El cost (democràtic) d'amagar...

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

El passat diumenge dia 3 de novembre publicava en aquest mateix bloc l'Entrada "El cost d'amagar" fent referència a situacions personals i/o malalties. 

Avui, dia d'eleccions generals a Espanya, reprenc el títol per parlar de política. Al meu parer hem arribat on hem arribat, per intentar amagar moltes coses al llarg d'aquests anys. La principal responsabilitat, dels gestors públics. Responsabilitat però, generalitzada de tota la ciutadania, per haver-ho permès, mirant a una altra banda mentre no afectava a un mateix. 

Anant-me només fins a la mort del dictador (1975), repasso algunes:

• Franco va ésser un dictador (1939-1975), així de clar.
• Aquest Franco es el mateix que es va aixecar el 1936 amb un cop d'estat militar enfront del sistema polític del moment, la 2a República Espanyola.
• Aquell aixecament va dur a llargs 3 anys de guerra amb milers de persones mortes, desaparegudes, desplaçades, represaliades...
• Durant la construcció del "Valle de los Caídos" (1940-1958) milers de persones varen ser obligades a treballar.
• També es va amagar a milers d'espanyols el trasllat de les restes dels seus familiars a aquell indret. No importa de quin bàndol eren. 
• Amb la "Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado" de 1947 i l'elecció per part del Dictador del Rei de Joan Carles I, el 1969, es va amagar un intent de deixar-ho tot "atado y bien atado".
• ...

Segur que hi hauria més, però passem al temps de democràcia:

• Durant la transició es van intentar tapar i passa pàgina a través d'una Amnistia a presos polítics i altres delictes polítics, també rebel·lió, sedició i denegació d'auxili  (Llei 46/1977, de 15 d'octubre). 
• Amb la inclusió en la Constitució de 1977 del títol "II- La Corona", es va amagar el possible interès de la ciutadania de regir-se d'una altra forma, potser una Tercera República.
• Amb l'article 65.3 sobre la inviolabilitat i responsabilitat del Rei tot sembla mostrar que s'han amagat negocis, comissions i vida privada poc ètica de Joan Carles I pagada pels imposts dels ciutadans. Ningú no assegura que no es continuï fent amb Felip VI. 
• Les causes real que van portar a l'abdicació del Rei Joan Carles I i l'assumpció de Felip VI, amagades entre les següents línies "En la forja de ese futuro, una nueva generación reclama con justa causa el papel protagonista, el mismo que correspondió en una coyuntura crucial de nuestra historia a la generación a la que yo pertenezco. Hoy merece pasar a la primera línea una generación más joven, con nuevas energías, decidida a emprender con determinación las transformaciones y reformas que la coyuntura actual está demandando y a afrontar con renovada intensidad y dedicación los desafíos del mañana" (Llei Orgànica 3/2014, de 18 de juny).
• Tot i el que diu el títol VII Sobre l'Organització Territorial de l'Estat, també ens hem entestat en amagar la diversitat de llengües parlades per la ciutadania, la diversitat de religions que s'hi viuen, la diversitat cultural dels diversos pobles d'Espanya.
• També les comissions per obra pública a gairebé totes les institucions públiques, de totes les zones i vinculades a tots els partits.
• El finançament dels partits polítics i les relacions d'aquests amb les grans empreses, que donen peu a les portes giratòries i qui sap què mes.
• La incapacitat o falta de voluntat de molts dels líders polítics en voler conèixer la realitat i parlar-ne al respecte.
• Els interessos partidistes per sobre dels de l'Estat. L'últim exemple, la nova convocatòria electoral d'avui 10 de novembre, per part del President en funcions Pedro Sánchez. 
• Les ganes majoritàries d'un poble, el català, de sentir-se part d'Espanya, tot i que amb un respecte a les seves singularitats.
• Les balances fiscals entre comunitats autònomes.
• Els comptes de resultats interns d'entitats de l'Estat com ara AENA (gestora dels aeroports) o Puertos del Estado (gestora ports) que semblen amagar els guanys d'uns amb les pèrdues d'altres.
• L'existència d'un pol econòmic fort i amb alta capacitat competitiva en l'Aeroport del Prat de Barcelona, batejat ara per "ordeno y mando" com a Josep Tarradellas. 
• La reforma de la Constitució per la via ràpida, concretament de l'article 135, de 27 de setembre de 2011 per afavorir el pagament del deute per sobre d'altres necessitats de la ciutadania.
• Els milions i milions de ciutadans que han sortit pacíficament als carrers de multitud de pobles i ciutats de Catalunya des de juliol de 2010 per dir que quelcom començava a no funcionar bé.
• Els excessos comesos per les forces d'ordre públic contra ciutadans pacífics que volien votar el dia 1 d'octubre de 2017.
• El milers de ciutadans que continuen sortint pacíficament als carrers de multitud de pobles i ciutats de Catalunya des del 15 d'octubre de 2019 en defensa 
• ...
• ...
• ...

