Nou líder o lideresa mundial

D'aqui 15 dies, dimarts 8 de novembre, els Estats Units d'Amèrica celebren les seves 58 eleccions presidencials amb la lluita entre Hillary Clinton i Donald Trump. Dfonturant els últims dies em sentit moltes coses, la majoria fora de to.

A simple vista algú pot pensar que Hillary és millor opció, com a mínim per que representarà una nova fita per a les dones, arribar per primera vegada a la presidència de la primera potència mundial. Però no oblidem que Barack Obama també representava l'arribada per primera vegada d'una persona de color a la presidència i poc han canviat les coses en l'aspecte interracial.

En aquesta Entrada vull recollir una conversa dels periodistes Josep Cuní, i Pilar Rahola amb Diana Negre, periodista catalana especialitzada en la política d'aquel país. Resum, o dolent o pitjor. 

Què ens està passant? Que fem?

En l'ambit de l'Estat, després de gairebé un any, en una setmana acabarem sabent si finalment tenim nou govern del Partido Popular (PP) o anem a noves eleccions generals al voltant del Nadal.

Tot sembla indicar que després de la investidura fallida de Pedro Sánchez proposada del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) amb Ciudadanos i el segon intent de diàleg també de Pedro Sánchez amb Podemos i la resta de partits (del que poc s'ha dit però que va fer saltar l'Executiva del PSOE), el proper 31 d'aquest mes hi haurà la investidura de Mariano Rajoy com a nou president del Govern d'Espanya, gràcies al concurs dels dos grans partits. Des del meu punt de vista, una vergonya!

• Què la situació econòmica i social és difícil? Sí.
• Que la ciutadania estem mig adormits per defensar el sistema? Sí.
• Què serà una vergonya haver d'anar a unes terceres eleccions? Sí.
• Què serà difícil haver de prorrogar pressupostos i caldrà pagar una multa a Brussel·les? Sí.
• Què una gran majoria d'espanyols estan adormits davant de la presumta trama de corrupció del partit en el govern?  Si.

Tot i que finalment acabi sent president el senyor Rajoy, no podem oblidar les fases del dol que ha experimentat el PP al llarg dels darrers 7 anys: negació, ira, negociació, depressió i acceptació... I els ciutadans adormits!

anar al vídeo

---

Col·laboració de La6, programa LaSexta Columna

Tràfic de persones, i les vacances? I la llibertat?

Comença aquesta setmana el nou curs 2016-17. Pel que respecta al Bloc Tunajifunza vull iniciar-lo amb una reflexió sobre les vacances, un dret inclòs dins dels Drets Humans i dins de la Doctrina Social de l'Església.

I vull fer-ho, per un costat, per les celebracions d'ara fa uns dies del Dia Internacional contra la Tracta d'Esclaus (el 23 d'agost) i del Dia Internacional de les Víctimes de les Desaparicions (el 30 d'agost) i, per un altre costat, a partir d'una sèrie de televisió que la cadena Cuatro ha emès al llarg de l'estiu, "Esclavas", amb la prostitució i el tràfic de dones com a tema base.

Un breu resum del programa i els 8 capítols el trobem en aquest vídeo...

Algunes de les frases de les noies són aquestes...

• LOveth: " Con los rituales mágicos de vudú, yo creo, me obligaron a esa situación",
• Obdulia: "En mi país, en el campo con la familia era más pobre, pero más feliz",
• Marcela: "El primer día me obligaron a drogarme y el cliente se quitó el preservativo",
• Irina: "Pensé que se acababa mi vida",
• Olga: "Cada día hacía de cinco a quince servicios",
• Maria: "Con mi primer cliente sentí asco de mi persona y de mi cuerpo",
• Andrea: "Ejercí en cuatro clubes y estuve dos años trabajando en el polígono Marconi",
• Patricia: "Me vi obligada por mi mamá bajo la amenaza de perder la custodia de mi bebé",
• Elisa: "Casada y con tres hijos, viaja a España. No sabía que me encontraría esto"

---

Per una altra banda, anem un moment a alguns documents de caire programàtic mundial:.

L'article 24 de la Declaració Universal de Drets Humans de 10 de desembre de 1948 diu el següent, "Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades." 

I l'Església manifestà quelcom similar molt abans, el 15 de maig de 1891 a l'Enciclica "Rerum Novarum" del papa Lleó XIII (veure l'Entrada "DES: La Rerum Novarum" de 7/10/2015). Els article 30 (teològicament) i 31 (socialment) tracten el tema del descans necessari per a tot treballador. 

El 31 diu en concret... "...lo primero que se ha de hacer es librar a los pobres obreros de la crueldad de los ambiciosos, que abusan de las personas sin moderación, como si fueran cosas para su medro personal... Como todo en la naturaleza del hombre, su eficiencia se halla circunscrita a determinados límites, más allá de los cuales no se puede pasar. Cierto que se agudiza con el ejercicio y la práctica, pero siempre a condición de que el trabajo se interrumpa de cuando en cuando y se dé lugar al descanso. ... Establézcase en general que se dé a los obreros todo el reposo necesario para que recuperen las energías consumidas en el trabajo, puesto que el descanso debe restaurar las fuerzas gastadas por el uso. En todo contrato concluido entre patronos y obreros debe contenerse siempre esta condición expresa o tácita: que se provea a uno y otro tipo de descanso, pues no sería honesto pactar lo contrario, ya que a nadie es lícito exigir ni prometer el abandono de las obligaciones que el hombre tiene para con Dios o para consigo mismo."

