dimecres, 29 de març del 2017

Unció dels malalts, tot el que cal saber


Resum de les diverses Entrades dels dies passats sobre la Unció dels Malalts:
  • Algunes claus teològiques, enllaç
  • Casos reals, de la pròpia vida, enllaç
  • El sagrament present a la Bíblia, enllaç

dilluns, 27 de març del 2017

Sagraments de sanació: Unció dels malalts. A la Bíblia

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016. 

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.

"Curaven molts malalts, ungint-los amb oli"
"Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava. Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: --No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. I els deia encara: --Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli."                  
(Mc 6,6-13)

"Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat perquè l'ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. Aquesta pregària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi comès. Confesseu els uns als altres els vostres pecats, i pregueu els uns pels altres, perquè sigueu guarits. La pregària insistent d'un just és molt poderosa."           
(Jm 5,14-16)

  • Després de les Entrades sobre el sagrament d'Unció dels malalts dels darrers dies, incloc aquesta altra amb alguns texts bíblics clàssics.

  • El primer és de l'Evangeli de Marc i correspon al moment en que Jesús per primera vegada envia els deixebles en missió. És interessant notar com curar malalts és una de les primeres tasques que se les encomana. Sembla que restar sans a la terra és ja una part de la salvació eterna. 
  • El segon correspon a una etapa posterior, a la carta de Sant Jaume, escrita després de l'any 44. L'autor va voler donar importància a la continuïtat de la missió a partir del missatge rebut Jesús, el Salvador. També en aquest cas es parla del perdó dels pecats i de la sanació, però és bo fixar-s'hi la diferència d'aquest segon text, "que faci cridar". Tal com feia Jesús, cal una oferta, però de manera anàloga, una també una predisposició. 


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Mc 6,1-13?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


divendres, 24 de març del 2017

Drets i deures...Allà en falten, aquí en sobren

Aquest és el material gràfic utilitzat per motivar els nois i noies de l'escola sobre la situació de les persones desplaçades de forma forçada dels seus països a altres, alguns d'ells amb status de refugiats (enllaç


Està bé parlar dels drets. Però em sembla que amb els nostres nois i noies fallem en no parlar també dels seus deures. Jo vaig canviar una mica la dinàmica per tal d'adaptar-la i fer-los pensar també en els deures que comporten els drets que exigim.

El mateix dia em vaig trobar el cas d'una noia dels cursos superiors a la que havia retirat el mòbil per fer-lo servir a classe sense permís de forma continuada. Ella en tornar a casa li va dir a la mare i aquesta, va trucar a l'escola al seu tutor. Escoltant les seves paraules em va preguntar i, amb bon criteri li va dir: "si vostè vol que li retornem avui mateix, la seva filla pot passar per recepció a recollir-ho; però d'aquesta manera ens desautoritza a tota l'escola i a vostè com a mare". Finalment la cosa va acabar al dia següent, amb una disculpa per part de la noia i el compromís de no tornar-ho a utilitzar en moments no permesos. Una altra "lluita" entre drets i deures!!  


Col·laboració: equip de pastoral, ONGD SED, dimecres 23/03/2017 

dimecres, 22 de març del 2017

Sagraments de sanació: Unció dels malalts. I avui en dia?

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Unción de Enfermos: claves pastorales

¿Qué aspectos crees centrales para proponer el sacramento al creyente de hoy como fuente de salvación? Lo que no se puede olvidar, la clave básica de todo.
Entiendo fundamental hacer pedagogía con los creyentes sobre el hecho que la Unción de Enfermos es, de forma similar al sacramento de la Penitencia y Reconciliación, fuente de reconciliación, reconciliación con Dios, con la Iglesia, con los hermanos y, en los momentos cercanos al final, reconciliación con uno mismo. 

El mismo sentimiento de liberación que se siente con la absolución recibida en el sacramento de la Penitencia y la Reconciliación es el que se siente al recibir este sacramento.

También, dada su cercanía al traspaso último, remarcar que en el sacramento el mismo Dios nos recuerda todo lo que en la vida nos ha dado, poniendo énfasis en la filiación divina y la misericordia paterna. Y como un punto último, unir la escatología cercana del moribundo con la escatología de los tiempos finales, ya que este sacramento nos anticipa y nos prepara también para el juicio del final. 


¿Qué dificultades crees que existen en nuestro ambiente para vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. Î avui en dia" de 20 de septiembre de 2016 sobre las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la vinculación con la Iglesia y la celebración de los sacramentos en general.

