Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diàleg Interreligiós. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diàleg Interreligiós. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 de maig del 2020

Fonts de les quals beure, viure

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

En el número 119 de l’Agulla escrivia amb el títol “Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor”, fruit de la tasca de voluntariat el mes de febrer passat a l’escola marista de Sylhet, Bangladesh, país constitucionalment islàmic amb una minoria cristiana que no arriba al 1%. Gràcies a Abba, arribava sa i estalvi a Barcelona, a casa nostra, la meva àrea de confort, el mateix 13 de març per passar el confinament en solitud física. Durant aquest temps de confinament obligat les (persones) cristianes hem viscut la fi de la quaresma i la Pasqua, resumits en l’actitud del deixeble en entrar al sepulcre, “ho veié i cregué” (Jn 20,8), com a colofó a qualsevol temor. 

Fruit d’aquella experiència interconfessional a Bangladesh i vivint en actitud de recés conscient, vaig trobar unes pregàries de diverses comunitats religioses en motiu de la COVID19, oferts des del Consell Interconfessional, al web del Grup de Treball Estable de les Religions (www.grupdereligions.org/). En format vídeo i diversitat de formes, vaig copsar la unitat dels fons: consciència de la realitat que vivim, compassió pels qui pateixen, esperança en el futur, crida a l’acció i vivència des del transcendent. Diverses fonts de les que beure per poder viure en calma aquest moment d’incertesa.

Les gravacions dels representants islàmic i taoista ho són exclusivament en àrab i xinès, així que acompanyar la pregària només es pot fer des de l’escolta activa en el silenci, com un mantra a Al·là o al camí virtuós que és el Tao. Les representants de les confessions jueva i ortodoxa combinen textos en hebreu i rus amb el català i el castellà, mostrant una volguda incardinació a la realitat on viuen. La breu presentació en les llengües comunes conviden a seguir la cantarella repetitiva de la Torà i a escoltar la suau pregària en rus davant les icones, cercant Jahvé i al Senyor Jesucrist. 

Les pregàries del budisme, hinduisme, sikhisme i bahà'í afegeixen totes elles un to pedagògic, fent-se encara més propers. La dona budista, portàtil en ma, ens parla de la presència de la consciencia en nosaltres mateixos, aquella que no canvia i que ens reforça en la resiliència, i també de la connexió amb l’altre, la que ens mobilitza. El representant hinduista també es refereix a la pròpia espiritualitat, eterna però que es mou en el temporal, i remarca el fixar-s’hi en allò que un sí que pot canviar: el com viure allò que ens succeeix. Acaba amb el cant vèdic del nom de Déu, que ajuda a ser fonts de pau: “hare-kṛṣṇa-hare-kṛṣṇa...”. El representant dels sikhs tradueix i reinterpreta al català un passatge del recull dels mestres Guru Granth Sahib Ji, “Déu, Gran Senyor, vos nom és sinònim a la cura dels mals”, nom que recitat, endinsa en l’espai diví que és seguretat, destrucció dels mals i les tristors. La jove representant de la fe bahà'í afirma el canvi que necessita el món i llegint de Bahà'u'llàh, “la pena i la desgràcia no ens venen per casualitat, la divina mercè l’envia pel nostre perfeccionament, com més castigat és un home, més gran es la collita de virtuts espirituals” crida a la unitat en l’espiritualitat.

Tornant a imaginaris culturals més familiars, el vídeo dels protestants prega amb l’històric Salm 23,“ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”, i amb l’evangeli de Joan i la referència a Jesús com a porta i pastor (Jn 10,1-21), encomanat pel Pare a tenir-nos cura i donar-nos vida; I el representant dels catòlics pren l’homilia del papa Francesc de 27 de març a una impactant i estranyament buida Plaça de Sant Pere, afirmant que, tot i les contrarietats del moment, el Senyor interpel·la, convida, activa, dona esperança i sentit, oferint aquest missatge “ha ressuscitat i viu entre nosaltres”.

Complementàriament a les propostes del Consell Interconfessional, aquests últims dies també m’estic ajudant del curs en línia “Experimentar la divinitat”, amb la rica experiència de Daniel, Mireya y Jòrdan en la vivència de l’amor en el dia a dia, d’allò_que _és, de Déu, de la divinitat, l’essència, energia, vida, intel·ligència, llum, veritat... en fi, en la vivència del mi mateix.

Però també he begut d’altres fonts més mundanes: el manteniment dels somnis de parella a ultramar, l’escalf i  naturalitat de la família i els amics, del suport mutu dels companys de feina, desbordats amb les programacions educatives i la tecnologia; també de la humilitat del grup de persones LGTIB de l’Enllaç, compartint les pors, les necessitats més íntimes, els recursos i la provisionalitat de la situació i de la vida. 

La vida ens sorprèn contínuament i aquest temps de la COVID19 ha tornat a fer-ho, ara a escala planetària. Independentment de les situacions personals, de la cultura, la llengua, religió o qualsevol altra opció, tothom te necessitat de sentit, de formar part i de caminar segur per viure plenament. Hi ha múltiples fonts d’on beure, per viure; busca i trobaràs.


https://elpunxo.wordpress.com/
Aquest article va ser publicat en el núm. 120 de la revista L'AGULLA de març de 2020 amb el mateix títol, "Fonts de les quals beure, viure".

dijous, 11 d’octubre del 2018

L'Islam, el gran desconegut

"Cuando decide algo, le dice tan sólo: "¡Sé!" y es"
"Cuando los ángeles dijeron: «¡María! Dios te anuncia la buena nueva de una Palabra que procede de Él. Su nombre es el Ungido, Jesús, hijo de María, considerado en la vida de acá y en la otra y será de los allegados. Hablará a la gente en la cuna y de adulto, y será de los justos». Dijo ella: «¡Señor! ¿Cómo puedo tener un hijo, si no me ha tocado mortal?» Dijo: «Así será. Dios crea lo que Él quiere. Cuando decide algo, le dice tan sólo: "¡Sé!" y es."

Aquestes línies pertanyen a la sura 3, "La Família d'Imran", aleies 45-48 de l'Al Corà i és un passatge similar al que trobem a la Bíblia al de l'evangeli de Lluc, conegut com el de l'anunciació. Maria també és algú pels musulmans, llavors...?

