Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris España. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris España. Mostrar tots els missatges

dissabte, 25 de juliol del 2020

Tots junts, menys... excepte...

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

NQ era alumne meu ara fa dos anys, llest però vague, rondinaire per falta de límits, enganxat al un mòbil d’alta gamma, que a partir de l’adolescència va començar a arribar tard, adoptar actituds xulesques i enfrontar-se sobre tot a les professores. Des de tutoria es va fer un bon seguiment, el claustre proposà iniciatives diverses, també durant la repetició, al final del qual la solució va ser marxar a un altre centre. Ni ell ni els pares no van voler acceptar la realitat i el que se’ls proposava.

José Antonio Avilés és un jove de 23 anys natural de Córdoba,  col·laborador de programes de TV i conegut per polèmiques, caràcter mentider i presumptes estafes. Des de la psicologia es pot afirmar que té dependència dels mitjans, les xarxes i el públic i que necessitaria una desconnexió per trobar-se i afermar la seva poca autoestima. A la producció audiovisual, tot i així, l’interessa més el profit que el reporta. 

Joan Carles és un avi de 82 anys, natural de Roma, rei emèrit d’Espanya amb un llarg historial en pro del país que ell té en ment però també d’un altre historial amagat que va aflorant com merda a l’aigua des d’aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado, no lo volveré a hacer más” (abril 2012). Tot indica que, marcat des d’infant, confon allò públic amb allò privat, el país amb la Monarquia, el servei amb el poder i el sou amb les comissions. Quan var ser més un problema que un mitjà, l’establishment va promoure la seva abdicació en el seu fill. 

En el darrer número de l’Agulla se’ns proposava reflexionar envers els reptes que com a societat tenim per endavant i sobre les decisions polítiques necessàries, que haurien de ser reflex del que entre tots pensem, creem i proposem, amb la màxima implicació. 

Bé, implicació de tots menys de les famílies que fomenten massa els drets i imposen pocs deures als seus fills; 

excepte el sistema formatiu que iguala per sota, afavorint la mediocritat i poques vegades l’excel·lència;

tampoc comptem amb els abduïts pel focus mediàtic de la bona vida amb poc esforç; 

ni molt menys comptar amb el cap d’estat preocupat per la nuesa del rei emèrit i per si ja hom veu que ell mateix va nu; 

poc amb el govern de torn; aquest o aquell altre; aquests sí treballant pel partit i per la seva ideologia amb una mà, però amb l’altra fent malabars eufemístics, llençant globus sonda i atent a les enquestes com a mirall de la ciutadania; 

menys de la resta partits polítics, escombrant pel propi interès, amb el “i tu més” a la boca i jugant al joc de les cadires del poder o al tocar i enfonsar; 

i que dir de l’alta magistratura! Amb la cinta dels ulls cada cop més aixecada, la balança trucada i l’espasa brandada contra qui gosi ni tan sols cantar o dur un nas de pallasso;   

vist allò vist, obviem també les grans fortunes i empreses de l’IBEX que juguen en una hisenda particular;

tot i la feina social d’emergència de l’exèrcit, poc de refiar el to i els tics autoritaris de molts dels seus comandaments dels que la Constitució encara sembla no refiar-se passats 45 anys; 

de l’església dius? Sí de Francesc, sí les (persones) cristianes unides en comunitat de vida i fe, però no n’estic segur tampoc que ens puguem refiar del doble llenguatge, de la doble vara de l’Església jeràrquica que mira el món ara com a Santa Seu i ara com Ciutat del Vaticà;

ni tan sols de mi mateix puc refiar-me quan em guanya l’ego!

Cal una lluita contra l’establishment polític, social, econòmic, empresarial, familiar, esportiu, eclesial, personal... sempre més preocupat per allò propi que per allò públic. 


Poc podrem fer per col·laborar en la solució dels grans problemes de Catalunya, Espanya, Europa o el món si no fem alguns canvis: escoltar més que rondinar, ser-ne conscients, crítics, empassar-nos part de l’orgull, aixecar-nos del sofà sortint de la nostra àrea de confort, acceptar l’altre tal i com ell és o intenta ser; preocupar-nos pels veïns i els propers, col·laborar amb els de més enllà, concretar en accions tangibles tanta paraula. Comencem?


https://elpunxo.wordpress.com/
Aquest article va ser publicat en el núm. 121 de la revista L'AGULLA de març de 2020 amb el mateix títol, "Tots junts, menys... excepte...".

dilluns, 13 de gener del 2020

Espanya, avançem?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"


Sembla mentida però ja el tenim, ja hi ha govern a Madrid i amb un President que vol seure's i parlar, és a dir, fer política, fer la seva feina. Ànims i endavant!

