En el cielo estés, Pablo

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Me llegaba ayer noche la noticia del 20 de este mes de julio. Aun con la pérdida, las lagrimas al escribir esto y el dolor que seguro que vive Mari Carmen, su esposa, no puedo más que alegrarme de haber conocido a Pablo durante años en el servicio conjunto en la Junta Directiva de la ONGD Solidaridad, Educación, Desarrollo. Fueron varios años de colaboración, de trabajo conjunto en pro de la gente más necesitada que nosotros. 

Él con el corazón en Zambia, yo entre Paraguay y Tanzania. Cada una del resto de (personas) integrantes de la junta con su corazón y recuerdo personal vocacional en algún país de África o América Latina pero todos trabajando conjuntamente. Pese a las diferencias de criterio, pese a puntuales egoismos o rencillas personales o institucionales por las delegaciones a las que representabamos... un mismo corazón, un mismo espíritu.

Pablo como persona laica, casado con Mari Carmen, después de los muchos años como hermano marista, supo readaptar su espíritu solidario en su nuevo estado civil desde SED, quien se lo facilitó. También supo entender el papel de los primeras personas laicas en la junta: Isabel, Miguel (DEP), Anto y quien esto escribe, y ofrecernos su sonrisa, también alguno de sus momentos bajos y su amistad más allá del tiempo de trabajo. 

Enlazo el recuerdo que ha preparado el h. Jack González.

Gracias Pablo. ¡Dios te ha acogido!

El Divan: germana Viqui Molins

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Ara fa uns dies trobava a la web de TV3 (tv3 a la carta) el programa El Divan (enllaç), presentat per Sílvia Coppulo dedicat a la figura de la germana Viqui Molins, de data 22 de setembre.

Amb els seus 83 anys Viqui ens dóna tota una lliçó de molts i variats temes en l'àmbit de la pròpia persona: de vocació a la vida, vocació religiosa, del que representa ser cristiana (sense posar el focus en catòlica), del celibat ben entès pels altres, de la vida en comunitat, de la importància de la família, de la formació i la cultura i de com encarar el dolor, la malaltia i la mort. També ens parla dels seus dos amors, Catalunya i Jesús.

També, ara ja referint-se als altres ens parla i fa reflexionar sobre el papa Francesc, la jerarquia eclesiàstica, els pobres, els sense sostre, els presos i la seva activitat principal en aquests moments que és l'hospital de campanya de l'Església de Santa Anna de Barcelona (enllaç dins Facebook), 

Anar al vídeo enllaç

Pots veure més d'aquesta religiosa a l'Entrada "Dones vs homes? Persones!!!" de data 28 de juny de 2018 en aquest mateix Bloc, a partir d'una col·laboració amb el Te i Simpatia (enllaç) de la Fundació Enllaç. 

Al cel siguis, hermana Tadea

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

M'arriba per whatsapp aquesta notícia del mes de juliol i me n'alegro novament (enllaç full1, full2). Em fa il·lusió haver pogut conèixer la hermana Tadea en diversos moments al Paraguai. Va ser a la missió San Leonardo on va dedicar vida i missió a les persones de l'ètnia nivaclé. La germana era Educacionista Franciscana de Crist Rei (enllaç). 

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquesta dona bona que transparentava Déu, tal i com es desprèn del document. Ara, des de l'altra part del globus, gràcies Tadea, al cel siguis!

Conèixer per entendre (i potser estimar)

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

"the holy mountain, also called Horeb"

Portada del n. 500 de l'informatiu HOREB, de la Unió de Religiosos de Catalunya

"One day, Moses was taking care of the sheep and goats of his father-in-law Jethro, the priest of Midian, and Moses decided to lead them across the desert to Sinai, the holy mountain. There an angel of the Lord appeared to him from a burning bush. Moses saw that the bush was on fire, but it was not burning up. “This is strange!” he said to himself. “I'll go over and see why the bush isn't burning up.”"

---

La muntanya del Sinaí, també coneguda com Horeb, és el lloc on Déu es va trobar amb Moisès i el va cridar a liderar la salvació del poble, l'èxode d'Egipte. Allò que dona nom al llibre de l'Èxode i que n'és antecedent de la salvació cristiana. Avui en dia, en llenguatge cinematogràfic, en dirien "preqüela".

És interessant notar com Moisès, en aquest text de vocació, sembla oposar-se a la proposta divina, tot i que al final, l'acceptarà. En un primer moment, veient la bardissa cremant exclama «M'atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: què ho fa que la bardissa no es consumeixi?» (v. 3)

Tot això ve a compte del número 500 de l'informatiu HOREB (enllaç), de la Unió de Religiosos de Catalunya, URC (enllaç), arribat la setmana del 20 de setembre. Per coincidències de la vida he pogut ser proper a aquesta institució en temps dels seus secretaris generals, els germans Valerià Simon (DEP), Antoni Salat i amb l'actual, Lluís Serra, i he vist com crema amb força la vida religiosa a Catalunya. De vegades més fort i de vegades més suaument, en llocs fermament i en d'altres com a petites guspires, però sempre endavant, com a signe de l'Esperit.  

Si vols tu també conèixer part de la vida eclesial a Catalunya, pots accedir a aquest numero 500 o subscriure't per rebre'l de forma setmanal, cada dijous. Fes-ho des del web de la URC. 

Coneix i entendràs (després, estima, si vols)!