Com podem veure, la societat civil a mitjans del segle XX, i l'Església a finals del XIX ja van fer les primeres crides al descans diari i setmanal i a les vacances periòdiques dels treballadors. Tota una fita dels drets de les persones

Però què hi ha de les noves formes d'esclavatge que es donen avui en dia? Aquelles situacions mogudes per la cobdícia d'uns, la indefensió d'altres i la ignorància de la majoria? Per exemple...

• Saps que els nens soldat a l'Àfrica, per exemple, són obligats a lluitar si no volen que facin mal a les seves famílies? I si no en tenen, la prova definitiva és disparar contra un company... si no vols que et disparin a tu.
• Saps que en alguns llocs de països llatinoamericans, les grans multinacionals obliguen a traslladar-se de les seves terres ancestrals a comunitats indígenes i a canvi els obliguen a treballar una mitjana de 12 hores (o de fosc a fosc, per que no veuen la llum del sol) a les mines?
• Saps del funcionament de les maquiles de teixit o sabatilles en països asiàtics, en el que respecta a horaris, torns, treball infantil...? 
• Saps que en els grans centres comercials, a casa nostra, les botigues llogades estan obligades a tenir les portes obertes l'horari sencer de tots els dies d'obertura del centre? Has pensat que passa amb les més petites si el dependent ha d'anar al wc? si hi ha una qüestió familiar urgent? Si ho fan i ho
• Saps dels problemes de la majoria de pares i mares, i molt més les famílies monoparentals, per conciliar família i treball? Quan els infants estan malalts? Quan ...?

Davant les noves formes d'esclavatge, 

el teu paper és de cobdícia, 

d'indefensió o d'indiferència?

Encara estem així, amb el mercat laboral?

El 21 de juliol de 2015 escrivia una Entrada, "De la Rerum Novarum a la Laudato Si'" fent una presentació del que és la Doctrina Social de l'Església, incloent els llistat de les cartes encícliques socials dels diferents pontífexs des del 1891. 

Algunes d'aquestes encícliques, com la Rerum Novarum, de l'any 1891, incidien plenament en les necessitats de la classe treballadora. Avui, més de 125 anys després, tot i l'existència d'una més gran consciència social, de sindicats legals, de drets per a dones, infants i altres col·lectius... la situació no ha canviat gaire.

El vídeo "La dualitat del mercat laboral" del programa Valor Afegit, del Canal 33 de Televisió de Catalunya de maig de 2016 ens presenta diversos casos de l'estat de la qüestió a casa nostra, a Catalunya però també al conjunt de l'Estat Espanyol i a Europa. Els joves pateixen l'atur i la precarietat laboral més que ningú. I, mentrestant, els treballadors amb més edat que han conservat la feina solen gaudir de més estabilitat, de més sou i de millor representació sindical.

Veure el vídeo "Dualitat en el mercat laboral"

Si bé la Doctrina Social de l'Església pot ser un bon referent de cara a la legislació laboral, el que més em preocupa i vull fer esment és el paper de les entitats d'Església. Compleixen la legislació al peu de la lletra? Intenten també evitar alguns punts? Fan servir entitats "offshore" o paradisos fiscals? Fan una passa més en pro dels drets de les persones, dels cristians o potser es comporten com qualsevol gran empresa multinacional amb "el déu" dels diners per damunt de tot?

Em venen a la ment diversos exemples:

• Fa uns dies un directiu em parlava de seguir la legislació al peu de la lletra en una qüestió de gestió escolar. Ni es plantejava tan sols el poder pensar més enllà de la llei. Hi ha quelcom que es diu seny, estudi, previsió, profetisme....
• Fa uns dies trobava en un web molt crític amb determinata àmbits d'Església, una Entrada sobre algunes entitats d'Esglesia; concretament feia aquesta afirmació, "Sobre la F******s, se debería hablar largo y tendido, pero como resumen tendríamos que decir que es como una de tantas instituciones educativas de la Iglesia o de las Órdenes religiosas, nacidas con la intención de ser benéficas, pero que se han convertido en una máquina de hacer dinero". Hauria molt que dir sobre l'abast d'aquesta afirmació, però reflecteix en part la realitat.
• ...

Què ens passa socialment que mantenim les estructures que ofeguen les persones?

Que li passa a l'Església que s'ho mira, però no acaba d'actuar profèticament?

He perdut la 13, no la buscaré

"No acusis ningú falsament"

"Moisès va convocar tot el poble d'Israel i els digué: --Escolta, Israel, els decrets i les prescripcions que avui us comunico. Apreneu-los i mireu de posar-los en pràctica. El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l'Horeb. No la va fer solament amb els nostres pares, sinó també amb tots nosaltres que avui som vius. A dalt de la muntanya, el Senyor us va parlar cara a cara, des del mig del foc. Jo em trobava llavors entre ell i vosaltres, per comunicar-vos els seus manaments, perquè teníeu por d'aquell foc i no vau pujar a la muntanya. El Senyor digué: "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi....

