dilluns, 30 de setembre del 2019

A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1/10/2017)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Ara fa dos anys vivíem a Catalunya el referèndum de l'1 d'Octubre. No només va ser aquell llarg dia, si no els mesos precedents i posteriors. I encara cueja el tema amb el judici, l'anomenada Causa especial 20907/2017 i la sentència.

Sent conscient de la meva decisió d'aprofitar la distància física aquest curs escolar, vivint a casa nostra a My Phuoc, a més de 10.000 quilòmetres de casa nostra de Barcelona, per distanciar-me i veure el bosc sencer en no estar tocant els arbres, no em pronuncio. 
Dia 1 d'octubre de 2017, Barcelona, Catalunya
Simplement serveixi aquesta Entrada d'avui com a recordatori del que va passar i del meu pensament. Les Entrades d'aquest Bloc "Raons de la meva decisió" de 29 de setembre de 2017 i "A un any de la nostra decisió, 1-O" de 30 de setembre de 2018 serveixen de record.
Tôi yêu Catalonia và tôi yêu Việt Nam. Tôi yêu thế giới

dissabte, 28 de setembre del 2019

Més Ave Maria (en guaraní)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"How can this happen?"
"Mary asked the angel, “How can this happen? I am not married!"

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 24 d'agost passat amb el títol "Ave María (en castellà)" i següents sota el mateix títol. Tota la sèrie està dedicada a l'anunciació i mostra la pregària en diverses llengües, cultura religiosa de la humanitat.

Serveixi novament el text de l'anunciació a Maria per introduir la pregària de l'Ave Maria, ara en llengua guaraní, una de les llengües pròpies del Paraguai, la majoritària a part de totes aquelles de les ètnies del desert del Chaco. Durant l'any 1996 i per una dècada més la vaig poder sentir i pregar arreu del país, a les zones rurals del Chaco i també a Coronel Oviedo, Limpio, Horqueta i Asunción, a la parròquia de la Recoleta.

Maitei María
Tupâ nemo maitei María, Ñamandu aguyje ne renyhê, Tupâ oî nendive, kuñakuéra apytépe jehovasapýva, ha ne menby yva marangatu etéva oî nde retepýpe, Jesú.
Tupasy María, eñembo´e ore rehe, rekovaívare, koaga, ha opa árarohópeve koyvyapé´árigui.
Taupéichakena
Tot pot ésser!

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de Lluc 1,26-38?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

divendres, 27 de setembre del 2019

Dones a l'Església (2)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"Jesus said to the woman"
"Then Jesus said to the woman, “Your sins are forgiven.” Some other guests started saying to one another, “Who is this who dares to forgive sins?” But Jesus told the woman, “Because of your faith, you are now saved. May God give you peace!”"

Aquest text és el final del text de l'evangeli de Lluc conegut com Jesús amb el fariseu Simó o també el del perdó a la dona pecadora. Acaba el text amb el perdó de Jesús a la dona i el qüestió dels altres sobre qui era aquell que impartia el perdó de Déu. El text acaba "--Els teus pecats et són perdonats. La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau" (v.48.50). I em pregunto jo, què vol dir anar-se'n en pau? viure en pau?

Amb una contraposició potser ho entendrem millor. Imaginem que el text fos així, "--Els teus pecats et són perdonats. La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau. Continua mullant els peus amb llàgrimes, eixugant-los, besant-los i ungint-los amb perfum, però sobre tot no facis res d'allò que pugui canviar l'ordre social establert, recorda, els homes sempre primer i més a munt. Apa, ves-hi!". Què en pensaríem? Veritat que sobta? 

La meva pregunta és si en el moment actual de desenvolupament dels drets i deures socials de les persones (és a dir els que els impliquen en la vida de la societat), al menys en la teoria, ja que en la pràctica encara queda molt per fer, una dona pot viure en pau amb ella mateixa sense poder arribar a desenvolupar el seu potencial. És a dir, poden viure plenament veient com, pel simple fet del seu sexe, no poden optar a un tipus o altra de lloc a la societat? Això és el que, malauradament, encara passa dins l'Església. 

