dijous, 21 de març del 2013

No és cardenal, però ja podria...Òscar Romero

Òscar Arnulfo Romero (nascut a El Salvador el 1917) va ser un mossén católic que va arribar també a ser arquebisbe metropolità de la capital del país, San Salvador. Es va tornar ben conegut per les predicacions que feia en defensa dels drets humans i per la seva mort, assessinat, mentre celebrava la missa en un hospital de persones malaltes mentals.

Com a aquebisbe va denunciar a les seves homilíes dominicals moltes violacions dels drets humans i va manifestar públicament la seva solidaritat cap a les víctimes de la violència política del seu país. Cal dir que,  de jove, durant els seus primers temps com a mossen no era massa proper al poble. Poc a poc es va adonar de la realitat que el poble vivia sota el règim governant del país. La mort per assassinat del mossen i amic seu, Rutilio Grande, el març de 1977 (premonitòriament 3 anys abans de la seva pròpia) en mans de 2 camperols que estaven en contra de les seves idees i de la promoció de l'Evangeli entre les classes més baixes en les anomedades comunitats de base el va fer canviar.

Els següents 3 anys la seva predicació va canviar radicalment. Inclús va fer algunes misses en pro de la gent senzilla amb l'oposició explícita d'altres bisbes del país i del nunci del Vaticà. Dins de l'Església católica se'l va considerar com un bisbe que defenía l'opció preferencial pels pobres. Exemple d'això és el que va manifestar en una de les seves homilíes, l'11 de novembre de 1977, Monsenyor Romero va dir: «La missió de l'Església és identificar-se amb els pobres, així és com l'Eglésia trona la seva salvació».

Oscar Romero durant la seva època de bisbe no vivia al palau al costat de la catedral metropolitana, ho feia en una petita residència al costat d'un hospital de malalts psíquics, "el Hospitalito".

El seu assassinat va succeir el 24 de març de 1980 mentre celebrava la missa. Allò el va converit en màrtir i, per a molts, en Sant. A l'Amèrica Llatina és habitual referir-se a ell com a San Romero de Amèrica.

Si vols saber més... www.servicioskoinonia.org/romero/

dijous, 14 de març del 2013

Es diu Francesc. Bufa l'Esperit?


Independentment de si som o no catòlics, som o no practicants, o no ens sentim cridats per Deú ni pel seu Evangeli ni per la jerarquia, la noticía d'avui és històrica. La figura del Papa en aquest nostre món, a part de ser el cap de l'Església Catòlica és un referent d'ordre mundial.

Un decàleg de la sorpresa:
  • Primera:  el 10 de febrer de 2013, el Papa Benet XVI renuncia a la càtedra de Pere.
  • Segona: des del 28 de febrer, dia de la Seu Vacant, el bisbe emèrit Benet XVI es troba desaparegut a Castelgandolfo. No sembla moure fils durant les Congregacions i el Conclave.
  • Tercera: El 13 de març al vespre, després de 5 votacions, apareix fumata blanca. Els cardenals escullen a Jorge Mario Bergoglio com a successor.
  • Quarta: Sembla que Bergoglio ja podia haver estat escollit el 2005 i es va retirar entre llàgrimes.
  • Cinquena: Bergoglio no és italià, no és europeu. És argentí, del nou món
  • Sisena: Bergoglio no és de la cúria, no és diocesà. És religiós, de la companyia de Jesús.
  • Setena: Pren el nom de Francesc I. En memòria de Sant Francesc. 
  • Vuitena: Francesc, en sortir al balcó, amb una senzilla creu, es presenta com a Bisbe de Roma abans que com a Papa. Estableix un diàleg proper amb els seus feligresos com a pare.
  • Novena: En mig d'aquesta presentació pública, amb la plaça de Sant Pere plena de gom a gom, demana silenci a la gent i prega: el Pare Nostre i l'Ave Maria.
  • Desena: Francesc I abans de donar la seva benedicció "Urbe et Orbi" demana també al poble que pregui en silenci uns segons demanant a Déu el beneeixi a ell en aquest nou servei.
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4500291
Està bufant l'Esperit?

Altres detalls que s'han sabut després:

  • En rebre a la capella Sixtina, la salutació i jurament dels seus companys cardenals, no va voler utilitzar el tron disposat a tal efecte, els va rebre des d'una simple cadira a la seva mateixa alçada.
  • Un cop escollit no va voler utilitzar el cotxe oficial per desplaçar-se dins el Vaticà, va anar amb l'últim dels busos on anaven els cardenals.
  • A Buenos Aires, la seva ciutat, no vivia al Palau Arquebisbal, ho feia en un petit apartament.
  • També era habitual usuari dels transports públics, colectius i metro.
  • Ha estat un ferm lluitador, duríssim, contra el matrimoni Kirchner en temes de la probresa però també dels drets de les parelles del mateix sexe.
  • En la època del dictador Videla no està clar el paper de l'Església i el seu propi
Caldrà esperar uns mesos a veure cap a on bufa.


dimarts, 12 de març del 2013

No és cardenal, però ja podria...Pere Casaldaliga



Pere Casaldàliga i Pla (nascut a Balsareny l'any 1928) és un religiós, escriptor i poeta català, que ha viscut gran part de la seva vida al Brasil, país on és bisbe de la prelatura territorial de São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso. Ha estat sempre vinculat a la teologia de l'alliberament i sempre ha estat un defensor dels drets dels menys afavorits.

Un cop acabats els seus estudis en el seminari de Vic, el 31 de maig de 1952 va ser ordenat sacerdot a Montjuïc (Barcelona) i es va unir a l'ordre dels claretians des de la qual va dur la a terme les seves primeres tasques a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid.

