En el cielo estés, Pablo

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Me llegaba ayer noche la noticia del 20 de este mes de julio. Aun con la pérdida, las lagrimas al escribir esto y el dolor que seguro que vive Mari Carmen, su esposa, no puedo más que alegrarme de haber conocido a Pablo durante años en el servicio conjunto en la Junta Directiva de la ONGD Solidaridad, Educación, Desarrollo. Fueron varios años de colaboración, de trabajo conjunto en pro de la gente más necesitada que nosotros. 

Él con el corazón en Zambia, yo entre Paraguay y Tanzania. Cada una del resto de (personas) integrantes de la junta con su corazón y recuerdo personal vocacional en algún país de África o América Latina pero todos trabajando conjuntamente. Pese a las diferencias de criterio, pese a puntuales egoismos o rencillas personales o institucionales por las delegaciones a las que representabamos... un mismo corazón, un mismo espíritu.

Pablo como persona laica, casado con Mari Carmen, después de los muchos años como hermano marista, supo readaptar su espíritu solidario en su nuevo estado civil desde SED, quien se lo facilitó. También supo entender el papel de los primeras personas laicas en la junta: Isabel, Miguel (DEP), Anto y quien esto escribe, y ofrecernos su sonrisa, también alguno de sus momentos bajos y su amistad más allá del tiempo de trabajo. 

Enlazo el recuerdo que ha preparado el h. Jack González.

Gracias Pablo. ¡Dios te ha acogido!

El laberint de la felicitat

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Aprofitant la diada de Sant Jordi repesco la lectura. 

Fent mudança ara fa un any em va aparèixer un llibre que m'havien regalat per la diada de Sant Jordi del 2009 i que havia quedat traspaperat darrere altres llibres i documents. Un cop acabats els meus estudis de Ciències Religioses i amb l'any per mi que representa aquest 2019/20 he pogut recuperar el gust per la lectura, llibres d'un o un altre tipus. El que em vaig trobar es titola "El laberint de la felicitat" i és de l'Àlex Rovira i Francesc Miralles.

Serveixi també com a record d'un company de feina, bona persona ell, que ens va deixar el setembre passat, en Ramon. Ja ens coneixíem anys enrere de la coordinadora de pastoral però en el moment de regalar-me'l, ell formava part de l'equip directiu de l'escola i era un detall de la Diada, la diada del llibre i de l'amor a Catalunya, gran enamorat que era ell també de la llengua i la cultura catalana.

En el llibre, l'Aridana que entra al bosc dels Laments i fa camí pel laberint que aquest representa. Les passes que va descobrint en contacte amb diversos personatges són els següents:

1. Sóc el que decideixo ser

2. Cada persona és un banc d'amor   

3. Qui no somnia està mort en vida

4. De tant en tant és convenient fer netejar d'opinions

• L'opinió que tenim dels altres, només serveix per crear prejudicis
• L'opinió que creiem que els altres tenen de nosaltres, que genera pors, inseguretats i malentesos.
• L'opinió que tenim de nosaltres mateixos, que fa que ens mirem el melic i ens inventem problemes 

 5. La majoria dels obstacles que trobem els creem nosaltres, perquè tenim por d'acomplir els nostres somnis.

6. La felicitat sempre és més a prop del que imaginem, encara que la busquem lluny 

7. Riure és el dissolvent universal de les preocupacions 

8. Per molt petit que sigui la teva finestra, el cel continua sent igual de gran

9. Per néixer, primer cal morir

10. La por és el mitjà per descobrir el que necessites trobar

11. Cada contacte amb una persona és una oportunitat per millorar-li la vida

12. La felicitat és viure sense por de triar

 13. Tu ets el te propi camí. Si t'ets fidel, siguis on siguis, et trobaràs sempre al centre del laberint 

Per on va el teu camí?

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Al cel siguis, hermana Tadea

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

M'arriba per whatsapp aquesta notícia del mes de juliol i me n'alegro novament (enllaç full1, full2). Em fa il·lusió haver pogut conèixer la hermana Tadea en diversos moments al Paraguai. Va ser a la missió San Leonardo on va dedicar vida i missió a les persones de l'ètnia nivaclé. La germana era Educacionista Franciscana de Crist Rei (enllaç). 

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquesta dona bona que transparentava Déu, tal i com es desprèn del document. Ara, des de l'altra part del globus, gràcies Tadea, al cel siguis!

Memorial Internacional de la SIDA

Dissabte passat participava en els jardins del Memorial Permanent de la SIDA a Barcelona, a Montjuïc del 26 Memorial Internacional de la SIDA, un acte senzill però emotiu que vol aplegar totes les associacions que treballen en l'àmbit de la prevenció però també de l'atenció a les persones malaltes i el record d'aquelles que ja no hi són, físicament, entre nosaltres. 