Incloc en aquesta Entrada la reflexió "Las cosas caen del lado que se inclinan" de la teòloga Isabel Gómez-Acebo, adjunta en la monografia de la Revista Vida Nueva, n. 2989 de 2016 sobre el Diaconat Femení. Es pot trobar també en aquest enllaçIsabel Gómez-Acebo, es una teòloga feminista. Llicenciada en polítiques i teologia, professora de la universitat de Comillas fins a la seva jubilació.
La conversación que mantuvo el Papa, el pasado día 12 de mayo, con las superioras generales que participaban en la Asamblea General de la UISG en Roma, representantes de más de medio millón de monjas, ha salido en las portadas de los periódicos y en las redes sociales. Antes de revisar las preguntas que se le plantearon a Francisco, hay que rebobinar la cinta del tiempo.
No recuerdo que ningún papa las haya recibido en audiencia. En mayo de 2010, Benedicto XVI canceló la que se había programado, con la excusa de la preparación de un viaje a Portugal; y ese mismo año, Franc Rodé, entonces prefecto de la Congregación para los Institutos de Vida Consagrada y las Sociedades de Vida Apostólica, no acudió, alegando que tenía otro evento. ¿Qué evento sería más importante que esta reunión con los mandos de un ejército femenino presente en todas las trincheras eclesiásticas? Nunca lo dijo.
La verdad es que se había creado un mal clima entre las religiosas y el Vaticano, y nadie quería enfrentarse a esa realidad. El malestar era por la investigación contra una asociación norteamericana, la LCWR, que representa a 57.000 monjas, el 85% de las religiosas de ese país, y que fue instigada por monseñor Levada. Se habían recibido en Roma cartas de superioras pidiendo un cambio sobre la ordenación femenina y el trato que la Iglesia daba a los homosexuales, lo “que las colocaba fuera del pensamiento eclesial y las convertía en un mal ejemplo para sus comunidades porque no se hacían eco de la carta de Juan Pablo II, Ordinatio Sacerdotalis, que prohibía el acceso de la mujer al sacerdocio”. Hecha la investigación, las conclusiones fueron muy negativas, pues se las acusaba de estar infectadas por el mundo moderno, por un feminismo radical, y se las obligaba a una reforma dirigida por tres obispos.
Fue Gerhard Ludwig Müller, responsable de la Congregación para la Doctrina de la Fe, el encargado de transmitir esas decisiones. No asistió el cardenal João Braz de Aviz, actual prefecto de la Congregación de los religiosos, ¿porque no le avisaron? ¿No estaba de acuerdo? ¿No actúan unidos? Les dijo Müller que estaban obligadas a revisar sus estatutos, les imponía nuevos programas para su organización, tenían que someter su liturgia, el contenido y los conferenciantes de sus asambleas, se les prohibía reflexionar temas de agenda feminista… Es decir, se las trataba como menores de edad, renegando de los carismas femeninos de los que tanto se habla en la Iglesia.
No es algo nuevo, pero sorprende en una época en la que una mujer tiene posibilidades de ser presidenta de Estados Unidos. Antiguamente, decía Sófocles que “la mayor virtud de las mujeres era el silencio”, pues la herramienta del lenguaje es un arma que tienen los débiles, una idea que adoptó Pablo llevándola a la práctica en las asambleas. Cuando Trento enclaustró obligatoriamente a las religiosas y prohibió la lengua vernácula para la Biblia y la Liturgia de las Horas, estas mujeres, que no sabían latín, vieron su reflexión bíblica cercenada y cerrada la posibilidad de argumentar contra esa subordinación femenina presuntamente querida por Dios y refrendada en la Biblia.
Muchas santas se acogieron a su ignorancia femenina, y las místicas se valieron de visiones para no ser descalificadas. ¿Se valió Dios de esas visiones para comunicar su pensamiento o se valieron las mujeres de Dios? De cualquier manera, ejercieron de profetas, porque la profecía es una posibilidad de todos los bautizados que invocan las religiosas de nuestro tiempo.
Las religiosas han sido la punta de lanza del malestar femenino en la Iglesia, porque creen en la institución, desean que se amolde a los signos de los tiempos y cuentan con una asociación que incrementa la fuerza. Son mujeres que, a partir de la Revolución francesa, se han beneficiado de las palabras libertad, igualdad y fraternidad que insuflaron alas a los perdedores de la sociedad. Desde ese momento, vimos a cristianas abolicionistas liderando asambleas y a sufragistas pidiendo el voto para nuestro sexo, llevando en una mano el Código Civil y en la otra la Biblia, pues nuestro credo predica la igualdad: entre libres y esclavos, griegos y judíos, varones y mujeres.
Ni los gobiernos ni las distintas confesiones cristianas entendieron al principio estas exigencias, pero, poco a poco, fueron calando en la sociedad civil. Las Iglesias protestantes se abrieron al liderazgo eclesial femenino aceptando la ordenación, mientras que, en el lado católico, llegó al aula conciliar del Vaticano II un manifiesto –firmado, en primer lugar, por Gertrude Heinzelmann– con el título de No podemos seguir callando, en el que se pedía la igualdad de varones y mujeres en la Iglesia. En la visita que Juan Pablo II realizó en 1979 a Estados Unidos, Theresa Kane, presidenta de la LCWR, expuso al Papa las demandas de las mujeres, entre las que se encontraba la posibilidad de acceder a los ministerios eclesiales.