Com a voluntari de la Fundació Enllaç col·laboro amb l'activitat Te i Simpatia, una xerrada simpàtica al voltant d'una taula i un té o un cafè amb pastes. Per a la primera sessió d'aquest curs tindrem a la Doctora Dolors Bramón, professora de la UAB sobre la religió de l'Islam, de l'Al Corà y d'Alà. Serà dijous 25 d'octubre a la seu de la Fundació, c. Rosselló, 328 entre c. Roger de Flor i c. Nàpols.



Són molts els reptes de les societats actuals, mescla de llengües, cultures i costums. Els carres de Barcelona, més alguns barris, estan plens de persones vingudes de països àrabs. Persones musulmanes també viuen entre nosaltres i tenen nacionalitat espanyola. Però l'Islam és un gran desconegut, amb les poques excepcions que ens mostren els mitjans de comunicació, que no solen correspondre a la realitat. Com són els musulmans? Hi ha musulmans LGTIB? Com viuen la seva sexualitat? Què diu exactament l'Alcorà sobre la guerra santa, la vestimenta de les dones o les persones homosexuals? La doctora Dolors Bramon ens ajudarà a una immesió ràpida en tot aquest món.

Recorda que...
Benvinguda a partir de les 18:45h. La tertúlia començarà a les 19:00h.
Si vols saber més coses sobre la tertúlia de la Fundació Enllaç…

Els musulmans, persones o musulmans? 
Iguals o diferents?


Vols llegir el text, Lc 1,26-38?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 23 d’agost del 2018

‘El islam aquí entre nosotros’, tu ja amb el Pare

Novament un parèntesis a l'estiu per reprendre la temàtica de l'Islam, fruit de l'Entrada "#AtemptatBarcelona, l'Islam no és terror" de dijous passat, 16/08/2018.

Poc abans de començar l'estiu ens deixava José Luís Sánchez Nogales, exmembre del Consell Pontifici per el Diàleg Interreligiós durant 8 anys i assessor de les comissions episcopals per a la Doctrina de la Fe i per a les Relaciones Interconfessionals. El vaig conèixer com a professor de les matèries de Fenomenologia de les Religions i Teologia de les Religions de l'Universitat de Granada.


Si alguna cosa m'enduc d'aquest home, seriós, reflexiu, estudiós de la diferència i la diversitat, a qui ens va costar treure de la seva parsimònia -però que, amb l'ambient de família marista, ho varem aconseguir- és el seu servei al coneixement, el seu cel per l'estudi i per les classes, per la dedicació als alumnes des de la correcció pausada i metodològica dels treballs. Com a homenatge, prenc part d'una entrevista (enllaç) que se li va fer des de la revista d'informació religiosa Vida Nueva (enllaç).
PREGUNTA.- ¿Cuál es la principal novedad de su libro respecto a otras publicaciones sobre el islam?RESPUESTA.- En pocas páginas hace una síntesis de los elementos esenciales del islam y da las claves para comprender lo que ocurre hoy. Y lo hace con un lenguaje claro, para quienes parten de cero sobre esta religión o solo saben de ella por los actos terroristas protagonizados por musulmanes.
P.- ¿Hay voluntad real, “aquí entre nosotros”, de conocer mejor el islam?R.- Hay un “estado de inquietud” en amplias capas de la población, justificado por el desconcierto generado a raíz de hechos criminales de un sector radicalizado de musulmanes. Esto impide ver el conjunto, las raíces religioso-políticas de estos hechos reprobables. La mayoría queda atrapada por el impacto emocional que provocan. Esto paraliza para conocer, distinguir, clarificar y, finalmente, rechazar y condenar lo reprobable.
P.- ¿Qué dificulta el diálogo con los musulmanes, más allá de la sombra del terrorismo?R.- Una diferencia muy amplia en la comprensión de la relación entre sociedad-cultura (dunia), estado (dawla) y religión (dîn). Tres elementos inseparables en la mente del musulmán. Para una gran mayoría, el islam es todo, y les resulta imposible o muy difícil distinguir y clarificar la relación y diferencia entre estas tres dimensiones. Esta mentalidad hubo de ser superada tras la época constantiniana para llegar a la actual comprensión en Occidente. Hasta que quedó constituida la relación diferenciada entre el César (autoridad legítima), Dios (religión) y la cultura de la sociedad civil.
P.- ¿Se acercarían posturas si el islam sometiera sus textos sagrados a un estudio histórico-crítico?R.- Pensadores musulmanes reclaman actualmente abrir la hermenéutica (iˆytihâd) del Corán, la tradición (sunna) y los fundamentos (usûl) de la religión. Esto ha de partir de la comunidad musulmana con el uso de los actuales métodos hermenéuticos que ayuden al encuentro de un espacio de racionalidad común que posibilite el respeto y el entendimiento. Es la racionalidad postulada por Benedicto XVI en diversos encuentros y alocuciones relacionadas con el islam. Hoy estamos lejos de esta situación, pues no solo se trata de abrir la hermenéutica, sino de que llegue a las capas populares.
P.- ¿Por qué las religiones, llamadas a ser agentes de reconciliación, son todavía hoy motivo de discordia y hasta de conflictos armados?R.- El problema no es la religión, sino el ser humano. Las religiones vistas en su globalidad son agentes de humanización, de creación de cultura, de educación y elevación de la dignidad de los pueblos. Pero, como toda obra con una dimensión humana, las religiones arrastran unas sombras propias de los hombres que las encarnan. Superar esas sombras que arrastran todas las grandes instituciones es resultado de un progreso humanizador, ético y espiritual que no observa el mismo ritmo en todas ellas. Ayudar a ese progreso es uno de los objetivos del diálogo. Otro elemento importante es la diferente concepción de la persona, que en el islam solo se entiende dentro de la comunidad (umma).
Em quedo amb el repte de sortir de l'estat d'inquietud des del coneixement real dels altres i de les seves situacions. La ignorància és arrel de molts mals, el coneixement de molts bens. 

I ja per acabar, una mica d'humor del diari Avui  


dissabte, 31 de març del 2018

Com pot ser, Younes? Com pot ser, Jesús?

"Hi havia un home bo i just"
"Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d'Arimatea, una vila jueva, i esperava l'arribada del Regne de Déu. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte. Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús."

Dos detalls en aquest dissabte, en el qual ara, nosaltres al segle XXI, coneixem el final de "la pel·lícula", però en aquell any 33, ningú no ho sabia. Eren moment de passió, d'indignació, de por, de tot menys de tranquil·litat.  

