Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica Llatina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amèrica Llatina. Mostrar tots els missatges

dimecres, 9 d’octubre del 2019

Al cel siguis, hermana Tadea

2019-20 Bloc "Chúng ta học"


M'arriba per whatsapp aquesta notícia del mes de juliol i me n'alegro novament (enllaç full1full2). Em fa il·lusió haver pogut conèixer la hermana Tadea en diversos moments al Paraguai. Va ser a la missió San Leonardo on va dedicar vida i missió a les persones de l'ètnia nivaclé. La germana era Educacionista Franciscana de Crist Rei (enllaç). 

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquesta dona bona que transparentava Déu, tal i com es desprèn del document. Ara, des de l'altra part del globus, gràcies Tadea, al cel siguis!

divendres, 4 d’octubre del 2019

Dones a l'Església (3): Vosaltres també

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"This woman belongs to the family of Abraham"
"The Lord replied, “Are you trying to fool someone? Won't any one of you untie your ox or donkey and lead it out to drink on a Sabbath? This woman belongs to the family of Abraham, but Satan has kept her bound for eighteen years. "

El text d'avui és conegut com "Guarició d'una dona en dissabte", en castellà com a "Jesús sana en sábado a una mujer enferma" i en anglès "Healing a Woman on the Sabbath". És interessant adonar-se de la diferència entre aquests tres titulars i és el que intentaré fer . 

Faig una mica de recordatori de les classes de llengua i anàlisi sintàctic de la meva etapa escolar, (espero fer-ho bé, tot i que sóc bàsicament de ciències): en la versió catalana tenim una frase amb verb (guarir), complement indirecte (dona) i també complement circumstancial de temps (dissabte). En castellà hi apareix a més del verb ("sanar"), el complement indirecte ("a una mujer") i el complement circumstancial de temps ("en sábado"), també el subjecte ("Jesús") i un altre complement, directe en aquest cas ("enferma", la malaltia de la dona). Interessant copsar les diferències. I en la versió anglesa tenim un calc de la catalana, el verb "healing" i els complements "a woman" i "on the Sabbath"

I des de la meva actual residència temporal en el Vietnam, i tot i el baix nivell que en tinc de la Tiếng việt m'hi atreveixo a fer el mateix anàlisi : "Sự chữa lành trong ngày sa-bát" n'és la traducció que hi trobo a la Bíblia Revisada en Vietnamita (RVVB, Lc 13,10-17). En aquest cas només hi apareix el verb, en aquest cas en forma nominal ("Sự chữa lành") i el complement temporal ("trong ngày sa-bát") i totalment desapareguts Jesús i la dona. Tot l'anterior queda resumit dins la taula següent.
De tot això podríem començar a fer hipòtesis i divagacions envers el tipus de cristianisme que es viu segons la cultura. Veiem com (les persones cristianes de) la llengua castellana és la més respectuosa, doncs nombra el principal, el missatge, aquell en qui creiem com el nostre alliberador: Jesús. Les altres llengües no el menten: no deu ser gaire important per elles; o potser el tenen tant integrat que no els hi cal citar-lo explícitament. 

Totes quatre llengües (em refereixo a les persones cristianes parlants d'aquestes) remarquen el verb, en aquest cas, sanar. El verb és la part que dóna més sentit a les frases; la resta el complementen i pel cristianisme, la cura, l'alliberament i la salvació de la persona que se'ns dóna a partir del Crist ressuscitat és crucial.    

De les quatre llengües, només la vietnamita eludeix nombrar l'objecte de l'acció, la dona, si és que no vaig errat, que podria pel meu baix nivell en la tiếng việt. Per tant la dona sembla ser una part important, tot i que només com a receptora, de forma passiva, doncs la conversa es entre Jesús i el cap de la sinagoga, aquell qui deia a la gent "--Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte" (v. 14)..

Tornem a fixar-nos en la retòrica de la llengua espanyola: aquesta és la única de les quatre que usa l'adjectiu "enferma" per complementar la receptora, la dona, de l'acció, la curació. Les altres deuen donar per suposat que en l'acció de sanar hi ha alguna cosa malalta, per tant, s'estalvien el terme.

I finalment, totes quatre llengües citen el dissabte, per tant sembla que el temps en que es situa l'acció és allò de més important, el moll de l'ós del text.

Per tant sembla que allò més important en el passatge, fruit d'aquesta comparació intercultural és la curació en dissabte. Per tant el que cal remarcar en les eucaristies, celebracions de la paraula, grups de lectura de la Bíblia, de Lectio Divina, entre d'altres és l'enfrontament de Jesús amb els samaritans posant la cura de les persones per sobre de les normes escrites, la Llei de Moisès. Crec intuir el control ferri de les traduccions bíbliques que es fa des de les versions oficials de les Conferències Episcopals (enllaç a la de la CEE, per exemple), les quals es convida a consultar des de la web del Vaticà (enllaç).

Però resulta que des de la visió de la teologia feminista, es pot fer una relectura del passatge, una ampliació dels ensenyaments que se'n desprenen. La dona, aquella "que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res" (v. 11) resulta que un cop guarida, "glorificava Déu" (v. 13). No és només un objecte passiu si no que es converteix en un subjecte actiu: glorifica Déu i se suposa, que gràcies a això, en agraïment, se'n fa seguidora de Jesús, del Regne de Déu. La teologia vinguda de l'Amèrica Latina ha tingut un gran pes en aquest corrent de pensament. 

