Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espiritualitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espiritualitat. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 d’octubre del 2018

Temps per a... i per a...

"un temps de plantar i un temps de collir" 
"Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Un temps d'infantar i un temps de morir,
un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de plorar i un temps de riure,
Un temps de cercar i un temps de perdre,
un temps de guardar i un temps de llençar.
un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d'estimar i un temps d'odiar,
hi ha un temps de guerra i un de pau."

Aquestes línies pertanyen a un dels llibres més desconeguts de l'Antic Testament, el llibre de l'Eclesiastès, també anomenat Cohèlet que recull part de la saviesa popular d'aquells temps. I aquest passatge recull un de fonamental, que no necessita gaire explicació, hi ha un temps per a tot.  

En la societat actual sovint només pensem en allò que sembla menys traumàtic, per exemple en els moments de descans (i no en els de treballar), en els de gresca (i no els de seriositat), en els de l'esport (i no el relax), de l'estiu (i de la tardor, hivern i primavera), de compartir (i no d'interioritat), de menjar (i no de cuinar, parar taula o rentar plats), d'optimisme (i no els negatius), de ser jove (i no de ser vell), de.... un món que no és real, doncs com ja varen escriure més de 2300 anys enrere, el món té temps per a tot.

Entendre el que són els temps, 
entendre la vida.


Vols llegir el text, Ec 3,1-11?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 3 de setembre del 2018

Sínode de joves, octubre 2018 (2)

"quina cosa bona haig de fer"
"Un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li: --Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?"

D'aquí 1 mes tot just comença la XV Assemblea Ordinària del Sínode de Bisbes sobre la Joventut, el que en format col·loquial s'ha anomenat Sínode sobre els Joves (enllaç) que es desenvoluparà durant tot el mes d'octubre a la ciutat del Vaticà. 

Si a l'Entrada "Sínode de joves, octubre 2018 (1)" de 3 de juny passat presentava la carta de presentació de Francesc, ara vull aturar-me en allò que els joves ja han manifestat a través del "Instrumentum laboris" o Document de Treball. D'igual forma que el jove ric ja s'hi apropava buscant, també ara ho fan els joves.


Las 7 palabras clave del documento
1.- Escucha:  los jóvenes quieren ser escuchados con empatía, precisamente “allí donde se encuentran, compartiendo su existencia cotidiana” y desean que sus opiniones sean consideradas, buscan sentirse parte activa de la Iglesia, sujetos y no meros objetos de evangelización. Todos los jóvenes quieren ser escuchado, sin excluir a nadie, porque la “escucha es la primera forma de lenguaje verdadero y audaz que los jóvenes piden en voz alta a la Iglesia”.

2.- Acompañamiento:  los jóvenes piden se acompañados, a nivel espiritual, formativo, familiar, vocacional. Este acompañamiento no es, de hecho, una opción con respecto al deber de educar y evangelizar a los jóvenes sino un deber eclesial y un derecho de todo joven” que sirve para formar conciencias y libertad, a cultivar sueños pero también a “emprender pasos concretos en las estrecheces de la vida”. Y en este marco el papel de la familia es central y sigue representando una referencia privilegiada en el proceso de desarrollo integral de la persona”.

3.- Conversión: el tema de la conversión es tratado ampliamente en el documento sinodal: está el drama de jóvenes cristianos que “representan una minoría expuesta a la violencia y a la presión de la mayoría que pretende su conversión” como así también la solicitud de una “conversión sistemática” en el ámbito educativo para que todas las estructuras formativas y sus miembros inviertan más en la “formación integral” de manera que no se transmitan sólo contenidos, sino que se dé también testimonio “de madurez humana”, para hacer que los jóvenes sean sujetos y protagonistas de su misma vida.

4.- Discernimiento: es una de las palabras mayormente presentes en el Documento, entendido como “estilo de una Iglesia en salida”, para responder a las exigencias de los jóvenes. El discernimiento debe ser ofrecido a las jóvenes generaciones como “instrumento de lucha” que los haga capaces de reconocer “los tiempos de Dios” y “no desaprovechar” sus inspiraciones y su “invitación a crecer”. Discernimiento que es un “don y riesgo” porque no es inmune al error, pero enseña a los jóvenes la disponibilidad a sumir decisiones que cuestan.