Con estos apuntes solo pretendo demostrar que la posibilidad de entrar en el munus regendi de la Iglesia ha estado en la agenda de muchas mujeres y religiosas en los últimos tiempos, aunque fueran siempre reprimidas y descalificadas.
A instancias del Concilio, las religiosas emprendieron la renovación de sus órdenes. Se quitaron el hábito, abandonaron los grandes conventos y se fueron a vivir a los suburbios para estar más cerca de los necesitados. Muchas se prepararon académicamente y consiguieron doctorarse en numerosas materias, entre las que se encontraba la teología, por la que accedieron a una nueva manera de pensar que desmontaba la exégesis de pasajes bíblicos que nos descalificaba.
En el cambio vieron que la Iglesia no puede cerrar sus puertas a nadie, pues todos somos hijos de Dios. Se dieron cuenta de que la doctrina sexual de la Iglesia no satisfacía a muchas personas que se alejaban de la institución. Inmersas en el mundo, se mostraron dispuestas a recibir de su cultura. Fueron conscientes de la grave situación por la que atraviesa el planeta y se unieron a todas las fuerzas que luchaban por parar la deriva. Como religiosas, miraron su papel en la Iglesia y comprobaron que, cuando faltaban sacerdotes, se las llamaba para cubrir el puesto, siempre como suplentes y nunca como titulares. A muchas se les cortó la digestión cuando vieron en la televisión la visita de Benedicto XVI a Barcelona y la consagración de la Sagrada Familia, y a otras les dio que pensar que en las grandes ceremonias vaticanas no hubiera ninguna mujer. Con este caldo de cultivo, cocido a fuego lento durante años, acudieron a la reunión con Francisco llenas de esperanza en que se abrieran puertas para un cambio que consideraban necesario.
No estaban equivocadas en sus esperanzas, pues Francisco estaba sacudiendo a la Iglesia. Primero, había arreglado las finanzas del Banco Vaticano, sospechoso de realizar actividades ilegales, implantó en el gobierno un espíritu colegial, realizó gestos de apertura a los separados y se acercó con gestos y palabras a los más necesitados de la sociedad. Un programa que coincidía con la manera de actuar de estas religiosas.
Quedaba por definir su papel dentro de la institución, y las palabras de Francisco alabando a las mujeres permitían concebir ilusiones. Escojo algunas como significativas: “La urgencia de ofrecer espacios a las mujeres en la vida de la Iglesia; la necesidad de que existan mujeres en la responsabilidad pastoral, en el acompañamiento espiritual y en la reflexión teológica; que las mujeres no se sientan invitadas, sino participantes a título pleno en la vida social y eclesial; estudiar criterios y modalidades nuevas para que eso sea posible…”.
Las religiosas pensaron que había llegado el momento de pasar de las palabras a los hechos y en la audiencia hicieron preguntas. Si se necesita el genio de las mujeres, ¿cómo es que se nos excluye en la toma de decisiones más altas y en la predicación de la Eucaristía? El Papa, pillado por sorpresa, contestó con evasivas: hay que avanzar, en la liturgia de la Palabra no hay problemas, no hay que seguir al feminismo… Siempre la sombra del feminismo, aunque nunca se concreta el motivo de su negatividad. Fue la siguiente pregunta la que organizó el revuelo: ¿qué impide a la Iglesia incluir mujeres entre los diáconos permanentes, al igual que ocurría en la Iglesia primitiva? ¿Por qué no crear una comisión oficial que estudie el tema? Francisco respondió: “Me gustaría establecer una comisión oficial que estudiara el tema y creo que será bueno para la Iglesia aclarar este punto. Estoy de acuerdo, y voy a hablar para hacer algo de este tipo”.
Hubo otras preguntas menos mediáticas. En una de ellas, las religiosas preguntaban la razón de no estar representadas en la Congregación para los Institutos de Vida Consagrada y las Sociedades de Vida Apostólica, a lo que el Papa respondió que estarían.
Todas las campanas de la Iglesia conservadora han tocado a zafarrancho de combate sobre el tema de las diaconisas. Me resulta sorprendente que prefieran la situación actual, en la que las mujeres jóvenes van abandonando la nave, que la posibilidad de nuestra ordenación, que, al fin y al cabo, cambia muy poco la realidad eclesial, pues muchas religiosas en misiones bautizan y casan. Estoy convencida de que saldrá adelante, aunque depende de los miembros que se escojan. Me valgo de un consejo del Derecho Penal, in dubio pro reo, para defender que, in dubio pro mulier, porque, ante la duda, votar a favor es la única posibilidad de avanzar en la situación actual de malestar femenino.
Ya no sirve llamarnos “ángel del hogar” ni alabar la maternidad y el genio femenino, pues hay que plasmar las palabras en hechos. Y no se les puede pedir a las mujeres que no reivindiquen su plena responsabilidad en la Iglesia, como no se les puede pedir a los esclavos que no escojan la libertad. Los conservadores que claman contra la comisión saben que las cosas caen del lado que se inclinan y que de nada servirán descalificaciones, interdicciones y muros para sujetarlas, pues las fuerzas del cambio, como ha pasado en el resto de las confesiones cristianas, juegan a favor de una integración total de las mujeres. Las diaconisas serán un paso en el buen camino, pero luego vendrán otros.
Dones, sou del Senyor. Perdoneu-nos! (als homes)