Tot això bé a compte per reivindicar el paper de la dona en la construcció de la humanitat, de la societat i de l'Església també, un paper que sovint ha estat ignorat, menyspreat si no utilitzat. Llegeixo en un dels texts de la bibliografia del curs que m'ha deixat sorprès. És de la teòloga colombiana Olga Consuelo Vélez citant a Rosemary Radford Ruether, qui afirma el següent: 
"Aquino argumentó que el varón es el sexo genérico de la especie humana. Solo el varón representa la plenitud del potencial humano, mientras que la mujer, por naturaleza, es deficiente física, moral y mentalmente. No sólo después de la caída original, sino en la naturaleza original de las cosas, la naturaleza deficiente de la mujer la ha confinado a una posición subserviente en el orden social. Ella es por naturaleza subyugada. Por tanto, la encarnación del logos de Dios en un varón no es un accidente histórico, sino una necesidad ontológica. El varón representa la totalidad de la naturaleza humana en sí mismo y como cabeza de la mujer. Es la totalidad de la imagen de Dios, mientras que la mujer por sí misma no representa la imagen de Dios y no tiene la totalidad de la humanidad. Esta visión de carácter genérico del masculino como imago Dei también puede ser encontrada en San Agustín" (RADFORD RUETHER, R. Sexism and God-Talk: Toward a Feminist Theology. Boston: Bacon Press, 1983, p.45)
Llegint l'anterior, igual que escoltant a la gent gran -alguns tiets meus, en especial- que van viure l'època del nacional catolicisme a Espanya, dono gràcies a Déu d'haver nascut on i en el moment que ho vaig fer. I aquí hi és el compromís de mostrar un regne de Déu inclusiu, realment inclusiu.

Més informació sobre cristologia i dones, en els següents vídeos.
  • ¿Cómo llegamos a hablar de cristología feminista?vídeo
  • Algunas reflexiones de cristología feministavídeo
  • La cruz de Cristo desde la cristología feminista: vídeo

Dona, també humana, també imatge de Déu!

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquesta altra, "Dones a l'Església (1)" de data 20 de setembre passat. El curs en línia "Las mujeres en la Iglesia" en marxa durant aquests mesos de setembre i octubre i ofert per l'Escola de Teologia i Ministeri del Boston College de Brighton, Boston, Massachusetts, en coordinació amb d'altres universitats catòliques, per mandat del propi papa Francesc, pretén reivindicar el paper de les dones en la societat i també a l'Església.


Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de l'Evangeli de Lc 13,10-17?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dissabte, 28 de setembre del 2019

Més Ave Maria (en guaraní)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"How can this happen?"
"Mary asked the angel, “How can this happen? I am not married!"

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 24 d'agost passat amb el títol "Ave María (en castellà)" i següents sota el mateix títol. Tota la sèrie està dedicada a l'anunciació i mostra la pregària en diverses llengües, cultura religiosa de la humanitat.

Serveixi novament el text de l'anunciació a Maria per introduir la pregària de l'Ave Maria, ara en llengua guaraní, una de les llengües pròpies del Paraguai, la majoritària a part de totes aquelles de les ètnies del desert del Chaco. Durant l'any 1996 i per una dècada més la vaig poder sentir i pregar arreu del país, a les zones rurals del Chaco i també a Coronel Oviedo, Limpio, Horqueta i Asunción, a la parròquia de la Recoleta.

Maitei María
Tupâ nemo maitei María, Ñamandu aguyje ne renyhê, Tupâ oî nendive, kuñakuéra apytépe jehovasapýva, ha ne menby yva marangatu etéva oî nde retepýpe, Jesú.
Tupasy María, eñembo´e ore rehe, rekovaívare, koaga, ha opa árarohópeve koyvyapé´árigui.
Taupéichakena
Tot pot ésser!

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de Lluc 1,26-38?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dijous, 14 de febrer del 2019

Més vivendes, més obertura de mires

Ara fa un parell d'anys, participava d'una sessió formativa dels educadors i educadores maristes de Catalunya. Una de les ponents ens va fer un exercici que consistia en dibuixar una casa en uns 20 segons, i una altra i una altra i una més. I així ens va proposar la repetició de l'activitat fins a unes 10 vegades. Tot a ritme frenètic.


Les que a mi em varen venir al cap són les de més amunt: el meu propi cos, Masonga, casa d'ocell, igloo, casa de la Heidi, tenda índia, casaNostra, gratacels d'una gran ciutat com Los Ángeles (o Ho Chi Minh, potser?), el cotxe, la meva escola, el meu barri a Barcelona i, finalment, la casa del gos (Naomi? Milo? Dos?). 

En acabar l'exercici varem constatar que érem pocs els que havíem dibuixat 8 o més cases. L'animadora ens va fer la reflexió següent, "a més vivendes, més obertura de mires i per tant, major predisposició i capacitat d'innovació"

dijous, 6 d’octubre del 2016

Preneu, Senyor, i rebeu, rebeu

Dono continuïtat amb aquesta Entrada a la secció del Bloc dedicada a reflexionar i presentar diverses formes de pregar. Les podràs trobar cercant l'etiqueta "Pregària, com?"


Tomad, Señor, y recibid
toda mi libertad,
mi memoria,
mi entendimiento,
y toda mi voluntad,
todo mi haber y mi poseer;

Vos me disteis,

A Vos, Señor, lo torno.
Todo es vuestro,
disponed todo a vuestra voluntad;
dadme vuestro amor y gracia,
que con ésta me basta. 
Preneu, Senyor, i rebeu 
tota la meva llibertat, 
la memòria, 
l’enteniment 
i tota la voluntat, 
tot el que sóc i posseeixo, 

Vós m’ho heu donat, 
a Vós, Senyor, ho torno, 
tot és vostre, 
disposeu-ne segons la vostra voluntat.
Doneu-me el vostre amor i gràcia,
perquè això em basta.