5.- Desafíos: discriminación religiosa, racismo, trabajo precario, pobreza, migraciones forzadas y trata: son muchos los desafíos que deben enfrentar los jóvenes de hoy, y muchos de ellos, explica el Instrumentum Laboris, son generados por fenómenos de exclusión, por la “cultura del descarte”, por un uno impropio de las nuevas tecnologías digitales tan difusivas pero también arriesgadas por el fenómeno del “Dark web” que pueden generar.

6.- Vocación: a este respecto el Documento evidencia la visión reductiva del término “vocación”, ya que la pastoral vocacional es entendida como una actividad finalizada sólo al reclutamiento de sacerdotes y religiosos. Por ello, surge la necesidad de volver a pensar la pastoral juvenil vocacional para que sea “de amplio respiro”. De hecho cada joven tiene su vocación que puede ser expresada en varios ámbitos: familia, estudio, profesión, política… convirtiéndose en “un eje de integración de todas las dimensiones de la persona”. Con respecto las vocaciones sacerdotales la Iglesia está llamada a reflexionar porque es innegable su preocupación por la disminución del número de los candidatos, y esto hace necesario – señala el Instrumentum – una reflexión renovada sobre la vocación al ministerio y una pastoral vocacional que sepa hacer sentir la fascinación de la llamada de Jesús a transformarse en pastores de su rebaño”

7.- Santidad: el Documento sinodal concluye con una reflexión sobre la santidad, porque esta debe ser propuesta como “horizonte accesible a todos los jóvenes”. La juventud es un tiempo de santidad, y como todos los santos nacieron jóvenes, la narración de su vida puede permitir a los chicos de hoy que cultiven la esperanza para que “con coraje – como escribe el Papa Francisco en la oración final del Documento – tomen la vida en sus manos, apunten a las cosas más bellas y más profundas y conserven siempre un corazón libre”.
Vaticano, 19 de junio de 2018
Quin d'aquests aspectes et preocupa també a tu? L'escolta per part dels altres, l'escolta als altres; l'acompanyament dels uns vers els altres; la conversió del cor; el discerniment a la vida; quins reptes personals i socials et preocupen més; la pròpia vocació i el camí de santedat que la vida pot representar. 

Jove o no, aprofita aquest mes, 
Aprofita el camí de la vida.


Vols llegir el text, Mt 19,16-30?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 29 d’agost del 2018

Viatges d'estiu, viatges interiors

"va passar a l'altra riba" 
"En aquell temps, Jesús pujà en una barca, va passar a l'altra riba i anà al seu poble. Allà li dugueren un paralític ajagut en una llitera."

Acaba l'estiu i dilluns vinent comença un nou curs, curs escolar i curs laboral, el 2018-19. Tornem a les nostres ocupacions quotidianes després d'uns dies o setmanes d'aturada, de canvi d'activitats, d'alliberament de la ment. 

El text d'avui és conegut pel de la guarició d'un paralític, però justament el que vull ressaltar és no tant el canvi en el paralític, "Ell s'aixecà i se'n va anar cap a casa seva." (cfr. Mt 9,7) si no el canvi que es devia donar en el propi Jesús. I el primer canvi és el geogràfic. Llegim a Mt 8,28 que ja s'havia desplaçat al territori dels gadarencs, a l'altra banda del llac. Ara, ho fa de tornada, cap al seu poble. I si seguim la seva vida pública veiem que, ell i els seus, es troben en continu moviment. Recordo un religiós missioner a l'Àfrica al que, amb estima, anomenàvem germà de les carreteres. Doncs Jesús era, com molts altres, un profeta dels camins.  

Però no només podem dir que Jesús va ser un profeta dels camins si no també que és Senyor dels camins personals, dels processos dels creients. I, com a persona home que també era, no només persona divina, ell mateix devia fer un procés interior de canvi, de transformació, de deixar-se tocar per la realitat i de pouar-la en temps de pregària, d'interiorització, de trobada amb el Pare "De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant." (Mc 1,35). No s'arriba així com així a acceptar el camí de la mort pels germans, és tot un procés.

Ara que tot just acaba l'estiu i molts hem viatjat cap a altres llocs, és bo veure quin viatge interior hem viscut. El seguiment de Jesús, del seu exemple, no és "per estar ja fet", qui així ho afirmi, menteix. És "per anar-se fent"; com el viatge a Ítaca, la realitat concreta d'aquella utopia. Però cal aturar-se i mirar.

