Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infants. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infants. Mostrar tots els missatges

dilluns, 15 de juliol del 2019

En acabar el 2018-19, el que agraeixen

A l'entrada "En acabar el 2018-19, "hạnh phúc", de 30 de juny feia una reflexió més bé personal d'aquest moment. I a l'entrada "En acabar el 2018-19, del que es queixen" de 5 de juliol recollia algunes de les queixes que ens hi feien.

Ara reprenc la reflexió entorn el que els nois i noies ens agraeixen,  què valoren, a partir de les avaluacions que els hi varem demanar fent ressò de les classes de matemàtiques, unes 140 hores al llarg de tot el curs, durant 9 mesos.

Això és el que ens volen agrair alguns alumnes de 13 anys: 
  • Personalment no tinc moltes queixes i menys mania,
  • Heu aconseguit lo impossible: que m'agradin les mates,
  • Gràcies per tot!
  • Seguiu així, sou els millors professors i ens heu ajudat molt,
  • A vegades sou una mica estrictes, però ja ha de ser així,
  • Gràcies a fer-me veure que cal fer les coses amb calma,
  • He après a lliurar les coses en el seu termini de temps,
  • Sou uns profes increïbles de mates,
  • M'heu fet aprendre que no cal estressar-se i les notes no són el més important,
  • Gràcies pels consells,
  • Ara sé que he de donar el màxim de mi mateix tot i que després no obtingui el resultat desitjat,
  • M'heu ensenyat a ser constant, ordenada i a treballar bé, a fer, equivocar-me, tornar-ho a intentar,
  • Em feia molta ràbia però veig que he de buscar-me la vida, pel món la gent no m'anirà solucionant tots els problemes, si no que m'he de buscar la vida,
  • Ha sigut un curs molt guai!
  • Va molt bé lo dels exercicis opcionals per repassar. Fer més activitats va molt bé,
  • No ens hem de rendir a la primera,
  • Encara que una nota ens anés malament, valoreu l'esforç que havíem fet,
  • Han sigut 2 anys molt bons per avançar com a persona, seguiu educant a persones com jo que ens costa, 
  • He aprés a ser exigent amb mi mateix i mirar-me les coses d'una altra manera, 
  • No vull ser professora però he vist que tenen una gran responsabilitat sobre els alumnes, al cap i a la fi són exemples, i he après que aprendre és divertit,
  • Ara entenc que les matemàtiques serveixen per a tot a la vida,
  • Sou molt bones persones, ajudeu en el que cal i sabeu el millor per a la nostra vida,
  • No deixeu mai les matemàtiques,
  • M'agrada molt com feu les classes,
  • Ara ja sé que he de repassar "una mica",
  • No he de ser pessimista,
  • Quina paciència teniu amb nosaltres!
  • Tens sempre un somriure a la cara i la classe la fa divertida,
  • L'una és molt bona en quant a l'educació, l'altre és un crack de les matemàtiques i t'ho fa entendre molt bé,
  • Han organitzat molt bé els temes, ha donat temps a fer-ho tot,
  • Passi el que passi, hem d'estar feliços,
Això és part del que ells i elles viuen però no hi apareix als informes, les avaluacions... I és part de la realitat profunda en la relació aquesta tant especial, infants-mestres!

dilluns, 8 de juliol del 2019

En acabar el 2018-19, del que es queixen

A l'entrada "En acabar el 2018-19, "hạnh phúc", de 30 de juny feia una reflexió més bé personal d'aquest moment. Ara reprenc la reflexió entorn el que els nois i noies demanen, a partir de les avaluacions que els hi varem demanar fent ressò de les classes de matemàtiques, unes 140 hores al llarg del curs.


Això és el que diuen i ens reclamen alumnes de 13 anys: 
  • Intentar fer les classes més lúdiques,
  • Fer menys examens,
  • Deixar-los escoltar música,
  • Deixar-los menjar xiclé,
  • Tracteu a tots els alumnes per igual, en algunes ocasions,
  • Sou massa exigents, no cal,
  • Un dels dos professors és més comprensiu que l'altre,
  • És millor que estem asseguts en parelles, les que vulguem,
  • Nosaltres xerrem molt, i això no és dolent,
  • Hi ha coses de les que fem que no serveixen per a la vida, 
  • Molt bon professor, però la lletra...
  • Si ens feu fer una redacció com a càstig, podríeu recollir-la,
  • Cal ser més flexibles,
  • L'una estresa, l'altre desestresa
  • No hauriem de fer tanta teoria que no serveix de res,
  • No canvieu, sou els millors profes de mates,
Això és part del que ells i elles viuen però no hi apareix als informes, les avaluacions... I és part de la realitat profunda en la relació aquesta tant especial, infants-mestres! 