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquesta altra, "Dones a l'Església (1)" de data 20 de setembre passat. El curs en línia "Las mujeres en la Iglesia" en marxa durant aquests mesos de setembre i octubre i ofert per l'Escola de Teologia i Ministeri del Boston College de Brighton, Boston, Massachusetts, en coordinació amb d'altres universitats catòliques, per mandat del propi papa Francesc, pretén reivindicar el paper de les dones en la societat i també a l'Església.


Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de Lluc 7,36-50?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dijous, 26 de setembre del 2019

Propaganda ens doneu? Diàleg volem! Oi?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"Why do you follow your own teaching?"
"About this time some Pharisees and teachers of the Law of Moses came from Jerusalem. They asked Jesus, “Why don't your disciples obey what our ancestors taught us to do? They don't even wash their hands before they eat.” Jesus answered: Why do you disobey God and follow your own teaching?"

Jesús s'enfronta en aquest passatge als fariseus i mestres de la Llei de Moisès. Ells s'hi fixen en el que consideren errors dels altres però n'obliden allò de important. I aplico aquest text a la situació actual que estem vivint en el nostre país, a pesar meu cada cop més. 

Polítics, aneu a pastar fang! Deixeu d'emprenyar-nos amb els atacs entre vosaltres fora i dins dels partits, amb les vostres paraules buides, frases estúpides, mentides hiperbòliques, opinions no contrastades, escenificacions de pandereta, piulades o tuits; deixeu d'utilitzar termes de forma contundent com constitució, article 155, feixisme, terrorisme, violència, tumult, "la gent pensa", fora de context; assenteu-vos a dialogar sobre el que ens està passant a Catalunya i els gestors de les institucions espanyoles... Per a les persones informades i formades no calen exemples concrets de tot això que esmento. 

No podeu deixar "de seguir la vostra tradició" (v. 3) és a dir deixar d'estar-vos de les vostres tàctiques de partit (o empresarials de porta giratòria o similars..) i "seguir els manaments de Déu" (v. 3), és a dir, pensar en el que realment necessita la gent? la societat? No us adoneu el mal que esteu fent a la gent, a les institucions, al país que tant dieu estimar i defensar?

Jo ja m'he donat de baixa de la tramesa electoral. En consonància amb la meva reflexió transversal en temes tan diversos com societat, política, medi ambient, propaganda, religió... des de qualsevol banda que m'ho miro, hi renego. 