Primer, on són els deixebles? Ni se'n parla. Només Josep d'Arimatea, un membre del Sanedrí se'n compadeix, demana permís a Pilat (parla, posant-se en evidència com a possible col·laborador), baixa Jesús mort de la creu i l'embolcalla (estima, fent tasques poc agradables) i el diposita en un sepulcre nou (paga un dineral, més del mínim, doncs podia haver escollit un de ja utilitzat). Un membre del Sanedrí!!! On són els apòstols? Ni se'n parla. Només les dones, que acompanyaven i miraven.

Segon detall. Com a eina de reflexió transcric aquí la carta que Raquel Rull, educadora social escrivia a l'agost de 2017, perplexa després de la immolació dels joves de Ripoll en els atemptats de Barcelona i Cambrils. No sentirien en aquelles hores sentiments similars, la família, els amics, els seguidors de Jesús?
Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.
 
Mai havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d'alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d'un altre lloc que no soc capaç ni de descriure.
 
Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixar passar davant la cua del super, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.
 
Em fan mal les guspires que encenen l'odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris... 
  
A on es mostra la ignorància, la rancúnia, la indiferència, el no respecte cap el proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap cap a l'altre costat, el no saber posar-se a la pell de l'altre.
 
I això es repeteix segle darrere segle, any darrere any. Que estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....
 
És cert que mai no ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I a més ara ho veig des de l'altre costat i estic destrossada.
 
Les coses que passen a la tele o a l'altra punta del món, són coses que s'acaben diluint i oblidant, i no se sap mai el que és cert, o real. I acabava guanyant la ira, la rabia i fins i tot acabem aclamant «el ojo por ojo, diente por diente» per a castigar aquests actes.
 
Ara tinc una sensació que s'escapa...
 
Em fa mal veure el mosaic d'en Miró tacat de sang. Em fa mal veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que podria haver coneguts i familiars a les Rambles a on he deixat més d'un parell de soles caminant per ella.
 
Em fa mal que hagin estat ells...
 
No puc contenir les llàgrimes. És més no he pogut parar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins.
 
Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta cap a les víctimes, cap els fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.
 
Però m'heu de permetre explicar-vos i ensenyar-vos l'altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en public, la que en silenci s'espassa les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells.
 
M'heu de permetre ensenyar-vos dir-vos com eren ells o almenys els nens que vaig conèixer jo. El meus pre-joves del Lokal. Se'm fa tan dur.
 
He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41, en el món social, a peu de carrer, en les trinxeres com diem nosaltres. Només aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup joves, però hi havia nens gairebé de totes les edats, uns cuidaven dels altres.
 
El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant tranquil a l'escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m'oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.
 
Hi havia dos germans sempre es barallaven. El més gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, tot i que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al lokal quan hi era ella.
 
Al cap d'un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i perquè no dir-ho insults entre raquetades de ping pong. Jo també vaig aprendre alguns en la seva llengua, 
 
I com no després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.
 
Tots anàvem creixent i passant etapes no varem patir amb l'adolescència mare meva!! Entre grans, espinilles, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues xerrades en el despatx. Raquel necessito parlar amb tu... i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur. 
 
Pilot, mestre, metge, col·laborador d'una Ong. Com s'ha pogut esfumar això? Que us ha passat? En quin moment...? Que estem fent per a que passi aquestes coses!! Éreu tan joves tan plens de vida teníeu tot una vida per davant...i mil somnis per complir.
 
Ja no us podré tornar a dir que guapos esteu, o ja tens novia? O, mare meva com has crescut. No podré veure els vostres fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar... Em dol tant. No m'ho puc acabar de creure.
 
Això no ha de quedar amb una historia més, hem d'aprendre hem de fer un món millor. Practicant amb l'exemple, educant en la no violència, transmeten el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills...
 
Se'm queden moltes coses a dins i moltes instantànies que mai oblidaré.
 
Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar... Younes... I ara Houssa... (és un malson la llista cada cop és més llarga)
 
Com pot ser Younes...? em tremolen els dits no he vist mai a ningú tan responsable com tu...
 
Els actes que heu comés no tenen explicació i no són licits... la guerra la ira, l'odi no porten enlloc. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni deus, ni banderes, ni religió...
 
Només puc dir que tinc el cor trencat...
 
Reflexió d'una educadora social de Ripoll.


Intenta entendre les raons de Jesús,
Intenta entendre les de Younes. 
I demà, què en farem? que en faràs? 

Vols llegir el text, Lc 23,50-55?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 28 de març del 2018

Diàleg fe - cultura, o atac?

Així comença l'article "El charlatán Hawking" de 15 de març de 2018 del periodista Salvador Sostres en el diari ABC.
La profunda estupidez de nuestra era se concreta en las estupefacciones por la muerte del charlatán Hawking. Si en su materia hizo algún descubrimiento, le felicito aunque sea póstumamente.
Pero sobre todo sus apariciones públicas las basó en majaderías tan poco científicas como los agujeros negros o negar a Dios. Sólo le faltaba leernos el horóscopo. Yo soy Géminis, Stephen, ¿cómo iré de amores mañana?
Enllaç al Bloc, BlogsABC
No em val la pena en aquesta Entrada presentar la resta de l'article de Salvador Sostres, pots accedir-hi a través de l'enllaç. És habitual el seu estil crític contra el feminisme, les relacions home-dona, les quotes de gènere, de caràcter misogin i homòfob. Però en aquest cas ataca la societat entera des d'una suposada posició teológica superior i d'això és el que avui vull tractar.

"La profunda estupidez de nuestra era", així comença l'article, fent un atac directe no només a tots els éssers humans del moment, sino també a aquells que han estat, i dels que en som resultat. I continua afirmant que "Esta genuflexión de la muchedumbre ante la muerte de semejante vendedor de pócimas milagreras prueba la decadencia moral, espiritual y estética de nuestra era.".

Desmereix com parla. "Majaderías tan poco científicas como científicas como los agujeros negros o negar a Dios". Des de la meva posició de simple professor de secundària, però llicenciat en informàtica amb amplis coneixements de matemàtiques sóc incapaç d'entendre les teories que poden provar o no l'existència dels forats negres. Crec poder suposar que un de lletres, molt més. El que no faré mai és desmerèixer-les d'aquesta manera.

