Fonts de les quals beure, viure

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

En el número 119 de l’Agulla escrivia amb el títol “Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor”, fruit de la tasca de voluntariat el mes de febrer passat a l’escola marista de Sylhet, Bangladesh, país constitucionalment islàmic amb una minoria cristiana que no arriba al 1%. Gràcies a Abba, arribava sa i estalvi a Barcelona, a casa nostra, la meva àrea de confort, el mateix 13 de març per passar el confinament en solitud física. Durant aquest temps de confinament obligat les (persones) cristianes hem viscut la fi de la quaresma i la Pasqua, resumits en l’actitud del deixeble en entrar al sepulcre, “ho veié i cregué” (Jn 20,8), com a colofó a qualsevol temor. 

Fruit d’aquella experiència interconfessional a Bangladesh i vivint en actitud de recés conscient, vaig trobar unes pregàries de diverses comunitats religioses en motiu de la COVID19, oferts des del Consell Interconfessional, al web del Grup de Treball Estable de les Religions (www.grupdereligions.org/). En format vídeo i diversitat de formes, vaig copsar la unitat dels fons: consciència de la realitat que vivim, compassió pels qui pateixen, esperança en el futur, crida a l’acció i vivència des del transcendent. Diverses fonts de les que beure per poder viure en calma aquest moment d’incertesa.

Les gravacions dels representants islàmic i taoista ho són exclusivament en àrab i xinès, així que acompanyar la pregària només es pot fer des de l’escolta activa en el silenci, com un mantra a Al·là o al camí virtuós que és el Tao. Les representants de les confessions jueva i ortodoxa combinen textos en hebreu i rus amb el català i el castellà, mostrant una volguda incardinació a la realitat on viuen. La breu presentació en les llengües comunes conviden a seguir la cantarella repetitiva de la Torà i a escoltar la suau pregària en rus davant les icones, cercant Jahvé i al Senyor Jesucrist. 

Les pregàries del budisme, hinduisme, sikhisme i bahà'í afegeixen totes elles un to pedagògic, fent-se encara més propers. La dona budista, portàtil en ma, ens parla de la presència de la consciencia en nosaltres mateixos, aquella que no canvia i que ens reforça en la resiliència, i també de la connexió amb l’altre, la que ens mobilitza. El representant hinduista també es refereix a la pròpia espiritualitat, eterna però que es mou en el temporal, i remarca el fixar-s’hi en allò que un sí que pot canviar: el com viure allò que ens succeeix. Acaba amb el cant vèdic del nom de Déu, que ajuda a ser fonts de pau: “hare-kṛṣṇa-hare-kṛṣṇa...”. El representant dels sikhs tradueix i reinterpreta al català un passatge del recull dels mestres Guru Granth Sahib Ji, “Déu, Gran Senyor, vos nom és sinònim a la cura dels mals”, nom que recitat, endinsa en l’espai diví que és seguretat, destrucció dels mals i les tristors. La jove representant de la fe bahà'í afirma el canvi que necessita el món i llegint de Bahà'u'llàh, “la pena i la desgràcia no ens venen per casualitat, la divina mercè l’envia pel nostre perfeccionament, com més castigat és un home, més gran es la collita de virtuts espirituals” crida a la unitat en l’espiritualitat.

Tornant a imaginaris culturals més familiars, el vídeo dels protestants prega amb l’històric Salm 23,“ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”, i amb l’evangeli de Joan i la referència a Jesús com a porta i pastor (Jn 10,1-21), encomanat pel Pare a tenir-nos cura i donar-nos vida; I el representant dels catòlics pren l’homilia del papa Francesc de 27 de març a una impactant i estranyament buida Plaça de Sant Pere, afirmant que, tot i les contrarietats del moment, el Senyor interpel·la, convida, activa, dona esperança i sentit, oferint aquest missatge “ha ressuscitat i viu entre nosaltres”.

Complementàriament a les propostes del Consell Interconfessional, aquests últims dies també m’estic ajudant del curs en línia “Experimentar la divinitat”, amb la rica experiència de Daniel, Mireya y Jòrdan en la vivència de l’amor en el dia a dia, d’allò_que _és, de Déu, de la divinitat, l’essència, energia, vida, intel·ligència, llum, veritat... en fi, en la vivència del mi mateix.

Però també he begut d’altres fonts més mundanes: el manteniment dels somnis de parella a ultramar, l’escalf i  naturalitat de la família i els amics, del suport mutu dels companys de feina, desbordats amb les programacions educatives i la tecnologia; també de la humilitat del grup de persones LGTIB de l’Enllaç, compartint les pors, les necessitats més íntimes, els recursos i la provisionalitat de la situació i de la vida. 

La vida ens sorprèn contínuament i aquest temps de la COVID19 ha tornat a fer-ho, ara a escala planetària. Independentment de les situacions personals, de la cultura, la llengua, religió o qualsevol altra opció, tothom te necessitat de sentit, de formar part i de caminar segur per viure plenament. Hi ha múltiples fonts d’on beure, per viure; busca i trobaràs.

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article va ser publicat en el núm. 120 de la revista L'AGULLA de març de 2020 amb el mateix títol, "Fonts de les quals beure, viure".

Diàleg fe - cultura, o atac?

Així comença l'article "El charlatán Hawking" de 15 de març de 2018 del periodista Salvador Sostres en el diari ABC.

La profunda estupidez de nuestra era se concreta en las estupefacciones por la muerte del charlatán Hawking. Si en su materia hizo algún descubrimiento, le felicito aunque sea póstumamente.
Pero sobre todo sus apariciones públicas las basó en majaderías tan poco científicas como los agujeros negros o negar a Dios. Sólo le faltaba leernos el horóscopo. Yo soy Géminis, Stephen, ¿cómo iré de amores mañana?

Enllaç al Bloc, BlogsABC

No em val la pena en aquesta Entrada presentar la resta de l'article de Salvador Sostres, pots accedir-hi a través de l'enllaç. És habitual el seu estil crític contra el feminisme, les relacions home-dona, les quotes de gènere, de caràcter misogin i homòfob. Però en aquest cas ataca la societat entera des d'una suposada posició teológica superior i d'això és el que avui vull tractar.

"La profunda estupidez de nuestra era", així comença l'article, fent un atac directe no només a tots els éssers humans del moment, sino també a aquells que han estat, i dels que en som resultat. I continua afirmant que "Esta genuflexión de la muchedumbre ante la muerte de semejante vendedor de pócimas milagreras prueba la decadencia moral, espiritual y estética de nuestra era.".

Desmereix com parla. "Majaderías tan poco científicas como científicas como los agujeros negros o negar a Dios". Des de la meva posició de simple professor de secundària, però llicenciat en informàtica amb amplis coneixements de matemàtiques sóc incapaç d'entendre les teories que poden provar o no l'existència dels forats negres. Crec poder suposar que un de lletres, molt més. El que no faré mai és desmerèixer-les d'aquesta manera.

Des de la meva posició d'estudiant de ciències religioses i com a persona religiosa compromesa en la formació i l'estudi, tinc ben clar que científicament no es pot demostrar ni l'existència de Déu ni negar-la. És cosa de fe. Crec poder suposar, que el senyor Salvador, tampoc.