No matis. No cometis adulteri. No robis. No acusis ningú falsament. No desitgis la dona d'un altre. No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany."

---

• Fa uns dies que en el canal 13 del meu televisor surten tota una sèrie d'imatges de persones, d'ulls i d'esports. És l'anunci de la pròxima aparició d'un nou canal dedicat a l'esport. El canal 13 és on tenia sintonitzada la cadena 13Tv, participada per la Conferència Episcopal Espanyola.

• La meva primera idea va ser... "hauré de re sintonitzar els canals i busca novament 13TV". Però no... finalment i després d'una reflexió personal he decidit no cercar-la, abandonar-la, deixar de seguir-la. I pensant fredament crec que hi guanyaré, per 2 raons:

• tot i que la seguia poc, sovint era per veure com expliquen aquell fet, o com tracten tal persona, o com enfoquen aquella notícia...  em val la pena perdre el temps?
• i habitualment en apagar-la, havien aconseguit posar-me neguitós. Dient-se cristians com ho fan, com poden parlar amb aquest to? Sent una cadena cristiana, com els seus dirigents permeten moltes de les coses que es veuen?

• En aquest cas crec que la casualitat (o "l'Esperit Sant") ha fet que aquest canvi de freqüència de la televisió de la jerarquia cristiana espanyola m'hagi fet pensar. Ho he fet i he decidit. He decidit marxar.
• La imatge que acompanya el text del llibre del Deuteronomi amb els 10 manaments que Déu va donar a Moisès, correspon al que es creu que deu ser el mont Sinaí que recull aquest passatge. Tot i que no hi ha res fora de Déu que sigui etern, les muntanyes duren i duren i duren.... les institucions una mica més i els éssers vius encara menys.

No estarà potser l'Església fora de freqüència de molta gent?
Quant temps li quedarà?
Com duc jo això de no acusar falsament o pensar mal dels altres?

---

Vols llegir el text del Deuteronomi, Dt 5,1-21?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Necessitem referents: Pablo Pineda

El 21 de març és el dia internacional de les persones amb síndrome de Down. Pablo Pineda és actor i el primer a Europa amb aquesta síndrome, que acaba una carrera universitària. En aquesta entrevista de fa un temps a la cadena Cuatro, parla de forma molt personal de les deficiències i de la superació. Tot és possible si un ho intenta i lluita.

La Cuatro, entrevista del programa "Viajando con Chester", de 26/04/2015

Els maristes i Siria

Les darreres setmanes estan apareixent tota una sèrie d'informacions sota el títol "Abusos a menors" o "Abusos als maristes". Amb aquesta Entrada dono continuïtat a la de 16 de febrer passat titulada "En defensa de la família (marista)". 

En aquesta d'avui, vull incloure l'últim reportatge del programa de TVE "Pueblo de Dios", amb el títol "Siria: la vida en el infierno" emès diumenge 13 de març. El resum del reportatge que trobem a la pàgina web ens diu el següent:

La ciudad siria de Alepo, con dos millones de habitantes, está en el punto de mira de todos los contendientes de la guerra. La batalla de Alepo, que comenzó en 2012 y todavía continúa, ha sembrado las calles de muertos y heridos, ha forzado la salida de miles de personas y ha arruinado sus monumentos. Los hermanos maristas no se marcharon de la ciudad y se quedaron con su pueblo. El hermano Georges Sabé vive en Alepo y se ha desplazado a Beirut, en un viaje nocturno de alto riesgo, para encontrarse con un equipo de Pueblo de Dios que le esperaba en la capital de Líbano. Allí nos ha relatado el sufrimiento de su pueblo y la misión que están llevando a cabo los hermanos maristas con las víctimas de la guerra.  

El hermano Georges nos ha contado que en Siria el nivel de tolerancia y convivencia entres las religiones era bueno hasta que llegó el Daesh (el llamado "Estado islámico") imponiendo su ley de "Islam o muerte". Muchos cristianos han sido asesinados pero la mayoría optó por marcharse del país para salvar sus vidas y las de sus familias. De los 350.000 cristianos que había en Alepo, apenas quedan el 10%. Los hermanos maristas llegaron a Alepo en 1904 y allí siguen. Hermanos, voluntarios, la ong SED y antiguos alumnos maristas se han movilizado. Ayudan a 800 familias, cristianas y musulmanas, dan leche mensualmente para 3000 niños, diariamente dan de comer a 500 personas, acogen a desplazados, dan clase a 150 niños sin escuela y con la ayuda de médicos voluntarios han atendido a cientos de heridos y salvado muchas vidas.  

En su colegio de Beirut, los hermanos maristas han acogido a un gran grupo de familias cristianas que huyeron de Alepo para salvar sus vidas. No es la primera vez que los maristas acogen a refugiados. Ya cuando la guerra en Líbano, cientos de personas vivieron en el colegio, un lugar más seguro que sus casas.  

