‘El islam aquí entre nosotros’, tu ja amb el Pare

Novament un parèntesis a l'estiu per reprendre la temàtica de l'Islam, fruit de l'Entrada "#AtemptatBarcelona, l'Islam no és terror" de dijous passat, 16/08/2018.

Poc abans de començar l'estiu ens deixava José Luís Sánchez Nogales, exmembre del Consell Pontifici per el Diàleg Interreligiós durant 8 anys i assessor de les comissions episcopals per a la Doctrina de la Fe i per a les Relaciones Interconfessionals. El vaig conèixer com a professor de les matèries de Fenomenologia de les Religions i Teologia de les Religions de l'Universitat de Granada.

Si alguna cosa m'enduc d'aquest home, seriós, reflexiu, estudiós de la diferència i la diversitat, a qui ens va costar treure de la seva parsimònia -però que, amb l'ambient de família marista, ho varem aconseguir- és el seu servei al coneixement, el seu cel per l'estudi i per les classes, per la dedicació als alumnes des de la correcció pausada i metodològica dels treballs. Com a homenatge, prenc part d'una entrevista (enllaç) que se li va fer des de la revista d'informació religiosa Vida Nueva (enllaç).

PREGUNTA.- ¿Cuál es la principal novedad de su libro respecto a otras publicaciones sobre el islam?RESPUESTA.- En pocas páginas hace una síntesis de los elementos esenciales del islam y da las claves para comprender lo que ocurre hoy. Y lo hace con un lenguaje claro, para quienes parten de cero sobre esta religión o solo saben de ella por los actos terroristas protagonizados por musulmanes.

P.- ¿Hay voluntad real, “aquí entre nosotros”, de conocer mejor el islam?R.- Hay un “estado de inquietud” en amplias capas de la población, justificado por el desconcierto generado a raíz de hechos criminales de un sector radicalizado de musulmanes. Esto impide ver el conjunto, las raíces religioso-políticas de estos hechos reprobables. La mayoría queda atrapada por el impacto emocional que provocan. Esto paraliza para conocer, distinguir, clarificar y, finalmente, rechazar y condenar lo reprobable.

P.- ¿Qué dificulta el diálogo con los musulmanes, más allá de la sombra del terrorismo?R.- Una diferencia muy amplia en la comprensión de la relación entre sociedad-cultura (dunia), estado (dawla) y religión (dîn). Tres elementos inseparables en la mente del musulmán. Para una gran mayoría, el islam es todo, y les resulta imposible o muy difícil distinguir y clarificar la relación y diferencia entre estas tres dimensiones. Esta mentalidad hubo de ser superada tras la época constantiniana para llegar a la actual comprensión en Occidente. Hasta que quedó constituida la relación diferenciada entre el César (autoridad legítima), Dios (religión) y la cultura de la sociedad civil.

P.- ¿Se acercarían posturas si el islam sometiera sus textos sagrados a un estudio histórico-crítico?R.- Pensadores musulmanes reclaman actualmente abrir la hermenéutica (iˆytihâd) del Corán, la tradición (sunna) y los fundamentos (usûl) de la religión. Esto ha de partir de la comunidad musulmana con el uso de los actuales métodos hermenéuticos que ayuden al encuentro de un espacio de racionalidad común que posibilite el respeto y el entendimiento. Es la racionalidad postulada por Benedicto XVI en diversos encuentros y alocuciones relacionadas con el islam. Hoy estamos lejos de esta situación, pues no solo se trata de abrir la hermenéutica, sino de que llegue a las capas populares.

P.- ¿Por qué las religiones, llamadas a ser agentes de reconciliación, son todavía hoy motivo de discordia y hasta de conflictos armados?R.- El problema no es la religión, sino el ser humano. Las religiones vistas en su globalidad son agentes de humanización, de creación de cultura, de educación y elevación de la dignidad de los pueblos. Pero, como toda obra con una dimensión humana, las religiones arrastran unas sombras propias de los hombres que las encarnan. Superar esas sombras que arrastran todas las grandes instituciones es resultado de un progreso humanizador, ético y espiritual que no observa el mismo ritmo en todas ellas. Ayudar a ese progreso es uno de los objetivos del diálogo. Otro elemento importante es la diferente concepción de la persona, que en el islam solo se entiende dentro de la comunidad (umma).

Em quedo amb el repte de sortir de l'estat d'inquietud des del coneixement real dels altres i de les seves situacions. La ignorància és arrel de molts mals, el coneixement de molts bens. 

I ja per acabar, una mica d'humor del diari Avui  

Diada de Sant Marcel·lí 2018, escoltar

Els que s'anomenen maristes de Champagnat el 6 de juny celebren la seva diada. Recordatori de la mort de Sant Marcel·lí, el seu Fundador. L'entrada "Diada de Sant Marcel·lí 2015" també tractava aquesta efemèride.

En aquest moment em sembla interessant recollir algunes de les paraules del nou Superior General, g. Ernesto Sanchez, escollit en el XXI Capítol General el passat més d'octubre a Colòmbia. Corresponen al missatge que ha enviat amb motiu del 6 de juny a tots els maristes de Champagnat (enllaç).

Las generaciones jóvenes de hoy, como las nuestras lo hicieron en su momento, aportan novedad y creatividad. Cuentan con muchos rasgos positivos, junto con elementos de fragilidad, como fue nuestro caso. Son capaces de conectar fácilmente entre ellos y de crear relaciones, aunque a veces parecería que temen profundizarlas y hacerlas duraderas; construyen con desenvoltura redes solidarias y son capaces de acciones altruistas, teniendo que luchar contra todo aquello que los lleva a centrarse demasiado en ellos mismo, en una sociedad que favorece el egocentrismo y la indiferencia; hay signos de su sed y apertura a la experiencia interior y espiritual, aunque manifiestan dificultad hacia el tema institucional; la era digital es su mundo (y el nuestro) y les abre a innumerables posibilidades, a la vez que les puede amenazar el riesgo de la despersonalización...

Me pregunto ¿cómo hacer para ponernos más a su escucha y hacer camino junto con ellos, siguiendo a Champagnat que los buscaba en las calles, en las aldeas y caminos? ¿Cómo convertirnos más en discípulos y así aprender a su lado, reinventando la presencia amorosa entre ellos que Marcelino nos propuso? ¿Cómo lograr conectarnos más con ellos, utilizando lenguajes adecuados y accesibles, en la línea de nuestro Fundador, su adaptación, su búsqueda de pedagogías nuevas, su apertura a misiones inexploradas?

Em sembla interessant que l'Institut Marista reflexioni sobre aquest aspecte de l'escolta, en especial l'escolta als joves.

En llenguatge escolar és bo que els mestres i professors escoltem també el que ens diuen aquestes petites persones que són els nostres alumnes. En aquest àmbit és molt important saber extreure el que ens volen dir, doncs sovint no saben explicar-nos-ho en paraules i ho fan amb llenguatge no verbal o amb les seves actituds.

En llenguatge empresarial, els directius i les directives de les organitzacions, també de les escoles, han de saber escoltar els seus equips de treball, els que s'anomenen recursos humans. Fins fa poc només es valoraven els recursos materials i econòmics.

En llenguatge social, els polítics han de saber escoltar el sentir dels seus ciutadans i no només en el moment de les eleccions. Crec que a Catalunya tenim un govern que se sent manat a fer el que la població majoritàriament va votar en el referèndum de l'1 d'octubre. A Espanya fins ara hem tingut un govern que no ha escoltat i s'ha cregut en possessió de la veritat.