Simplement dir que em fa vergonya com el senyor Salvador tracta als seus companys de camí en aquesta vida. Tal i com ell parla, algú altre podria dir: "aquests rituals de setmana santa que realitzen tants milions de cristians durant aquests dies, es basen tots en ximpleries com la Biblia i el que la gent ha cregut durant segles". El que demano és que ningú no desmereixi la fe de milions de cristians i cristianes. 

Trobar-se amb un mateix

El passat mes de desembre vaig poder assistir a la conferència de la sra. Graciela Spector - Bitán, a la seu de la Fundació Enllaç de Barcelona, amb el títol Identidades interseccionales: el caso de las lesbianas judías religiosas ortodoxas en Israel.

Recullo una part de les seves paraules, les que fan referència al cas del psicoanalista Salman Akhtar.

Salman Akhtar, un gran psicoanalista americano nacido en la India, cuenta que naciómusulmán, lo cual lo colocaba en una minoría en la India, donde el 80% de la poblaciónes hindú y el 14% es musulmán.

La religión no se sentía demasiado en su hogar. Su padre era un ateo vehemente y vocal , que enseñó a sus hijos desde su temprana niñez que lo que llamamos Dios simplemente no existe. Su madre, en cambio, era una profunda creyente, pero, aunque hija de un ferviente musulmán, trataba desesperadamente de convertirse en hindú: dibujaba un punto rojo en su frente (cuando ninguna mujer musulmana hubiera hecho algo semejante), e incluso tenía altares con algunas estatuas de Dioses en casa. Junto a esta mezcla de actitudes con respecto a Dios y la religión, varios sucesos influyeron sobre el niño Salman Akhtar. Uno fue la muerte de cuatro personas que amaba profundamente cuando él sólo tenía cuatro años. No sólo la muerte en sí influyó, sino también los rituales y los entierros, en los que estuvo presente. 

Otro hecho importante es que creció en la India, país en el que un niño que nace, absorbe del mundo con su primera inspiración: el aire, la tuberculosis… y Dios. Estas tres cosas son imposibles de evitar. De hecho, el niño creía que había hindúes hindúes: musulmanes hindúes, cristianos hindúes y judíos hindúes. El hinduismo es algo que va con uno a todos lados. Uno no puede ir a cortarse el pelo sin ver todas estas imágenes de diosas con grandes pechos sobre las paredes. Esas influencias causaron un hambre permanente de fe dentro de él: deseaba encontrar algún sistema de organización en el que creer. Una parte de él quería saber cómo comienzan las cosas, cómo se eliminan las cosas, cómo terminan las cosas. Por eso memorizó innumerables poesías hindúes, y mas tarde estudió con el mismo ahínco la historia del psicoanálisis, buscando siempre un principio organizador. 

Dice:(cito)”Idolatré al psicoanálisis, que me llevó a emigrar a los Estados Unidos. Sin embargo, poco a poco comencé a comprender que hay muchas cosas que quedaron fuera de él. Pasé por una grave crisis de fe y pensé que tendría que abandonar el psicoanálisis…. o introducir en él lo que a mi parecer le faltaba: la India, China, Japón, el hinduismo, el budismo, los animales, los objetos físicos, etc.

Decidí finalmente permanecer dentro del psicoanálisis. En cuanto a la religión y la espiritualidad, el psicoanálisis no me fue de gran ayuda. Aunque durante un tiempo convertí al psicoanálisis en una religión, y Freud y Kerenberg eran Dios y Melanie Klein una diosa, al final no funcionó. Finalmente, tuve que enfrentarme a mí mismo. 

Interessant veure com tothom, tothom busca. En el cas d'Akhtar es tractava de les seves 5 preguntes. Cadascú en té les seves, tot i que algunes semblen ser "les grans preguntes", i la fonamental, "qui sóc jo".

---

Col·laboració Fundació Enllaç, llegir text sencer Xerrada Dones jueves

Quin missatge (marista) de Nadal

L'entrada del Bloc de 24 de desembre de 2014 "Quins missatges de Nadal (2014)" recull un resum del missatge del Papa Francesc, de forma anàloga a l'entrada "Quins missatges de Nadal! (2015)" de 28 de desembre de 2015 i a la titulada "Quins missatges de Nadal! (2017)" de 5 de gener passat. 

Enguany vull dedicar aquesta entrada al primer missatge del germà Ernesto Sanchez, Superior General dels Maristes, el primer del segon centenari d'aquesta congregació, d'aquesta familia carismàtica. El títol "Nadal, desplaçament i família".

Se acerca Navidad, tiempo que llena de alegría nuestros corazones. Para la mayoría de nosotros, será una ocasión para expresar nuestra amistad y estrechar más los lazos de fraternidad y de vivir momentos hermosos en comunidad, en nuestras familias y con tantas personas a las que amamos. La alegría de la presencia de Jesús, en medio de su pueblo y de nuestra historia, llena nuestros corazones y nos hace compartirla con cercanos y lejanos. Es un signo de un tiempo siempre nuevo, donde Dios se acerca a nuestra vida y nosotros percibimos su presencia. 

Sin embargo, para muchos, celebrar la Navidad será algo que simplemente pasará inadvertido.  Pienso particularmente en tantos niños y niñas que habitan en los márgenes de nuestras sociedades.  

El 20 de noviembre pasado, con ocasión del Día mundial del niño, llevamos a cabo en Roma una conferencia organizada por FMSI (nuestra Organización Marista en favor de los Derechos de la niñez) para celebrar los 10 años de su existencia.  Se tituló “los derechos de la niñez en movimiento”. Me dio mucho gusto recibir información sobre las iniciativas maristas que se realizan actualmente en favor de los migrantes y refugiados, en países como Ruanda, Sudáfrica, Uruguay, Brasil, México, Estados Unidos, España, Italia, Líbano, Tailandia y Australia.  

A la vez, me removió el corazón escuchar muchas historias de menores que llegan para refugiarse en Italia, muchos de ellos sin ilusión ni sueños, habiendo sido víctimas de la trata de personas y de la tortura; entre ellas, una niña desplazada por la guerra, cuyo deseo era volver a casa para recoger la muñeca que olvidó, sin imaginar que al ir allí encontraría no sólo un hogar vacío, sino los escombros de su casa destruida por las atrocidades de la guerra.  

Escuchando estas historias, me vino con fuerza la imagen de Jesús que nació desplazado, en un pesebre, rodeado de animales y entre pajas. Junto él, eso sí, contaba con el abrigo del calor humano y protector de sus padres, María y José. Seguramente ellos también sufrían al no contar con un lugar digno donde arropar a su recién nacido, al que trataron de suplir con su ternura. Sintonizo con el Papa Francisco, que nos exhortaba: "Dejémonos interpelar por el Niño en el pesebre, pero dejémonos interpelar también por los niños que, hoy, no están recostados en una cuna ni acariciados por el afecto de una madre ni de un padre, sino que yacen en los escuálidos «pesebres donde se devora su dignidad»: en el refugio subterráneo para escapar de los bombardeos, sobre las aceras de una gran ciudad, en el fondo de una barcaza repleta de emigrantes" (Homilía del 24 diciembre 2016) 

Esta Navidad de 2017 es la primera del tercer Centenario Marista.  El próximo 2 de enero cumpliremos 201 años de fundación.  A tenor de estos dos acontecimientos, es bueno preguntarnos: ¿Hacia dónde y en qué aspectos puedo desplazarme? ¿De qué zona confortable debo moverme y salir? ¿Con qué niños y niñas marginados puedo encontrarme y vivir una experiencia de hogar y “hacer Navidad” con ellos? ¿Con quiénes puedo vivir en red una acción solidaria?   

