Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris A l'aula. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris A l'aula. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 de juny del 2018

Històries humanes, política deshumanitzada

El passat cap de setmana hem tingut la cobertura de la notícia de l'arribada del vaixell Aquarius al port de València. Sobre aquest punt, notar que segurament, sense el canvi del Govern de Rajoy pel de Sánchez, aquelles 630 persones encara estarien donant voltes pel mar Mediterrani.


Gairebé el mateix dia, llegeixo el següent text en el butlletí "Noticias Maristas" de la casa General dels Maristes a Roma (enllaç) en el que la comunitat "Lavalla200> Siracusa" d'Itàlia ens posa noms i cognoms a una història que malauradament ens arriba massa sovint en forma de simples números a través dels noticiaris.
La Comunidad Lavalla200> Siracusa en Italia nació en octubre de 2016 para atender principalmente a niños y jóvenes no acompañados, refugiados o inmigrantes que desembarcan en Italia. Actualmente, sus miembros son Gabriel Bernardo da Silva (Brasil Centro-Sul), H. Onorino Rota (Mediterránea), Mario Araya Olguín (Santa María de los Andes) y H. Ricardo Gómez Rincón (Norandina). A continuación, un testimonio del boletín de noticias, número 24, de la comunidad publicado el 10 de junio.
El 15 de abril desembarcaron en el puerto de Augusta 218 inmigrantes. Tres ambulancias llegaron antes del inicio de las operaciones, signo evidente de que a bordo de la nave hay personas que están mal y que deben ser llevadas con urgencia al hospital. En la primera ambulancia sale Nabilah una joven de 20 años que es llevada al Umberto I de Siracusa. Operada de urgencia de cesárea, da a luz dos niños de 1600 gr. La noticia aparece en los medios y los periodistas hacen la cola habitual para obtener su primicia. Después, como sucede a menudo, silencio. Ono fue llamado para ir al hospital a hablar con Nabilah, que viene de Costa de Marfil y que, además de su idioma, se las arregla en su estado para hacerse entender solo en francés. Como todos los jóvenes de su edad, había encontrado al novio de su corazón, pero su padre le exigió que se casara con un hombre mucho mayor que ella. No había alternativas, la única solución era la huida, y escapa con el consentimiento de su madre. El viaje lo hace con su novio y dura más de un año. De los problemas experimentados durante el viaje, podemos imaginar las dificultades que han encontrado. En su paso por Libia, ambos han sufrido todo tipo de torturas y violencia, como todos lo sufren y de las que las redes sociales ahora comienzan a mostrarnos algunas imágenes. Nabilah quedó embarazada y, según tengo entendido, no sabe si los niños son de su novio o de la violación sufrida. Me hace esta confesión apoyada en la incubadora donde están sus dos pequeños y, llorando, me dice: “¡Son blancos!”. 
El viaje de Libia a Italia no ha sido largo, pero complicado, y los dos barcos que han recogido a los refugiados han desembarcado en dos puertos diferentes y hasta ahora Nabilah no tiene noticias de su novio. Ella viajaba en una lancha llena hasta los topes, no podía moverse y pasaba mucho tiempo de pie porque no había sitio para sentarse, y mucho menos para tumbarse. Después de día y medio de navegación, advirtió que el bebé (aún no sabía que eran dos) ya no se movía. En cuanto subió al barco de la Guardia Costera, el personal de a bordo les proporcionó el tratamiento necesario, pero inmediatamente comprendieron la gravedad del caso y avisaron al Consejo Italiano de Reanimación del pueblo de Augusta.
Ahora Nabilah está en un centro cerca de Siracusa y algunas veces va al hospital para ver cómo crecen los dos pequeños. Yo, más que por el tiempo, no he tenido el valor de hablar con calma con ella, pero me he preguntado:
"¿Cómo está viviendo este momento? ¿Cómo hará para encontrar el cariño hacia las dos criaturas que ha llevado en su vientre, pero que quizás no ha querido y que son el resultado de la violencia en lugar del amor? ¿Qué efecto tendrá en su vida aquella frase dicha entre lágrimas: "¡Son blancos’"? Tal vez estoy haciéndome demasiadas preguntas. Solo espero que la sonrisa de Dios, el de la madre y de muchas otras personas de gran corazón, pueda dar a estos niños todo el calor que necesitan para conseguir que sus vidas se conviertan en una hermosa canción.
Històries ben humanes que queden amagades davant la política dels Estats de la Unió Europea. 

dimarts, 22 de maig del 2018

Terrorisme, adéu ETA. Gràcies!!!