En llenguatge eclesial, els religiosos de les diverses congregacions, els sacerdots i la jerarquia també han de saber escoltar el laïcat. Cosa que fins el Concili Vaticà II no s'havien plantejat de forma majoritària. També els superiors han de saber escoltar els seus germans de comunitat. 

Escoltar, escoltar, escoltar... i després, amb la capacitat, les eines i l'autoritat que cadascú ha rebut, prendre decisions. Recordant que no és el mateix autoritat que poder.

Quins missatges de Nadal! (2017)

Un cop més, durant aquests dies de Nadal i cap d'any, Francesc ha fet el seu habitual discurs als membres de la Cúria Vaticana, el 21 de desembre passat. 

És interessant notar que en el d'enguany, ja no es tracta d'un Papa novell i acabat d'arribar; ara parla amb coneixement. Si vols llegir el text del d'enguany ves-hi al següent enllaç . Transcric les parts que m'han semblat més significatives.

Per una altra banda, les següents entrades del Bloc resumeixen missatges similars d'anys anteriors:

• "Quins missatges de Nadal! (2014)", de 22 desembre 2014
• "Quins missatges de Nadal! (2015)", de 28 desembre 2015
• "Quins missatges de Nadal! (2016)", de 2 de febrer de 2017

...Hoy tenemos una nueva ocasión para intercambiarnos nuestra felicitación navideña y también para desearos a todos, a vuestros colaboradores, a los Representantes pontificios, a todas las personas que prestan servicio en la Curia y a vuestros seres queridos una santa y alegre Navidad y un feliz Año Nuevo. Que esta Navidad nos haga abrir los ojos y abandonar lo que es superfluo, lo falso, la malicia y lo engañoso, para ver lo que es esencial, lo verdadero, lo bueno y auténtico. Muchas felicidades, de verdad.

Después de haber hablado en otras ocasiones sobre la Curia romana ad intra, este año quiero compartir con vosotros algunas reflexiones sobre la realidad de la Curia ad extra, es decir, sobre la relación de la Curia con las naciones, con las Iglesias particulares, con las Iglesias orientales, con el diálogo ecuménico, con el Judaísmo, con el Islam y las demás religiones, es decir, con el mundo exterior.

Mis reflexiones se apoyan ciertamente sobre los principios básicos y canónicos de la Curia, sobre la misma historia de la Curia, pero también sobre la visión personal que he procurado compartir con vosotros en los discursos de los últimos años, en el contexto de la reforma que se está realizando.

Con respecto a la reforma me viene a la mente la simpática y significativa expresión de Mons. Frédéric-François-Xavier De Mérode: «Hacer la reforma en Roma es como limpiar la Esfinge de Egipto con un cepillo de dientes». Se pone de manifiesto cuánta paciencia, dedicación y delicadeza se necesitan para alcanzar ese objetivo, ya que la Curia es una institución antigua, compleja, venerable, compuesta de hombres que provienen de muy distintas culturas, lenguas y construcciones mentales y que, de una manera estructural y desde siempre, está ligada a la función primacial del Obispo de Roma en la Iglesia, esto es, al oficio «sacro» querido por el mismo Cristo Señor en bien del cuerpo de la Iglesia en su conjunto (ad bonum totius corporis).

Así pues, la universalidad del servicio de la Curia proviene y brota de la catolicidad del Ministerio petrino. Una Curia encerrada en sí misma traicionaría el objetivo de su existencia y caería en la autorreferencialidad, que la condenaría a la autodestrucción. La Curia, ex natura, está proyectada ad extra en cuanto y mientras está ligada al Ministerio petrino, al servicio de la Palabra y del anuncio de la Buena Noticia: el Dios Enmanuel, que nace entre los hombres, que se hace hombre para mostrar a todos los hombres su entrañable cercanía, su amor sin límites y su deseo divino de que todos los hombres se salven y lleguen a gozar de la bienaventuranza celestial (cf. 1 Tm 2,4); el Dios que hace salir su sol sobre buenos y malos (cf. Mt 5,45); el Dios que no ha venido para que le sirvan sino para servir (cf. Mt 20,28); el Dios que ha constituido a la Iglesia para que esté en el mundo, pero no del mundo, y para ser instrumento de salvación y de servicio.

Cuando saludé recientemente a los Padres y Jefes de las Iglesias Católicas orientales, y pensando precisamente sobre esta finalidad ministerial, petrina y curial, es decir, de servicio, utilicé la expresión de un «primado diaconal», remitiendo inmediatamente a la amada imagen de san Gregorio Magno del Servus servorum Dei. Esta definición, en su dimensión cristológica, es sobre todo expresión de la firme voluntad de imitar a Cristo, quien asumió la forma de siervo (cf. Flp 2,7). Benedicto XVI, cuando habló de ello, dijo que esta frase en los labios de Gregorio no era «una fórmula piadosa, sino la verdadera manifestación de su modo de vivir y actuar. Estaba profundamente impresionado por la humildad de Dios, que en Cristo se hizo nuestro servidor, nos lavó y nos lava los pies sucios».

Esa misma actitud diaconal ha de caracterizar también a todos los que, de varias maneras, trabajan en el ámbito de la Curia romana, que, como recuerda el Código de Derecho Canónico, actuando en nombre y con la autoridad del Sumo Pontífice, «realiza su función […] para el bien y servicio de las Iglesias» (can. 360; cf. CCEO can. 46).

Primado diaconal «con relación al Papa» e igualmente diaconal, por consiguiente, es el trabajo que se realiza dentro de la Curia romana ad intra y hacia el exterior ad extra. Este tema de la diaconía ministerial y curial, me lleva a un antiguo texto presente en la Didascalia Apostolorum donde se afirma: el «diácono sea el oído y la boca del Obispo, su corazón y alma», puesto que la comunión, la armonía y la paz en la Iglesia está unida a esta concordia, ya que el diácono es el custodio del servicio en la Iglesia. Pienso que no es casualidad que el oído sea el órgano para oír sino también para el equilibrio; y la boca el órgano para saborear y para hablar.

Otro texto antiguo añade que los diáconos están llamados a ser como los ojos del Obispo. El ojo mira para transmitir las imágenes a la mente, ayudándola a tomar las decisiones y a dirigir bien a todo el cuerpo.

De estas imágenes se puede sacar la relación de comunión de filial obediencia para el servicio al pueblo santo de Dios. No hay duda, pues, que esta es la que existe también entre todos los que trabajan en la Curia romana, desde los Jefes de Dicasterio y Superiores, a los oficiales y a todos. La comunión con Pedro refuerza y da nuevo vigor a la comunión entre todos los miembros.

Desde este punto de vista, el recurso a la imagen de los sentidos del organismo humano nos ayuda a tener el sentido de la extroversión, de la atención hacia lo que está fuera. En el organismo humano, de hecho, los sentidos son nuestro primer contacto con el mundo ad extra, son como un puente hacia él; son nuestra posibilidad de relacionarnos. Los sentidos nos ayudan a captar la realidad e igualmente a colocarnos en la realidad. Por eso san Ignacio de Loyola recurría a los sentidos para contemplar los Misterios de Cristo y de la verdad.

Esto es muy importante si se quiere superar la desequilibrada y degenerada lógica de las intrigas o de los pequeños grupos que en realidad representan —a pesar de sus justificaciones y buenas intenciones— un cáncer que lleva a la autorreferencialidad, que se infiltra también en los organismos eclesiásticos en cuanto tales y, en particular, en las personas que trabajan en ellos. Cuando sucede esto, entonces se pierde la alegría del Evangelio, la alegría de comunicar a Cristo y de estar en comunión con él; se pierde la generosidad de nuestra consagración (cf. Hch 20,35 y 2 Co 9,7). 