Aspectes amagats però no eliminats. Situacions que durant anys han estat sota la catifa però que ja no hi caben. 

Tan difícil sincerar-se? Acceptar? Seure? Parlar?

Llei o vida? Amor

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Tot i que a l'Entrada "A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1 d'octubre de 2017)" de data 1 d'octubre, manifestava el meu interès en no pronunciar-me, a meitat setembre se'm va demanar un article i així vaig fer-ho. És aquest que segueix.

No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones...) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?

Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i 1 senyora, nomenem-la: Ana Maria Ferrer) jutges de la sala de lo Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?

Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop i lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés al tercer grau, etc.. i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?

I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però... quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? La europea? La venjativa? La que busca solucions?  

I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? d’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, inclús odi? 

Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La busca solucions? Què interessa? A qui?... I massa poques respostes, ara com ara.

Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres el veuen contra la falta d’hospitalitat; uns no en fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor. 

També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de la setmana passada, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats. 

Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” -recordant aquell “atado y bien atado”- amb un procés gairebé impossible de reforma (arts.166-169). 

I ben poques respostes, fins ara. Convido als implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, el de compassió?  D’allò escrit, a la vida? 

I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei – vida. La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.

---

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article, de la meva pròpia autoria, va ser publicat en el núm. 116 de la revista L'AGULLA de setembre de 2019* amb el mateix títol, "Llei o vida? Amor".

*Nota: Escrit de data 14 de setembre.

A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1/10/2017)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Ara fa dos anys vivíem a Catalunya el referèndum de l'1 d'Octubre. No només va ser aquell llarg dia, si no els mesos precedents i posteriors. I encara cueja el tema amb el judici, l'anomenada Causa especial 20907/2017 i la sentència.

Sent conscient de la meva decisió d'aprofitar la distància física aquest curs escolar, vivint a casa nostra a My Phuoc, a més de 10.000 quilòmetres de casa nostra de Barcelona, per distanciar-me i veure el bosc sencer en no estar tocant els arbres, no em pronuncio. 

Dia 1 d'octubre de 2017, Barcelona, Catalunya

Simplement serveixi aquesta Entrada d'avui com a recordatori del que va passar i del meu pensament. Les Entrades d'aquest Bloc "Raons de la meva decisió" de 29 de setembre de 2017 i "A un any de la nostra decisió, 1-O" de 30 de setembre de 2018 serveixen de record.

Tôi yêu Catalonia và tôi yêu Việt Nam. Tôi yêu thế giới

Propaganda ens doneu? Diàleg volem! Oi?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"Why do you follow your own teaching?"

"About this time some Pharisees and teachers of the Law of Moses came from Jerusalem. They asked Jesus, “Why don't your disciples obey what our ancestors taught us to do? They don't even wash their hands before they eat.” Jesus answered: Why do you disobey God and follow your own teaching?"

---

Jesús s'enfronta en aquest passatge als fariseus i mestres de la Llei de Moisès. Ells s'hi fixen en el que consideren errors dels altres però n'obliden allò de important. I aplico aquest text a la situació actual que estem vivint en el nostre país, a pesar meu cada cop més. 

Polítics, aneu a pastar fang! Deixeu d'emprenyar-nos amb els atacs entre vosaltres fora i dins dels partits, amb les vostres paraules buides, frases estúpides, mentides hiperbòliques, opinions no contrastades, escenificacions de pandereta, piulades o tuits; deixeu d'utilitzar termes de forma contundent com constitució, article 155, feixisme, terrorisme, violència, tumult, "la gent pensa", fora de context; assenteu-vos a dialogar sobre el que ens està passant a Catalunya i els gestors de les institucions espanyoles... Per a les persones informades i formades no calen exemples concrets de tot això que esmento. 

No podeu deixar "de seguir la vostra tradició" (v. 3) és a dir deixar d'estar-vos de les vostres tàctiques de partit (o empresarials de porta giratòria o similars..) i "seguir els manaments de Déu" (v. 3), és a dir, pensar en el que realment necessita la gent? la societat? No us adoneu el mal que esteu fent a la gent, a les institucions, al país que tant dieu estimar i defensar?

Jo ja m'he donat de baixa de la tramesa electoral. En consonància amb la meva reflexió transversal en temes tan diversos com societat, política, medi ambient, propaganda, religió... des de qualsevol banda que m'ho miro, hi renego. 

Dues propostes, una immediata i que toca l'àmbit personal. Si tu, lector d'aquest Bloc, vols donar-te tu també de baixa en la tramesa electoral que ens fan arribar els partits polítics pots fer-ho des del web següent (enllaç) de l'Instituto Nacional de Estadística. De cara a les eleccions del 10 de novembre vinent es pot fer entre el 24 de setembre i el 6 d'octubre. Dóna't pressa!