dilluns, 18 de febrer del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (5)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, acabo amb aquesta, la llista encetada a l'entrada citada, tot i que, per drets d'autor, ho faig de forma esquemàtica (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
SOBRE LOS OTROS
1. El hogar que educa.
2. Todos en la misma dirección.   
3. ¿Dónde están los abuelos, tios...?
4. Familia extensa.
5. Padres separados.
6. Educación y escuela. 
7. Buscar ayuda. 
8. Terapia parental. 
9. Internamientos en centros.
10. Maltrato institucional.  
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

divendres, 8 de febrer del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (4)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, continuo la llista encetada a l'entrada citada, tot i que, per drets d'autor, ho faig de forma esquemàtica (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
PARA LOS PADRES Y LAS MADRES
1. Padres para siempre.
2. Ser padres, no amigos.   
3. Tiempo de padres.
4. La sal, espiritualidad, reflexión.
5. Sueños de adolescentes, realidad de padres.
6. Ir más despacio. 
7. Cuidado con el dinero. 
8. Los padres son cimientos, no paredes. 
9. ¿Herencia o entorno?
10. Aprender a desaprender.  
11. Mi hijo no me entiende. 
12. La fuerza del dialogo. 
13. Buen humor. 
14. Exprese su amor. 
15. Discusión y provocación. 
16. Negociación sí, chantaje no. 
17. Dime con quien andas. 
18. ¿Dónde está el lado bueno? 
19. No juzgar a los hijos. 
20. Escoger momento y lugar. 
21. Sentir vergüenza del hijo. 
22. Síndrome del "Burn out" 
23. Resiliencia. 
24. Quiéreme cuando no lo merezca. 
25. Se puede ser buen padre.
Continuará...
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

dimarts, 29 de gener del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (3)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, continuo la llista encetada a l'entrada citada (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
CON LOS HIJOS Y LAS HIJAS 
21. Buscar las cosquillas. Aceptar que se ha ganado "por pesado" es bueno y educativo. La unión de los padres hace más fuerte la educación.
22. Mutismo electivo. El "no me pasa nada" puede ser una forma de querer a los padres. Es un problema que no cuente nada. De pequeños, sólo callan por miedo. A veces es preciso "sacarles" lo que piensan.  
23. Bullying. Hay que ser intolerante con el verdugo (aunque sea tu hijo) y ayudarle con su trastorno. La victima (también si es el hijo de otro) necesita ayuda para superar el dolor, el desprecio y la indignación.
24. Niños sillon. No dar problemas, no explicarlos no significa no tenerlos. Los niños necesitan poder confiar en sus padres y se empieza con lo pequeño.
25. Hijos "verdugos". Acostumbrarse a vivir situaciones de maltrato no lleva a nada bueno. La única solución: la denuncia e ingreso en un cento.
Continuará...
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

divendres, 18 de gener del 2019

Les filles, com els pebrots del Padrón (2)

Donant continuïtat a l'entrada "Les filles, com els pebrots del Padrón (1)" del passat 9 de gener continuo el repàs del llibre "La educación de los hijos, como los pimientos del Padrón" d'Emilio Pinto, Editorial Gedisa.

Un simple repàs de l'índex m'obre mires a la meva tasca d'educador, per la qual cosa, continuo la llista encetada a l'entrada citada (segueixo en castellà, com està escrit el llibre):
CON LOS HIJOS Y LAS HIJAS 
11. Estima para la autoestima. Necesitan la estima de los padres para, de mayores, tener su propia autoestima. Confianza y reconocimiento.
12. Derecho a la tristeza y el enfado. El enfado y la tristeza forman parte de la vida. Enesñarle a aprender a sufrir.
13. Fracaso escolar. Exigir a cada uno sabiendo sus talentos. Ayudar es promover que encuentre la solución, no hacérselo.
14. ¡Esto está malo! Hay que enseñar a comer un poco de todo. A valorar la comida, por quien no la tiene. El momento de la comida es aprovechabla para hablar, sentir, reir, reflexionar de forma conjunta. 
15. La ropa. La ropa no es un lujo, tampoco una comparativa con los otros, es algo utilitario. Hay que saber hacer vestir cada estilo en cada momento y lugar.
16. La paga. Se paga lo extraordinario, no lo obligatorio. La semanada (buena medida temporal) debe ser razonable, no excesiva y hacer fomentar el ahorro.
 17. El premio inmediato. Premiar (con medida) puede ser educativo. No siempre ha de ser un premio material. 
18- ...Y el castigo negociado. Los castigos siempre justos y reparadores se tienen que cumplir. ¿qué castigo mereces? puede ser una buena pregunta.
19- ¡Cuidado con las pantallas! Menos tele, tablet, móvil y más parchís.
20- Síndrome del buho. Dejar claros los límites. Si se es mayor para... (derechos) se es también para.... (deberes).
Continuará...
Fills, alumnes, petites persones en creixement,
Com ho veus?

dimarts, 5 de juny del 2018

Diada de Sant Marcel·lí 2018, escoltar

Els que s'anomenen maristes de Champagnat el 6 de juny celebren la seva diada. Recordatori de la mort de Sant Marcel·lí, el seu Fundador. L'entrada "Diada de Sant Marcel·lí 2015" també tractava aquesta efemèride.