Ha costat però ja el tenim. És un govern de coalició amb partits d'esquerra, o que així es defineixen, i tenen tota la legitimitat per governar, havent seguit les passes que marca la Constitució, entre elles haver guanyat els vots que les (persones) ciutadanes els hi hem atorgat, havent sabut pactar i haver-se guanyat la confiança del Congrés dels Diputats. Endavant, i a continuar treballant!

Part de l'oposició s'ha comportat com nens i nenes malcriats amb paraules tals com traïdor, "felón", il·legítim, xantatge, deslegitimat, mentider compulsiu, ridícul, capdavanter del trencament d'Espanya, incapaç, irresponsable,deslleial, catàstrofe, egòlatra, ostatge, xovinista del poder, escarni per Espanya, incompetent, mediocre, fraudulent, okupa, mentider, estafador, dolent de còmic, "Tirano banderas", indignes, bolivarià, antiespanyol, anticonstitucional... I si no és aquesta la definició correcta, ho han fet com incapaços de fer una oposició constructiva amb contra propostes; i si no, com atiadors de l'odi entre ciutadans; i si no, com colpistes intentant carregar-se els procediments legals establerts. Ja està bé, facin la seva feina d'oposició!

Endavant, la política és l'únic camí!

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

dimecres, 1 de gener del 2020

En començar el 2020: una pregària

2019-20 Bloc "Chúng ta học"


En començar el 2020, una pregària... 
Per a les persones que vivim en el territori espanyol de la península ibèrica, natives o vingudes, i pels expatriats. Per a les que en el passaport diu que som ciutadans espanyolsPer als que se senten espanyols i per als que no s'ho senten Per als que se senten catalans, bascos, gallecs, lleonesos, de Terol... Per a tots i totes... Per als polítics que intenten bastir ponts i per als que no saben més i prefereixen incendiar-ho tot, Per als que es mostren a cara descoberta i Pels covards del deep state i les clavegueres de l'Estat, On som? On volem anar? Com volem ser? 
Spain, meditate on yourself, 
be brave and welcome everyone   
Spain,  sit and talk!

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

dimecres, 27 de novembre del 2019

Dia del mestre (a España)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"


Aquesta d'avui dóna continuïtat a l'Entrada "Dia del mestre (al Vietnam)" del dia 20 de novembre i la dedico als mestres a Espanya, també Catalunya. Primer una cita: "L'assetjament i amenaces de pares, és en gairebé un 30% dels casos el principal motiu pel qual els docents demanen ajuda a professionals".

Segon el vídeo "Matemáticas Alternativas" (enllaç a Youtube), que des d'un punt còmic i amb una fina ironia final, mostra la situació en la que es veu immersa la mestra Wells, implicant un dels seus alumnes, en Danny, els seus pares, el director de l'escola, la premsa... Situació que, sovint es dóna en els centres escolars,
Anar-hi al vídeo a YOUTUBE
I tercer, ara ja aterrant a Catalunya actualment, un article titulat "SUSPENS EN LA RELACIÓ DOCENTS - PARES" (enllaç) estret d'un dels butlletins Salut Laboral 2018/19 de la Federació d'Ensenyament del sindicat Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC)

Veure el document
A partir d'aquí, siguis pare, siguis mestre, alumne o cap de les anteriors, la teva reflexió, 

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

diumenge, 10 de novembre del 2019

El cost (democràtic) d'amagar...

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

El passat diumenge dia 3 de novembre publicava en aquest mateix bloc l'Entrada "El cost d'amagar" fent referència a situacions personals i/o malalties. 

Avui, dia d'eleccions generals a Espanya, reprenc el títol per parlar de política. Al meu parer hem arribat on hem arribat, per intentar amagar moltes coses al llarg d'aquests anys. La principal responsabilitat, dels gestors públics. Responsabilitat però, generalitzada de tota la ciutadania, per haver-ho permès, mirant a una altra banda mentre no afectava a un mateix. 

