dimecres, 30 de maig del 2018

Olaizola davant la LGTBIfòbia (fora i dins l'Església)

En continuació amb l'Entrada "LGTBIfòbia, silenci o defensa?" de 17 de maig recullo avui el text que el jesuïta José María Rodriguez Olaizola, publicà a la pàgina web de pastoral de la Companyia de Jesús (enllaç) amb motiu del dia de lluita contra l'homofòbia i altres formes de viure l'amor.
Hoy es el Día Internacional contra la Homofobia. Es una pena que tenga que haber un día así, aunque por ahora sea necesario. Es triste que en muchos países de nuestro mundo las personas sean perseguidas por su orientación sexual, en ocasiones castigadas por la ley, y en otras por la sombra –más sutil, pero igualmente demoledora– de la ignorancia, la burla, el rechazo y la incomprensión.
Con frecuencia he escuchado a gente buena que, sin embargo, no tiene reparo a la hora de hacer comentarios que van desde lo condescendiente hasta lo insultante hacia las personas homosexuales. Gente que en cuanto oye la palabra gay le añade lo del lobby, como si la homosexualidad fuese ante todo una militancia, una ideología o un grupo de interés; en lugar de ser la condición de muchos millones de personas en todo el mundo, en todas las sociedades, en todas las épocas y en todas las situaciones sociales.
Como Iglesia también tenemos que avanzar para forjar una sociedad y una comunidad libre de discriminación y prejuicio. Se ha recorrido camino. Han cambiado algunas cosas, y cada vez son más las voces que hablan con respeto, con ternura, y con valentía, frente a discursos que parecen anclados en otra sociedad y otra época. Pero hay que avanzar más. Tenemos que contribuir al reconocimiento de la radical dignidad de todas las personas en la sociedad en general, y en la Iglesia en particular. Hay muchas personas homosexuales, lesbianas, y transexuales que creen en Dios y que se saben parte de la Iglesia. Pero que en ocasiones se sienten, como me decía un buen amigo «obligados a ver el partido desde el banquillo», porque se les dice que eso es lo que hay.
No es lo que hay. No puede ser. Si de verdad creemos en el Dios que a cada uno nos ha creado únicos y diferentes. Si de verdad creemos en la radical dignidad de todas las personas. Y si no caemos en moralizar lo que no es moral, sino la condición humana en su complejidad y su diversidad.
José María Rodriguez Olaizola, sj

dilluns, 28 de maig del 2018

Santíssima Trinitat, ara ja ens toca

"Jo sóc amb vosaltres"
"Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món."

Text de l'enviament de Jesús ressuscitat als deixebles. Així la història de salvació continua. Déu Pare, sempre existent mai creat, ens donà el seu Fill com a mostra d'amor a totes les criatures, en especial l'ésser humà. Aquest Jesucrist en tornar al Pare ens dóna l'Esperit Sant per a que sempre estigui entre nosaltres. L’Esperit Sant fa possible el testimoni de la nostre fe com es veu en la Pentecosta ( Ac 2,1-4). Aquells apòstols que estaven plens de por i tancats al cenacle, quan reberen l’Esperit Sant obertament  proclamen la seva fe i l’amor a Jesucrist.

La missió, per tant, també és nostra, anar i fer deixebles de Déu entre els homes i les dones de la terra, deixebles de l'amor. Història de salvació, història d'amor, sempre que hi vagi acompanyada de la caritat.

El sents amb tu? 
Guardes allò manat?

Vols llegir el text, Mt 28,16-20?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 26 de maig del 2018

No es pot (R)estar callats...

" i se'n va ocupar"
"--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar."

Conegut text aquest del bon samarità. És aquesta una paràbola de Jesús per mostrar que el que compta no és la riquesa o la classe social, el que realment compta en aquest Regne del Cel són els fets. El sacerdot i el levita, homes de Déu que servien en les sinagogues van passar de llarg. La seva observança estricta de la Llei els impedia tocar cossos sagnants si no volien quedar al marge del culte (cfr. Lv 21,1-4). Només va ser el samarità (grup estrany, mal vist pels jueus de l'època) qui realment s'apiadà del pobre moribund.