Vivamos esta Navidad desde el misterio de un Dios desplazado y migrante, encarnado y vulnerable, acogido y arropado por los brazos y corazones de José y María, que somos tú, yo y una gran multitud de maristas y de hombres y mujeres de buena voluntad alrededor del mundo. 

El XXII Capítulo general nos habla de movimiento y de familia, de saber dejar para permitir nacer, de ser faros de esperanza y creadores de hogares de luz, de caminar con los niños y jóvenes marginados de la vida y de convertirnos en puentes para un mundo mejor. Todo esto sintoniza profundamente con: 

- una Navidad que habla de desplazamiento y encarnación;- una Navidad que habla del cobijo amoroso y acogedor en el hogar de José y María;- una Navidad que hoy inspira la red de hogares vivos que queremos formar como familia global;- una Navidad de desplazamiento y apertura, de hogares que acogen la vida, cuidan de ella y generan vida nueva;- una Navidad para ponernos en movimiento con una de las recomendaciones del Capítulo, que en estos días puede tener un sabor especial: “abrazar un estilo de vida sencillo y experimentar nuestra vulnerabilidad como un lugar de fecundidad y de libertad”;- una Navidad de escuchar a los sin voz, de estrechar la fraternidad, de familia con estilo marista, como Champagnat hubiese soñado. 

Que la “niñez en movimiento” pueda a su vez mover nuestro corazón y hacerlo más acogedor para todos.  

Que nos conmovamos al ritmo del Dios pequeño, empobrecido, niño.  

Que al vivir estas llamadas podamos decir que hacemos Navidad y así poder desearnos de corazón:  

¡Feliz Navidad! 

Ese es mi deseo para todos los Maristas de Champagnat, extendidos por el mundo, y para todos los niños, en especial para los sin voz. 

Les envío un afectuoso abrazo.

Hno. Ernesto Sánchez B.

Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les d'espiritualitat i humanitat. Espiritualitat que ens apropa al misteri de Déu, només visible en el Verb Encarnat que és el Fill Jesús i en l'esperit que continua bufant avui en dia. Humanitat que ens fa ser menys animals i més persones, més humans. Algú va dir que ser cristià no és més que un grau més compromès de ser humà.

Quines veus tu més importants en la relació amb els altres?

Quins missatges de Nadal! (2017)

Un cop més, durant aquests dies de Nadal i cap d'any, Francesc ha fet el seu habitual discurs als membres de la Cúria Vaticana, el 21 de desembre passat. 

És interessant notar que en el d'enguany, ja no es tracta d'un Papa novell i acabat d'arribar; ara parla amb coneixement. Si vols llegir el text del d'enguany ves-hi al següent enllaç . Transcric les parts que m'han semblat més significatives.

Per una altra banda, les següents entrades del Bloc resumeixen missatges similars d'anys anteriors:

• "Quins missatges de Nadal! (2014)", de 22 desembre 2014
• "Quins missatges de Nadal! (2015)", de 28 desembre 2015
• "Quins missatges de Nadal! (2016)", de 2 de febrer de 2017

...Hoy tenemos una nueva ocasión para intercambiarnos nuestra felicitación navideña y también para desearos a todos, a vuestros colaboradores, a los Representantes pontificios, a todas las personas que prestan servicio en la Curia y a vuestros seres queridos una santa y alegre Navidad y un feliz Año Nuevo. Que esta Navidad nos haga abrir los ojos y abandonar lo que es superfluo, lo falso, la malicia y lo engañoso, para ver lo que es esencial, lo verdadero, lo bueno y auténtico. Muchas felicidades, de verdad.

Después de haber hablado en otras ocasiones sobre la Curia romana ad intra, este año quiero compartir con vosotros algunas reflexiones sobre la realidad de la Curia ad extra, es decir, sobre la relación de la Curia con las naciones, con las Iglesias particulares, con las Iglesias orientales, con el diálogo ecuménico, con el Judaísmo, con el Islam y las demás religiones, es decir, con el mundo exterior.

Mis reflexiones se apoyan ciertamente sobre los principios básicos y canónicos de la Curia, sobre la misma historia de la Curia, pero también sobre la visión personal que he procurado compartir con vosotros en los discursos de los últimos años, en el contexto de la reforma que se está realizando.

Con respecto a la reforma me viene a la mente la simpática y significativa expresión de Mons. Frédéric-François-Xavier De Mérode: «Hacer la reforma en Roma es como limpiar la Esfinge de Egipto con un cepillo de dientes». Se pone de manifiesto cuánta paciencia, dedicación y delicadeza se necesitan para alcanzar ese objetivo, ya que la Curia es una institución antigua, compleja, venerable, compuesta de hombres que provienen de muy distintas culturas, lenguas y construcciones mentales y que, de una manera estructural y desde siempre, está ligada a la función primacial del Obispo de Roma en la Iglesia, esto es, al oficio «sacro» querido por el mismo Cristo Señor en bien del cuerpo de la Iglesia en su conjunto (ad bonum totius corporis).

Así pues, la universalidad del servicio de la Curia proviene y brota de la catolicidad del Ministerio petrino. Una Curia encerrada en sí misma traicionaría el objetivo de su existencia y caería en la autorreferencialidad, que la condenaría a la autodestrucción. La Curia, ex natura, está proyectada ad extra en cuanto y mientras está ligada al Ministerio petrino, al servicio de la Palabra y del anuncio de la Buena Noticia: el Dios Enmanuel, que nace entre los hombres, que se hace hombre para mostrar a todos los hombres su entrañable cercanía, su amor sin límites y su deseo divino de que todos los hombres se salven y lleguen a gozar de la bienaventuranza celestial (cf. 1 Tm 2,4); el Dios que hace salir su sol sobre buenos y malos (cf. Mt 5,45); el Dios que no ha venido para que le sirvan sino para servir (cf. Mt 20,28); el Dios que ha constituido a la Iglesia para que esté en el mundo, pero no del mundo, y para ser instrumento de salvación y de servicio.

Cuando saludé recientemente a los Padres y Jefes de las Iglesias Católicas orientales, y pensando precisamente sobre esta finalidad ministerial, petrina y curial, es decir, de servicio, utilicé la expresión de un «primado diaconal», remitiendo inmediatamente a la amada imagen de san Gregorio Magno del Servus servorum Dei. Esta definición, en su dimensión cristológica, es sobre todo expresión de la firme voluntad de imitar a Cristo, quien asumió la forma de siervo (cf. Flp 2,7). Benedicto XVI, cuando habló de ello, dijo que esta frase en los labios de Gregorio no era «una fórmula piadosa, sino la verdadera manifestación de su modo de vivir y actuar. Estaba profundamente impresionado por la humildad de Dios, que en Cristo se hizo nuestro servidor, nos lavó y nos lava los pies sucios».

