diumenge, 25 de maig del 2014

Bloc: "Eduquem caminant"

Eduquemcaminant és una proposta en forma de bloc amb articles dirigits fonamentalment a educadors i educadores amb un munt de reflexions diverses sobre l'educació i en general, sobre el món i la vida.

L'esperit del blog es resumeix en una cita de Lin Yutang: "Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que l'emet o l'espill que la reflecteix".

http://eduquemcaminant.blogspot.com/

* Agrair la col·laboració de Joan Pifarré, de l'escola Maristes Montserrat de Lleida.

dilluns, 19 de maig del 2014

President pobre, pot ser? (i II)

El 28 d'ctubre de 20013 ja apareixia en aquest Bloc una entrada sobre José Alberto Múgica, "el Pepe", el president de l'Uruguai en el període 2010-2015. Un personatge estrany però coherent.

Ara hi torno, fruit d'una entrevista que el conegut periodista Jordi Évole va realitzar-li ahir diumenge i emesa per La Sexta en el seu programa "Salvados". Recullo aquí 10 de les seves frases, totes elles fan pensar.


1) "La majoria de les persones que componen les nacions no viuen com viuen els presidents. Els dirigents entren a viure com viu la minoria. I se suposa que la democràcia és per a la majoria. Jo visc com viu la majoria del meu país", explica Mujica. 
2) "No vull utilitzar mai més la paraula 'austeritat' perquè l'han prostituït a Europa", expressa el president de l'Uruguai. 
3) "La imatge del funcionari apalancat és culpa nostra, va ser una construcció política, ho vam fer per demagògia”, lamenta. 
4) "Per culpa meva, al no voler viure a la residència presidencial, hi ha 42 funcionaris inútils amb 42 sous. I no puc vendre-la perquè si ho faig em maten", expressa el dirigent. 
5) "Jo no he pogut complir el meu programa electoral. Però això no em frustra", assegura. A més, confessa que, a vegades, un president se sent "sol". "Quan la reforma de l'ensenyament em vaig sentir sol fins i tot amb el meu partit. Vaig fracassar", apunta. 
6) "No veig gent intel·ligent en la política europea. M'he quedat horroritzat. Veig un tuf neocolonialista i buit", afirma. "S'ha de fer créixer l'economia, fer reformes… són algunes de les tonteries que repeteixen tots els líders europeus", segons Mujica. 
7) "Allò reaccionari és la patologia del conservadurisme. És anar cap enrere i d'una forma dogmàtica i tancada. La patologia de l'esquerra és l'infantilisme. És la confusió permanent de la il·lusió amb la realitat", considera el dirigent. 
8) "Defineixo Chávez com un somiador", apunta Mujica. Davant aquesta afirmació, Évole li comenta que a Europa es veu alguns líders de l'Amèrica Llatina sota sospita. "Nosaltres a Europa també la veiem sota sospita", contesta el dirigent al presentador i afegeix que "Europa té la passió d'haver sigut i ja no ser". 
9) “Quan tu compres una cosa, l'instrument són els diners, però en realitat estàs comprant amb el temps de la teva vida. La cosa més gran que tens és que estàs viu", explica el president. Mujica viu amb 40-50.000 pesos (2.600 euros aproximadament) que, a més, estalvia per construir una escola quan estigui jubilat. 
10) "Jo tinc admiració política a l'Església catòlica. I sóc ateu", confessa.
Amb quines de les afirmacions hi estàs d'acord?  Amb quines no?  D'haver d'escollir una, amb quina et quedaries?

dissabte, 10 de maig del 2014

El diàleg

"Gràcia, no burocràcia

Fa uns dies, el 7/05/14 una entrada d'aquest bloc parlava del silenci (enllaç). Aquest sobre el diàleg en dóna continuïtat. En aquella entrada reflexionàvem sobre els silencis que ens incomoden o que fan incomodar als altres. I aquest és com un cercle viciós, a més silenci, més incomoditat i a més incomoditat, més silenci. Fins que la situació explota entre les persones implicades o bé la situació es dilueix fins a desaparèixer. Bé, el que desapareix sol ser la relació.

Sortir d'aquesta situació de forma airada i acceptable, al meu humil parer, només té un camí, i aquest és el de la paraula, el diàleg, el compartir.