Centrándonos en la Unción de Enfermos, algunas de las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la celebración y vinculación son:
  • Si bien los sacramentos de iniciación vistos hasta ahora sí que tienen una incidencia directa en la vida colegial, ambiente en el que me muevo, los demás sacramentos no son tan conocidos ni trabajados catequéticamente, puesto se viven en el ámbito familiar, no tanto el colegial . Es lo que ocurre con el de la Unción de Enfermos.
  • Socialmente también es uno de los más desconocidos y diría yo, escondidos, puesto que hace referencia a la muerte, tema que parece tabú en nuestra cultura occidental.
  • También es dificultad aquello ya explicado en el apartado de claves pastorales del sacramento de la Penitencia y Reconciliación sobre el individualismo y la sobrevaloración de los Derechos respecto a los Deberes. Aquello a lo que uno no se ha acostumbrado a hacer y a vivir a lo largo de la vida, creando una necesidad, una costumbre, difícilmente lo va a hacer y vivir en el momento final. 
  • El hecho de que el sacramento apunte a un rito, una acción al final, no facilita el acompañamiento previo de la persona enferma o anciana. De acuerdo que ésta necesitará la misericordia de Dios y la acogida eclesial en el momento final, pero también la necesitará en el proceso de la enfermedad. 
  • La propia sociedad en la que vivimos, no se siente cómoda con lo que la muerte representa como punto final en la tierra de  nuestro proceso de vida. Otras culturas a la que menudo nos atrevemos a llamar “subdesarrolladas” viven este aspecto de la vida que es la muerte, de forma más serena y normal. Por suerte desde ámbitos diversos (tanto religiosos como laicos) se van haciendo avances en la formación y acompañamiento en el duelo de los otros y en el del propio saber bien morir.
  • Y profundizando algo más en la reflexión, todavía causa más dolor y más desconcierto cuando la muerte llega “en un momento que no toca”, por ejemplo en la infancia o juventud, o cuando llega de improviso, fruto de un accidente o una enfermedad sorpresiva y rápida. En estos momentos es cuando, incluso los cristianos más creyentes, pueden caer fácilmente en el preguntarse ¿por qué? ¿por qué? ¿por qué? Mi experiencia personal es que no se encuentra respuesta alguna mientras se mantiene la pregunta. Cabe dar un paso más en el duelo y avanzar un poco. Dejar de preguntarse para encontrar una cierta paz que ayude a continuar avanzando en la vida.

¿Qué aspectos en nuestro ambiente crees que son una oportunidad para presentarlo? ¿Qué experiencias, que estrategias, qué procesos crees que ayudarían a vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. I avui en dia?" de 20 de septiembre de 2016 sobre las oportunidades y experiencias que pudieran tenerse en cuenta en nuestra realidad concreta de forma general para presentar la Iglesia y la vida cristiana y que son válidas, también, para el resto de sacramentos.

Centrándonos ahora en la Unción de Enfermos:
  • Creo firmemente que el acompañamiento durante la enfermedad es una ayuda en el ánimo de la persona enferma o anciana. Para ello hemos de poder superar el miedo o el respeto al molestar, al ofrecernos al sujeto o a la familia, ¿qué necesitas? ¿te vengo a visitar? ¿rezo por ti? En los últimos años he dado el paso de ir al hospital  de casos he dado 
  • Para los creyentes, la oración tiene un valor altamente significativo, sino para solucionar la situación y curar al enfermo, sí para pedir que éste y los suyos sepan sobrellevarla de la mejor manera posible. 
  • Y en este momento de alta influencia de las redes sociales, tengo clarísimo que un saludo, un emoticono de beso, una frase preguntando como estás por sms, whatsapp u otros tienen también un efecto de refuerzo de la comunidad eclesial y social.
  • Desde la Iglesia debiera hacerse una pedagogía conjunta de los sacramentos de la Penitencia y Reconciliación y de la Unción de Enfermos. Lo que ya se especificó en el apartado de claves teológicas respecto al papel de animación de obispos, sacerdotes y de los propios familiares.

dilluns, 20 de març del 2017

Mirar al teu voltant i escoltar

Dono continuïtat amb aquesta Entrada a la secció del Bloc dedicada a reflexionar i presentar diverses formes de pregar. Les podràs trobar cercant l'etiqueta "Pregària, com?"


500 entrades del Bloc, aquesta és la que fa 501 des del maig de 2012, gairebé 100 per any, a 3 per dia... Diversos temes oberts, els vinculats a la formació en Ciències Religioses (CCRR), a la pregària (pregària, com?), a les Escriptures (Bíblia), temps litúrgics (Advent i NadalQuaresma i Pasqua), Drets humans, drets dels Infants i Joves, Drets de col·lectius LGTIB (Drets LGTBI), de ressò escolar (Bon dia escolar), relació Catalunya i Espanya (Catalunya, Espanya), sobre la jerarquia de l'Església i l'actual Papa (Papa Francesc), diàleg i molts altres...
Moments personals de reflexió, de mirar enfora, mirar endins, què m'estàs dient? Moments d'alegria, d'angoixa, de tot tipus d'estats d'ànims... Moments de pensar, de llegir, de deixar-me il·luminar... Saber què passa al meu voltant, televisió, premsa, xarxes, xerrades, escoltar molt i provar de callar més...  Textos de la vida, de la Bíblia, del carisma propi... Moments al matí, al vespre, viatjant, acompanyat, sol... 

Esperant pugui ser-te prou vàlid a tu com ho ha estat per a mi, una pregària resum de tot això...

pregar no és altra cosa 
que mirar al teu voltant 
i escoltar

diumenge, 19 de març del 2017

Sagraments de sanació: Unció dels malalts. Alguns casos

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


Unción de Enfermos: casos para la reflexión
(algunos de los nombres utilizados son ficticios para salvaguardar la intimidad de las personas)

El primero de los casos es la única vivencia del sacramento que he vivido personalmente. Fue en el caso de mi tía abuela, la “tieta Glòria”, que me hizo el papel de tercera abuela al no tener ella descendencia y morir las mías siendo yo niño. El día antes de su marcha, con 97 años, ya moribunda se hizo presente un sacerdote de la diócesis, al no poder venir ninguno de la parroquia, resultando que era éste un sacerdote de raza negra. La pobre mujer, tumbada en la cama, al ver al sacerdote puso cara de espantó. Se me ocurrió entonces interceder para intentar solucionar la situación probando de explicar a mi abuela que era un sacerdote amigo mío de cuando había realizado estancias diversas en países de África, y que sabiendo de su situación había querido venir hasta Barcelona para acompañarla en el tránsito a la casa del Padre, como signo de amistad.