En aquest moment em sembla interessant recollir algunes de les paraules del nou Superior General, g. Ernesto Sanchez, escollit en el XXI Capítol General el passat més d'octubre a Colòmbia. Corresponen al missatge que ha enviat amb motiu del 6 de juny a tots els maristes de Champagnat (enllaç).
Las generaciones jóvenes de hoy, como las nuestras lo hicieron en su momento, aportan novedad y creatividad. Cuentan con muchos rasgos positivos, junto con elementos de fragilidad, como fue nuestro caso. Son capaces de conectar fácilmente entre ellos y de crear relaciones, aunque a veces parecería que temen profundizarlas y hacerlas duraderas; construyen con desenvoltura redes solidarias y son capaces de acciones altruistas, teniendo que luchar contra todo aquello que los lleva a centrarse demasiado en ellos mismo, en una sociedad que favorece el egocentrismo y la indiferencia; hay signos de su sed y apertura a la experiencia interior y espiritual, aunque manifiestan dificultad hacia el tema institucional; la era digital es su mundo (y el nuestro) y les abre a innumerables posibilidades, a la vez que les puede amenazar el riesgo de la despersonalización...
Me pregunto ¿cómo hacer para ponernos más a su escucha y hacer camino junto con ellos, siguiendo a Champagnat que los buscaba en las calles, en las aldeas y caminos? ¿Cómo convertirnos más en discípulos y así aprender a su lado, reinventando la presencia amorosa entre ellos que Marcelino nos propuso? ¿Cómo lograr conectarnos más con ellos, utilizando lenguajes adecuados y accesibles, en la línea de nuestro Fundador, su adaptación, su búsqueda de pedagogías nuevas, su apertura a misiones inexploradas?
Em sembla interessant que l'Institut Marista reflexioni sobre aquest aspecte de l'escolta, en especial l'escolta als joves.

En llenguatge escolar és bo que els mestres i professors escoltem també el que ens diuen aquestes petites persones que són els nostres alumnes. En aquest àmbit és molt important saber extreure el que ens volen dir, doncs sovint no saben explicar-nos-ho en paraules i ho fan amb llenguatge no verbal o amb les seves actituds.

En llenguatge empresarial, els directius i les directives de les organitzacions, també de les escoles, han de saber escoltar els seus equips de treball, els que s'anomenen recursos humans. Fins fa poc només es valoraven els recursos materials i econòmics.

En llenguatge social, els polítics han de saber escoltar el sentir dels seus ciutadans i no només en el moment de les eleccions. Crec que a Catalunya tenim un govern que se sent manat a fer el que la població majoritàriament va votar en el referèndum de l'1 d'octubre. A Espanya fins ara hem tingut un govern que no ha escoltat i s'ha cregut en possessió de la veritat.

En llenguatge eclesial, els religiosos de les diverses congregacions, els sacerdots i la jerarquia també han de saber escoltar el laïcat. Cosa que fins el Concili Vaticà II no s'havien plantejat de forma majoritària. També els superiors han de saber escoltar els seus germans de comunitat. 

Escoltar, escoltar, escoltar... i després, amb la capacitat, les eines i l'autoritat que cadascú ha rebut, prendre decisions. Recordant que no és el mateix autoritat que poder.

dissabte, 3 de juny del 2017

Pells d'animals, animals (de vegades) ells també

Veure el vídeo
Aquest és un vídeo del conegut "Frank de la Selva" dirigit al també conegut "Pelayo Diaz, de Cambiame", tots dos actualment "influencers" a partir dels seus respectius programes de televisió des dels quals tenen un molt alt ressò mediàtic (enllaç). 

Consti abans de continuar, de la cruesa d'algunes de les imatges. També de que hi ha a la Xarxa una resposta de Pelayo, PELAYO DIAZ PIDE DISCULPAS POR SUS DECLARACIONES SOBRE LAS PIELES DE ANIMALES


Aspectes diversos al respecte:

  • Això és un exemple de coses que preocupen als nens i joves. Tot i el seu passotisme sí que es preocupen per algunes coses.
  • El seu mitjà habitual d'accès al coneixement, de descobriment i de debat ja no és fonamentalment la televisió, com en temps anteriors, és la Xarxa.
  • I en dir la xarxa, ja no parlem avui en dia de les pàgines web (la Web2.0), parlem ja de les xarxes socials d'intercanvi (l'anomenada Web3.0). 
  • Tot i ser capaços de pensar´, en aquest exemple, en els drets dels animals, són els mateixos que en el pati o a través d'altres xarxes socials són capaços d'atacar, insultar els seus propis companys. D'aquí el títol d'aquesta Entrada, "Pells d'animals, animals (de vegades) ells també".
  • Per TV han sortit casos de quedades d'adolescents al sortir de classe per lluitar i gravar-s'hi. Puc dir que no són casos, aïllats. En el meu àmbit, escola concertada amb famílies de classe mitjana, també hi ha baralles, insults, bullying, falsos testimonis, usurpació d'identitat... des de la Xarxa.  
  • Què fem al respecte les famílies? l'escola? el legislador? A qui pertoca?

Col·laboració: Guillem, alumne de 2n d'ESO, dimarts 30/05/2017 

diumenge, 2 d’abril del 2017

Joves. Així veuen a Jesús

Dins dels estudis universitaris de Batxillerat en Ciències Religioses a la Facultat de Teologia de Granada, vaig fer un estudi sobre el binomi joventut i religió, dins la matèria de Sociologia de la Religió. A l'entrada "Enquesta "Joves, religiositat i ús del propi cos"" d'11 de gener ho explicava millor i donava accès al web preparat per aquella ocasió.