Aquí hi ha la resposta davant les situacions plantejades en aquella entrada del bloc:
  • A l'ascensor de casa o de qualsevol edifici públic. Vàries persones mirant el sostre o els mòbils, però ningú ni dóna els bons dies. Sigues tu el primer en saludar i desitjar un bon dia.
  • En arribar a una reunió. Tothom hi és parlant, però ningú no ens dóna la benvinguda, ningú no ens saluda. Apropa't a aquell que més coneguis o més confiança tinguis i integra't. O bé, ves-hi a a seure al costat d'aquell que també està sol i saluda'l.
  • En arribar a un lloc amb coneguts. Ningú no ens pregunta per la família, l'estat d'ànim... En parlar amb algú, pregunta-li tu primer com li va el dia, com l'hi ha anat la setmana o com està la seva parella. 
  • A la classe. Quan els alumnes fan el buit a un altre company. Facilita que s'hi integri. Fes treballar els alumnes en petits equips i posa'l amb altres que sàpigues el faran participar.
  • A la feina. Aquell correu del qual no rebem resposta. Torna a insistir, reenvia'l educadament uns dies després "te'l reenvio per si no l'has rebut, de vegades la informàtica...".
  • També a la feina. Ens tracten com un peó d'escacs, com un número. Tot i que ho maquillen amb bones paraules, no ens tracten com a persones. Si no pots fer res més, assumeix-lo, i no facis tu el mateix amb els companys. Tracta a cada company com una persona única.
  • En els àmbits laborals, quan els papers són més importants que les persones. La qualitat! Intenta canviar-ho, i assegura't de no donar tota la importància als papers. Primer són les persones. 
  • A les escales. Ens creuem amb un conegut i ens gira la vista, fa veure descaradament que no ens veu. Gira't, crida'l pel seu nom i saluda'l efusivament. "Crec que no m'has vist. Em fa il·lusió veure't", digues-li. 
  • En un debat, sembla no comptar la nostra opinió. Cada cosa que diem se'ns obvia. 
  • A les xarxes socials. Comentaris i crítiques sobre algú, com no, a la seva esquena. No els hi donis continuïtat, no els retwitegis, si és greu fes-ho saber a l'autoritat competent. I fes-li saber a la persona implicada, quan abans ho sàpiga, millor.
  • Un dia important. Ningú no se'n recorda, no rebem cap felicitació d'aquells els quals hi confiàvem. No li donis importància. Tampoc no oblidis tu felicitar-los a ells el dia del seu aniversari.
  • A l'hospital. Proves i més proves, metges a munt i avall, però no ens informen. Pregunta directament al teu metge o infermera. Diga-li que vols saber i tens dret, sigui el que sigui. Si cal, recordar-li amablement que tu ets el protagonista d'aquella història clínica.
  • ...
Som capaços de fer alguna d'aquestes coses? Ens pot més la vergonya, la por o l'orgull? Lluita contra tu mateix, costa però habitualment un es troba millor amb ell mateix. I el que és millor, de vegades, les situacions canvien afavorint el diàleg.

Un text per a la reflexió...
Quien en la Iglesia está llamado a administrar los Sacramentos debe dejar espacio a la gracia de Dios y no poner obstáculos de tipo “burocrático”. Lo afirmó el Papa Francisco en su homilía de la Misa matutina del 8 de mayo celebrada en la Capilla de la Casa de Santa Marta.. 
“Quien evangeliza es Dios”. El Papa reafirmó esta verdad oponiéndola al exceso de burocratización que a veces en la Iglesia puede obstaculizar el acercamiento de las personas a Dios. Y afirmó que el modelo al que hay que referirse es el del Apóstol Felipe, quien en el pasaje de los Hechos de los Apóstoles  (Hechos 8,26-40) destaca las tres cualidades cristalinas de un cristiano, a saber: docilidad al Espíritu, diálogo y confianza en la gracia. La primera de las cuales se desprende a partir del momento en el que el Espíritu pide a Felipe que interrumpa sus actividades y que alcance la carroza en la que está viajando, entre Jerusalén y Gaza, el ministro de la reina de Etiopía: 
“Él, Felipe, obedece, es dócil a la llamada del Señor. Seguramente dejó tantas cosas que tenía que hacer, porque los Apóstoles en aquel tiempo estaban muy ocupados en la evangelización. Deja todo y va. Y esto nos hace ver que sin esta docilidad a la voz de Dios nadie puede evangelizar, nadie puede anunciar a Jesucristo: al máximo se anunciará a sí mismo. Es Dios quien llama, es Dios quien pone a Felipe en camino. Y Felipe va. Es dócil”.