Aquesta d'avui és una pregària atribuïda a Sant Ignasi de Loiola. Quantes i quantes pregàries s'han fet al llarg de la història. Algunes atribuïdes al propi Jesús -com el para nostre o les benaurances-  a persones concretes, pares de l'Església, sants, religiosos i religioses... però també quantes i quantes anònimes, que només són conegudes pel cor dels seus autors i per Déu.

De vegades pot ser útil parlar i escoltar allò que marca el nostre cor, el nostre cos. Però d'altres pot ser interessant pregar amb la pregària que un creient predecessor nostre va intuir i que la saviesa de segles i segles ha acabat entronitzant com a pregària de tots els fidels. Què hi ha en aquestes paraules de Sant Ignasi? Que hi ha en aquestes paraules fetes cançó de la religiosa de Jesús-Maria Isa Solà (+Haití 2/09/2016)

Una germana seva de congregació i amiga des de la infància, la germana Maite Valls ens deia en una xerrada pregària que la Isa a més de religiosa i dona era artista i fotògrafa. Quan prenia la seva càmera deia que sentia una crida de Déu a estimar més allò que veia a través de l'objectiu. 



dilluns, 22 de febrer del 2016

Ara fa 20 anys... Àfrica, Amèrica Llatina, jo

Aquests mesos s'estan complint 20 anys d'algunes fites importants en la meva biografia, que van ajudar-me a discernir la meva vocació. Vull rememorar-les:  
  • Entre juliol i agost de 1995 participava del Camp de Treball Missió Masonga'95 a Tanzània. A la petita població luo de Masonga (a tocar del llac Victòria) vàrem col·laborar en grup amb la Masonga Secondary School i la comunitat marista, formada en aquells moments tota ella pers mexicans: els germans Juan, Kiko, Rafa, Sergio i Teo, així com també pel matrimoni de cooperants Katya i Memo. El grup, liderat pel germà Fructu, el composàvem a més a més el germà Josep i la Vicky, en Carles, Marc, Toni i un servidor. Va ser una primera presa de contacte amb Àfrica, amb les ONG, els projectes de cooperació, la diversitat de l'Institut Marista i també amb la vivència profunda de la fe. Tot un munt d'experiències que em va generar un batibull de sensacions i emocions.

Masonga-Secondary-school
  • Entre febrer i desembre de 1996 vaig viure com a cooperant al Paraguai. La missió: integrar-me en el ritme de vida de l'escola Maristas Champagnat i la comunitat marista de la població de Coronel Oviedo, formada en aquells moments pels germans espanyols Fèlix, Claudio, Jose Luís i els paraguaians Diego i Domingo. En aquest cas l'experiència va ser compartida amb la Marga, ella donant suport a les diverses obres i la comunitat d'Horqueta. Aquesta segona experiència, més llarga, em va donar l'oportunitat d'anar aclarint el meu camí de vida, que en aquells moments estava en un punt important, el del final dels estudis i la incorporació en el món laboral.
Aquestes dues accions van ser part del meu viatge iniciàtic, del meu procés d'autoconeixement i autoafirmació en el món dels adults. Gràcies a elles dues vaig poder descobrir la meva vocació d'educador cristià, que per sort, puc desenvolupar en la meva vessant laboral.

Enllaçant amb el temps de quaresma i tal i com proposa l'entrada "És temps de quaresma 2016" de data 10 de febrer, ... em pregunto sovint jo, què em queda d'aquell gran gir de vida d'ara fa 20 anys? continuo encara transformat, com en aquells temps? sóc jo viu, sant i agradable a Déu? o el dia a dia, la rutina i el meu entorn m'ho impedeix?

Et fas conscient alguna vegada, de les fites que t'han ajudat a configurar-te tal com ets?


Aquesta entrada vol ser, també, un homenatge múltiple:
  • Als missioners, religiosos i laics, de l'Església, i també als cooperants de multitud d'ONG que decideixen desplaçar-se a altres països donant la seva vida, o uns anys, a la construcció d'un món millor, del Regne de Déu, ja aquí a la terra.
  • A les diverses persones amb les que vaig poder compartir ambdues experiències. Amb cadascun d'ells es va donar una relació mútua diferent que ens va ajudar a créixer i madurar la nostra vocació.
  • A l'ONG SED i la Institució Marista, les quals van facilitar aquesta possibilitat acompanyada d'acció i discerniment, cosa que continuen fent de forma continuada des de ja fa anys. Recordar molt especialment la figura del g.Pere.

divendres, 5 de febrer del 2016

Carnestoltes Arete Guasu

El proper dimecres 10 de febrer s'inicia la Quaresma cristiana, per tant, aquest cap de setmana és festa grossa, carnestoltes.

Vull mostrar avui un altre tipus de carnestoltes, en aquest cas l'anomenat Arete Guasu dels nivaclé paraguaians, concretament els de Santa Teresita, al costat de la ciutat de Mariscal Esrtigarribia. 


diumenge, 17 de gener del 2016

Celebració de la família, sense atacar ningú

Ara fa 15 dies, diumenge dia 3 de gener publicava l'Entrada "Celebració de la família, atac a..." comparant les visions de la família del bisbe de Còrdova monsenyor Demetrio Fernández i de la senyora Agustina Gisbert de Tarragona. 

La d'avui en té relació amb aquella, per la temàtica de la família, però també pel diferent paper de la jerarquia de l'Església cap el poble de Déu i cap a la societat en general. En aquesta ocasió presento una carta de Monsenyor Guillermo Steckling OMI, bisbe de la diòcesis de Ciudad del Este, al Paraguai de maig de 2012. Si la carta del bisbe Fernández traspuava entre línies un atac a tothom que intenta ser família sense ser família cristiana, aquesta d'avui destil·la un altre llenguatge. Llegeix, reflexiona i jutja tu mateix.


