Més vivendes, més obertura de mires

Ara fa un parell d'anys, participava d'una sessió formativa dels educadors i educadores maristes de Catalunya. Una de les ponents ens va fer un exercici que consistia en dibuixar una casa en uns 20 segons, i una altra i una altra i una més. I així ens va proposar la repetició de l'activitat fins a unes 10 vegades. Tot a ritme frenètic.

Les que a mi em varen venir al cap són les de més amunt: el meu propi cos, Masonga, casa d'ocell, igloo, casa de la Heidi, tenda índia, casaNostra, gratacels d'una gran ciutat com Los Ángeles (o Ho Chi Minh, potser?), el cotxe, la meva escola, el meu barri a Barcelona i, finalment, la casa del gos (Naomi? Milo? Dos?). 

En acabar l'exercici varem constatar que érem pocs els que havíem dibuixat 8 o més cases. L'animadora ens va fer la reflexió següent, "a més vivendes, més obertura de mires i per tant, major predisposició i capacitat d'innovació". 

Tant important és un segon?

Un segon és el temps que la nit passada s'ha afegit als rellotges atòmics mundials que són els encarregats de donar l'hora exacta de la Terra i dels que prenen l'hora els sistemes informàtics a nivell global. Per a sistemes de navegació naval i aèria són fonamentals. Per sort tenim els tècnics (astrònoms, enginyers, informàtics... ) que ens han ajudat a ni tan sols assabentar-nos !!! 

A les 23 hores, 59 minuts i 59 segons de la nit del 30 de juny a l'1 de juliol s'ha afegit un segon més, marcant novament el segon 59. La primera vegada que es va fer va ser el 1972 i la darrera l'any 2012.

És un tema una mica complicat, però a qui li agradi la ciència i l'experimentació pot investigar més. El primer és recordar que tenim assumit que els dies són de 24 hores i els anys de 365 dies, però que els astrònoms i els científics ja tenen sabut des de fa temps que en realitat l'any dura 365,256 363 004 dies o el que és el mateix, 365 dies, 5 hores 48 minuts i 9,76 segons. 

Per posar novament "en hora" els rellotges humans i el rellotge terrestre, existeixen els anys de traspàs cada 4 anys. La regla de càlcul és la següent: són de traspàs els anys els divisibles entre 4 excepte els que ho siguin entre 100. Però si és divisible entre 100 i també entre 400 sí que ho és. Per tant, els últims anys de traspàs varen ser el 2012, 2008, 2004, 1996, 1992, 1988...

---

Però si ho pensem no des de la ciència si no des de la vida, un segon també és molt molt important. En un segon ens pot canviar la vida: ens pot tocar la loteria, ens podem creuar en un moment i lloc concret amb aquella persona amb la que ens enamorarem i compartirem la resta de la vida, podem tenir un accident que ens faci aturar-nos temporalment o per sempre...

Davant d'això...

• com vius tu la teva vida? 
• quin valor dones a les coses, als éssers vius, als altres humans?

La vida és fàcil, si vivim naturalment

Hi ha una pel·lícula dirigida i protagonitzada per Roberto Benigni del 1997 anomenada "La vida és bella", que ens mostra la història d'un pare i un fill a l'època de l'Alemanya nazi. El pare intenta amagar al seu fill els horrors de la guerra i dels camps de concentració, mostrant-li només la part bella que en ells hi pot haver. El nen no és tan simple com sembla en un principi, 

En aquesta Entrada vull reflexionar sobre aquesta mateixa idea, a partir de l'entrevista feta pel Jaume Barberà al programa Retrats del Canal 33 al psicòleg clínic i escriptor Rafael Santandreu. 

Veure l'entrevista a TV3 a la Carta

---

Algunes de les idees sobre les que ens fa reflexionar aquesta entrevista que aprofundeix en el llibre "Les ulleres de la felicitat" són les ànsies de tenir, les pors, la felicitat, la mort, l'amor, les relacions interpersonals i la fortalesa interior:

• Vivim la "necessititis" aquesta exigència personal de tenir tenir tenir... de ser, ser, ser... hem d'estar prims, estar en forma, tenir estudis, una bona feina, tenir parella, tenir un pis bonic i ordenat, ser mínimament elegant, tenir un oci molt bo, haver viatjat, tenir molts amics, ser respectat ... Aquesta auto exigència és la que ens fa tornar bojos i la que fa que en la millor època de la humanitat ens fe viure infeliços. L'únic que necessita l'ésser humà per ser molt feliços és l'aigua i el menjar del dia, encara que sigui de prestat.