Posibles preguntas que se plantean, sin alguno de juzgar y teniendo en cuenta que el poder de Dios es mucho mayor que nuestras acciones humanas… ¿como vivió la Gloria la unción? ¿le sirvieron de consuelo mis palabras para solventar la sorpresa ante el color negro de la piel del sacerdote? ¿cuida estos detalles la parroquia o la diócesis?

El segundo se refiere a una familia que acudió a la parroquia, vecina a un colegio marista, para que atendiera a la abuela María, ya moribunda. Al llegar a casa el sacerdote, en este caso nada menos que el cura pàrroco en persona, fue recibido por dos nietos, un chico y una chica presentes aquel día en casa y por los padres, a quienes conocía desde hacía unos cuantos años. Ya en la habitación de María, el sacerdote extrañado que solamente le acompañaran para el sacramento los padres, exclamó: “¿Se educaron en los Maristas, verdad? ¡Incrédulos, así han salido! ¿Qué amor se puede esperar con la educación que allí se les da!” Josep, el yerno de la enferma y padre de los jóvenes, preguntó friamente al sacerdote: "¿De qué vas? ¿Qué tienen que ver los Maristas con eso? ¡Que son otros tiempos! Mira lo que han recibido: Será tan eficiente tu santo crisma funcionarial con el que vas a ungir a la abuela, como las cremas, pomadas y aceites balsámicos con los que las últimas semanas estos chicos no creyentes han estado ungiendo y acariciando el cuerpo doliente de su abuela, con todo su cariño, susurrándole palabras de inmenso amor en el oido, evitándole las llagas físicas y morales de su postración?" Y con una sonrisa distendida, el yerno añadió: "Si piensas así, mejor lo dejamos". En silencio, el sacerdote y la pareja, guardando las formas, llevaron a cabo la liturgia del sacramento, con amor y recogimiento. En una habitación cercana, los jóvenes acompañaban a su modo la doble unción, la sacramental y la familiar.

Posibles preguntas que se plantean, sin alguno de juzgar… ¿como debió vivir la abuela María las "unciones" de sus nietos durante los meses previos? ¿cómo vivió la unción sacramental? ¿la tarea del sacerdote con este sacramento es solamente reconfortar a la yacente o también a sus familiares? ¿cómo pueden verse de esta manera dos instituciones de Iglesia, como son la parroquia/diócesis y el colegio/institución marista?


dissabte, 18 de març del 2017

Repte d'Eva, ASDENT

http://www.elretodeeva.com/
No estem parlant d'una pel·lícula. En aquest cas es tracta d'un documental basat en la història d'Eva, mare de Nacho, un nen amb la malaltia de Dent, una malaltia del fetge fruit d'una alteració del cromosoma X.  

Un grup de noies de l'escola des del seu projecte APS de voluntariat estan col·laborant amb l'ONG ASDENT (enllaç)

En aquest cas ens demanen anar als diversos llocs on es podrà veure el documental, recollir taps de plàstic (1 tona surt per 200 EUR) i fer-nos conscients de la problemàtica que suposa patir una malaltia de les anomenades rares, que afecten a una molt petita minoria de la societat. Fàcil, oi?


Col·laboració: Valèria i Natàlia alumnes de 4t d'ESO, dilluns 6/03/2017 

dijous, 16 de març del 2017

Sagraments de sanació: Unció dels malalts

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Unción de Enfermos: claves teológicas
Trobem la informació referent al sagrament a:

Tipo de sacramento y aspectos que hace presentes.
La Unción de Enfermos y la Penitencia y Reconciliación son los dos sacramentos que la Iglesia ofrece como sanación de los fieles. Es más, uniendo a éstos anteriores la Eucaristía, en cuanto viático, se dice que cuando la vida cristiana toca a su fin, este conjunto de sacramentos cierran la peregrinación por el mundo.

Es un hecho incuestionable que la enfermedad y el sufrimiento son situaciones que en algún momento de la vida aquejan a los seres vivientes, también a los humanos. En la enfermedad, el hombre y la mujer experimentan su impotencia, sus límites y su finitud. Las enfermedades más graves, y todavía en algunos países del globo, hasta las enfermedades más sencillas pueden hacer entrever la muerte. 

Es mas, la enfermedad puede conducir a la angustia, al repliegue sobre uno mismo, a veces incluso a la desesperación y a la rebelión contra la vida, contra todo, contra Dios creador. Pero puede también la enfermedad hacer más madura a la persona, ayudarla a discernir en su vida lo que es y lo que no es esencial. Con frecuencia, las situaciones de enfermedad grave empuja a una búsqueda de Dios, un retorno a Él.

En las Escrituras encontramos múltiples pasajes de enfermedad, de solicitud de ayuda al Señor (cfr. Sal 38; 39) así como en los que su acción de perdón inaugura el camino de salvación para el sanado (cfr. Mc 2,1-12). Y también otros en los que el propio Jesús envía a los suyos en misión al mundo, entre otras cosas a sanar a los enfermos (cfr. Mc 16,14-18). 

