos: “¡No es justo!”. Son pensamientos muy desvariados...
Ya.
Hay un desenlace fatal en urgencias, ¡y buscamos culpables! Nos cuesta aceptar que lo normal es morirse, ¡y que lo excepcional es vivir! Nos creemos con derecho a todo, ¡felicidad incluida y garantizada! Abominamos del dolor físico y psíquico.
¿Y qué deberíamos hacer?
Pues no vivir el dolor como trastorno y revés insoportable. “Estoy fatal por un duelo”, me dicen en la consulta. “¡Recéteme algo para que se me pase rápido!”, me piden. ¡Pues no, señor mío: ahora le toca pasarlo mal! Páselo mal. ¿Qué tiene de malo pasarlo mal una temporadita, eh? ¡Ya amainará!
O sea, que deberíamos elevar nuestro umbral de frustración.
Si sobreproteges a tus hijos, ¡los desarmas frente a la frustración! Y se frustrarán más.
¿Receta?
A mi hija de 21 años, que estudia Oceanografía en Canarias, ya le he dejado claro que al terminar... ¡nada de volver a casita!
Es usted coherente..., y rudo.
¡He educado así a mis hijos desde niños! ¿Cuál es el objetivo último de la educación?
¿Cuál?
Ayudar al hijo a ser independiente rápido.
¿Bajará más el umbral de frustración?
Quizá la crisis nos enseñe a arremangarnos, y así frenemos esa tendencia. Colaboro como médico en África... y nadie allí padece síndrome de decaimiento: ¡encontrar qué comer les alegra sobremanera cada día!

Potser abans d'esperar que els nostres fills es facin les preguntes amb que encapçalàvem aquest article, convindria que molts pares ens féssim algunes preguntes com aquestes:

- quin és el meu últim objectiu vers l'educació dels meus fills i filles?

- què vull d'ells?

- els hi he de donar tot? s'ho han de guanyar? 

- bon nivell de coneixements? bon nivell d'educació? ambdós?

- han de tenir-ho tot?

- ...

Ja per acabar... què té de dolent passar-ho malament una temporada si, ben acompanyats d'aquesta temporada ens pot fer sortir enfortits?

Ana Frank, 70 anys del diari

Ara fa una setmana que es complien 70 anys de l'aniversari d'un fet important: Otto Frank regalava a la seva filla Ana un llibret de tapes vermelles pel seu tretzè aniversari. Era un llibre en blanc per animar-la a esciure un diari personal.

I què té aquest fet de singular?

Ana, nascuda l'any 1929, era la segona de les filles de Otto i Edith, matrimoni jueu que havia d'emigrat des d'Alemania a la ciutat d'Amsterdam davant la situació del poble jueu per part de Hitler i el Reich.

Els primers anys de vida de l'Ana a Amsterdam van ser feliços, entre casa, els amics i l'escola, però a partir del 9 de gener de 1942 i durant 2 anys i mig tot va canviar. Ella, la seva germana Margot, els pares i un matrimoni amic es varen veure obligats a viure reclosos a les golfes d'un edifici al costat d'un dels canals de la ciutat sense poder sortir, mirar per les finestres, ni tan sols fer cap soroll. T'imagines la situació? Només el seu diari personal, aquell que el pare li havia regalat només uns pocs mesos abans, li va donar una mica de pau i de llibertat. Des d'aquell dia, l'Ana escribia una ressenya en el seu diari, una ressenya a Kitty, la seva amiga imaginària.

Malauradament la història no va acabar bé: el 4 d'agost 1944 els soldats de Hitler van arribar a la casa on s'amagaven i després d'un escorcoll minuciós van donar amb la porta secreta, amagada darrera un armari, que donava pas a les golfes. Tots els membres de captiveri van ser enviats a diversos camps de concentració. Ana moriria de tifus el 12 de març de 1945, poques setmanes d'acabar la 2a Guerra Mundial.

La importància del diari d'Ana Frank, pel testimoni que hi aporta és tan important que s'ha traduït a infinitat de llengües i s'ha editat arreu del món. A Amsterdam avui en dia existeix l'organització "Anne Frank", la qual sense ànim de lucre gestiona la casa on ella hi va viure reclosa, el Museu i que lluita contra l'antisemitisme, el racisme, la discriminació i que promou la llibertat, la igualtat de drets i la democràcia.

I de gran, què vull f/ser?

Per a començar. mireu aquest vídeo

Què us hi ha semblat? Tot i que ja no eseus a la primària, com el nen que hi parla, segur que les seves reflexions no us són del tot desconegudes.

Però com a joves que ja comenceu a ser, també us aneu adonant que el somni del nen "de no fer-se gran", és impossible. El seu somni de "no ser mai preguntat què vol ser de gran", també és impossible. Tothom, i tothom vol dir tothom, en algun moment de la seva vida, es planteja sobre el seu propi futur.

Al llarg dels anys de la ESO i més, quan acabeu la secundària obligatòria en les etapes del batxillerat, els cicles o la feina, haureu d'anar prenent opcions. Preguntes com ara: què m'agrada fer? què se'm dóna bé, amb que gaudeixo molt?... us han d'ajudar a trobar la vostra vocació, allò al que esteu cridats a fer i a ser a la vida.

Per a trobar la teva vocació i el teu esitl de vida cal atrevir-se a somniar!