Des de la meva posició d'estudiant de ciències religioses i com a persona religiosa compromesa en la formació i l'estudi, tinc ben clar que científicament no es pot demostrar ni l'existència de Déu ni negar-la. És cosa de fe. Crec poder suposar, que el senyor Salvador, tampoc.

Simplement dir que em fa vergonya com el senyor Salvador tracta als seus companys de camí en aquesta vida. Tal i com ell parla, algú altre podria dir: "aquests rituals de setmana santa que realitzen tants milions de cristians durant aquests dies, es basen tots en ximpleries com la Biblia i el que la gent ha cregut durant segles". El que demano és que ningú no desmereixi la fe de milions de cristians i cristianes. 

dijous, 12 d’octubre del 2017

Veritat, post-veritat, mentida, ignorància...

"--I què és la veritat?"
"Pilat li digué: --Per tant, tu ets rei?
Jesús contestà: --Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.
Li diu Pilat: --I què és la veritat? Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: --Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?
Ells van contestar cridant: --Aquest, no! Volem Barrabàs!
Barrabàs era un bandoler."

Pregunta directa del procurador romà Pilat a Jesús, quan els sacerdots li porten a palau, acusant-lo de criminal per a que fos ajusticiat pels romans, "tu ets rei?" acompanyada d'una resposta críptica de Jesús, "Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat.". La mateixa pregunta amb la que acaba la conversa, "--I què és la veritat?", és la mateixa que ha estat present al llarg de tota la història de la humanitat en forma de diverses altres formulacions: 

Què és l'ésser humà? D'on prové? cap a on va? fi per ell mateix o mitjà? mitjà de què? Només d'homes? També de les dones? O de totes les persones?  
Què és Déu? Un Déu justicier, Déu amorós o quin Déu? N'hi ha un o més? Quin és el veritable, si n'hi ha algun? 
Què és el món? Què en són els altres? Quin és el seu fi? Un planeta per ser dominat, per mantenir-lo, per conviure-hi? Un món de les persones o un món de les societats, de les nacions, de les ideologies?     

I de la mateixa manera que Pilat se'n fa la pregunta i així la verbalitza davant de Jesús, de forma retòrica, sense esperar resposta Li diu Pilat: --I què és la veritat? Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus" (Jn 18,38), també l'ésser humà sovint ha provat de deixar de banda la recerca de la veritable veritat. I ho ha fet responent des del propi interès, des de la pròpia creença, des de la pròpia fe, des de la pròpia visió de la realitat. La promoció de la ignorància dels altres com a mitjà de dominació, la auto ignorància com a forma de crear "el món que hom desitja", la mentida discreta o a veus, i la nova "post-veritat" en són formes de fugir d'estudi.  

Em sembla interessant en aquest moment històric que estem vivint en la relació entre Espanya i Catalunya preguntar-nos, cadascuna de les parts i totes les persones implcades individualment, quin és l'ésser humà en el que creiem? En quin Déu o quins déus? En quin món, en quina societat? De la resposta se'n desprenen les nostres accions. O de les nostres accions es desprenen també la nostra resposta. 

Què és per a tu l'ésser huma? Què ets, tu?
Què és Déu per a tu? Quin és el teu Déu o déus?Què en són els altres per a tu? 


Vols llegir el text, Jn 18,28-40?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 6 de maig del 2017

A les mares. Mare de Déu de Montserrat, 2017

Els últims dies han estat de bòlid, per això publico aquesta Entrada uns dies després del que toca (Montserrat), o abans del que toca (dia de la mare), però la veritat, l'important és la seva publicació i la reflexió que hi comporta, tant per mi com pels lectors i lectores. Per tant, aquí va...
TU ETS LA MARE, VETLLES SEMPRE AMB LA LLÀNTIA DE L’AMOR.BONA MARE,COR DELS QUI PLOREN,LLUM DE QUI JA NO HI VEU.FIDEL TENDRESA DEL ROSTRE DE DÉU.

"Déu, en adonar-se que no podia estar a tot arreu, va posar les mares en el món" (extret d'una dita àrab)

diumenge, 6 de novembre del 2016

El Déu jueu i el Déu de Jesús

"si ens estimem, ell està en nosaltres"
"Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud."

Aquesta Entrada vol complementar aquella altra "El misteri de Déu, l'amor" de 13 d'octubre de 2015.

Per entendre millor el text de l'encapçalament, crec que pot ser bo comparar-ho amb la confessió de fe dels jueus inclosa en el llibre del Deuteronomi, "Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono.", (cfr. Dt 6,1-9). Es posa l'èmfasi en la senyoria, en la unicitat i amb els manaments.

Jesús va proposar un salt qualitatiu important. Quina és la diferència? Un Déu que sobre tot, és Amor. Un amor que ens dóna i que vol que ens donem els uns als altres. I com que a Déu ningú no l'ha vist mai, la prova indirecta de la seva presència és l'amor i pel contrari, l'odi, la rancunia són proves de la seva no presència.

Sant Marcel·í així ens ho demanava també en el seu testament espiritual. Així de senzill.


Déu és amor. És aquest el teu Déu?
És visible el teu amor?


Vols llegir el text, 1Jn 4,7-21?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 3 de novembre del 2016

499 anys després... la salvació, per a qui?

"vol que tots els homes se salvin"
El Papa Francesc i el degà Evangèlic Luterà d'Itàlia, Heiner Bludau
"Primer de tot, recomano que feu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l'honestedat. Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat."

Ara fa pocs dies s'han celebrat a les ciutats de Lund i Malmö (Suècia) una sèrie d'actes per la commemoració ecumènica del 500 aniversari de la Reforma, donant així inici a aquest any que acabarà formalment el 31 d'octubre de 2017. Històricament, aquesta és la data en la que es considera que el frare alemany Martin Luter va clavar les seves 95 tesis contra l'abús de les indulgències, l'avarícia i el paganisme dins l'Església catòlica a la porticada del Palau de Wittenberg, sud de Berlin i el començament del cisma que dura ja 5 segles. 

Un previ important d'aquells fets del s.XVI pot considerar-se la butlla Unam Sanctam del papa Bonifaci VIII de l'any 1302, en la que s'afirmava que fora de l'Església no hi havia ni salvació ni remissió de pecats i que implicava la supremacia del poder espiritual (el del papa) sobre el terrenal (el dels reis, en aquell cas Felip IV de França), en lluita continua en aquelles époques.

