dissabte, 31 de març del 2018

Com pot ser, Younes? Com pot ser, Jesús?

"Hi havia un home bo i just"
"Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d'Arimatea, una vila jueva, i esperava l'arribada del Regne de Déu. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte. Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús."

Dos detalls en aquest dissabte, en el qual ara, nosaltres al segle XXI, coneixem el final de "la pel·lícula", però en aquell any 33, ningú no ho sabia. Eren moment de passió, d'indignació, de por, de tot menys de tranquil·litat.  

Primer, on són els deixebles? Ni se'n parla. Només Josep d'Arimatea, un membre del Sanedrí se'n compadeix, demana permís a Pilat (parla, posant-se en evidència com a possible col·laborador), baixa Jesús mort de la creu i l'embolcalla (estima, fent tasques poc agradables) i el diposita en un sepulcre nou (paga un dineral, més del mínim, doncs podia haver escollit un de ja utilitzat). Un membre del Sanedrí!!! On són els apòstols? Ni se'n parla. Només les dones, que acompanyaven i miraven.

Segon detall. Com a eina de reflexió transcric aquí la carta que Raquel Rull, educadora social escrivia a l'agost de 2017, perplexa després de la immolació dels joves de Ripoll en els atemptats de Barcelona i Cambrils. No sentirien en aquelles hores sentiments similars, la família, els amics, els seguidors de Jesús?
Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.
 
Mai havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d'alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d'un altre lloc que no soc capaç ni de descriure.
 
Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixar passar davant la cua del super, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.
 
Em fan mal les guspires que encenen l'odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris... 
  
A on es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, el no respecte cap el proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap cap a l'altre costat, el no saber posar-se a la pell de l'altre.
 
I això es repeteix segle darrere segle, any darrere any. Que estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....
 
És cert que mai no ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I a més ara ho veig des de l'altre costat i estic destrossada.
 
Les coses que passen a la tele o a l'altra punta del món, són coses que s'acaben diluint i oblidant, i no se sap mai el que és cert, o real. I acabava guanyant la ira, la rabia i fins i tot acabem aclamant «el ojo por ojo, diente por diente» per a castigar aquests actes.
 
Ara tinc una sensació que s'escapa...
 
Em fa mal veure el mosaic d'en Miró tacat de sang. Em fa mal veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que podria haver coneguts i familiars a les Rambles a on he deixat més d'un parell de soles caminant per ella.
 
Em fa mal que hagin estat ells...
 
No puc contenir les llàgrimes. És més no he pogut parar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins.
 
Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap els fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.
 
Però m'heu de permetre explicar-vos i ensenyar-vos l'altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en public, la que en silenci s'espassa les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells.
 
M'heu de permetre ensenyar-vos dir-vos com eren ells o almenys els nens que vaig conèixer jo. El meus pre-joves del Lokal. Se'm fa tan dur.
 
He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41, en el món social, a peu de carrer, en les trinxeres com diem nosaltres. Només aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup joves, però hi havia nens gairebé de totes les edats, uns cuidaven dels altres.
 
El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant tranquil a l'escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m'oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.
 
Hi havia dos germans sempre es barallaven. El més gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, tot i que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al lokal quan hi era ella.
 
Al cap d'un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i perquè no dir-ho insults entre raquetades de ping pong. Jo també vaig aprendre alguns en la seva llengua, 
 
I com no després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.
 
Tots anàvem creixent i passant etapes no varem patir amb l'adolescència mare meva!! Entre grans, espinilles, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades en el despatx. Raquel necessito parlar amb tu... i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur. 
 
Pilot, mestre, metge, col·laborador d'una Ong. Com s'ha pogut esfumar això? Que us ha passat? En quin moment...? Que estem fent per a que passi aquestes coses!! Éreu tan joves tan plens de vida teníeu tot una vida per davant...i mil somnis per complir.
 
Ja no us podré tornar a dir que guapos esteu, o ja tens novia? O, mare meva com has crescut. No podré veure els vostres fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar... Em dol tant. No m'ho puc acabar de creure.
 
Això no ha de quedar amb una historia més, hem d'aprendre hem de fer un món millor. Practicant amb l'exemple, educant en la no violència, transmeten el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills...
 