---

Vols llegir el text del llibre de l'Exode 3,1-10?

- Versió en català, anar-hi

- Versió espanyola, anar-hi
- English version, anar-hi

Transparència i valentia a Montserrat

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Informe, enllaç

Pentacosta 2019, un nou enviament

"tal com l'Esperit els concedia"

"Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se."

---

Pentecosta, la festa de l'Esperit Sant, una invitació a sortir del nostre cenacle, de casa nostra, de nosaltres mateixos per sortir, plens de l'Esperit, cap a fora, cap els altres, parlant les llengües del món, és a dir, fent-nos propers als altres, a les seves formes de ser i les seves necessitats. Sortir a la vida dóna més vida, quedar-se tancat en un mateix, la anul·la.

Els deixebles no haguessin sortit pas de la por que vivien en el cenacle sense la força de l'Esperit. I no haguessin fet conèixer i créixer el cristianisme sense la seva presència misteriosa però continua a les seves vides. El mateix que se'ns demana a nosaltres. Per apropar-nos al món, parlar les seves llengües.

NOTA: On hi diu "llengües" llegeixis cultura, forma de ser, identitat... el més preciós que té cada societat, cada persona.

Parlar les llengües del món

---

Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, Ac 2,1-13?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Marcelino Champagnat estaría conturbado

"s'anaren retirant l'un darrere l'altre" 

"Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: --Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig."

---

Aquest és le passatge anomenat com Jesús i la dona adultera. Però m'interessa avui remarcar per sobre de tot la invitació que Jesús fa als fariseus de mirar-se endins abans de mirar, criticar, judicar els altres. Els fariseus intentaven atacar Jesús a través de la pregunta que li feien sobre la dona adultera. Qualsevol possible resposta el posaria en un compromís.  

Però Jesús hi respon amb un silenci, després de retar els qui el reptaven a ell amb una altra afirmació, "--Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra". Tota una invitació a mirar-se més endins que no enfora. 

Aquesta setmana s'ha desenvolupat a l'Audiència de Barcelona el judici al professor d'educació física de l'escola "Maristes Sants/Les Corts" Joaquín Benitez i ja està vist per sentència. I la fiscalia feia aquestes dures afirmacions "En estos tiempos en los que el papa Francisco pide perdón por los casos de pedofilia ocurridos en Estados Unidos o Australia, la fundación [en referència a la Fundació Cahampagnat] está regateando hasta el último céntimo y eso que tiene una póliza de seguro”. “Al ministerio fiscal no tiene duda de que el fundador de la orden Marcelino Champagnat estaría conturbado con la actuación de la fundación.".

Sorpresa, commoció, decepció, tristor, compassió... són alguns dels meus sentiments d'aquests últims anys sobre aquesta situació. I els de moltes altres persones vinculades a la Institució Marista, a la fundació i al carisma del sacerdot francès Marcel·lí. Les paraules de la fiscalia em ressonen i em fan mal, però en el fons del meu cor intueixo que tenen una part de raó. Prego per a que aquesta situació ens faci créixer en bondat, personal i institucional. No puc dir res més.    

Et convido a mirar-te endins.
Què pots millorar?

---

Vols llegir el text, Jn 8,1-11?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Diada de Sant Marcel·lí 2018, escoltar

Els que s'anomenen maristes de Champagnat el 6 de juny celebren la seva diada. Recordatori de la mort de Sant Marcel·lí, el seu Fundador. L'entrada "Diada de Sant Marcel·lí 2015" també tractava aquesta efemèride.

En aquest moment em sembla interessant recollir algunes de les paraules del nou Superior General, g. Ernesto Sanchez, escollit en el XXI Capítol General el passat més d'octubre a Colòmbia. Corresponen al missatge que ha enviat amb motiu del 6 de juny a tots els maristes de Champagnat (enllaç).

Las generaciones jóvenes de hoy, como las nuestras lo hicieron en su momento, aportan novedad y creatividad. Cuentan con muchos rasgos positivos, junto con elementos de fragilidad, como fue nuestro caso. Son capaces de conectar fácilmente entre ellos y de crear relaciones, aunque a veces parecería que temen profundizarlas y hacerlas duraderas; construyen con desenvoltura redes solidarias y son capaces de acciones altruistas, teniendo que luchar contra todo aquello que los lleva a centrarse demasiado en ellos mismo, en una sociedad que favorece el egocentrismo y la indiferencia; hay signos de su sed y apertura a la experiencia interior y espiritual, aunque manifiestan dificultad hacia el tema institucional; la era digital es su mundo (y el nuestro) y les abre a innumerables posibilidades, a la vez que les puede amenazar el riesgo de la despersonalización...

Me pregunto ¿cómo hacer para ponernos más a su escucha y hacer camino junto con ellos, siguiendo a Champagnat que los buscaba en las calles, en las aldeas y caminos? ¿Cómo convertirnos más en discípulos y así aprender a su lado, reinventando la presencia amorosa entre ellos que Marcelino nos propuso? ¿Cómo lograr conectarnos más con ellos, utilizando lenguajes adecuados y accesibles, en la línea de nuestro Fundador, su adaptación, su búsqueda de pedagogías nuevas, su apertura a misiones inexploradas?

Em sembla interessant que l'Institut Marista reflexioni sobre aquest aspecte de l'escolta, en especial l'escolta als joves.

