Tots junts, menys... excepte...

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

NQ era alumne meu ara fa dos anys, llest però vague, rondinaire per falta de límits, enganxat al un mòbil d’alta gamma, que a partir de l’adolescència va començar a arribar tard, adoptar actituds xulesques i enfrontar-se sobre tot a les professores. Des de tutoria es va fer un bon seguiment, el claustre proposà iniciatives diverses, també durant la repetició, al final del qual la solució va ser marxar a un altre centre. Ni ell ni els pares no van voler acceptar la realitat i el que se’ls proposava.

José Antonio Avilés és un jove de 23 anys natural de Córdoba,  col·laborador de programes de TV i conegut per polèmiques, caràcter mentider i presumptes estafes. Des de la psicologia es pot afirmar que té dependència dels mitjans, les xarxes i el públic i que necessitaria una desconnexió per trobar-se i afermar la seva poca autoestima. A la producció audiovisual, tot i així, l’interessa més el profit que el reporta. 

Joan Carles és un avi de 82 anys, natural de Roma, rei emèrit d’Espanya amb un llarg historial en pro del país que ell té en ment però també d’un altre historial amagat que va aflorant com merda a l’aigua des d’aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado, no lo volveré a hacer más” (abril 2012). Tot indica que, marcat des d’infant, confon allò públic amb allò privat, el país amb la Monarquia, el servei amb el poder i el sou amb les comissions. Quan var ser més un problema que un mitjà, l’establishment va promoure la seva abdicació en el seu fill. 

En el darrer número de l’Agulla se’ns proposava reflexionar envers els reptes que com a societat tenim per endavant i sobre les decisions polítiques necessàries, que haurien de ser reflex del que entre tots pensem, creem i proposem, amb la màxima implicació. 

Bé, implicació de tots menys de les famílies que fomenten massa els drets i imposen pocs deures als seus fills; 

excepte el sistema formatiu que iguala per sota, afavorint la mediocritat i poques vegades l’excel·lència;

tampoc comptem amb els abduïts pel focus mediàtic de la bona vida amb poc esforç; 

ni molt menys comptar amb el cap d’estat preocupat per la nuesa del rei emèrit i per si ja hom veu que ell mateix va nu; 

poc amb el govern de torn; aquest o aquell altre; aquests sí treballant pel partit i per la seva ideologia amb una mà, però amb l’altra fent malabars eufemístics, llençant globus sonda i atent a les enquestes com a mirall de la ciutadania; 

menys de la resta partits polítics, escombrant pel propi interès, amb el “i tu més” a la boca i jugant al joc de les cadires del poder o al tocar i enfonsar; 

i que dir de l’alta magistratura! Amb la cinta dels ulls cada cop més aixecada, la balança trucada i l’espasa brandada contra qui gosi ni tan sols cantar o dur un nas de pallasso;   

vist allò vist, obviem també les grans fortunes i empreses de l’IBEX que juguen en una hisenda particular;

tot i la feina social d’emergència de l’exèrcit, poc de refiar el to i els tics autoritaris de molts dels seus comandaments dels que la Constitució encara sembla no refiar-se passats 45 anys; 

de l’església dius? Sí de Francesc, sí les (persones) cristianes unides en comunitat de vida i fe, però no n’estic segur tampoc que ens puguem refiar del doble llenguatge, de la doble vara de l’Església jeràrquica que mira el món ara com a Santa Seu i ara com Ciutat del Vaticà;

ni tan sols de mi mateix puc refiar-me quan em guanya l’ego!

Cal una lluita contra l’establishment polític, social, econòmic, empresarial, familiar, esportiu, eclesial, personal... sempre més preocupat per allò propi que per allò públic. 


Poc podrem fer per col·laborar en la solució dels grans problemes de Catalunya, Espanya, Europa o el món si no fem alguns canvis: escoltar més que rondinar, ser-ne conscients, crítics, empassar-nos part de l’orgull, aixecar-nos del sofà sortint de la nostra àrea de confort, acceptar l’altre tal i com ell és o intenta ser; preocupar-nos pels veïns i els propers, col·laborar amb els de més enllà, concretar en accions tangibles tanta paraula. Comencem?

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article va ser publicat en el núm. 121 de la revista L'AGULLA de març de 2020 amb el mateix títol, "Tots junts, menys... excepte...".