Hasta el momento, la guerra en Siria arroja un saldo de 350.000 muertos,nueve millones de desplazados dentro del propio país y otros tres millones de refugiados en el extranjero. A esto hay que sumar los heridos, los dos millones de niños sin escolarizar, la destrucción de pueblos enteros, el expolio del patrimonio arqueológico y el empobrecimiento de la población.

Siria: la vida en el infierno

Sense treure importància a l'assumpte dels abusos, crec que el reportatge dóna una visió complementaria d'allò que també fem els maristes, aquí a Catalunya, a Espanya i a la resta del món.

I afegeixo també la única informació que he trobat a la premsa en els darrers dies que intenta de posar una mica de blancs sobre negre i donar l'altra visió que també és dona. Correspon al diari ARA de data 14 de febrer, titulada "A què es dediquen els maristes?".

Ja per acabar, que no falti i no hi hagi cap dubte, reescric allò que ja escrivia el 16 de febrer: "Des d'aquí la crítica més ferotge cap a ells, la demanda que la justícia actuï com ho ha de fer i el suport a les víctimes."

Necessitem referents: les persones com són

En altres Entrades d'aquest Bloc he presentat exemples de persones les quals, al meu parer, poden ser referents per als altres, algunes d'elles no per l'excel·lència; més bé per que són extraordinàries en el seu fer, en el seu ser, en el seu lluitar... allà on algú altre ja s'hagués rendit, ells i elles han continuat i han perseverat. Busca-les amb l'etiqueta "Necessitem referents".

El programa La gent normal (enllaç), del Canal 33 de Televisió de Catalunya ens presenta diversos casos que a primera vista sembles estranys. Gent que li passen coses normals (per que si passen és que ho són) però en menys quantitat que altres. O potser vist des d'un altre punt de vista, gent que és més valenta que altres per explicar allò que altres amaguen:

• El motorista Joan Garriga, tristament traspassat l'agost del 2015, el músic Pep Sala, l'escriptora Giovanna Valls i les drogues,
• L'actriu Nuria Espert... i la depressió, 
• L'actriu Mireia Gubianas... i el sobrepes,
• Joseph Mohamed Hassan... i la delinqüència,
• El crític cinematogràfic Àlex Gorina... i el canvi en l'afectivitat sexual,
• L'escriptor anglès resident a Catalunya...i les parelles internacionals,
• Les prostitutes per voluntat pròpia Neira, Natalia, Paula i Martina,
• El nen pianista Michael Andreas, Raül Niubó... i les altes capacitats intel·lectuals,
• El cas de les persones transgènere i transexuals,
• ...

Però el que els fa estranys és l'encasillament que fem socialment, dividint-ho tot en classificacions binàries, bo o dolent, millor o pitjor, inclosos o exclosos... o  com a molt, de 3 o 4 opcions, com si la creació pogués ser classificada en la seva totalitat!

El motiu del programa és ajudar als espectadors a fer un esforç per poder incloure la realitat i per això hem de posar en quarentena aquelles teories que impedeixen veure a les persones com són. Les coses que passen a les persones... són coses normals, passin molt o passin poc.

Quanta gent pateix per no considerar-se gent normal. Per que els altres la fem sentir anormal!

Et consideres tu, normal? Com defineixes la normalitat? 
Ets capaç de jutjar la normalitat dels altres?

Les religions a Catalunya

T'has parat a pensar que el nostre país no ha estat sempre de cultura cristiana? La primera gran religió de la qual es té constància a casa nostra és la jueva. I la seva història és molt més antiga que no pas la que ens recorden els calls d'Avila, Barcelona, Besalú, Calahorra, Córdoba, Estella, Girona, Monforte de Lemos, Oviedo, Toledo o Tortosa. N'hi ha obres literàries escrites en hebreu, arameu, llatí o grec que ja des d'abans del segle IIaC donen testimoni de l'expansió dels jueus per tot el món, ja en l'època de l'imperi romà.

I de l'Islam, què dir? Entre els anys 711 i 1492 la dominació de la península de l'al-Àndalus va ser ben forta, tot i que no igual a tot arreu: mentre algunes ciutats catalanes ja van ser conquerides en temps molt remots (Girona el 785, Barcelona el 801 i Lleida el 1149), la caiguda difinitiva del regne de Granada no va arribar fins el 1492.

Sobre el protestantisme, sabem que comença l'any 1517 a Alemanya a partir de las famoses sentencies del monjo Luter. Però, quan ens va arribar aquest moviment reformista de caràcter religiós i també social? La proximitat amb França de la coneguda com Catalunya Nord i la condició de terra de frontera dels Pirineus van facilitar ben aviat l'arribada a casa nostra de protestants franceses, el que queda confirmat per l'existència de consolats d'aquell país a Barcelona des del 1578 i a València des del 1593, així com l'acció acusadora contra ells de l'Inquisició.