To i que van haver altres, s'esgrimeix que la raó principal va ser de caire teològic i es resumeix en la doctrina de la justificació. Això és, que Déu ens concedeix el seu perdó i ens treu la culpa de tots els pecats i ens compta com a justos i això ho fa només per la misericòrdia i amor que ens té als que considerar-nos fills seus, a partir de la donació de Jesús el Crist. La qüestió fonamental que separa a catòlics i protestants és qui rep aquesta justificació i què cal fer per aconseguir-la. I el debat és si la és fe en Crist ("sola fides") o són les obres, el creure o el fer. 

L'any 1966, quatre-cents cinquanta anys més tard, l'Església Catòlica i la Comunió Anglicana varen començar a donar passes en el camí d'apropament, d'enteniment i de mirar l'altre més com a germans que no pas com a enemics, mirant el que els unia i no el que les separava. Així ho van voler el Papa Pau VI i l'Arquebisbe Michael Ramsey. Des d'aquell moment, la Comissió internacional anglicano-católica romana (ARCIC) ha anat elaborant importantes documents que tracten d'articular aquesta fe comuna en el Crist.

El 2006, quaranta anys després, el Papa Benet XVI i el el Primat de la Comunió Anglicana, arquebisbe Rowan Williams varen signar una declaració conjunta en la que "celebramos el bien que ha brotado de estas cuatro décadas de diálogo" i de forma seguida afirmaven que "nos comprometemos a una  oración  más ferviente y a un esfuerzo más intenso por acoger y vivir la verdad hacia la que el Espíritu del Señor desea guiar a sus discípulos (cf. Jn 16, 13)" , (enllaç)

I ara, en una mostra del camí conjunt que continua, són el Papa Francesc qui, amb el bisbe Munib A. Younan i el reverend Martin Junge, president i secretari general, respectivamente, de la FLM, van presidir els actes de Lund i Malmö amb líders de l'Església de Suècia i de la Diócesis católica de Estocolm, volent donar testimoni de l'amor, de la fe i de l'esperança en un futur millor que tenim tots els cristians, siguin de la família que siguin, fruit de la gràcia de Déu, gràcia que és ell mateix que se'ns dóna. 

I això és el que llegim de l'apòstol Pau a la seva 1a carta a Timoteu, que la gràcia de Déu és per a tothom, així és com Ell ho vol. I així és com també llegim a l'Evangeli de Joan, qui posa en boca de Jesús aquestes paraules "Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu." (Jn 3,16-18).

I mentrestant, sembla que Francesc va obrint el camí d'una nova Reforma dins l'Església Catòlica, amb una oposició frontal de determinats alts càrrecs del Vaticà i d'algunes Conferències Episcopals, com s'ha vist durant el Sínode de la Família de 2005 o les darreres creacions de nous cardenals.


Ja per acabar, fa uns dies feia la següent fotografia parcial de la Basílica de la Sagrada Familia de Barcelona, Tant de bo aquestes 5 capelles representin que la casa terrena del Pare misericordiós -l'Església- es capaç d'acollir els germans protestants, els que s'han acollit al divorci per poder viure sanament, els que Déu ha donat tendències sexuals diferents, els que formen famílies amoroses però no habituals i a tots aquells que són atacats per algunes altes jerarquies. M'agrada formar part d'una Església que es va obrint a aquells als quals ha estat tancada durant anys o segles però que creuen en el Crist i volen viure santament.


Quina és la fe que tu tens? Quines les teves obres?
De quina Església t'agrada formar part?


Vols llegir el text, 1Tm 2,1-7?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 13 d’octubre del 2016

Guerra de religions? (4) Judaisme per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb el judaisme (art.4). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:


La religión judía
4. Al investigar el misterio de la Iglesia, este Sagrado Concilio recuerda los vínculos con que el Pueblo del Nuevo Testamento está espiritualmente unido con la raza de Abraham.
Pues la Iglesia de Cristo reconoce que los comienzos de su fe y de su elección se encuentran ya en los Patriarcas, en Moisés y los Profetas, conforme al misterio salvífico de Dios. Reconoce que todos los cristianos, hijos de Abraham según la fe, están incluidos en la vocación del mismo Patriarca y que la salvación de la Iglesia está místicamente prefigurada en la salida del pueblo elegido de la tierra de esclavitud. Por lo cual, la Iglesia no puede olvidar que ha recibido la Revelación del Antiguo Testamento por medio de aquel pueblo, con quien Dios, por su inefable misericordia se dignó establecer la Antigua Alianza, ni puede olvidar que se nutre de la raíz del buen olivo en que se han injertado las ramas del olivo silvestre que son los gentiles. Cree, pues, la Iglesia que Cristo, nuestra paz, reconcilió por la cruz a judíos y gentiles y que de ambos hizo una sola cosa en sí mismo.
La Iglesia tiene siempre ante sus ojos las palabras del Apóstol Pablo sobre sus hermanos de sangre, "a quienes pertenecen la adopción y la gloria, la Alianza, la Ley, el culto y las promesas; y también los Patriarcas, y de quienes procede Cristo según la carne" (Rom., 9,4-5), hijo de la Virgen María. Recuerda también que los Apóstoles, fundamentos y columnas de la Iglesia, nacieron del pueblo judío, así como muchísimos de aquellos primeros discípulos que anunciaron al mundo el Evangelio de Cristo.
Como afirma la Sagrada Escritura, Jerusalén no conoció el tiempo de su visita, gran parte de los Judíos no aceptaron el Evangelio e incluso no pocos se opusieron a su difusión. No obstante, según el Apóstol, los Judíos son todavía muy amados de Dios a causa de sus padres, porque Dios no se arrepiente de sus dones y de su vocación. La Iglesia, juntamente con los Profetas y el mismo Apóstol espera el día, que sólo Dios conoce, en que todos los pueblos invocarán al Señor con una sola voz y "le servirán como un solo hombre" (Soph 3,9).
Como es, por consiguiente, tan grande el patrimonio espiritual común a cristianos y judíos, este Sagrado Concilio quiere fomentar y recomendar el mutuo conocimiento y aprecio entre ellos, que se consigue sobre todo por medio de los estudios bíblicos y teológicos y con el diálogo fraterno.
Aunque las autoridades de los judíos con sus seguidores reclamaron la muerte de Cristo, sin embargo, lo que en su Pasión se hizo, no puede ser imputado ni indistintamente a todos los judíos que entonces vivían, ni a los judíos de hoy. Y, si bien la Iglesia es el nuevo Pueblo de Dios, no se ha de señalar a los judíos como reprobados de Dios ni malditos, como si esto se dedujera de las Sagradas Escrituras. Por consiguiente, procuren todos no enseñar nada que no esté conforme con la verdad evangélica y con el espíritu de Cristo, ni en la catequesis ni en la predicación de la Palabra de Dios.
Además, la Iglesia, que reprueba cualquier persecución contra los hombres, consciente del patrimonio común con los judíos, e impulsada no por razones políticas, sino por la religiosa caridad evangélica, deplora los odios, persecuciones y manifestaciones de antisemitismo de cualquier tiempo y persona contra los judíos. 
Por los demás, Cristo, como siempre lo ha profesado y profesa la Iglesia, abrazó voluntariamente y movido por inmensa caridad, su pasión y muerte, por los pecados de todos los hombres, para que todos consigan la salvación. Es, pues, deber de la Iglesia en su predicación el anunciar la cruz de Cristo como signo del amor universal de Dios y como fuente de toda gracia.