I l'altre més a llarg termini i que us correspon a vosaltres, polítics (per tant, estic segur que no es farà). Us heu parat a pensar que en el temps actual en el que n'hi ha infinitat de mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa en paper i en digital i les xarxes socials) ja no ens cal rebre a casa una propaganda que no serveix per res? Per què no legisleu per deixar de fer-la?

Sabeu dialogar, polítics?

---

A partir d'aquesta Entrada i durant el temps de l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'Evangeli de Mt 15,1-9?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

Les llengües i l'enteniment

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven"

"--Joan va batejar amb un baptisme de conversió, però deia al poble que creguessin en el qui vindria després d'ell, això és, en Jesús. En sentir això es van fer batejar en el nom de Jesús, el Senyor, i quan Pau els imposà les mans vingué damunt d'ells l'Esperit Sant. Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven. Entre tots eren uns dotze homes."

---

El text ens transporta a uns anys després dels fets pasquals que van refermar el cristianisme. Trobem a l'apòstol Pau a Efes evangelitzant quan es troba uns que havien estat batejats al Jordà per Joan el Baptista. Ara ell els proposa de ser batejats per l'Esperit Sant en nom de Jesús el Crist. Ells responen afirmativament i "es van fer batejar". Això ens mostra la importància del procés com a camí de creixement en la vida de les persones.

Però el que m'interessa en aquest moment és reflexionar sobre les llengües. Un cop batejats "Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven". Les llengües poden ser mitjà de comunicació o forma d'exclusió. A Catalunya, com altres cultures minoritàries, ben bé que ho sabem.

I tot això arrel de la passada diada de l'Onze de setembre, dia important per al sentiment català, dels catalans que se senten catalans i dels que també se'n senten espanyols. Malauradament no vivim anys de sintonia amb la resta d'Espanya arrel de les diverses situacions polítiques esdevingudes a partir de la reforma de l'Estatut de Catalunya de 2006 amb posterior referèndum i la tràgica sentència del Tribunal Constitucional de 2010 i aquella primera manifestació ciutadana de 10 de juliol de 2010. Aquest és un tema que ve de llarg: a títol d'exemple, "una queja" de l'any 1939.

Retall de premsa, Solidaridad Nacional, 13/4/1939

Qui això escriu està actualment apartat, reclòs voluntàriament, en temps de recés, de reflexió (aquesta Entrada està escrita a finals del mes d'agost) abans de partir cap al Vietnam. El meu ésser, la meva persona, la meva història em diu que no cal només anar-hi, cal fer-ho conscientment, preparat tot el que es pugui. Allà a casa podré parlar el català i el castellà; l'anglès em serà útil en determinats ambients, però jo vull poder apropar-me amb la seva pròpia llengua, així que continuo amb els meus intents: "Hôm nay là thứ năm(5), ngày mai là thứ sáu(6), ngày sau là thuứ bảy(7) va ngày sau là chủ nhật(1). Hôm nay là thứ năm(5), hôm qua là thứ tư(4), trước hôm qua là thứ ba(3) va ngày trước là thứ hai(2)"  

Les llengües per unir, no per dividir!

---

Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, 19,1-7?

- Versió en català, anar-hi.

- Versión española, anar-hi.

- English version, anar-hi.

Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Arriba un altre 11 de setembre, el de 2019, anys després d'aquella manifestació al passeig de Gràcia de Barcelona de 10 de juliol 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya que retallava l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Una dècada de desencontres entre Espanya i una part d'ella mateixa. Després de les etapes de burles, de mirar cap a un altre costat, de negacions... i d'enviament de la força bruta, sembla que ja hom és conscient de que Espanya té un problema. Què hagués passat si des dels serveis centrals de la NASA s'hagués trigat tant a respondre al "Houston, we have a problem" de l'Apolo XIII? Sabem per la història que els 3 astronautes varen poder tornar sans i estalvis a la Terra, després d'hores de dura feina de tots els implicats.

Centre de control de la NASA, durant la crisi de l'Apolo XIII

Mirant-m'ho tot en la perspectiva de qui està mig fora, de qui la proximitat dels arbres no l'impedeixen veure el bosc, recupero extractes de l'entrevista del passat mes d'agost a Joaquín Urías (Sevilla, 1968), professor de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, qui va ser lletrat del Tribunal Constitucional entre 2005 i 2010 i que ha participat de l'equip d'observadors nacionals i internacionals que van seguir el judici al procés al Tribunal Suprem d'abans de l'estiu. L'entrevista va ser publicada en el Nacional.cat. Anar a l'entrevista sencera, enllaç.

"La direcció del país no està a mans exclusivament del poder legislatiu i el poder executiu. Moltes decisions les està prenent el Tribunal Suprem i amb contingut polític. Els mateixos nomenaments del Consell General del Poder Judicial, que està nomenant jutges del Suprem saltant-se totes les normes i sense que hi hagi manera de frenar-ho, demostren que el Suprem cada cop més és un poder fora de control."