Ho tens tu tot fet? 
O ho vas fent?


Vols llegir el text, Mt 9,1-8?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

diumenge, 17 de juny del 2018

Jesús, Església i homosexualitat

"el centurió l'apreciava molt"
Jesús i el centurió. Junta de LGTBIpol, associació de Policies LGTBI
"Jesús va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat."

Diumenge 3 de juny, el programa "Signes dels Temps" (enllaç) de TV3 va presentar la realitat de l'ACGIL (Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya) a partir de l'entrevista feta al consiliari Jordi Valls i també l'aparició de la seva presidenta, Irma Llopart (enllaç) en els locals del Casal Lambda. L'associació va celebracions, formació teològica, acolliment de persones que s'hi apropen, moltes vegades, ferides o atemorides... 

És d'agrair la possibilitat que representa aquesta iniciativa, no només per l'ACGIL sinó també per a totes les persones cristianes i d'orientacions diferents a la majoritària. El paper de Signes dels Temps, així com també de l'informatiu HOREB de la Unió de Religiosos de Catalunya (enllaç) fent-ne difusió són exemples d'una Església oberta i acollidora.
Veure el vídeo
El text de l'entrada d'avui és el que refereix la conversa entre Jesús i el centurió romà i que trobem també als evangelis de Mateu (cfr. Mt 8,5-13) i de Joan (cfr. Jn 4,43-54). D'aquest passatge sovint s'ha remarcat la gran fe del centurió.

Però els estudiosos dels evangelis en llengua grega asseguren que l'expressió "pais" tot i que s'ha traduït com a noi, esclau o servent, en realitat era una expressió de l'època per identificar la parella més jove en una relació del mateix sexe. Estudis històrics confirmen que era habitual entre els centurions romans tenir un jove de companyia, un amant.

És cert que hi ha alguns texts com els de Sodoma i Gomorra (cfr. Gn 181-9) o el codi de santedat del Levític (cfr. Lv 18) que semblen condemnar les relacions homosexuals, però un estudi profund des de la teologia i no solament des de la llei de l'Església, fàcilment ho posa en dubte. Això serà tema d'alguna Entrada futura d'aquest Bloc. El que queda clar en els evangelis, és que Jesús acollí a tothom, dones, leprosos, malalts, bandits... per que no ho havia de fer amb una parella del mateix sexe? I si en realitat no s'hagués donat la situació, què faria ell ara, en ple segle XXI?

Jutjar o no jutjar? Acollir o reprimir?
Què faria Jesús?


Vols llegir el text, Lluc 7,1-10?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

diumenge, 10 de juny del 2018

Corpus Christi, adoració o inclusió

"prepararen el sopar pasqual"
"El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: --On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: --Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual."

El passat diumenge dia 3 l'Església celebrava, en aquest moment de Pasqua, el Corpus Christi, el Cos i la Sang de Crist. Aquesta és una celebració instaurada l'any 1262 com a recordatori del sagrament de l'Eucaristia, de la presència del Senyor Jesucrist en el pa i el vi que compartim comunitàriament. En la lectura del dia es presenta la instauració de l'Eucaristia en l'acte del sopar de Jesús amb els seus (cfr. Mc 14,22-26).

En una conversa amb persones més grans que jo, alguns recordaven l'adoració del santíssim, tradició que ha durat més de 600 anys. I no és que la tradició estigui malament, ni molt menys, però crec que hauria de quedar superada. 

El que vull recordar, per que realment em sembla molt més important que l'adoració és la nova visió que el Concili Vaticà II va voler replantejar del cos de Crist a partir de la metàfora de Sant Pau a la carta  XXX .... El cos de Crist representa la pròpia Església Poble de Déu, el conjunt d'homes i dones cristians. És per això que jo m'he volgut fixar en la primera part de la lectura d'avui, quan Jesús encomana a alguns dels deixebles d'anar a preparar el sopar del capvespre (cfr. Mc 14,12-16). Jesús va encarregar-los una tasca, va donar-los la seva responsabilitat en la missió. 

Aquesta dicotomia és a la que també s'enfronten els dos jesuïtes joves al Japó a la novel·la "Silenci" de Shusaku Endo. Trepitjar la icona del Crist o no trepitjar-lo? Salvar o no salvar les persones cristianes que vivien sota el jou de les tropes imperials?