  • "Al investigar el misterio de la Iglesia...", l'Església ha de mirar enrere, estudiar el que ha estat i el què és. I a partir d'aquí extreure'n conclusions. Des del meu punt de vista, demanar perdó, presentar-se com acompanyant entre d'altres és el camí més evangèlic que pot haver.
  • "los comienzos de su fe y de su elección se encuentran ya en los Patriarcas, en Moisés y los Profetas,". És de coherència respectar els grans a la família. Dins la gran família religiosa, el poble jueu antic són els nostres avantpassats i els jueus actuals, els nostres germans
  • "La Iglesia, juntamente con los Profetas y el mismo Apóstol espera el día, que sólo Dios conoce, en que todos los pueblos invocarán al Señor con una sola voz y "le servirán como un solo hombre" (Soph 3,9)." Aquesta crida del profeta Sofonies és el que ens ha d'il·luminar en el camí de la vida futura, a jueus i a cristians.
  • "Además, la Iglesia... deplora los odios, persecuciones y manifestaciones de antisemitismo de cualquier tiempo y persona contra los judíos. ". A Déu gràcies sembla que aquesta crida d'ara fa 50 anys està superada. Què hi ha, ara, dels palestins?
Què en saps dels jueus?
La Torà, part del nostre AT, una font inesgotable

dissabte, 8 d’octubre del 2016

La misericòrdia de Déu, a totes les religions

Els cristians i cristianes estem vivint des de fa mesos la proposta del papa Francesc de l'any de la misericòrdia (enllaç), a la qual ja vaig dedicar l'Entrada "La misericòrdia necessita un any" el dia 8 de desembre de 2015. 

Serveixi aquesta nova Entrada com un pas més de reflexió, de la mateixa manera que ho han estat les següents de mesos enrere:

Recullo de la butlla "Misericordiae Vultus" (enllaç castellà, enllaç català) el text del número 23 en el qual Francesc parla sobre aquest aspecte a les diverses religions
23. La misericòrdia posseeix un valor que sobrepassa els confins de l'Església. Ella ens relaciona amb el Judaisme i l'Islam, que la consideren un dels atributs que més qualifiquen Déu. Israel primer que tot va rebre aquesta revelació, que roman en la història com el començament d'una riquesa incommensurable d'oferir a tota la humanitat. Com hem vist, les pàgines de l'Antic Testament estan entreteixides de misericòrdia perquè narren les obres que el Senyor ha realitzat a favor del seu poble en els moments més difícils de la seva història. L'Islam, per la seva part, entre els noms que atribueix al Creador hi ha el de Misericordiós i Clement. Aquesta invocació apareix amb freqüència als llavis dels fidels musulmans, que se senten acompanyats i sostinguts per la misericòrdia en la seva quotidiana debilitat. També ells creuen que ningú no pot limitar la misericòrdia divina perquè les seves portes estan sempre obertes. 
Que aquest Any Jubilar viscut en la misericòrdia pugui afavorir el trobament amb aquestes religions i amb les altres nobles tradicions religioses; que ens faci més oberts al diàleg per conèixer-nos i comprendre'ns millor; elimini tota forma de foscor i menyspreu, i allunyi qualsevol forma de violència i de discriminació.

A l'entrada "Guerra de religions? Religions per la pau" de data 23/09/2016 i les següents estic presentant algunes de les iniciatives de l'Església en pro del diàleg inter religiós i que de forma comuna duen a terme diverses confessions.

En aquest sentit, la butlla "Misericordiae Vultus" de Francesc ha volgut tenir també unes paraules de record pel Judaisme i l'Islam reafirmant que també aquestes religions germanes a la cristiana tenen set, cerquen i promouen la misericòrdia de Déu, de l'únic Déu creador i Pare.

Més oberts al diàleg, per conèixer-nos.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Guerra de religions? (3) L'Islam per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb l'Islam (art.3). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:


I també, si en aquella presentava la trobada "Set de Pau. Religions i cultures en diàleg" d'Assís, en aquesta vull afegir l'enllaç al resum d'una de les ponències que allà es van desenvolupar, PANEL 6: Media e guerra, informazione e disinformazione. Tot i que els texts que es poden trobar estan en llengua original, són una mosta de les ganes de dialogar de les diverses confessions presents a la ciutat italiana aquells dies.


La religión del Islam
3. La Iglesia mira también con aprecio a los musulmanes que adoran al único Dios, viviente y subsistente, misericordioso y todo poderoso, Creador del cielo y de la tierra, que habló a los hombres, a cuyos ocultos designios procuran someterse con toda el alma como se sometió a Dios Abraham, a quien la fe islámica mira con complacencia. Veneran a Jesús como profeta, aunque no lo reconocen como Dios; honran a María, su Madre virginal, y a veces también la invocan devotamente. Esperan, además, el día del juicio, cuando Dios remunerará a todos los hombres resucitados. Por ello, aprecian además el día del juicio, cuando Dios remunerará a todos los hombres resucitados. Por tanto, aprecian la vida moral, y honran a Dios sobre todo con la oración, las limosnas y el ayuno. 
Si en el transcurso de los siglos surgieron no pocas desavenencias y enemistades entre cristianos y musulmanes, el Sagrado Concilio exhorta a todos a que, olvidando lo pasado, procuren y promuevan unidos la justicia social, los bienes morales, la paz y la libertad para todos los hombres.