Esa misma actitud diaconal ha de caracterizar también a todos los que, de varias maneras, trabajan en el ámbito de la Curia romana, que, como recuerda el Código de Derecho Canónico, actuando en nombre y con la autoridad del Sumo Pontífice, «realiza su función […] para el bien y servicio de las Iglesias» (can. 360; cf. CCEO can. 46).

Primado diaconal «con relación al Papa» e igualmente diaconal, por consiguiente, es el trabajo que se realiza dentro de la Curia romana ad intra y hacia el exterior ad extra. Este tema de la diaconía ministerial y curial, me lleva a un antiguo texto presente en la Didascalia Apostolorum donde se afirma: el «diácono sea el oído y la boca del Obispo, su corazón y alma», puesto que la comunión, la armonía y la paz en la Iglesia está unida a esta concordia, ya que el diácono es el custodio del servicio en la Iglesia. Pienso que no es casualidad que el oído sea el órgano para oír sino también para el equilibrio; y la boca el órgano para saborear y para hablar.

Otro texto antiguo añade que los diáconos están llamados a ser como los ojos del Obispo. El ojo mira para transmitir las imágenes a la mente, ayudándola a tomar las decisiones y a dirigir bien a todo el cuerpo.

De estas imágenes se puede sacar la relación de comunión de filial obediencia para el servicio al pueblo santo de Dios. No hay duda, pues, que esta es la que existe también entre todos los que trabajan en la Curia romana, desde los Jefes de Dicasterio y Superiores, a los oficiales y a todos. La comunión con Pedro refuerza y da nuevo vigor a la comunión entre todos los miembros.

Desde este punto de vista, el recurso a la imagen de los sentidos del organismo humano nos ayuda a tener el sentido de la extroversión, de la atención hacia lo que está fuera. En el organismo humano, de hecho, los sentidos son nuestro primer contacto con el mundo ad extra, son como un puente hacia él; son nuestra posibilidad de relacionarnos. Los sentidos nos ayudan a captar la realidad e igualmente a colocarnos en la realidad. Por eso san Ignacio de Loyola recurría a los sentidos para contemplar los Misterios de Cristo y de la verdad.

Esto es muy importante si se quiere superar la desequilibrada y degenerada lógica de las intrigas o de los pequeños grupos que en realidad representan —a pesar de sus justificaciones y buenas intenciones— un cáncer que lleva a la autorreferencialidad, que se infiltra también en los organismos eclesiásticos en cuanto tales y, en particular, en las personas que trabajan en ellos. Cuando sucede esto, entonces se pierde la alegría del Evangelio, la alegría de comunicar a Cristo y de estar en comunión con él; se pierde la generosidad de nuestra consagración (cf. Hch 20,35 y 2 Co 9,7). 

Permitidme que diga dos palabras sobre otro peligro, que es el de los traidores de la confianza o los que se aprovechan de la maternidad de la Iglesia, es decir de las personas que han sido seleccionadas con cuidado para dar mayor vigor al cuerpo y a la reforma, pero —al no comprender la importancia de sus responsabilidades— se dejan corromper por la ambición o la vanagloria, y cuando son delicadamente apartadas se auto-declaran equivocadamente mártires del sistema, del «Papa desinformado», de la «vieja guardia»…, en vez de entonar el «mea culpa». Junto a estas personas hay otras que siguen trabajando en la Curia, a las que se les da el tiempo para retomar el justo camino, con la esperanza de que encuentren en la paciencia de la Iglesia una ocasión para convertirse y no para aprovecharse. Esto ciertamente sin olvidar la inmensa mayoría de personas fieles que allí trabajan con admirable compromiso, fidelidad, competencia, dedicación y también con tanta santidad.

Parece oportuno, entonces, volviendo a la imagen del cuerpo, poner de relieve que estos «sentidos institucionales», a los que podemos comparar en cierto modo los Dicasterios de la Curia romana, deben trabajar de manera conforme a su naturaleza y finalidad: en el nombre y con la autoridad del Sumo Pontífice y siempre por el bien y al servicio de las Iglesias. Ellos están llamados a ser en la Iglesia como unas fieles antenas sensibles: emisoras y receptoras.

Antenas emisoras en cuanto habilitadas para transmitir fielmente la voluntad del Papa y de los Superiores. La palabra «fidelidad», para todos los que trabajan en la Santa Sede, «adquiere un carácter particular, desde el momento que ellos ponen al servicio del Sucesor de Pedro buena parte de sus propias energías, su tiempo y su ministerio cotidiano. Se trata de una grave responsabilidad, pero también de un don especial, que con el tiempo va desarrollando un vínculo afectivo con el Papa, de confianza interior, un idem sentire natural, que se expresa justamente con la palabra “fidelidad”».

La imagen de la antena remite también a otro movimiento, este contrario, es decir el del receptor. Se trata de percibir las instancias, las cuestiones, las preguntas, los gritos, las alegrías y las lágrimas de las Iglesias y del mundo para transmitirlas al Obispo de Roma y permitirle que pueda llevar a cabo con más eficacia su tarea y su misión de «principio y fundamento, perpetuo y visible, de la unidad de fe y de comunión». Con semejante receptividad, que es más importante que el aspecto preceptivo, los Dicasterios de la Curia romana entran generosamente en ese proceso de escucha y de sinodalidad del que ya he hablado.   

Queridos hermanos y hermanas:

He recurrido a la expresión «primado diaconal», a la imagen del cuerpo, de los sentidos y de la antena para explicar la necesidad más bien indispensable, de practicar el discernimiento de los signos de los tiempos, la comunión en el servicio, la caridad en la verdad, la docilidad al Espíritu y la obediencia confiada a los superiores, precisamente para alcanzar los espacios donde el Espíritu habla a las Iglesias (es decir, la historia) y para conseguir el objetivo de trabajar (por la salus animarum).  

Quizá sea útil recordar aquí que los mismos nombres de los diversos Dicasterios y de las Oficinas de la Curia romana dan a entender cuáles son las realidades a favor de las cuales deben trabajar. Es decir, se trata de acciones fundamentales e importantes para toda la Iglesia y diría que para todo el mundo.

Al tener la Curia una tarea realmente muy amplia, me limitaré en esta ocasión a hablar genéricamente de la Curia ad extra, es decir, de algunos aspectos fundamentales, seleccionados, a partir de los cuales será fácil, en un futuro próximo, enumerar y profundizar los otros campos de actuación de la Curia.

1. La Curia y la relación con las Naciones. ...

2. La Curia y las Iglesias particulares.  ...

3. La Curia y las Iglesias orientales. ...

4. La Curia y el diálogo ecuménico. ...

5.La Curia y el Judaísmo, el Islam y las otras religiones. ...

Estos son sólo algunos aspectos, importantes pero no exclusivos, del trabajo de la Curia ad extra. Hoy he elegido estos aspectos, vinculados al tema del «primado diaconal», los «sentidos institucionales» y «fieles antenas emisoras y receptoras».