Tres són els sentiments que em van venir assegut al costat d'Alpe i Llucià, matrimoni agafats de la mà: el primer, tant de bo les religions fossin partícips dels sentiments de l'acte i de les polítiques en promoció de la vida de les persones. Llàstima que tan sols la visió de la presentadora, la transformista Brigitta Lamoure -David Cano-, o la menció de la PrEP els hi pogués espantar.

El segon, la visió a la defensiva de part de la jerarquia de l'església. El mossèn que em tutoritza el meu treball de final de grau (TFG), tot i conèixer-me i ser una persona no tancada a la realitat LGTIB, em va observar el següent "Está claro tu compromiso con la comunidad LGTBI+, lo cual viene de perlas en este momento histórico, pero ya te dije que no eres lo mismo de crítico con sus asertos fundamentales (cosmovisión, antropología de fondo...) como lo eres con algunos elementos de la doctrina y de la organización eclesial. En este sentido, el trabajo puede dar la impresión de un cierto sesgo ideológico (que no tiene por qué ser algo necesariamente negativo, pero hay que ser consciente de ello).".  

No és un compromís amb la comunitat, amb el moviment, vol ser un compromís amb les persones LGTIB+, moltes de les quals no són el que sembla en veure el glamour de l'ambient de la nit, dels festivals... algunes també desafavorides i apartades.

I el tercer, que el transcendir, el pensament en el més enllà, és un sentiment no només religiós, si no antropològic.  

Enterrar la sardina

"Jesús començà a plorar"

"Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: --On l'heu posat? Li diuen: --Senyor, vine i ho veuràs. Jesús començà a plorar. Els jueus deien: --Mireu com l'estimava."

---

Evangeli de Joan, el considerat més espiritual i també, el que més insisteix en les dues vessants de Jesús, la divina i la humana. És per això que llegim que "Jesús començà a plorar." (Jn 11,35) i, tot seguit, que "Els jueus deien: --Mireu com l'estimava." (Jn 11,36). Sovint al llarg de la història se'ns ha mostrat la imatge de Déu com a sobirà, rei, déu suprem totpoderós.... Jo hi crec que Déu s'apiada, es preocupa, en té cura... i per això sorprèn veure'l plorar. 

Enllaço aquesta reflexió amb el record del germà Valerià Simon, marista (enllaç) que diumenge passat, 18 de febrer, marxava a la casa del Pare. (veure també l'entrada "Pelegrinatge cap a la Casa" de divendres 16 de febrer). Amb ell vaig estar fortament unit durant una dècada per raons laborals, experiència que va ser, amb tots els seus pros i contres, encerts i errades, de missió compartida. 

Havia pogut visitar-lo dies enrere a l'hospital i vaig reflexionar mentre conduïa tornant cap a casa de com serà el meu camí cap a la Casa. Em vaig emocionar dijous anterior en saber que el final de la seva vida terrenal s'apropava. En confirmar la notícia, diumenge mentre acompanyava un convidat pels museus de Madrid vaig estar absent i finalment, dilluns en el funeral vaig plorar. 

Per casualitats (o per gràcia?) del destí, en el monestir de Les Avellanes se'm va oferir dur la creu, encapçalant la comitiva des de l'Església fins a dalt el cementiri. Amb ella entre les mans vaig pregar, plorar, sentir membre d'una comunitat de fe. I durant la cerimònia en el cementiri, al costat del mossèn, vaig poder mirar de cara a totes les persones que allà hi érem acompanyant el Valerià. Molts coneguts, alguns als quals no coneixia i alguns, molt estimats. 

I a la meva esquena, ja reposant altres molts estimats: en Maine, Jesús Velasco, Bernardo Villarroya, Claudio Lozano, Antonio Ribas, Josep Peiró, Josep E. Ricart, Alex Gómez, Benito Saiz, Felip Gallifa... tots ells rebent al seu costat el cos del que ja hi és a la casa del Pare i, tots ells també, esperonant-nos a seguir creixent com a maristes, com a creients i com a persones humanes. 

Però resulta que Jesús, després d'aquest temps dol que ens presenta el text, no es quedà aturat, continua avançant i actua (cfr. Jn 11, 39-44). La vida, tot i els moments difícils, val la pena de ser viscuda i val la pena viure-la amb alegria, amb agraïment, en relació i amb la certesa que, per a cadascun de nosaltres, té un inici i en tindrà un final. 