Adoració a la forma o adoració a Déu a través dels germans? Símbol o realitat?


Vols llegir el text, Mc 14,12-16.22-26?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 1 de juny del 2018

La missió o jo per a la missió

"M'estimes?"
Joan Pau II a Eslovàquia, setembre de 2003 
"Li pregunta Jesús per tercera vegada: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: --Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo."

En altres diverses entrades he tractat el tema de la missió de Jesús, del Regne per sobre de qualsevol altra realitat. Jesús pregunta a Pere, fins a tres cops, si l'estima. I Pere sembla entristir-se. Jesús bé que sabia la raó d'aquesta triple pregunta. Per la triple negació que havia de venir (cfr. Jn).

En aquesta ocasió presento un altre exemple, el del papa Pau VI, qui hauria previst la seva pròpia renúncia (o destitució per part d'altres) en cas de malaltia o altre situació greu. Aquesta opció, com la del pontífex Benet XVI, contrasta amb la de Joan Pau II, que va voler "morir amb les botes posades". com a la pel·lícula del llunyà oest del 1941. No és el meu ànim el d'atacar ningú, només el de reflexionar envers la missió i el nostre paper a la missió. Cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions després de la elctura i la pregària.
«Nosotros, Pablo VI […] declaramos, en el caso de enfermedad que se presuma incurable o de larga duración […], o bien en el caso de otro grave y duradero impedimento […], renunciar» a «nuestro oficio». La carta súper secreta sobre la que se habían hecho muchas hipótesis pero que nadie había encontrado, fue claramente escrita por la mano del Papa Montini. Lleva la fecha del 2 de mayo de 1965, por lo que fue escrita cuando el Pontífice no estaba ni viejo ni enfermo, sino solamente dos años después de su elección, con el Concilio todavía en curso. Representa el gesto clarividente de un Papa que quiere poner a salvo a la Iglesia ante un eventual impedimento: una carta de renuncia anticipada, que habría sido entregada al cardenal decano para que la divulgara a los demás purpurados y declarar inadecuado al Pontífice. Es la novedad más significativa del libro “La barca de Pablo” (Ediciones San Pablo, 240 pp.), editado por el Regente de la Casa Pontificia, el padre Leonardo Sapienza, autor de varios ensayos con inéditos del Papa Montini. El volumen, que llegará en los próximos días a las librerías italianas, contiene un tesoro hasta ahora desconocido de documentos, cartas y recados del Papa Pablo VI.  
La carta de dimisión (es más, las cartas, porque además de la que contiene la renuncia hay otra que la acompaña dirigida al Secretario de Estado) representa el inédito más impactante. Como se sabe, varios Pontífices del siglo pasado pensaron en la renuncia: Pío XII porque corría el peligro de ser secuestrado por Hitler, Juan XXIII porque estaba enfermo y ahora Pablo VI. Pero con Montini finalmente tenemos un documento escrito. Un documento que pudo haber leído, seguramente, Juan Pablo II, quien, a pesar de estar enfermo de Parkinson, decidió no retirarse. No fue sino su sucesor, Benedicto XVI, el primer Pontífice en dos mil años de historia de la Iglesia renunció porque ya no se sentía capaz de sostener el peso del Pontificado.  
El texto “montiniano” que presenta el padre Sapienza en su libro es comentado también por Francisco: «He leído con estupor estas cartas de Pablo VI –escribió Bergoglio–, que me parecen un humilde y profético testimonio de amor a Cristo y a su Iglesia; y una prueba más de la santidad de este gran Papa […] Lo que a él le importa son las necesidades de la Iglesia y del mundo. Y un Papa impedido por una grave enfermedad no podría ejercer con suficiente eficacia el ministerio apostólico». 
El texto de la carta principal, «reservada» y dirigida al Decano del Sacro Colegio en papel membretado y con el escudo papal, comienza con un párrafo digno de un Padre de la Iglesia: «Nosotros, Pablo VI, por divina Providencia Obispo de Roma y Pontífice de la Iglesia universal, ante la presencia de la Santísima Trinidad Padre, Hijo y Espíritu Santo –habiendo invocado el nombre de Jesucristo, nuestro Maestro, nuestro Señor y nuestro Salvador…». Después de encomendarse a María y san José, llega la formulación de la renuncia, con lujo de detalles. «Declaramos: en el caso de enfermedad que se presuma incurable o de larga duración, y que nos impida ejercer suficientemente las funciones de nuestro ministerio apostólico; o bien en el caso de que otro grave y duradero impedimento equivalga a un obstáculo para ello, renunciar a nuestro sacro y canónico oficio, tanto como Obispo de Roma, como Cabeza de la misma Santa Iglesia católica, en las manos del Señor Cardenal Decano […] dejándole a él, conjuntamente al menos a los Señores Cardenales prepósitos a los Dicasterios de la Curia Romana y al Cardenal Vicario nuestro para la ciudad de Roma […] la facultad de aceptar y de hacer operativas estas nuestras dimisiones, que solamente el bien superior de la Santa Iglesia nos sugiere». En la parte inferior aparecen la firma autógrafa y la fecha: «en San Pedro, el domingo del Buen Pastor, II después de Pascua, el 2 de mayo de 2065, II de nuestro Pontificado». 
Es interesante notar que Pablo VI no se refiere solamente a una enfermedad, sino también a la posibilidad de «otro grave y duradero impedimento». «Don Pasquale Macchi, el secretario del Papa –explicó a “La Stampa” monseñor Ettore Malnati– me dijo que Pablo VI había pensado en lo que estableció Pío XII en caso de deportación durante la guerra: quien lo hubiere secuestrado, no habría tenido como prisionero al Papa, sino solamente al cardenal Pacelli».  
La carta del Papa Pau VI 