Anant-me només fins a la mort del dictador (1975), repasso algunes:
  • Franco va ésser un dictador (1939-1975), així de clar.
  • Aquest Franco es el mateix que es va aixecar el 1936 amb un cop d'estat militar enfront del sistema polític del moment, la 2a República Espanyola.
  • Aquell aixecament va dur a llargs 3 anys de guerra amb milers de persones mortes, desaparegudes, desplaçades, represaliades...
  • Durant la construcció del "Valle de los Caídos" (1940-1958) milers de persones varen ser obligades a treballar.
  • També es va amagar a milers d'espanyols el trasllat de les restes dels seus familiars a aquell indret. No importa de quin bàndol eren. 
  • Amb la "Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado" de 1947 i l'elecció per part del Dictador del Rei de Joan Carles I, el 1969, es va amagar un intent de deixar-ho tot "atado y bien atado".
  • ...
Segur que hi hauria més, però passem al temps de democràcia:
  • Durant la transició es van intentar tapar i passa pàgina a través d'una Amnistia a presos polítics i altres delictes polítics, també rebel·lió, sedició i denegació d'auxili  (Llei 46/1977, de 15 d'octubre). 
  • Amb la inclusió en la Constitució de 1977 del títol "II- La Corona", es va amagar el possible interès de la ciutadania de regir-se d'una altra forma, potser una Tercera República.
  • Amb l'article 65.3 sobre la inviolabilitat i responsabilitat del Rei tot sembla mostrar que s'han amagat negocis, comissions i vida privada poc ètica de Joan Carles I pagada pels imposts dels ciutadans. Ningú no assegura que no es continuï fent amb Felip VI. 
  • Les causes real que van portar a l'abdicació del Rei Joan Carles I i l'assumpció de Felip VI, amagades entre les següents línies "En la forja de ese futuro, una nueva generación reclama con justa causa el papel protagonista, el mismo que correspondió en una coyuntura crucial de nuestra historia a la generación a la que yo pertenezco. Hoy merece pasar a la primera línea una generación más joven, con nuevas energías, decidida a emprender con determinación las transformaciones y reformas que la coyuntura actual está demandando y a afrontar con renovada intensidad y dedicación los desafíos del mañana" (Llei Orgànica 3/2014, de 18 de juny).
  • Tot i el que diu el títol VII Sobre l'Organització Territorial de l'Estat, també ens hem entestat en amagar la diversitat de llengües parlades per la ciutadania, la diversitat de religions que s'hi viuen, la diversitat cultural dels diversos pobles d'Espanya.
  • També les comissions per obra pública a gairebé totes les institucions públiques, de totes les zones i vinculades a tots els partits.
  • El finançament dels partits polítics i les relacions d'aquests amb les grans empreses, que donen peu a les portes giratòries i qui sap què mes.
  • La incapacitat o falta de voluntat de molts dels líders polítics en voler conèixer la realitat i parlar-ne al respecte.
  • Els interessos partidistes per sobre dels de l'Estat. L'últim exemple, la nova convocatòria electoral d'avui 10 de novembre, per part del President en funcions Pedro Sánchez. 
  • Les ganes majoritàries d'un poble, el català, de sentir-se part d'Espanya, tot i que amb un respecte a les seves singularitats.
  • Les balances fiscals entre comunitats autònomes.
  • Els comptes de resultats interns d'entitats de l'Estat com ara AENA (gestora dels aeroports) o Puertos del Estado (gestora ports) que semblen amagar els guanys d'uns amb les pèrdues d'altres.
  • L'existència d'un pol econòmic fort i amb alta capacitat competitiva en l'Aeroport del Prat de Barcelona, batejat ara per "ordeno y mando" com a Josep Tarradellas. 
  • La reforma de la Constitució per la via ràpida, concretament de l'article 135, de 27 de setembre de 2011 per afavorir el pagament del deute per sobre d'altres necessitats de la ciutadania.
  • Els milions i milions de ciutadans que han sortit pacíficament als carrers de multitud de pobles i ciutats de Catalunya des de juliol de 2010 per dir que quelcom començava a no funcionar bé.
  • Els excessos comesos per les forces d'ordre públic contra ciutadans pacífics que volien votar el dia 1 d'octubre de 2017.
  • El milers de ciutadans que continuen sortint pacíficament als carrers de multitud de pobles i ciutats de Catalunya des del 15 d'octubre de 2019 en defensa 
  • ...
  • ...
  • ...

Aspectes amagats però no eliminats. Situacions que durant anys han estat sota la catifa però que ja no hi caben. 

Tan difícil sincerar-se? Acceptar? Seure? Parlar?

dijous, 17 d’octubre del 2019

Llei o vida? Amor

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Tot i que a l'Entrada "A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1 d'octubre de 2017)" de data 1 d'octubre, manifestava el meu interès en no pronunciar-me, a meitat setembre se'm va demanar un article i així vaig fer-ho. És aquest que segueix.
No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones...) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?
Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i 1 senyora, nomenem-la: Ana Maria Ferrer) jutges de la sala de lo Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?
Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop i lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés al tercer grau, etc.. i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?
I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però... quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? La europea? La venjativa? La que busca solucions?  
I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? d’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, inclús odi? 
Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La busca solucions? Què interessa? A qui?... I massa poques respostes, ara com ara.

Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres el veuen contra la falta d’hospitalitat; uns no en fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor. 
També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de la setmana passada, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats. 
Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” -recordant aquell “atado y bien atado”- amb un procés gairebé impossible de reforma (arts.166-169). 


I ben poques respostes, fins ara. Convido als implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, el de compassió?  D’allò escrit, a la vida? 
I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei – vida. La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.



https://elpunxo.wordpress.com/
Aquest article, de la meva pròpia autoria, va ser publicat en el núm. 116 de la revista L'AGULLA de setembre de 2019* amb el mateix títol, "Llei o vida? Amor".