L'any 1968, amb 40 anys va ser destinat al Brasil, primer com a fundador d'una missió claretiana al Mato Grosso. Poc després de la seva arribada, El 27 d'abril de 1970, veient les seves dots, fou nomenat pel Papa Pau VI com a administrador apostòlic de la prelatura, i el 23 d'octubre de l'any següent fou nomenat bisbe titular d'Altava i prelat emèrit de São Felix do Araguaia.

La seva denúncia pública dels grans terratinents, als quals culpa de la misèria local, li ha comportat amenaces de mort en diverses ocasions. Dos dels seus col·laboradors, el pare Jósimo i el sacerdot João Bosco, van ser assassinats per denunciar algunes situacions i són recordats emocionadament en romeries.

Casaldàliga ha estat bisbe d'aquesta prelatura durant quaranta anys, fins el 2003, quan va presentar la seva dimissió, com tots els bisbes. Tot i així va decidir no tornar a la seva Catalunya natal i romandre en la diòcesi treballant amb els indígenes i camperols.

Ha destacat per la seva posició a favor de l'anomenada teologia de l'alliberament en defensa dels pobles que aquest corrent de pensament rebutja anomenar «pobres» per anomenar-los empobrits, atès que han estat explotats pels països rics. Durant el pontificat de Joan Pau II al , va tenir problemes amb el Vaticà.

L'any 2006 va rebre el Premi Internacional Catalunya atorgat per la Generalitat de Catalunya en la seva 18a edició. Aquest premi és un reconeixement a persones que sobresurten  pel seu treball en el desenvolupament de la cultura, la ciència, l'economia o qualsevol altre àmbit, i que a més hagin destacat per haver realitzat els seus treballs amb un alt compromís ètic i humanístic.

Durant el 2012 ha hagut d'abandonar casa seva durant diverses temporades per amenaces de mort contra la seva persona per les seva defensa dels drets dels indígenes Xavante. 

ME LLAMARÁN SUBVERSIVO

Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
?Monseñor "martillo
y hoz"?

Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.

Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.

Incito a la subversión
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero.
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas...

Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos Paz que ira.
Tengo más amor que paz.

...! Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
una Muerte y tantas vidas!
! Creo en esta hoz que avanza
- bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza -
tan encorvada y tenaz!

diumenge, 10 de març del 2013

No és cardenal, però ja podria...Pere Shaw


Pere Jacob Shaw (nascut a Bèlgica l'any 1925)  va ser un missioner belga de la congregació dels Oblats de Maria Immaculada, OMI. Va dedicar més de 30 anys a la missió en el desert del Chaco, Paraguai.

Va arribar al Paraguai com a missioner al desembre de 1952 amb només 27 anys i ja des del principi es va dedicar a acompanyar els pobles indígenes del Baix Chaco amb una tasca eminentment itinerant des de la seva seu, a la població de Benjamin Aceval.

L'any 1965 inaugura una petita escola, inicialment amb 11 alumnes, com a forma de donar continuïtat a la tasca evangelitzadora des del món de l'educació. La inauguració posava fí a un periode de 3 anys de recerca de col·laboradors i de finançament per a la seva construcció i posada en funcionament. 

L'any 1981,després de gairebé 30 anys de la seva arribada al Paraguai, el Papa Joan Pau II el nomenà bisbe amb el títol de Vicari Apostòlic del Pilcomayo, amb seu a la ciutat militar de Mariscal Estigarribia. Volia així, el Papa, donar la oportunitat a monseyor Shaw de continuar la seva tasca evangelitzadora des de la més alta responsabilitat eclesial a la zona. 

Els indígenes d'aquelles terres el van batejar com a Pa’i Puku, (traduït de l'idioma Guaraní al Català significa “Mossen Llarg" ja que la seva alçada era de 1,99m). Aquest sobrenom indica la seva posició especial com a missioner. Ho va ser en cos i ànima i per a tota la gent del Chaco i es va convertir en un veritable pare espiritual. No evitava esforços en recórrer el quasi impenetrable desert de "l'infiern verd”, a cavall o amb la típica carreta paraguaiana "Cachapé", per a arribar als creients que vivien disseminats en petits assentaments o a les "estancies" dels rics terratinents de la ciutat d'Asunción. 

Malauradament, el 21 de juny de l'any 1984, només 3 anys després d'exercir el seu servei com a Vicari, moria en un accident de trànsit a la ruta trans Chaco que uneix la ciutat de Mariscal Estigarribia amb la capital del país, Asunción

Cal dir que aquesta ruta (carretera nacional) s'ha endut en diversos accidents de trànsit no un, ni dos missioners catòlics. El germà marista Carlos Iglesias, en aquell moment director de l'escola parroquial Santa Maria del Chaco moria en un accident entre dos autocars el 18 de novembre de 2004. 

El seu successor com a Vicari Apostólic del Pilcomayo, monsenyor Lucio Alfert està d'acord en que Pa’i Puku és avui en dia una important figura d'identificació en la religiositat popular del país. És per aquesta raó per la qual, l'any 2009 es va rememorar el 25è aniversari de la seva mort amb un any de record especial per a l'Església del Chaco. També es va posar en marxa el procés oficial de beatificació.

Avui en dia el Vicariat Apostòlic del Pilcomayo, amb monsenyor Lucio Alfert al capdevant, continua la seva tasca evangelitzadora i de promoció dels valors de l'Evangeli des de les parròquies, escoles i centres sanitaris.