Matrimonio y familia desde el designio de Dios
Nuestra Iglesia en el Paraguay ha lanzado un trienio de la familia y ya hemos entrado en el primer año. Por eso la reciente XXIX Semana de Teología estuvo dedicada al tema de la familia. Habiendo escuchado varias conferencias y añadiendo mis propias reflexiones, ¿qué puedo sacar en limpio? 
El Presb. Fermín Castellano nos presentó la visión del libro del Génesis sobre el bien antropológico del matrimonio, que la Biblia ve como obra del Creador. Dios mismo ha querido que los seres humanos encuentren su plenitud en la relación entre hombre y mujer y que, uniéndose,  sean fecundos. ¿Correspondemos hoy a este designio de Dios? 
En lo positivo cabe decir que por estas tierras la familia y el matrimonio son apreciados por mucha gente de las generaciones jóvenes; por ejemplo, se visita mucho a los familiares, la gente se quiere casar por la Iglesia, hay parejas muy activas en las parroquias... 
Emergen también realidades negativas. El matrimonio tiene sus enemigos: ahí está el machismo tradicional, o el empuje hacia un libertinaje sin límites, o masivos intereses económicos que van en detrimento de la familia. De lo último es un ejemplo la migración: en busca de trabajo muchos hogares se fragmentan y a veces se desintegran para siempre. De esta manera nuestra sociedad no está ofreciendo un ambiente favorable a la familia y al matrimonio. 
No faltan quienes aprovechan el ambiente para desplazar la sexualidad, don de Dios, de su hábitat natural y la convierten en una droga más, que se puede comercializar. Basta observar la proliferación de los moteles, o el hecho de que un tercio de los sitios del internet se relacione hoy con la pornografía. Lo más triste es que esta situación ya no se quiere considerar como anormal, contraria a la voluntad de Dios, sino se crean teorías que la justifican. No es estraño que el cardenal Ennio Antonelli, presidente del Consejo Pontificio para la Familia, hable de una "revolución contra la familia" (VI Congreso Mundial de las Familias, Madrid, 25 de mayo del 2012). 
En otra charla de la mencionada Semana de Teología, el Presb. Silvio Suárez trataba de la ideología del género. Es verdad que hasta cierto punto los roles de varón y mujer se encuentran definidadas según las culturas de la época. Estas culturas cambian y a veces deben cambiar porque oprimen a la persona, especialmente a la mujer. Pero el hombre o la mujer no se parece a una computadora sin sistema operativo que se pueda programar de cualquier manera. Pensemos en la vocación de madre que es exclusivamente femenina. Una ideología de géneros múltiples donde la heterosexualidad se presenta solo como una de las posibilidades que todas valen lo mismo, tiene serias implicaciones a diversos niveles.
  • Cuando se sigue esta ideología, a nivel de la sociedad ya no se quiere conceder al matrimonio el puesto que se merece. La grandeza de una nación está en sus familias, por eso el estado la debe proteger y no colocar la alianza entre hombre y mujer a pie igual que por ejemplo las uniones gay. 
  • Por otra parte, a nivel de la  autocomprensión de la persona humana esta ideología nos aleja del proyecto de Dios que nos ha creado hombre y mujer, complementarios y fecundos, a imagen suya. Si no se acepta este aspecto de la creación, ello no lleva a una autosuficiencia contraria a la naturaleza humana. Ya no se quiere depender del otro, ya no serán la alteridad,  la reciprocidad y la vida que nace los grandes valores que se honrarán entre nosotros.
Matrimonio y familia hoy en día necesitan ser afirmados y defendidos. Es algo que deben hacer sobre todo los mismos casados. Desde la teología, quiero añadir un pensamiento, una pregunta: ¿dónde se encuentra el origen de la atracción entre hombre y mujer que existe en nuestra naturaleza? ¿No es cierto que Dios es el origen de todo amor humano? ¿No es es verdad que la unión matrimonial es imagen suya? Es por eso que el matrimonio se encuentra entre los siete sacramentos: nos conecta al mismo Dios-Amor y y es de esa fuente que trae tantas bendiciones sobre los esposos y los hijos, la sociedad entera y toda la creación.


Llegint aquest text de mns. Steckling i fent una comparació amb aquell altre de mns. Fernández em sento molt més còmode, tot i no estar d'acord amb el 100% del que diu.

Anem per parts: tot i la curta extensió del text, se'n fa una senzilla anàlisi de la realitat, punts positius i punts negatius. Es fa una crítica a alguns aspectes com el masclisme, l'esclavatge sexual, el llibertinatge, alguns interessos econòmics, la migració obligada, la prostitució i la pornografia. Ningú no pot negar que aquests punts no són bons, denigren la família (sobretot les dones) i sí que convé atacar-los. Quina diferència amb el text del bisbe de Còrdova que atacava les persones que amb tot l'amor del món pretenen donar acollida a una vida, tot i que sigui des de les tècniques modernes, per no poder-ho fer des de la sexualitat humana en la seva forma natural !!!

Continua el bisbe Steckling proposant l'Estat (en aquest cas el paraguaià, tot i que aquesta posició es pot fer extensible a tota la jerarquia catòlic) que no equipari el matrimoni amb les unions gais. Fixem-nos bé que el bisbe proposa però no ataca. Com a ciutadà, com a cristià i com a representant d'una entitat important com es l'Esglesia paraguaiana proposa al legislador el que considera.