*Nota: Escrit de data 14 de setembre.

dilluns, 30 de setembre del 2019

A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1/10/2017)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Ara fa dos anys vivíem a Catalunya el referèndum de l'1 d'Octubre. No només va ser aquell llarg dia, si no els mesos precedents i posteriors. I encara cueja el tema amb el judici, l'anomenada Causa especial 20907/2017 i la sentència.

Sent conscient de la meva decisió d'aprofitar la distància física aquest curs escolar, vivint a casa nostra a My Phuoc, a més de 10.000 quilòmetres de casa nostra de Barcelona, per distanciar-me i veure el bosc sencer en no estar tocant els arbres, no em pronuncio. 
Dia 1 d'octubre de 2017, Barcelona, Catalunya
Simplement serveixi aquesta Entrada d'avui com a recordatori del que va passar i del meu pensament. Les Entrades d'aquest Bloc "Raons de la meva decisió" de 29 de setembre de 2017 i "A un any de la nostra decisió, 1-O" de 30 de setembre de 2018 serveixen de record.
Tôi yêu Catalonia và tôi yêu Việt Nam. Tôi yêu thế giới

dijous, 26 de setembre del 2019

Propaganda ens doneu? Diàleg volem! Oi?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"Why do you follow your own teaching?"
"About this time some Pharisees and teachers of the Law of Moses came from Jerusalem. They asked Jesus, “Why don't your disciples obey what our ancestors taught us to do? They don't even wash their hands before they eat.” Jesus answered: Why do you disobey God and follow your own teaching?"

Jesús s'enfronta en aquest passatge als fariseus i mestres de la Llei de Moisès. Ells s'hi fixen en el que consideren errors dels altres però n'obliden allò de important. I aplico aquest text a la situació actual que estem vivint en el nostre país, a pesar meu cada cop més. 

Polítics, aneu a pastar fang! Deixeu d'emprenyar-nos amb els atacs entre vosaltres fora i dins dels partits, amb les vostres paraules buides, frases estúpides, mentides hiperbòliques, opinions no contrastades, escenificacions de pandereta, piulades o tuits; deixeu d'utilitzar termes de forma contundent com constitució, article 155, feixisme, terrorisme, violència, tumult, "la gent pensa", fora de context; assenteu-vos a dialogar sobre el que ens està passant a Catalunya i els gestors de les institucions espanyoles... Per a les persones informades i formades no calen exemples concrets de tot això que esmento. 

No podeu deixar "de seguir la vostra tradició" (v. 3) és a dir deixar d'estar-vos de les vostres tàctiques de partit (o empresarials de porta giratòria o similars..) i "seguir els manaments de Déu" (v. 3), és a dir, pensar en el que realment necessita la gent? la societat? No us adoneu el mal que esteu fent a la gent, a les institucions, al país que tant dieu estimar i defensar?

Jo ja m'he donat de baixa de la tramesa electoral. En consonància amb la meva reflexió transversal en temes tan diversos com societat, política, medi ambient, propaganda, religió... des de qualsevol banda que m'ho miro, hi renego. 

Dues propostes, una immediata i que toca l'àmbit personal. Si tu, lector d'aquest Bloc, vols donar-te tu també de baixa en la tramesa electoral que ens fan arribar els partits polítics pots fer-ho des del web següent (enllaç) de l'Instituto Nacional de Estadística. De cara a les eleccions del 10 de novembre vinent es pot fer entre el 24 de setembre i el 6 d'octubre. Dóna't pressa!

I l'altre més a llarg termini i que us correspon a vosaltres, polítics (per tant, estic segur que no es farà). Us heu parat a pensar que en el temps actual en el que n'hi ha infinitat de mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa en paper i en digital i les xarxes socials) ja no ens cal rebre a casa una propaganda que no serveix per res? Per què no legisleu per deixar de fer-la?

Sabeu dialogar, polítics?


A partir d'aquesta Entrada i durant el temps de l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de l'Evangeli de Mt 15,1-9?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dimecres, 18 de setembre del 2019

Les llengües i l'enteniment

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven"
"--Joan va batejar amb un baptisme de conversió, però deia al poble que creguessin en el qui vindria després d'ell, això és, en Jesús. En sentir això es van fer batejar en el nom de Jesús, el Senyor, i quan Pau els imposà les mans vingué damunt d'ells l'Esperit Sant. Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven. Entre tots eren uns dotze homes."

El text ens transporta a uns anys després dels fets pasquals que van refermar el cristianisme. Trobem a l'apòstol Pau a Efes evangelitzant quan es troba uns que havien estat batejats al Jordà per Joan el Baptista. Ara ell els proposa de ser batejats per l'Esperit Sant en nom de Jesús el Crist. Ells responen afirmativament i "es van fer batejar". Això ens mostra la importància del procés com a camí de creixement en la vida de les persones.