Passar de llarg, fer veure que això no va amb nosaltres, girar el cap... totes són actituds com les del sacerdot i el levita. Aturar-se, afrontar les situacions, mirar l'altre de front... són actituds com les del samarità. A la nostra vida sovint se'ns hi presenten situacions davant les quals hem d'optar. Quina és la teva opció?

Avui en dia, en el món global en el que vivim sentim notícies, llegim opinions davant de les quals no podem restar callats. Bé per sentit de la decència, bé pels drets humans, bé perque en algun moment podem ser nosaltres els que rebem els atacs. Alguns senzills exemples en la controvèrsia Catalunya Espanya d'aquests últims dies són aquests, que resten a la controvèrsia.
  • "La raza catalana" de José García Domínguez a Libertad Digital de 13 de maig de 2018 (enllaç)
  • "Hay aviones para bombardear Catalunya" de Federico Jiménez Losantos, a El Periodico de Catalunya de 14 de maig de 2018 (enllaç)
Callar implicar assumir les premisses que plantegen aquests i articles similars. Per sort també hi ha alguns altres articles que proven de donar respostes. Respostes que potser no agradaran a ningú, però solucions que són necessàries: la primera el diàleg. Les següents... caldrà trobar-les plegats. Aquests són dos exemples d'articles que sumen:
  • "Mensaje urgente desde Cataluña a los españoles" de Albano Dante Fachin, diputat al Parlament de Catalunya i ex Secretari General de Podem Catalunya, a Youtube (enllaç)
  • "Ana Botín rompe su silencio (público) sobre la crisis catalana" de Ana Botín, presidenta de Banesto (enllaç).
Cap a on mires? Sumes o (R)estes?
Què diuen els teus llavis?

Vols llegir el text, Lc 10,25-37?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 24 de maig del 2018

Fake news a la nostra vida

"veient que feia goig de veure"
"La serp li va replicar: --No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal. Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella."