Accès a la pàgina web de l'enquesta
Aquesta entrada forma part de la sèrie, Joves-religiositat-cos, per anar desgranant, com són i com veuen determinats aspectes de la vida i la societat. Ho faig avui amb la visió que tenen de Jesús.


Veure les gràfiques en format més gran
Tal com passava amb Déu, en preguntar sobre la divinitat de Jesús home -ja sigui de forma directa o indirecta- de les 136 respostes validades, només entre un 11 i un 16% responen afirmativament. La gran majoria (a prop del 50%) ho neguen. El percentatge d'indecisos es manté a prop del 25%.

El que sorprèn més és que davant les preguntes sobre Jesús home, hi ha una gran bossa de joves amb dubtes: un 29% no té clar si va existir o no, i un altre 15% ho nega rotundament, enfront d'un 49% que sí creu que va existir.

Però seguint amb la seva figura humana, baixa al 37% els que pensen que va estar un home excepcional del seu temps, un 26% en té dubtes, un 24% no ho creu i un 12% passa del tema. 

Aquesta visió de Jesús, com no, marcarà profundament la visió que tindran, conseqüentment de la religió, de l'Església i com no, del món i de la seva pròpia existència.



Si vols accedir a la part pública resum del treball presentat a la Facultat, pots fer-ho des d'aquest enllaç.

divendres, 13 de gener del 2017

Reflexions educatives, donar i exigir

Tot just hem començat nou trimestre escolar i em sembla bo recollir dues reflexions sobre el món educatiu, importants tant a casa com a l'escola. 

El primer dels textos és de l'educadora i escriptora Angela Marulanda, publicat el mes d'agost passat en el diari el Colombiano, d'aquell país.
Hay que dar menos y exigir más 
Quienes hoy somos padres crecimos en la misma casa, tuvimos los mismos vecinos y, por lo general, debimos compartir todo: habitación, baño, libros, lonchera medio desbaratada, ropa usada (heredada de los mayores) y zapatos remontados... y por eso agradecíamos cualquier cosa que nos compraban. 
Sin embargo, hoy en día a los niños se les da todo y mucho de lo que no necesitan ni se merecen. Parece que por darles a los hijos lo que no tuvimos, les dejamos de dar lo que sí tuvimos: muchas exigencias y pocos privilegios. Y por esta razón vivíamos soñando con “ser grandes” para poder gozar de ciertas prerrogativas como tener habitación privada o estrenar ropa y zapatos nuevos (porque del segundo en adelante todo era heredado de los mayores).

Los hijos de la generación de la postguerra (nacidos de los años 80 en adelante) tienen miles de derechos y privilegios pero pocas obligaciones. Además, aun cuando sean mayores de edad, profesionales, tengan auto propio (pagado por sus padres) y cuanto aparato exista (iphone, ipad, computadora, etc.) consideran que es nuestro deber ayudarles, solucionarles y complacerlos en todo, a pesar de que ellos no tienen ninguna obligación en el hogar.
Parece que nosotros dejamos de ser padres para ser benefactores, abogados defensores, choferes y sirvientes ad honorem de los hijos. Sin embargo, por lo general, muchos de ellos no viven más agradecidos sino más inconformes, no son más responsables sino más recostados, no colaboran más sino que demandan más y tampoco son más amorosos sino, a menudo, más insolentes con sus padres. 

A pesar de que no siempre todo tiempo pasado fue mejor, sí hay mucho que rescatar de tiempos pasados, comenzando por el hecho de que hasta los años 80 eran los adultos, no los niños, los que tenían más privilegios y también los que mandaban la familia.

Si no queremos vivir sintiéndonos defraudados y criando hijos malagradecidos es hora de que les demos más responsabilidades, menos privilegios y bastantes exigencias. Recordemos que las personas más felices son las que valoran lo que tienen y agradecen lo que reciben... porque han luchado por merecerlo.
El segon text correspon a unes lletres que una alumna de 2n d'ESO m'escrivia en avaluar la marxa de la primera part del curs.


Jo extrec les meves conclusions i prenc decisions. 
Cadascú pot extreure les seves.

dimecres, 11 de gener del 2017

Enquesta "Joves, religiositat i ús del propi cos"

"Això us mano: que us estimeu els uns als altres"
"La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.
»Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. "


Dins dels meus estudis universitaris de Batxillerat en Ciències Religioses a la Facultat de Teologia de Granada, actualment estic fent la matèria de Sociologia de la Religió amb el professor González-Anleo. Amb ell havíem de realitzar un estudi sociològic sobre el binomi joventut i religió, des de qualsevol dels àmbits vists a les classes.

El passat curs escolar 2015-16 va ser un any difícil per a l'escola on hi treballo i per tota la Institució. 

D'aquella situació la província marista L’Hermitage a Europa, les presències i obres educatives i socials que les formen, i de la mateixa manera totes les persones implicades en aquestes accions, van manifestar "Que ens comprometem a prendre totes les mesures que calguin per tal de promoure el benestar dels infants, especialment els qui no gaudeixen de l’accés als seus drets, protegir-los de tot perjudici, explotació i abús i defensar els seus drets. Aquest compromís que assumim neix de la convicció fonamental que els infants han de ser tractats amb amor i respecte, i de manera equitativa. La dignitat dels infants com a persones és inviolable. La seva seguretat i protecció seran sempre la nostra màxima prioritat."Una de les accions va ser la posada en marxa de la campanya Dóna-li la volta!