Sobre el paràgraf següent -i aquí ve la meva opinió diferent- diu el prelat "Por otra parte, a nivel de la  autocomprensión de la persona humana esta ideología nos aleja del proyecto de Dios que nos ha creado hombre y mujer, complementarios y fecundos, a imagen suya.". A això responc jo que Déu també ha creat a imatge i semblança seva a les persones homosexuals. al voltant del 10% de la creació. D'acord que no són fecunds de forma natural, però ho poden ser actualment des de la tècnica sanitària i la legislació estatal. També que els conjugues homosexuals lluiten per construir una parella o una família en les que l'alteritat i la reciprocitat són grans valors, com qualsevol parella i família amb conjugues heterosexuals.

Ja per acabar, la darrera afirmació coincideix amb el que jo reflexionava a la meva entrada  "Celebració de la família, atac a...": La millor forma de defensa i promoció de la família cristiana és l'exemple de les famílies cristianes, dels homes i dones casats. Ànims a tots ells. en aquest camí de vida compartida!!! Ànims també en aquest camí a les parelles homosexuals que volen viure en coherència la parella i, si poden, la família !!!

Bisbe Guillermo Steckling amb el papa Francesc, febrer de 2015

divendres, 27 de novembre del 2015

Doc: Hijas de Belén

El curtmetratge "Hijas de Belén" del peruà Javier Corcuera és la història d'una nena de 10 anys de nom Eusebia que deixa casa seva a la selva de l'Amazones per anar-se'n a l'escola. Però allà no pot aprendre a llegir ni escriure perquè ha de posar-se a treballar.

Setanta anys després, Nancy, una altra nena de la mateixa edat tampoc no pot anar a escola per la mateixa problemàtica: necessita treballar. Les dues. Eusebia i Nancy viuen a Belén, un senzill barri de la ciutat d'Iquitos.

Aquest curtmetratge, de 26 minuts de durada, forma part del projecte "El mundo a cada rato" d'UNICEF. 



El vídeo ens mostra una realitat molt allunyada de la nostra pròpia. Els nivell de drets bàsics que hem aconseguit en l'àmbit teòric i que estan plenament vigents en els països occidentals encara no són realitat a gran part del món. Això és el que ens venia recordar també la celebració del Dia dels Drets dels Infants, ara fa una setmana, el passat dia 20 de novembre.

Material per treballar el documental: enllaç.

dilluns, 13 de juliol del 2015

Convertir-se en actor de canvi

Enllaç a la carta
Durant aquest passat mes de juny el Papa Francesc a rebre una carta oberta i pública de la Fundació Marista per a la Solidaritat Internacional (FMSI) des de la seva oficina d'Amèrica Llatina. Aquesta és una ONG de caràcter internacional vinculada a l'Institut dels Germans Maristes.

A la carta se li demana recolzament a qualsevol iniciativa que vagi encaminada a aconseguir que el continent sud americà -no oblidem, el propi continent d'origen de Bergoglio- sigui la primera regió del món en la prohibició del càstig corporal als infants, en favor de mètodes educatius no violentes en els que “la disciplina acaba sent una autèntica pedagogia de l'autonomia de la persona”. 

Diversos aspectes a comentar al respecte: 
  • La primera, que per als lectors occidentals ens pot sobtar en gran mesura: Encara hi ha llocs on el càstig físic sigui eina comuna educativa? Doncs cal dir que sí; passa majoritàriament a països d'Àfrica, d'Àsía i d'Amèrica del Sud.
  • Coneixent el funcionament de la política internacional, amb la preeminència general de les legislacions nacionals, crec que és realment una sol·licitud poc viable en l'àmbit polític. 
  • Però té una gran importància en la creació de consciència social. Per un costat, l'Església catòlica té una capacitat de reflexió important que, com a actor internacional que és, pot fer arribar als fòrums de discussió i reflexió de les organitzacions internacionals com per exemple el Comitè dels Drets dels Infants a les oficines de NU a Ginebra.
  • I també la té, dins de les pròpies estructures eclesials. No oblidem la gran quantitat d'escoles catòliques d'aquests països on es pot fer una pedagogia exemplar en el seu propi terreny i la gran quantitat d'escoles també catòliques de països occidentals on es pot fer educació en la pau, el desenvolupament i els drets humans. 

Però no oblidem que a casa nostra, de tant en tant, també surten notícies de maltractament infantil, si no a les escoles, sí dins les famílies. 

I també comencen a aparèixer de vegades notícies de maltractament de joves adolescents cap els seus pares, sobre tot les mares...

Ens cal una reflexió com a societat, no creus?




dijous, 9 de juliol del 2015

Les minories ètniques

Entre els dies 5 i 13 d'aquest mes de juliol el papa Francesc realitza un viatge a Amèrica Llatina, la seva terra, concretament a Equador, Bolívia i Paraguai. En aquest darrer país, al que em sento ben unit hi serà els dies 10, 11 i 12 i realitzarà entrevistes amb el president, altres autoritats i el cos diplomàtic (al palau de Lopez), també contactarà amb representants de la societat civil (a l'estadi León Condou) i amb els bisbes i resta de membres de la vida religiosa (a la Catedral Metropolitana). 

Però també ha guardat un temps pel jovent i per dues misses obertes al poble en general (al camp de Ñu Guazú d'Asunción i al santuari de la Mare de Déu de Caacupé, patrona del país). Finalment farà també una doble visita de caire social: al Bañado Norte i a l'Hospital general pediátrico “Niños de Acosta Ñu” de San Lorenzo.


Aprofitant l'oportunitat vull presentar el documental "El Chaco, la tierra olvidada" del programa "Pueblo de Dios" de TVE, emès el 5 de juliol. En ell es presenta la tasca que des del Vicariat Apostòlic del Pilcomayo desenvolupen diverses congregacions religioses a San Leonardo Fischat i San José de Esteros.