"Les religions a Catalunya" és el títol del llibre editat el juny passat per l'editorial Pagès Editors, S.L dins la col·lecció Argent Viu. El llibre és un treball d'investigació i anàlisi de la diversitat religiosa a casa nostra coordinat per Josep-Lluís Carod-Rovira i amb la participació de Montserrat Coll, Joan Estruch, Manuel Forcano, Gloria García-Romeral i Antoni Pladevall, especialistes en sociologia de les religions i historiadors de les diverses confessions que s'hi presenten. Ara com ara, només es pot trobar en llegua catalana.

El llibre analitza, en capítols diferenciats, la història catalana de les quatre confessions amb arrelament de segles a Catalunya, per ordre d'implantació: judaisme, catolicisme, islam i protestantisme. El capítol introductori ofereix una visió panoràmica general del moment (a través de les tretze confessions amb més presència en l'actualitat) i el conclusiu presenta el concepte mateix de laïcitat i les diferents fórmules emprades a diferents estats d'Europa per a gestionar la pluralitat de creences des dels poders públics. El llenguatge emprat és accessible i entenedor per a un públic molt ampli.

Durant la presentació realitzada el passat mes de setembre a la llibreria Jaimes de Barcelona, els diferents representants d'aquestes 4 religions (Guillem Correa, pastor protestant; Jorge Burdman, rabí de la Comunitat Israelita de Barcelona; Mohamed Elghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya; i Antoni Matabosch, mossèn catòlic i director de l’Institut Superior de Ciències Religioses) van emfatitzar la bona convivència -no només diàleg- que es dóna a Catalunya a nivell de les respectives jerarquies, fruit del treball continuat de més de 10 anys del Grup de Treball Estable de Religions (GETR). Per contra, van posar en evidència el gran desconeixement i la poca cultura religiosa de la societat en general, font de molts dels malentesos quan es parla de societat, religió i conflictes interracials.

En el programa "Religions" de La xarxa (www.xiptv.cat/) del dia 7 d'octubre la periodista Mireia Rourera va fer una entrevista a Carod-Rovira, director de la Càtedra UPF sobre Diversitat Social i coordinador del treball.

---

http://www.alandar.org/

Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 2 de novembre de 2015 en versió en llengua castellana, amb el títol "LAS RELIGIONES EN CATALUÑA".

Això també són vacances?!?!? (i 2)

Vull començar el nou curs en el que respecta al Bloc Tunajifunza igual que acabava l'anterior, amb una reflexió sobre les vacances, els drets i deures de les persones i de la humanitat.

Ara fa un any, el 14 d'agost  editava una Entrada titulada "Això també són vacances?!?!?" amb una foto esfereïdora dels immigrants pujats a la tanca de Melilla, Espanya, no ho oblidem.

Tot just acaba un nou estiu i hem tornat a veure imatges similars arreu d'Europa: pel Nord (a Calais, amb la frontera amb la Gran Bretanya), a l'est (Macedònia amb la de Grècia), al Sud (costes espanyoles i italianes) i dins la pròpia Europa (camió abandonat a l'autopista amb 71 persones mortes!!!!!!). I l'oest se'n salva per la frontera natural en que es converteix l'Atlàntic.

Les imatges d'enguany que més m'han impactant són les dels policies de Macedònia intentant aturar milers de persones, mares, infants, famílies que proven de passar. Pretenen permetre només el pas de 300 persones cada 2 hores. Em van recordar el joc de l'aranya o de la línia Maginot que jugàvem en temps de joventut al Cau. 

Veure la notícia en el 3/24

    ?!?

• Algú pot pensar "quin món estem construint?" 

• Penso jo, "quin món hem anat construint des de finals de la 2a Guerra Mundial el 1945: la pròpia organització funcional de Nacions Unides, la manca real de internacionals, els tractats internacionals, les institucions nascudes a Breton Woods, el tracte amb les ex colònies, el lliure mercat portat a l'extrem, les guerres encobertes pels recursos naturals... realment han estat formes de "preservar la pau i evitar repetir el que va passar en aquella gran guerra?"

• Per sort, pels que som cristians, sabem que el nostre Déu és infinitament bo i també que l'home i la dona tenim la increïble possibilitat de la conversió. Dit d'altra manera, l'infinit ha posat a les nostres mans tota un sèrie de possibilitats per fer avançar el món cap on vulguem, possibilitat de la que no disposen la resta de criatures i la humanitat sap que si vol, pot adonar-se'n, pot reflexionar, pot pot dialogar, pot proposar i pot canviar.

Les minories ètniques

Entre els dies 5 i 13 d'aquest mes de juliol el papa Francesc realitza un viatge a Amèrica Llatina, la seva terra, concretament a Equador, Bolívia i Paraguai. En aquest darrer país, al que em sento ben unit hi serà els dies 10, 11 i 12 i realitzarà entrevistes amb el president, altres autoritats i el cos diplomàtic (al palau de Lopez), també contactarà amb representants de la societat civil (a l'estadi León Condou) i amb els bisbes i resta de membres de la vida religiosa (a la Catedral Metropolitana). 

Però també ha guardat un temps pel jovent i per dues misses obertes al poble en general (al camp de Ñu Guazú d'Asunción i al santuari de la Mare de Déu de Caacupé, patrona del país). Finalment farà també una doble visita de caire social: al Bañado Norte i a l'Hospital general pediátrico “Niños de Acosta Ñu” de San Lorenzo.

