dilluns, 27 de febrer del 2017

Doc: I want to be a pilot

El curtmetratge "I want to be a pilot" del l'espanyol Diego Quemada-Diez és la història d'un noi que té un somni. L'Omondi (de nom real Collins Otieno) veu cada dia passar per sobre de la barriada on viu, grans avions comercials que van i venen... 

El seu somni és com els que tenen tots els nois i noies per quan siguin grans. Quina serà el seu somni? I quina la raó?

Aquest curtmetratge (11 minuts) va guanyar el II Festival Internacional de Curtmetratges de 2007 que organitzà l'ONG Intermon arreu de l'Estat. Les escenes estan rodades a Kibera Slum, suburbi de les afores de Nairobi (Kenya).

dissabte, 25 de febrer del 2017

Reptes de l'evangelització: cristianisme ètic

"Després vine i segueix-me."
"Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: --Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué: --Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.
Ell li va dir: --Mestre, tot això ho he complert des de jove.
Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: --Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: --Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!"

El passat 10 de febrer publicava l'Entrada "Reptes davant l'evangelització actual " sobre els reptes de la nova evangelització en la que presentava les 3 formes reduccionistes de cristianisme que proposa Serafín Béjar. Són el cristianisme ètic, cristianisme estètic i cristianisme dietètic. Dedico aquesta d'avui al primer d'ells, el cristianisme ètic. 

Cada cop més són les persones que diuen que es pot ser bo i fer el bé sense ser cristià, sense creure en l'Església. Mossèn Serafín explica els diversos casos de pares allunyats que, en voler batejar el seu fillet, quan els hi pregunta la raó, adduint que mai no els ha vist per la parròquia, responen que "per a ser bo no cal anar a missa". 

Jo també ho visc amb els joves quan em responen el mateix, inclús repliquen que hi ha cristians (inclús del clergat i la jerarquia) que fan coses no considerades bones. I no deixen de tenir raó: n'hem vist dictadors cristians, religiosos pederastes, religioses que treien nadons a mares solteres i els donaven (prèvia acceptació de donatius) a famílies benestants... Quina mala fama ens fan! El que no es pot oblidar és que el cristianisme, com les altres religions, com el paper de mare o mestre o.... no vol dir ser perfecte, cosa ben difícil ja que som humans. Simplement són camins cap a la utopia, la d'intentar ser bons cristians, bons seguidors d'altres religions, intentar ser bons pares, bons mestres...

A partir d'aquests exemples, podria semblar que el cristianisme és una ètica, una moral, lluitar per aconseguir ser bo. I si bé en part ho és, ser cristià o cristiana no és només això.

Les lluites de religió a Europa del s.XVI i el recent descobriment d'Amèrica obren un pensament nou. Per un costat les lluites entre l'ordre espiritual (dels papes) i el temporal (primer l'emperador Carles V però també altres reis i senyors); per un altre l'acceptació d'altres races, altres cultures, altres religions. Tot això trenca la christianitas i coincideix amb l'arribada de la il·lustració. Kant pot ser considerat com l'il·lustrat que opera aquesta reducció ètica del cristianisme, provant de situar-lo dins els límits de la raó.-

De tot això... seguirem reflexionant en properes Entrades. 

Què aporta el cristianisme, a part d'una ètica?


Vols llegir el text, Mc 10,17-31?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.





divendres, 24 de febrer del 2017

Reconciliació, tot el que cal saber


Resum de les diverses Entrades dels dies passats sobre la Reconciliació:
  • Algunes claus teològiques, enllaç
  • Casos reals, de la pròpia vida, enllaç
  • El sagrament present a la Bíblia, enllaç

dimecres, 22 de febrer del 2017

Sagraments de sanació: Reconciliació. A la Bílbia

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016. 

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.

"Pare, he pecat contra el cel i contra tu"
"Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: »--Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. »Però el pare digué als seus criats: »--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. »I es posaren a celebrar-ho."                  
(Lc 15,11-31)

"Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: --Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó."                  
(Jn 20,19-29) 

  • Després de les Entrades sobre el sagrament de la Reconciliació de la darrera setmana, vull incloure aquesta altra amb alguns text bíblics clàssics, per un costat el del Fill pròdig i per una altra banda la instauració del perdó per part de Jesús ressucitat.

  • En el text del Fill Pròdig és fàcil imaginar el sentiment de culpa que devia tenir aquell fill que havia malbaratat l'herència del pare. En arribar a casa, penedit "Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers.". I en canvi es troba la rebuda càlida del pare. 
  • D'això es tracta el sagrament de la reconciliació, acceptar les febleses i rebre la misericòrdia de Déu Pare, en aquest cas concret a través dels preveres.