Se'm queden moltes coses a dins i moltes instantànies que mai oblidaré.
 
Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar... Younes... I ara Houssa... (és un malson la llista cada cop és més llarga)
 
Com pot ser Younes...? em tremolen els dits no he vist mai a ningú tan responsable com tu...
 
Els actes que heu comés no tenen explicació i no són licits... la guerra la ira, l'odi no porten enlloc. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni deus, ni banderes, ni religió...
 
Només puc dir que tinc el cor trencat...
 
Reflexió d'una educadora social de Ripoll.


Intenta entendre les raons de Jesús,
Intenta entendre les de Younes. 
I demà, què en farem? que en faràs? 

Vols llegir el text, Lc 23,50-55?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 30 de març del 2018

El camí fet, de quaresma

"va lliurar l'esperit"
"Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: --Tinc set. Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: --Tot s'ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit."

Tot s'ha complert. Inclinem nosaltres també el cap i preguem. 
Una proposta del que pot haver estat aquest temps de quaresma... aquest calendari de Patricia Rojo i Nacho (enllaç)



Prega amb Ell.  

Vols llegir el text, Joan 19,28-30?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 28 de març del 2018

Diàleg fe - cultura, o atac?

Així comença l'article "El charlatán Hawking" de 15 de març de 2018 del periodista Salvador Sostres en el diari ABC.
La profunda estupidez de nuestra era se concreta en las estupefacciones por la muerte del charlatán Hawking. Si en su materia hizo algún descubrimiento, le felicito aunque sea póstumamente.
Pero sobre todo sus apariciones públicas las basó en majaderías tan poco científicas como los agujeros negros o negar a Dios. Sólo le faltaba leernos el horóscopo. Yo soy Géminis, Stephen, ¿cómo iré de amores mañana?
Enllaç al Bloc, BlogsABC
No em val la pena en aquesta Entrada presentar la resta de l'article de Salvador Sostres, pots accedir-hi a través de l'enllaç. És habitual el seu estil crític contra el feminisme, les relacions home-dona, les quotes de gènere, de caràcter misogin i homòfob. Però en aquest cas ataca la societat entera des d'una suposada posició teológica superior i d'això és el que avui vull tractar.

"La profunda estupidez de nuestra era", així comença l'article, fent un atac directe no només a tots els éssers humans del moment, sino també a aquells que han estat, i dels que en som resultat. I continua afirmant que "Esta genuflexión de la muchedumbre ante la muerte de semejante vendedor de pócimas milagreras prueba la decadencia moral, espiritual y estética de nuestra era.".

Desmereix com parla. "Majaderías tan poco científicas como científicas como los agujeros negros o negar a Dios". Des de la meva posició de simple professor de secundària, però llicenciat en informàtica amb amplis coneixements de matemàtiques sóc incapaç d'entendre les teories que poden provar o no l'existència dels forats negres. Crec poder suposar que un de lletres, molt més. El que no faré mai és desmerèixer-les d'aquesta manera.

Des de la meva posició d'estudiant de ciències religioses i com a persona religiosa compromesa en la formació i l'estudi, tinc ben clar que científicament no es pot demostrar ni l'existència de Déu ni negar-la. És cosa de fe. Crec poder suposar, que el senyor Salvador, tampoc.

Simplement dir que em fa vergonya com el senyor Salvador tracta als seus companys de camí en aquesta vida. Tal i com ell parla, algú altre podria dir: "aquests rituals de setmana santa que realitzen tants milions de cristians durant aquests dies, es basen tots en ximpleries com la Biblia i el que la gent ha cregut durant segles". El que demano és que ningú no desmereixi la fe de milions de cristians i cristianes. 

diumenge, 25 de març del 2018

Sentit de l'exili: fer de mare

"prengueren l'acord d'apoderar-se amb astúcia"
"Quan Jesús hagué acabat tots aquests ensenyaments, va dir als seus deixebles: --D'aquí a dos dies, tal com sabeu, és la festa de Pasqua, i el Fill de l'home serà entregat perquè el crucifiquin. Aleshores els grans sacerdots i els notables del poble es van reunir a la casa del gran sacerdot Caifàs, i prengueren l'acord d'apoderar-se amb astúcia de Jesús i matar-lo. Deien: --No ho fem durant la festa, que no hi hagi un avalot entre el poble."