Estimes la missió del Regne?


Vols llegir el text, Jn 21,15-19?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 28 de maig del 2018

Santíssima Trinitat, ara ja ens toca

"Jo sóc amb vosaltres"
"Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món."

Text de l'enviament de Jesús ressuscitat als deixebles. Així la història de salvació continua. Déu Pare, sempre existent mai creat, ens donà el seu Fill com a mostra d'amor a totes les criatures, en especial l'ésser humà. Aquest Jesucrist en tornar al Pare ens dóna l'Esperit Sant per a que sempre estigui entre nosaltres. L’Esperit Sant fa possible el testimoni de la nostre fe com es veu en la Pentecosta ( Ac 2,1-4). Aquells apòstols que estaven plens de por i tancats al cenacle, quan reberen l’Esperit Sant obertament  proclamen la seva fe i l’amor a Jesucrist.

La missió, per tant, també és nostra, anar i fer deixebles de Déu entre els homes i les dones de la terra, deixebles de l'amor. Història de salvació, història d'amor, sempre que hi vagi acompanyada de la caritat.

El sents amb tu? 
Guardes allò manat?

Vols llegir el text, Mt 28,16-20?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 26 de maig del 2018

No es pot (R)estar callats...

" i se'n va ocupar"
"--Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar."

Conegut text aquest del bon samarità. És aquesta una paràbola de Jesús per mostrar que el que compta no és la riquesa o la classe social, el que realment compta en aquest Regne del Cel són els fets. El sacerdot i el levita, homes de Déu que servien en les sinagogues van passar de llarg. La seva observança estricta de la Llei els impedia tocar cossos sagnants si no volien quedar al marge del culte (cfr. Lv 21,1-4). Només va ser el samarità (grup estrany, mal vist pels jueus de l'època) qui realment s'apiadà del pobre moribund.

Passar de llarg, fer veure que això no va amb nosaltres, girar el cap... totes són actituds com les del sacerdot i el levita. Aturar-se, afrontar les situacions, mirar l'altre de front... són actituds com les del samarità. A la nostra vida sovint se'ns hi presenten situacions davant les quals hem d'optar. Quina és la teva opció?