Permitidme que diga dos palabras sobre otro peligro, que es el de los traidores de la confianza o los que se aprovechan de la maternidad de la Iglesia, es decir de las personas que han sido seleccionadas con cuidado para dar mayor vigor al cuerpo y a la reforma, pero —al no comprender la importancia de sus responsabilidades— se dejan corromper por la ambición o la vanagloria, y cuando son delicadamente apartadas se auto-declaran equivocadamente mártires del sistema, del «Papa desinformado», de la «vieja guardia»…, en vez de entonar el «mea culpa». Junto a estas personas hay otras que siguen trabajando en la Curia, a las que se les da el tiempo para retomar el justo camino, con la esperanza de que encuentren en la paciencia de la Iglesia una ocasión para convertirse y no para aprovecharse. Esto ciertamente sin olvidar la inmensa mayoría de personas fieles que allí trabajan con admirable compromiso, fidelidad, competencia, dedicación y también con tanta santidad.

Parece oportuno, entonces, volviendo a la imagen del cuerpo, poner de relieve que estos «sentidos institucionales», a los que podemos comparar en cierto modo los Dicasterios de la Curia romana, deben trabajar de manera conforme a su naturaleza y finalidad: en el nombre y con la autoridad del Sumo Pontífice y siempre por el bien y al servicio de las Iglesias. Ellos están llamados a ser en la Iglesia como unas fieles antenas sensibles: emisoras y receptoras.

Antenas emisoras en cuanto habilitadas para transmitir fielmente la voluntad del Papa y de los Superiores. La palabra «fidelidad», para todos los que trabajan en la Santa Sede, «adquiere un carácter particular, desde el momento que ellos ponen al servicio del Sucesor de Pedro buena parte de sus propias energías, su tiempo y su ministerio cotidiano. Se trata de una grave responsabilidad, pero también de un don especial, que con el tiempo va desarrollando un vínculo afectivo con el Papa, de confianza interior, un idem sentire natural, que se expresa justamente con la palabra “fidelidad”».

La imagen de la antena remite también a otro movimiento, este contrario, es decir el del receptor. Se trata de percibir las instancias, las cuestiones, las preguntas, los gritos, las alegrías y las lágrimas de las Iglesias y del mundo para transmitirlas al Obispo de Roma y permitirle que pueda llevar a cabo con más eficacia su tarea y su misión de «principio y fundamento, perpetuo y visible, de la unidad de fe y de comunión». Con semejante receptividad, que es más importante que el aspecto preceptivo, los Dicasterios de la Curia romana entran generosamente en ese proceso de escucha y de sinodalidad del que ya he hablado.   

Queridos hermanos y hermanas:

He recurrido a la expresión «primado diaconal», a la imagen del cuerpo, de los sentidos y de la antena para explicar la necesidad más bien indispensable, de practicar el discernimiento de los signos de los tiempos, la comunión en el servicio, la caridad en la verdad, la docilidad al Espíritu y la obediencia confiada a los superiores, precisamente para alcanzar los espacios donde el Espíritu habla a las Iglesias (es decir, la historia) y para conseguir el objetivo de trabajar (por la salus animarum).  

Quizá sea útil recordar aquí que los mismos nombres de los diversos Dicasterios y de las Oficinas de la Curia romana dan a entender cuáles son las realidades a favor de las cuales deben trabajar. Es decir, se trata de acciones fundamentales e importantes para toda la Iglesia y diría que para todo el mundo.

Al tener la Curia una tarea realmente muy amplia, me limitaré en esta ocasión a hablar genéricamente de la Curia ad extra, es decir, de algunos aspectos fundamentales, seleccionados, a partir de los cuales será fácil, en un futuro próximo, enumerar y profundizar los otros campos de actuación de la Curia.

1. La Curia y la relación con las Naciones. ...

2. La Curia y las Iglesias particulares.  ...

3. La Curia y las Iglesias orientales. ...

4. La Curia y el diálogo ecuménico. ...

5.La Curia y el Judaísmo, el Islam y las otras religiones. ...

Estos son sólo algunos aspectos, importantes pero no exclusivos, del trabajo de la Curia ad extra. Hoy he elegido estos aspectos, vinculados al tema del «primado diaconal», los «sentidos institucionales» y «fieles antenas emisoras y receptoras».

Queridos hermanos:

Comencé este nuestro encuentro hablando de la Navidad como la fiesta de la fe, ahora quisiera concluirlo evidenciando que la Navidad nos recuerda que una fe que no nos pone en crisis es una fe en crisis; una fe que no nos hace crecer es una fe que debe crecer; una fe que no nos interroga es una fe sobre la cual debemos preguntarnos; una fe que no nos anima es una fe que debe estar animada; una fe que no nos conmueve es una fe que debe ser sacudida. En realidad, una fe solamente intelectual o tibia es sólo una propuesta de fe que para llegar a realizarse tendría que implicar al corazón, al alma, al espíritu y a todo nuestro ser, cuando se deje que Dios nazca y renazca en el pesebre del corazón, cuando permitimos que la estrella de Belén nos guíe hacia el lugar donde yace el Hijo de Dios, no entre los reyes y el lujo, sino entre los pobres y los humildes.

...

¡Gracias! [Bendición] Y, por favor, rezad por mí.

Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les crítiques directes, que fa respecte a la desequilibrada i degenerada lògica de les intrigues que representen un càncer que duu cap a l' autorreferencialitat, així com als traïdors de la confiança que s'aprofiten d'haver estat seleccionats però que es deixen corrompre per l'ambició.

Per una altra banda, sense entrar en aquesta Entrada d'avui en aspectes concrets dels dicasteris, les imatges útils per definir la Curia vaticana del primat diaconal, dels sentits institucionals i de les antenes emissores i receptores. Així com també la necessitat d'una fe en crisis, que interroga, que anima, que es commou.. 

Com va la teva autorreferencialitat?
Com vius el sentit institucional d'Església?
Com de segura és la teva fe?

Quins missatges de Nadal! (2016)

Algú pensarà, que hi pinta ara una Entrada amb el títol d'aquesta? Doncs resulta que el 2 de febrer és el dia de la candelera. Per tant... toca desar el pessebre fins l'any vinent. I també resulta que els publicistes saben que un titular ben cridaner és la millor opció per portar allà un vol. I parlar de Nadal un dia com avui, per a la majoria de la gent, ja sobta.

Recupero en aquest moment el discurs d'aquest Nadal de 2016 del Papa Francesc als treballadors i la curia vaticana, com ja vaig fer el 24/12/14 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal!") i el 29/12/15 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal! (2015)").  Si vols llegir el text sencer, enllaç. Transcric aquelles parts que m'han semblat més significatives:

... Contemplando el rostro del Niño Jesús, san Agustín exclamó: «Inmenso en la naturaleza divina, pequeño en la forma de siervo». También san Macario, monje del siglo IV y discípulo de san Antonio Abad, para describir el misterio de la Encarnación recurrió al verbo griego smikruno, es decir, hacerse pequeño casi reduciéndose a la mínima expresión: «Escuchad con atención: el infinito, inaccesible e increado Dios, por su inmensa e inefable bondad, tomó un cuerpo y diría que se ha disminuido infinitamente en su gloria». La Navidad es la fiesta de la humildad amante de Dios, del Dios que invierte el orden de lo lógico y descontado, el orden de lo debido, de lo dialéctico y de lo matemático. En este cambio reside toda la riqueza de la lógica divina que altera los límites de nuestra lógica humana (cf. Is 55, 8-9). Romano Guardini escribió: «¡Qué reversión de todos los valores familiares para el hombre, no sólo humanos, sino también divinos! Realmente este Dios da la vuelta a todo lo que el hombre trata de construir por sí mismo». En Navidad, estamos llamados a decir «sí», con nuestra fe, no al Dominador del universo, ni siquiera a la más noble de las ideas, sino precisamente a este Dios que es el humilde-amante...