"Va ser molt significatiu el fet no permetre que Oriol Junqueras prengués possessió com a eurodiputat. Aquesta decisió no té explicació jurídica. Quan el Suprem comença a prendre decisions que no tenen explicació jurídica, i que només tenen explicació política, estem apropant-nos al govern dels jutges. Assumeix competències que no té."
"El problema és que per sobre del Tribunal Suprem no hi ha ningú. No hi ha un poder que el controli. I els jutges surten del seu espai legítim, assumeixen competències polítiques, i no hi ha ningú que els pugui controlar. El Tribunal Suprem cada vegada més és un poder fora de control i un poder que comença a ser una amenaça per a l'ordre democràtic espanyol."

"El Tribunal Constitucional ha anat a allò més fàcil, a allò més evident. Havia d'interpretar el 155 en el marc de la Constitució. I l'únic límit que ha imposat és temporal, que no pot ser per sempre. Amb la sentència del 155, el tribunal ha reduït moltíssim l'espai per a l'Estat autonòmic. Espanya és cada vegada més un estat centralista. Cada cop les comunitats autònomes tenen menys competències. I ara el TC ve a dir que quan l'Executiu central vulgui pot treure qualsevol competència a qualsevol comunitat, fins i tot competències legislatives. És una deriva molt greu.". I això ens està portant "Més que al col·lapse al canvi del sistema. Les comunitats autònomes cada vegada tenen menys capacitat d'autogovern. On la Constitució del 78 deia que els ciutadans andalusos, bascos o catalans poden decidir el seu propi futur en molts espais, ara el TC ve a dir que no. Això és el que està passant."

"Bé, aquests dies l'estan escrivint (la sentència). La meva por és que l'acusació que hi hagi en la sentència segurament no tingui res a veure amb el que s'ha dit durant el judici. Qualsevol espanyol que hagi seguit el judici ha pogut veure que allà no hi havia gens de sedició ni gens de rebel·lió. Si la sentència, com sembla ser, acaba condemnant per rebel·lió o sedició, serà molt difícil d'explicar. Podem trobar-nos amb una sentència que parla de coses de les quals no s'ha parlat en cap moment durant el judici."

"Sí, sí, absolutament (s'ha abusat de la presó preventiva). La comparació del cas del procés amb altres casos recents, el mateix cas de la Manada, demostra un abús amb finalitats polítiques. A mi em sembla molt bé que els acusats de violar repetidament una dona, mentre esperen sentència definitiva, estiguin en llibertat. Fins i tot després d'haver estat condemnats per primera vegada han estat esperant en llibertat. I no entenc com, al mateix temps que passa això, a una sèrie de persones que se les acusa d'un delicte polític se les tingui a la presó dient que en la mesura que no canviïn la seva ideologia continuaran a la presó. És una utilització política de la presó sense cap dubte."

"L'única solució per "pacificar" la situació, una cop hi hagi una condemna i aquesta fos molt dura, serà un indult. El problema és que l'indult de Pedro Sánchez el veig difícil en aquest moment. Per donar un indult hauria d'estar en una posició molt valenta, buscant la pau amb Catalunya i tenir una majoria sòlida. En aquest moment jo no crec que es donin les circumstàncies."  

"Qualsevol jurista de bé ha de ser molt crític amb aquesta sentència (del Tribunal Constitucional sobre la reprovació del Rei que va fer el Parlament.). És una de les pitjors sentències que jo conec del Tribunal Constitucional. És una sentència servil, en la qual dibuixa un model de monarquia que no és l'actual. El que ve a dir la sentència és que al Rei no només no se li pot exigir responsabilitat jurídica i política, sinó que ni tan sols se'l pot censurar. Encara que el Rei cometi un acte il·legítim, un parlament elegit democràticament no pot ni tan sols expressar una censura sense efectes jurídics. Sincerament jo crec que això se surt del sistema."

Acabo com inicio l'Entrada, "Un altre 11 de setembre, 1/2 des de fora", qui? Catalunya o jo? Bona diada!

Denúncia d'allò que està estipulat

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"You teachers are also in for trouble"

"A teacher of the Law of Moses spoke up, “Teacher, you said cruel things about us.” Jesus replied: You teachers are also in for trouble! You load people down with heavy burdens, but you won't lift a finger to help them carry the loads."

---

Una de les raons per les quals segurament Jesús va ser atacat fins a dur-lo a la mort en creu va ser la seva defensa de la gent apartada atacant allò que estava establert, la llei romana i en part, la llei dels seus, la de Moisès. Jesús no proposava derogar-la, però si superar-la, és a dir, revisar-la i tornar a posar ordre en allò que realment era important. Tots els preceptes inclosos per exemple en el llibre del Deuteronomi en són exemples. 