dijous, 8 de maig del 2014

Real men don't buy girls


Secuestro de niñas en Nigeria: declaración de UNICEF

El secuestro de ocho niñas más en Nigeria es un ultraje y una creciente pesadilla para las propias niñas y para las familias de las más de 200 niñas que han sido robadas de sus comunidades en las últimas semanas.
Que se alegue que las niñas han sido secuestradas para impedirles asistir a la escuela es especialmente aborrecible.
UNICEF hace un llamamiento a los secuestradores para que devuelvan de inmediato a estas niñas sanas y salvas a sus comunidades, e imploramos a todos los que tienen influencia sobre los responsables que hagan todo lo posible para asegurar el retorno seguro de las niñas y que sus secuestradores sean juzgados.
Nuestros corazones están con las familias de estas niñas. UNICEF continúa dando seguimiento a la situación y expresa su solidaridad con la población de Nigeria.

dimecres, 7 de maig del 2014

El silenci

Molt sovint es parla del silenci com a experiència sanadora. Són molts els llibres i també blocs a la Xarxa en els que podem trobar informació sobre les bondats del silenci a la nostra vida.

Sobretot aquells que som de ciutat necessitem periòdicament sortir a la muntanya o al camp per fugir de l'enrenou del dia a dia i trobar la pau, trobar el silenci.

Però no és d'aquest silenci sobre el que vull reflexionar en aquesta entrada d'avui. Vull fer-ho sobre altres tipus de silenci. Aquells silencis que ens incomoden o que fan incomodar als altres. Exemples en són:
  • A l'ascensor de casa o de qualsevol edifici públic. Vàries persones mirant el sostre o els mòbils, però ningú ni dóna els bons dies.
  • En arribar a una reunió. Tothom hi és parlant, però ningú no ens dóna la benvinguda, ningú no ens saluda.
  • En arribar a un lloc amb coneguts. Ningú no ens pregunta per la família, l'estat d'ànim...
  • A la classe. Quan els alumnes fan el buit a un altre company.
  • A la feina. Aquell correu del qual no rebem resposta. 
  • També a la feina. Ens tracten com un peó d'escacs, com un número. Tot i que ho maquillen amb bones paraules, no ens tracten som a persones. 
  • En els àmbits laborals, quan els papers són més importants que les persones. La qualitat !
  • A les escales. Ens creuem amb un conegut i ens gira la vista, fa veure descaradament que no ens veu.
  • En un debat, sembla no comptar la nostra opinió. Cada cosa que diem se'ns obvia.
  • A les xarxes socials. Comentaris i crítiques sobre algú, com no, a la seva esquena.
  • Un dia important. Ningú no se'n recorda, no rebem cap felicitació d'aquells els quals hi confiàvem
  • A l'hospital. Proves i més proves, metges a munt i avall, però no ens informen.
  • ...

Ens hem vist reflectits en alguna d'aquestes situacions? Ens han passat? Com ens hem sentit?

I segona part del qüestionari: hem aplicat també nosaltres alguna d'aquestes accions als altres?

Un text per a la reflexió...
Acollir i ser acollides és el que cada persona, cadascuna de nosaltres necessita per poder créixer, per la nostra maduració, tant a nivell humà com espiritual. Sense saber-nos i sentir-nos acollides no podem viure, i al mateix temps, si no acollim privem als altres de viure. Aquí la comunitat de fe hi juga un paper molt important.
Si ens sentim acollides, malgrat les nostres febleses i limitacions i també amb les nostres qualitats i dons que totes tenim, la comunitat es converteix, poc a poc, en un lloc ideal per al nostre progrés i per a la nostra llibertat sense engany. És aleshores que descobrim que en ella hi som acceptades i estimades de veritat per les altres, que comencem a acceptar-nos a nosaltres mateixes, cosa que ja sabem que demana un treball personal lent, però que és molt important. 
Per altra part, acollint- nos les unes a les altres, Jesús ens diu que és a ell que l’acollim “»Qui us acull a vosaltres,a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profeta. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa”. (Mt 10, 40-42)