Por tanto, el sentido que la Iglesia da al sacramento de la Unción de Enfermos viene determinado por varios aspectos: 
  • Por un lado, hay una gracia de consuelo del alma, de paz y de ánimo para vencer las dificultades de la enfermedad grave o de la fragilidad de la vejez. También conlleva el perdón de los pecados. Esta gracia, que es don del Espíritu Santo, ayuda a renovar la fe y fortalece contra las tentaciones del maligno. Y, si es voluntad de Dios, el sacramento también solicita la curación del cuerpo.
  • Por otro lado, por la gracia del sacramento, el enfermo se siente más íntimamente unido a la Pasión de Cristo y puede llegar a consagrar el propio sufrimiento de la enfermedad como fruto de salvación.
  • También por la gracia del sacramento se produce una unión eclesial. La Iglesia toda intercede por el bien del enfermo y a su vez, el enfermo contribuye a la santificación de la Iglesia y al bien de todos los hombres.
  • Y finalmente, el sacramento es consuelo para el tránsito final. Siendo ésta, la unción final de las diversas que acompañan la vida del creyente, quiere ser como un escudo para defenderse de los últimos combates antes de la entrada en la casa del Padre. 

Símbolo central del sacramento. Significado. 
La celebración del sacramento comprende principalmente la unción del enfermo con óleo bendecido, a poder ser por el obispo. Se añade previamente la imposición de manos del presbítero sobre el enfermo acompañada de una epíclesis en silencio en forma de oración, no sólo por el fiel enfermo si no por todos los enfermos en la fe de la Iglesia.

Cabe recordar que la unción con óleo ha acompañado a los fieles a lo largo de la vida (en los sacramentos del Bautismo, la Confirmación) y ahora también en este, propio del final.  

El sujeto del sacramento es cualquier persona que haya sido previamente bautizada y que en el momento final de su vida, o en momentos de aquejamiento por enfermedad, vejez u otras desee continuar cercana a Cristo y a la Iglesia, o acercarse nuevamente a Él y a ella.


Otros símbolos presentes en el sacramento. Significado.
Otros símbolos presentes en el bautismo, y su significado son los siguientes:
  • La señal de la cruz: se realiza al inicio y al final de la celebración y es el símbolo de la gracia que Cristo nos ha adquirido a través de su cruz, de su muerte y resurrección.
  • La penitencia: si las circunstancias lo permiten, la celebración de este sacramento puede ir precedida del sacramento de la Penitencia y Reconciliación, que ayudará a la paz del enfermo tal y como se ha explicado en la parte dedicada a dicho sacramento. 
  • El anuncio de la Palabra: es la iluminación de la vida de los creyentes con la verdad revelada, suscitando la fe del enfermo, y de la comunidad que le acompaña más cercanamente, para pedir al Señor la fuerza del Espíritu.
  • La Eucaristía: es muy conveniente que, en cuanto sacramento de la Pascua de Cristo, la Eucaristía lo acompañe. La Eucaristía debería ser siempre el último sacramento de la peregrinación terrenal, el viático para el "paso" a la vida eterna.
  • La comunidad: como en el resto de sacramentos, es importante la comunidad que acompaña, en este sacramento habitualmente la familia más próxima. Es un símbolo comunitario de celebración, quizás algo triste, pero celebración de hermanos en la fe.
  • El símbolo del ministro: solamente son ministros de la Unción de Enfermos los sacerdotes (obispos y presbíteros). También es deber de éstos instruir a los fieles sobre los beneficios de este sacramento, tan poco conocido. Y papel de los fieles animar a las personas enfermas, amigas y/o familiares, a acudir al sacerdote para recibirlo.

¿Imprime carácter o no? 
La Unción de Enfermos no es un sacramento que imprima carácter. Además, en contra de lo que comúnmente se cree, no es un sacramento sólo para los que estén a punto de morir.

Puedes ser oportuno recibir el sacramento cuando el fiel está cerca de la muerte por enfermedad o vejez. Y es más, si una persona enferma que recibió la unción recupera total o parcialmente la salud, puede, en caso de nueva enfermedad grave o de recaída, recibirlo de nuevo. También se considera apropiado recibir la Unción de Enfermos antes de una operación importante. Y esto mismo puede aplicarse a las personas de edad avanzada cuyas fuerzas se debilitan. Con todo lo dicho anteriormente, puede ser repetido diversas veces. 

dimarts, 14 de març del 2017

Joves. Així veuen a Déu

Dins dels meus estudis universitaris de Batxillerat en Ciències Religioses a la Facultat de Teologia de Granada, vaig fer un estudi sobre el binomi joventut i religió, dins la matèria de Sociologia de la Religió. A l'entrada "Enquesta "Joves, religiositat i ús del propi cos"" d'11 de gener ho explicava millor i donava accès al web preparat per aquella ocasió.

Accès a la pàgina web de l'enquesta
Enceto amb aquesta una nova sèrie d'entrades, Joves-religiositat-cos, per anar desgranant, com són i com veuen determinats aspectes de la vida i la societat. I ho faig avui amb la visió que tenen sobre la idea de Déu.
Veure les gràfiques en format més grans

Clarament veiem que els de les 136 respostes recollides, són majoritàries les respostes negatives: Déu no és allò de positiu en els humans, Déu no és creador, Déu no és Pare bondadós, tampoc Jutge Suprem. En resum... Déu no existeix per a ells. L'única cosa que semblen acceptar és que hi ha certes energies en aquest món que la humanitat no és capaç de controlar.

Aquesta visió de Déu, com no, marcarà profundament la visió que tindran, conseqüentment de la figura de Jesús de Natzaret, de la religió, de l'Església i com no, del món i de la seva pròpia existència.