La situació actual a Catalunya és ben complexa, se'n parla de legalitats diferents, la catalana i la espanyola, la de les lleis escrites i la de les persones. Sembla que el moviment que arriba des de Catalunya vol superar l'actual marc espanyol. Sigui com sigui, adjunto el missatge dels bisbes de Catalunya:

En estos últimos tiempos, la situación social y política de nuestro país ha pasado a ser bastante compleja. Son tiempos en que vislumbrar soluciones se hace difícil porque se produce un atrincheramiento en las propias posiciones, con frecuentes descalificaciones del otro. Las razones quedan sometidas a menudo a los sentimientos de cada uno. Esto dificulta una mirada serena sobre la realidad. Fácilmente todo el mundo se siente ofendido: existe el peligro de que el agravio sea la actitud dominante.

Cataluña no es una sociedad violenta pero constatamos que en los últimos años ha disminuido la calidad de la convivencia por la vía del enfriamiento, de la ignorancia o del menosprecio. A pesar de ello, la convivencia es un bien precioso que hay que salvaguardar: la persona es primero que la idea, la unidad prevalece sobre el conflicto, el todo por encima de la parte (cf. Papa Francisco, Evangelii gaudium, 222-237) y, por eso, el instrumento esencial es la palabra y, por lo tanto, el diálogo es fundamental.

Como pastores de la Iglesia que peregrina en Cataluña, queremos ofrecer una mirada desde el Evangelio de Jesucristo y constatamos la existencia de sentimientos diferenciados y, a menudo, mezclados entre las identidades española y catalana. Tal como han mostrado los acontecimientos de los últimos años, particularmente las diversas elecciones, estos sentimientos se concretan en un amplio abanico de opciones políticas. Estas opciones se manifiestan de manera diversa sobre la situación de Cataluña en relación con el Estado español.

Los acontecimientos del año 2017 comportaron, entre otras cosas, el encarcelamiento preventivo de nueve personas, miembros del Gobierno, cargos electos y dirigentes sociales catalanes, y la salida de otros a un país extranjero. La prisión preventiva ha durado casi dos años, y la hemos vivido con pena en el corazón por lo que suponía para los presos y para sus familiares y amigos. El juicio llevado a cabo en el Tribunal Supremo durante este año 2019 y la posterior sentencia, se inscriben en el estado de cosas que hemos descrito anteriormente. 

El Tribunal ha dictado sentencia y, aunque existieran legítimos recursos y se puedan hacer valoraciones distintas, hay que respetar la sentencia emanada del poder judicial de un Estado de derecho, así como las eventuales decisiones que puedan venir de los tribunales europeos. En un estado democrático, las leyes fundamentales que regulan el sistema político y que han sido votadas y aprobadas por los ciudadanos, constituyen un referente básico del ordenamiento social.

Creemos también que el logro de un recto orden social que permita el desarrollo armónico de toda la sociedad necesita algo más que la aplicación de la ley. En el discurso de apertura del Concilio Vaticano II, el Papa san Juan XXIII afirmó que «es preferible usar el remedio de la misericordia que no empuñar las armas de la severidad; y piensa que no es precisamente condenando […], como se deben atender las necesidades de nuestro tiempo». Poco más adelante indica cómo los hombres y mujeres de hoy «cada día se convencen más de que la dignidad de la persona humana, así como su perfección y las consiguientes obligaciones, es asunto de suma importancia» (Alocución Gaudet Mater Ecclesia, del 11 de octubre de 1962, n.º 7). 

Para poder vivir esto, es necesario, en primer lugar, que se aplique la vía de la misericordia para desactivar la tensión acumulada estos últimos años y volver al único camino posible: un serio camino de diálogo entre los gobiernos español y catalán que permita ir encontrando una solución política adecuada, sabiendo que dialogar significa renunciar en parte a lo que uno querría para aproximarse al otro e imaginar entre todos una solución satisfactoria.

En segundo lugar, se trata de devolver al pueblo el sentido de futuro, de dar a las personas un horizonte que disipe la sensación de que no hay caminos por donde andar. Todo proyecto humano se sostiene sobre la adhesión libre y democrática de las personas. Hay que convencer y persuadir, hace falta el debate político y social respetuoso, hace falta el intercambio de opiniones y la búsqueda en común de soluciones negociadas.

En tercer lugar, se trata de construir una sociedad justa, solidaria, respetuosa de la igualdad de las personas, próxima a quienes están en apuros, que se inscriba en el mundo global y no se refugie en un pequeño mundo local. La sociedad catalana tiene que hacer emerger las grandes energías que posee de creatividad e innovación, de proximidad a quienes vienen de lejos, de fomento de la educación y del tejido cultural y asociativo que la caracteriza.