En realidad, Dios quiso nacer pequeño, porque quiso ser amado. De este modo la lógica de la Navidad transforma la lógica mundana, la lógica del poder, la lógica del mandar, la lógica farisea y la lógica causalista o determinista... 

Todo esto manifiesta que la reforma de la Curia es un proceso delicado que debe ser vivido con fidelidad a lo esencial, con un continuo discernimiento, con valentía evangélica, con sabiduría eclesial, con escucha atenta, con acciones tenaces, con silencio positivo, con firmes decisiones, con mucha oración ―con mucha oración―, con profunda humildad, con clara visión de futuro, con pasos concretos hacia adelante e incluso ―cuando sea necesario― retrocediendo, con voluntad decidida, con vibrante vitalidad, con responsable autoridad, con total obediencia; pero, en primer lugar, abandonándose a la guía segura del Espíritu Santo, confiando en su necesaria asistencia. Por esto, oración, oración, oración.

ALGUNOS CRITERIOS-GUÍA DE LA REFORMA:

1.Individualidad (conversión personal): El alma de la reforma son los hombres a los que va dirigida y la hacen posible. En efecto, la conversión personal sostiene y fortalece a la comunitaria.

2.Pastoralidad (conversión pastoral): El compromiso de todo el personal de la Curia ha de estar animado por una pastoralidad y una espiritualidad de servicio y de comunión, ya que este es el antídoto contra el veneno de la vana ambición y de la rivalidad engañosa. 

3.Misionariedad: El cristocentrismo es la finalidad principal de todos los servicios eclesiásticos, es decir, llevar la buena nueva a todos los confines de la tierra

4.Racionalidad:  Se veía la necesidad de una racionalización de los organismos de la Curia Romana, para poner de relieve que cada Dicasterio tiene sus propias competencias. Dichas competencias deben ser respetadas y, también, distribuidas de forma racional, eficaz y eficiente. 

5.Funcionalidad: La funcionalidad requiere también la revisión continua de las funciones y de la relevancia de las competencias y de la responsabilidad del personal y, por lo tanto, la realización de traslados, incorporaciones, interrupciones e incluso promociones.

6.Modernidad (actualización): Es la capacidad de saber leer y escuchar los «signos de los tiempos». En este sentido: «proveemos con prontitud a que los Dicasterios de la Curia Romana se acomoden a las situaciones de nuestro tiempo y se adapten a las necesidades de la Iglesia universal

7.Sobriedad: En esta perspectiva es necesaria una simplificación y agilización de la Curia... todo con vistas a la indispensable sobriedad necesaria para un testimonio más correcto y auténtico.

8.Subsidiariedad: Reorganización de competencias específicas... para lograr autonomía, coordinación y subsidiariedad en las competencias y más interrelación en el servicio.

9.Sinodalidad: El trabajo de la Curia tiene que ser sinodal: reuniones periódicas de los Jefes de Dicasterio, presididas por el Romano Pontífice. Encuentros más frecuentes y sistemáticos. La sinodalidad también debe vivirse dentro de cada Dicasterio, dando mayor frecuencia a la Sesión ordinaria.

10.Catolicidad: Entre los colaboradores, además de sacerdotes y personas consagradas, la Curia debe reflejar la catolicidad de la Iglesia a través de la contratación de personal proveniente de todo el mundo, de diáconos permanentes y fieles laicos y laicas, cuya selección debe hacerse cuidadosamente sobre la base de una vida espiritual y moral ejemplar, y de su competencia profesional.

11.Profesionalidad: Es esencial que cada Dicasterio adopte una política de formación permanente del personal, para evitar el anquilosamiento y la caída en la rutina del funcionalismo. Por otra parte, es esencial archivar definitivamente la práctica del "promoveatur ut amoveatur". Esto es un cáncer.

12.Gradualidad (discernimiento):  La gradualidad es el resultado del indispensable discernimiento que implica un proceso histórico, plazo de tiempo y de etapas, verificación, correcciones, pruebas, aprobaciones ad experimentum. En estos casos, por lo tanto, no se trata de indecisión sino de flexibilidad necesaria para lograr una verdadera reforma. 

Deseo concluir sencillamente con una palabra y una oración. La palabra es la de reiterar que la Navidad es la fiesta de la humildad amorosa de Dios. Para la oración he elegido la convocación navideña del padre Matta El Meskin (monje contemporáneo), que dirigiéndose al Señor Jesús, nacido en Belén, así se expresa: «si para nosotros la experiencia de la infancia es algo difícil, para ti no lo es, Hijo de Dios. Si tropezamos en el camino que lleva a la comunión contigo según tu pequeñez, tú eres capaz de quitar todos los obstáculos que nos impiden de hacer esto. Sabemos que no tendrás paz hasta que no nos encuentres según tu semejanza y pequeñez. Permítenos hoy, Hijo de Dios, acercarnos a tu corazón. Haz que no nos creamos grandes por nuestras experiencias. Concédenos, en cambio, que seamos pequeños como tú, para que podamos estar cerca de ti y recibir de ti humildad y mansedumbre en abundancia. No nos prives de tu revelación, la epifanía de tu infancia en nuestros corazones, para que con ella podamos curar todo tipo de orgullo y de arrogancia. Tenemos mucha necesidad […] de que reveles en nosotros tu sencillez, llevándonos a nosotros, también a la Iglesia y al mundo entero, a ti ... Amen». 

A mi aquests missatges em deixen bocabadat. El papa, un cap d'Estat, un monarca absolut, no ho oblidem, dient aquestes coses. 

Vull dedicar aquesta entrada a tots els que tenen responsabilitats de govern, de coordinació, d'animació d'entitats i persones.

Bon Nadal, i tant de bo sapiguem tots mantenir aquest esperit al llarg de tot l'any, de tota la vida!

Quins missatges de Nadal! (2015)

Un cop més, durant aquests dies de Nadal i cap d'any, el Papa Francesc fa els seus habituals discursos. Un d'aquests és el que va adreçar als membres de la Cúria Vaticana dilluns 21, amb el que va voler donar continuïtat als seus dos discursos dels anys anteriors.

L'entrada del Bloc de 22 de desembre de 2014 "Quins missatges de Nadal!" recull un resum del missatge de l'any anterior. Si vols llegir el text del d'enguany ves-hi al següent enllaç. Transcric les parts que m'han semblat més significatives:

...En la meva primera trobada amb vosaltres, el 2013, vaig voler subratllar dos aspectes importants i inseparables del treball curial: la professionalitat i el servei, indicant com a model a imitar la figura de sant Josep. En lloc d’això l’any passat, per preparar-nos al sagrament de la Reconciliació, vàrem parlar d’algunes temptacions i “malalties” – el “catàleg de les malalties curials”; avui en canvi parlaré dels “antibiòtics curials” – que podrien afectar a cada cristià, a cada cúria, comunitat, congregació, parròquia i moviment eclesial. Malalties que requereixen prevenció, supervisió, atenció i, per desgràcia, en alguns casos, intervencions doloroses i perllongades. 

...Seria una gran injustícia no expressar un agraïment sentit i un encoratjament necessari a totes les persones sanes i honestes que treballen amb dedicació, devoció, fidelitat i professionalitat, oferint a l’Església i al Successor de Pere la satisfacció per la seva solidaritat i obediència, així com les seves generoses oracions.