Dues propostes, una immediata i que toca l'àmbit personal. Si tu, lector d'aquest Bloc, vols donar-te tu també de baixa en la tramesa electoral que ens fan arribar els partits polítics pots fer-ho des del web següent (enllaç) de l'Instituto Nacional de Estadística. De cara a les eleccions del 10 de novembre vinent es pot fer entre el 24 de setembre i el 6 d'octubre. Dóna't pressa!

I l'altre més a llarg termini i que us correspon a vosaltres, polítics (per tant, estic segur que no es farà). Us heu parat a pensar que en el temps actual en el que n'hi ha infinitat de mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa en paper i en digital i les xarxes socials) ja no ens cal rebre a casa una propaganda que no serveix per res? Per què no legisleu per deixar de fer-la?

Sabeu dialogar, polítics?


A partir d'aquesta Entrada i durant el temps de l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de l'Evangeli de Mt 15,1-9?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dimarts, 24 de setembre del 2019

Conèixer per entendre (i potser estimar)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"the holy mountain, also called Horeb"
Portada del n. 500 de l'informatiu HOREB, de la Unió de Religiosos de Catalunya
"One day, Moses was taking care of the sheep and goats of his father-in-law Jethro, the priest of Midian, and Moses decided to lead them across the desert to Sinai, the holy mountain. There an angel of the Lord appeared to him from a burning bush. Moses saw that the bush was on fire, but it was not burning up. “This is strange!” he said to himself. “I'll go over and see why the bush isn't burning up.”"

La muntanya del Sinaí, també coneguda com Horeb, és el lloc on Déu es va trobar amb Moisès i el va cridar a liderar la salvació del poble, l'èxode d'Egipte. Allò que dona nom al llibre de l'Èxode i que n'és antecedent de la salvació cristiana. Avui en dia, en llenguatge cinematogràfic, en dirien "preqüela".

És interessant notar com Moisès, en aquest text de vocació, sembla oposar-se a la proposta divina, tot i que al final, l'acceptarà. En un primer moment, veient la bardissa cremant exclama «M'atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: què ho fa que la bardissa no es consumeixi?» (v. 3)

Tot això ve a compte del número 500 de l'informatiu HOREB (enllaç), de la Unió de Religiosos de Catalunya, URC (enllaç), arribat la setmana del 20 de setembre. Per coincidències de la vida he pogut ser proper a aquesta institució en temps dels seus secretaris generals, els germans Valerià Simon (DEP), Antoni Salat i amb l'actual, Lluís Serra, i he vist com crema amb força la vida religiosa a Catalunya. De vegades més fort i de vegades més suaument, en llocs fermament i en d'altres com a petites guspires, però sempre endavant, com a signe de l'Esperit.  

Si vols tu també conèixer part de la vida eclesial a Catalunya, pots accedir a aquest numero 500 o subscriure't per rebre'l de forma setmanal, cada dijous. Fes-ho des del web de la URC. 

Coneix i entendràs (després, estima, si vols)!


Vols llegir el text del llibre de l'Exode 3,1-10?

- Versió en català, anar-hi
- Versió espanyola, anar-hi
- English version, anar-hi

dissabte, 21 de setembre del 2019

Més Ave Maria (en suahili)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"his kingdom will never end"
"The Lord God will make him king, as his ancestor David was. He will rule the people of Israel forever, and his kingdom will never end."

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 24 d'agost passat amb el títol "Ave María (en castellà)" i següents sota el mateix títol. Tota la sèrie està dedicada a l'anunciació i mostra la pregària en diverses llengües, cultura religiosa de la humanitat.

Serveixi novament el text de l'anunciació a Maria per introduir la pregària de l'Ave Maria, ara en llengua suahili (kiswahili, en diuen els seus parlants), la llengua pròpia que aglutina a ètnies diverses de Kenya, Tanzània, Rwanda i alguns altres països de la zona dels Grans Llacs, al centre d'Àfrica. Des del juliol de 1995 en grup i durant la dècada següent la vaig poder fer meva en la pregària a la petita població rural de Masonga, a la vora del Victòria així com també a Nairobi, Dar-es-Salaam o Kigali.

Ave María
Salamu Maria, umejaa neema Bwana yu nawe. Umebarikiwa kuliko wanawake wote, na Yesu, mzao wa tumbo lako amebarikiwa.
Maria mtakatifo, Mama wa Mungu, utuombe sisi wakosefu, sasa na saa ya kufa kwetu.
Amina
L'amor regna per sempre!


Vols llegir el text de Lluc 1,26-38?

- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi

divendres, 20 de setembre del 2019

Dones a l'Església (1)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"Evòdia i Síntique, you belong to the Lord"
"Euodia and Syntyche, you belong to the Lord, so I beg you to stop arguing with each other. And, my true partner, I ask you to help them. These women have worked together with me and with Clement and with the others in spreading the good news. Their names are now written in the book of life."

Veiem en la carta de Sant Pau als cristians de la ciutat de Filips com l'apòstol fa una crida concreta a Evòdia i Síntique, dues dones, a les quals demana "que, unides en el Senyor, tinguin els mateixos sentiments", la qual cosa pot donar a entendre que en el moment tenien certes discrepàncies entre elles. 

És ben sabut dels equips missioners que Sant Pau va establir a les diverses ciutats de la riba mediterrània, equips formats per homes i també per dones. Per què havia de deixar per escrit una demanda com aquesta si elles no eren persones amb una certa importància en la vida de la comunitat de Filip?

El curs en línia "Las mujeres en la Iglesia" en marxa durant aquests mesos de setembre i octubre i ofert per l'Escola de Teologia i Ministeri del Boston College de Brighton, Boston, Massachusetts, en coordinació amb d'altres universitats catòliques, per mandat del propi papa Francesc, pretén reivindicar el paper de les dones en la societat i també a l'Esglèsia.

Més informació sobre les dones en les primeres comunitats cristianes (s. I-III) en els següents vídeos.
Sou del Senyor, dones!


Vols llegir el text de Filipencs 4,1-9?

- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi

dimecres, 18 de setembre del 2019

Les llengües i l'enteniment

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven"
"--Joan va batejar amb un baptisme de conversió, però deia al poble que creguessin en el qui vindria després d'ell, això és, en Jesús. En sentir això es van fer batejar en el nom de Jesús, el Senyor, i quan Pau els imposà les mans vingué damunt d'ells l'Esperit Sant. Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven. Entre tots eren uns dotze homes."

El text ens transporta a uns anys després dels fets pasquals que van refermar el cristianisme. Trobem a l'apòstol Pau a Efes evangelitzant quan es troba uns que havien estat batejats al Jordà per Joan el Baptista. Ara ell els proposa de ser batejats per l'Esperit Sant en nom de Jesús el Crist. Ells responen afirmativament i "es van fer batejar". Això ens mostra la importància del procés com a camí de creixement en la vida de les persones.

Però el que m'interessa en aquest moment és reflexionar sobre les llengües. Un cop batejats "Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven". Les llengües poden ser mitjà de comunicació o forma d'exclusió. A Catalunya, com altres cultures minoritàries, ben bé que ho sabem.

I tot això arrel de la passada diada de l'Onze de setembre, dia important per al sentiment català, dels catalans que se senten catalans i dels que també se'n senten espanyols. Malauradament no vivim anys de sintonia amb la resta d'Espanya arrel de les diverses situacions polítiques esdevingudes a partir de la reforma de l'Estatut de Catalunya de 2006 amb posterior referèndum i la tràgica sentència del Tribunal Constitucional de 2010 i aquella primera manifestació ciutadana de 10 de juliol de 2010. Aquest és un tema que ve de llarg: a títol d'exemple, "una queja" de l'any 1939.
Retall de premsa, Solidaridad Nacional, 13/4/1939
Qui això escriu està actualment apartat, reclòs voluntàriament, en temps de recés, de reflexió (aquesta Entrada està escrita a finals del mes d'agost) abans de partir cap al Vietnam. El meu ésser, la meva persona, la meva història em diu que no cal només anar-hi, cal fer-ho conscientment, preparat tot el que es pugui. Allà a casa podré parlar el català i el castellà; l'anglès em serà útil en determinats ambients, però jo vull poder apropar-me amb la seva pròpia llengua, així que continuo amb els meus intents: "Hôm nay là thứ năm(5), ngày mai là thứ sáu(6), ngày sau là thuứ bảy(7) va ngày sau là chủ nhật(1)Hôm nay là thứ năm(5), hôm qua là thứ tư(4), trước hôm qua là thứ ba(3) va ngày trước là thứ hai(2)"  

Les llengües per unir, no per dividir!


Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, 19,1-7?