En llenguatge escolar és bo que els mestres i professors escoltem també el que ens diuen aquestes petites persones que són els nostres alumnes. En aquest àmbit és molt important saber extreure el que ens volen dir, doncs sovint no saben explicar-nos-ho en paraules i ho fan amb llenguatge no verbal o amb les seves actituds.

En llenguatge empresarial, els directius i les directives de les organitzacions, també de les escoles, han de saber escoltar els seus equips de treball, els que s'anomenen recursos humans. Fins fa poc només es valoraven els recursos materials i econòmics.

En llenguatge social, els polítics han de saber escoltar el sentir dels seus ciutadans i no només en el moment de les eleccions. Crec que a Catalunya tenim un govern que se sent manat a fer el que la població majoritàriament va votar en el referèndum de l'1 d'octubre. A Espanya fins ara hem tingut un govern que no ha escoltat i s'ha cregut en possessió de la veritat.

En llenguatge eclesial, els religiosos de les diverses congregacions, els sacerdots i la jerarquia també han de saber escoltar el laïcat. Cosa que fins el Concili Vaticà II no s'havien plantejat de forma majoritària. També els superiors han de saber escoltar els seus germans de comunitat. 

Escoltar, escoltar, escoltar... i després, amb la capacitat, les eines i l'autoritat que cadascú ha rebut, prendre decisions. Recordant que no és el mateix autoritat que poder.

Olaizola davant la LGTBIfòbia (fora i dins l'Església)

En continuació amb l'Entrada "LGTBIfòbia, silenci o defensa?" de 17 de maig recullo avui el text que el jesuïta José María Rodriguez Olaizola, publicà a la pàgina web de pastoral de la Companyia de Jesús (enllaç) amb motiu del dia de lluita contra l'homofòbia i altres formes de viure l'amor.

Hoy es el Día Internacional contra la Homofobia. Es una pena que tenga que haber un día así, aunque por ahora sea necesario. Es triste que en muchos países de nuestro mundo las personas sean perseguidas por su orientación sexual, en ocasiones castigadas por la ley, y en otras por la sombra –más sutil, pero igualmente demoledora– de la ignorancia, la burla, el rechazo y la incomprensión.

Con frecuencia he escuchado a gente buena que, sin embargo, no tiene reparo a la hora de hacer comentarios que van desde lo condescendiente hasta lo insultante hacia las personas homosexuales. Gente que en cuanto oye la palabra gay le añade lo del lobby, como si la homosexualidad fuese ante todo una militancia, una ideología o un grupo de interés; en lugar de ser la condición de muchos millones de personas en todo el mundo, en todas las sociedades, en todas las épocas y en todas las situaciones sociales.

Como Iglesia también tenemos que avanzar para forjar una sociedad y una comunidad libre de discriminación y prejuicio. Se ha recorrido camino. Han cambiado algunas cosas, y cada vez son más las voces que hablan con respeto, con ternura, y con valentía, frente a discursos que parecen anclados en otra sociedad y otra época. Pero hay que avanzar más. Tenemos que contribuir al reconocimiento de la radical dignidad de todas las personas en la sociedad en general, y en la Iglesia en particular. Hay muchas personas homosexuales, lesbianas, y transexuales que creen en Dios y que se saben parte de la Iglesia. Pero que en ocasiones se sienten, como me decía un buen amigo «obligados a ver el partido desde el banquillo», porque se les dice que eso es lo que hay.

No es lo que hay. No puede ser. Si de verdad creemos en el Dios que a cada uno nos ha creado únicos y diferentes. Si de verdad creemos en la radical dignidad de todas las personas. Y si no caemos en moralizar lo que no es moral, sino la condición humana en su complejidad y su diversidad.

José María Rodriguez Olaizola, sj

Lideratge a l'escola, mirem cap endins

Comença un cap de setmana llarg pel món escolar, ja que amb la celebració del dia del treballador, dimarts 1, la majoria d'escoles fem pont. 

Un article per a la reflexió, "Lideratge a l’escola" de Pilar Calvo, publicat el 19 de març passat a El diari de l'educació (enllaç). Tot i que està escrit des de l'òptica de l'escola pública, també ens pot ser útil en el nostre cas.

Segons exposen Krech, Crutchfield i Ballachey (1), un líder és “el membre d’un grup o organització que influeix de manera decisiva en les activitats dels altres membres i que juga un rol principal per definir els objectius i la ideologia de la col·lectivitat”. 

Una persona líder ha de tenir la capacitat d’impulsar canvis en una organització, i preparar-la per afrontar el procés a seguir per aconseguir-los. Proposar-los, convèncer i guiar cap a l’objectiu compartit per tothom, és una missió que s’assumeix des del lideratge.

Tota mestra té la vocació per liderar un grup humà, doncs a l’aula ella és qui aconsegueix que la segueixin, creguin en ella, essent un model pel seu alumnat. En una escola seria bo que el lideratge l’exercís l’equip directiu, doncs és en el que recau la tasca de dinamitzar la resta del col·lectiu, de motivar-lo, d’engrescar-lo per desenvolupar allò que s’ha proposat.

Segons Albert Lacruz Bassols (2) “un líder és, sobretot, una persona amb una elevada intel·ligència emocional”. En la definició de Daniel Goleman (3), la intel·ligència emocional és “la capacitat de reconèixer els nostres propis sentiments i els dels altres, de motivar-nos i de manejar correctament les nostres relacions”.