El Papa Francisco, en el mensaje urbi et orbi del día de Pascua de este año (21 abril 2019), afirmaba: «Que, ante los numerosos sufrimientos de nuestro tiempo, el Señor de la vida no nos encuentre fríos e indiferentes. Que haga de nosotros constructores de puentes, no de muros.». Y rogaba porque Jesús resucitado «abra nuestros corazones» a las necesidades «de los menesterosos, los indefensos, los pobres, los desempleados, los marginados, los que llaman a nuestra puerta en busca de pan, de un refugio o del reconocimiento de su dignidad».

Los Obispos de Cataluña

14 de octubre de 2019

<versió en català> 

Ni tot és com ells diuen ni s'equivoquen totalment. La seva és una proposta a parlar, a dialogar, a resoldre de forma pacífica allò que està passant. Disposat a construir ponts?

Construeix ponts! 

---

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

---

Vols llegir el text de l'Evangeli Lc 11,42-46?

- Versió en català, anar-hi

- Versión española, anar-hi

- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

¿Arrimarse o arrimarla?

Arrimar es un verbo sorprendente puesto que entre sus diversas acepciones (ver el DRAE) hay algunas de ellas antagónicas. Seguramente la primera que  viene a la mente es la de acercarse y así es como decimos que las parejas de enamorados van “bien arrimaditos” o para llevar adelante una tarea común “arrimamos el hombro”. 

Pero tiene otra acepción totalmente opuesta: usado con nombres expresivos de cosas materiales, sirve para señalar que se deja o abandona la profesión, ejercicio, etc., simbolizados por ellas. Así es como “arrimar el bastón” significaría abandonar el cargo, “arrimar los libros”, dejar los estudios o, incluso “arrimar a alguien”, apartar o privarlo de la confianza de uno.

Y todo ello viene a cuento de la Diputada de Ciudadanos Inés Arrimadas, recientemente aterrizada en el Congreso de los Diputados pero ya bien conocida por la sociedad catalana tras su paso por el Parlament de Catalunya, donde fue Jefa de la Oposición en virtud de la victoria del partido Ciudadanos con 36 escaños el 21 de diciembre de 2017, la consulta excepcional convocada por el Presidente del Gobierno Mariano Rajoy a partir de la aplicación del artículo 155 de la Constitución. 

Recién llegada a Madrid ya ha hecho algunas acciones para presentarse a nivel nacional, como la polémica asistencia a la manifestación del Orgullo en Madrid o sus gesticulaciones faciales durante la sesión de investidura de Sánchez. Anteriormente había sido conocida por su colección de carteles en el plenario, por su decisión de arrimar –en el sentido de apartar– al President Quim Torra, evitando cualquier contacto, reunión o entente con éste o por sus polémicas visitas a poblaciones diversas con objetivo de polemizar y generar confrontación. En una de ellas, Tortosa en julio de 2018, parte de la ciudadanía actuó sabiamente arrimándola –en el sentido de ignorar–en su paseo por la ciudad. De ahí surgió una nueva acepción para el verbo en cuestión, “hacer un Tortosa”.

En el ámbito personal se arrimó –en el sentido de acercarse– para casarse con un político de Unió Democrática de Catalunya, quien tiempo después fue arrimado, o se dejó arrimar –en el sentido de apartar– al sector privado. Con la crisis de identidad del partido naranja, hay quien ya especula si Arrimadas se habrá arrimado –en el sentido de acercar– a Albert Rivera para arrimarlo –en el sentido de apartar– en un futuro. 

Mal vamos en la gestión del día a día de lo público con las actitudes de apartamiento, cada vez más extendidas entre la clase política: vetos a personas, líneas rojas en las negociaciones, “cordones sanitarios” a determinadas opciones políticas con excusas diversas –nacionalistas, independentistas, terroristas, populistas…–, parecen ir  en la misma línea de la exclusión. Por suerte los y las ciudadanas tenemos la oportunidad cada cuatro años de arrimarnos –en el sentido de acercar– a una u otra opción o de arrimarlos –en el sentido de apartar– fuera del espacio político. Y por suerte, también somos cada vez más conscientes de la incongruencia de fijar nuestra confianza ciega y eternamente en una opción y de la necesidad de valorar a nuestros representantes cada periodo electoral, depositando nuestra confianza en unas u otras opciones políticas, según nuestro propio parecer.

  

---

http://www.alandar.org

Aquest article va ser publicat a la revista d'informació social i religiosa ALANDAR en data 28 de juliol de 2019 amb el mateix títol, enllaç.

Gent gran, pilar de la societat

Dijous 30 de maig, animava amb el Joan Sebastià Martí una nova edició del Te i Simpatia de la Fundació Enllaç (enllaç). El títol era "Què en fem dels nostres grans". En aquest cas es tractava de reflexionar des de la nostra pròpia visió però en comparació amb les del Marroc (amb la Fátima), de les Filipines (amb la Mila), de Colòmbia (Carolina) i amb l'Stewart (Xina).