Missatge de l'organització ETA. Sigui com sigui, agradi més o menys, és un comunicat històric. Gràcies!
"ETA, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, quiere informar al Pueblo Vasco del final de su trayectoria, después de que su militancia haya ratificado la propuesta de dar por concluidos el ciclo histórico y la función de la Organización. Como consecuencia de esta decisión:  
ETA ha desmantelado totalmente el conjunto de sus estructuras.
ETA da por concluida toda su actividad política. No será más un agente que manifieste posiciones políticas, promueva iniciativas o interpele a otros actores.
Los y las exmilitantes de ETA continuarán con la lucha por una Euskal Herria reunificada, independiente, socialista, euskaldun y no patrialcal en otros ámbitos, cada cual donde lo considere más oportuno, con la responsabilidad y honestidad de siempre.
ETA nació cuando Euskal Herria agonizaba, ahogada por las garras del franquismo y asimilada por el Estado jacobino, y ahora, 60 años después, existe un pueblo vivo que quiere ser dueño de su futuro, gracias al trabajo realizado en distintos ámbitos y la lucha de diferentes generaciones. 
ETA desea cerrar un ciclo en el conflicto que enfrenta a Euskal Herria con los estados, el caracterizado por la utilización de la violencia política. Pese a ello, los estados se obstinan en perpetuar dicho ciclo, conscientes de su debilidad en la confrontación estrictamente política y temerosos de la situación que provocaría una resolución integral del conflicto. Por contra, ETA no tiene miedo alguno a ese escenario democrático, y por eso ha tomado esta decisión histórica, para que el proceso en favor de la libertad y la paz continúe por otro camino. Es la secuencia lógica tras la decisión adoptada en 2011 de abandonar definitivamente la lucha armada. 
En adelante, el principal reto será construir un proceso como pueblo que tenga como ejes la acumulación de fuerzas, la activación popular y los acuerdos entre diferentes, tanto para abordar las consecuencias del conflicto como para abordar su raíz política e histórica. Materializar el derecho a decidir para lograr el reconocimiento nacional será clave. El independentismo de izquierdas trabajará para que ello conduzca a la constitución del Estado Vasco. 
Esta última decisión la adoptamos para favorecer una nueva fase histórica. ETA surgió de este pueblo y ahora se disuelve en él."
I ara, a continuar treballant per la pau. Per la PAU

I una de les primeres coses que cal fer és saber què som, què volem ser. Si no ho fem entre tots, uns pocs intentaran imposar a la resta el seu parer, que no serà el millor. Serà el millor per a ells. 

dilluns, 14 de maig del 2018

Terrorisme, 5 minuts de reflexió

Aquestes últimes setmanes s'està parlant i s'està investigant amb la base que terrorisme i violència es pot aplicar a tallar carreteres, aixecar barreres de peatges, manifestar-se de forma pacífica o portar un llaç groc o un nas vermell.

El 14 d'agost de 2017, tot just fa 9 mesos, a les Rambles de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils, això va ser terrorisme. Veure l'entrada #AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1) de 18 d'agost de 2017.

El 21 d'abril de 2015 dedicava l'entrada "Terrorisme escolar: 5 minuts de reflexió" a partir de l'acte comès per un alumne d'una escola de Barcelona amb una ballesta, que va acabar amb l'assassinat d'un dels seus professors. Això sí que va ser terrorisme.

El 29 de maig de 1991 va passar alguna cosa a Vic, a la casa cuartel de la Guàrdia Civil. Això sí que va ser terrorisme.
El 20 de juny de 1987 va passar una altra cosa als supermercats Hipercor de la Meridiana de Barcelona. Això sí que va ser terrorisme.

I, el 20 de desembre de 1973 li va passar una altra cosa al general Carrero Blanco quan tornava de missa, a Madrid. Això sí que va ser terrorisme.

dissabte, 12 de maig del 2018

També som docents del Palau


ELS PROFESSORS MARISTES SOTASIGNANTS DEMANEN A LA FUNDACIÓ CHAMPAGNAT-

FUNDACIÓ ANNA RAVELL UN POSICIONAMENT PÚBLIC I CLAR DAVANT ELS ATACS 
A L’ESCOLA DEL PAÍS.