En el evangelis Jesús no parla pràcticament mai del sexe, paraula que no hi apareix directament en ells. En canvi de l'amor en parla molt. L'Església catòlica al llarg de la història ha tingut una relació no sempre sana davant aquesta part de l'home i la dona que en forma la sexualitat. Però cal recordar que "Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona... Déu veié que tot el que havia fet era molt bo." (cfr. Gn 1,27;31)

Conscient dels problemes que s'amaguen sota el silenci i la pudor a parlar de forma normalitzada de qualsevol tema, el present treball pretén obrir un diàleg sobre un binomi de no sempre fàcil relació: religiositat i ús del propi cos.  

Pretendre tractar els infants i joves amb amor i respecte, i de manera equitativa implica no amagar, implica promoure i implica afavorir la seva dignitat com a persones.

Accès a la pàgina web de l'enquesta
Tot i que l'enquesta va dirigida principalment a l'alumnat de l'etapa de Secundària de l'escola "Maristes La Immaculada", si t'hi arriba i tens ganes, contesta-la, sigui quina sigui la teva edat i perfil. Les dades recollides també em podran servir per comparar franges d'edat.

Gràcies per col·laborar-hi! 
Com t'hi has sentit, en participar?


Vols llegir el text, Jn 15,1-17?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

No sentir-se bé, sentir-se superat. Donar ànims?

"Aixeca't, pren la teva llitera i camina"
"Entre ells hi havia un home, malalt des de feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure'l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: --Vols curar-te? El malalt li respongué: --Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo. Jesús li diu: --Aixeca't, pren la teva llitera i camina. A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava."


Recullo avui aquest fragment de l'evangeli de Joan. Tot i que ja el vaig tractar en data 6/04/2104 a l'Entrada "IV Setmana de Quaresma 2014", ara ho faig des d'un altre punt de vista.

L'evangelista dedica íntegrament els capítols 4, 5 i 6 a presentar les reaccions de diverses persones i grups davant les actuacions de Jesús. Aquest passatge ens mostra Jesús, el paralític i els qui s'ho miren des de fora.  

Vull fixar-me en les figures de Jesús i del paralític. La imatge de més a dalt la vaig escriure jo mateix a la trobada d'educadors de Girona del 6 de setembre passat amb la mà esquerra. La "coach" Pilar Peña Peña va voler-nos fer adonar de com se sent un infant quan es troba sobrepassat per les circumstàncies. El que li devia passar al paralític, "--Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo". Tot eren excuses per no avançar. Què va fer Jesús? Quin devia ser el gran miracle? Donar-li ànims amb aquests senzilles paraules, "-Aixeca't, pren la teva llitera i camina!".

La regla del 80-20 afirma que en qualsevol fet de la vida, també en els problemes que ens remouen, el 80% són muntatges propis, idealitzacions, pors... i només el 20% realitat. El que cal és discernir, adonar-se i començar-se a moure. I la paraula de Jesús, la paraula del germà aquí és important.

Muntatges, idealitzacions, pors... quines tenim? 
Com ens parla Jesús a avançar?


Vols llegir el text de l'Evangeli, Jn 5,1-18?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Per cert, que el text volia dir... "Una vegada havia estat un lloc per somniar-... elaborar el desencís... per les coses més llunyanes. El millor lloc del món".

dimecres, 6 de juliol del 2016

Necessitem referents: Toni Comín

"no pot haver-hi fe sense compromís amb la justícia social"
En Toni, la Laia i en Sergi, una família feliç
"Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: --Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
Llavors els justos li respondran: --Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà: --Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu."

  • Seguint el tema dels Drets LGTB de les entrades dels darrers dies, escric ara aquesta d'avui, mostrant un altre cas que pot ser un referent, en aquest cas per a les persones que estan en discerniment de la seva sexualitat. 
  • El text precedent és del capítol 25 de l'evangeli de Mateu, quan Jesús parla als seus sobre el judici final. Aquell moment en el que el Rei vindrà i jutjarà a cadascú segons hagi actuat a la vida amb els altres, "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu." (cfr. Mt 25,40) i "Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi." (cfr. Mt 25,45), el que ens confirma que no es pot seguir Jesús, no es pot tenir fe en el Regne de Déu sense una veritable implicació social, un veritable compromís pels altres.
  • I aquest és un text que marcà molt profundament la vida de Toni Comín, actual conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya (des de gener 2016) «perquè no pot haver-hi fe sense compromís amb la justícia social», diu ell. I aquest compromís el viu ell des d'una opció cristiana, nacional independentista i gai. Compromís que ha sabut desenvolupar des de diverses vessants professionals: com a professor de batxillerat als Jesuïtes de Casp, també a l'escola de negocis ESADE, com a membre del centre d'estudis Cristianisme i Justícia (CiJ) i actualment com a conseller de la Generalitat de Catalunya. I també, des de la vessant personal, ho ha fet donant visibilitat a la seva opció sexual i donant una família a la Laia, adoptada el 2012. 
  • En l'àmbit social i polític la vocació li ve ja de família, família cristiana, el que li va dur a participar del centre CiJ dins del seminari social, des del que ha escrit els quaderns "La igualtat, una fita pendent" (núm.92) i "Autoritat mundial. Per a un lideratge planetari legítim" (núm.134). En política ha estat vinculat a diversos partits polítics d'esquerra, actualment ERC i de la coalició Junts pel Sí. Pensa ell que no podrà haver un bon estar del benestar sense un país lliure. 
  • Segons el Toni i la seva parella des de 2006, en Sergi, l'adopció de la Laia va ser un projecte conjunt dels dos i amb un clar objectiu social “No es tractava de tenir un fill, sinó de donar-li pares a algú que ja existeix”. El procés va ser llarg i costós, van presentar la sol·licitud el desembre del 2008, i van ser pares el juliol del 2012. La Laia va ser fruit d'una renúncia hospitalària. 
  • Ja per acabar, simplement recordar les paraules del Papa Francesc a l'avio de tornada de les Jornades Mundials de la joventut de Rio de Janeiro, l'agost de 2013, "Si una persona es gay y busca al Señor y tiene buena voluntad, ¿quién soy yo para juzgarle?".