D’altra banda, la resistència, el cansament i les caigudes de les persones i dels ministres representen també lliçons i ocasions de creixement, i mai de desànim. Són oportunitats per tornar a l’essencial, que ‎significa prendre consciència del coneixement que tenim de nosaltres mateixos, de Déu, del proïsme, del sensus Ecclesiae i del sensus fidei.

D’aquest tornar a l’essencial voldria parlar-vos-en avui, ara que som a l’inici del pelegrinatge de l’Any Sant de la Misericòrdia, inaugurat per l’Església fa pocs dies, i que representa per a ella i per a tots nosaltres una forta crida a l’agraïment, a la conversió, a la renovació, a la penitència i a la reconciliació. 

Així, en el context d’aquest Any de la Misericòrdia i de la preparació al Sant Nadal, que ja és a prop, vull presentar-vos una ajuda pràctica per poder viure fructuosament aquest temps de gràcia. Es tracta d’una “llista de les virtuts necessàries” per a qui presta servei a la Cúria i per a tots aquells que volen fer fecunda la seva dedicació o el seu servei a l’Església. 

1. Missionarietat i pastoralitat. La fe és un do, però la mesura de la nostra fe es prova també amb la capacitat que tenim de comunicar-la. Cada batejat és missioner de la Bona Nova en primer lloc amb la seva vida, amb el seu treball i amb el seu joiós i convençut testimoni.

2. Idoneïtat i sagacitat. La idoneïtat requereix l’esforç personal per adquirir els requisits necessaris i requerits per a l’exercici de la major part de les seves tasques, amb la intel·ligència i la intuïció. És contrària a les recomanacions i al suborn. La sagacitat és la promptitud de la ment per comprendre i enfrontar-se a les situacions amb saviesa i creativitat. Idoneïtat i saviesa representen també la resposta humana a la gràcia divina, quan cadascun de nosaltres segueix aquella famosa dita: “fer-ho tot com si Déu no existís i, a continuació, deixar-ho tot a Déu com si jo no existís”. 

3. Espiritualitat i humanitat. L’espiritualitat és la columna vertebral de qualsevol servei en l’Església i en la vida cristiana. Ella és el que alimenta tot el que fem, li dóna suport i el protegeix de la fragilitat humana i de les temptacions quotidianes. La humanitat és el que encarna l’autenticitat de la nostra fe. Qui renuncia a la pròpia humanitat renuncia a tot. La humanitat és el que ens fa diferents de les màquines i dels robots que no senten i no es commouen. 

4. Exemplaritat i fidelitat. El beat Pau VI va recordar a la Cúria – l’any 63 – «la seva vocació a l’exemplaritat». Exemplaritat per evitar els escàndols que fereixen les ànimes i amenacen la credibilitat del nostre testimoni. Fidelitat a la nostra consagració, a la nostra vocació, recordant sempre les paraules de Crist: «Qui és fidel en les coses petites, és fidel també en les coses importants; i qui és deshonest en les coses petites, és deshonest també en les coses importants» (Lc 16,10).

5. Racionalitat i amabilitat. La racionalitat serveix per evitar els excessos emotius i l’amabilitat per evitar els excessos de la burocràcia i de les programacions i planificacions. Són qualitats necessàries per a l’equilibri de la personalitat. Tots els excessos són  indici d’algun desequilibri, ja sigui l’excés en la racionalitat, ja sigui en l’amabilitat.

6. Innocuïtat i determinació. La innocuïtat que ens fa cautes en el judici, capaços d’abstenir-nos d’accions impulsives i precipitades. És la capacitat de treure el millor de nosaltres mateixos, dels altres i de les situacions actuant amb atenció i comprensió. És el fer als altres allò que voldries que et fessin a tu (cfr Mt 7,12 e Lc 6,31). La determinació és l’obrar amb voluntat decidida, amb visió clara i amb obediència a Déu, i només per la llei suprema de la salus animarum (cfr CIC, can. 1725).

7. Caritat i veritat. Dues virtuts indissolubles de l’existència cristiana: “fer la veritat en la caritat i viure la caritat en la veritat” (cfr Ef 4,15). Fins al punt que la caritat sense veritat esdevé ideologia de la bondat destructiva i la veritat sense caritat esdevé la voluntat cega de “jutjar-ho” tot.

8. Honestedat i maduresa. L’honestedat és la rectitud, la coherència i l’obrar amb sinceritat absoluta respecte a nosaltres mateixos i a Déu. Qui és honest no obra rectament només sota la mirada del vigilant o del superior; l’honest no té por de ser sorprès, perquè no enganya mai el qui confia en ell. L’honest no és mai prepotent sobre les persones o sobre les coses que li han estat confiades per administrar, com el «servent dolent» (Mt 24,48). L’honestedat és la base sobre la qual es recolzen totes les altres qualitats. Maduresa és l’esforç trobar l’harmonia entre les nostres capacitats físiques, psíquiques i espirituals. És la meta i l’èxit d’un procés de desenvolupament que no s’acaba mai i que no depèn de l’edat que tinguem.

9. Respectuositat i humilitat. La respectuositat és la qualitat de les ànimes nobles i delicades; de les persones que miren de demostrar un respecte autèntic als altres, a la seva feina, als superiors i als subordinats, als documents, al secret i a la privacitat; les persones que saben escoltar atentament i parlar educadament. La humilitat és la virtut dels sants i de les persones plenes de Déu, que com més creix la seva importància més creix en ells la consciència de no ser res i de no poder fer res sense la gràcia de Déu (cfr Gv 15,8).

10.“Dadivositat” – tinc el vici dels neologismes –  i atenció. Com més confiança tenim en Déu i en la seva providència som més generosos d’esperit i som més oberts a donar, sabent que com més es dóna més es rep. L’atenció és tenir cura dels detalls i oferir el millor de nosaltres i no abaixar mai la guàrdia sobre els nostres vicis i mancances. Sant Vicenç de Paul pregava així: “Senyor, ajuda’m adonar-me’n ara: d’aquells que tinc a prop meu, d’aquells que estan preocupats i ‎desorientats, d’aquells que sofreixen sense manifestar-ho, d’aquells que se senten aïllats sense voler-ho”.

11. Impavidesa i promptitud. Ésser impàvid significa no espantar-se davant les dificultats, com Daniel a la fossa dels lleons, com David davant de Goliat; significa obrar amb audàcia i determinació i sense tebiesa «com un bon soldat» (2 Tm 2,3-4); significa saber donar el primer pas sense demora, com Abraham i com Maria. La promptitud és el saber obrar amb llibertat i agilitat sense inclinació a les coses materials que passen. Ésser prompte vol dir estar sempre a punt, sense sobrecarregar-vos mai de coses inútils i tancant-vos en els propis projectes, i sense deixar-se dominar per l’ambició.

12. I finalment atendibilitat i sobrietat. Fiable és aquell que sap mantenir els compromisos amb serietat i fiabilitat quan és observat però sobre tot quan es troba sol; és aquell que irradia al voltant seu un sentit de tranquil·litat perquè no traeix mai la confiança que li ha estat donada. La sobrietat és la capacitat de renunciar al que és superflu i de resistir a la lògica consumista dominant. La sobrietat és mirar el món amb els ulls de Déu i amb la mirada dels pobres i amb els pobres. La sobrietat és un estil de vida que indica la primacia de l’altre com a principi jeràrquic i expressa l’existència com l’atenció i el servei als altres. Qui és sobri és una persona coherent i essencial en tot, perquè sap reduir, recuperar, reciclar, reparar i viure amb el sentit de la mesura. 