Aquestes són dues comunitats rurals formades per la minoria ètnica dels nivaclé, una de les moltes que habiten la zona oriental del Paraguai, el desert del Chaco on l'ONG SED hi col·labora de forma continuada des del 1992. El papa Joan Pau II va apropar-s'hi l'any 1988 fins a la població de Mariscal Estigarribia on va celebrar missa a la missió de Santa Teresita.

Veure el documental en el web RTVE a la Carta 


Ja en la seva primera etapa del viatge, a l'Equador el papa Francesc ha reivindicat el paper de les minories ètniques i ha fet una crida per lluitar contra les desigualtats socials: "Hem de posar una especial atenció en els germans més fràgils i en les minories més vulnerables, que són el deute que encara té tota l'Amèrica Llatina."

dilluns, 23 de març del 2015

Necessitem referents: Sant Romero d'Amèrica

Era el 24 de març de 1980 a primera hora. Celebrava la missa a la capella de l'hospital de La Divina Providència (dit "el hospitalito") on vivia amb una comunitat de monges i gent amb disminucions diverses, a la colònia Miramonte de San Salvador.


La foto és dramàtica, però crec que val la pena en aquesta època que veiem tants tirotejos a les pel·lícules, adonar-se'n què és realment un assassinat.

Però.... per què es va arribar a aquest assassinat? Qui el va perpetrar? Quins van ser els motius? Quines eren les paraules de Romero que tan mal feien? Un bon exemple és aquest text de l'homilia del diumenge 23 de març, 1 dia abans dels fets:

Yo quisiera hacer un llamamiento, de manera especial, a los hombres del ejército. Y en concreto, a las bases de la Guardia Nacional, de la policía, de los cuarteles... Hermanos, son de nuestro mismo pueblo. Matan a sus mismos hermanos campesinos. Y ante una orden de matar que dé un hombre, debe prevalecer la ley de Dios que dice: "No matar". Ningún soldado está obligado a obedecer una orden contra la Ley de Dios. Una ley inmoral, nadie tiene que cumplirla. Ya es tiempo de que recuperen su conciencia, y que obedezcan antes a su conciencia que a la orden del pecado. La Iglesia, defensora de los derechos de Dios, de la Ley de Dios, de la dignidad humana, de la persona, no puede quedarse callada ante tanta abominación. En nombre de Dios, pues, y en nombre de este sufrido pueblo, cuyos lamentos suben hasta el cielo cada día más tumultuosos, les suplico, les ruego, les ordeno en nombre de Dios: Cese la represión".
(Homilia de diumenge 23 de març de 1980)

Fets de Romero i del país que poden ajudar a comprendre el que va passar:
  • 20/2/1977: eleccions presidencials (denunciades per fraudulentes) guanyades pel general Carlos Humberto Romero, del Partido de Conciliación Nacional, en el poder des del 1962,
  • 22/02/1977: el bisbe Romero pren com a arquebisbe de San Salvador,
  • 27/02/1977: desenes de persones mortes a les manifestacions de la plaça de la Libertad
  • 12/03/1977: és assassinat el mossèn Rutilio Grande, jesuïta, juntament amb 2 camperols per la promoció de les comunitats de base. Rutilio era amic de Oscar Romero, qui a partir d'aquell moment canviaria el seu to, defensant els drets de les persones i del poble,
  • 17/07/1977: pren el càrrec de President Humberto Romero. declara durant tot un mes l'estat de setge i s'inicia un govern durament conservador amb violència d'Estat per part de militars, policies i també forces paramilitars,
  • 15/10/1979: El president Romero és derrocat per un cop d'estat militar. Puja al poder l'anomenada Junta Revolucionària de Govern, que es mantindrà fins el 1982.
  • 1980-1992: període de Guerra civil que acabaria amb els acords de pau de Chapultepec,

PEREZ ESQUIVEL, Drap de quaresma, col·lecció Via Crucis Latinoamericano, 1992

Procés de canonització:
  • El 24 de març de 1990, 10 anys després de l'assassinat, es va iniciar el procés d'estudi de la causa de canonització a nivell diocesà.
  • El juliol de 1997 es va fer arribar tot l'estudi al Vaticà.
  • El 2005 el postulador de la causa, monsenyor Vicenzo Paglia, va informar de las conclusions de l'estudi afirmant que «Romero no havia estat un bisbe revolucionari, si no només un home d'Església, d'Evangeli i dels pobres».
  • 13 de març de 2013 arriba al tro petrí el papa Francesc, argentí i llatino americà.
  • Finalment, el proper 23 de maig de 2015, Romero serà beatificat a la plaça "Salvador del Mundo" de Sant Salvador.
  • Però en el seu país i en el seu continent ja se'l coneix com a San Romero de Amèrica.
Romero és un màrtir de la fe que va morir, per tot el que els indicis mostren per la defensa de la fe i la defensa del regne de Déu, a mans de botxins que semblen haver estat també cristians,