  • Vols conèixer altres casos similars, de parelles de gais que han format una família i són pares compromesos? L'article "Pares gais desmunten tòpics" del diari El Món ens en presenta algunes més.
Com s'encarna socialment la teva fe?
En què noten els que t'envolten, que ets cristià?


Vols llegir el text de l'Evangeli, Mt 25, 31-46?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 30 de gener del 2016

Dia Escolar de la No Violència i la Pau 2016

Avui dia 30 de gener es celebra el dia Escolar de la No Violència i la Pau (DENIP), acció que es realitza des de la dècada del 1960 en commemoració de l’aniversari de la mort de Mahatma Gandhi. Al voltant del dia 30, les escoles i centres educatius d’arreu del món organitzen diversitat d’activitats per difondre els valors de la noviolència i la pau.

Enguany a l'escola hem tingut el següent vídeo com a eina de motivació. La lletra diu molt de la relació que establim amb els nouvinguts a la nostra societat.


I algunes imatges de l'activitat realitzada. Crec que hem fet reflexionar als nois envers el paper que tenim cadascú de nosaltres en promoure un bon ambient al nostre voltant...


Però també, unes altre imatges de com deixem aquest món els humans algunes vegades... del que realment com a societat estem construint (o destruint...)


dilluns, 3 d’agost del 2015

No és el fill del fuster? Sí, ho és!

"No és el fill del fuster?"
Arribà al seu poble i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n'estranyaven i deien: --D'on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles que fa? ¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, ¿no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no viuen totes entre nosaltres? D'on li ve, tot això?
I no eren capaços d'acceptar-lo. 

  • En aquest cas trobem Jesús arribant a la seva pròpia població, Natzaret, quan ja era ben conegut per tot arreu degut als seus viatges. I què és el que hi passa? És rebutjat per la seva pròpia gent, la gent del poble que l'havia vist créixer.

  • A la societat sempre sobresurten pels seus mèrits o accions algunes persones per sobre les altres, tant per bo com per mal. I això passa en qualsevol àmbit. És impossible que no hi sigui així.
  • Del barri i al voltant de l'escola a la que hi treballo n'han sortit persones relativament conegudes: Joan Antoni Samaranch, antic president del COI; José Luís Ayllón, alt càrrec de l'actual Govern Espanyol del PP; Joan Laporta, expresident del FCB... 
  • I el mateix passa si en parlem de l'àmbit eclesial: Lluís Martinez Sistach, cardenal i arquebisbe de Barcelona; Manel Pousa, prevere i activista social; Pere Ferré, marista i vicari de la Província de l'Hermitage...
  • I mirant al futur, sovint els hi comento als joves a classe de Ciutadania: "entre vosaltres hi pot haver ara mateix un futur president de la Generalitat de Catalunya, o l'investigador que trobi la cura de la SIDA, o el director de Metges Sense Fronteres o un sant de l'Esglèsia, o...   però també hi pot haver un condemnat per narcotràfic o un venedor de mocadors de carrer, o algú que no hi arribi als 25 anys".  

  • Quan realment en sobresurt algú, sovint ens passa com a la gent de Natzaret. Ens fem preguntes similars... "però no és aquest el fill del fuster?" o "no és aquest aquell petit marrec?", "el fill de la Paqui, sempre despentinat i tant despistat?" o "aquell pel qual ningú no donava res?"
  • No hi ha res de dolent en que ens sorprenguem en descobrir algú que sobresurt d'adult i que ens era proper, de petit. "Ves per on, mai no hauria dit!". No som endevins. 

  • La meva reflexió vol anar enrere, al passat. Quina és la nostra actitud com a mestres, com a pares o com a monitors, quan un noi o una noia ens fa partícips del seu somni de futur? Quan somnia en ser astronauta, futbolista, pallasso, cooperant a l'Àfrica o qualsevol altra que sigui la seva il·lusió de vida? El recolzem? l'escoltem? l'ajudem a madurar la proposta seriosament i que ell decideixi? Tant de bo! 