Estimats germans, la misericòrdia no és un sentiment passatger, sinó que és la síntesi de la Bona Notícia, és l’opció de qui vol tenir els sentiments del Cor de Jesús, de qui vol seguir seriosament el Senyor que ens demana: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare» (Lc 6,36; cfr Mt 5,48). Afirma el pare Ermes Ronchi: «La Misericòrdia és: escàndol per a la justícia, bogeria per a la intel·ligència, consol per a nosaltres deutors. El deute d’existir, el deute de ser estimats només es paga amb la misericòrdia».

Així doncs, que la misericòrdia guiï els nostres passos, inspiri les nostres reformes, il·lumini les nostres decisions. Que sigui la columna vertebral del nostre treball. Que ens ensenyi quan hem d’anar endavant i quan hem de fer passes enrere. Que ens faci llegir la petitesa de les nostres accions en el gran projecte de salvació de Déu i en la majestuositat i en el misteri  de la seva obra.

Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les d'espiritualitat i humanitat. Espiritualitat que ens apropa al misteri de Déu, només visible en el Verb Encarnat que és el Fill Jesús i en l'esperit que continua bufant avui en dia. Humanitat que ens fa ser menys animals i més persones, més humans. Algú va dir que ser cristià no és més que un grau més compromès de ser humà.

Quines veus tu més importants en la relació amb els altres?

A 10 anys de frère Roger

Aquest passat mes d'agost ha fet 10 anys de l'assassinat a ganivetades del germà Roger de Taizé, a mans d'una dona mentalment malalta.

El germà Roger, Roger Schutz, suís protestant, es va convertir al llarg de la seva vida en un referent per a milions de persones des de la tasca desenvolupada a través de la comunitat ecumènica de Taizé i el seu carisma de Déu com amor infinit.

TEXT EN MEMÒRIA DE LA MORT DEL G.ROGER

En muchos de los mensajes que recibimos el año pasado se comparaba la muerte del hermano Roger con las de Martin Luther King, Monseñor Romero o Gandhi. Con todo, no se puede negar que hubo una diferencia. Estos últimos se encontraban involucrados en un combate de origen político, ideológico, y fueron asesinados por sus adversarios, que no podían soportar sus opiniones ni su influencia. 

Algunos dirán que es inútil buscar una explicación al asesinato del hermano Roger. El mal frustra siempre toda explicación. Un justo del Antiguo Testamento decía que lo odiaban «sin razón», y San Juan puso semejante afirmación en boca de Jesús: «Me odiaron sin causa». 

Sin embargo, tratando al hermano Roger, hay un aspecto de su personalidad que me llamó siempre la atención, y me pregunto si ello no explica por qué fue agredido. El hermano Roger era un inocente. No porque no hubiera faltas en él. El inocente es alguien para quien las cosas son más evidentes e inmediatas que para los demás. Para el inocente la verdad es evidente. No depende de razonamientos. El hermano Roger la «veía», por así decirlo, y le costaba darse cuenta de que otros tuvieran una manera más laboriosa de ver las cosas. Para él, lo que él decía era simple y claro, y se asombraba de que otros no lo percibieran así. Se comprende fácilmente que, a menudo, el hermano Roger se encontrara desarmado o se sintiera vulnerable. No obstante, su inocencia, en general, no tenía nada de ingenuo. Para él, lo real no tiene la misma opacidad que para el resto. Él «veía a través». 

Tomaré el ejemplo de la unidad de los cristianos. Para el hermano Roger era evidente que si esta unidad era querida por Cristo, tenía que poder ser vivida sin demora. Los argumentos que se le oponían tuvieron que parecerle artificiales. Para él, la unidad de los cristianos era ante todo una cuestión de reconciliación. Y en el fondo tenía razón, ya que nosotros, por el contrario, muy pocas veces nos preguntamos si estamos dispuestos a pagar el precio de la unidad. Una reconciliación que no nos afectara en nuestra propia carne, ¿merece llevar tal nombre? 

Decían de él que no tenía un pensamiento teológico. Pero, ¿acaso no veía él mucho más claro que aquellos que decían eso? Los cristianos, desde hace siglos, han tenido la necesidad de justificar sus divisiones aumentando artificialmente lo que les oponía. Sin darse cuenta entraron en un proceso de rivalidad y la evidencia de dicho fenómeno se les ha ido de las manos. No han podido «ver a través». La unidad les parecía imposible. 

El hermano Roger era un hombre realista. Tenía en cuenta aquello que quedaría irrealizable, sobre todo desde el punto de vista institucional. Pero él no podía detenerse en ello. Esa inocencia le daba una fuerza persuasiva muy particular, una especie de dulzura que no se daba nunca por vencida. Hasta el fin, vio la unidad de los cristianos como una cuestión de reconciliación. Y la reconciliación es un camino que cada cristiano puede hacer. Si todos lo realizaran de verdad, la unidad estaría muy cerca. 

Había otro aspecto de esa manera de ver del hermano Roger en el cual se podía palpar todavía mejor su personalidad en toda su radicalidad: todo aquello que podía sembrar una duda sobre el amor de Dios le era insoportable. Aquí tocamos el tema de la comprensión inmediata de las cosas de Dios. No era un rechazo a reflexionar, sino que sentía muy fuerte en sí mismo que un cierto lenguaje que se considera correcto, por ejemplo sobre el amor de Dios, podría, en realidad, oscurecer lo que personas no prevenidas esperaban de este amor. 

Si el hermano Roger insistió tanto sobre la bondad profunda de cada ser humano, habría que verlo con la misma óptica. No se hacía ilusiones acerca del mal. Por naturaleza, era más bien vulnerable. Pero tenía la certeza de que si Dios ama y perdona, significa que rechaza volver sobre el mal. Todo perdón verdadero despierta el fondo del corazón humano, este fondo que está hecho para la bondad. 

Esta insistencia sobre la bondad impresionaba a Paul Ricoeur. Nos dijo un día en Taizé que era ahí donde él veía el sentido de la religión: «Liberar el fondo de bondad de los hombres, ir allí donde está totalmente oculta». En el pasado, algunas predicaciones cristianas recalcaban constantemente que la naturaleza humana era fundamentalmente mala. Se hacía para garantizar la pura gratuidad del perdón. Pero dicha prédica llevó a que mucha gente se alejara de la fe, incluso si escuchaban hablar del amor, tenían la impresión de que ese amor tenía reservas y que el perdón que se anunciaba no era total. 

Lo más precioso de la herencia del hermano Roger se encuentra, quizás ahí: ese sentido del amor y del perdón, dos realidades que eran evidentes para él y que captaba con una inmediatez que, a menudo, se nos escapaba. En este campo era verdaderamente el inocente, siempre sencillo, desarmado, leyendo en el corazón de los demás, capaz de una extrema confianza. Su bellísima mirada lo transparentaba. Si él se sentía tan a gusto con los niños, era porque ellos vivían las cosas con la misma inmediatez; ellos no pueden protegerse ni pueden creer en algo que es complicado; sus corazones van directo hacia lo que les conmueve. 

La duda no estaba jamás ausente en el hermano Roger. Por eso le gustaba tanto la frase: «¡No dejes que me hablen mis tinieblas!» Porque las tinieblas son las insinuaciones de la duda. Pero esta duda no tapaba la evidencia con la que él sentía el amor de Dios. Quizás, la duda, reclamaba un lenguaje que no dejase convivir ninguna ambigüedad. La evidencia de la que hablo no se sitúa a nivel intelectual, sino más profundamente, a nivel del corazón. Y, como todo lo que no puede ser protegido por fuertes razonamientos o certezas bien construidas, esta evidencia era necesariamente frágil. 