- Versió en català, anar-hi.
- Versión española, anar-hi.
- English version, anar-hi.

dilluns, 16 de setembre del 2019

Pregària al Fill, "Ànima de Crist"

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Estem acostumats a pregar al Pare (amb la pregària del Parenostre que Jesús ens ensenyà) o a la Mare de Déu (amb l'Ave Maria o el Rosari). Presento en aquest moment una pregària al Crist. 

És aquesta una pregària antiga, d'origen medieval per la qual cosa el llenguatge emprat pot semblar a alguns fora de lloc. Serveixi igualment aquesta com a forma d'apropar-nos, sense preguntes, ni queixes ni súpliques; tan sols en el estar a prop de qui es va deixar matar per nosaltres, màxima de l'amor.

Ànima de Crist, santifiqueu-me
Cos de Crist, salveu-me
Sang de Crist, embriagueu-me
Aigua del costat de Crist, renteu-me
Passió de Crist, conforteu-me
O bon Jesús, oïu-me!
Dins les vostres ferides, amagueu-me
No permeteu que em separi de Vós
De l’enemic maligne, defenseu-me
A l’hora de la mort, crideu-me i feu-me anar a Vós
perquè amb els vostres sants us lloï, pels segles dels segles    Amén

Pas del Via Crucis, imatge a la parròquia de Fàtima, ciutat de Ho Chi Minh

dissabte, 14 de setembre del 2019

Més Ave Maria (en francès)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"His name will be Jesus"
"And you will have a son. His name will be Jesus. He will be great and will be called the Son of God Most High."

Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a la de 24 d'agost passat amb el títol "Ave María (en castellà)" i següents sota el mateix títol. Tota la sèrie està dedicada a l'anunciació i mostra la pregària en diverses llengües, cultura religiosa de la humanitat.

Serveixi novament el text de l'anunciació a Maria per introduir la pregària de l'Ave Maria, ara en francès. Tantes vegades pregada a partir de la meva relació amb altres persones maristes de Champagnat de França, a diverses reunions, assemblees... La casa marista de l'Hermitage, a prop de Lió, així com la basílica de Fourvière, en són tot un símbol.

Justament avui volo des de Barcelona cap a Ho Chi Minh city (l'antiga Saigon) i posteriorment cotxe unes 2 hores cap a casa nostra, "nhà của chúng tôi" a Mỹ Phước, Bến Cát, Bình Dương (Việt nam), canviant així de coordenades, canviant de xip. Com en el joc de l'oca "d'oca a oca i tiro per que em toca", jo volo de casa JiS a casa JiST lluitant per l'amor. Si Déu vol i la "Bonne Mère" ens assisteix, demà serà un altre dia, un altre lloc i una altra Entrada d'aquest Bloc.


Ave María
Je vous salue, Marie, pleine de Grâce, le Seigneur est avec vous. Vous êtes bénie entre toutes les femmes et Jésus, le fruit de vos entrailles, est béni. Sainte Marie, Mère de Dieu, priez pour nous, pauvres pécheurs, maintenant, et à l’heure de notre mort. Amen
Poseu-li el nom de Jesús!


Vols llegir el text de Lluc 1,26-38?

- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi

dimecres, 11 de setembre del 2019

Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Arriba un altre 11 de setembre, el de 2019, anys després d'aquella manifestació al passeig de Gràcia de Barcelona de 10 de juliol 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya que retallava l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Una dècada de desencontres entre Espanya i una part d'ella mateixa. Després de les etapes de burles, de mirar cap a un altre costat, de negacions... i d'enviament de la força bruta, sembla que ja hom és conscient de que Espanya té un problema. Què hagués passat si des dels serveis centrals de la NASA s'hagués trigat tant a respondre al "Houston, we have a problem" de l'Apolo XIII? Sabem per la història que els 3 astronautes varen poder tornar sans i estalvis a la Terra, després d'hores de dura feina de tots els implicats.

Centre de control de la NASA, durant la crisi de l'Apolo XIII
Mirant-m'ho tot en la perspectiva de qui està mig fora, de qui la proximitat dels arbres no l'impedeixen veure el bosc, recupero extractes de l'entrevista del passat mes d'agost a Joaquín Urías (Sevilla, 1968), professor de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, qui va ser lletrat del Tribunal Constitucional entre 2005 i 2010 i que ha participat de l'equip d'observadors nacionals i internacionals que van seguir el judici al procés al Tribunal Suprem d'abans de l'estiu. L'entrevista va ser publicada en el Nacional.cat. Anar a l'entrevista sencera, enllaç.