Davant els recents atacs a nombrosos professionals de l’ensenyament a Catalunya els i les professores de les escoles maristes sotasignants volem demanar que la Fundació Champagnat- Fundac Anna Ravell s’afegeixi a les mostres de suport als docents que estan sent acusats d’adoctrinament a les aules i de delictes de discriminac contra la integritat moral. Ells són nosaltres; nosaltres som ells. Les acusacions als companys i companyes de l'Institut El Palau són un primer atac premeditat i un intent de condicionar tot el colectiu docent. Avui els acusen a ells demà ens ho voldran fer a nosaltres, és moment de demostrar la nostra un i fer respectar la professionalitat del sector docent.

La falta d'un rebuig clar i contundent des de les institucions educatives ens posa en perill a tots els professionals de les escoles com a objectius potencials de situacions similars, i per tant ens deixa desprotegits davant l'exposic pública, a través dels mitjans, els quals han esdevingut un mètode habitual de press en els darrers temps.

El fet no de respectar la intimitat de la vida dels altres i de la seva presumpc d’innocència i de posar en dubte l’íntegra professionalitat de tots els docents ens porta a defensar els valors mfs fonamentals, el respecte a tothom i la solidaritat, amb els quals construirem la societat que volem: pacfica, lliure, respectuosa i oberta.

Com a educadors tenim la miss de crear espais oberts de diàleg on el docent sigui un moderador i no un pas interventor, on sofereixin eines per a la discuss i la comprensió tot respectant les diverses opinions... En aquest sentit som conscients que les escoles són un espai de formac i creixement i com a tals tenen el deure d'educar els alumnes en el pensament crític i ètic a través de debats, diàlegs i  el foment de l’escolta activa, el raonament i el respecte als individus.

Les escoles han de seguir sent espais d'acollida i integració, on els alumnes s'eduquin joiosament en el respecte i la convivencia. Aquesta fs la proposta educativa marista i la nostra resposta aquests atacs. Tenim molt clar que s’està perseguint un model d’escola, de la qual la Fundac Champagnat- Fundac Anna Ravell i nosaltres mateixos en formem part a través de les Escoles Cristianes.

Demanem doncs, amb aquesta carta, que la Fundac Champagnat-Fundació Anna Ravell es posicioni expcitament a favor del model lingüístic, de l'escola catalana i del suport a tots els docents atacats per educar en el pensament crític d'infants i joves, a través d'escrits, amb la penjada de cartells o pancartes a favor de l'escola catalana, fent onejar la senyera o amb l’exhibic
de signes i símbols que denotin un posicionament a les nostres escoles igual que succeeix a d'altres centres educatius de l'entorn.

Entenem i comprenem que la societat és plural i l'escola també ho ha de ser. No podem educar en el respecte des de l'equidisncia. S'han de poder expressar i defensar totes les opcions de manera lliure i han de ser respectades, sempre que no vagin en detriment de les llibertats alienes. Creiem que el silenci ens fa còmplices dels atacs que estem vivim.

Maig de 2018

dilluns, 27 de febrer del 2017

Doc: I want to be a pilot

El curtmetratge "I want to be a pilot" del l'espanyol Diego Quemada-Diez és la història d'un noi que té un somni. L'Omondi (de nom real Collins Otieno) veu cada dia passar per sobre de la barriada on viu, grans avions comercials que van i venen... 

El seu somni és com els que tenen tots els nois i noies per quan siguin grans. Quina serà el seu somni? I quina la raó?

Aquest curtmetratge (11 minuts) va guanyar el II Festival Internacional de Curtmetratges de 2007 que organitzà l'ONG Intermon arreu de l'Estat. Les escenes estan rodades a Kibera Slum, suburbi de les afores de Nairobi (Kenya).

divendres, 13 de gener del 2017

Reflexions educatives, donar i exigir

Tot just hem començat nou trimestre escolar i em sembla bo recollir dues reflexions sobre el món educatiu, importants tant a casa com a l'escola. 