Estem vivint moments convulsos en la relació entre Catalunya i Espanya. Sí, sí,  Espanya, no la resta d'Espanya. Jurídicament seria Catalunya i la resta d'Espanya, però des del cor, des del bé comú, des del seny, des de la convivència... entre Catalunya i Espanya. Els últims fets, nous empresonaments, nous exiliats i noves manifestacions al carrer. 

El text d'avui ens parla del moment en el que "els grans sacerdots i els notables del poble" decideixen matar Jesús, doncs començava a ser un destorb. Sense gaire dubtes podem dir que, també avui, alguns notables han decidit matar l'anomenat procés català. Un procés basat en l'autoconeixement com a poble, en les ànsies de millora de la vida de les persones (simple exemple, Llei 9/2017, del 27 de juny, d'universalització de l'assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, duta al Tribunal Constitucional pel govern del PP, que no vol dita assistència universal a Espanya), en les ànsies de ser el que el conjunt del poble vulgui ser i no en la violència i la mentida.  

Si fa uns dies comentava les paraules del bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, Entrada "El dimoni i casa meva" de l'11 de març , avui m'alegro de les notes d'Església escrites pel cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, pel bisbe de Tarragona, Jaume Pujol, per l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, així com també per l'escola Vedruna L'Escorial, de Vic, la qual transcric a sota.

Volem totes les mares i els pares a l’escola
Els mestres, professors i persones d’Administració i serveis de l’escola i la Comunitat Vedruna de l’Escorial de Vic, hem començat amb tristor i amb un nus a la gola, les vacances de Setmana Santa.
Aquest passat divendres vam rebre la notícia que una mare de l’escola, la Marta, havia hagut d’emprendre el camí de l’exili. La nostra escola, de tarannà obert i plural, amb una diversitat social, cultural, lingüística i econòmica significativa, ha treballat i treballa a partir d’un referent educatiu: el tracte i l’educació de la persona.
En els darrers anys, l’escola ha rebut, i segueix rebent, famílies i alumnes d’identitats diverses, fruit a vegades, de ser refugiats i exiliats de diversos països del món. Fins ara, sempre havíem acollit persones. Ho seguirem fent. Hem explicat i expliquem als nostres alumnes com moltes famílies han hagut de fugir del seu lloc de naixement per raons d’injustícia i de falta dels Drets més elementals.
Des d’aquest divendres, s’esdevé una nova situació: una mare de l’escola s’ha vist obligada a fugir de casa, a sortir de la Ciutat, buscant el camí de l’exili que li permeti seguir expressant, amb llibertat, les seves idees, els seus desigs de llibertat per a un país que vol més just i més lliure. Unes idees i uns desigs que molts compartim.
Com podem explicar als nostres alumnes, des d’ara, que vivim en un país normal i normalitzat?
Per això, volem manifestar, amb veu alta, clara i contundent que volem totes les mares i els pares a l’escola. Que puguin esperar, cada dia, els seus fills i filles a la sortida de classe. Estem convençuts que el dret a la vida i a la llibertat de les persones i de les nacions són inalienables. Aquest és un dels principals anhels que hi ha darrera de la tasca de l’educar.
Des de l’escola, doncs, el nostre suport, el nostre compromís i la nostra solidaritat amb la Marta Rovira i amb totes les persones que han treballat i treballen significativament per un país on els ciutadans ens puguem sentir lliures, ben tractats, volguts i estimats. A tots i a totes, us volem a casa i a l’escola.
Vic, 24 de març de 2018
Ramon Rial. Director de l’escola Vedruna Escorial Vic

Una política més exiliada, en aquest cas la parlamentària i membre d'ERC, Marta Rovira. En el seu cas l'exili significa un dur camí, l'única forma de recuperar la veu política, d'alçar-se en contra del Govern del PP, que persegueix tothom qui està a favor de votar, i que castiga qualsevol que intenta canviar el prestablert i l'establert. L'exili serà la forma de fer de mare a la seva filla Agnès (llegir el text complert, enllaç).