---

Aprofitant l'oportunitat vull presentar el documental "El Chaco, la tierra olvidada" del programa "Pueblo de Dios" de TVE, emès el 5 de juliol. En ell es presenta la tasca que des del Vicariat Apostòlic del Pilcomayo desenvolupen diverses congregacions religioses a San Leonardo Fischat i San José de Esteros.

Aquestes són dues comunitats rurals formades per la minoria ètnica dels nivaclé, una de les moltes que habiten la zona oriental del Paraguai, el desert del Chaco on l'ONG SED hi col·labora de forma continuada des del 1992. El papa Joan Pau II va apropar-s'hi l'any 1988 fins a la població de Mariscal Estigarribia on va celebrar missa a la missió de Santa Teresita.

Veure el documental en el web RTVE a la Carta 

---

Ja en la seva primera etapa del viatge, a l'Equador el papa Francesc ha reivindicat el paper de les minories ètniques i ha fet una crida per lluitar contra les desigualtats socials: "Hem de posar una especial atenció en els germans més fràgils i en les minories més vulnerables, que són el deute que encara té tota l'Amèrica Llatina."

La vida és fàcil, si vivim naturalment

Hi ha una pel·lícula dirigida i protagonitzada per Roberto Benigni del 1997 anomenada "La vida és bella", que ens mostra la història d'un pare i un fill a l'època de l'Alemanya nazi. El pare intenta amagar al seu fill els horrors de la guerra i dels camps de concentració, mostrant-li només la part bella que en ells hi pot haver. El nen no és tan simple com sembla en un principi, 

En aquesta Entrada vull reflexionar sobre aquesta mateixa idea, a partir de l'entrevista feta pel Jaume Barberà al programa Retrats del Canal 33 al psicòleg clínic i escriptor Rafael Santandreu. 

Veure l'entrevista a TV3 a la Carta

---

Algunes de les idees sobre les que ens fa reflexionar aquesta entrevista que aprofundeix en el llibre "Les ulleres de la felicitat" són les ànsies de tenir, les pors, la felicitat, la mort, l'amor, les relacions interpersonals i la fortalesa interior:

• Vivim la "necessititis" aquesta exigència personal de tenir tenir tenir... de ser, ser, ser... hem d'estar prims, estar en forma, tenir estudis, una bona feina, tenir parella, tenir un pis bonic i ordenat, ser mínimament elegant, tenir un oci molt bo, haver viatjat, tenir molts amics, ser respectat ... Aquesta auto exigència és la que ens fa tornar bojos i la que fa que en la millor època de la humanitat ens fe viure infeliços. L'únic que necessita l'ésser humà per ser molt feliços és l'aigua i el menjar del dia, encara que sigui de prestat.

• Por a fer el ridícul, por a quedar-se sols i por a perdre la seguretat estúpida que creiem tenir són les principals pors que tenim els éssers humans. I som capaços de perdre totes les pors per que són totes idees. En el món de les idees és com es vencen les pors.

• El 80% dels espanyols vivim amb estres. No hem de donar tanta importància a coses que no les tenen: la feina, la organització social i altres... tot el que no té a veure amb l'aigua i el menjar del dia no són tant importants, hem de viure-les com un joc, jugant. El que ens crida com a tots els animals del planeta, és el ser feliços.

• La mort és natural, necessària i bonica,  a més de  molt bona professora. Si som conscients que morirem aviat (per què la vida va molt ràpid) les coses que ens preocupen deixen de ser tan importants, les relativitzem i ens adonem del bonics que són l'aire, el sol, els colors... les coses de la natura. Restarem curats de les hipocondries. Fins i tot de les morts o els suicidis dels fills podem resorgir reforçats. Cal acceptar la mort.

• L'amor perviu si no exigim a la parella, tot i que tinguem la raó. En exigir, el que fem és posar una barrera davant de l'altre i generar una cadena mútua d'exigències. En la renúncia hi ha la fortalesa, Les parelles que proposen "si vols, ho fas, però jo t'estimo igual" es van ajuntant poc a poc, van aprenent la joia de donar a l'altre, si ho fan de forma voluntària. En una societat en la que només el 25% de les parelles supera els 15 anys de vida, sembla que no sabem aplicar aquests principis.  

• Les relacions interpersonals i les amistats. No demanem tot a tots, sapiguem acceptar a cadascú com és, demanar només allò que ens poden donar. Pensa que ets afortunat per aquell amic que estarà al teu costat quan tens un problema i per aquell que es recordarà del teu aniversari, No demanis a tothom que sigui perfecte, perquè ningú no ho és. Cada amic, cada familiar, cada persona és bo per alguna cosa. Pensa que entre totes les teves relacions ho tindràs tot. 

• Fortalesa emocional ens dóna la felicitat. Inclús patint "bullyng", en l'ostracisme o tancats a la presó, si estem ben moblats podem ser feliços. Serem febles si ens deixem influenciar pel que pensen o fan els altres. La vàlua de la vida està en saber estimar els altres i en estimar la vida.