Si vols accedir a la part pública resum del treball presentat a la Facultat, pots fer-ho des d'aquest enllaç.

diumenge, 12 de març del 2017

Reptes de l'evangelització: cristianisme estètic

"esperava veure-li fer algun prodigi"
"Pilat, en sentir això, preguntà si aquell home era galileu. Quan va saber que pertanyia a la jurisdicció d'Herodes, que també es trobava aquells dies a Jerusalem, li va enviar Jesús. Herodes es va alegrar molt de veure'l. Feia temps que ho desitjava, perquè sentia a parlar d'ell i esperava veure-li fer algun prodigi. L'anà interrogant llargament, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei, que també hi eren presents, l'acusaven amb força. Finalment, Herodes, amb la seva tropa, el menyspreà i, per escarnir-lo, li va posar un vestit llampant i el tornà a enviar a Pilat. Aquell mateix dia, Herodes i Pilat, que abans estaven renyits, es reconciliaren."

El passat 10 de febrer publicava l'Entrada "Reptes davant l'evangelització actual " sobre els reptes de la nova evangelització en la que presentava les 3 formes reduccionistes de cristianisme que proposa Serafín Béjar. Són l'ètic, l'estètic i el dietètic. Dedico aquesta d'avui al cristianisme estètic. 

També es pot consultar l'Entrada relacionada, "Reptes de l'evangelització: cristianisme ètic" de data 25 de febrer.

És cert que vivim en el món de la imatge, en el món del vídeo, en el món de l'estètica. Allò que no entra per la imatge costa molt més. Allò que no és bonic, no ens crida tant l'atenció. Ens deixem endur per l'estètica i el sentiment.

Pot semblar també que la clau del cristianisme, des d'aquest punt de vista estètic, és el sentiment. Mossèn Serafín ho explica amb els paràmetres de les activitats juvenils de moviments cristians o parroquials: Si en un temps de pregària hi ha hagut sentiment, hi ha hagut diàleg, algú ha plorat fins i tot, es diu que allà ha estat Déu. Per contra, si el temps de pregària ha estat silent i sense participació alguna, no ha aflorat res, es pot dir que Déu no ha estat entre nosaltres. 

Es pot dir el mateix d'una parella estable, que quan ja no hi ha fort sentiment, quan s'ha acabat l'enamorament inicial, ja no hi ha amor? Malament anirien les parelles si es deixessin d'estimar en acabar-se la passió dels inicis.

Un altre clar exemple és el del lladre que abans de robar prega a Déu, o el de molts membres de confraries de terres andaluses que poden viure moments d'èxtasi en dur els passos de Setmana Santa, però que no mantenen una relació madura, serena i quotidiana amb la divinitat. 

A partir d'aquests exemples, podria semblar que el cristianisme és estètica. I si bé en part el cristianisme -com qualsevol altra manifestació humana- té una certa estètica (ritus, liturgia....) i comporta un cert sentiment, ser cristià o cristiana no és només això.

Tornant al text inicial, Herodes esperava veure Jesús fent algun prodigi, desitjava que Jesús fos espectacle per a ell i la seva cort. Però Jesús no li contestà res, Jesús l'ignorà. La cançó d'Herodes del musical Jesucristo Superstar (1975) exemplifica molt bé el que vull dir: un Herodes histriònic davant un Jesús callat. Com es devia posar Herodes? Com és posa l'Herodes de Camilo Sesto!!!

Doncs com en tantes paràboles i miracles, a la imatge-resum del cristianisme, Jesús el Crist sofrent penjat a la creu, hi ha una crida a allunyar-se del que és habitual, hi ha una crítica ferotge al statu quo. 

Potser en alguns moments no hi ha sentiment visible, però... no hem rebut tot d'Ell? No ens presenta Ell el camí? No ens convida a seguir-lo com a font de salvació? Quin més gran sentiment d'amor hi pot haver? De tot això... seguirem reflexionant en properes Entrades.

Quina relació tens tu amb Jesús, el Crist?
Si en tens de parella, certa comparació, ajuda?


Vols llegir el text, Lc 23,6-12?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 10 de març del 2017

El dejú que plau a l'Abba

"En tot moment el Senyor et conduirà"
"Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar,
si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents,
llavors la teva llum s'alçarà en la foscor,
el teu capvespre serà clar com el migdia.
En tot moment el Senyor et conduirà,
en ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós
i seràs com un hort amarat d'aigua, com una font que mai no s'estronca.
Reconstruiràs les ruïnes antigues,
consolidaràs els fonaments abandonats segles i segles.
Et diran: Reconstructor de muralles, repoblador de ciutats."»"

Aquest text del profeta Isaïes, que correspon al dissabte després de Cendra, ens dóna les pautes que el Senyor ens posa per a que Ell ens condueixi. El text en català es titola "El dejuni que plau al Senyor", en castellà "El verdadero Ayuno". 

Però aquestes pautes són les del Senyor d'Israel, les del Déu dels jueus, el Déu de la Llei. El nostre Déu Pare, l'Abba de Jesús de Natzaret, el Déu dels cristians és un xic diferent. Enfront d'un Senyor de la nació, se'n presenta un pare bondadós, com aquell a qui s'adreça Jesús pregant a Getsemaní poc abans de ser arrestat (cfr. Mc 14,32-36).

I dins d'aquest context de canvi de paradigma és on es hem de preguntar... quin és el dejú que plau a Abba? quin és el dejú que se'ns demana en aquesta Quaresma? Francesc en la seva homilia de divendres passat a la casa de Santa Marta (enllaç) ens diu que el dejú veritable és el que resta atent al proper. No es pot fer penitència i ser injust amb els altres. 

Quin és el dejú que practiques?
Quin valor li en dones?