Aprofito per enllaçar el documental "Ciutadà Escarré", emès per TV3 en el programa Sense Ficció el 12/07/2015. L'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, va haver d'exiliar-se dues vegades: durant la República i en el franquisme. Documental que recorda la vida d'aquest religiós compromès amb el seu poble i que es va esforçar per donar una dimensió internacional al monestir que representava.

Astucia, pel bé d'uns poc o el bé comú?


Vols llegir el text, Mateu 26,1-5?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 24 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, sábado

"Ellos seran mi pueblo, y yo seré su Dios"
"Luego diles: ‘Esto dice el Señor: Voy a sacar a los israelitas de entre las naciones a donde han ido a parar; los reuniré de todas partes y los haré volver a su tierra. 22 Haré de ellos una sola nación en este país, en los montes de Israel, y tendrán un solo rey. No volverán a estar divididos en dos naciones ni separados en dos reinos. 23 Tampoco volverán a mancharse adorando ídolos repugnantes ni cometiendo toda clase de pecados. Yo los libraré de todas las infidelidadesj que han cometido y los limpiaré de sus pecados. Ellos serán mi pueblo y yo seré su Dios."


Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlacede la ONGD SED.

Con la conquista del reino de Judá por Babilonia, la destrucción de Jerusalén y el Templo (586 a.C.) la crisis social, política y religiosa fue mayúscula. Muchos de los desterrados, llegaron a abrazar la forma de vida de los babilonios. El Israel tal y como había sido vivido, parecía ir a desaparecer. Pero aquella cautividad supuso también una purga de la idolatría en los corazones del pueblo desplazado, fueron más fieles a Él en Babilonia que en Jerusalén. La promesa del Señor les dio esperanza y se cumplió.

Dudas similares debía vivir el grupo de seguidores de Jesús los días antes de Pascua. Sabiendo de la enemistad de los fariseos y de la profecía del sumo sacerdote contra Jesús, se preguntaban ¿Vendrá a la fiesta, o no? (Jn 11, 45-57).
Mirando el mundo muchos pudieran pensar lo mismo, cambio climático, falta de agua, desastres de la naturaleza… pobreza extrema, exclusión, terrorismo, crisis social…

Y nuestra Iglesia española y europea parece que dejó de florecer hace tiempo. ¿Cómo creer ante este panorama?
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Cómo creer ante este panorama? 

Vols llegir el text, Ez 37, 21-28?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 23 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, viernes

"Dije que sois dioses"
"Los judíos volvieron a coger piedras para tirárselas, pero Jesús les dijo:
–Por el poder de mi Padre he hecho muchas cosas buenas delante de vosotros: ¿por cuál de ellas me vais a apedrear? 
Los judíos le contestaron:
–No vamos a apedrearte por ninguna cosa buena que hayas hecho, sino porque tus palabras son una ofensa contra Dios.o Tú, que no eres más que un hombre, te haces Dios a ti mismo.
Jesús les respondió:
–En vuestra ley está escrito: ‘Yo dije que sois dioses.’ Sabemos que no se puede negar lo que dice la Escritura, y Dios llamó dioses a aquellas personas a quienes dirigió su mensaje."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlacede la ONGD SED.

“No vamos a apedrearte por ninguna cosa buena que hayas hecho, sino porque tus palabras son una ofensa contra Dios”. Nuevamente los judíos de la época rechazándole, pretendiendo matarlo por sus obras (Jn 5,17-18) y sus palabras (Jn 8,58-59).

El no entenderle, entra dentro de la lógica más humana. Dios hijo se encarnó en Jesús de Nazaret, en todo, excepto en el pecado. Por tanto, si nació, creció, vivió como humano, ¿Cómo iban a reconocerlo como Dios, los de su tiempo? Solamente unos pocos, los más necesitados, los más libres de ataduras fueron capaces de hacerlo, de fiarse y seguirle.  

El problema cristiano, y ético, viene de la propuesta de acción contra Él, al no reconocerlo: pretender matarlo. Y lastimosamente ese, “matar al diferente”, sigue dándose hoy en día. Matar al hereje, mueve a los yihadistas; aniquilar países de valores diferentes, a algunos mandatarios; denigrar, derrotar y “descabezar” al oponente, a ciertos políticos; promover para algunos colectivos un retroceso de derechos y libertades sociales, a algunos obispos; hasta “ir a por ellos” pudimos oírlo de algunos pocos el año pasado entre pueblos hermanos. Cada uno desde su propi ser, debe discernir el valor de sus palabras y sus acciones. Como cristiano marista, español y catalán, yo lo intento.