• Por a fer el ridícul, por a quedar-se sols i por a perdre la seguretat estúpida que creiem tenir són les principals pors que tenim els éssers humans. I som capaços de perdre totes les pors per que són totes idees. En el món de les idees és com es vencen les pors.

• El 80% dels espanyols vivim amb estres. No hem de donar tanta importància a coses que no les tenen: la feina, la organització social i altres... tot el que no té a veure amb l'aigua i el menjar del dia no són tant importants, hem de viure-les com un joc, jugant. El que ens crida com a tots els animals del planeta, és el ser feliços.

• La mort és natural, necessària i bonica,  a més de  molt bona professora. Si som conscients que morirem aviat (per què la vida va molt ràpid) les coses que ens preocupen deixen de ser tan importants, les relativitzem i ens adonem del bonics que són l'aire, el sol, els colors... les coses de la natura. Restarem curats de les hipocondries. Fins i tot de les morts o els suicidis dels fills podem resorgir reforçats. Cal acceptar la mort.

• L'amor perviu si no exigim a la parella, tot i que tinguem la raó. En exigir, el que fem és posar una barrera davant de l'altre i generar una cadena mútua d'exigències. En la renúncia hi ha la fortalesa, Les parelles que proposen "si vols, ho fas, però jo t'estimo igual" es van ajuntant poc a poc, van aprenent la joia de donar a l'altre, si ho fan de forma voluntària. En una societat en la que només el 25% de les parelles supera els 15 anys de vida, sembla que no sabem aplicar aquests principis.  

• Les relacions interpersonals i les amistats. No demanem tot a tots, sapiguem acceptar a cadascú com és, demanar només allò que ens poden donar. Pensa que ets afortunat per aquell amic que estarà al teu costat quan tens un problema i per aquell que es recordarà del teu aniversari, No demanis a tothom que sigui perfecte, perquè ningú no ho és. Cada amic, cada familiar, cada persona és bo per alguna cosa. Pensa que entre totes les teves relacions ho tindràs tot. 

• Fortalesa emocional ens dóna la felicitat. Inclús patint "bullyng", en l'ostracisme o tancats a la presó, si estem ben moblats podem ser feliços. Serem febles si ens deixem influenciar pel que pensen o fan els altres. La vàlua de la vida està en saber estimar els altres i en estimar la vida.

Bloc: "Psicoduelo"

"Psicoduelo" és una entitat de Madrid que ofereix ajuda a persones que han patit pèrdues significatives per a que puguin el·laborar el dol i reprendre la seva vida d'una manera saludable.

Disposa d'un senzill bloc amb entrades prou interessants. A títol d'exemple, mostro en aquesta entrada un breu extracte del que es defineix com a dol:

Muchas personas, en muchos lugares del mundo, acuden cada semana a las consultas profesionales y a los grupos de ayuda mutua para recibir apoyo y acompañamiento en la integración de sus pérdidas. Poco a poco –y afortunadamente- va extendiéndose una nueva concepción del duelo, más abierta y profunda, con la ayuda inestimable de quienes comparten esta experiencia tan trascendental.

http://psicoduelo.com

Sin embargo, y a pesar de los intentos de la psicología por ofrecer a la sociedad un acercamiento serio, riguroso y claro de lo que es el duelo, persisten hoy en día ciertas creencias erróneas al respecto que conviene ir desmontando poco a poco. Probemos, para ello, a comentar de manera resumida algunas de las cosas que el duelo no es. 

• El duelo NO es una enfermedad. El duelo actúa desestabilizando enormemente la vida de las personas, especialmente su psiquismo, que puede quedar seriamente alterado durante un cierto periodo de tiempo, variable de persona a persona... no es una depresión y no requiere por sí mismo ninguna medicación para hacerlo desaparecer.

• El duelo NO es algo que solo aparezca tras una muerte. El duelo es la reacción psicológica compleja que sigue a la pérdida de algo o alguien significativo. 

• El duelo NO es algo raro. El duelo es un proceso psicológico normal por el que pasamos todas las personas en diferentes momentos de nuestra vida: cada vez que perdemos algo que nos importa o a alguien a quien nos sentimos especialmente vinculados.

• El duelo NO es algo simple. Es un proceso complejo en sus causas, en sus manifestaciones y en su desarrollo. No es algo lineal, corto ni fácil de explicar. 

• El duelo NO es una cadena perpetua. Aaunque nada vuelva a ser igual, la mayoría de la gente resuelve satisfactoriamente su duelo, es decir, puede continuar con su vida y sus relaciones de una manera normalizada y saludable.