 
Vols llegir el text de l'Evangeli, Lc 15,11-31?


- En català, anar-hi.     

- En castellà, anar-hi.


dilluns, 20 de febrer del 2017

Sagraments de sanació: Reconciliació. I avui en dia?

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Penitencia y Reconciliación: claves pastorales

¿Qué aspectos crees centrales para proponer el sacramento al creyente de hoy como fuente de salvación? Lo que no se puede olvidar, la clave básica de todo.
Entiendo fundamental en este punto, el proponer al creyente que el sacramento de la Penitencia y Reconciliación es fuente de justamente de esto último: reconciliación con Dios, con la Iglesia, con los hermanos y también con uno mismo. El mismo sentimiento de liberación que recibiremos a través del sacramento de la Unción de enfermos, en el momento final. 

Por tanto me parece interesante el conocimiento conjunto de la teología de ambos  sacramentos de sanación puesto que la vivencia periódica a lo largo de la vida del primero ayudará al creyente a prepararse para el tránsito final, que vendrá precedido, del sacramento de la Unción de Enfermos. 

El caminar por la vida, aun con la intención de actuar bien, a menudo nos confronta con realidades que nos hacer sufrir, con actitudes –propias o de los demás- que nos disgustan, que nos hacen daño o a los que se lo hacemos nosotros. Y, a menos que seamos personas insensibles, todas estas vicisitudes nos van creando un sentir de insatisfacción y/o de dolor. El camino de autoevaluación y reflexión personal que nos propone el sacramento, confesión de los pecados y satisfacción junto con la absolución posterior, ofrece al alma del pecador una cura que entra en este proceso sacramental.

Al creyente también se le puede remarcar que la participación periódica en este sacramento, que nos hace sentir la misericordia de Dios, nos anticipa en cierta manera el juicio que creemos seremos sometidos al fin de esta vida terrena, juicio misericordioso de un Dios Padre que nos ama, por tanto juicio al que no hemos de temer.  


¿Qué dificultades crees que existen en nuestro ambiente para vincularse a él?
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. Î avui en dia" de 20 de septiembre de 2016 sobre las dificultades que advierto en nuestro entorno en cuanto a la vinculación con la Iglesia y la celebración de los sacramentos en general.

Centrándonos en el sacramento de la Penitencia y la Reconciliación, algunas de las dificultades son:
  • Si bien los sacramentos de iniciación vistos hasta ahora sí que tienen una incidencia directa en la vida colegial, ambiente en el que me muevo, el resto de sacramentos se viven fuera de esta realidad., por lo que son más lejanos y desconocidos. Es lo que ocurre con el de la Penitencia y Reconciliación.
  • En el ámbito colegial en el que me muevo, el hecho de no disponer de sacerdotes cercanos de forma habitual dificulta la proposición del sacramento. 
  • Pero también es un problema la poca conexión que existe entre la mayoría de miembros de los Equipos de Pastoral, locales y provinciales, y la vida cristiana militante, fuera de lo que es un puesto de trabajo. Problema no solo de quienes forman estos equipos, sino de quienes deciden su composición.
  • Por otro lado, los valores sociales reinantes en el mundo occidental actual son de un individualismo máximo, en el que yo soy el primero y los demás, si cuentan, es en un segundo término.
  • Y de forma muy cercana a lo anterior, la educación que se ha impartido a los chicos y jóvenes (sobre todo desde las familias) ha tenido mucho que ver con los Derechos y poco con los Deberes. Esto refuerza la idea del yo por encima de los demás y aleja la preocupación por los efectos que mis acciones puedan provocar en los demás. Soy muy consciente, con los adolescentes, de la divergencia de criterios que a menudo tenemos desde el ámbito colegial con algunas familias.

¿Qué aspectos en nuestro ambiente crees que son una oportunidad para presentarlo? ¿Qué experiencias, que estrategias, qué procesos crees que ayudarían a vincularse a él? 
Antes de centrarnos en el sacramento concreto, vale la pena recordar aquello ya manifestado en la entrada "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret. I avui en dia?" de 20 de septiembre de 2016 sobre las oportunidades y experiencias que pudieran tenerse en cuenta en nuestra realidad concreta de forma general para presentar la Iglesia y la vida cristiana y que son válidas, también, para el resto de sacramentos.