Si quieres acceder al folleto entero... enlace

Discernir las propias obras y palabras.
¡A por ello!  

Vols llegir el text, Jn 10, 31-42?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 22 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, jueves

"Mi Padre, mis hermanas y mis hermanos"
"Os aseguro que quien hace caso a mi palabra no morirá.
Los judíos le dijeron: –Ahora estamos seguros de que tienes un demonio. Abraham y todos los profetas murieron, y tú dices: ‘Quien hace caso a mi palabra no morirá.’ ¿Acaso eres tú más que nuestro padre Abraham? Él murió, y murieron también los profetas. ¿Quién te has creído que eres?
Jesús contestó: –Si yo me honrase a mí mismo, mi honra no valdría nada. Pero el que me honra es mi Padre, el mismo que decís que es vuestro Dios. Pero vosotros no le conocéis. Yo sí le conozco, y si dijera que no le conozco sería tan mentiroso como vosotros. Pero, ciertamente, le conozco y hago caso a su palabra. ."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlace) de la ONGD SED.

En la época de Jesús los judíos se preguntaban por Abraham y los profetas. Y ante las “barbaridades” que profesaba Jesús, cogieron piedras para arrojárselas
(Jn 8,59). Durante los primeros concilios nos preguntamos por el Verbo, las sedes, el Espíritu, el pecado, María, las imágenes, el primado, el poder temporal… condenamos las herejías… En la época de las cruzadas pretendíamos Tierra Santa, luchábamos y matábamos… Evangelizamos América, África, Asia y Oceanía, culturizando y conquistando… Con las Reformas nos separamos en dos ramas, luego en tres… y dejamos de hablarnos. La Biblia, la Tradición, la Jerarquía, el Catecismo, el Código Canónico… deja a muchos en el camino… La ortodoxia, la pretendida pureza de las religiones ya causaba disputas en tiempos de los profetas, en tiempos de Jesús y también en la actualidad a no pocos cristianos que, parapetados en la seguridad de lo estipulado, de lo “técnicamente” correcto, se olvidan de lo “prácticamente” real.
¿Dónde queda el espíritu cristiano de los primeros tiempos, cuando las persecuciones? Aquello de que el evangelio nos muestra cómo Dios nos hace justos: es por fe y solamente por fe. (Ro 1,16-17). 
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Donde queda el Espíritu de los primeros tiempos? ¿Cuál es tu espíritu? 

Vols llegir el text, Jn 8, 51-59?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 21 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, miércoles

"Manteneos fieles a mi palabra"
"Jesús dijo a los judíos que habían creído en él: –Si os mantenéis fieles a mi palabra, seréis verdaderamente mis discípulos; conoceréis la verdad, y la verdad os hará libres.
Ellos le contestaron: –Nosotros somos descendientes de Abraham y nunca fuimos esclavos de nadie. ¿Cómo dices tú que seremos libres?
Jesús les dijo: –Os aseguro que todos los que pecan son esclavos del pecado. Un esclavo no pertenece para siempre a la familia, pero un hijo sí pertenece a ella para siempre. Así que, si el Hijo os hace libres, seréis verdaderamente libres."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlacede la ONGD SED.

El propio Jesús se dirige a los primeros judíos que ya habían creído en él (Jn 8,31). Aseveraciones tales como «ser descendientes de Abraham», «no ser bastardos» o «ser hijos únicamente de Dios» eran sus respuestas. Y a la vez, sus comparaciones con los demás conversos, los judíos y gentiles, de los que se sentían superiores.

Pero Él les pide otra cosa, tal como ya anunciara el Bautista, “Demostrad con vuestros actos que os habéis convertido a Dios” y ponía ejemplos de la época… dar un vestido a quien no tiene, compartir la comida, no cobrar más de lo estipulado, no quitar nada con falsas acusaciones, conformarse con la paga” (cfr. Lc 3,7-14).