El primer dels textos és de l'educadora i escriptora Angela Marulanda, publicat el mes d'agost passat en el diari el Colombiano, d'aquell país.
Hay que dar menos y exigir más 
Quienes hoy somos padres crecimos en la misma casa, tuvimos los mismos vecinos y, por lo general, debimos compartir todo: habitación, baño, libros, lonchera medio desbaratada, ropa usada (heredada de los mayores) y zapatos remontados... y por eso agradecíamos cualquier cosa que nos compraban. 
Sin embargo, hoy en día a los niños se les da todo y mucho de lo que no necesitan ni se merecen. Parece que por darles a los hijos lo que no tuvimos, les dejamos de dar lo que sí tuvimos: muchas exigencias y pocos privilegios. Y por esta razón vivíamos soñando con “ser grandes” para poder gozar de ciertas prerrogativas como tener habitación privada o estrenar ropa y zapatos nuevos (porque del segundo en adelante todo era heredado de los mayores).

Los hijos de la generación de la postguerra (nacidos de los años 80 en adelante) tienen miles de derechos y privilegios pero pocas obligaciones. Además, aun cuando sean mayores de edad, profesionales, tengan auto propio (pagado por sus padres) y cuanto aparato exista (iphone, ipad, computadora, etc.) consideran que es nuestro deber ayudarles, solucionarles y complacerlos en todo, a pesar de que ellos no tienen ninguna obligación en el hogar.
Parece que nosotros dejamos de ser padres para ser benefactores, abogados defensores, choferes y sirvientes ad honorem de los hijos. Sin embargo, por lo general, muchos de ellos no viven más agradecidos sino más inconformes, no son más responsables sino más recostados, no colaboran más sino que demandan más y tampoco son más amorosos sino, a menudo, más insolentes con sus padres. 

A pesar de que no siempre todo tiempo pasado fue mejor, sí hay mucho que rescatar de tiempos pasados, comenzando por el hecho de que hasta los años 80 eran los adultos, no los niños, los que tenían más privilegios y también los que mandaban la familia.

Si no queremos vivir sintiéndonos defraudados y criando hijos malagradecidos es hora de que les demos más responsabilidades, menos privilegios y bastantes exigencias. Recordemos que las personas más felices son las que valoran lo que tienen y agradecen lo que reciben... porque han luchado por merecerlo.
El segon text correspon a unes lletres que una alumna de 2n d'ESO m'escrivia en avaluar la marxa de la primera part del curs.


Jo extrec les meves conclusions i prenc decisions. 
Cadascú pot extreure les seves.

diumenge, 20 de novembre del 2016

Morí en el Mediterráneo (Dia Drets dels Infants 2016)

Amb motiu de la celebració el dia d'avui del Dia dels Drets dels Infants, a l'escola hem tornat a treballar aquesta proposta a partir del que passa amb els infants immersos en els processos de moviments de refugiats entre països per situacions de guerres o altres. 

Una de les diverses propostes que ens feien per treballar amb els alumnes ha estat la que ofereix la Comisión Española de Ayuda al Refugiado a partir de la coneguda cançó de Joan Manel Serrat, "Nací en el Mediterráneo". 


Cal dir que tot té el seu temps i el temps passa per tot. La cançó de Serrat, prou coneguda per les generacions actuals adultes, és desconeguda en el 99% dels casos dels alumnes actuals de 2n d'ESO, per la qual cosa va fer faltar donar-los algunes explicacions complementàries.

Tot i així, en el moment de participació a la classe, el que més va sortir va ser aturar les guerres i com a missatge ànims, que tot canvia cap a millor. La pancarta representativa del nostre grup classe va ser aquesta. Ara es porta el llenguatge amb els "hashtag" o etiquetes i és per això que es va actualitzar el missatge amb una nova presentació.

dijous, 10 de novembre del 2016

Un reflex dels adolescents actuals


Aquesta vegada em van sorprende alumnes de 4t d'ESO en venir ells mateixos a demanar-me poder fer el Bon dia, una hora que pensava  dedicar al repàs abans de la prova prevista del dia següent. Pesant que la iniciativa venia d'ells, vaig acceptar sense problema. Veiem primer aquesta reflexió (enllaç vídeo

Un cop acabat el vídeo, tota la classe va quedar en silenci. Fins i tot els dos alumnes que havien proposat la dinàmica. Preguntant-los directament em van respondre "ja està". Insistint una mica vaig aconseguir que s'obrís un petit debat. Tot el que va sortir d'ells és que cal fer el que un li agrada i no sempre fer cas als pares i els grans, als que veuen que sovint no són feliços.