Centrándonos ahora en el sacramento de la Penitencia y la Reconciliación:
  • La educación en valores y en el respeto a los demás que se realiza en el colegio ya va encaminado la autoreflexión, a la autoconciencia, la revisión de lo realizado y, en los alumnos más mayores, a la revisión de vida. 
  • Los grupos juveniles de educación en el tiempo libre vinculados (FAJMACOR y CMS), también ofrecen sus propuestas de revisión periódica personal o en grupo. Sería una buena oportunidad poder vincular en algunos momentos estas reflexiones con la celebración del sacramento.
  • La cercanía que la mayoría de profesores y tutores maristas conseguimos tener para con los alumnos, sería muy bueno conseguir tenerlo con algunos presbíteros. Por tanto, fuera bueno encontrar algún sacerdote cercano que pudiera encargarse de forma periódica, en coordinación con las personas que ya acompañan, del acompañamiento de aquellos chicos y chicas, mirando de acercarles la realidad del sacramento. 
  • Como ya he comentado anteriormente, el camino propuesto para este año 2016 desde la bula “Misericordia Vultus” me parece interesante. Algunos de los misioneros de la misericordia regionales enviados por el Papa Francisco son bien cercarnos a la Institución, como por ejemplo Ramon Prat de Lleida. Pudiera ser una buena opción tantear su participación en algún acto colegial o provincial.  
  • Yo mismo, como misión personal, he ido enviando de forma periódica a los miembros del Equipo Directivo de mi colegio y a personas cercanas que considero del ámbito pastoral, diversas entradas de mi Bloc personal que hacía referencia a la misericordia, como propuesta reflexiva.  

dissabte, 18 de febrer del 2017

Sagraments de sanació: Reconciliació. Un cas

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Reconciliación: un caso para la reflexión

Para mí este es uno de los sacramentos más desconocidos. Mi experiencia empieza de niño en el colegio, cuando en momentos puntuales del curso se hacían presentes algunos sacerdotes y bajábamos a la Iglesia los 160 alumnos del curso y por orden íbamos pasando. Era una obligación y mientras hacíamos cola en silencio, nos íbamos preguntando los unos a los otros en voz baja qué íbamos a confesar en un ambiente de “medio duda” o de risa ante los comentarios jocosos de los más valientes.

Más adelante no he tenido demasiadas oportunidades de acercarme al sacramento. Mi vida ha estado más vinculada al mundo marista que no al parroquial y considero que no se ha hecho una buena pedagogía de lo que éste representa. Solo en algunos momentos puntales, a lo largo de mis años de servicio en la Pastoral Provincial pude conocer algunos sacerdotes y vivir de cerca aspectos comunitarios de la vida religiosa. Fruto de la cercanía con estos presbíteros tuve la oportunidad de confesarme algunas veces y de descubrir una de sus claves teológicas, que los sacramentos de Reconciliación producen en el cristiano una verdadera "resurrección espiritual", una restitución de la dignidad y de los bienes de la vida de los hijos de Dios.

Algunas preguntas para la reflexión: ¿Sabes que estamos en el año eclesial de la Misericordia instituido por el Papa Francisco a través a la Bula “Misericordia Vultus” (ver la entrada "La misericòrdia necessita un any" de 8 de diciembre pasado)? ¿Sabes que éste puede serte un tiempo de reflexión personal sobre tu propia actuación, de tu necesidad de misericordia y amor por parte de los demás y de tu propio papel de misionero de la misericordia para con los demás?


divendres, 17 de febrer del 2017

L'enteniment bé de lluny i va creixent

"El missatger de l'aliança, que vosaltres desitgeu, ja ve!"
"El Senyor de l'univers us diu: Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu, i tot seguit entrarà al seu temple el Sobirà que vosaltres cerqueu. El missatger de l'aliança, que vosaltres desitgeu, ja ve!...

El Senyor de l'univers us diu encara: Jo vindré enmig de vosaltres per jutjar-vos. Acusaré amb promptitud els qui practiquen bruixeries, els adúlters, els perjurs, els qui estafen el sou dels jornalers, els qui oprimeixen les viudes i els orfes, o maltracten els immigrants, sense cap por de mi."

Aquesta Entrada vol donar continuïtat a la del dia 7 d'aquest mateix mes, "Créixer i enfortir-se, plens d'enteniment". I ho faig anant-me ara a l'Antic Testament, al llibre del profeta Malaquies, on ja trobem una notícia de l'arribada del Senyor de l'Univers. d'aquell nen Jesús. La imatge que acompanya és dels profetes Malaquies, Daniel i Ezequiel, pintura del museu de Saragossa.

La història de Salvació que Déu va dissenyar pels homes i les dones ve de lluny. Segons la nostra tradició "Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües." (cfr. Gn 1,1-2) o també "Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi." (cfr. Jn 1,1-2).

I continua aquesta història amb la revelació de Déu en la figura de Jesucrist "El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat." (cfr. Jn 1,14). 