En un moment varem poder compartir la realitat que ens mostren les piràmides d'edat d'aquests països, corresponents al 2010 i, com a previsió, al 2040. Les previsions d'Espanya i la Xina per a l'any 2040 són ben clares. Qui se n'ocuparà de la gent gran? Segons la conversa, algunes iniciatives que tot just ara comencen a sorgir, com les cooperatives o grups d'amistats en vivendes compartides semblen poder ser certa solució al problema. 

Les incloc a sota a mode de reflexió. Totes les dades estan extretes del web https://www.populationpyramid.net

Més vivendes, més obertura de mires

Ara fa un parell d'anys, participava d'una sessió formativa dels educadors i educadores maristes de Catalunya. Una de les ponents ens va fer un exercici que consistia en dibuixar una casa en uns 20 segons, i una altra i una altra i una més. I així ens va proposar la repetició de l'activitat fins a unes 10 vegades. Tot a ritme frenètic.

Les que a mi em varen venir al cap són les de més amunt: el meu propi cos, Masonga, casa d'ocell, igloo, casa de la Heidi, tenda índia, casaNostra, gratacels d'una gran ciutat com Los Ángeles (o Ho Chi Minh, potser?), el cotxe, la meva escola, el meu barri a Barcelona i, finalment, la casa del gos (Naomi? Milo? Dos?). 

En acabar l'exercici varem constatar que érem pocs els que havíem dibuixat 8 o més cases. L'animadora ens va fer la reflexió següent, "a més vivendes, més obertura de mires i per tant, major predisposició i capacitat d'innovació". 

Judici de l'1 d'octubre, judici a un poble

" --Quina acusació porteu contra aquest home?" 

"Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: --Quina acusació porteu contra aquest home? Ells li contestaren: --Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat."

---

A les Entrades amb l'etiqueta "Diàleg", la última de data 30 de setembre de 2018 ja he anat tractant la mateixa temàtica.

Any 33 (aprox.). "--Quina acusació porteu contra aquest home?". Resposta d'Annàs, Caifàs i els altres sacerdots: "Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat."

Any 20019. "Quina és l'acusació contra aquests homes i aquestes dones, representants del poble?" Resposta dels poders fàctics de l'Estat a Manuel Marchena: "Rebel·lió, sedició". En d'altres paraules, el relat que anem tramant des de fa uns anys... 

Una trista situació a la que no s'hauria haver arribat. Una situació de no-diàleg. El que queda clar és que la societat catalana no està trencada, no n'hi ha de fractura social. Per a mi la fractura és la que hi ha a les dictadures, on un estan per sobre dels altres. Aquí hi ha cansament i necessitat de diàleg, no de partidisme. Jo hi vaig ser, jo hi visc a Catalunya i no n'hi ha de violència, més que de forma puntual. 

Com ho viu tu? 
Amb quin relat t'hi quedes?

---

Vols llegir el text, Jn 18,28-37?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

A un any de la nostra decisió, 1-O

Ara fa un any vivíem a Catalunya el referèndum de l'1 d'Octubre. No només va ser aquell llarg dia, si no els mesos precedents i posteriors. Repassant la meva Entrada d'aquest Bloc "Raons de la meva decisió" de 29 de setembre de 2017, repasso què ha quedat de tot allò? Al meu parer el següent:

• Continua la desafecció de la forma d'ésser i organitzar-se de l'Estat espanyol. Ara també comença a sortir informació de la judicatura (converses d'odi, companyies de 17 anys...)  
• La manca de respecte cap a Catalunya i cap a les persones que diuen "que també ens estimen"
• Cansat de les estratègies partidistes.
• S'ha incrementat el sentiment de valoració per la nostra cultura, simbolitzada en les nostres dues llengües.
• Més conscients encara de les traves que des dels ens centrals es posen a la dinamització de la nostra economia i de la solidaritat interna que, per manca de transparència, sembla més un espoli.
• En som més conscients encara que el món en el que vivim no acaba de ser el que volem. No hi ha veritable democràcia a Catalunya, Espanya ni a Europa. Hi ha uns governants econòmics a l'ombra que cal conèixer i controlar.
• Sabem que ens falta mot com a societat, però tenim encara més ganes d'implementar un model diferent.
• I, majoritàriament, seguim amb les ganes d'una millor relació familiar, d'amistat, d'interessos amb les persones de l'altra vora de l'Ebre i amb el país veí d'Espanya.

Un nou 11 de setembre, tot de groc

Recullo aquesta poesia de Catalina Valverde, d'aquest mateix mes d'agost. El 1714 va ser tot de vermell, vermell de la sang. Enguany volem que sigui tot de groc. Bona i tranquil·la diada! 