Vols llegir el text, Is 58,1-12?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 8 de març del 2017

Youtuber Francesc (11 i 14)

Una altra proposta de renovació quaresmal via la xarxa. El dia de Reis de 2016, el papa Francesc sorprenia novament tothom, convertint-se en el primer pontífex present a la xarxa Youtube amb un canal propi, el Vídeo del Papa

En aquests entrada d'avui prenc els missatges de novembre de 2016 "Països acollint  refugiats" i el de febrer passat "Acollir als necessitats".




Sobre el contingut no tinc res més a dir, ja ho està tot. 

Sobre la forma, sí que em vull referir: en aquest cas s'ha fet servir la moderna tècnica anomenada del 'mannequin challenge', en la que els protagonistes apareixen immòbils, como maniquins es tractés, en posicions sovint complicades o divertides. 

Però, a semblança de Jesús, el vídeo acaba donant una nova versió d'aquesta moda de l'immovilisme. Una nova proposta de recordar-nos que estem en temps de Quaresma, moure'ns.

dilluns, 6 de març del 2017

Comprendre, no només prendre

"no comprenien què volia dir"
"En aquell temps, Jesús i els deixebles travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: «El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà». Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes."

El text d'avui correspon als versets 30-32 del capítol 9 de l'evangeli de Marc. En aquest cas, Jesús de Natzaret parla als seus deixebles d'una forma massa elevada, que ells encara no són capaços d'entendre.

El primer que em sobta en llegir el text és que així com aquest acaba "Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes." (Mc 9,32), de tal forma com es narra en el de Lluc (cfr. Lc 9,43-45), la versió de Mateu (cfr. Mt 17,22-23) acaba de forma diferent "I els deixebles es van entristir molt.". Tres versions del mateix fet i dues formes diferents de veure'l, de comprendre'l. Si en les poques dècades que separen la redacció d'aquests 3 evangelis (es suposa que Mc a la dècada dels 50, Mt entre els anys 60 i 80 i cap el i Lc en la dècada dels 70) ja es van donar diferenciacions entre versions, què no deu haver passat, voluntària o involuntàriament en els 2000 anys d'història del cristianisme? 

Continuant amb el text, m'ha donat a pensar les paraules prendre i comprendre. Una de les accepcions del verb prendre és, segons el DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la d'"agafar (alguna cosa d’altri), sovint contra la voluntat d’aquest, amb una certa violència. ". En canvi, comprendre vol dir, segons el mateix DIEC, "Copsar, abraçar, el sentit, la natura, la raó, (d’algú o d’alguna cosa)". Hi ha diferències clares.

Prendre implica agafar; comprendre, abraçar. Prendre implica més una acció, comprendre més una reflexió. Quants cops en parlar amb algú, prenc de la conversa allò que m'interessa i obvio la resta? Em quedo amb el que em pot ser útil o allò que m'ha agradat sentir? Pel contrari, quants cops comprenc allò que m'està dient (escolto amb calma, reflexiono, "abraço" el que em transmet)?

Quants cops veiem com els polítics prenen el que els interessa de la gent, "la gent ens ha dit que...." en comptes d'intentar comprendre-la. Ara sembla que des del Govern Central de Rajoy venen més per Catalunya a veure si comprenen millor el que està passant, després d'anys de veure i dir coses com "no toquen els embolics, disputes ni polèmiques" (11/09/2006), de parlar de costellada (27/11/2013), "la gent no ho vol", "eren uns pocs milers", "la mayoria silenciosa que no se manifiesta" (27/09/2012 des de Nova York), "no és moment d'embolics, disputes i polèmiques, no estem per guirigalls" (11/09/2012) o, anant-nos fins el 2006, de recollir signatures contra l'Estatut de Catalunya (267/04/2006). Anys prenent i ara s'adonen que no han comprés.

Un exemple més proper de la setmana passada. Havent donat avís tres famílies per una malifeta dels respectius fills, una de les famílies ni en va donar resposta. De les altres dues, que van demanar disculpes i van acceptar el càstig imposat, una va voler remarcar "que el seu fill no ho havia fet". Disculpes els hauriem de demanar per haver fet malament la descripció dels fets, el seu fill no va executar l'acció, només la va planificar i va comprar el material.

En aquest cas la família no va comprendre el que des de l'escola els estàvem intentant avisar. Jo intueixo què és el que va comprendre el fill davant l'excusa alliberadora dels pares. La veritat és que la manca de temps per fer bé l'acompanyament no m'ho permet, però tampoc no goso preguntar-ho. Fins que potser sigui massa tard.

Tot i amb bona voluntat, la velocitat del dia a dia poc marge ens dóna per comprendre, tan sols prenen. El que està clar és que comprendre implica temps, més escoltar i mirar que no pas dir, i reflexionar.

Et dones temps? Escoltes? Mires? Reflexiones?


Vols llegir el text, Mc 9,30-37?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 4 de març del 2017

Calendari de Quaresma

Tot just acabem de començar la Quaresma. Entre els dies 1 de març (dimecres de Cendra) i diumenge 9 d'abril (Diumenge de Resurrecció) se'ns ofereix un temps de renovació personal i comunitària. Així ens ho recordava el Papa Francesc en el seu missatge (veure l'Entrada "És temps de Quaresma 2017" d'1 de març.

Incloc avui una proposta que m'ha arribat, com un do preuat, i que penso pot ser útil. Un petit exercici: cada matí d'aquesta Quaresma, en llevar-te, llegeix l'objectiu marcat i fes-lo teu durant el dia. En anar-te'n a dormir, revisa'l i en forma de pregària alegra't donant gràcies a Déu i demana-li forces pel següent dia.