Quizás llame el Papa Francisco a la Curia Vaticana a algo similar, «otro peligro, que es el de los traidores de la confianza o los que se aprovechan de la maternidad de la Iglesia… se dejan corromper por la ambición o la vanagloria». (Felicitaciones Navideñas de la Curia Romana, 21/12/2017). 


Quizás lo haga el h. Emili al Instituto entero, «hará falta el empeño y el compromiso de todos, empezando por los líderes del Instituto, para revivir la experiencia que Jesús propone a Nicodemo: Hay que nacer de nuevo (Jn 3,7)» (Reavivar el Espíritu Profético, 20/09/2017)
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Qué te está pidiendo a ti? 

Vols llegir el text, Jn 8, 31-42?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimarts, 20 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, martes

"Tampoco yo te condeno"
"Preguntaron esto para ponerle a prueba y tener algo de qué acusarle, pero Jesús se inclinó y se puso a escribir en la tierra con el dedo. Luego, como seguían preguntándole, se enderezó y les respondió: –El que de vosotros esté sin pecado, que le arroje la primera piedra.
Volvió a inclinarse y siguió escribiendo en la tierra. Al oir esto, uno tras otro fueron saliendo, empezando por los más viejos. Cuando Jesús se encontró solo con la mujer, que se había quedado allí, se enderezó y le preguntó:
–Mujer, ¿dónde están? ¿Ninguno te ha condenado?
 Contestó ella: –Ninguno, Señor.
Jesús le dijo: –Tampoco yo te condeno. Vete y no vuelvas a pecar."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlacede la ONGD SED.

“En nuestra ley, Moisés ordena matar a pedradas a esta clase de mujeres. Y tú, ¿qué dices?” (Jn 8,5). Una vez más nos encontramos con un texto de los que se nos propone aceptar o rechazar a Jesús, aceptar o rechazar al otro. Los fariseos vuelven a ponerlo en evidencia, ¿qué ha de hacerse en un caso de adulterio? ¿Cuándo se va contra la Ley? Aplicarla, como no puede ser de otra forma.

Pero Jesús nos presenta otra forma de comprender el mundo, la “de su propia luz, que es la luz del Padre”. Donde solamente parecía caber la dura respuesta de la condena, se nos propone el perdón y la reflexión, como con el hijo pródigo (cfr. Lc 15,11-32). 


Una vez en clase, un alumno que la había armado gorda sabía que recibiría un castigo duro y venía con la cabeza baja al ser llamado por el tutor para una entrevista de seguimiento. Al entrar en el despacho, una simple pregunta le dejó descolocado “¿Qué te está pasando? ¿Cómo anda tu madre con su proceso de cáncer?”. En seguida se le iluminaron los ojos. “No sé qué me está pasando, tengo miedo a que se muera y estoy nervioso.”. A ello le siguió un abrazo en silencio.
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Tienes miedo? ¿Estás nervioso?
¡Abraza! 

Vols llegir el text, Jn 8, 1-11?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 19 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, lunes

"Pero ellos no entendieron"
"Los padres de Jesús iban cada año a Jerusalén para la fiesta de la Pascua. Y así, cuando Jesús cumplió doce años, fueron todos allá, como era costumbre en esa fiesta. Pero pasados aquellos días, cuando volvían a casa, el niño Jesús se quedó en Jerusalén sin que sus padres se dieran cuenta. Pensando que Jesús iba entre la gente hicieron un día de camino; pero luego, al buscarlo entre los parientes y conocidos, no lo encontraron. Así que regresaron a Jerusalén para buscarlo allí.
Al cabo de tres días lo encontraron en el templo, sentado entre los maestros de la ley, escuchándolos y haciéndoles preguntas. Y todos los que le oían se admiraban de su inteligencia y de sus respuestas. Cuando sus padres le vieron, se sorprendieron. Y su madre le dijo: –Hijo mío, ¿por qué nos has hecho esto? Tu padre y yo te hemos estado buscando llenos de angustia.
Jesús les contestó: –¿Por qué me buscabais? ¿No sabéis que tengo que ocuparme en las cosas de mi Padre?
Pero ellos no entendieron lo que les decía.
Jesús volvió con ellos a Nazaret, donde vivió obedeciéndolos en todo. Su madre guardaba todo esto en el corazón."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlacede la ONGD SED.