Les competències d’intel·ligència emocional que ha de tenir assolides una bona líder, són:

− Consciència de les pròpies emocions. 

− Consciència de les emocions dels altres (empatia).

− Control de les emocions (autoregulació).

−  Gestió de les relacions personals.

− Automotivació.  

Per tant, si creiem que una directora ha de ser una bona líder, hem de suposar que ha de tenir un alt grau d’intel·ligència emocional i, per tant, integrar les anteriors competències.

Dins l’aula i dins el claustre 

Dins d’una aula la mestra ha de ser imparcial, actuar amb justícia, tenir empatia, saber resoldre conflictes, solucionar problemes, donar respostes, consensuar, valorar, tenir en compte totes les opinions… En definitiva tenir una elevada intel·ligència emocional. En un marc més ampli, i amb diferents responsabilitats, el mateix ha de tenir la direcció del centre amb tota la composició del claustre i de la comunitat educativa.

De tota manera, tot i que en ambdues situacions conflueix el paper de líder, no són les mateixes competències les que es requereixen per exercir-lo davant d’una aula que davant del professorat d’un centre. Qui dirigeix una escola coneix perfectament la realitat de la docència, doncs fins al seu nomenament aquesta ha estat la seva tasca. És doncs necessari un procés d’adaptació entre el que sempre ha desitjat tirar endavant i el que ara descobreix que és possible aconseguir. No obstant ha de sentir-se respectada i recolzada pel claustre, que haurà d’aprendre a veure-la exercint tasques diferents. En qualsevol cas, segueix essent una mestra de la mateixa escola.

Generalment, dins l’escola pública l’equip directiu és escollit d’entre el professorat que forma part del claustre de mestres, podent-se considerar “primus inter pares” a qui exerceix el càrrec de directora. Hauríem de demanar-li un perfil de lideratge, que proposi uns objectius i capacitat per conduir als equips cap a ells. La direcció, doncs, haurà d’aconseguir la implicació de tothom, de manera que els objectius de cada docent coincideixi amb els comuns de l’escola.

Per a dirigir una organització, i a totes les persones que la composen, s’han de tenir uns objectius clars, saber on es vol arribar i ser capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Només d’aquesta manera aquests seran els objectius de tot el claustre. Comunicant i convidant a tothom, aconseguirà que aquests siguin compartits, promourà la participació de la resta del professorat.  Si tothom sap en quina direcció es va, tothom podrà realitzar la seva tasca amb motivació, d’una manera més lliure i col·laborativa, guanyant en riquesa i diversitat.

Així doncs, no es pot liderar un equip humà si aquest no coneix els objectius a assolir. És impossible compartir-los si no s’han exposat i debatut. La direcció, des del seu lideratge, els ha de transmetre i promoure.

Dins de l’aula la mestra coneix els objectius que vol aconseguir, i la manera com ho portarà a terme. S’esforça per arribar a tot el seu alumnat, es preocupa pel seu desenvolupament, és un puntal de referència i un model a seguir. En definitiva lidera l’aula.

En el claustre, l’objectiu principal no només és el progrés del professorat, sinó el de l’escola com a organització, i de tothom que en forma part. Treballar pel futur del centre és fer-ho per totes les persones, alumnes i mestres, famílies i societat, que formen part d’aquesta.

Tant a l’aula com al claustre, qui guia un grup humà ha de ser un exemple dins de l’espai on desenvolupa el seu lideratge. En el rol de la docència a l’aula és més fàcil reconèixer l’exemple que es transmet.

En el claustre, on qui exerceix la direcció ha estat abans professora i tornarà ser-ho, l’exemple precisa aconseguir una certa inèrcia, doncs no es pot disposar de l’experiència necessària des del mateix instant en que s’assumeix el càrrec.

Aquest coneixement es va adquirint amb el temps i amb el suport de la resta de la comunitat educativa, tot i que des del moment del nomenament ja se li exigeix aquest lideratge. Suposa un canvi de rol molt rellevant i una perspectiva diferent. S’ha de tenir una gran capacitat per conduir el canvi i, si s’accepta la direcció d’un centre, se n’ha de ser conscient.

La direcció del centre i el lideratge

El lideratge de la direcció del centre es pot gestionar de diverses maneres. Davant la directora que imposa la seva autoritat basant-la en la posició que ocupa afavorint una estructura vertical,  podem trobar la gestió del lideratge col·laboratiu, que anima i promou el treball en grup i la participació.

Segons Katzenbach, Smith i altres (4), la líder ha de gestionar en benefici de l’equip, més que en el propi. El repte que assumeix és que les persones que constitueixen l’equip tinguin èxit. Que hi hagi oportunitats per a tots.

Ser líder no és imposar, no és voler que la segueixin pel sol fet de ser la que va davant, no és impedir que es facin preguntes o que es dubti. És important escoltar les opinions de tothom, debatre i arribar a acords.  Quants més punts de vista confrontem, més enriquidor serà el que de tot això surti.

La direcció d’un centre ha de tenir una gran capacitat d’empatia, no sols amb la resta del claustre, sinó amb tota la comunitat educativa, mestres, alumnes, mares, pares, barri …, tot l’entorn. S’ha de poder veure tot amb els ulls d’altres persones, saber com es senten i que necessiten. Aquesta empatia ha de anar de la mà de la imparcialitat, a totes i a tots se’ls ha de respondre amb la mateixa neutralitat, deixant a un costat les possibles emocions personals vers a cadascú. És important que tothom es senti igual de recolzat, amb les mateixes oportunitats de ser escoltat. En definitiva és el cas en que hi ha un lideratge objectiu i just.