En los evangelios, la simplicidad de Jesús incomoda. Algunos de los que le escuchaban se sentían cuestionados. Era como si los pensamientos de sus corazones hubieran sido develados. El lenguaje claro de Jesús y su manera de leer los corazones constituía, para ellos, una amenaza. Un hombre que no se deja atrapar por los conflictos aparece como peligroso para algunos. Este hombre fascina, pero la fascinación puede volverse fácilmente hostilidad. 

El hermano Roger fascinó ciertamente por su inocencia, por su percepción de inmediatez, por su mirada. Creo que él vio en los ojos de algunos que la fascinación podía transformarse en desconfianza o en agresividad. Para alguien que lleva sobre sí mismo conflictos irresolubles, su inocencia debió volverse insoportable. No bastaba con insultar a este inocente. Hacia falta eliminarlo. El doctor Bernard de Senarclens escribió: «Si la luz es demasiado viva, y pienso que la que emanaba el hermano Roger podía encandilar, no siempre es fácil soportarla. Entonces no queda otra solución que apagar esa fuente luminosa suprimiéndola.» 

Quise escribir esta reflexión porque me permite sacar a la luz un aspecto de la unidad de la vida del hermano Roger. Su muerte ha sellado misteriosamente lo que él siempre fue. Porque no lo mataron por una causa que él defendía. Lo mataron por lo que era.

hermano François, de Taizé, 16 de agosto de 2015

---

Diada de Sant Marcel·lí 2015

Avui els Maristes d'arreu estem de festa. Recordem la mort terrenal de Sant Marcel·lí Champagnat el 6 de juny de 1840. Repasso algunes dades importants de la seva biografia.

Champagnat va néixer a la petita població de Marlhes, a prop de Lyó, dins d’una típica família treballadora, nombrosa, senzilla i cristiana. Per tant, el seu destí  hagués estat viure de camperol. Però, tot i els seus dèficits acadèmics, entrà en el seminari es va fer sacerdot i un cop com a coadjutor a La Vallà, veient les greus deficiències acadèmiques i pastorals, decidí crear la congregació dels “Petits Germans de Maria” de la qual nosaltres rebem herència i som ara actors principals.

Coneixem prou bé algunes de les seves experiències: quan de nen no va voler tornar a escola després d’una dura experiència, la feina de pastor, la profunda professió a Maria, la crida del jove Montagne, quan es va perdre a la neu...  Aquestes són algunes dades de la seva època de formació:

• El 1804, quan ell té 15 anys, un sacerdot en busca de vocacions que passa pel poble li diu “Fill meu, has d’estudiar llatí i fer-te sacerdot; Déu així ho vol”. Com ja sabem, Marcel·lí respon que sí. El que no és tan conegut és que un cunyat seu, el mestre Arnaud afirma rotundament que Marcel·lí no és apte pels estudis. 
• Entra al seminari menor de Verrières el 1805 amb 17 anys. Ha de seure i treballar amb altres seminaristes de menor edat, tot i el seu 1’79 m d’altura! Aquell curs fracassa com estudiant i el director li recomana que abandoni. 
• Tot i aquesta segona recomanació d’abandonament, ell decideix continuar lluitant i, el 1816, amb 27 anys i després de 10 d’estricta formació és ordenat sacerdot. El seu somni.
• tot just un dia després de l’ordenació, en el santuari de Nostra Senyor de Fourvièr 12 11 sacerdots joves com ell prometen promoure la Societat de Maria, com ja portaven ideant els últims 2 anys de formació. Marcel·lí es dedicaria a la branca dels germans.

I aquestes algunes dels seus primers temps de missió apostòlica:

• Un cop ordenat, comença la tasca com a coadjutor en el poblet de la Valla-en-Gier. En poques setmanes revoluciona la parròquia: predica, visita els malalts, fa catequesi infantil, instaura la celebració del mes de Maria, afavoreix la lectura, lluita pel descans dominical, també contra les borratxeres i altres mals hàbits d’aquella època com els balls.
• El 2 de gener de 1817 Marcel·lí crea la primera comunitat amb els germans Luís i Juan Maria. Aquests germans tenien només 15 i 22 anys. Aquell primer any serien només 2, ja que Marcel·lí no vivia amb ells.
• Durant el 1918 ingressen 3 altres germans (tots menors de 25 anys) i el novembre de 1918, passat 1 any i mig de formació, funden les 2 primeres escoles: les de Marlhes i La Valla. A partir d’aquell moment, el creixement seria ja impossible de parar.

Finalment, l’any 1839, amb greus problemes de salut, Marcel·lí és substituït som a Superior pel germà Francesc. Pocs mesos després aniria a la casa del Pare. En aquell moment la congregació ja tenia 48 escoles, 280 germans i més de 7000 alumnes per tota França.

Per a la reflexió...

• Has descobert quelcom nou en la vida de Marcel·lí? 
• Hi ha quelcom que t’hagi cridat l’atenció? Per què ha estat així?
• En aquestes línies es posa de manifest la joventut dels protagonistes dels inicis de l’Institut. Avui en dia tenim cor jove els que liderem aquesta història?
• Què en pots treure de profit per a la teva persona i per a la teva vida?

---

Camí del bi centenari, l'Institut ha titulat aquest curs escolar 2014-15 que està a punt d'acabar com a Any Montagne (veure Entrada). S'ha volgut aprofundir i rememorar la trobada amb el jove Jean Baptiste, fet que va fer vessar el got de la intuïció de Marcel·lí en que calia fer quelcom per la missió del Regne de Déu.

Necessitem referents: gna.Paciencia Melgar

"No és problema només d'Àfrica"

Testimoni de Paciencia Melgar en el programa Signes dels Temps de TV3 del passat diumenge 15/02/2015 sobre la seva tasca com a infermera i religiosa amb l'Ebola i també, el 2014, com a persona infectada per la malaltia. 

La religiosa, natural de Guinea Equatorial, és membre de la congregació de les Missioneres de la Immaculada Concepció (MIC) fundada a Mataró i treballa habitualment a l'hospital Saint Joseph de Monròvia (Libèria). El govern espanyol va atorgar-li la nacionalitat espanyola el novembre passat.

Aquests mesos està realitzant una sèrie de xerrades i testimonis arreu d'Espanya en un procés de sensibilització de la nostra societat, de la mà de l'ONG Fundación Signos Solidarios.

Veure el vídeo des de TV3 a la Carta

En aquesta extensa entrevista ens parla sobre un munt de coses, per exemple de:

• la tasca missionera i d'acompanyament de les persones que l'Església realitza a països com Libèria, 
• les seves ganes de tornar-hi a Monròvia a continuar treballant per la gent,
• la importància de la fe i la pregària, en el seu cas concret amb el Rosari,
• l'aportació que ella ha pogut fer amb el seu propi plasma sanguini per a salvar altres persones infectades,
• la tasca de sensibilització que està fent aquests temps a casa nostra,
• la realitat de disposar  d'una nacionalitat com la espanyola. No guarda cap mena de rancor a les autoritats espanyoles per no haver-la volgut expatriar en el mateix avió que sí ho van ser el missioners espanyols Juliana i Miguel.
• la gent que viu pendent d'una pastilla per poder sobreviure un dia més, 
• altres malalties com la SIDA, la malària. la diabetis... que actuen d'una forma greu i extremadament generalitzada,
• l'oblit en el que la gent del Nord tenim a la gent del Sud, abans dits països subdesenvolupats,
• la necessitat mútua que ens tenim la gent dels països del Nord i del Sud,

Pares: La paraula NO, és útil, molt útil

El 3/08/2014 publicava  en aquest mateix Bloc l'entrada amb el títol "Famílies de matricula". 

El 29/01/2015 apareixia una amb el títol "Molta pantalla, més males notes". 