Volvía la familia de celebrar la Pascua con los de Nazaret. Con la confianza del grupo y, el uno por la otra, Jesús quedó en la ciudad y no se percataron hasta pasado un día de camino. Como en todo amor verdadero, María y José volvieron en su búsqueda hasta encontrarlo en el Templo. “–¿Por qué me buscabais? ¿No sabéis que tengo que ocuparme en las cosas de mi Padre?”, fue la simple respuesta del niño. 


A menudo no entendemos los caminos de la vida, los caminos del Señor. Tampoco ellos entendieron lo que les decía (Lc 2,50) pero cabe confiar. En el anuncio del Ángel a María (Lc 1,26-38) ya hubo una primera sorpresa y una primera aceptación, “Soy la esclava del Señor. ¡Que Dios haga conmigo como me has dicho!”. A partir de ahí, confianza, serenidad, guardar en el corazón y adelante con lo que el Señor nos pide. El papel de José en los Evangelios queda en un segundo plano, pero solo se puede entender el sí de la Familia de Nazaret desde un compromiso conjunto de María y de José: aceptación, migración, pesebre, vida antes de los 30… En palabras de Patrick Peyton, CSC, “La familia que reza unida, permanece unida” o, como el dicho, “La unión hace la fuerza”.
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Entiendes los caminos del Señor? 

Vols llegir el text, Lc 2,41-51a?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

diumenge, 18 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, domingo

"Mirar más allá, salir de, andar afuera"
"Entre la gente que había ido a Jerusalén a adorar a Dios en la fiesta, había algunos griegos. Estos se acercaron a Felipe, que era de Betsaida, un pueblo de Galilea,r y le rogaron: –Señor, queremos ver a Jesús.
Felipe fue y se lo dijo a Andrés, y los dos fueron a contárselo a Jesús. Jesús les dijo: –Ha llegado la hora en que el Hijo del hombre va a ser glorificado. Os aseguro que si un grano de trigo no cae en la tierra y muere, seguirá siendo un solo grano; pero si muere, dará fruto abundante. El que ama su vida, la perderá; pero el que desprecia su vida en este mundo, la conservará para la vida eterna. Si alguno quiere servirme, que me siga; y donde yo esté, allí estará también mi servidor. Si alguno me sirve, mi Padre le honrará."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlace) de la ONGD SED.

“Unos griegos que habían ido a Jerusalén buscaban a Jesús” (Jn 12,20). ¿Qué es lo que habían oído? ¿Por qué conocerlo? ¿Qué les había hecho desplazarse hasta la capital, en tiempos de Pascua?

¿Qué es lo que continúa llamando de la figura de Jesús a los que no le conocen? A lo largo de la historia, de Oriente a Occidente y de allá a América, al África profunda, Australia y Asia, polo actual de la nueva evangelización. Quien quiere conocer se moviliza, se pone en marcha, sale en búsqueda, dialoga, comparte, actúa, medita. ¡Vive!

El propio Jesús salió de su Galilea natal, anduvo por los caminos, de Gerasa a Cafarnaúm hasta Jerusalén y, caminando, se dejó encontrar. Se puso en marcha, salió en búsqueda, dialogó, compartió, actuó y meditó. ¡Vivió en criatura humana!

El propio Jesucristo, Dios Hijo, hijo del Padre, por la voluntad del Padre quiso hacerse carne de nuestra carne, a imagen y semejanza nuestra, salió a nuestro encuentro -el de cada una de nosotras, personas humanas- para conocernos. Para ofrecernos el camino, que no es otro que la salvación eterna, la salvación en nuestras propias vidas. Salvación y esperanza de la que ya habla Jeremías (cfr. Jer 31,31), la misma que Él nos mostró, con su regreso al Padre.
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

Quien quiere conocer se moviliza... 
¡Vive!. 

Vols llegir el text, Jn 12, 20-33?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 15 de març del 2018

Expulsió del Temple (any 2018)

"n'heu fet una cova de lladres."
"Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: --Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres."