El passat diumenge dia 13 l'Església celebrava la 52a Jornada Mundial de les comunicacions socials de 2018 i el papa Francesc va presentar el següent missatge (enllaç) al mes de gener passat.
Benvolguts germans i germanes,
En el projecte de Déu, la comunicació humana és una modalitat essencial per a viure la comunió. L’ésser humà, imatge i semblança del Creador, és capaç d’expressar i compartir la veritat, el bé, la bellesa. És capaç d’explicar l’experiència pròpia i descriure el món, i de construir així la memòria i la comprensió dels esdeveniments. 
Però l’home, si segueix el seu egoisme orgullós, també pot fer un mal ús de la facultat de comunicar, com ho mostren des del començament els episodis bíblics de Caín i Abel, i de la Torre de Babel (cf. Gn 4,1-16; 11, 1-9). L’alteració de la veritat és el símptoma típic d’aquesta distorsió, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Per contra, en la fidelitat a la lògica de Déu, la comunicació es converteix en lloc per a expressar la responsabilitat pròpia en la recerca de la veritat i en la construcció del bé.
Avui, en un context de comunicació cada vegada més veloç i immersos dins un sistema digital, assistim al fenomen de les notícies falses, les anomenades fake news. Aquest fenomen ens crida a la reflexió; per això he dedicat aquest missatge al tema de la veritat, com ho van fer ja en diferents ocasions els meus predecessors a partir de Pau VI (cf. Missatge de 1972: «Els instruments de comunicació social al servei de la veritat»). Voldria oferir d’aquesta manera una aportació a l’esforç comú per a prevenir la difusió de les notícies falses i per a redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat.
1. Què hi ha de fals en les notícies falses?Fake news és un terme discutit i també objecte de debat. Generalment al·ludeix a la desinformació difosa online o en els mitjans de comunicació tradicionals. Aquesta expressió es refereix, per tant, a informacions infundades, fonamentades en dades inexistents o distorsionades, que tenen com a finalitat enganyar o fins i tot manipular el lector per aconseguir determinats objectius, influenciar les decisions polítiques o obtenir guanys econòmics.
L’eficàcia de les fake news es deu, en primer lloc, a la seva naturalesa mimètica, és a dir, a la seva capacitat d’aparèixer com a plausibles. En segon lloc, aquestes notícies, falses però versemblants, són capcioses, en el sentit que són hàbils per a capturar l’atenció dels destinataris posant l’accent en estereotips i prejudicis estesos dins un teixit social, i se sostenen en emocions fàcils de suscitar, com l’ànsia, el menyspreu, la ràbia i la frustració.
La seva difusió pot comptar amb l’ús manipulador de les xarxes socials i de les lògiques que en garanteixen el funcionament. D’aquesta manera, els continguts, malgrat estar mancats de fonament, obtenen una visibilitat tal que fins i tot els desmentiments oficials difícilment aconsegueixen contenir els danys que produeixen. 
La dificultat per a desemmascarar i eradicar les fake news es deu tanmateix al fet que les persones sovint interactuen dins ambients digitals homogenis i impermeables a perspectives i opinions divergents. El resultat d’aquesta lògica de la desinformació és que, en comptes de realitzar una sana comparació amb altres fonts d’informació, cosa que podria posar en discussió positivament els prejudicis i obrir un diàleg constructiu, es corre el risc de convertir-se en actors involuntaris de la difusió d’opinions sectàries i infundades.
El drama de la desinformació es troba a desacreditar l’altre, presentar-lo com a enemic, fins arribar a la demonització que afavoreix els conflictes. Les notícies falses revelen així la presència d’actituds intolerants i hipersensibles al mateix temps, amb l’únic resultat  d’estendre el perill de l’arrogància i l’odi. A això condueix, en última anàlisi, la falsedat.
 