dimecres, 11 de març del 2015

Necessitem referents: grans conversions

En Entrades anteriors he parlat de la vocació (28 de gener, 2 de febrer i 10 de febrer). Ara en aquesta, ho faig amb exemples concrets de com Déu ha cridat a homes i dones al llarg de la història. 
  • Àsia, segle VIII a.C.: El profeta Isaïes, natural de Jerusalem, va rebre la vocació profètica amb només 20 anys d'edat, segurament cap a l'any 740 (cf. Is 6,1-13). Va ser al temple, on el Senyor li va qüestionar directament "--Qui hi enviaré? Qui ens hi anirà?" i ell es va oferir voluntàriament. A partir d'aquell moment, com a bon coneixedor de la capital i la monarquia jueva (símbols de l'elecció divina), va ser capaç ser crític amb els excessos de la classe dominant: autoritats, jutges, latifundistes, polítics, dones de classe alta... i defensar la gent oprimida, els orfes, les vídues i el poble en general.
  • Regne de Judà, segle VII a.C: El profeta Jeremies, natural de la població d'Ananot molt a prop de Jerusalem, la va rebre quan era molt jove cap a l'any 627. Déu ja li diu en aquell moment "Vés on jo t'enviaré, digues el que jo t'ordenaré. No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat" (cf. Jer 1,7-8) que l'acció de profetitzar no és senzilla, implica guanyar-se enemics. Fins el punt que posteriorment, el mateix profeta tindrà els seus dubtes i es queixarà "Senyor, m'has seduït i m'he deixat seduir; has volgut forçar-me i te n'has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi." (cf. Jer 20, 7).
  • Palestina, any 30 d.C. aproximadament: Els germans Simó Pere i Andreu i els germans Jaume i Joan treballaven les arts de la pesca (cf. Mc 1,16-20). Jesús els hi digué "--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.". I tots 4 varen respondre deixant allò que feien i seguint-lo. A partir d'aquell moment es convertirien en els seus més propers seguidors. Exemples són presència d'alguns de Pere, Jaume i Joan en el moment de la transfiguració o l'elecció de Pere per ser la "primera pedra" de l'església.
  • Àsia, segle I d.C.: Saule, el perseguidor dels cristians, a prop de Damasc va ser tirat del cavall tocat per un llamp i el Senyor li va preguntar "--Saule, Saule, per què em persegueixes?". (cf. Ac 9,1-18). Això va ser suficient per fer-lo discernir la seva vocació. I hi va acceptar. A partir d'aquell moment, conegut ja com Pau, va iniciar una sèrie de viatges per les terres conegudes de l'imperi romà anunciant el cristianisme de forma missionera, el que l'ha convertit en un dels màxims referents de la promoció de l'Evangeli.
  • Alemanya, s.XVI d.C.: Luter, conegut com el gran reformador, va viure el 1505 el que s'ha anomenat com l'incident del llamp, amb només 23 anys, que el va fer entrar al convent dels agustins d'Erfurt. Anys després, viuria un segon moment fundant, l'experiència de la torre. En aquell cas Déu li parlà a través de la carta de sant Pau als Romans ("En l'evangeli es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe. Tal com diu l'Escriptura: Viurà el qui és just per la fe."), idea que el faria abraçar la idea d'un Déu perdonador que no tant condemnador. I va dir sí. A partir d'aquell moment va voler lluitar des de dins per canviar els mals que en aquell moment tenia l'Església, com l'excés en les indulgències enfront de la confessió i la penitència però la simonia, nicolaisme o l'absolutisme del papat.
  • Espanya, s.XVI d.C; Sant Ignasi de Loiola, fill de família noble, va ser malferit durant el setge francès de Pamplona l'any 1521. Durant la convalescència hi va reflexionar i a partir d'aquell moment començà un temps de conversió que el duria a Montserrat, a Manresa (on escriuria un primer esborrany del gran tractat espiritual i psicològic que són els Exercicis Espirituals) i a Jerusalem. Decideix reforçar-es amb estudis de teologia, filosofia a Barcelona, Alcalà d'Henares, Roma i Paris Ja com a sacerdot va desenvolupar una tasca ingent des de la fundació amb altres sacerdots de la Companyia de Jesús, aprovada el 1540.
  • El Salvador, el 12 de març de 1977, monsenyor Romero, acabat de ser nomenat arquebisbe, va experimentar la crida amb l'assassinat del seu amic Rutilio Grande a Aguilares. A partir d'aquell moment, simbolitzat amb la celebració de l'eucaristia funeral, iniciava un nou camí de defensa del poble oprimit pel govern i el terratinents salvadorencs, passant inclús per sobre d'alguns dels altres bisbes del país i del nunci apostòlic. El resultat fou que el 25 de març del 1980 moriria ell també assassinat.
  • ...

Salamu Maria

Salamu, Maria, umejaa neema,
Bwana yu nawe,

umebarikiwa kuliko wanawake wote,

na Yesu, mzao wa tumbo lako amebarikiwa. 

Maria mtakatifu, Mama wa Mungu,
utuombee sisi wakosefu,

sasa na saa ya kufa kwetu.

Amina.


  • En el meu cas va ser el 1995 en un petit poblat luo de Tanzània, Masonga, on se'm va fer present de manera clara, a través de les postes de sol, de les persones i de la pregaria del Rosari en suahili. I des d'aquell moment intento ser coherent, sense sempre aconseguir-ho, en el seu seguiment d'aquell que ens és exemple, el seu fill Jesús de Natzaret.



A tot arreu i en tots els temps el Senyor parla i ens crida pel nostre nom.
  • Recordes quan va ser la teva crida? 
  • I la teva resposta en aquell moment? 
  • Com continues dient sí, dia rere dia?

dimarts, 3 de febrer del 2015

Doc: La isla de las Flores

El documental "La isla de las Flores" del brasiler Jorge Furtado comença com la història d'un simple tomàquet fruit d'un del municipi de Porto Alegre però acaba convertint-se en una sarcàstica reflexió sobre la condició i la misèria humana. 


El documental està considerat com un dels millors curtmetratges documentals de la historia i va ser guanyador de l'Ós de Plata al millor documental en el festival de Berlín del 1989.

  • Fes una llista de coses que has vist en el vídeo. Quines t'han sorprès?
  • Què t'ha semblat la situació que proposa de l'ésser humà?


dijous, 15 de gener del 2015

Necessitem referents: Jineth Bedoya

Jineth Bedoya és una periodista i una destacada defensora dels drets de les dones víctimes de violència en el marc del conflicte colombià.