Un bon lideratge tindrà repercussió en el rendiment de l’alumnat, essent els seus aprenentatges superiors, ja que també sentiran comprensió, motivació, recolzament… Es trobaran en un entorn que serà profitós pel seu desenvolupament, doncs també els arribarà aquest lideratge col·laboratiu, directa o indirectament. On també arribarà és a totes les seves famílies, sentint-se aquestes més integrades i participatives dins del centre eductiu, podent fer-ho extensiu fins i tot al barri.

Sens dubte, el lideratge del centre repercuteix en totes les persones que integren la comunitat educativa.

Així doncs, si a cada aula hi ha una líder, la direcció de l’escola ha de ser el que s’anomena “líder de líders”. I aquesta líder de líders, “primus inter paris”,  ha de treballar en favor de l’escola i del seu futur, de l’educació que s’imparteix, i de totes les persones que formen part de cada centre.

En un  claustre poden haver altres líders naturals, a més a més de la directora. És tasca també de l’equip directiu que aquests altres lideratges siguin positius, i estiguin també enfocats a aconseguir els objectius que el claustre s’ha proposat. Han d’estar motivats i han de fer seus els objectius proposats per la direcció, afavorint la tasca docent, doncs d’altra manera poden arribar a ser nocius pel bon funcionament del centre.

Les líders han de poder concretar estratègies per arribar a l’assoliment dels objectius, han de conèixer les persones amb les que col·laboren, per interactuar i treure el millor d’elles mateixes.

Per emprendre una innovació pedagògica ens calen uns objectius sòlids i consensuats per tothom. Per fer aquest camí necessitem una bona líder que aglutini a tot el grup, que cohesioni i que motivi. Caldrà ser conscient que l’estratègia està en el seu equip, sense el que no seria possible assolir els objectius.

Quan hi ha un bon lideratge i un bon equip col•laborant darrera, ens podem plantejar ser líders en la innovació pedagògica.

Llegint el text m'ha vingut a la ment la piràmide de Maslow, aquella que explica la jerarquia habitual de les necessitats humanes, per aplicar-la a l'escola. Les dues primeres agrupacions (fisiològiques i de seguretat) són les anomenades de supervivència, mentre que les tres superiors són

conegudes com les de creixement. 

Una simple pregunta em faig jo, en quina fase ens trobem? I us convido a fer-vos la també, companys. Què en penseu vosaltres? Arribem a temps? Ho compartim fora de passadissos?

---

Ja per acabar i, ara com ara com a broma... fins on arribarà la revolució que està suposant Internet?

Laics Maristes de Champagnat (i 8)

Mentre arriba MXI... QPF?

Vivim un moment de canvi social, que afecta de ple el procès educatiu d'infants, joves i també d'adults. El món educatiu en general i moltes escoles estan treballant en xarxa per introduir canvis que puguin facilitar i enriquir la tasca, la bona tasca, que ja es fa. 

Poso com a exemple el següent decàleg que resumeix per on va la reflexió a la xarxa d'escoles on estic implicat, l'anomenat MXI. Aquest diu que volem escoles... 

• ... que són espais d'Humanitat i d'Evangeli
• ... que personalitzen i acompanyen
• ... que eduquen el món interior
• ... transformadores de l'entorn, la societat i el món 
• ... que defensen i promouen els drets dels infants
• ... on tota la comunitat aprèn
• ... amb una cultura avaluativa transformada
• ... que formen una xarxa intel·ligent d'innovació
• ... amb metodologies actives, eficaces i coherents
• ... on els espais parlen i eduquen 

Tot molt bo, però molt genèric, que cal concretar en un munt d'accions que no arribaran, ens diuen fins el 2022. 

I mentrestant? Què Podem Fer amb la gestió del dia a dia? Preguntes freqüents:

• porten la batuta de la classe els alumnes, o la porten els professors?
• el mòbil, quan es fa servir?
• es parla quan un vol, o s'aixeca la mà?
• es menja xiclet a classe?
• quan un professor avisa que no es menja xiclet i el llenço a la paperera, puc menjar un altre?
• s'obre la cortina abans d'obrir la porta?
• s'agafen diners o altres objectes de valor de la cartera dels companys?
• de forma habitual, es pot baixar als lavabos entre mig de classe, quan un vol?
• es pot sortir de les aules quan un vol per anar a les taquilles?
• s'ordenen les taules abans de marxar de classe?
• cal fer servir les papereres?
• quin ús fem de l'ascensor?
• podem utilitzar la calculadora quan s'ha donat avís explícit que no?
• quan es parla o es copia durant una prova d'examen, cal fer el que considera l'alumne o el professor? 
• ...

Pelegrinatge cap a la Casa

"un àngel del cel que el confortava"

"Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient: --Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva. Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra."

---

Ara fa una setmana aproximadament apareixia la notícia en els mitjans que el papa emèrit Benet XVI feia pública una carta al diari italià Corriere de la Sera. En ella agraïa les cartes rebudes preocupant-se per ell i manifestava que les forces físiques començaven a fallar-li, adonant-se que estava fent es fases finals del pelegrinatge a la Casa del Pare. 