Però entre mig hi havia ja anuncis d'aquesta revelació, anuncis que ens feren alguns dels profetes, com ara Malaquies, "El missatger de l'aliança, que vosaltres desitgeu, ja ve!...".

Abans que es faci de dia, ja s'albira l'albada. Abans que arribi la nit, es va notant la foscor. Abans que arribi l'incendi, ja s'olora. Abans que...

Què és el que s'albira avui en dia? 


Vols llegir el text, Ml 3,1-5?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 15 de febrer del 2017

Sagraments de sanació: Reconciliació

Amb aquesta Entrada d'avui dono continuïtat a aquelles dedicades als sagraments de l'Església, aquells ritus que pretenen apropar-nos des de la nostra pròpia vida terrena al Misteri de Déu. Pots cercar les altres entrades relacionades sota l'etiqueta Sagraments a la columna de la dreta del Bloc.

L'explicació dels 4 tipus d'Entrades dedicades per a cada sagrament la trobaràs a l'Entrada amb el títol "El sagrament més gran: Jesús de Natzaret" de 15 de setembre de 2016.

Cal dir que alguns d'aquests materials estan en castellà, ja que són fruit de la feina dels estudis de CCRR a la Facultat de Teologia dels Jesuïtes de Granada.


La Penitencia y Reconciliación: claves teológicas
Trobem la informació referent al sagrament a:

Tipo de sacramento y aspectos que hace presentes.
El de la Penitencia y Reconciliación, junto con el de la Unción de Enfermos, son los dos sacramentos que la Iglesia ofrece para la sanación de los fieles.

Aun con la conversión a Cristo que supone el nuevo nacimiento por el Bautismo, es incuestionable que la gracia recibida en la iniciación cristiana no suprime la debilidad de la naturaleza humana, ni la inclinación al pecado (la concupiscencia). Ésta sirve de prueba a los cristianos en el camino hacia a la santidad y la vida eterna a la que el Señor llama.

Son fundamentalmente dos los aspectos que hace presente el sacramento:
  • Por un lado nos restituye a la gracia de Dios y nos une con Él con profunda amistad, reconciliándonos. Esta reconciliación produce en el cristiano una verdadera "resurrección espiritual", una restitución de la dignidad y de los bienes de la vida de hijos de Dios, el más precioso de los cuales es la amistad con Él.
  • Por otro lado, reconcilia al penitente con la Iglesia, ya que el pecado rompió la comunión fraterna. Además tiene un efecto vivificante sobre la vida de la Iglesia que ha sufrido por el pecado de uno de sus miembros.
Este sacramento recibe nombres diversos (conversión, penitencia, confesión, perdón y reconciliación) que coinciden con los diversos aspectos que hace presentes.


Símbolo central del sacramento. Significado.
Aun las formas diversas que el rito del sacramento ha ido experimentando a lo largo de la historia, se advierte una estructura básica que parece fundamental y que propone un camino de conversión con tres momentos:
  • Contrición del penitente: es la detestación del pecado realizado junto con la determinación de no volverlo a realizar. Es un acto interno y personal.
  • Confesión del penitente: es la enumeración ante el ministro del sacramento de los pecados mortales cometidos que se recuerdan. Caso de no recordarse de forma consciente algunos de ellos, quedan igualmente perdonados, aunque en caso de ocultar alguno intencionadamente, no son perdonados. También es conveniente confesar los pecados veniales, ya que esta costumbre ayuda a formar la conciencia, a luchar contra las malas inclinaciones, a dejarse curar por Cristo y a progresar en la vida del Espíritu. Al recibir el don de la misericordia del Padre, a través de este sacramento, el creyente se ve impulsado a ser él también misericordioso consigo mismo y con los demás.
  • Satisfacción externa: por justicia conviene que el penitente haga todo lo posible por la reparación y restitución de aquello que el pecado provocó. 
  • Satisfacción interna (la penitencia): pero por otro lado, como el pecado hiere y debilita al pecador mismo y a su relación con Dios y con el prójimo, éste debe hacer algo más para reparar sus pecados, "expiarlos" y recobrar así la plena salud espiritual. Esta penitencia puede consistir en oración, ofrendas, obras de misericordia, servicios al prójimo o también privaciones voluntarias, sacrificios y la aceptación paciente de la cruz que cada uno debemos llevar. Las penitencias impuestas por el ministro, que deben corresponderse con la gravedad de los pecados y la situación de la persona, han de ir encaminados a configurarnos con Cristo, el Único que expió nuestros pecados de una vez por todas.
El sujeto del sacramento es cualquier fiel que haya sido previamente bautizado y que desee entrar en este camino de reconciliación que propone el sacramento.