Per casualitat del calendari, escric aquesta Entrada el mateix dia que, ara fa 9 anys, també marxava cap a la casa del Pare, el meu pare. I vull acabar amb una anècdota: el pare va morir el cap de setmana de carnestoltes i en un curs, una companya ens va explicar que ella havia enterrat la sardina a Sitges, al que jo vaig respondre que havia enterrat el pare a Montjuic. 

La vida, val la pena de ser viscuda!

---

Vols llegir el text, Jn 11, 28-38?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Al cel siguis, g.Javier

Llegeixo aquesta notícia d'ara fa una mica més de 3 setmanes i me n'alegro. Em fa il·lusió haver pogut conèixer el hermano Terradillos en uns moments excepcionals. Va ser a la població de Save (Rwanda) on hi ha el noviciat Marista i una gran escola internat. Va ser durant l'agost de 1999, en una visita de pocs dies però ben intensos, tot ben just abans d'iniciar el meu servei davant de SED-Catalunya. Era l'època de la reconstrucció, del tornar a néixer després del genocidi del 1994.

Van ser uns dies de coneixement, inculturació, por, fraternitat, pregària, germans i germanes missioneres maristes, qüestionaments, indiferència internacional, compromís religiós, dubtes i reafirmaments. Gràcies h.Eugenio, gràcies Álvaro, gràcies Juanjo, gràcies Josep Maria per aquest compartir. Gràcies g.Emili, g.Eugène per facilitar-ho. Enllaç. 

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquest home bo que transparentava Déu. Encara el veig amunt i avall per aquell llarg passadís del noviciat, en busca de materials pels novicis, per nosaltres... Gràcies Javier, al cel siguis!

Kit kat: g.Maine, com el món podria ser

Expliquen de l'actual reina Sofia de la seva capacitat d'adaptar-se a les situacions i a les persones que té al davant. Bé que ho varem poder comprovar a la inauguració de l'exposició de Càritas Diocesana - SED "Christus Splendor in charitate" dins del marc del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona, el juny de 2004.

Doncs d'en Maine es podria dir el mateix, sempre atent a l'altra persona, a saber de les seves il·lusions, de les seves preocupacions. Capaç d'adaptar-se al llenguatge de les autoritats, dels bisbes, del Consell Provincial, dels equips directius, dels formadors, altres religiosos, dels joves i els seus monitors, dels nens d'infantil, de la gent gran, del voluntaris o també del personal de serveis. Bé que ho deuen recordar Sofia, Ricard Maria, g.Emili, Llorenç, Joan Maria, h.Presen, h.Susana, Marc, Pep, Jessica, g.Josep Enric, Montse, Vicenç, Pepita o Ángeles. Jo sí que ho recordo.

Maine, potser una mica ximple en alguns moments, atabalat per la massa collita (cfr. Lc 10,2) però sempre atent a les necessitats del pròxim i mirant de posar una nota d'alegria. Amb projectes profètics, com el de l'hora diària de lectura o el del bar "Champagnat" per cercar la pròpia pau interior i apropar la figura de Jesús als joves. Obert a les persones, acollint i no judicant, proposant no obligant... Tant donar-se, potser al final no va saber com cuidar-se prou bé o no va trobar l'ajuda de qui... 

Investigant vaig saber que un dels dos miracles atribuïts a l'actual Sant Marcel·lí Champagnat dins del seu procés de beatificació (celebració de 29/05/1955) va ser la curació miraculosa l'octubre de 1939 d'un tumor maligne de la Sra. Georgina Grondin, a Waterville (estat de Maine, EUA). Bonica casualitat la de la sra.Georgina i aquest germà de germans, units per la fe en el Cris, sota el camí d'en Marcel·lí.

Potser ara que estan tant de moda els eslògans en llengua anglesa, aquest que presenten els cartells d'entrada a l'estat nord americà de Maine, podria ser un bon lema "Maine, the way life should be", o com a ell li agradaria, de forma propositiva, sense imposar, "Maine, the way life could be".

Resum d'una proposta de forma de viure la vida, pels i amb els altres.

Fotografia publicada a la revista Alandar, el 19/01/2011, enllaç 

---

Tot i que anunciava el passat 8 d'agost una aturada de les Entrades del Bloc per vacances, no vaig voler abans de prendre-me-les, de deixar preparada aquesta. Tot just avui, que fa 6 anys que ens deixava en Miquel Mario Martinez Fernandez, germà marista, el nostre estimat "Maine", És per això que he volgut fer aquest kit - kat.

Déu Pare/Mare el tingui a la seva glòria

Que la seva memòria ens esperoni als que hi som