Per tercera entrada consecutiva proposo el text de l'expulsió del Temple, tot i que ara comentat en boca del monjo de Montserrat, Josep Miquel Bausset en la seva homilia de 4 de març passat 
En cada Eucaristia, germanes i germans, celebrem la Pasqua del Senyor, el memorial de la seva mort i resurrecció. I avui, en aquest III diumenge de Quaresma, les paraules de Jesús: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies” (Jo 2:13-25), ens fan com un tast de la Pasqua. 
El temple de Jerusalem no era un lloc més de culte. Era el lloc del culte. Per això Jesús en veure els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes, profanant aquell lloc sant, amb un fuet de cordes els tragué fora tots, moltons i vedells, bolcà les taules i digué als venedors de coloms: “Traieu això d’aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare”.
Jesús podria haver mirat cap a un altre costat i així no posar-s’hi en embolics, ja que amb la seva acció, denunciant la profanació del Temple i traient d’ell els qui feien negoci, s’hi estava posant en el punt de mira dels jueus, que acabarien condemnant-lo a mort. Però Jesús, que reconeixia en el Temple la casa del seu Pare, no podia permetre el culte als diners i la profanació del lloc sant, pels qui l’havien convertit en un mercat, o com diu Sant Mateu, en “una cova de lladres” (Mt 21:13). Els salms recordaven als jueus la santedat del Temple: “Qui pot estar-se al recinte sagrat?” (Ps 23:3), o també: “El record del vostre amor enmig del Temple” (Ps 47:10), i encara: “Que n’és d’amable el vostre Temple, Senyor de l’univers” (Ps 83:2).
Com Jesús, també avui l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció. 
L’Església no pot callar davant el drama dels refugiats que continuen morint alMediterrani, mentre la Unió Europea, amb indiferència, mira cap a un altre costat. L’Esglesia no pot callar davant la immoralitat dels bancs. ¿Creieu que és normal (com ens ha recordat l’arquebisbe de Barcelona) que s’ajudessin els bancs a sortir de la crisi i ara, amb els beneficis aconseguits, no donin res a la societat? (Catalunya Religió, 10 de febrer de 2018) ¿No és també una immoralitat les desigualtats socials o la corrupció, que fa que la política i l’economia esdevinguin una cova de lladres? O la misèria de les pensions que cobren la majoria de jubilats?
¿És normal que un jutge imputi un delicte d’odi a un regidor per posar-se un nas de pallasso davant la policia?¿És normal que se segrestin llibres o es prohibeixin obres d’art? ¿És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? ¿Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a “excessiva” la força policial? ¿No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat? (Catalunya Religió, 5 de novembre de 2017).
Germanes i germans, Jesús no va mirar cap a un altre costat i per això expulsà elsmercaders del Temple. L’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat. Bisbes com Hélder Câmara, Òscar Romero o Pere Casaldàliga, han denunciat la mentida i la injustícia dels poderosos. O el bisbe Tarancon de Solsona, que el 1950 va denunciar la fam de la gent, davant la indiferència del règim franquista, que el titllà de “obispo rojo”. Aquests pastors i d’altres s’hi han jugat la vida per defensar la dignitat del Temple de Déu, la dignitat de les persones més vulnerables. Per això no podem maquillar el missatge de l’Evangeli i callar com si no passés res. El comentari del Missal de Montserrat a aquest diumenge, diu: “¿No és veritat que, massa sovint, hem vist en l’Evangeli de Jesucrist un missatge tranquil·litzador, d’acord amb els interessos de la prudència humana? Però heus ací que alguns cristians presenten la figura d’un Crist, ferment de veritable revolució, germen de renovacions constants i de canvis necessaris”. I afegeix encara: “¿No convé de vegades que l’escàndol remogui una opinió adormida i desvetlli el sentit dels valors autèntics?
Contra certs costums, certes lleis, certes activitats ¿no fóra ben desitjable una protesta, una revolució?”. La Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres. 
El bisbe Pere Casaldàliga, profeta i poeta, va escriure unes paraules que són ben actuals: “Jo sóc jo i les meves causes. I les meves causes valen més que la meva vida”, perquè “si no hi causes grans, la vida no té sentit”. I afegia encara, com si ens ho digués a nosaltres: “Els valents són els qui vencen la molta o poca por que tenen. Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”. 
Denunciar els qui han convertit la política o l'economia en una cova de lladres


Vols llegir el text, Mt 21,12-17?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.