Otros símbolos presentes en el sacramento. Significado.
La confesión individual e íntegra y la absolución continúan siendo el único modo ordinario para que los fieles se reconcilien con Dios y con la Iglesia, a no ser que una imposibilidad física o moral excuse de este modo de confesión. 

De forma complementaria pueden darse diversos ritos para la celebración del sacramento: 
  • Celebraciones comunitarias con confesión personal: en éstas, los penitentes se preparan a la confesión y juntos dan gracias por el perdón recibido. Así la confesión personal de los pecados y la absolución individual se insertan en una liturgia de la Palabra, con lecturas y homilía, examen de conciencia dirigido en común, petición comunitaria del perdón, rezo del Padre Nuestro y acción de gracias en común. Esta celebración comunitaria expresa más claramente el carácter eclesial del sacramento. En todo caso, cualquiera que sea la manera de su celebración, el sacramento de la Penitencia y Reconciliación es siempre, por su naturaleza misma, una acción litúrgica, por tanto, eclesial y pública.
  • Celebraciones comunitarias con confesión general: en casos de urgencia, y a valoración del obispo, pueden realizarse este tipo de celebraciones, aunque los penitentes deben tener la intención de confesar individualmente sus pecados graves lo antes posible.
Otros símbolos presentes en el sacramento, y su significado son los siguientes:
  • Lectura de la Palabra de Dios: para iluminar la conciencia y suscitar la contrición y exhortar al arrepentimiento. Alguno de los textos más aptos a este respecto se encuentran en el Decálogo y en la catequesis moral de los evangelios y de las Cartas de los Apóstoles: Sermón de la montaña y enseñanzas apostólicas.
  • Examen de conciencia: se recomienda a los fieles preparase para la recepción de este sacramento mediante un examen de conciencia hecho a la luz de la Palabra de Dios.
  • Imposición de la penitencia y absolución: la imposición de la penitencia por el confesor y la absolución con las palabras “Yo te absuelvo de tus pecados en el nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo.” (cfr. Jn 20,2) son el signo visible del sacramento.
  • El símbolo del ministro: "sólo Dios perdona los pecados" (cfr. Mc 2,7) aunque, en virtud de su autoridad divina, "Jesús confiere este poder a los hombres" (cfr. Jn 20,21-23) para que lo ejerzan en su nombre. Es por ello que solamente son ministros de la Penitencia y la Reconciliación los obispos, como sucesores de los Apóstoles y los sacerdotes que hayan sido expresamente autorizados por éstos, por el Papa o por un Superior Religioso. Aun así, es interesante notar que en caso de peligro de muerte, todo sacerdote, aun el que carece de la facultad de oír confesiones, puede absolver de cualquier pecado y de toda excomunión. Y finalmente, remarcar que este poder de perdonar todos los pecados "en el nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo" les viene dado en virtud del sacramento del Orden.

¿Imprime carácter o no? 
El sacramento de la Penitencia y Reconciliación no es un sacramento que imprima carácter. Por la concupiscencia humana, ciertamente el hombre y la mujer irán pecando, por lo que tendrán necesidad del sacramento. 

Aunque es posible repetirlo las veces que sea necesario, la Iglesia propone su celebración, mínimo una vez al año, en tiempo de Cuaresma, tiempo de preparación de la conversión que la Pascua propone.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Reptes davant l'evangelització actual

És cert que avui en dia el món està canviant, podem dir que ens trobem en un moment convuls i ple de dubtes. Ho veiem a nivell mundial (on serem d'aquí 4 anys, en acabar el mandat Trump?), a nivell nacional (on serem, quan acabi el procès català?) i també dins l'Església (on serem, la propera generació?).


La XIII Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes de 2012, en temps de Benet XVI, va voler aprofundir en el que representen tots aquests fets a partir del tema "La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana". Extrec del document de preparació, anomenat Lineamenta, algunes reflexions interessants, són aquestes: 
  • És necessari que l'Església es qüestioni per la integritat del missatge que ha ofert en la seva història recent d'evangelització. 
  • Aquest qüestionament exigeix  un procés de discerniment sobre l'estat de salut del cristianisme.
  • Aquesta pregunta haurà de funcionar com a autocrítica del cristianisme modern, que haurà d'aprendre a renovar-se, un cop més, a partir de les arrels primeres.
Amb aquesta idea, i a partir del text "Realizaciones de lo Cristiano en el Escenario de una Nueva Evangelización", Serafín Béjar (Facultat de Teologia de Granada) proposa 3 formes reduccionistes de cristianisme, amb el perill que suposa intentar plasmar la realitat en una senzilla classificació. Ell les anomena cristianisme ètic, cristianisme estètic i cristianisme dietètic.  