  • "La Iglesia mira también con aprecio a los musulmanes que adoran al único Dios", ens deia Pau VI el 1965, ara fa 50 anys.
  • Són diverses les coincidències entre el cristianisme i l'Islam: el paper d'Abraham, de Jesús, Maria la seva mare, el judici del dia final... també preguen, fan almoina i dejunen en determinats moments. ¿Per què tanta separació?
  • Si reflexionem sobre la situació actual, ¿qui coneix persones religioses que vulguin mal als germans, siguin de la confessió que siguin? Si són persones religioses i no persones fonamentalistes, no n'hi ha. 
  • Potser el que passa és que els fonamentalistes fan molta més força i els mitjans de comunicació la magnifiquen. Així de senzill.
On està la teva força, com a persona religiosa?
I la meva?

divendres, 30 de setembre del 2016

Guerra de religions? (2) Religions no cristianes per la pau

Aquesta Entrada dóna continuïtat a la "Guerra de religions? Religions per la pau" de 23 de setembre passat. 

Si en aquella presentava la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) fruit del Concili Vaticà II, en aquesta incloc l'article que fa referència a les relacions de l'Església amb les religions no cristianes d'arreu (art.2).

Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:

 Las diversas religiones no cristianas
2. Ya desde la antigüedad y hasta nuestros días se encuentra en los diversos pueblos una cierta percepción de aquella fuerza misteriosa que se halla presente en la marcha de las cosas y en los acontecimientos de la vida humana y a veces también el reconocimiento de la Suma Divinidad e incluso del Padre. Esta percepción y conocimiento penetra toda su vida con íntimo sentido religioso. Las religiones al tomar contacto con el progreso de la cultura, se esfuerzan por responder a dichos problemas con nociones más precisas y con un lenguaje más elaborado. Así, en el Hinduismo los hombres investigan el misterio divino y lo expresan mediante la inagotable fecundidad de los mitos y con los penetrantes esfuerzos de la filosofía, y buscan la liberación de las angustias de nuestra condición mediante las modalidades de la vida ascética, a través de profunda meditación, o bien buscando refugio en Dios con amor y confianza. En el Budismo, según sus varias formas, se reconoce la insuficiencia radical de este mundo mudable y se enseña el camino por el que los hombres, con espíritu devoto y confiado pueden adquirir el estado de perfecta liberación o la suprema iluminación, por sus propios esfuerzos apoyados con el auxilio superior. Así también los demás religiones que se encuentran en el mundo, es esfuerzan por responder de varias maneras a la inquietud del corazón humano, proponiendo caminos, es decir, doctrinas, normas de vida y ritos sagrados.
La Iglesia católica no rechaza nada de lo que en estas religiones hay de santo y verdadero. Considera con sincero respeto los modos de obrar y de vivir, los preceptos y doctrinas que, por más que discrepen en mucho de lo que ella profesa y enseña, no pocas veces reflejan un destello de aquella Verdad que ilumina a todos los hombres. Anuncia y tiene la obligación de anunciar constantemente a Cristo, que es "el Camino, la Verdad y la Vida" (Jn., 14,6), en quien los hombres encuentran la plenitud de la vida religiosa y en quien Dios reconcilió consigo todas las cosas.
Por consiguiente, exhorta a sus hijos a que, con prudencia y caridad, mediante el diálogo y colaboración con los adeptos de otras religiones, dando testimonio de fe y vida cristiana, reconozcan, guarden y promuevan aquellos bienes espirituales y morales, así como los valores socio-culturales que en ellos existen.

  • "se encuentra en los diversos pueblos una cierta percepción de aquella fuerza misteriosa que se halla presente". Força Misteriosa, o Déu o qualsevol altre nom. Ell/a es fa present a tota la humanitat en les diferents cultures, races i nacions. Són les diverses religions no cristianes.
  • "Así, en el Hinduismo los hombres investigan el misterio divino... y buscan la liberación de las angustias de nuestra condición mediante las modalidades de la vida ascética, a través de profunda meditación, o bien buscando refugio en Dios con amor y confianza". Es valora la recerca del Misteri que vol alliberar la humanitat de les angoixes terrenals. 
  • "En el Budismo... se reconoce la insuficiencia radical de este mundo mudable y se enseña el camino ... de perfecta liberación... por sus propios esfuerzos apoyados con el auxilio superior.". Es valora també l'acceptació del Budisme de la finitud humana i la proposta de camí de superació.
  • "Así también los demás religiones... se esfuerzan por responder... a la inquietud del corazón humano". Es valora també les altres religions no tan majoritàries.
  • "La Iglesia católica no rechaza nada de lo que en estas religiones hay de santo y verdadero. Considera con sincero respeto los modos de obrar y de vivir, los preceptos y doctrinas que, por más que discrepen en mucho de lo que ella profesa y enseña, no pocas veces reflejan un destello de aquella Verdad que ilumina a todos los hombres.". 

divendres, 23 de setembre del 2016

Guerra de religions? Religions per la pau

Durant aquests últims dies s'ha celebrat a la ciutat italiana d'Assís la trobada "Set de Pau. Religions i cultures en diàleg" amb més de quatre-cents líders religiosos d'arreu del món, entre ells el papa Francesc, el patriarca ecumènic de Constantinoble Bartomeu I, l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, el patriarca sirortodox d’Antioquia Efrem II així com representants del Judaisme, l’Islam i el budisme del Japó. La trobada, que va ser organitzada per la Comunitat de Sant'Egidio, la diòcesi d'Assís i la família franciscana va incloure dimarts dia 20 la celebració de la Jornada Mundial de Pregària per la Pau. El discurs del Sant Pare acabava de la següent manera:
Que se abra en definitiva una nueva época, en la que el mundo globalizado llegue a ser una familia de pueblos. Que se actúe con responsabilidad para construir una paz verdadera, que se preocupe de las necesidades auténticas de las personas y los pueblos, que impida los conflictos con la colaboración, que venza los odios y supere las barreras con el encuentro y el diálogo. Nada se pierde, si se practica eficazmente el diálogo. Nada es imposible si nos dirigimos a Dios con nuestra oración. Todos podemos ser artesanos de la paz; desde Asís, con la ayuda de Dios, renovamos con convicción nuestro compromiso de serlo, junto a todos los hombres y mujeres de buena voluntad.