Avui en dia, en el món global en el que vivim sentim notícies, llegim opinions davant de les quals no podem restar callats. Bé per sentit de la decència, bé pels drets humans, bé perque en algun moment podem ser nosaltres els que rebem els atacs. Alguns senzills exemples en la controvèrsia Catalunya Espanya d'aquests últims dies són aquests, que resten a la controvèrsia.
  • "La raza catalana" de José García Domínguez a Libertad Digital de 13 de maig de 2018 (enllaç)
  • "Hay aviones para bombardear Catalunya" de Federico Jiménez Losantos, a El Periodico de Catalunya de 14 de maig de 2018 (enllaç)
Callar implicar assumir les premisses que plantegen aquests i articles similars. Per sort també hi ha alguns altres articles que proven de donar respostes. Respostes que potser no agradaran a ningú, però solucions que són necessàries: la primera el diàleg. Les següents... caldrà trobar-les plegats. Aquests són dos exemples d'articles que sumen:
  • "Mensaje urgente desde Cataluña a los españoles" de Albano Dante Fachin, diputat al Parlament de Catalunya i ex Secretari General de Podem Catalunya, a Youtube (enllaç)
  • "Ana Botín rompe su silencio (público) sobre la crisis catalana" de Ana Botín, presidenta de Banesto (enllaç).
Cap a on mires? Sumes o (R)estes?
Què diuen els teus llavis?

Vols llegir el text, Lc 10,25-37?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 25 d’abril del 2018

Déu estima tant el món

"ha donat el seu Fill únic"
"Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell."

Tenim en aquest fragment de Sant Joan una de les veritats fondants del cristianisme. Déu Pare envià el seu Fill per a donar-nos vida eterna, per a salvar-nos, per a no ser condemnats. Però, què vol dir exactament això?

Aquesta és la gran pregunta que cada cristià i cristiana ha de respondre's al llarg de la seva vida: paraules buides? promeses de futur? o també, realitat efectiva, ja en la nostra vida? I com que a Déu ningú no l'ha vist la resposta (cfr. Jn 6,46) i ningú no ha tornat de la mort, la resposta no pot ser més que des de la fe.

Vida eterna, salvació.
Què implica això a la meva vida?


Vols llegir el text, Jn 3,16-21?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dissabte, 24 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, sábado

"Ellos seran mi pueblo, y yo seré su Dios"
"Luego diles: ‘Esto dice el Señor: Voy a sacar a los israelitas de entre las naciones a donde han ido a parar; los reuniré de todas partes y los haré volver a su tierra. 22 Haré de ellos una sola nación en este país, en los montes de Israel, y tendrán un solo rey. No volverán a estar divididos en dos naciones ni separados en dos reinos. 23 Tampoco volverán a mancharse adorando ídolos repugnantes ni cometiendo toda clase de pecados. Yo los libraré de todas las infidelidadesj que han cometido y los limpiaré de sus pecados. Ellos serán mi pueblo y yo seré su Dios."


Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlace) de la ONGD SED.

Con la conquista del reino de Judá por Babilonia, la destrucción de Jerusalén y el Templo (586 a.C.) la crisis social, política y religiosa fue mayúscula. Muchos de los desterrados, llegaron a abrazar la forma de vida de los babilonios. El Israel tal y como había sido vivido, parecía ir a desaparecer. Pero aquella cautividad supuso también una purga de la idolatría en los corazones del pueblo desplazado, fueron más fieles a Él en Babilonia que en Jerusalén. La promesa del Señor les dio esperanza y se cumplió.

Dudas similares debía vivir el grupo de seguidores de Jesús los días antes de Pascua. Sabiendo de la enemistad de los fariseos y de la profecía del sumo sacerdote contra Jesús, se preguntaban ¿Vendrá a la fiesta, o no? (Jn 11, 45-57).
Mirando el mundo muchos pudieran pensar lo mismo, cambio climático, falta de agua, desastres de la naturaleza… pobreza extrema, exclusión, terrorismo, crisis social…

Y nuestra Iglesia española y europea parece que dejó de florecer hace tiempo. ¿Cómo creer ante este panorama?
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Cómo creer ante este panorama? 

Vols llegir el text, Ez 37, 21-28?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

divendres, 23 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, viernes

"Dije que sois dioses"
"Los judíos volvieron a coger piedras para tirárselas, pero Jesús les dijo:
–Por el poder de mi Padre he hecho muchas cosas buenas delante de vosotros: ¿por cuál de ellas me vais a apedrear? 
Los judíos le contestaron:
–No vamos a apedrearte por ninguna cosa buena que hayas hecho, sino porque tus palabras son una ofensa contra Dios.o Tú, que no eres más que un hombre, te haces Dios a ti mismo.
Jesús les respondió:
–En vuestra ley está escrito: ‘Yo dije que sois dioses.’ Sabemos que no se puede negar lo que dice la Escritura, y Dios llamó dioses a aquellas personas a quienes dirigió su mensaje."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlace) de la ONGD SED.