El cristianisme ètic podria resumir-se en el text de l'Evangeli de Marc del jove ric (Mc 10,17-22). El cristianisme estètic és el que s'intueix en el text de la trobada entre Jesús i Herodes a l'Evangeli de Lluc (Lc 23,6-12). I el cristianisme dietètic el podem trobar en el text, també de Lluc, de la curació de 10 leprosos (Lc 17,11-19).

Si aquestes tres tipologies de cristianisme el mateix document del Sínode de Bisbes els anomena frustrats, poden veure's tots tres en contraposició dels cristianismes aconseguits. Segons les mateixes Lineamenta, el procés d'evangelització arriba al seu màxim quan ajuda a les persones a entrar en una relació viva amb Crist i amb el Pare, a partir de l'actuació de l'Esperit Sant entre nosaltres.

De tot això... seguirem reflexionant en properes Entrades. Ara com ara, recomano buscar i llegir els textos proposats més a munt.

dijous, 9 de febrer del 2017

Ser fidel en les coses petites

Portar Pau i Felicitat

Jesús,
em convides a ser
responsable i fidel
en les coses petites
i en les tasques de cada dia. 
Si vull ser eficaç i fer el bé,
he de reconèixer les meves qualitats
i fer-les fructificar com més millor.
Així col·laboraré en la construcció
d’una societat més humana. 
Serà la millor manera de mostrar-me
agraït pels dons rebuts
de tu i dels altres. 
Ajuda’m a ser portador
de pau, de benestar i de felicitat
per a tots aquells
amb qui comparteixo
la vida, els estudis i el treball.

Ara fa unes setmanes vaig fer le reflexió als alumnes que hi havia més coses que no només vídeos de Youtube a l'hora de preparar la pregària: el llibret de classe, l'App marista al mòbil o ordinador, la Biblia, un retall de diari, quelcom que ens va passar fa dies, el record d'alguna persona o situació... 

Doncs finalment en Pol, un noi calladet, baixet, tímid, amb déficits dels típics actualment, però molt treballador, va aixecar-se el dia que li tocava, va anar fins a la taula de la classe i va agafar el llibret de pregàries, llegint  aquesta de més a munt. Em sento content. 

Res més a dir, a part de que vull ser portador de pau, de benestar i de felicitat per a tots aquells amb qui comparteixo la vida, els estudis i el treball. Ajuda'm Senyor.


Col·laboració: Pol, alumne de 2n d'ESO, dimarts 7/02/2017 

dimarts, 7 de febrer del 2017

Créixer i enfortir-se, plens d'enteniment

"L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment"
"Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor."

Avui tenim la presentació de Jesús nen, al Temple, text litúrgic d'ara fa uns dies. Els seus pares fidels complidors de la Llei del seu moment i la seva creença fan allò que està manat. Allà els rep Simeó, un home just i pietós (Lc 2,25). Però jo prefereixo quedar-me amb la segona persona que el glorifica, Anna, una dona gran viuda que vivia gairebé al Temple. El text ens diu que "donava gràcies a Déu i parlava de l'infant".

Tots som fruit de la nostra història i n'hi ha una part que no pot canviar: el lloc, la la cultura i la família on naixem. La societat, l'escola, els amics inicials amb els que ens apunten els pares a les extraescolars... però a mida que creixem ens llaurem el nostre camí, anem prenent opcions, ens fem el nostre enteniment... Sobre aquest punt desenvoluparé algunes nova Entrada en els propers dies. 

Quelcom d'interessant que he anat descobrint a les classes relacionades amb la Cristologia i el Misteri de Déu. El cristianisme es basa en la relació d'amor. De tal manera que el Pare ho és en relació amb el Fill i el Fill ho és en relació amb el Pare, també nosaltres som en relació als altres.

Jo sóc fill per que la mama i el papa m'ho van donar. Jo sóc professor ja que uns alumnes m'ho recorden dia a dia (i per que un contracte laboral em lliga i per què una empresa m'ho va marcant dia a dia). Jo sóc educador per que així he anat optant any rera any a partir d'experiències de joventut i voluntariat (novament inputs externs) m'ho van anar donant i ajudant a discernir... I sóc marit per que així ell m'ho fa sentir dia a dia, des de ja fa més de 5.184 dies.

Resumint, part ens ve donada, però a mida que anem creixent ens enfortim i anem omplint-nos d'enteniment.

Valores el què t'ha estat donat? 
Vas creixent en enteniment? Cap a on?


Vols llegir el text, Lc 2, 22-40?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 6 de febrer del 2017

Identitat de gènere, moda o dignitat?