Combina el seu activisme amb la seva professió com a periodista que va començar amb 23 anys i que l'ha portat a investigar la guerra bruta al seu país. Precisament per tocar temes sensibles, l’any 2000, va ser segrestada i violada. "En aquell moment, vaig creure que la meva vida s'havia acabat, vaig estar pensant en el suïcidi, però la feina em va donar forces per seguir endavant, pensar en altres dones que havien estat víctima de violència sexual com jo".

Des de llavors viu amenaçada. Es mou amb carro blindat i sempre acompanyada de 5 escortes. "Vaig sacrificar la meva vida personal, no tinc marit ni fills, però vaig trobar a milers de dones que han omplert aquest espai".



dijous, 18 de desembre del 2014

¡Chévere por ellos!

Més de 50 anys d'estar d'esquenes. Dues realitats, dues nacions, dos règims, dos conjunts de persones separades. I ara, comença un nou camí.  

Felicitats h.Marcelino i en la teva persona, felicitats a tots els cubans i els americans!



I algunes reflexions personals...
  • Bona sorpresa pel silenci previ. La política real es fa en silenci, discretament. Gràcies Castro, gràcies Obama! 
  • La gran família de les nacions necessita cosins que ajudin a apropar. En aquest cas un d'ells ha estat el Canadà. Gràcies Harper!
  • El Vaticà també sembla haver tingut un paper important. L'Església catòlica per molts motius, pot tenir un paper important en el món actual. I aquí l'ha tingut. Gràcies Francesc!
  • No tot està fet, cal continuar respectant, apropant, treballant. 
Cal aprendre a conviure!


dimarts, 2 de setembre del 2014

Bloc: "Navegar Paraguay"

"Navegar" és un moviment infantil i juvenil cristià vinculat a la institució marista estès a multitud de països sobretot d'Amèrica Llatina. 

Navegar va néixer inicialment com a REMAR (Renovación Marista) l'any 1976 a Colòmbia, de la mà del germà Néstor Quiceno i amb el pas dels anys es va anar estenent arreu del continent. A casa nostra els grups de la Federació d'AJMACOR tenen un tarannà similar.

En aquesta entrada presento el bloc de "Navegar Paraguay" com a senzilla mostra del què és el moviment, els seus objectius i activitats.

http://navegarparaguay.blogspot.com.es/

dilluns, 19 de maig del 2014

President pobre, pot ser? (i II)

El 28 d'ctubre de 20013 ja apareixia en aquest Bloc una entrada sobre José Alberto Múgica, "el Pepe", el president de l'Uruguai en el període 2010-2015. Un personatge estrany però coherent.

Ara hi torno, fruit d'una entrevista que el conegut periodista Jordi Évole va realitzar-li ahir diumenge i emesa per La Sexta en el seu programa "Salvados". Recullo aquí 10 de les seves frases, totes elles fan pensar.


1) "La majoria de les persones que componen les nacions no viuen com viuen els presidents. Els dirigents entren a viure com viu la minoria. I se suposa que la democràcia és per a la majoria. Jo visc com viu la majoria del meu país", explica Mujica. 
2) "No vull utilitzar mai més la paraula 'austeritat' perquè l'han prostituït a Europa", expressa el president de l'Uruguai. 
3) "La imatge del funcionari apalancat és culpa nostra, va ser una construcció política, ho vam fer per demagògia”, lamenta. 
4) "Per culpa meva, al no voler viure a la residència presidencial, hi ha 42 funcionaris inútils amb 42 sous. I no puc vendre-la perquè si ho faig em maten", expressa el dirigent. 
5) "Jo no he pogut complir el meu programa electoral. Però això no em frustra", assegura. A més, confessa que, a vegades, un president se sent "sol". "Quan la reforma de l'ensenyament em vaig sentir sol fins i tot amb el meu partit. Vaig fracassar", apunta. 
6) "No veig gent intel·ligent en la política europea. M'he quedat horroritzat. Veig un tuf neocolonialista i buit", afirma. "S'ha de fer créixer l'economia, fer reformes… són algunes de les tonteries que repeteixen tots els líders europeus", segons Mujica. 
7) "Allò reaccionari és la patologia del conservadurisme. És anar cap enrere i d'una forma dogmàtica i tancada. La patologia de l'esquerra és l'infantilisme. És la confusió permanent de la il·lusió amb la realitat", considera el dirigent. 
8) "Defineixo Chávez com un somiador", apunta Mujica. Davant aquesta afirmació, Évole li comenta que a Europa es veu alguns líders de l'Amèrica Llatina sota sospita. "Nosaltres a Europa també la veiem sota sospita", contesta el dirigent al presentador i afegeix que "Europa té la passió d'haver sigut i ja no ser". 
9) “Quan tu compres una cosa, l'instrument són els diners, però en realitat estàs comprant amb el temps de la teva vida. La cosa més gran que tens és que estàs viu", explica el president. Mujica viu amb 40-50.000 pesos (2.600 euros aproximadament) que, a més, estalvia per construir una escola quan estigui jubilat. 
10) "Jo tinc admiració política a l'Església catòlica. I sóc ateu", confessa.
Amb quines de les afirmacions hi estàs d'acord?  Amb quines no?  D'haver d'escollir una, amb quina et quedaries?

diumenge, 17 de novembre del 2013

Mira, compara i ...

Aquesta setmana es recorden els Drets dels Infants. És un bon moment per sortir una mica de la nostra pròpia realitat i pensar més enllà.

Mira aquestes imatges i compara...


Pensa i decideix!

* Imatges del llibre Hungry World: What the World Eats