Queridos hermanos:

Comencé este nuestro encuentro hablando de la Navidad como la fiesta de la fe, ahora quisiera concluirlo evidenciando que la Navidad nos recuerda que una fe que no nos pone en crisis es una fe en crisis; una fe que no nos hace crecer es una fe que debe crecer; una fe que no nos interroga es una fe sobre la cual debemos preguntarnos; una fe que no nos anima es una fe que debe estar animada; una fe que no nos conmueve es una fe que debe ser sacudida. En realidad, una fe solamente intelectual o tibia es sólo una propuesta de fe que para llegar a realizarse tendría que implicar al corazón, al alma, al espíritu y a todo nuestro ser, cuando se deje que Dios nazca y renazca en el pesebre del corazón, cuando permitimos que la estrella de Belén nos guíe hacia el lugar donde yace el Hijo de Dios, no entre los reyes y el lujo, sino entre los pobres y los humildes.

...

¡Gracias! [Bendición] Y, por favor, rezad por mí.

Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les crítiques directes, que fa respecte a la desequilibrada i degenerada lògica de les intrigues que representen un càncer que duu cap a l' autorreferencialitat, així com als traïdors de la confiança que s'aprofiten d'haver estat seleccionats però que es deixen corrompre per l'ambició.

Per una altra banda, sense entrar en aquesta Entrada d'avui en aspectes concrets dels dicasteris, les imatges útils per definir la Curia vaticana del primat diaconal, dels sentits institucionals i de les antenes emissores i receptores. Així com també la necessitat d'una fe en crisis, que interroga, que anima, que es commou.. 

Com va la teva autorreferencialitat?
Com vius el sentit institucional d'Església?
Com de segura és la teva fe?

Crist Rei de l'Univers (Crist, germà i salvador)

"Quan el Fill de l'home vindrà" 

"Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:"

---

Aquest text és l'habitual amb el que l'Església dóna per finalitzat el cicle anual abans de començar el temps dedicat a l'advent. En l'entrada  "Necessitem referents: Toni Comín" de 6 de juliol de 2016 ja el vaig  treballar. En aquesta Entrada d'avui vull tocar dues senzilles idees a partir del mateix text.

La primera. El passatge es conegut com "El judici final" en la seva versió catalana o "El juicio de las naciones", en la seva versió castellana. Petita diferència, però important, si s'agafen les paraules en la seva literalitat.

El dia final ens jutjarà Jesús segons les nostres accions "--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu." (Mt 25,40) o "»--Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi." (Mt 25,45). Les accions que fem o deixem de fer als més petits, corresponen a persones o a nacions? M'agrada més la versió catalana, jutjar a cadascú per les seves accions. Jutjar les nacions em porta a pensar en exclusió, generalització... i en el cas pitjor... genocidi. 

Segona idea. El text parla de Crist Rei, títol que ja ve d'antic, tot i que en aquell context identificava un rei proper, just, preocupat pel seu poble. Aquesta festivitat de "Crist Rei de l'Univers" es celebra des del 1925 a partir de l'Encíclica Quas Primas del papa Pius XI. No puc dubtar de la bonesa del pontífex en escriure-la per a promoure la pau de Crist arreu, però a mi m'hagués sonat millor com a "Crist, germà i salvador nostre". 

En quin Crist hi creus tu?  

---

Vols llegir el text, Mt 25,31-46?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Quins missatges de Nadal! (2016)

Algú pensarà, que hi pinta ara una Entrada amb el títol d'aquesta? Doncs resulta que el 2 de febrer és el dia de la candelera. Per tant... toca desar el pessebre fins l'any vinent. I també resulta que els publicistes saben que un titular ben cridaner és la millor opció per portar allà un vol. I parlar de Nadal un dia com avui, per a la majoria de la gent, ja sobta.

Recupero en aquest moment el discurs d'aquest Nadal de 2016 del Papa Francesc als treballadors i la curia vaticana, com ja vaig fer el 24/12/14 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal!") i el 29/12/15 (veure l'entrada "Quins missatges de Nadal! (2015)").  Si vols llegir el text sencer, enllaç. Transcric aquelles parts que m'han semblat més significatives:

... Contemplando el rostro del Niño Jesús, san Agustín exclamó: «Inmenso en la naturaleza divina, pequeño en la forma de siervo». También san Macario, monje del siglo IV y discípulo de san Antonio Abad, para describir el misterio de la Encarnación recurrió al verbo griego smikruno, es decir, hacerse pequeño casi reduciéndose a la mínima expresión: «Escuchad con atención: el infinito, inaccesible e increado Dios, por su inmensa e inefable bondad, tomó un cuerpo y diría que se ha disminuido infinitamente en su gloria». La Navidad es la fiesta de la humildad amante de Dios, del Dios que invierte el orden de lo lógico y descontado, el orden de lo debido, de lo dialéctico y de lo matemático. En este cambio reside toda la riqueza de la lógica divina que altera los límites de nuestra lógica humana (cf. Is 55, 8-9). Romano Guardini escribió: «¡Qué reversión de todos los valores familiares para el hombre, no sólo humanos, sino también divinos! Realmente este Dios da la vuelta a todo lo que el hombre trata de construir por sí mismo». En Navidad, estamos llamados a decir «sí», con nuestra fe, no al Dominador del universo, ni siquiera a la más noble de las ideas, sino precisamente a este Dios que es el humilde-amante...

En realidad, Dios quiso nacer pequeño, porque quiso ser amado. De este modo la lógica de la Navidad transforma la lógica mundana, la lógica del poder, la lógica del mandar, la lógica farisea y la lógica causalista o determinista... 

Todo esto manifiesta que la reforma de la Curia es un proceso delicado que debe ser vivido con fidelidad a lo esencial, con un continuo discernimiento, con valentía evangélica, con sabiduría eclesial, con escucha atenta, con acciones tenaces, con silencio positivo, con firmes decisiones, con mucha oración ―con mucha oración―, con profunda humildad, con clara visión de futuro, con pasos concretos hacia adelante e incluso ―cuando sea necesario― retrocediendo, con voluntad decidida, con vibrante vitalidad, con responsable autoridad, con total obediencia; pero, en primer lugar, abandonándose a la guía segura del Espíritu Santo, confiando en su necesaria asistencia. Por esto, oración, oración, oración.

ALGUNOS CRITERIOS-GUÍA DE LA REFORMA:

1.Individualidad (conversión personal): El alma de la reforma son los hombres a los que va dirigida y la hacen posible. En efecto, la conversión personal sostiene y fortalece a la comunitaria.

2.Pastoralidad (conversión pastoral): El compromiso de todo el personal de la Curia ha de estar animado por una pastoralidad y una espiritualidad de servicio y de comunión, ya que este es el antídoto contra el veneno de la vana ambición y de la rivalidad engañosa. 

3.Misionariedad: El cristocentrismo es la finalidad principal de todos los servicios eclesiásticos, es decir, llevar la buena nueva a todos los confines de la tierra

4.Racionalidad:  Se veía la necesidad de una racionalización de los organismos de la Curia Romana, para poner de relieve que cada Dicasterio tiene sus propias competencias. Dichas competencias deben ser respetadas y, también, distribuidas de forma racional, eficaz y eficiente. 

5.Funcionalidad: La funcionalidad requiere también la revisión continua de las funciones y de la relevancia de las competencias y de la responsabilidad del personal y, por lo tanto, la realización de traslados, incorporaciones, interrupciones e incluso promociones.