Aquesta situació em toca ben d'aprop en aquest moment. Ara fa un any aproximadament em va tocar fort la mort sobtada de la ex ministra socialista Carme Chacon, segurament per que era més jove que jo. Fa un mes, un company d'anys de Madrid, Miguel, també marxava a la casa del Pare després de diversos anys lluitant contra una malaltia degenerativa. I en aquests moments, una altra persona, germà, company, marista, referent d'una forma de ser Església i amb el que vaig compartir més d'una dècada de comunitat es debat també entre la vida i la mort, ja en el que semblen ser els seus últims moments entre nosaltres.

Curs 2001-2002, Equip de Pastoral Maristes Catalunya

En el passatge de l'Evangeli se'ns mostra un Jesús en pregària la nit abans de començar la passió. En aquells moments d'incertesa la seva pregària era "que no es faci la meva voluntat, sinó la teva" i la resposta divina en forma d'àngel, que el reconfortava. Tant de bo pugui jo tenir aquest temps de pregària, de trobar-me amb mi, de tancar el que calgui tancar i de ser acollit. Gràcies per haver pogut compartir amb vosaltres.

Al final de la vida, trobar-se amb un mateix, trobar-se amb Déu. 

---

Vols llegir el text, Lc 22,39-46?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Vinculació laical, sana enveja

M'arriba aquesta notícia a través de l'informatiu setmanal de la casa General dels maristes a Roma.

Mesos enrere vaig tenir l'oportunitat de participar com a convidat en una celebració similar de la província marista d'Ibèrica i al llarg del cap de setmana vaig poder copsar la profunditat del pas dels laics i el compromís per la vida i fe compartida dels germans. Quina sana enveja!

Quin missatge (marista) de Nadal

L'entrada del Bloc de 24 de desembre de 2014 "Quins missatges de Nadal (2014)" recull un resum del missatge del Papa Francesc, de forma anàloga a l'entrada "Quins missatges de Nadal! (2015)" de 28 de desembre de 2015 i a la titulada "Quins missatges de Nadal! (2017)" de 5 de gener passat. 

Enguany vull dedicar aquesta entrada al primer missatge del germà Ernesto Sanchez, Superior General dels Maristes, el primer del segon centenari d'aquesta congregació, d'aquesta familia carismàtica. El títol "Nadal, desplaçament i família".

Se acerca Navidad, tiempo que llena de alegría nuestros corazones. Para la mayoría de nosotros, será una ocasión para expresar nuestra amistad y estrechar más los lazos de fraternidad y de vivir momentos hermosos en comunidad, en nuestras familias y con tantas personas a las que amamos. La alegría de la presencia de Jesús, en medio de su pueblo y de nuestra historia, llena nuestros corazones y nos hace compartirla con cercanos y lejanos. Es un signo de un tiempo siempre nuevo, donde Dios se acerca a nuestra vida y nosotros percibimos su presencia. 

Sin embargo, para muchos, celebrar la Navidad será algo que simplemente pasará inadvertido.  Pienso particularmente en tantos niños y niñas que habitan en los márgenes de nuestras sociedades.  

El 20 de noviembre pasado, con ocasión del Día mundial del niño, llevamos a cabo en Roma una conferencia organizada por FMSI (nuestra Organización Marista en favor de los Derechos de la niñez) para celebrar los 10 años de su existencia.  Se tituló “los derechos de la niñez en movimiento”. Me dio mucho gusto recibir información sobre las iniciativas maristas que se realizan actualmente en favor de los migrantes y refugiados, en países como Ruanda, Sudáfrica, Uruguay, Brasil, México, Estados Unidos, España, Italia, Líbano, Tailandia y Australia.  

A la vez, me removió el corazón escuchar muchas historias de menores que llegan para refugiarse en Italia, muchos de ellos sin ilusión ni sueños, habiendo sido víctimas de la trata de personas y de la tortura; entre ellas, una niña desplazada por la guerra, cuyo deseo era volver a casa para recoger la muñeca que olvidó, sin imaginar que al ir allí encontraría no sólo un hogar vacío, sino los escombros de su casa destruida por las atrocidades de la guerra.  

Escuchando estas historias, me vino con fuerza la imagen de Jesús que nació desplazado, en un pesebre, rodeado de animales y entre pajas. Junto él, eso sí, contaba con el abrigo del calor humano y protector de sus padres, María y José. Seguramente ellos también sufrían al no contar con un lugar digno donde arropar a su recién nacido, al que trataron de suplir con su ternura. Sintonizo con el Papa Francisco, que nos exhortaba: "Dejémonos interpelar por el Niño en el pesebre, pero dejémonos interpelar también por los niños que, hoy, no están recostados en una cuna ni acariciados por el afecto de una madre ni de un padre, sino que yacen en los escuálidos «pesebres donde se devora su dignidad»: en el refugio subterráneo para escapar de los bombardeos, sobre las aceras de una gran ciudad, en el fondo de una barcaza repleta de emigrantes" (Homilía del 24 diciembre 2016) 

Esta Navidad de 2017 es la primera del tercer Centenario Marista.  El próximo 2 de enero cumpliremos 201 años de fundación.  A tenor de estos dos acontecimientos, es bueno preguntarnos: ¿Hacia dónde y en qué aspectos puedo desplazarme? ¿De qué zona confortable debo moverme y salir? ¿Con qué niños y niñas marginados puedo encontrarme y vivir una experiencia de hogar y “hacer Navidad” con ellos? ¿Con quiénes puedo vivir en red una acción solidaria?   