2. Com podem reconèixer-les?Cap de nosaltres no pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats. No és feina fàcil, perquè la desinformació es fonamenta freqüentment en discursos heterogenis, intencionadament evasius i subtilment enganyosos, i se serveix a vegades de mecanismes refinats. Per això són lloables les iniciatives educatives que permeten aprendre a llegir i valorar el context comunicatiu i ensenyen a no ser divulgadors inconscients de la desinformació, sinó actius en el seu desvetllament. Són també encomiables les iniciatives institucionals i jurídiques encaminades a concretar normes que s’oposin a aquest fenomen, com les que han posat en marxa les companyies tecnològiques i de mitjans de comunicació, adreçades a definir nous criteris per a la verificació de les identitats personals que s’amaguen darrere de milions de perfils digitals. 
Però la prevenció i la identificació dels mecanismes de la desinformació requereixen també un discerniment atent i profund. En efecte, s’ha de desemmascarar el que es podria definir com la «lògica de la serp», capaç de camuflar-se a tot arreu i mossegar. Es tracta de l’estratègia utilitzada per la «serp astuta» de què parla el Llibre del Gènesi, la qual, als albors de la humanitat, va ser l’artífex de la primera fake news (cf. Gn 3,1-15) que va portar conseqüències tràgiques del pecat i que es van concretar després en el primer fratricidi (cf. Gn 4) i en altres innombrables formes de mal contra Déu, el proïsme, la societat i la creació.
L’estratègia d’aquest hàbil «pare de la mentida» (Jn 8,44) és la mimesi, una insidiosa i perillosa seducció que s’obre camí en el cor de l’home amb argumentacions falses i atraients. En la narració del pecat original, el temptador, efectivament, s’acosta a la dona fingint ser amic i interessar-se pel seu bé, i comença el seu discurs amb una afirmació vertadera, però només en part: «Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» (Gn 3,1). En realitat el que Déu havia dit a Adam no era que no mengessin de cap arbre, sinó només d’un arbre: «No mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal» (Gn 2,17). La dona, responent, ho explica a la serp, però es deixa atraure per la seva provocació: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem» (Gn 3,2-3). Aquesta resposta té un sabor legalista i pessimista: havent donat credibilitat al falsari i deixant-se seduir per la seva versió dels fets la dona es deixa enganyar. Per això, de seguida para atenció quan li assegura: «No, no morireu pas» (v. 4). Així doncs, la desconstrucció del temptador assumeix una aparença creïble: «Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal» (v. 5). Finalment, s’arriba a desacreditar la recomanació paternal de Déu, que anava dirigida al bé, per seguir la seductora incitació de l’enemic: «Llavors la dona va veure que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure» (cf. v. 6). Aquest episodi bíblic revela per tant un fet essencial per al nostre raonament: cap desinformació no és innòcua; per contra, fiar-se d’allò que és fals produeix conseqüències nefastes. Fins i tot una distorsió de la veritat aparentment lleu pot tenir efectes perillosos.
Del que es tracta, de fet, és de la nostra cobdícia. Les fake news es converteixen sovint en virals, és a dir, es difonen de manera veloç i difícilment manejable, no a causa de la lògica de compartir que caracteritza les xarxes socials, sinó més aviat per la cobdícia insaciable que s’encén fàcilment en l’ésser humà. Les mateixes motivacions econòmiques i oportunistes de la desinformació tenen la seva arrel en la set de poder, de tenir i de gaudir que en últim terme ens fa víctimes d’un engany molt més tràgic que no pas el de les seves manifestacions individuals: el del mal que es mou de falsedat en falsedat per a robar-nos la llibertat del cor. Heus aquí per què educar en la veritat significa educar per a saber discernir, valorar i ponderar els desitjos i les inclinacions que es mouen dins nostre, per a trobar-nos privats del bé «caient» en cada temptació.