Ara com ara...
Ajuda, encara, allibera't i deixa't sanar!

dijous, 2 de març del 2017

WAPSI.ORG, solidaritat a la xarxa

El Papa Francesc acabava el seu missatge de Quaresma 2017 amb les següents paraules: 
Estimats germans i germanes, la Quaresma és el temps propici per renovar-se en la trobada amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor, que va vèncer els enganys del temptador en els quaranta dies que va passar al desert, ens mostra el camí que cal seguir. Que l'Esperit Sant ens guiï a fer un veritable camí de conversió, per redescobrir el do de la Paraula de Déu, ser purificats del pecat que ens encega i servir Crist present en els germans necessitats. Animo tots els fidels a manifestar també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de Quaresma que moltes organitzacions de l'Església promouen en diferents parts del món, perquè augmenti la cultura de l’encontre en l'única família humana. Preguem els uns per altres perquè, participant de la victòria de Crist, sapiguem obrir les nostres portes als febles i als pobres. Aleshores viurem i donarem un testimoni ple de l'alegria de la Pasqua.
Fruit d'aquestes seves paraules, enceto una nova secció, renovació via la xarxa. En aquest cas, una forma senzilla de col·laborar amb causes solidàries.

¿Fas compres per Internet? Wapsi.org és la forma més fàcil de col·laborar amb l'ONG que escollis sense que et costi diners. Hi participen més de 240 botigues.



És molt senzill. Fas la teva compra al preu de sempre a la teva botiga habitual, Wapsi.org rep un percentatge de les vendes i ho destina a l'ONG que tu esculls. Les aportacions poden ser anònimes o registrades, tu esculls.
Des de Wapsi.org aposten per la col·laboració entre compradors, ONG i les empreses per a generar valor social.


dimecres, 1 de març del 2017

És temps de Quaresma, 2017

"--Abraham, pare meu, tingues pietat de mi"
"Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
»Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: »--Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames."