Vivamos esta Navidad desde el misterio de un Dios desplazado y migrante, encarnado y vulnerable, acogido y arropado por los brazos y corazones de José y María, que somos tú, yo y una gran multitud de maristas y de hombres y mujeres de buena voluntad alrededor del mundo. 

El XXII Capítulo general nos habla de movimiento y de familia, de saber dejar para permitir nacer, de ser faros de esperanza y creadores de hogares de luz, de caminar con los niños y jóvenes marginados de la vida y de convertirnos en puentes para un mundo mejor. Todo esto sintoniza profundamente con: 

- una Navidad que habla de desplazamiento y encarnación;- una Navidad que habla del cobijo amoroso y acogedor en el hogar de José y María;- una Navidad que hoy inspira la red de hogares vivos que queremos formar como familia global;- una Navidad de desplazamiento y apertura, de hogares que acogen la vida, cuidan de ella y generan vida nueva;- una Navidad para ponernos en movimiento con una de las recomendaciones del Capítulo, que en estos días puede tener un sabor especial: “abrazar un estilo de vida sencillo y experimentar nuestra vulnerabilidad como un lugar de fecundidad y de libertad”;- una Navidad de escuchar a los sin voz, de estrechar la fraternidad, de familia con estilo marista, como Champagnat hubiese soñado. 

Que la “niñez en movimiento” pueda a su vez mover nuestro corazón y hacerlo más acogedor para todos.  

Que nos conmovamos al ritmo del Dios pequeño, empobrecido, niño.  

Que al vivir estas llamadas podamos decir que hacemos Navidad y así poder desearnos de corazón:  

¡Feliz Navidad! 

Ese es mi deseo para todos los Maristas de Champagnat, extendidos por el mundo, y para todos los niños, en especial para los sin voz. 

Les envío un afectuoso abrazo.

Hno. Ernesto Sánchez B.

Quines coses de dir aquest papa, que no oblidem que també és cap d'Estat de la Ciutat del Vaticà. Tant de bo tots els caps d'Estat parlessin el llenguatge de les persones primer!

De totes aquestes, em semblen especialment interessants les d'espiritualitat i humanitat. Espiritualitat que ens apropa al misteri de Déu, només visible en el Verb Encarnat que és el Fill Jesús i en l'esperit que continua bufant avui en dia. Humanitat que ens fa ser menys animals i més persones, més humans. Algú va dir que ser cristià no és més que un grau més compromès de ser humà.

Quines veus tu més importants en la relació amb els altres?

Un "Francesc" pels maristes de Champagnat

L'Institut laïcal dels Germans Maristes de l'Ensenyament (FMS), també coneguts com a "Germanets de Maria", es troba desenvolupant el seu Capítol General a la població de Rionegro (Colòmbia), fora de la casa mare de Roma. 

En la jornada d'avui acaba d'escollir al germà Ernesto Sánchez, mexicà de Guadalajara, com a nou Superior General (SG). Si el 2013 l'Església se'n va anar fins a l'Argentina per buscar el nou successor de Pere, l'Església marista de Marcel·lí Champagnat ha fet avui el mateix ben al costat de la mare de Déu de Guadalupe. 

El g. Ernesto substitueix al català Emili Turú, que ha desenvolupat aquest servei des de l'any 2009. El germà Ernesto ha estat també Conseller General en aquest darrer mandat.

Gg. Seán Sammon, Ernesto Sánchez i Emili Turu (els 3 últims Superiors Generals)

Una pregària d'agraïment per la tasca que ha desenvolupat a l'Institut el germà Emili durant els darrers 16 anys i demanant a l'Esperit Sant que il·lumini el servei del g. Ernesto i tota la vida marista arreu. 

Pentecosta 2017, 200 anys d'enviament

"Què vol dir tot això?"

"Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: --¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?  Sorpresos i desconcertats, es deien els uns als altres: --Què vol dir tot això?"

---

El calendari del 2017 ha fet coincidir dues dates importants per a molts dels que llegim aquest bloc, Pentecosta i el dia de Sant Marcel·lí Champagnat. Dues invitacions a sortir del nostre cenacle, on veiem passar els esdeveniments amb les portes tancades, sense saber ben bé què fer. Alguns mirant amb por el voltant, als canvis socials, resignats al que se'ns imposa des dels mitjans, les xarxes, la política, l'organització (cfr. Jn 20, 19-29).

Si ara fa un any reflexionava sobre l'enviament al món dels Jesuïtes, “Un itinerario del miedo a la alegría, del don recibido a la misión” (enllaç), avui ho faig des dels Maristes, a partir de les paraules del g.Emili Turú, Superior General (enllaç). Algunes de les coses que ens diu... 

“Les invito a que este 6 de junio, unidos a los maristas de todo el mundo, lo vivamos con el mismo espíritu con el que celebramos el pasado 2 de enero: dando gracias al Señor por el don del carisma de Champagnat a la Iglesia y al mundo; pidiendo perdón por nuestras infidelidades al Espíritu de Dios; y renovando nuestro compromiso con la vida y misión maristas”.

“El eslogan del Capítulo: ‘Un nuevo La Valla’ nos invita a regresar a La Valla, la casa de nuestros orígenes, nuestra ‘casa de la luz’, para reencontrar lo esencial de nuestro carisma, y darnos la oportunidad de “un nuevo comienzo” aquí y ahora”.