 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Mt 13,54-58?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


dilluns, 13 de juliol del 2015

Convertir-se en actor de canvi

Enllaç a la carta
Durant aquest passat mes de juny el Papa Francesc a rebre una carta oberta i pública de la Fundació Marista per a la Solidaritat Internacional (FMSI) des de la seva oficina d'Amèrica Llatina. Aquesta és una ONG de caràcter internacional vinculada a l'Institut dels Germans Maristes.

A la carta se li demana recolzament a qualsevol iniciativa que vagi encaminada a aconseguir que el continent sud americà -no oblidem, el propi continent d'origen de Bergoglio- sigui la primera regió del món en la prohibició del càstig corporal als infants, en favor de mètodes educatius no violentes en els que “la disciplina acaba sent una autèntica pedagogia de l'autonomia de la persona”. 

Diversos aspectes a comentar al respecte: 
  • La primera, que per als lectors occidentals ens pot sobtar en gran mesura: Encara hi ha llocs on el càstig físic sigui eina comuna educativa? Doncs cal dir que sí; passa majoritàriament a països d'Àfrica, d'Àsía i d'Amèrica del Sud.
  • Coneixent el funcionament de la política internacional, amb la preeminència general de les legislacions nacionals, crec que és realment una sol·licitud poc viable en l'àmbit polític. 
  • Però té una gran importància en la creació de consciència social. Per un costat, l'Església catòlica té una capacitat de reflexió important que, com a actor internacional que és, pot fer arribar als fòrums de discussió i reflexió de les organitzacions internacionals com per exemple el Comitè dels Drets dels Infants a les oficines de NU a Ginebra.
  • I també la té, dins de les pròpies estructures eclesials. No oblidem la gran quantitat d'escoles catòliques d'aquests països on es pot fer una pedagogia exemplar en el seu propi terreny i la gran quantitat d'escoles també catòliques de països occidentals on es pot fer educació en la pau, el desenvolupament i els drets humans. 

Però no oblidem que a casa nostra, de tant en tant, també surten notícies de maltractament infantil, si no a les escoles, sí dins les famílies. 

I també comencen a aparèixer de vegades notícies de maltractament de joves adolescents cap els seus pares, sobre tot les mares...

Ens cal una reflexió com a societat, no creus?




dijous, 9 de juliol del 2015

Les minories ètniques

Entre els dies 5 i 13 d'aquest mes de juliol el papa Francesc realitza un viatge a Amèrica Llatina, la seva terra, concretament a Equador, Bolívia i Paraguai. En aquest darrer país, al que em sento ben unit hi serà els dies 10, 11 i 12 i realitzarà entrevistes amb el president, altres autoritats i el cos diplomàtic (al palau de Lopez), també contactarà amb representants de la societat civil (a l'estadi León Condou) i amb els bisbes i resta de membres de la vida religiosa (a la Catedral Metropolitana). 

Però també ha guardat un temps pel jovent i per dues misses obertes al poble en general (al camp de Ñu Guazú d'Asunción i al santuari de la Mare de Déu de Caacupé, patrona del país). Finalment farà també una doble visita de caire social: al Bañado Norte i a l'Hospital general pediátrico “Niños de Acosta Ñu” de San Lorenzo.


Aprofitant l'oportunitat vull presentar el documental "El Chaco, la tierra olvidada" del programa "Pueblo de Dios" de TVE, emès el 5 de juliol. En ell es presenta la tasca que des del Vicariat Apostòlic del Pilcomayo desenvolupen diverses congregacions religioses a San Leonardo Fischat i San José de Esteros.

Aquestes són dues comunitats rurals formades per la minoria ètnica dels nivaclé, una de les moltes que habiten la zona oriental del Paraguai, el desert del Chaco on l'ONG SED hi col·labora de forma continuada des del 1992. El papa Joan Pau II va apropar-s'hi l'any 1988 fins a la població de Mariscal Estigarribia on va celebrar missa a la missió de Santa Teresita.

Veure el documental en el web RTVE a la Carta 


Ja en la seva primera etapa del viatge, a l'Equador el papa Francesc ha reivindicat el paper de les minories ètniques i ha fet una crida per lluitar contra les desigualtats socials: "Hem de posar una especial atenció en els germans més fràgils i en les minories més vulnerables, que són el deute que encara té tota l'Amèrica Llatina."

dissabte, 6 de juny del 2015

Diada de Sant Marcel·lí 2015

Avui els Maristes d'arreu estem de festa. Recordem la mort terrenal de Sant Marcel·lí Champagnat el 6 de juny de 1840. Repasso algunes dades importants de la seva biografia.

Champagnat va néixer a la petita població de Marlhes, a prop de Lyó, dins d’una típica família treballadora, nombrosa, senzilla i cristiana. Per tant, el seu destí  hagués estat viure de camperol. Però, tot i els seus dèficits acadèmics, entrà en el seminari es va fer sacerdot i un cop com a coadjutor a La Vallà, veient les greus deficiències acadèmiques i pastorals, decidí crear la congregació dels “Petits Germans de Maria” de la qual nosaltres rebem herència i som ara actors principals.