La mort sobrevinguda

Veure la notícia en el 3/24

Diumenge 12 d'abil 17h, un tot terreny surt de la via a la A2 a l'alçada de Cambrils. Resultat: 3 morts, entre ells un nadó de pocs mesos i 3 altres persones ferides.

No seria una notícia més del cap de setmana si no fos per que els que hi viatjaven tenien noms i cognoms i eren persones conegudes, alguns molt propers. Quan les persones que pateixen un accident no són persones anònimes ens afecta més la realitat.

---

• Davant el fet de la mort no hi ha paraules, sobre tot quan esdevé en edats de les que diríem "no tocava encara" o en circumstàncies difícils d'entendre. 
• El consol, que no pas l'oblit, acabarà arribant amb el temps, amb l'acompanyament en el dol i l'estima dels propers. 
• Per als creients, l'esperança de la vida futura que ens recorda el Crist ressuscitat, el mirar la vida viscuda des de l'exemple de l'amor a les persones de la figura de Jesús també ens ajuda, tot i que no treu mai del tot els dubtes, les incomprensions, la pena i el dolor. 

• Presento dos texts per a la reflexió en moments de dol i melangia: el primer, el poema "Lletra a Dolors" del poeta Miquel Martí i Pol recollit en el seu "Llibre de les Absències"; el segon, de caire creient, el Salm 22, inclòs en el Tehilim jueu i la Psalterion cristià.

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

SALM 23(22)

Salm del recull de David.

El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l'aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom;
ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.

Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
Davant meu pares taula tu mateix
enfront dels enemics;
m'has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.

Ben cert, tota la vida m'acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.

---

 

Vols llegir el text del Salm 23 (22)?

- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.

Déu amb diferents accents

Pels catòlics és temps de Pasqua, després d'una setmana de la celebració de la Setmana Santa. La celebració més important dels cristians.

Però quines són els punts fundants i importants d'altres religions d'arreu del món? El programa Sense Ficció de TV3 del 24 de desembre de 2014 va dedicar un reportatge amb el títol "Déu amb accent" a la presentació de 8 de les religions més importants i presents a Catalunya: judaisme, catolicisme, islam, ortodoxos, protestants, sufís, testimonis de Jehovà i budistes.

Veure el reportatge

Alguna de les coses que aprendràs...

• El nom del Pare creador: Déu, Jehovà, Jahvè, Al·là... 
• Les figures de Muhàmmad, Jesús, Buda
• Les Escriptures pròpies: La Torà, l'Alcorà, la Bíblia en les seves diverses versions,  
• Els llocs de trobada: església, sinagoga, mesquita, saló del regne,
• La relació amb el creador: directa, amb rabins, sacerdots, cèlibes, casats...
• Les celebracions i la liturgia: pasqua, péssah, 
• Les formes de relacionar-se amb el transcendent: creure, pregar, meditar... 
• El que és per ells la vida: perdonar, estimar, fer el bé, l'eternitat, els debats bioètics...

Necessitem referents: gna.Paciencia Melgar

"No és problema només d'Àfrica"

Testimoni de Paciencia Melgar en el programa Signes dels Temps de TV3 del passat diumenge 15/02/2015 sobre la seva tasca com a infermera i religiosa amb l'Ebola i també, el 2014, com a persona infectada per la malaltia. 

La religiosa, natural de Guinea Equatorial, és membre de la congregació de les Missioneres de la Immaculada Concepció (MIC) fundada a Mataró i treballa habitualment a l'hospital Saint Joseph de Monròvia (Libèria). El govern espanyol va atorgar-li la nacionalitat espanyola el novembre passat.

Aquests mesos està realitzant una sèrie de xerrades i testimonis arreu d'Espanya en un procés de sensibilització de la nostra societat, de la mà de l'ONG Fundación Signos Solidarios.

Veure el vídeo des de TV3 a la Carta

En aquesta extensa entrevista ens parla sobre un munt de coses, per exemple de:

• la tasca missionera i d'acompanyament de les persones que l'Església realitza a països com Libèria, 
• les seves ganes de tornar-hi a Monròvia a continuar treballant per la gent,
• la importància de la fe i la pregària, en el seu cas concret amb el Rosari,
• l'aportació que ella ha pogut fer amb el seu propi plasma sanguini per a salvar altres persones infectades,
• la tasca de sensibilització que està fent aquests temps a casa nostra,
• la realitat de disposar  d'una nacionalitat com la espanyola. No guarda cap mena de rancor a les autoritats espanyoles per no haver-la volgut expatriar en el mateix avió que sí ho van ser el missioners espanyols Juliana i Miguel.
• la gent que viu pendent d'una pastilla per poder sobreviure un dia més, 
• altres malalties com la SIDA, la malària. la diabetis... que actuen d'una forma greu i extremadament generalitzada,
• l'oblit en el que la gent del Nord tenim a la gent del Sud, abans dits països subdesenvolupats,
• la necessitat mútua que ens tenim la gent dels països del Nord i del Sud,

Pares: La paraula NO, és útil, molt útil

El 3/08/2014 publicava  en aquest mateix Bloc l'entrada amb el títol "Famílies de matricula". 