3. «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32)La contínua contaminació a través d’un llenguatge enganyós acaba per ofuscar la interioritat de la persona. Dostoievski va escriure una cosa interessant en aquest sentit: «Qui es menteix a si mateix i escolta les seves mentides mateixes, arriba al punt de no poder distingir la veritat, ni dins d’ell mateix ni al seu entorn, i d’aquesta manera comença a perdre el respecte a si mateix i als altres. Després, com que ja no estima ningú, deixa també d’estimar, i per a distreure el tedi que produeix la manca d’estimació i ocupar-se en alguna cosa, es lliura a les passions i als plaers més baixos, i per culpa dels seus vicis, es fa com una bèstia. I tot això deriva del fet de mentir contínuament als altres i a ell mateix» (Els germans Karamazov, II,2).
Així doncs, com ens podem defensar? L’antídot més eficaç contra el virus de la falsedat és deixar-se purificar per la veritat. En la visió cristiana, la veritat no és sols una realitat conceptual que es refereix al judici sobre les coses, definint-les com a vertaderes o falses.
La veritat no és sols treure a la llum coses fosques, «desvetllar la realitat», com porta a pensar  l’antic terme grec que la designa, aletheia (d’a-lethès ‘no amagat’). La veritat té a veure amb la vida sencera. A la Bíblia té el significat de suport, solidesa, confiança, com ho fa entendre l’arrel aman, de la qual prové també l’amén litúrgic. La veritat és allò sobre el que un es pot sostenir per a no caure. En aquest sentit relacional, l’únic veritablement fiable i digne de confiança sobre el qual es pot comptar sempre, és a dir, «vertader», és el Déu viu. Heus aquí l’afirmació de Jesús: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6). L’home, per tant, descobreix i redescobreix la veritat quan l’experimenta en si mateix com a fidelitat i fiabilitat de qui l’estima. Només això allibera l’home: «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32).
Alliberació de la falsedat i cerca de la relació: heus aquí els dos ingredients que no poden faltar per tal que les nostres paraules i els nostres gestos sigui vertaders, autèntics, dignes de confiança. Per a discernir la veritat cal distingir què és el que afavoreix la comunió i promou el bé, i allò que, contràriament, tendeix a aïllar, dividir i contraposar. La veritat, per tant, no s’aconsegueix realment quan s’imposa com quelcom extrínsec i impersonal; en canvi, brolla de relacions lliures entre les persones, en l’escolta recíproca. A més, mai no es deixa de buscar la veritat, perquè sempre està alerta la falsedat, també quan es diuen coses veritables. Una argumentació impecable pot sostenir-se sobre fets innegables, però si s’utilitza per a ferir l’altre i desacreditar-lo als ulls dels altres, per més que sembli justa, no conté en ella la veritat. Pels seus fruits podem distingir la veritat dels enunciats: si susciten polèmica, fomenten divisions, infonen resignació; o si, per contra, porten a la reflexió conscient i madura, al diàleg constructiu, a una laboriositat profitosa.
4. La pau és la notícia veritableEl millor antídot contra les falsedats no són les estratègies, sinó les persones, persones que, lliures de la cobdícia, estan disposades a escoltar i permeten que la veritat emergeixi a través de la fatiga d’un diàleg sincer; persones que, atretes pel bé, es responsabilitzen en l’ús del llenguatge. Si el camí per a evitar l’expansió de la desinformació és la responsabilitat, qui té un compromís especial és qui pel seu ofici té la responsabilitat d’informar, és a dir: el periodista, custodi de les notícies. Aquest, en el món contemporani, no realitza només un treball, sinó una missió vertadera i pròpia. Té la tasca, en el frenesí de les notícies i en el remolí de les primícies, de recordar que en el centre de la notícia no hi ha la velocitat a donar-la i l’impacte sobre les xifres d’audiència, sinó les persones.
Informar és formar, és involucrar-se en la vida de les persones. per això la verificació de les fonts i la custòdia de la comunicació són processos de desenvolupament del bé veritables i propis que generen confiança i obren camins de comunió i de pau.