Coneixem prou bé algunes de les seves experiències: quan de nen no va voler tornar a escola després d’una dura experiència, la feina de pastor, la profunda professió a Maria, la crida del jove Montagne, quan es va perdre a la neu...  Aquestes són algunes dades de la seva època de formació:
  • El 1804, quan ell té 15 anys, un sacerdot en busca de vocacions que passa pel poble li diu “Fill meu, has d’estudiar llatí i fer-te sacerdot; Déu així ho vol”. Com ja sabem, Marcel·lí respon que sí. El que no és tan conegut és que un cunyat seu, el mestre Arnaud afirma rotundament que Marcel·lí no és apte pels estudis. 
  • Entra al seminari menor de Verrières el 1805 amb 17 anys. Ha de seure i treballar amb altres seminaristes de menor edat, tot i el seu 1’79 m d’altura! Aquell curs fracassa com estudiant i el director li recomana que abandoni. 
  • Tot i aquesta segona recomanació d’abandonament, ell decideix continuar lluitant i, el 1816, amb 27 anys i després de 10 d’estricta formació és ordenat sacerdot. El seu somni.
  • tot just un dia després de l’ordenació, en el santuari de Nostra Senyor de Fourvièr 12 11 sacerdots joves com ell prometen promoure la Societat de Maria, com ja portaven ideant els últims 2 anys de formació. Marcel·lí es dedicaria a la branca dels germans.
I aquestes algunes dels seus primers temps de missió apostòlica:
  • Un cop ordenat, comença la tasca com a coadjutor en el poblet de la Valla-en-Gier. En poques setmanes revoluciona la parròquia: predica, visita els malalts, fa catequesi infantil, instaura la celebració del mes de Maria, afavoreix la lectura, lluita pel descans dominical, també contra les borratxeres i altres mals hàbits d’aquella època com els balls.
  • El 2 de gener de 1817 Marcel·lí crea la primera comunitat amb els germans Luís i Juan Maria. Aquests germans tenien només 15 i 22 anys. Aquell primer any serien només 2, ja que Marcel·lí no vivia amb ells.
  • Durant el 1918 ingressen 3 altres germans (tots menors de 25 anys) i el novembre de 1918, passat 1 any i mig de formació, funden les 2 primeres escoles: les de Marlhes i La Valla. A partir d’aquell moment, el creixement seria ja impossible de parar.
Finalment, l’any 1839, amb greus problemes de salut, Marcel·lí és substituït som a Superior pel germà Francesc. Pocs mesos després aniria a la casa del Pare. En aquell moment la congregació ja tenia 48 escoles, 280 germans i més de 7000 alumnes per tota França.

Per a la reflexió...
  • Has descobert quelcom nou en la vida de Marcel·lí? 
  • Hi ha quelcom que t’hagi cridat l’atenció? Per què ha estat així?
  • En aquestes línies es posa de manifest la joventut dels protagonistes dels inicis de l’Institut. Avui en dia tenim cor jove els que liderem aquesta història?
  • Què en pots treure de profit per a la teva persona i per a la teva vida?

Camí del bi centenari, l'Institut ha titulat aquest curs escolar 2014-15 que està a punt d'acabar com a Any Montagne (veure Entrada). S'ha volgut aprofundir i rememorar la trobada amb el jove Jean Baptiste, fet que va fer vessar el got de la intuïció de Marcel·lí en que calia fer quelcom per la missió del Regne de Déu.

dijous, 28 de maig del 2015

Nassos per curar-se de riure

La Fundació Theodora (http://es.theodora.org/es) és una ONGD nascuda el 1995 a Suïssa, fruit de l'interès de l'André i el Jan Poulie, com a homenatge a la seva mare, la Theodora, que va patir una llarga hospitalització. Però el fet que també un dels germans, l'André, passés llargs temps ingressat amb el suport de la mare per dur-li alegria i diversió, és el que va dur els dos germans, quan va morir la mare, a crear aquesta ONG. Actualment la Fundació Theodora està present a 8 països d'arreu del mon. A Espanya va arribar el 2000 i actualment compta amb 29 Doctors Somriure a 20 hospitals de tota Espanya. La memòria del 2013 ens ho explica millor, enllaç. A Catalunya els trobem a l'hospital de la Vall d'Hebrón i al Trias i Pujol de Badalona.  

Els "Doctors Somriure" són artistes professionals d'àmbits diferents (pallassos, mags, conta contes, músics, actors ...) que adapten els seus seus coneixements artístics al treball als hospitals amb l'objectiu de fer una estada humana. Així, després de superar un rigorós procés de selecció realitzat en col·laboració amb alguns dels hospitals amb els que hi col·laboren aquests Doctors Somriure estan preparats per visitar els 'im-pacients', Amb la seva presència, fan entra aire fresc que canvia per complet l'atmosfera de l'hospital. No són metges, no fan cap teràpia però el seu treball té un efecte terapèutic.



Algunes de les seves propostes: 
  • Per a infants a l'hospital: programa planta, experiències Theodora i acompanyament quirúrgic.
  • Alegra amb nassos de colors les teves celebracions, enllaç.
  • Vols aprendre a ser un "Doctor Somriure"? Prova-ho amb aquest kit farmaciola, enllaç.