Navegant per la Xarxa vaig saber que Lytos (canal youtube), Carlos Vidal, mallorquí de 28 anys, és un cantant multifacètic raper, beatboxing però que també és músic, escriptor, productor, mesclador de so, youtuber, expert en xarxes socials...  El seu estil enganxa fàcilment amb el jovent.  Buscant una mica més entre els seus vídeos vaig trobar un altre , vaig trobar un altre vídeo "DOS NUEVAS SECCIONES Y..." (enllaç) que tot i ser una mica llarg, em va obrir una visió diferent d'aquest Lytos, la del treball, treball i treball. Els hi faré veure un altre dia.

Amb aquesta entrada vull retratar alguns aspectes que intueixo en els adolescents i joves:
  1. Són persones inquietes que s'interroguen per un munt de coses.
  2. Tenen accés i capacitat de trobar gairebé qualsevol tipus d'informació.
  3. La forma més fàcil de fer-ho és navegant per la xarxa des dels seus mòbils.
  4. Troben més difícil el preguntar als adults
  5. Vista la informació, es queden amb 1 o 2 idees, no sempre les més importants. 
  6. Són poc reflexius.
  7. Els hi falta el sentit de la constància, del treball, treball, treball...
Tant de bo des de casa, des de l'escola aprenguem a ser més propers als infants i joves, més receptius a les seves inquietuds, més exemples de voler buscar la felicitat, però també del valor del treball i la constància. 


Col·laboració: Marc i Pablo, alumnes de 4t d'ESO, divendres 4/11/2016 

dijous, 27 d’octubre del 2016

Cadena infinita de favors



Aquesta vegada l'encarregada va escollir el vídeo anterior (enllaç). Ella raonava que mostra com hem d'ajudar-nos els uns als altres. Algun altre company raonava que el món és millor si tots ens ajudem. I algú es va quedar amb un simple "ja l'he vist molts cops!"

Fullejant el llibret del Bon dia de l'escola vaig trobar el següent conte de la tribu dels Cheroke americans que trobo que és una altra versió del mateix, com també ho és el mite del carro alat de Plató.

Un matí un vell indi Cherokee li va explicar al seu nét sobre una batalla que ocorre a l'interior de totes les persones. L’avi li va dir: "Fill meu, la batalla és entre dos llops dins de tots nosaltres. Un és Malvat - És ira, enveja, gelosia, tristesa, pesar, avarícia, arrogància, autocompasió, culpa, ressentiment, inferioritat, mentides, fals orgull, superioritat i ego..-“ 

"L'altre és Bé - És alegria, pau amor, esperança, serenitat, humilitat, bondat, benevolència, empatia, generositat, veritat, compassió i fe."

El nét ho va meditar per un minut i després va preguntar al seu avi: -“Quin llop guanya?” El vell Cherokee va respondre, "Aquell al que tu alimentis."


Col·laboració: Natàlia C, alumna de 2n d'ESO, dijous 20/10/2016 

divendres, 21 d’octubre del 2016

Treballem massa hores?

Amb aquesta Entrada d'avui enceto una nova seccció d'aquest Bloc. Ja des de fa anys a la meva escola, com a tantes altres, iniciem el dia amb un breu moment d'aturada per grups classe, preparat pel professor o pels propis nois i noies. De vegades és una reflexió, de vegades algun mini debat d'algun fet d'actualitat i de vegades una pregària explícita.

Per experiència puc dir que aquesta experiència, dia a dia, mes a mes, curs a curs, es converteix en un ric sediment que  nois i noies s'emporten amb ells quan deixen l'escola. És per això que he decidit aprofitar el servei que ells realitzen per enriquir aquest Bloc.

Es poden buscar les diverses entrades a l'etiqueta Bon dia escolar.


Ella raonava que aquest vídeo fa pensar als nois i joves sobre les feines escolars que tenen, quan no s'adonen de quantes feines tenen també altres moltes persones.  
Aquesta proposta reflexiva va arribar en el dia adient, ja que era dia de lliurament de les primers notes del curs. Reconduït, va servir per fer-los adonar que cal treballar més i millor. Algú raonava que semblava que encara "no havien tornar de l'estiu".

Col·laboració: Anna C, alumna de 2n d'ESO, dimarts 18/10/2016