Senyor, feu-nos instruments de la vostra pau. Feu-nos reconèixer el mal que s’insinua en una comunicació que no crea comunió. Feu-nos capaços de treure el verí dels nostres judicis. Ajudeu-nos a parlar dels altres com de germans i germanes. Vós sou fidel i digne de confiança; feu que les nostres paraules siguin llavors de bé per al món:on hi ha soroll, feu que practiquem l’escolta;on hi ha confusió, feu que inspirem harmonia;on hi ha ambigüitat, feu que portem claredat;on hi ha exclusió, feu que portem compartició;on hi ha sensacionalisme, feu que usem la sobrietat;on hi ha superficialitat, feu que plantegem interrogants veritables;on hi ha prejudici, feu que suscitem confiança;on hi ha agressivitat, feu que portem respecte;on hi ha falsedat, feu que portem veritat. Amén.
Francesc

Genero jo, també, fake news?


Vols llegir el text, Gn 3,1-8?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimarts, 22 de maig del 2018

Terrorisme, adéu ETA. Gràcies!!!

Missatge de l'organització ETA. Sigui com sigui, agradi més o menys, és un comunicat històric. Gràcies!
"ETA, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, quiere informar al Pueblo Vasco del final de su trayectoria, después de que su militancia haya ratificado la propuesta de dar por concluidos el ciclo histórico y la función de la Organización. Como consecuencia de esta decisión:  
ETA ha desmantelado totalmente el conjunto de sus estructuras.
ETA da por concluida toda su actividad política. No será más un agente que manifieste posiciones políticas, promueva iniciativas o interpele a otros actores.
Los y las exmilitantes de ETA continuarán con la lucha por una Euskal Herria reunificada, independiente, socialista, euskaldun y no patrialcal en otros ámbitos, cada cual donde lo considere más oportuno, con la responsabilidad y honestidad de siempre.
ETA nació cuando Euskal Herria agonizaba, ahogada por las garras del franquismo y asimilada por el Estado jacobino, y ahora, 60 años después, existe un pueblo vivo que quiere ser dueño de su futuro, gracias al trabajo realizado en distintos ámbitos y la lucha de diferentes generaciones. 
ETA desea cerrar un ciclo en el conflicto que enfrenta a Euskal Herria con los estados, el caracterizado por la utilización de la violencia política. Pese a ello, los estados se obstinan en perpetuar dicho ciclo, conscientes de su debilidad en la confrontación estrictamente política y temerosos de la situación que provocaría una resolución integral del conflicto. Por contra, ETA no tiene miedo alguno a ese escenario democrático, y por eso ha tomado esta decisión histórica, para que el proceso en favor de la libertad y la paz continúe por otro camino. Es la secuencia lógica tras la decisión adoptada en 2011 de abandonar definitivamente la lucha armada. 
En adelante, el principal reto será construir un proceso como pueblo que tenga como ejes la acumulación de fuerzas, la activación popular y los acuerdos entre diferentes, tanto para abordar las consecuencias del conflicto como para abordar su raíz política e histórica. Materializar el derecho a decidir para lograr el reconocimiento nacional será clave. El independentismo de izquierdas trabajará para que ello conduzca a la constitución del Estado Vasco. 
Esta última decisión la adoptamos para favorecer una nueva fase histórica. ETA surgió de este pueblo y ahora se disuelve en él."
I ara, a continuar treballant per la pau. Per la PAU

I una de les primeres coses que cal fer és saber què som, què volem ser. Si no ho fem entre tots, uns pocs intentaran imposar a la resta el seu parer, que no serà el millor. Serà el millor per a ells. 

dissabte, 19 de maig del 2018

Pentecosta 2018: què se'ns ha pujat al cap?

"el vi els ha pujat al cap!"
"--¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Sorpresos i desconcertats, es deien els uns als altres: --Què vol dir tot això? Però d'altres, rient-se'n, deien: --És que el vi els ha pujat al cap!"

Ja he tractat aquest passatge dels Fets dels Apòstols altres anys, com per exemple a l'Entrada "Pentecosta 2017, 200 anys d'enviament" de 4 de juny de 2017. Pèro avui m'hi fixo en l'últim verset del passatge, allò que alguns, rient-se'n dels cristians deien... "És que el vi els ha pujat al cap?"

Preguntes que més d'un es pot fer davant els cristianisme d'avui en dia...
- És que el poder se'ls ha pujat al cap?
- És que els diners se'ls han ficat a la butxaca?
- És que l'afectivitat se'ls hi ha acabat? 
- És que les obres els han fet oblidar la missió?
- És que els bens materials els han fet oblidar els espirituals? 
- És que la misericòrdia és quelcom oblidat per ells?
- ...

Els que llegim aquestes preguntes formem part d'aquesta religió institucionalitzada i global anomenada cristianisme i sovint podem ser jutjats no per les nostres pròpies opcions sino per les de la globalitat. Fem-nos personalment aquestes mateixes preguntes o similars. Se m'ha pujat a mi quelcom al cap també?

Què se m'ha pujat al cap?
Què en tinc al cap?


Vols llegir el text, Ac 2,1-13?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 17 de maig del 2018

LGTBIfòbia, silenci o defensa?

"Manteniu-vos en el meu amor"
"Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor."

Jesús va donar-nos l'encàrrec de mantenir-nos en el seu amor, així de simple, així de clar, sense més. Uns versets més enllà el text continua "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics." (Jn 15,13).