“No vamos a apedrearte por ninguna cosa buena que hayas hecho, sino porque tus palabras son una ofensa contra Dios”. Nuevamente los judíos de la época rechazándole, pretendiendo matarlo por sus obras (Jn 5,17-18) y sus palabras (Jn 8,58-59).

El no entenderle, entra dentro de la lógica más humana. Dios hijo se encarnó en Jesús de Nazaret, en todo, excepto en el pecado. Por tanto, si nació, creció, vivió como humano, ¿Cómo iban a reconocerlo como Dios, los de su tiempo? Solamente unos pocos, los más necesitados, los más libres de ataduras fueron capaces de hacerlo, de fiarse y seguirle.  

El problema cristiano, y ético, viene de la propuesta de acción contra Él, al no reconocerlo: pretender matarlo. Y lastimosamente ese, “matar al diferente”, sigue dándose hoy en día. Matar al hereje, mueve a los yihadistas; aniquilar países de valores diferentes, a algunos mandatarios; denigrar, derrotar y “descabezar” al oponente, a ciertos políticos; promover para algunos colectivos un retroceso de derechos y libertades sociales, a algunos obispos; hasta “ir a por ellos” pudimos oírlo de algunos pocos el año pasado entre pueblos hermanos. Cada uno desde su propi ser, debe discernir el valor de sus palabras y sus acciones. Como cristiano marista, español y catalán, yo lo intento.

Si quieres acceder al folleto entero... enlace

Discernir las propias obras y palabras.
¡A por ello!  

Vols llegir el text, Jn 10, 31-42?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 22 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, jueves

"Mi Padre, mis hermanas y mis hermanos"
"Os aseguro que quien hace caso a mi palabra no morirá.
Los judíos le dijeron: –Ahora estamos seguros de que tienes un demonio. Abraham y todos los profetas murieron, y tú dices: ‘Quien hace caso a mi palabra no morirá.’ ¿Acaso eres tú más que nuestro padre Abraham? Él murió, y murieron también los profetas. ¿Quién te has creído que eres?
Jesús contestó: –Si yo me honrase a mí mismo, mi honra no valdría nada. Pero el que me honra es mi Padre, el mismo que decís que es vuestro Dios. Pero vosotros no le conocéis. Yo sí le conozco, y si dijera que no le conozco sería tan mentiroso como vosotros. Pero, ciertamente, le conozco y hago caso a su palabra. ."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlace) de la ONGD SED.

En la época de Jesús los judíos se preguntaban por Abraham y los profetas. Y ante las “barbaridades” que profesaba Jesús, cogieron piedras para arrojárselas
(Jn 8,59). Durante los primeros concilios nos preguntamos por el Verbo, las sedes, el Espíritu, el pecado, María, las imágenes, el primado, el poder temporal… condenamos las herejías… En la época de las cruzadas pretendíamos Tierra Santa, luchábamos y matábamos… Evangelizamos América, África, Asia y Oceanía, culturizando y conquistando… Con las Reformas nos separamos en dos ramas, luego en tres… y dejamos de hablarnos. La Biblia, la Tradición, la Jerarquía, el Catecismo, el Código Canónico… deja a muchos en el camino… La ortodoxia, la pretendida pureza de las religiones ya causaba disputas en tiempos de los profetas, en tiempos de Jesús y también en la actualidad a no pocos cristianos que, parapetados en la seguridad de lo estipulado, de lo “técnicamente” correcto, se olvidan de lo “prácticamente” real.
¿Dónde queda el espíritu cristiano de los primeros tiempos, cuando las persecuciones? Aquello de que el evangelio nos muestra cómo Dios nos hace justos: es por fe y solamente por fe. (Ro 1,16-17). 
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Donde queda el Espíritu de los primeros tiempos? ¿Cuál es tu espíritu? 

Vols llegir el text, Jn 8, 51-59?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 21 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, miércoles

"Manteneos fieles a mi palabra"
"Jesús dijo a los judíos que habían creído en él: –Si os mantenéis fieles a mi palabra, seréis verdaderamente mis discípulos; conoceréis la verdad, y la verdad os hará libres.
Ellos le contestaron: –Nosotros somos descendientes de Abraham y nunca fuimos esclavos de nadie. ¿Cómo dices tú que seremos libres?
Jesús les dijo: –Os aseguro que todos los que pecan son esclavos del pecado. Un esclavo no pertenece para siempre a la familia, pero un hijo sí pertenece a ella para siempre. Así que, si el Hijo os hace libres, seréis verdaderamente libres."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlace) de la ONGD SED.