Per una altra banda, fa una parell de mesos, en el seu viatge a Cracòvia (Polònia) per les Jornades Mundials de la Joventut, el papa Francesc afirmava que l'actual guerra en la que sembla estem immersos, no és pas una guerra de  religions, tot i que així se'ns presenti o ho intuïm. Més bé es tracta d'una guerra d'interessos, pels diners, pels recursos de la natura, pel domini dels pobles, pel domini de les persones. Totes les religions volen la pau.


Amb aquests dos precedents m'ha semblat interessant anar a recuperar la Declaració Nostra aetate (el Nostre Temps) sobre les relacions de l'Església amb les religions no cristianes, document d'octubre de 1965, fruit del Concili Vaticà II. Document va voler posar les bases que devien guiar les relacions de l'Església Catòlica amb les altres religions després dels horrors de la 2a Guerra Mundial.

En aquesta Entrada d'avui i algunes properes recullo per parts la Declaració completa, comentant aquells punts que em semblen  més interessants. Aquesta actual conté el pròleg (art.1) i el final (art.5). Un resum d'aquella iniciativa, encara viva avui en dia, és aquest muntatge fotogràfic:


Proemio
1. En nuestra época, en la que el género humano se une cada vez más estrechamente y aumentan los vínculos entre los diversos pueblos, la Iglesia considera con mayor atención en qué consiste su relación con respecto a las religiones no cristianas. En cumplimiento de su misión de fundamentar la Unidad y la Caridad entre los hombres y, aún más, entre los pueblos, considera aquí, ante todo, aquello que es común a los hombres y que conduce a la mutua solidaridad. 
Todos los pueblos forman una comunidad, tienen un mismo origen, puesto que Dios hizo habitar a todo el género humano sobre la faz de la tierra, y tienen también un fin último, que es Dios, cuya providencia, manifestación de bondad y designios de salvación se extienden a todos, hasta que se unan los elegidos en la ciudad santa, que será iluminada por el resplandor de Dios y en la que los pueblos caminarán bajo su luz. 
Los hombres esperan de las diversas religiones la respuesta a los enigmas recónditos de la condición humana, que hoy como ayer, conmueven íntimamente su corazón: ¿Qué es el hombre, cuál es el sentido y el fin de nuestra vida, el bien y el pecado, el origen y el fin del dolor, el camino para conseguir la verdadera felicidad, la muerte, el juicio, la sanción después de la muerte? ¿Cuál es, finalmente, aquel último e inefable misterio que envuelve nuestra existencia, del cual procedemos y hacia donde nos dirigimos?
La fraternidad universal excluye toda discriminación
5. No podemos invocar a Dios, Padre de todos, si nos negamos a conducirnos fraternalmente con algunos hombres, creados a imagen de Dios. la relación del hombre para con Dios Padre y con los demás hombres sus hermanos están de tal forma unidas que, como dice la Escritura: "el que no ama, no ha conocido a Dios" (1 Jn 4,8).
Así se elimina el fundamento de toda teoría o práctica que introduce discriminación entre los hombres y entre los pueblos, en lo que toca a la dignidad humana y a los derechos que de ella dimanan. 
La Iglesia, por consiguiente, reprueba como ajena al espíritu de Cristo cualquier discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión. Por esto, el sagrado Concilio, siguiendo las huellas de los santos Apóstoles Pedro y Pablo, ruega ardientemente a los fieles que, "observando en medio de las naciones una conducta ejemplar", si es posible, en cuanto de ellos depende, tengan paz con todos los hombres, para que sean verdaderamente hijos del Padre que está en los cielos. 
Todas y cada una de las cosas contenidas en esta Declaración han obtenido el beneplácito de los Padres del Sacrosanto Concilio. Y Nos, en virtud de la potestad apostólica recibida de Cristo, juntamente con los Venerables Padres, las aprobamos, decretamos y establecemos en el Espíritu Santo, y mandamos que lo así decidido conciliarmente sea promulgado para la gloria de Dios.
Roma, en San Pedro, 28 de octubre de 1965.
Yo, PABLO, Obispo de la Iglesia católica. 

  • "el género humano se une cada vez más estrechamente y aumentan los vínculos entre los diversos pueblos,". Ja semblava intuir-se ara fa 50 anys, el que s'ha acabat anomenant la Globalització, aquesta interrelació de pobles i persones en un món únic, amb problemes globals que cal abordar amb solucions globals. En aquest cas l'Església sí que va saber avançar-se al seu temps.
  • "Todos los pueblos forman una comunidad, tienen un mismo origen". Tots els pobles (i totes les persones, per tant) tenim un mateix origen, per la qual cosa no hi ha diferències substancials, tots tenim i ens devem igual dignitat. És més el que ens uneix i ens agermana que el que ens separa.
  • "Los hombres esperan de las diversas religiones la respuesta a los enigmas recónditos de la condición humana, que hoy como ayer, conmueven íntimamente su corazón". La humanitat sencera, sigui quina sigui la nostra raça, país o religió es fa preguntes similars sobre la seva existència, origen i fi, així com sobre allò, sobre aquell Misteri que tots intuïm hi ha més enllà.
  • "No podemos invocar a Dios, Padre de todos, si nos negamos a conducirnos fraternalmente con algunos hombres, creados a imagen de Dios.". I aquest misteri, anomenat Déu, o de múltiples altres maneres, el primer que ens demana és una relació fraterna amb els nostres propers, la humanitat sencera. Tindria sentit si no, venerar-ho, sense tenir en compte els nostres germans i germanes a la terra?
  • "La Iglesia, por consiguiente, reprueba como ajena al espíritu de Cristo cualquier discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión. ". Bones paraules, tot i que difícils de complir per uns i per altres. L'Església també falla sovint en aquest sentit: famílies diferents, condicions sexuals...
  • I ja per acabar, la pregària amb la que començava el discurs papal a Assís, "Ante Jesús crucificado, resuenan también para nosotros sus palabras: «Tengo sed» (Jn 19,28). La sed es, aún más que el hambre, la necesidad extrema del ser humano, pero además representa la miseria extrema. Contemplemos de este modo el misterio del Dios Altísimo, que se hizo, por misericordia, pobre entre los hombres.