Com sempre, els alumnes tiren del món audiovisual. Aquesta vegada el tema que va escollir l'encarregada era sobre la identitat de gènere: a una botiga de joguines en horari nocturn, una nina puja a un cotxe teledirigit. Ella vol conduir (enllaç vídeo

Acabat el vídeo, Sara va comentar que no pel fet de ser dona una persona ha de dur una samarreta rosa i per se home una samarreta blava, que cadascú ha de trobar el seu lloc i la seva identitat en el món. Novament el silenci de la resta. Poc participatiu aquest grup.

Vaig preguntar si sabien el que era la identitat de gènere i veient la reacció ho vaig explicar. Per tant aquest són els travestis?- va preguntar un noi al final de la classe. Em va tocar també definir travestisme, transexualitat i després, responent a les seves altres preguntes metrosexualitat. 

Resum de l'anterior, senten moltes coses, veuen encara més. Però habitualment no pregunten els dubtes i es queden amb el primer que els hi diu un amic o amiga. 

Tot just aquests dies he acabat el treball sobre l'enquesta que publicava a l'Entrada "Enquesta "Joves, religiositat i ús del propi cos"" el passat 11 de gener. En properes entrades aniré publicant part dels resultats.
Tant de bo des de casa, des de l'escola aprenguem a ser més propers als infants i joves, més receptius a les seves inquietuds.


Col·laboració: Sara, alumna de 2n d'ESO, dimarts 17/01/2017 

dijous, 2 de febrer del 2017

Quins missatges de Nadal! (2016)

Algú pensarà, que hi pinta ara una Entrada amb el títol d'aquesta? Doncs resulta que el 2 de febrer és el dia de la candelera. Per tant... toca desar el pessebre fins l'any vinent. I també resulta que els publicistes saben que un titular ben cridaner és la millor opció per portar allà un vol. I parlar de Nadal un dia com avui, per a la majoria de la gent, ja sobta.