Aquest és el text de l'Evangeli amb el que el Papa Francesc ha volgut dedicar-nos el seu missatge de Quaresma, enllaç. Prenc la traducció de la pàgina web de Radio Estel.
Estimats germans i germanes,
La Quaresma és un nou començament, un camí que ens porta a un destí segur: la Pasqua de Resurrecció, la victòria de Crist sobre la mort. I en aquest temps, rebem sempre una forta crida a la conversió: El cristià està cridat a tornar a Déu «de tot cor» (Jl 2,12), a no acontentar-se amb una vida mediocre, sinó a créixer en l'amistat amb el Senyor. Jesús és l'amic fidel que no ens abandona mai perquè, fins i tot quan pequem, espera pacientment que tornem a ell i, amb aquesta espera, manifesta la seva voluntat de perdonar (cf. Homilia, 8 gener 2016).
La Quaresma és un temps propici per intensificar la vida de l'esperit a través dels mitjans sants que l'Església ens ofereix: el dejuni, la pregària i l'almoina. A la base de tot, hi ha la Paraula de Déu, que se'ns invita a escoltar en aquest temps i a meditar més sovint. Concretament, voldria centrar-me aquí en la paràbola de l'home ric i el pobre Llàtzer (cf. Lc 16,19- 31). 
Deixem-nos guiar per aquest relat tan significatiu, que ens dona la clau per entendre com hem de comportar-nos per aconseguir la veritable felicitat i la vida eterna, exhortant a una sincera conversió.
1. L'altre és un do. La paràbola comença presentant els dos personatges principals, però el pobre és el qui ve descrit amb més detall: Ell es troba en una situació desesperada i no té força ni per aixecar-se; està tirat a la porta del ric i menja les engrunes que cauen de la seva taula, té nafres per tot el cos i els gossos vénen a llepar-les (cf. vv. 20-21).
El quadre és ombrívol i l'home, degradat i humiliat. L'escena resulta encara més dramàtica si considerem que el pobre es diu Llàtzer: un nom ple de promeses, que significa literalment «Déu ajuda». Aquest no és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i es presenta com algú amb una història personal. Mentre per al ric és com si fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar. Té un rostre. I com a tal, és un do, un tresor de valor incalculable, un ésser estimat, recordat per Déu, encara que la seva condició concreta sigui la d'un rebuig humà (cf. Homilia, 8 gener 2016). Llàtzer ens ensenya que l'altre és un do.
La justa relació amb les persones consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre, a la porta del ric, no és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera invitació que ens fa aquesta paràbola és la d'obrir la porta del nostre cor a l'altre, perquè cada persona és un do, sigui veí nostre o un pobre desconegut.
La Quaresma és un temps propici per obrir la porta a qualsevol necessitat i reconèixer en ell o en ella el rostre de Crist. Cadascú de nosaltres els trobem en el nostre camí. Cada vida que trobem és un do i mereix acollida, respecte i amor. La Paraula de Déu ens ajuda a obrir els ulls per acollir la vida i estimar-la, sobretot quan és feble. Però per fer això cal prendre seriosament també allò que l'Evangeli ens revela sobre l'home ric.
2. El pecat ens encega. La paràbola és despietada en mostrar les contradiccions en què es troba el ric (cf. v. 19). Aquest personatge, a diferència del pobre Llàtzer, no té un nom i se’l qualifica només de «ric». La seva opulència es manifesta en la roba que vesteix, d'un luxe exagerat. La porpra, en efecte, era molt valuosa, més que la plata i l'or, motiu pel qual estava reservada a les divinitats (cf. Jr 10,9) i als reis (cf. Jc 8,26). La tela era d'un lli especial que contribuïa a donar a l'aspecte un caràcter gairebé sagrat. Per tant, la riquesa d'aquest home és excessiva, també perquè l’exhibia de manera habitual cada dia: «festes esplèndides cada dia» (v. 19).
En ell s'albira de forma palesa la corrupció del pecat, que es realitza en tres moments successius: l'amor als diners, la vanitat i la supèrbia (cf. Homilia, 20 setembre 2013). L'apòstol Pau diu que «la cobdícia és l'arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Aquesta és la causa principal de la corrupció i font d'enveges, plets i recels. Els diners poden arribar a dominar-nos fins al punt d’esdevenir un ídol tirànic (cf. Exh. Ap. Evangelii gaudium, 55).
En lloc de ser un instrument al nostre servei per fer el bé i exercir la solidaritat amb els altres, els diners poden sotmetre'ns, a nosaltres i a tothom, a una lògica egoista que no deixa lloc a l'amor i impedeix la pau. La paràbola ens mostra com la cobdícia del ric el fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa en l'aparença, en fer veure als altres allò que ell es pot permetre. Però l'aparença amaga un buit interior. La seva vida està presonera de l'exterioritat, de la dimensió més superficial i efímera de l'existència (cf. ibíd., 62).
L’esglaó més baix d'aquesta decadència moral és la supèrbia. L'home ric es vesteix com si fos un rei. Simula les maneres d'un déu, oblidant que és simplement un mortal. Per a l'home corromput per l'amor a les riqueses, no hi ha altra cosa que el propi jo. És per això que les persones que hi ha al seu voltant no mereixen la seva atenció. El fruit de l'afecció als diners és una mena de ceguesa: El ric no veu el pobre famolenc, nafrat i postrat en la seva humiliació. Quan mirem aquest personatge, s'entén per què l'Evangeli condemna amb tanta claredat l'amor als diners: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè menysprearà un i estimarà l'altre; o, al contrari, es dedicarà al primer i no farà cas del segon. No podeu ser servidors de Déu i els diners»(Mt 6,24) 
3. La Paraula és un do. L'Evangeli del ric i el pobre Llàtzer ens ajuda a preparar-nos bé per a la Pasqua que s'acosta. La litúrgia del Dimecres de Cendra ens convida a viure una experiència semblant viscuda pel ric de manera molt dramàtica. El sacerdot, mentre imposa la cendra al cap, diu les següents paraules: «Recorda que ets pols i a la pols tornaràs». El ric i el pobre, en efecte, moren, i la part principal de la paràbola es desenvolupa en el més allá. Els dos personatges descobreixen de cop i volta que «sense res vam venir al món, i sense res ens anirem d'ell» (1 Tm 6,7). 
També la nostra mirada es dirigeix al més enllà, on el ric manté un diàleg amb Abraham, anomenat «pare» (Lc 16,24.27), amb la qual cosa demostra que pertany al poble de Déu. Aquest aspecte fa que la seva vida sigui encara més contradictòria, ja que fins ara no s'havia dit res de la seva relació amb Déu. En efecte, no hi havia lloc per a Déu en la seva vida, ja que és ell mateix el seu únic déu. El ric només reconeix Llàtzer enmig dels turments de l'altra vida, i vol que sigui el pobre qui li alleugi el seu sofriment amb una mica d’aigua. Els gestos que es demanen a Llàtzer són semblants als que el ric hauria hagut de fer i no va realitzar mai. Abraham, però, li explica: «Fill, recorda que et van tocar béns en vida, i a Llàtzer, al seu torn, mals: per ell ha trobat consol i tu, sofriments» (v. 25). 
En el més enllà, es restableix una certa equitat, i els mals de la vida s'equilibren amb els béns. La paràbola es perllonga, i d'aquesta manera el seu missatge es dirigeix a tots els cristians. Efectivament el ric, com que els germans encara viuen, demana a Abraham que els enviï Llàtzer per avisar-los; però Abraham li respon: «Ja tenen Moisès i els profetes; que els escoltin» (v. 29). I davant l'objecció del ric, afegeix: «Si no escolten Moisès i els profetes, no faran cas ni que ressusciti un mort» (v. 31). D'aquesta manera, es descobreix el veritable problema del ric: L'arrel dels seus mals es troba en el fet de no parar oïda a la Paraula de Déu; concretament això el va portar a no estimar ja Déu i, per tant, a menysprear el proïsme. La Paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al do del germà. 
Estimats germans i germanes, la Quaresma és el temps propici per renovar-se en la trobada amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor, que va vèncer els enganys del temptador en els quaranta dies que va passar al desert, ens mostra el camí que cal seguir. Que l'Esperit Sant ens guiï a fer un veritable camí de conversió, per redescobrir el do de la Paraula de Déu, ser purificats del pecat que ens encega i servir Crist present en els germans necessitats. Animo tots els fidels a manifestar també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de Quaresma que moltes organitzacions de l'Església promouen en diferents parts del món, perquè augmenti la cultura de l’encontre en l'única família humana. Preguem els uns per altres perquè, participant de la victòria de Crist, sapiguem obrir les nostres portes als febles i als pobres. Aleshores viurem i donarem un testimoni ple de l'alegria de la Pasqua.
El Vaticà, 18 d’octubre de 2016, festa de Sant Lluc Evangelista
FRANCESC
En aquest cas, res més a dir per part meva... en properes Entrades ja ho faré.

Rebo la Paraula com a do? Els altres com a do?
Com m'encega el pecat?


Vols llegir el text, Lc 16,19-31?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.