De groc es vesteix la terra,
De groc el nostre dolor, 
De groc les muntanyes i serres,
De groc tanques i balcons.

És groga la meva pena
Pels que estan empresonats
Víctimes de la injustícia
I venjança d’un Estat.

Can Brians, Puig de les Basses,
El Catllar i Lledoners
Són testimonis silents
Dels nostres nou presoners.

No ploreu, que sou patriotes,
No ploreu que guanyarem,
De tot aquest sacrifici
Segur que ens en sortirem.

I a les nits, una estelada
Desplegada i cara al vent
Deixa anara una cantarella
I us mormola a cau d’orella: 
Som i serem!

Tradicions com a dons, lleis com a imposicions

"la Llei no és destinada als justos" 

"Sabem que la Llei és bona si es fa servir com a Llei. És a dir, si comprenem que no és destinada als justos, sinó als malvats i als rebels... a tots els qui s'oposen a la sana doctrina"

---

Text de la 1a carta de Timoteu. Correspon al moment en el que els primers cristians estan reflexionant sobre els fets de la vida i mort de Jesús el Crist i els utilitzen per a anar desenvolupant la doctrina, l'ética... 

Aquest estiu vaig trobar en un llibre una cita d'un antic muftí de Marsella, teòleg anomenat Soheib Bencheikh, en referència de la Sunna (principal font de dret islàmic després del mateix Alcorà)

"La gran corrupción de la Sunna se produjo cuando se puso por escrito, porque la Sunna es la tradición y toda tradición, desde el momento que se escribe, se convierte en ley y no en costtumbre, Fue fijada por escrito dos siglos y medio después [de la muerte de Mahoma], cosa que hace dudar legalmente de su antenticidad".

De forma similar, Jesús va dir que ell no pretenia abolir la llei si no més bé, dur-la a la plenitud (cfr. Mt 5,17), donant a entendre que la llei per la llei, en ella mateixa no és bona, no és suficient si no duu amb ella una acceptació del cor, aspecte aquest que sí solen tenir les tradicions.

A Catalunya i Espanya vivim anys de tensió, de contraposició de la legitimació de les lleis, de sublimació de la Constitució... alguna cosa hi falta.

La llei ens hi ajuda o ens hi perjudica? 

---

Vols llegir el text, 1 Ti 1,3-11?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Terrorisme, adéu ETA. Gràcies!!!

Missatge de l'organització ETA. Sigui com sigui, agradi més o menys, és un comunicat històric. Gràcies!

"ETA, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, quiere informar al Pueblo Vasco del final de su trayectoria, después de que su militancia haya ratificado la propuesta de dar por concluidos el ciclo histórico y la función de la Organización. Como consecuencia de esta decisión:  

ETA ha desmantelado totalmente el conjunto de sus estructuras.

ETA da por concluida toda su actividad política. No será más un agente que manifieste posiciones políticas, promueva iniciativas o interpele a otros actores.

Los y las exmilitantes de ETA continuarán con la lucha por una Euskal Herria reunificada, independiente, socialista, euskaldun y no patrialcal en otros ámbitos, cada cual donde lo considere más oportuno, con la responsabilidad y honestidad de siempre.

ETA nació cuando Euskal Herria agonizaba, ahogada por las garras del franquismo y asimilada por el Estado jacobino, y ahora, 60 años después, existe un pueblo vivo que quiere ser dueño de su futuro, gracias al trabajo realizado en distintos ámbitos y la lucha de diferentes generaciones. 

ETA desea cerrar un ciclo en el conflicto que enfrenta a Euskal Herria con los estados, el caracterizado por la utilización de la violencia política. Pese a ello, los estados se obstinan en perpetuar dicho ciclo, conscientes de su debilidad en la confrontación estrictamente política y temerosos de la situación que provocaría una resolución integral del conflicto. Por contra, ETA no tiene miedo alguno a ese escenario democrático, y por eso ha tomado esta decisión histórica, para que el proceso en favor de la libertad y la paz continúe por otro camino. Es la secuencia lógica tras la decisión adoptada en 2011 de abandonar definitivamente la lucha armada. 

En adelante, el principal reto será construir un proceso como pueblo que tenga como ejes la acumulación de fuerzas, la activación popular y los acuerdos entre diferentes, tanto para abordar las consecuencias del conflicto como para abordar su raíz política e histórica. Materializar el derecho a decidir para lograr el reconocimiento nacional será clave. El independentismo de izquierdas trabajará para que ello conduzca a la constitución del Estado Vasco. 

Esta última decisión la adoptamos para favorecer una nueva fase histórica. ETA surgió de este pueblo y ahora se disuelve en él."

I ara, a continuar treballant per la pau. Per la PAU. 

I una de les primeres coses que cal fer és saber què som, què volem ser. Si no ho fem entre tots, uns pocs intentaran imposar a la resta el seu parer, que no serà el millor. Serà el millor per a ells.