Però el que m'interessa en aquest moment és reflexionar sobre les llengües. Un cop batejats "Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven". Les llengües poden ser mitjà de comunicació o forma d'exclusió. A Catalunya, com altres cultures minoritàries, ben bé que ho sabem.

I tot això arrel de la passada diada de l'Onze de setembre, dia important per al sentiment català, dels catalans que se senten catalans i dels que també se'n senten espanyols. Malauradament no vivim anys de sintonia amb la resta d'Espanya arrel de les diverses situacions polítiques esdevingudes a partir de la reforma de l'Estatut de Catalunya de 2006 amb posterior referèndum i la tràgica sentència del Tribunal Constitucional de 2010 i aquella primera manifestació ciutadana de 10 de juliol de 2010. Aquest és un tema que ve de llarg: a títol d'exemple, "una queja" de l'any 1939.
Retall de premsa, Solidaridad Nacional, 13/4/1939
Qui això escriu està actualment apartat, reclòs voluntàriament, en temps de recés, de reflexió (aquesta Entrada està escrita a finals del mes d'agost) abans de partir cap al Vietnam. El meu ésser, la meva persona, la meva història em diu que no cal només anar-hi, cal fer-ho conscientment, preparat tot el que es pugui. Allà a casa podré parlar el català i el castellà; l'anglès em serà útil en determinats ambients, però jo vull poder apropar-me amb la seva pròpia llengua, així que continuo amb els meus intents: "Hôm nay là thứ năm(5), ngày mai là thứ sáu(6), ngày sau là thuứ bảy(7) va ngày sau là chủ nhật(1)Hôm nay là thứ năm(5), hôm qua là thứ tư(4), trước hôm qua là thứ ba(3) va ngày trước là thứ hai(2)"  

Les llengües per unir, no per dividir!


Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, 19,1-7?

- Versió en català, anar-hi.
- Versión española, anar-hi.
- English version, anar-hi.

dimecres, 11 de setembre del 2019

Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

Arriba un altre 11 de setembre, el de 2019, anys després d'aquella manifestació al passeig de Gràcia de Barcelona de 10 de juliol 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya que retallava l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Una dècada de desencontres entre Espanya i una part d'ella mateixa. Després de les etapes de burles, de mirar cap a un altre costat, de negacions... i d'enviament de la força bruta, sembla que ja hom és conscient de que Espanya té un problema. Què hagués passat si des dels serveis centrals de la NASA s'hagués trigat tant a respondre al "Houston, we have a problem" de l'Apolo XIII? Sabem per la història que els 3 astronautes varen poder tornar sans i estalvis a la Terra, després d'hores de dura feina de tots els implicats.

Centre de control de la NASA, durant la crisi de l'Apolo XIII
Mirant-m'ho tot en la perspectiva de qui està mig fora, de qui la proximitat dels arbres no l'impedeixen veure el bosc, recupero extractes de l'entrevista del passat mes d'agost a Joaquín Urías (Sevilla, 1968), professor de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, qui va ser lletrat del Tribunal Constitucional entre 2005 i 2010 i que ha participat de l'equip d'observadors nacionals i internacionals que van seguir el judici al procés al Tribunal Suprem d'abans de l'estiu. L'entrevista va ser publicada en el Nacional.cat. Anar a l'entrevista sencera, enllaç.