L'entrada d'avui es basa en la Contra del diari La Vanguardia d'11 de febrer de 2015, amb una entrevista a  Pedro García Aguado, terapeuta televisiu del programa de La Cuatro, "Hermano Mayor". 

Abans va ser olímpic de waterpolo i va tenir problemes amb les drogues. Després de caure en el pou, adonar-se'n i d'un llarg temps d'esforç i lluita acompanyada, va poder-se'n sortir i ara es dedica a ajuda joves amb problemes d'autoestima. 

Llegir la Contra de La Vanguardia CAT 
Leer la Contra de La Vanguardia CAST

Segons ell, el fracàs del pare comença el primer dia que per comoditat no li diu un no necessari a un fill perquè així li evita enfrontar- e al principi de realitat.

Per tant, hi continua, la disciplina ha de començar des del moment que els infants són capaços d’entendre un no. Necessiten límits, normes, directrius clares de conducta i supervisió. Afegiria jo, amb una dosi d'amor i una altra de comprensió.

Tot i assegurar que no és un expert i que no vol atribuir-se títols que no té, s'atreveix a suggereix tota una sèrie de propostes educatives no tant per als nois, si no més be per als pares.

Necessitem referents: Mayra Gomez Kemp

"En la vida de todos, llueve"

Impressionant testimoni de l'actriu i presentadora Mayra Gomez Kemp sobre l'addicció al tabac i les seves conseqüències, el càncer de llèngua. Va ser dimarts 21 d'octubre de 2014 al programa "8 al dia" del periodista Josep Cuní a la televisió 8TV.

La televisió a Espanya tenia fa uns 30 anys un programa estrella, Un, dos, tres… responda otra vez. Uns 25 milions de persones posaven cada divendres a la nit la tele per veure aquest programa. 

Ara, ha escrit un llibre de memòries per celebrar 2 coses: haver vençut un càncer de llengua i de gola i ser reconeguda com la primera dona que va presentar un programa estrella de televisió. 

En aquesta excepcional entrevista ens parla també de la democràcia i la dictadura, de l'exili, del masclisme, de les tradicions, de la malaltia, de la vida, de les oportunitats que podem aprofitar fruit dels problemes que se'ns presenten... un cant a la vida!

Jesús i l'esquerra radical

Entrevista a la benedictina Teresa Forcades a Crític, mitjà de comunicació independent especialitzat en periodisme d'investigació.

Algunes perles d'aquesta religiosa del monestir de Montserrat, teòloga i metgessa. Cofundadora del moviment catalanista Procés Constituent:

• Sigui o no sigui un consol, el fet és que la religió ha anat perdent adeptes. Som més incrèduls?
• Es pot creure en un Déu “totpoderós” que permet tanta misèria en el món.
• Des de la reclusió monàstica sí que es pot copsar la realitat social i participar dels canvis.
• Sobre les ostentacions que hi ha a l'Església. 
• Sobre possibles canvis dins l'Església, patriarcalisme, misogínia...
• Pressions per parlar del que no convé: institució, avortament, farmacèutiques, dret a decidir...

Si vols llegir l'entrevista completa.... enllaç

Quins missatges de Nadal! (2014)

El Papa Francesc està fent aquests dies els seus missatges de Nadal i any Nou. El més coneguts per la seva presència mediàtica són la missa de la nit de Nadal, la benedicció "Urbi et Orbi" del dia de Nadal i l'Àngelus del primer dia d'any.

Però ha arribat enguany als mitjans l'habitual missatge de Nadal als membres de la Cúria Vaticana, portat a terme dilluns dia 22. Aquells que esperaven un missatge de Nadal habitual es van quedar veritablement bocabadats. El títol oficial del discurs era "La Cúria Romana i el Cos de Crist", però podia titular-se "Les possibles malalties de la Cúria Romana". Si vols llegir el text sencer, enllaç. Transcric aquelles parts que m'han semblat més significatives:

... La Cúria és cridada a millorar-se, a millorar-se sempre i a créixer en comunió, santedat i saviesa per realitzar plenament la seva missió. Ja que també ella, com tot cos, com tot cos humà, es troba exposada també a les malalties, al mal funcionament, al malestar. I aquí em voldria referir a algunes d’aquestes probables malalties, malalties guaribles. Són les malalties més habituals en la nostra vida de Cúria, que afebleixen el nostre servei al Senyor. Ens ajudarà a preparar-nos per al Sagrament de la Reconciliació, que serà una bona manera de preparar-nos per al Nadal.

1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable” oblidant els necessaris i habituals controls. Una Cúria que no fa autocrítica, que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt.

2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42).

3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12).

4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdevé talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8).

5. La malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva harmoniosa funcionalitat i la seva serenitat, esdevenen una orquestra que fa aldarull, car els seus membres no col·laboren i no viuen l’esperit de comunió o d’equip. Quan el peu diu al braç: “no en tinc necessitat, de tu”, o la mà diu al cap: “mano jo”, provoquen d’aquesta manera malestar i escàndol.

6. Existeix també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Ho veiem en aquellsque construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.

7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4).

8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les persones concretes.

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però és la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!.

10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·laboradors per obtenir-ne la submissió, i el resultat final és una autèntica complicitat.

11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. 

12. La malaltia del rostre de funeral. M’explico, de les persones que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractat els altres –sobretot aquells que consideren inferiors- amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humorisme! Fa molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs More.

13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. 

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols- especialment en els nostres germans més petits.

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment, quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. 

Germans, aquestes malalties i aquestes temptacions són naturalment un perill per tot cristià i per tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial, i poden colpir tant a nivell personal com comunitari.

Cal deixar clar que és només l’Esperit Sant, aquell que pot guarir tota malaltia. I l’Esperit Sant que sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. I és Ell que fa entendre que cada membre participa a la santificació del cos i al seu afebliment. La guarició és també fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura.

Sí, sí, això és el que els va dir Francesc als cardenals i caps dels diversos departaments vaticans!!! 

Una mica més tard, va tenir també unes paraules per aquells que treballen també al Vaticà sense ser vists, als que anomenà irònicament "desconeguts, invisibles": jardiners, treballadors de la neteja, uixers, vigilants i molts altres. Si vols veure les imatges, enllaç.

... Gràcies al vostre  treball diari i al vostre esforç reflexiu. Així la Cúria s'expressa com un cos viu, i en camí: un veritable mosaic de diferents fragments, necessàries i complementàries.

La pau que necessita el nostre entusiasme (el de la Cúria), la nostra atenció, per escalfar el cor de gel, per animar les ànimes afligides i donar brillantor als ulls sense brillantor amb la llum del rostre de Jesús! Amb aquesta pau en el meu cor m'agradaria saludar-vos a tots vosaltres i a les vostres famílies. Vull donar-vos les gràcies i donar-vos una abraçada!

No vull acabar aquestes paraules d'esperança sense demanar perdó per les meves faltes, i les dels meus companys de treball, i fins i tot per a alguns escàndols, ho fan molt de mal. Perdoneu-me!. 

Bon Nadal i si us plau pregueu per mi! Preguem a la Mare de Déu: "Déu vos salve, Maria, ... "

A mi aquests missatges també m'han deixat bocabadat. El papa, un cap d'Estat, un monarca absolut,  no ho oblidem, dient aquestes coses. Gràcies Francesc! En trec jo també reflexions per a la meva vida!

Vull dedicar aquesta entrada a tots els que tenen responsabilitats de govern, de coordinació, d'animació de persones.

Bon Nadal, i tant de bo sapiguem tots mantenir aquest esperit al llarg de tot l'any, de tota la vida!