“¡Ojalá que, colectivamente, tengamos la audacia, como María, de dejarnos llevar por la emergente novedad del Espíritu, sin dejarnos atrapar por lo que hemos realizado hasta ahora o por la simple gestión de lo existente! 

Celebració, gràcies a Déu, perdó per les nostres infidelitats i renovació des d'un nou començament, des de la novetat de l'Esperit, allunyant-nos de la simple gestió. Molt bona invitació resum del que suposa passar dels Evangelis als Fets dels Apòstols, de la missió del Crist a la nostra missió en Ell. Miro al meu voltant més proper i no veig més que la primera i la darrera. Què veu el col·lectiu? Pas a pas, vaig cercant, vaig fent el meu camí.

Què vol dir tot això? Què et diu a tu?

---

Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, Ac 2,1-13?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Al cel siguis, g.Javier

Llegeixo aquesta notícia d'ara fa una mica més de 3 setmanes i me n'alegro. Em fa il·lusió haver pogut conèixer el hermano Terradillos en uns moments excepcionals. Va ser a la població de Save (Rwanda) on hi ha el noviciat Marista i una gran escola internat. Va ser durant l'agost de 1999, en una visita de pocs dies però ben intensos, tot ben just abans d'iniciar el meu servei davant de SED-Catalunya. Era l'època de la reconstrucció, del tornar a néixer després del genocidi del 1994.

Van ser uns dies de coneixement, inculturació, por, fraternitat, pregària, germans i germanes missioneres maristes, qüestionaments, indiferència internacional, compromís religiós, dubtes i reafirmaments. Gràcies h.Eugenio, gràcies Álvaro, gràcies Juanjo, gràcies Josep Maria per aquest compartir. Gràcies g.Emili, g.Eugène per facilitar-ho. Enllaç. 

Me n'alegro d'haver pogut compartir amb aquest home bo que transparentava Déu. Encara el veig amunt i avall per aquell llarg passadís del noviciat, en busca de materials pels novicis, per nosaltres... Gràcies Javier, al cel siguis!

Drets i deures...Allà en falten, aquí en sobren

Veure les fotos

Aquest és el material gràfic utilitzat per motivar els nois i noies de l'escola sobre la situació de les persones desplaçades de forma forçada dels seus països a altres, alguns d'ells amb status de refugiats (enllaç) 

---

Està bé parlar dels drets. Però em sembla que amb els nostres nois i noies fallem en no parlar també dels seus deures. Jo vaig canviar una mica la dinàmica per tal d'adaptar-la i fer-los pensar també en els deures que comporten els drets que exigim.

El mateix dia em vaig trobar el cas d'una noia dels cursos superiors a la que havia retirat el mòbil per fer-lo servir a classe sense permís de forma continuada. Ella en tornar a casa li va dir a la mare i aquesta, va trucar a l'escola al seu tutor. Escoltant les seves paraules em va preguntar i, amb bon criteri li va dir: "si vostè vol que li retornem avui mateix, la seva filla pot passar per recepció a recollir-ho; però d'aquesta manera ens desautoritza a tota l'escola i a vostè com a mare". Finalment la cosa va acabar al dia següent, amb una disculpa per part de la noia i el compromís de no tornar-ho a utilitzar en moments no permesos. Una altra "lluita" entre drets i deures!!  

---

Col·laboració: equip de pastoral, ONGD SED, dimecres 23/03/2017 

Bugobe 1996, 20 anys després

El proper dia 31 d'octubre es compleixen 20 anys de la mort dels germans maristes Servando, Julio, Miguel Ángel i Fernando al Zaire, actual República Democràtica del Congo. La guerra en aquell país va causar un munt de refugiats en els països veïns. Els 4 germans van morir per que van decidir quedar-se amb totes les conseqüències. L'amor i la solidaritat cap a un poble abatut va poder més que els riscos o el prudent desig de marxar i salvar-se.

En aquell moment, any 1996, jo em trobava en el Paraguai fent una col·laboració de voluntariat de llarga durada a l'escola Champagnat de Coronel Oviedo. La noticia ens va colpejar com a tot arreu i la vam treballar amb els joves de la caravel·la (nom del grup) del moviment juvenil Navegar, conjuntament amb el hermano Claudio Lozano.

Dos anys després, el 1998, de forma una mica casual, -qui m'ho havia de dir!- , vaig tenir el permís del germà Emili Turú, en aquell moment superior de Maristes Catalunya per fer una estada a Rwanda, i l'encàrrec amb el Josep Maria Castrillo, de visitar i acompanyar els germans missioners que allà estaven donant suport (Javier G.Terradillos, Eugenio Sanz, Juanjo Lujan i Alvaro Otalora). Recordo com molt colpidora aquella experiència, de la que presento 3 mostres gràfiques de mort i vida, de massacre i compromís, de testimoniatge i fraternitat.

Sigui aquesta Entrada un homenatge a tants homes i dones que fan de la missió a països llunyans el carisma concret del seu enviament com a cristians.

Si vols aprofundir una mica més, enllaço amb les paraules del g.Benet Arbués, Superior general en aquell moment, durant la celebració eucarística celebrada a Roma el novembre de 1996, enllaç

---

Malauradament, avui en dia continuen donant-se situacions similars arreu del món. Nosaltres vivim, ara com ara en una mena de bombolla.