"La direcció del país no està a mans exclusivament del poder legislatiu i el poder executiu. Moltes decisions les està prenent el Tribunal Suprem i amb contingut polític. Els mateixos nomenaments del Consell General del Poder Judicial, que està nomenant jutges del Suprem saltant-se totes les normes i sense que hi hagi manera de frenar-ho, demostren que el Suprem cada cop més és un poder fora de control."
"Va ser molt significatiu el fet no permetre que Oriol Junqueras prengués possessió com a eurodiputat. Aquesta decisió no té explicació jurídica. Quan el Suprem comença a prendre decisions que no tenen explicació jurídica, i que només tenen explicació política, estem apropant-nos al govern dels jutges. Assumeix competències que no té."
"El problema és que per sobre del Tribunal Suprem no hi ha ningú. No hi ha un poder que el controli. I els jutges surten del seu espai legítim, assumeixen competències polítiques, i no hi ha ningú que els pugui controlar. El Tribunal Suprem cada vegada més és un poder fora de control i un poder que comença a ser una amenaça per a l'ordre democràtic espanyol."
"El Tribunal Constitucional ha anat a allò més fàcil, a allò més evident. Havia d'interpretar el 155 en el marc de la Constitució. I l'únic límit que ha imposat és temporal, que no pot ser per sempre. Amb la sentència del 155, el tribunal ha reduït moltíssim l'espai per a l'Estat autonòmic. Espanya és cada vegada més un estat centralista. Cada cop les comunitats autònomes tenen menys competències. I ara el TC ve a dir que quan l'Executiu central vulgui pot treure qualsevol competència a qualsevol comunitat, fins i tot competències legislatives. És una deriva molt greu.". I això ens està portant "Més que al col·lapse al canvi del sistema. Les comunitats autònomes cada vegada tenen menys capacitat d'autogovern. On la Constitució del 78 deia que els ciutadans andalusos, bascos o catalans poden decidir el seu propi futur en molts espais, ara el TC ve a dir que no. Això és el que està passant."
"Bé, aquests dies l'estan escrivint (la sentència). La meva por és que l'acusació que hi hagi en la sentència segurament no tingui res a veure amb el que s'ha dit durant el judici. Qualsevol espanyol que hagi seguit el judici ha pogut veure que allà no hi havia gens de sedició ni gens de rebel·lió. Si la sentència, com sembla ser, acaba condemnant per rebel·lió o sedició, serà molt difícil d'explicar. Podem trobar-nos amb una sentència que parla de coses de les quals no s'ha parlat en cap moment durant el judici."
"Sí, sí, absolutament (s'ha abusat de la presó preventiva). La comparació del cas del procés amb altres casos recents, el mateix cas de la Manada, demostra un abús amb finalitats polítiques. A mi em sembla molt bé que els acusats de violar repetidament una dona, mentre esperen sentència definitiva, estiguin en llibertat. Fins i tot després d'haver estat condemnats per primera vegada han estat esperant en llibertat. I no entenc com, al mateix temps que passa això, a una sèrie de persones que se les acusa d'un delicte polític se les tingui a la presó dient que en la mesura que no canviïn la seva ideologia continuaran a la presó. És una utilització política de la presó sense cap dubte."
"L'única solució per "pacificar" la situació, una cop hi hagi una condemna i aquesta fos molt dura, serà un indult. El problema és que l'indult de Pedro Sánchez el veig difícil en aquest moment. Per donar un indult hauria d'estar en una posició molt valenta, buscant la pau amb Catalunya i tenir una majoria sòlida. En aquest moment jo no crec que es donin les circumstàncies."  
"Qualsevol jurista de bé ha de ser molt crític amb aquesta sentència (del Tribunal Constitucional sobre la reprovació del Rei que va fer el Parlament.). És una de les pitjors sentències que jo conec del Tribunal Constitucional. És una sentència servil, en la qual dibuixa un model de monarquia que no és l'actual. El que ve a dir la sentència és que al Rei no només no se li pot exigir responsabilitat jurídica i política, sinó que ni tan sols se'l pot censurar. Encara que el Rei cometi un acte il·legítim, un parlament elegit democràticament no pot ni tan sols expressar una censura sense efectes jurídics. Sincerament jo crec que això se surt del sistema."

Acabo com inicio l'Entrada, "Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora", qui? Catalunya o jo? Bona diada!

diumenge, 1 de setembre del 2019

Denúncia d'allò que està estipulat

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"You teachers are also in for trouble"
"A teacher of the Law of Moses spoke up, “Teacher, you said cruel things about us.” Jesus replied: You teachers are also in for trouble! You load people down with heavy burdens, but you won't lift a finger to help them carry the loads."

Una de les raons per les quals segurament Jesús va ser atacat fins a dur-lo a la mort en creu va ser la seva defensa de la gent apartada atacant allò que estava establert, la llei romana i en part, la llei dels seus, la de Moisès. Jesús no proposava derogar-la, però si superar-la, és a dir, revisar-la i tornar a posar ordre en allò que realment era important. Tots els preceptes inclosos per exemple en el llibre del Deuteronomi en són exemples. 