Recupero en aquest moment el discurs d'aquest Nadal de 2016 del Papa Francesc als treballadors i la curia vaticana, com ja vaig fer el 24/12/14 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal!") i el 29/12/15 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal! (2015)").  Si vols llegir el text sencer, enllaç. Transcric aquelles parts que m'han semblat més significatives:
... Contemplando el rostro del Niño Jesús, san Agustín exclamó: «Inmenso en la naturaleza divina, pequeño en la forma de siervo». También san Macario, monje del siglo IV y discípulo de san Antonio Abad, para describir el misterio de la Encarnación recurrió al verbo griego smikruno, es decir, hacerse pequeño casi reduciéndose a la mínima expresión: «Escuchad con atención: el infinito, inaccesible e increado Dios, por su inmensa e inefable bondad, tomó un cuerpo y diría que se ha disminuido infinitamente en su gloria». La Navidad es la fiesta de la humildad amante de Dios, del Dios que invierte el orden de lo lógico y descontado, el orden de lo debido, de lo dialéctico y de lo matemático. En este cambio reside toda la riqueza de la lógica divina que altera los límites de nuestra lógica humana (cf. Is 55, 8-9). Romano Guardini escribió: «¡Qué reversión de todos los valores familiares para el hombre, no sólo humanos, sino también divinos! Realmente este Dios da la vuelta a todo lo que el hombre trata de construir por sí mismo». En Navidad, estamos llamados a decir «sí», con nuestra fe, no al Dominador del universo, ni siquiera a la más noble de las ideas, sino precisamente a este Dios que es el humilde-amante...
En realidad, Dios quiso nacer pequeño, porque quiso ser amado. De este modo la lógica de la Navidad transforma la lógica mundana, la lógica del poder, la lógica del mandar, la lógica farisea y la lógica causalista o determinista... 
Todo esto manifiesta que la reforma de la Curia es un proceso delicado que debe ser vivido con fidelidad a lo esencial, con un continuo discernimiento, con valentía evangélica, con sabiduría eclesial, con escucha atenta, con acciones tenaces, con silencio positivo, con firmes decisiones, con mucha oración ―con mucha oración―, con profunda humildad, con clara visión de futuro, con pasos concretos hacia adelante e incluso ―cuando sea necesario― retrocediendo, con voluntad decidida, con vibrante vitalidad, con responsable autoridad, con total obediencia; pero, en primer lugar, abandonándose a la guía segura del Espíritu Santo, confiando en su necesaria asistencia. Por esto, oración, oración, oración.
ALGUNOS CRITERIOS-GUÍA DE LA REFORMA:
1.Individualidad (conversión personal): El alma de la reforma son los hombres a los que va dirigida y la hacen posible. En efecto, la conversión personal sostiene y fortalece a la comunitaria.
2.Pastoralidad (conversión pastoral): El compromiso de todo el personal de la Curia ha de estar animado por una pastoralidad y una espiritualidad de servicio y de comunión, ya que este es el antídoto contra el veneno de la vana ambición y de la rivalidad engañosa. 
3.Misionariedad: El cristocentrismo es la finalidad principal de todos los servicios eclesiásticos, es decir, llevar la buena nueva a todos los confines de la tierra
4.Racionalidad:  Se veía la necesidad de una racionalización de los organismos de la Curia Romana, para poner de relieve que cada Dicasterio tiene sus propias competencias. Dichas competencias deben ser respetadas y, también, distribuidas de forma racional, eficaz y eficiente. 
5.Funcionalidad: La funcionalidad requiere también la revisión continua de las funciones y de la relevancia de las competencias y de la responsabilidad del personal y, por lo tanto, la realización de traslados, incorporaciones, interrupciones e incluso promociones.
6.Modernidad (actualización): Es la capacidad de saber leer y escuchar los «signos de los tiempos». En este sentido: «proveemos con prontitud a que los Dicasterios de la Curia Romana se acomoden a las situaciones de nuestro tiempo y se adapten a las necesidades de la Iglesia universal
7.Sobriedad: En esta perspectiva es necesaria una simplificación y agilización de la Curia... todo con vistas a la indispensable sobriedad necesaria para un testimonio más correcto y auténtico.
8.Subsidiariedad: Reorganización de competencias específicas... para lograr autonomía, coordinación y subsidiariedad en las competencias y más interrelación en el servicio.
9.Sinodalidad: El trabajo de la Curia tiene que ser sinodal: reuniones periódicas de los Jefes de Dicasterio, presididas por el Romano Pontífice. Encuentros más frecuentes y sistemáticos. La sinodalidad también debe vivirse dentro de cada Dicasterio, dando mayor frecuencia a la Sesión ordinaria.
10.Catolicidad: Entre los colaboradores, además de sacerdotes y personas consagradas, la Curia debe reflejar la catolicidad de la Iglesia a través de la contratación de personal proveniente de todo el mundo, de diáconos permanentes y fieles laicos y laicas, cuya selección debe hacerse cuidadosamente sobre la base de una vida espiritual y moral ejemplar, y de su competencia profesional.
11.Profesionalidad: Es esencial que cada Dicasterio adopte una política de formación permanente del personal, para evitar el anquilosamiento y la caída en la rutina del funcionalismo. Por otra parte, es esencial archivar definitivamente la práctica del "promoveatur ut amoveatur". Esto es un cáncer.
12.Gradualidad (discernimiento):  La gradualidad es el resultado del indispensable discernimiento que implica un proceso histórico, plazo de tiempo y de etapas, verificación, correcciones, pruebas, aprobaciones ad experimentum. En estos casos, por lo tanto, no se trata de indecisión sino de flexibilidad necesaria para lograr una verdadera reforma. 
Deseo concluir sencillamente con una palabra y una oración. La palabra es la de reiterar que la Navidad es la fiesta de la humildad amorosa de Dios. Para la oración he elegido la convocación navideña del padre Matta El Meskin (monje contemporáneo), que dirigiéndose al Señor Jesús, nacido en Belén, así se expresa: «si para nosotros la experiencia de la infancia es algo difícil, para ti no lo es, Hijo de Dios. Si tropezamos en el camino que lleva a la comunión contigo según tu pequeñez, tú eres capaz de quitar todos los obstáculos que nos impiden de hacer esto. Sabemos que no tendrás paz hasta que no nos encuentres según tu semejanza y pequeñez. Permítenos hoy, Hijo de Dios, acercarnos a tu corazón. Haz que no nos creamos grandes por nuestras experiencias. Concédenos, en cambio, que seamos pequeños como tú, para que podamos estar cerca de ti y recibir de ti humildad y mansedumbre en abundancia. No nos prives de tu revelación, la epifanía de tu infancia en nuestros corazones, para que con ella podamos curar todo tipo de orgullo y de arrogancia. Tenemos mucha necesidad […] de que reveles en nosotros tu sencillez, llevándonos a nosotros, también a la Iglesia y al mundo entero, a ti ... Amen». 
A mi aquests missatges em deixen bocabadat. El papa, un cap d'Estat, un monarca absolut, no ho oblidem, dient aquestes coses. 

Vull dedicar aquesta entrada a tots els que tenen responsabilitats de govern, de coordinació, d'animació d'entitats i persones.

Bon Nadal, i tant de bo sapiguem tots mantenir aquest esperit al llarg de tot l'any, de tota la vida!