Sant Joan és conegut com el deixeble estimat. Què vol dir aquest adjectiu? Queda en el misteri del temps llunyà i de les versions de la història que es van construint amb el pas dels segles, regnat rere regnat, pontificat rere pontificat, però el que és un cert és que a partir del s. XVI hi ha obres d'art que testimonien una possible relació afectiva entre Jesús i Sant Joan. 

Des del món de les persones LGTIB cristianes es té molt clar que Sant Joan era estimat especialment per Jesús i que aquest amor és símbol d'amor per sobre del gènere i el sexe. Avui, 17 de maig, es celebra internacionalment el dia contra la LGTBIfòbia, això és de la lluita contra la discriminació de les persones gais, lesbianes, transexuals... és a dir, totes les que no són heterosexuals. Ens hem d'alegrar d'aquesta celebració en l'àmbit de Nacions Unides pel dret de les persones. Persones que no fan mal a ningú i que volen estimar com senten que ho han de fer. 

En quant el paper l'Església, m'avergonyeixo de la seva actuació en la història. En temps antics dominaven l'assetjament, la discriminació i l'atac contra tot tipus de sexualitat diferent de la heterosexual i dirigida exclusivament a la procreació. En l'actualitat la seva actuació sembla molt més comprensiva, tot i que els que coneixen l'actuació dels funcionaris del Vaticà en els diferents organismes multilaterals saben de la creuada que en ells continua promovent l'Església. 

Sortosament poc a poc apareixen més veus, també dins ella, obertes a l'acceptació d'una realitat que sempre ha existit i que no fa mal a ningú. Com per exemple la de Jozef De Kesel, bisbe cardenal de Brussel·les que proposa celebracions d'accions de gràcies per a les parelles homosexuals (enllaç).


Acceptar l'amor, 
és mantenir-se en el seu amor?


Vols llegir el text, Jn 15,9-17?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimarts, 15 de maig del 2018

Pregària a la tardor de la vida

"Quan vingui el Defensor"
"Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi."

Tinc relació amb molta gent gran, per un costat de la família, també amics i en els diversos voluntariats en els que hi col·laboro. Gent madura acabada de jubilar i gent gran, encara més gran. També alguns que ja no hi són, físicament entre nosaltres.

El compartir moments amb aquesta gent em fa escoltar i sentir coses que per edat encara no em toquen, algunes de les quals, no arribo a comprendre, però m'agrada restar atent al que em diuen, al que el futur em pot portar també a mi mateix. En els moments finals de la vida, si són esperats i conscientment viscuts, hom es replanteja aspectes de la seva vida, un d'ells, el futur. En la creença dels cristians hi ha que l'Esperit del Senyor hi vindrà (i hi va venir el dia de Pentacosta), que el Pare vindrà a acollir-nos al final de la nostra vida terrena. 

És per això que incloc avui aquesta pregària d'en  Pere Casaldàliga, claretià català, prelat emèrit de São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso, al Brasil.
És tard però és la nostra hora. És tard, però és tot el temps que tenin a la ma per fer el futur. És tard, però som nosaltres aquesta hora tardana. És tard, però és matinada si insistim una mica, nosaltres.

Quan vingui. 
Crec, que hi vindrà?


Vols llegir el text, Jn 15,26-16,4?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 14 de maig del 2018

Terrorisme, 5 minuts de reflexió

Aquestes últimes setmanes s'està parlant i s'està investigant amb la base que terrorisme i violència es pot aplicar a tallar carreteres, aixecar barreres de peatges, manifestar-se de forma pacífica o portar un llaç groc o un nas vermell.

El 14 d'agost de 2017, tot just fa 9 mesos, a les Rambles de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils, això va ser terrorisme. Veure l'entrada #AtemptatBarcelona, això també són vacances? (1) de 18 d'agost de 2017.

El 21 d'abril de 2015 dedicava l'entrada "Terrorisme escolar: 5 minuts de reflexió" a partir de l'acte comès per un alumne d'una escola de Barcelona amb una ballesta, que va acabar amb l'assassinat d'un dels seus professors. Això sí que va ser terrorisme.