La situació actual a Catalunya és ben complexa, se'n parla de legalitats diferents, la catalana i la espanyola, la de les lleis escrites i la de les persones. Sembla que el moviment que arriba des de Catalunya vol superar l'actual marc espanyol. Sigui com sigui, adjunto el missatge dels bisbes de Catalunya:
En estos últimos tiempos, la situación social y política de nuestro país ha pasado a ser bastante compleja. Son tiempos en que vislumbrar soluciones se hace difícil porque se produce un atrincheramiento en las propias posiciones, con frecuentes descalificaciones del otro. Las razones quedan sometidas a menudo a los sentimientos de cada uno. Esto dificulta una mirada serena sobre la realidad. Fácilmente todo el mundo se siente ofendido: existe el peligro de que el agravio sea la actitud dominante.
Cataluña no es una sociedad violenta pero constatamos que en los últimos años ha disminuido la calidad de la convivencia por la vía del enfriamiento, de la ignorancia o del menosprecio. A pesar de ello, la convivencia es un bien precioso que hay que salvaguardar: la persona es primero que la idea, la unidad prevalece sobre el conflicto, el todo por encima de la parte (cf. Papa Francisco, Evangelii gaudium, 222-237) y, por eso, el instrumento esencial es la palabra y, por lo tanto, el diálogo es fundamental.
Como pastores de la Iglesia que peregrina en Cataluña, queremos ofrecer una mirada desde el Evangelio de Jesucristo y constatamos la existencia de sentimientos diferenciados y, a menudo, mezclados entre las identidades española y catalana. Tal como han mostrado los acontecimientos de los últimos años, particularmente las diversas elecciones, estos sentimientos se concretan en un amplio abanico de opciones políticas. Estas opciones se manifiestan de manera diversa sobre la situación de Cataluña en relación con el Estado español.
Los acontecimientos del año 2017 comportaron, entre otras cosas, el encarcelamiento preventivo de nueve personas, miembros del Gobierno, cargos electos y dirigentes sociales catalanes, y la salida de otros a un país extranjero. La prisión preventiva ha durado casi dos años, y la hemos vivido con pena en el corazón por lo que suponía para los presos y para sus familiares y amigos. El juicio llevado a cabo en el Tribunal Supremo durante este año 2019 y la posterior sentencia, se inscriben en el estado de cosas que hemos descrito anteriormente. 
El Tribunal ha dictado sentencia y, aunque existieran legítimos recursos y se puedan hacer valoraciones distintas, hay que respetar la sentencia emanada del poder judicial de un Estado de derecho, así como las eventuales decisiones que puedan venir de los tribunales europeos. En un estado democrático, las leyes fundamentales que regulan el sistema político y que han sido votadas y aprobadas por los ciudadanos, constituyen un referente básico del ordenamiento social.
Creemos también que el logro de un recto orden social que permita el desarrollo armónico de toda la sociedad necesita algo más que la aplicación de la ley. En el discurso de apertura del Concilio Vaticano II, el Papa san Juan XXIII afirmó que «es preferible usar el remedio de la misericordia que no empuñar las armas de la severidad; y piensa que no es precisamente condenando […], como se deben atender las necesidades de nuestro tiempo». Poco más adelante indica cómo los hombres y mujeres de hoy «cada día se convencen más de que la dignidad de la persona humana, así como su perfección y las consiguientes obligaciones, es asunto de suma importancia» (Alocución Gaudet Mater Ecclesia, del 11 de octubre de 1962, n.º 7). 
Para poder vivir esto, es necesario, en primer lugar, que se aplique la vía de la misericordia para desactivar la tensión acumulada estos últimos años y volver al único camino posible: un serio camino de diálogo entre los gobiernos español y catalán que permita ir encontrando una solución política adecuada, sabiendo que dialogar significa renunciar en parte a lo que uno querría para aproximarse al otro e imaginar entre todos una solución satisfactoria.
En segundo lugar, se trata de devolver al pueblo el sentido de futuro, de dar a las personas un horizonte que disipe la sensación de que no hay caminos por donde andar. Todo proyecto humano se sostiene sobre la adhesión libre y democrática de las personas. Hay que convencer y persuadir, hace falta el debate político y social respetuoso, hace falta el intercambio de opiniones y la búsqueda en común de soluciones negociadas.
En tercer lugar, se trata de construir una sociedad justa, solidaria, respetuosa de la igualdad de las personas, próxima a quienes están en apuros, que se inscriba en el mundo global y no se refugie en un pequeño mundo local. La sociedad catalana tiene que hacer emerger las grandes energías que posee de creatividad e innovación, de proximidad a quienes vienen de lejos, de fomento de la educación y del tejido cultural y asociativo que la caracteriza.
El Papa Francisco, en el mensaje urbi et orbi del día de Pascua de este año (21 abril 2019), afirmaba: «Que, ante los numerosos sufrimientos de nuestro tiempo, el Señor de la vida no nos encuentre fríos e indiferentes. Que haga de nosotros constructores de puentes, no de muros.». Y rogaba porque Jesús resucitado «abra nuestros corazones» a las necesidades «de los menesterosos, los indefensos, los pobres, los desempleados, los marginados, los que llaman a nuestra puerta en busca de pan, de un refugio o del reconocimiento de su dignidad».
Los Obispos de Cataluña
14 de octubre de 2019
Ni tot és com ells diuen ni s'equivoquen totalment. La seva és una proposta a parlar, a dialogar, a resoldre de forma pacífica allò que està passant. Disposat a construir ponts?

Construeix ponts! 


Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de l'Evangeli Lc 11,42-46?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dimarts, 27 d’agost del 2019

¿Arrimarse o arrimarla?

Arrimar es un verbo sorprendente puesto que entre sus diversas acepciones (ver el DRAE) hay algunas de ellas antagónicas. Seguramente la primera que  viene a la mente es la de acercarse y así es como decimos que las parejas de enamorados van “bien arrimaditos” o para llevar adelante una tarea común “arrimamos el hombro”. 