6.Modernidad (actualización): Es la capacidad de saber leer y escuchar los «signos de los tiempos». En este sentido: «proveemos con prontitud a que los Dicasterios de la Curia Romana se acomoden a las situaciones de nuestro tiempo y se adapten a las necesidades de la Iglesia universal

7.Sobriedad: En esta perspectiva es necesaria una simplificación y agilización de la Curia... todo con vistas a la indispensable sobriedad necesaria para un testimonio más correcto y auténtico.

8.Subsidiariedad: Reorganización de competencias específicas... para lograr autonomía, coordinación y subsidiariedad en las competencias y más interrelación en el servicio.

9.Sinodalidad: El trabajo de la Curia tiene que ser sinodal: reuniones periódicas de los Jefes de Dicasterio, presididas por el Romano Pontífice. Encuentros más frecuentes y sistemáticos. La sinodalidad también debe vivirse dentro de cada Dicasterio, dando mayor frecuencia a la Sesión ordinaria.

10.Catolicidad: Entre los colaboradores, además de sacerdotes y personas consagradas, la Curia debe reflejar la catolicidad de la Iglesia a través de la contratación de personal proveniente de todo el mundo, de diáconos permanentes y fieles laicos y laicas, cuya selección debe hacerse cuidadosamente sobre la base de una vida espiritual y moral ejemplar, y de su competencia profesional.

11.Profesionalidad: Es esencial que cada Dicasterio adopte una política de formación permanente del personal, para evitar el anquilosamiento y la caída en la rutina del funcionalismo. Por otra parte, es esencial archivar definitivamente la práctica del "promoveatur ut amoveatur". Esto es un cáncer.

12.Gradualidad (discernimiento):  La gradualidad es el resultado del indispensable discernimiento que implica un proceso histórico, plazo de tiempo y de etapas, verificación, correcciones, pruebas, aprobaciones ad experimentum. En estos casos, por lo tanto, no se trata de indecisión sino de flexibilidad necesaria para lograr una verdadera reforma. 

Deseo concluir sencillamente con una palabra y una oración. La palabra es la de reiterar que la Navidad es la fiesta de la humildad amorosa de Dios. Para la oración he elegido la convocación navideña del padre Matta El Meskin (monje contemporáneo), que dirigiéndose al Señor Jesús, nacido en Belén, así se expresa: «si para nosotros la experiencia de la infancia es algo difícil, para ti no lo es, Hijo de Dios. Si tropezamos en el camino que lleva a la comunión contigo según tu pequeñez, tú eres capaz de quitar todos los obstáculos que nos impiden de hacer esto. Sabemos que no tendrás paz hasta que no nos encuentres según tu semejanza y pequeñez. Permítenos hoy, Hijo de Dios, acercarnos a tu corazón. Haz que no nos creamos grandes por nuestras experiencias. Concédenos, en cambio, que seamos pequeños como tú, para que podamos estar cerca de ti y recibir de ti humildad y mansedumbre en abundancia. No nos prives de tu revelación, la epifanía de tu infancia en nuestros corazones, para que con ella podamos curar todo tipo de orgullo y de arrogancia. Tenemos mucha necesidad […] de que reveles en nosotros tu sencillez, llevándonos a nosotros, también a la Iglesia y al mundo entero, a ti ... Amen». 

A mi aquests missatges em deixen bocabadat. El papa, un cap d'Estat, un monarca absolut, no ho oblidem, dient aquestes coses. 

Vull dedicar aquesta entrada a tots els que tenen responsabilitats de govern, de coordinació, d'animació d'entitats i persones.

Bon Nadal, i tant de bo sapiguem tots mantenir aquest esperit al llarg de tot l'any, de tota la vida!

Canvia la realitat social, per a tothom?

D'igual manera que feia el passat dia 6 amb l'Entrada "Homes de més de quaranta amb corbata", recullo en aquesta d'avui un altre text que reflexiona sobre les dones, a part de diversos altres aspectes.

En aquest cas, una entrevista a Esther Giménez-Salinas, que ha estat rectora de la Universitat Ramon Llull, directora del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada i vocal del Consell General del Poder Judicial, realitzada pel periodisya Joan Gómez i Segalà i publicada en el portal de notícies Catalunyareligio.cat.

La nostra societat és ara plural des del punt de vista religiós.
Tinc un record de quan tenia 7 o 8 anys. Jo era alumna de l’Escola Alemanya i a l’assignatura de religió separaven els alumnes en funció de si cursaven religió catòlica o religió evangèlica. Vaig discutir molt amb la meva millor amiga, la Regina, sobre Martí Luter, de qui jo deia que era molt dolent i ella el defensava molt. I recordo que el director ens va cridar i ens va dir que no s’havia de parlar de religió: que cadascú tenia les seves idees i s’han de respectar.

Sense diàleg no estaríem promovent la segregació?
Aquesta diversitat és una riquesa i el més dolent és que no ho puguis compartir. El problema és considerar que parlar de religió et portarà al conflicte. Jo no vivia la separació per religions com una segregació, sinó com la constatació que hi havia diversitat. A l’escola franquista que només hi havia una única religió i en canvi la meva escola oferia dues opcions: reconeixia la diversitat.

I en aquests moments, no podríem dir que la religió és l’últim reducte segregador de l’escola actual? Hem superat la divisió de l’alumnat per llengua amb la immersió lingüística, hem superat la divisió per nivell acadèmic, formalment s’han reduït les diferències per nivell econòmic i l’única variable que separa els alumnes és la religió.
Si ho dius per l’escola concertada, no ho veig igual, sinó com dues opcions que donen llibertat per triar. L’oferiment de més opcions no és segregació. El problema és quan la segregació és econòmica. Jo crec que la concertada és més elitista que abans pel barri on està situada i no pas intencionadament. Si el criteri és la proximitat de l’escola, les escoles reflecteixen els barris amb tota la seva desigualtat.

Pensava més aviat en l’assignatura confessional de religió, amb un programa i un professorat designat per les respectives autoritats religioses.
La segregació més forta no és la visible, sinó la invisible. La segregació de debò fa molt de mal: mentre formes part de la societat, tens opcions de sortir-te’n. En canvi, quan estàs marginat, no hi ha res a fer. El problema que té la immigració és d’ascensor social. El respecte (o no) de les cultures i les religions només és un problema quan l’ascensor social no ha funcionat.

Potser posem massa èmfasi en la diversitat?
Ningú no ha de renunciar a la cultura del país d’acollida. Tothom ha de conèixer la cultura del país on viu, que aquí és cristiana, i en la mesura que arriben immigrants amb altres creences, aquestes passen a formar part de la cultura del nostre país. De la mateixa manera que cal estudiar història de Catalunya i alhora història mundial, hem de conèixer tant la nostra cultura d’arrel cristiana com la de la resta del món. Has d’estudiar la teva i el conjunt, però no és el mateix.

I en canviar la realitat social, cal canviar també la cultura que s’ensenya a l’escola?
El gran debat és si l’escola ha d’ensenyar més coses de les majories o de les minories. A tot arreu, l’educació està molt lligada a la majoria. Hem trencat tabús sobre què es pot parlar, però costa molt comunicar, perquè la fe és molt personal, molt íntima. I les conviccions són molt difícils de compartir. 