El 29 de maig de 1991 va passar alguna cosa a Vic, a la casa cuartel de la Guàrdia Civil. Això sí que va ser terrorisme.
El 20 de juny de 1987 va passar una altra cosa als supermercats Hipercor de la Meridiana de Barcelona. Això sí que va ser terrorisme.

I, el 20 de desembre de 1973 li va passar una altra cosa al general Carrero Blanco quan tornava de missa, a Madrid. Això sí que va ser terrorisme.

dissabte, 12 de maig del 2018

També som docents del Palau


ELS PROFESSORS MARISTES SOTASIGNANTS DEMANEN A LA FUNDACIÓ CHAMPAGNAT-

FUNDACIÓ ANNA RAVELL UN POSICIONAMENT PÚBLIC I CLAR DAVANT ELS ATACS 
A L’ESCOLA DEL PAÍS.

Davant els recents atacs a nombrosos professionals de l’ensenyament a Catalunya els i les professores de les escoles maristes sotasignants volem demanar que la Fundació Champagnat- Fundac Anna Ravell s’afegeixi a les mostres de suport als docents que estan sent acusats d’adoctrinament a les aules i de delictes de discriminac contra la integritat moral. Ells són nosaltres; nosaltres som ells. Les acusacions als companys i companyes de l'Institut El Palau són un primer atac premeditat i un intent de condicionar tot el colectiu docent. Avui els acusen a ells demà ens ho voldran fer a nosaltres, és moment de demostrar la nostra un i fer respectar la professionalitat del sector docent.

La falta d'un rebuig clar i contundent des de les institucions educatives ens posa en perill a tots els professionals de les escoles com a objectius potencials de situacions similars, i per tant ens deixa desprotegits davant l'exposic pública, a través dels mitjans, els quals han esdevingut un mètode habitual de press en els darrers temps.

El fet no de respectar la intimitat de la vida dels altres i de la seva presumpc d’innocència i de posar en dubte l’íntegra professionalitat de tots els docents ens porta a defensar els valors mfs fonamentals, el respecte a tothom i la solidaritat, amb els quals construirem la societat que volem: pacfica, lliure, respectuosa i oberta.

Com a educadors tenim la miss de crear espais oberts de diàleg on el docent sigui un moderador i no un pas interventor, on sofereixin eines per a la discuss i la comprensió tot respectant les diverses opinions... En aquest sentit som conscients que les escoles són un espai de formac i creixement i com a tals tenen el deure d'educar els alumnes en el pensament crític i ètic a través de debats, diàlegs i  el foment de l’escolta activa, el raonament i el respecte als individus.

Les escoles han de seguir sent espais d'acollida i integració, on els alumnes s'eduquin joiosament en el respecte i la convivencia. Aquesta fs la proposta educativa marista i la nostra resposta aquests atacs. Tenim molt clar que s’està perseguint un model d’escola, de la qual la Fundac Champagnat- Fundac Anna Ravell i nosaltres mateixos en formem part a través de les Escoles Cristianes.

Demanem doncs, amb aquesta carta, que la Fundac Champagnat-Fundació Anna Ravell es posicioni expcitament a favor del model lingüístic, de l'escola catalana i del suport a tots els docents atacats per educar en el pensament crític d'infants i joves, a través d'escrits, amb la penjada de cartells o pancartes a favor de l'escola catalana, fent onejar la senyera o amb l’exhibic
de signes i símbols que denotin un posicionament a les nostres escoles igual que succeeix a d'altres centres educatius de l'entorn.

Entenem i comprenem que la societat és plural i l'escola també ho ha de ser. No podem educar en el respecte des de l'equidisncia. S'han de poder expressar i defensar totes les opcions de manera lliure i han de ser respectades, sempre que no vagin en detriment de les llibertats alienes. Creiem que el silenci ens fa còmplices dels atacs que estem vivim.

Maig de 2018