"La direcció del país no està a mans exclusivament del poder legislatiu i el poder executiu. Moltes decisions les està prenent el Tribunal Suprem i amb contingut polític. Els mateixos nomenaments del Consell General del Poder Judicial, que està nomenant jutges del Suprem saltant-se totes les normes i sense que hi hagi manera de frenar-ho, demostren que el Suprem cada cop més és un poder fora de control."
"Va ser molt significatiu el fet no permetre que Oriol Junqueras prengués possessió com a eurodiputat. Aquesta decisió no té explicació jurídica. Quan el Suprem comença a prendre decisions que no tenen explicació jurídica, i que només tenen explicació política, estem apropant-nos al govern dels jutges. Assumeix competències que no té."
"El problema és que per sobre del Tribunal Suprem no hi ha ningú. No hi ha un poder que el controli. I els jutges surten del seu espai legítim, assumeixen competències polítiques, i no hi ha ningú que els pugui controlar. El Tribunal Suprem cada vegada més és un poder fora de control i un poder que comença a ser una amenaça per a l'ordre democràtic espanyol."
"El Tribunal Constitucional ha anat a allò més fàcil, a allò més evident. Havia d'interpretar el 155 en el marc de la Constitució. I l'únic límit que ha imposat és temporal, que no pot ser per sempre. Amb la sentència del 155, el tribunal ha reduït moltíssim l'espai per a l'Estat autonòmic. Espanya és cada vegada més un estat centralista. Cada cop les comunitats autònomes tenen menys competències. I ara el TC ve a dir que quan l'Executiu central vulgui pot treure qualsevol competència a qualsevol comunitat, fins i tot competències legislatives. És una deriva molt greu.". I això ens està portant "Més que al col·lapse al canvi del sistema. Les comunitats autònomes cada vegada tenen menys capacitat d'autogovern. On la Constitució del 78 deia que els ciutadans andalusos, bascos o catalans poden decidir el seu propi futur en molts espais, ara el TC ve a dir que no. Això és el que està passant."
"Bé, aquests dies l'estan escrivint (la sentència). La meva por és que l'acusació que hi hagi en la sentència segurament no tingui res a veure amb el que s'ha dit durant el judici. Qualsevol espanyol que hagi seguit el judici ha pogut veure que allà no hi havia gens de sedició ni gens de rebel·lió. Si la sentència, com sembla ser, acaba condemnant per rebel·lió o sedició, serà molt difícil d'explicar. Podem trobar-nos amb una sentència que parla de coses de les quals no s'ha parlat en cap moment durant el judici."
"Sí, sí, absolutament (s'ha abusat de la presó preventiva). La comparació del cas del procés amb altres casos recents, el mateix cas de la Manada, demostra un abús amb finalitats polítiques. A mi em sembla molt bé que els acusats de violar repetidament una dona, mentre esperen sentència definitiva, estiguin en llibertat. Fins i tot després d'haver estat condemnats per primera vegada han estat esperant en llibertat. I no entenc com, al mateix temps que passa això, a una sèrie de persones que se les acusa d'un delicte polític se les tingui a la presó dient que en la mesura que no canviïn la seva ideologia continuaran a la presó. És una utilització política de la presó sense cap dubte."
"L'única solució per "pacificar" la situació, una cop hi hagi una condemna i aquesta fos molt dura, serà un indult. El problema és que l'indult de Pedro Sánchez el veig difícil en aquest moment. Per donar un indult hauria d'estar en una posició molt valenta, buscant la pau amb Catalunya i tenir una majoria sòlida. En aquest moment jo no crec que es donin les circumstàncies."  
"Qualsevol jurista de bé ha de ser molt crític amb aquesta sentència (del Tribunal Constitucional sobre la reprovació del Rei que va fer el Parlament.). És una de les pitjors sentències que jo conec del Tribunal Constitucional. És una sentència servil, en la qual dibuixa un model de monarquia que no és l'actual. El que ve a dir la sentència és que al Rei no només no se li pot exigir responsabilitat jurídica i política, sinó que ni tan sols se'l pot censurar. Encara que el Rei cometi un acte il·legítim, un parlament elegit democràticament no pot ni tan sols expressar una censura sense efectes jurídics. Sincerament jo crec que això se surt del sistema."

Acabo com inicio l'Entrada, "Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora", qui? Catalunya o jo? Bona diada!