El propio Jesús se dirige a los primeros judíos que ya habían creído en él (Jn 8,31). Aseveraciones tales como «ser descendientes de Abraham», «no ser bastardos» o «ser hijos únicamente de Dios» eran sus respuestas. Y a la vez, sus comparaciones con los demás conversos, los judíos y gentiles, de los que se sentían superiores.

Pero Él les pide otra cosa, tal como ya anunciara el Bautista, “Demostrad con vuestros actos que os habéis convertido a Dios” y ponía ejemplos de la época… dar un vestido a quien no tiene, compartir la comida, no cobrar más de lo estipulado, no quitar nada con falsas acusaciones, conformarse con la paga” (cfr. Lc 3,7-14).

Quizás llame el Papa Francisco a la Curia Vaticana a algo similar, «otro peligro, que es el de los traidores de la confianza o los que se aprovechan de la maternidad de la Iglesia… se dejan corromper por la ambición o la vanagloria». (Felicitaciones Navideñas de la Curia Romana, 21/12/2017). 


Quizás lo haga el h. Emili al Instituto entero, «hará falta el empeño y el compromiso de todos, empezando por los líderes del Instituto, para revivir la experiencia que Jesús propone a Nicodemo: Hay que nacer de nuevo (Jn 3,7)» (Reavivar el Espíritu Profético, 20/09/2017)
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Qué te está pidiendo a ti? 

Vols llegir el text, Jn 8, 31-42?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimarts, 20 de març del 2018

Cuaresma 2018, semana V, martes

"Tampoco yo te condeno"
"Preguntaron esto para ponerle a prueba y tener algo de qué acusarle, pero Jesús se inclinó y se puso a escribir en la tierra con el dedo. Luego, como seguían preguntándole, se enderezó y les respondió: –El que de vosotros esté sin pecado, que le arroje la primera piedra.
Volvió a inclinarse y siguió escribiendo en la tierra. Al oir esto, uno tras otro fueron saliendo, empezando por los más viejos. Cuando Jesús se encontró solo con la mujer, que se había quedado allí, se enderezó y le preguntó:
–Mujer, ¿dónde están? ¿Ninguno te ha condenado?
 Contestó ella: –Ninguno, Señor.
Jesús le dijo: –Tampoco yo te condeno. Vete y no vuelvas a pecar."

Hace unos días, el 14/02/2018, miércoles de ceniza, presentaba en este mismo Blog la entrada con título "És temps de quaresma 2018". Esta entrada le da continuidad con la aportación de quien esto escribe al folleto de cuaresma 2018 (enlace) de la ONGD SED.

“En nuestra ley, Moisés ordena matar a pedradas a esta clase de mujeres. Y tú, ¿qué dices?” (Jn 8,5). Una vez más nos encontramos con un texto de los que se nos propone aceptar o rechazar a Jesús, aceptar o rechazar al otro. Los fariseos vuelven a ponerlo en evidencia, ¿qué ha de hacerse en un caso de adulterio? ¿Cuándo se va contra la Ley? Aplicarla, como no puede ser de otra forma.

Pero Jesús nos presenta otra forma de comprender el mundo, la “de su propia luz, que es la luz del Padre”. Donde solamente parecía caber la dura respuesta de la condena, se nos propone el perdón y la reflexión, como con el hijo pródigo (cfr. Lc 15,11-32). 


Una vez en clase, un alumno que la había armado gorda sabía que recibiría un castigo duro y venía con la cabeza baja al ser llamado por el tutor para una entrevista de seguimiento. Al entrar en el despacho, una simple pregunta le dejó descolocado “¿Qué te está pasando? ¿Cómo anda tu madre con su proceso de cáncer?”. En seguida se le iluminaron los ojos. “No sé qué me está pasando, tengo miedo a que se muera y estoy nervioso.”. A ello le siguió un abrazo en silencio.
Si quieres acceder al folleto entero... enlace

¿Tienes miedo? ¿Estás nervioso?
¡Abraza! 

Vols llegir el text, Jn 8, 1-11?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.