El 29/01/2015 apareixia una amb el títol "Molta pantalla, més males notes". 

L'entrada d'avui es basa en la Contra del diari La Vanguardia d'11 de febrer de 2015, amb una entrevista a  Pedro García Aguado, terapeuta televisiu del programa de La Cuatro, "Hermano Mayor". 

Abans va ser olímpic de waterpolo i va tenir problemes amb les drogues. Després de caure en el pou, adonar-se'n i d'un llarg temps d'esforç i lluita acompanyada, va poder-se'n sortir i ara es dedica a ajuda joves amb problemes d'autoestima. 

Llegir la Contra de La Vanguardia CAT 
Leer la Contra de La Vanguardia CAST

Segons ell, el fracàs del pare comença el primer dia que per comoditat no li diu un no necessari a un fill perquè així li evita enfrontar- e al principi de realitat.

Per tant, hi continua, la disciplina ha de començar des del moment que els infants són capaços d’entendre un no. Necessiten límits, normes, directrius clares de conducta i supervisió. Afegiria jo, amb una dosi d'amor i una altra de comprensió.

Tot i assegurar que no és un expert i que no vol atribuir-se títols que no té, s'atreveix a suggereix tota una sèrie de propostes educatives no tant per als nois, si no més be per als pares.

Holocaust, bullying, 2 cares de l'intransigència

El 30 de gener celebrem un nou Dia Escolar de la No Violència i la Pau, el de 2015. Quants més caldran?

HOLOCAUST NAZI
27 de gener, es celebra el Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust. Enguany amb una significació especial, el 70è aniversari de l'alliberament, el 1945, del camp de concentració d'Auschwitz.

L'holocaust va ser el genocidi dels nazis, especialment sobre el poble jueu, entre els anys 1933 i el 1945 aproximadament. La "solució final" consistia en l'aniquilació física de tots integrants d'aquesta comunitat, però també gitanos, testimonis de Jehovà, disminuïts físics o psíquics, dissidents, homosexuals... mitjançant treballs forçats, inanició, afusellament i, majoritàriament, les càmeres de gas dels camps d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, Belzec, Chelmno, Majdanek, Mauthausen, Sobibor i Treblinka. Les estimacions parlen de 6.000.000 de persones exterminades.

ASSETJAMENT ESCOLAR:

Segons dades del Departament d'Ensenyament de 2014, el 4% dels nois i noies alumnes de les etapes de primària i secundària afirmen haver patit episodis greus de bullying -assetjament escolar-. La solució final que utilitzen els són insults, pintades a les taules, amagar treballs, robatori de petits objectes, deixar de banda, cops per tot el cos, persecucions a l'escola i pel carrer, posar bitxos a l'entrepà... i últimament insults per la xarxes socials com fotolog, facebook, whatsapp...  Una d'elles, la Carla Diez no va poder suportar-ho i va decidir acabar amb la seva vida. La majoria dels casos no arriben fins a aquest extrem, però fins quan ho permetrem? Quants hauran de patir aquest holocaust abans de fer res? També 6.000.000?

TV3, reportatge Bullying del 30 Minuts, de 25/01/2015

Universitat per aprendre a ser pares

Al llarg de la vida estem contínuament en procés de formació. Primer fem la primària i la secundària obligatòria. Posteriorment continuem la nostra formació professional o anem a la universitat. Quan pensem que quelcom és important també fem cursos diversos o màsters o postgraus: d'anglès, d'alemany, de ioga, de jardineria, de qualsevol tipus d'esport, d'escriptura, de macramé de gestió empresarial, de...

I quan hem de ser pares?

Paradoxalment, quan ens enfrontem a una de les experiències més importants de la vida, per la nostra pròpia experiència i pel que representarà pels fonaments del nostre fill o filla... Què fem? Com ens preparem? Un llibre i la bona voluntat!

L'assagista i filòsof José Antonio Marina ens dóna alguna pista en aquest tall de vídeo, extret de l'entrevista que li va fer Risto Mejide en el programa "Viajando con Chester" de diumenge 12 d'octubre de 2014. 

Si vols saber-ne més:

• vídeo de l'entrevista sencera, enllaç
• web oficial de la "Universidad de Padres", només, enllaç

100 EUR són massa?

Tanques per separar: ficció i/o realitat?

Ficció: Juliol de 2013, estrena d'una nova pel·lícula en els cinemes d'arreu del món, amb Brad Pitt, actor de moda. És "Guerra Mundial Z". Accés al lloc oficial, http://www.guerramundialz.es. 

Si no la vas veure, mira ara el tràiler,

Realitat: Agost de 2013, centenars de sub saharians, de persones, intenten saltar la tanca que separa el Marroc de Melilla. Veiem aquesta notícia de TVE amb la gravació de les càmeres de vigilància,

Ficció i/o realitat... 
Què hi ha de similar? Què hi ha de diferent?

Dia Escolar de la No Violència i la Pau 2014

28 de gener, notícia a Sabadell.

Veure la notícia

30 de gener tornem a celebrar el dia de la Pau i de la No Violència a les escoles.

Servirà d'alguna cosa?