Pero tiene otra acepción totalmente opuesta: usado con nombres expresivos de cosas materiales, sirve para señalar que se deja o abandona la profesión, ejercicio, etc., simbolizados por ellas. Así es como “arrimar el bastón” significaría abandonar el cargo, “arrimar los libros”, dejar los estudios o, incluso “arrimar a alguien”, apartar o privarlo de la confianza de uno.



Y todo ello viene a cuento de la Diputada de Ciudadanos Inés Arrimadas, recientemente aterrizada en el Congreso de los Diputados pero ya bien conocida por la sociedad catalana tras su paso por el Parlament de Catalunya, donde fue Jefa de la Oposición en virtud de la victoria del partido Ciudadanos con 36 escaños el 21 de diciembre de 2017, la consulta excepcional convocada por el Presidente del Gobierno Mariano Rajoy a partir de la aplicación del artículo 155 de la Constitución. 

Recién llegada a Madrid ya ha hecho algunas acciones para presentarse a nivel nacional, como la polémica asistencia a la manifestación del Orgullo en Madrid o sus gesticulaciones faciales durante la sesión de investidura de Sánchez. Anteriormente había sido conocida por su colección de carteles en el plenario, por su decisión de arrimar –en el sentido de apartar– al President Quim Torra, evitando cualquier contacto, reunión o entente con éste o por sus polémicas visitas a poblaciones diversas con objetivo de polemizar y generar confrontación. En una de ellas, Tortosa en julio de 2018, parte de la ciudadanía actuó sabiamente arrimándola –en el sentido de ignorar–en su paseo por la ciudad. De ahí surgió una nueva acepción para el verbo en cuestión, “hacer un Tortosa”.


En el ámbito personal se arrimó –en el sentido de acercarse– para casarse con un político de Unió Democrática de Catalunya, quien tiempo después fue arrimado, o se dejó arrimar –en el sentido de apartar– al sector privado. Con la crisis de identidad del partido naranja, hay quien ya especula si Arrimadas se habrá arrimado –en el sentido de acercar– a Albert Rivera para arrimarlo –en el sentido de apartar– en un futuro. 


Mal vamos en la gestión del día a día de lo público con las actitudes de apartamiento, cada vez más extendidas entre la clase política: vetos a personas, líneas rojas en las negociaciones, “cordones sanitarios” a determinadas opciones políticas con excusas diversas –nacionalistas, independentistas, terroristas, populistas…–, parecen ir  en la misma línea de la exclusión. Por suerte los y las ciudadanas tenemos la oportunidad cada cuatro años de arrimarnos –en el sentido de acercar– a una u otra opción o de arrimarlos –en el sentido de apartar– fuera del espacio político. Y por suerte, también somos cada vez más conscientes de la incongruencia de fijar nuestra confianza ciega y eternamente en una opción y de la necesidad de valorar a nuestros representantes cada periodo electoral, depositando nuestra confianza en unas u otras opciones políticas, según nuestro propio parecer.

  


http://www.alandar.org
Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 28 de juliol de 2019 amb el mateix títol, enllaç.

diumenge, 28 d’abril del 2019

Oda a Espanya, des de Catalunya

Joan Maragall escrivia aquest poema el 1898, ara fa més 120 anys. Era el moment de la pèrdua de Cuba i les Filipines, "l'imperi" es desfeia i el poeta demanava una altra manera d'entendre'ns, des del respecte, l'estima... lluny del caciquisme, del pertànyer per por...
Escolta, Espanya, — la veu d’un fillque et parla en llengua — no castellana: parlo en la llengua — que m’ha donat la terra aspra;en ‘questa llengua — pocs t’han parlat; en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins i dels qui per la pàtria moren; les teves glòries — i els teus records,records i glòries — només de morts: has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes — vida és la sang,vida pels d’ara — i pels que vindran; vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honori massa poc en el teu viure: tràgica duies — a mort els fills,te satisfeies — d’honres mortals i eren tes festes — els funerals, oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens dels fills que duies — a que morissin:somrients marxaven — cap a l’atzar; i tu cantaves — vora del mar com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, — no tens ningú. Espanya, Espanya, — retorna en tu, arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;que el plor et torni feconda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora?No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre an els teus fills?Adéu, Espanya!
El text m'ha recordat el film "1898 Los últimos de Filipinas" (enllaç des de TVE), de Salvador Calvo de l'any 2016 que em va fer caure la cara de vergonya durant 337 dies seguits, però sigui "Tot per la pàtria!". Mira-la si creus que et pot interessar.

En un dia com avui, d'eleccions generals, en les quals està en joc el model d'Estat, el model de convivència, el model d'agermanament vull recuperar-la, "Has desaprès d’entendre an els teus fills?"