Entenc que el consens es construeix sobre una majoria, però la democràcia no es caracteritza més pel respecte a les minories que no pas pel govern de la majoria?
Jo ho diria diferent: la democràcia es caracteritza per la inclusió de les minories, que no és ben bé el mateix. Com fas la inclusió? Com no segregues? Les dones tenim molta experiència amb això; et toca viure –sobreviure– en un món d’homes però no per això has de renunciar a la teva manera de fer les coses

Justament en relació a les dones, es permet a les entitats religioses regular-se amb un tractament molt diferenciat entre homes i dones, cosa que no passa amb les associacions civils.
A mi em costen molt entendre els raonaments que discriminen la dona, com la negació de l’accés de les dones al sacerdoci. En la meva disciplina, s’adduïen criteris científics per discriminar la dona: es va arribar a afirmar que el cervell femení pesava menys que el masculí i que s’assemblava més al dels ximpanzés. Si la discriminació es justifica per la tradició, puc acceptar-ho o no. Però em costa moltíssim d’entendre quan es pretén argumentar amb explicacions de caire científic.

Tanmateix, sense canviar dogmes sí que ha evolucionat molt en les religions monoteistes la concepció de la dona i el reconeixement dels seus drets socials.
En la mesura que dones i infants no tenen drets, costa molt que les religions els reconeguin com a persones. El reconeixement de drets portarà indefectiblement a una igualtat també en les religions. Val a dir que el reconeixement dels drets de les dones és històricament molt recent: tot just fa 100 anys que podem matricular-nos lliurement a la universitat. Abans calia el permís del rei i del pare.

Cal entendre que tot ha de tenir el seu temps i que hem d’acceptar que les religions reprodueixin el masclisme?
No tot és acceptable: la violència no ha de ser tolerada en cap cas. Ni contra les dones ni contra cap altra diferència. Ara bé, aquí hem oblidat molt ràpidament la història: no puc acceptar la desigualtat entre homes i dones, però si nosaltres tot just portem 80 anys de sufragi femení, suposo que haurem de esperar 80 anys o més perquè altres cultures acabin acceptant la igualtat de drets d’homes i dones.

La secularització o els drets a la dona són progressos socials que en ocasions poden no ser valorats tan positivament per la població immigrada.
Aquests progressos ho són per a tothom. Cal dir que el nostre país té molt poca experiència sobre immigració. França i Anglaterra no se n’han sortit perquè tant en un país com en l’altre hi ha descendents d’immigrants de segona i tercera generació que no se senten autèntics francesos o autèntics anglesos. No obstant això, no podem parlar a partir de la nostra experiència perquè no en tenim. Quan no hi ha diferències físiques, com la immigració espanyola dels anys seixanta, els fills poden integrar-se millor, mentre que quan és més visible costa trencar els prejudicis. De tota manera, el gran problema per a la immigració és la manca d’ascensor social. Aquest entenc que és el gran problema que han tingut a França i Anglaterra.

Què n’hem après d’aquests països?
Els models no són tan diferenciats pels resultats: han produït guetos. A mi em fa por que aquí també ho fem malament, perquè una societat atrinxerada es torna molt agressiva, troba un enemic, i l’identifica amb un col·lectiu. Les societat monolítiques i tancades sempre s’empobreixen. La immigració és sempre una riquesa, tot i que el que és massiu, pensant ara en els refugiats, es converteix en un problema.

Tornem ara al dret: en un societat plural té sentit que la llibertat religiosa disposi d’una protecció diferenciada?
La protecció que la constitució disposa per a la llibertat religiosa es justifica pel lloc i pel moment. El dret no és abstracte: sempre s’aplica a una realitat concreta. Quan una realitat sembla més feble, es protegeix. I el problema amb la protecció dels drets és que quan baixes la guàrdia, es produeix un retrocés.

I aleshores no es pot caure per l’altre cantó? La protecció de la llibertat religiosa no podria ser en detriment dels col·lectius que es consideren no religiosos?
Es pot interpretar la llibertat religiosa en un sentit molt ampli, equivalent a la llibertat de consciència. La Constitució és fruit d’un moment i la interpretació posterior ho modula. La llibertat religiosa ha variat en el sentit que era més restrictiva, i moltes sentències n’ha ampliat el camp. No podem saber si sense aquesta protecció s’hagués produït la situació positiva que trobem ara. La jurisprudència sempre es va obrint. Les constitucions són grans idees que serveixen per a un moment. Una constitució que permet adaptar-se als moments és bona, malgrat la inseguretat jurídica que alguns preceptes puguin provocar.

Hi ha conflictes molt vistosos del dret de llibertat religiosa amb altres drets fonamentals, com el dret a la vida.
Els avenços científics també ens fan canviar moltes concepcions i per tant aquests conflictes també s’han de interpretar de forma diferent. Jo crec que el gran límit és quan la religió admet que tu puguis fer un dany als altres. Si la teva religió legitima una actuació que atempta contra un bé jurídic fonamental, aleshores no tens fre, i et converteixes en un “delinqüent per convicció”. En els casos més greus, com l’assassinat com a situació més extrema, el dret no ofereix cap dubte. Igualment en el cas de l’ablació i els matrimonis forçats.

On rau la dificultat, doncs?
Hi ha altres límits més difícils d’acotar. Els delictes d’honor, com la calúmnia, tenen molta importància en determinats indrets i en canvi aquí pràcticament ha desaparegut. Jo encara recordo una condemna per haver dit “calzonazos”. El dret també s’adapta, no s’aplica en abstracte. Determinats insults ja no ho són. I és aquest terreny entremig que és més difícil d’acotar. Hi ha una zona intermèdia que sobretot afecta aquelles decisions sobre d’altres, com els menors. Hi ha un problema molt important en l’educació dels infants: la infància és un temps irreparable i existeixen certes restriccions als infants, que creen una frontera molt incòmoda sobre què es pot fer. La zona de no confort requereix una interpretació permanent, a diferència dels béns jurídics fonamentals, que no hi ha cap dubte i no conec ningú que en pugui dubtar.

L’àmbit jurídic té eines per adaptar-se a les noves tendències, per posar-se al dia, per acceptar els canvis en la societat?
No sé ben bé què entens per àmbit jurídic, però de fet estaríem parlant dels tres poders: el legislatiu, i l’executiu que teòricament representen el conjunt de la societat. És evident que si analitzem les lleis d’un país en un determinat període podem fer una bona anàlisi de la seva qualitat democràtica. Per contra, el poder judicial esta format per juristes i, en el cas del nostre país, s’hi accedeix por oposició a la carrera judicial. En general el poder judicial es força conservador arreu del món, segurament massa, i no sempre s’adapta a les exigències del moment. La tensió entre la prudència que lògicament ha de tenir, però també la necessitat d’una jurisprudència progressista adaptada als canvis socials, definirà també el model d’una societat.

Em fa pensar l'apreciació que fa l'entrevistada sobre l'urgència dels canvis, "No tot és acceptable: la violència no ha de ser tolerada en cap cas. Ni contra les dones ni contra cap altra diferència. Ara bé, aquí hem oblidat molt ràpidament la història: no puc acceptar la desigualtat entre homes i dones, però si nosaltres tot just portem 80 anys de sufragi femení, suposo que haurem de esperar 80 anys o més perquè altres cultures acabin acceptant la igualtat de drets d’homes i dones.".

Entenc que és important, urgent, necessari i ètic avançar en els drets de les dones, i altres col·lectius desplaçats tot i que no tot pot anar a la mateixa velocitat. Fa gairebé 20 anys un germà conseller general em donava la raó en la necessitat d'avançar en el "reconeixement de les noves formes de familia que hi ha" i que cada vegada són més visibles  (art.76, Entorn a la mateixa taula: la vocació dels laics de Champagnat, enllaç) però que la diversitat del món i de l'Església particular que representa el nostre Institut Marista, feia impossible avançar més ràpidament, si no volíem arribar a mals majors.

Podran... però no ho fan. Dret o opció?

Recordo diversos moments en que per motius laborals o de contractació de serveis he hagut de singar algun document sí o sí, de forma ràpida i gairebé sense tenir temps de pensar. En diversos contractes laborals que m'ha tocat signar, en diversos espais del document només posava "Segons Conveni". La primera vegada no vaig ser capaç de preguntar. La darrera, la resposta que se'm va donar va ser "busca el conveni que jo no el tinc".  

Això ve al cas revisant les informacions i les imatges de la presa de possessió del president Rajoy i dels seus ministres davant del rei Felip. Llegeixo a la premsa que "Como ocurría con Juan Carlos I, el acto tendrá lugar en el Palacio de la Zarzuela. Las diferencias, sin embargo, serán varias. En primer lugar, que ahora los ministros y el presidente tienen la opción de decidir si quieren jurar o prometer su cargo teniendo en la mesa con el ejemplar de la Constitución también una Biblia y un crucifijo. Durante el reinado de don Juan Carlos, los elementos religiosos estaban siempre incluidos en el protocolo del acto que organizaba la Casa del Rey. Pese a algunas críticas por la presencia de la Biblia y el crucifijo siendo España un Estado aconfesional, no hubo ningún cambio. Sin embargo, en la etapa de Felipe VI la casa real ha entendido que para respetar la libertad religiosa que quienes juran o prometen su cargo ante el rey, debe dar la opción a elegir. De esta forma, Mariano Rajoy este lunes y los ministros que elija el viernes podrán indicar en Zarzuela si quieren leer la fórmula de jura o promesa de su cargo bien sólo con la Constitución, sin elementos religiosos en la mesa, o bien con el crucifijo.".

Veure l'àlbum de fotografies

La nova monarquia dóna l'opció d'escollir si jurar o prometre i també si davant o no de signes religiosos. I així és com, el dia en qüestió, cap dels protagonistes va decidir acollir-se a aquesta opció. Us imagineu haver de posar i treure la Biblia i el crucifix en mig de l'acte solemne, com si d'una obra de teatre es tractés, amb l'utillatge? Queda una mica malament demanar-ho. Creieu que ho faria un ministre que jura el càrrec per primer cop? Cal tenir molt valor.

Optar per jurar o prometre és més senzill de gestionar i així és com van decidir fer-ho les senyores Santamaria i Cospedal, només prometr; la resta van fer servir la fórmula del jurament. I un detall que s'escapa si no es miren les fotografies (enllaç a l'album) de forma acurada són la disposició de les mans. Us convido a fer-ho. Quins són els ministres que posen les seves mans a la Bíblia i a la Constitució? Quins només a la Bíblia? Quin només a la Constitució? 

Novament són Santamaria i Cospedal les que disposen només la seva mà dreta sobre la Constitució. No sorprèn massa, és una forma coherent amb la formula de la promesa. En canvi sorprèn, i molt, l'opció dels ministres Montoro, de Guindos i Menéndez, que semblen fer-ho només a sobre de la Bíblia. Increïble en un estat aconfessional. 

Tot i ser una persona creient i catòlic, el que més em sorprèn és que hi siguin presents ambos símbols (Bíblia i crucifix) en aquest acte. Què hi ha de la sensibilitat davant els altres? Algú ha pensat que un nou ministre no es trobi còmode davant aquests 2 símbols però no gosi manifestar-ho? És més, quina imatge estem donant als milions d'espanyols de confessions no cristianes? És el govern una institució que representa només als cristians? Ho és de tots els espanyols, però cal passar pel catolicisme? És el rei qui ha de decidir aquests aspectes, que semblen menors, però tenen una visualització externa enorme? És així com el nou titular de la Corona pretén ser el rei de tots els espanyols? Ara com ara ja s'hi ha tret gairebé al 49% dels catalans en edat de vot, vol fer-ho també amb els d'altres confessions religioses? Crec que cal una reflexió més profunda... o esperar a veure quins nous temps aporta la futura reina Elionor?

Tot dit, i a continuar fent!

Què diu la gent? Què dius tu?

---

Aques estiu m'ha tocat passar per l'oftalmòleg i començo a fer servir ulleres per llegir d'aprop. Per un altre costat, alguna persona m'ha manifestat la seva dificultat en llegir aquest Bloc per la mida de la lletra. Atent a les ncessitats pròpies i dels altres, faig canvi de model. 

---

"«I vosaltres, qui dieu que sóc?»"

Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb Ell. Llavors els preguntà: «Qui diu la gent que sóc jo?». Ells respongueren: «Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes». Ell els preguntà: «I vosaltres, qui dieu que sóc?»

---

Ens tornem a trobar novament amb un passatge de Lluc que també te els seus paral·lels en els altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Marc.

Mt 16,13-15: Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà: --Qui diu la gent que sóc jo?
Ells respongueren: --Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes.
Ell els preguntà: --I vosaltres, qui dieu que sóc?

Mc 8, 27-30: Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:--Qui diu la gent que sóc jo? Ells li respongueren:--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes. Llavors els preguntà:--I vosaltres, qui dieu que sóc?

Quan sentim una història de diverses persones és habitual que hi hagi petites diferències en les versions, doncs cadascú remarca algun aspecte diferent, se n'obliden alguns que semblen menors i, fins i tot, algú posa de la seva pròpia collita conscientment o inconscient. Per tant, és interessant també en aquest cas comparar les 3 versions: per Marc era important explicitar el lloc, en canvi pels altres dos evangelistes, era només un lloc apartat, on el grup tenia certa intimitat, fora de la gentada que els seguia de forma habitual. En el què si coincideixen tots tres és en allò fonamental, la pregunta reflexiva que els hi fa: «I vosaltres, qui dieu que sóc?». També és interessant llegir la resposta que li dóna Pere, coincident en tots tres texts.

Les grans preguntes hi són amb la humanitat. Qui som? Què fem? D'on venim? Cap a on anem? De qui som? Per què? Els avenços de la ciència i la tecnologia sembla que van, poc a poc, desentranyant algunes, però el misteri de la vida, de la Vida mai no arribarem a trobar-ho, almenys en la nostra era, crec.

Pels cristians, això sí, hi ha una resposta clara, com diu Pere, "--Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu" (Mt 16,16). En això rau la nostra fe i el nostre sentir-nos cristians, això és fills d'aquell que ens va donar la vida, fills de l'amor i germans i germanes dels altres fills seus. Si entenem sanament el que vol dir fill, amor i germans, està clar com ha de ser la nostra vida. A partir d'aquesta, en podem intuir les respostes a les altres preguntes.

I què diu tu, que és Ell?

I què diuen les teves accions?

---

Vols llegir el text, Lc 9,18-22?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.