Fonts de les quals beure, viure

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

En el número 119 de l’Agulla escrivia amb el títol “Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor”, fruit de la tasca de voluntariat el mes de febrer passat a l’escola marista de Sylhet, Bangladesh, país constitucionalment islàmic amb una minoria cristiana que no arriba al 1%. Gràcies a Abba, arribava sa i estalvi a Barcelona, a casa nostra, la meva àrea de confort, el mateix 13 de març per passar el confinament en solitud física. Durant aquest temps de confinament obligat les (persones) cristianes hem viscut la fi de la quaresma i la Pasqua, resumits en l’actitud del deixeble en entrar al sepulcre, “ho veié i cregué” (Jn 20,8), com a colofó a qualsevol temor. 

Fruit d’aquella experiència interconfessional a Bangladesh i vivint en actitud de recés conscient, vaig trobar unes pregàries de diverses comunitats religioses en motiu de la COVID19, oferts des del Consell Interconfessional, al web del Grup de Treball Estable de les Religions (www.grupdereligions.org/). En format vídeo i diversitat de formes, vaig copsar la unitat dels fons: consciència de la realitat que vivim, compassió pels qui pateixen, esperança en el futur, crida a l’acció i vivència des del transcendent. Diverses fonts de les que beure per poder viure en calma aquest moment d’incertesa.

Les gravacions dels representants islàmic i taoista ho són exclusivament en àrab i xinès, així que acompanyar la pregària només es pot fer des de l’escolta activa en el silenci, com un mantra a Al·là o al camí virtuós que és el Tao. Les representants de les confessions jueva i ortodoxa combinen textos en hebreu i rus amb el català i el castellà, mostrant una volguda incardinació a la realitat on viuen. La breu presentació en les llengües comunes conviden a seguir la cantarella repetitiva de la Torà i a escoltar la suau pregària en rus davant les icones, cercant Jahvé i al Senyor Jesucrist. 

Les pregàries del budisme, hinduisme, sikhisme i bahà'í afegeixen totes elles un to pedagògic, fent-se encara més propers. La dona budista, portàtil en ma, ens parla de la presència de la consciencia en nosaltres mateixos, aquella que no canvia i que ens reforça en la resiliència, i també de la connexió amb l’altre, la que ens mobilitza. El representant hinduista també es refereix a la pròpia espiritualitat, eterna però que es mou en el temporal, i remarca el fixar-s’hi en allò que un sí que pot canviar: el com viure allò que ens succeeix. Acaba amb el cant vèdic del nom de Déu, que ajuda a ser fonts de pau: “hare-kṛṣṇa-hare-kṛṣṇa...”. El representant dels sikhs tradueix i reinterpreta al català un passatge del recull dels mestres Guru Granth Sahib Ji, “Déu, Gran Senyor, vos nom és sinònim a la cura dels mals”, nom que recitat, endinsa en l’espai diví que és seguretat, destrucció dels mals i les tristors. La jove representant de la fe bahà'í afirma el canvi que necessita el món i llegint de Bahà'u'llàh, “la pena i la desgràcia no ens venen per casualitat, la divina mercè l’envia pel nostre perfeccionament, com més castigat és un home, més gran es la collita de virtuts espirituals” crida a la unitat en l’espiritualitat.

Tornant a imaginaris culturals més familiars, el vídeo dels protestants prega amb l’històric Salm 23,“ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”, i amb l’evangeli de Joan i la referència a Jesús com a porta i pastor (Jn 10,1-21), encomanat pel Pare a tenir-nos cura i donar-nos vida; I el representant dels catòlics pren l’homilia del papa Francesc de 27 de març a una impactant i estranyament buida Plaça de Sant Pere, afirmant que, tot i les contrarietats del moment, el Senyor interpel·la, convida, activa, dona esperança i sentit, oferint aquest missatge “ha ressuscitat i viu entre nosaltres”.

Complementàriament a les propostes del Consell Interconfessional, aquests últims dies també m’estic ajudant del curs en línia “Experimentar la divinitat”, amb la rica experiència de Daniel, Mireya y Jòrdan en la vivència de l’amor en el dia a dia, d’allò_que _és, de Déu, de la divinitat, l’essència, energia, vida, intel·ligència, llum, veritat... en fi, en la vivència del mi mateix.

Però també he begut d’altres fonts més mundanes: el manteniment dels somnis de parella a ultramar, l’escalf i  naturalitat de la família i els amics, del suport mutu dels companys de feina, desbordats amb les programacions educatives i la tecnologia; també de la humilitat del grup de persones LGTIB de l’Enllaç, compartint les pors, les necessitats més íntimes, els recursos i la provisionalitat de la situació i de la vida. 

La vida ens sorprèn contínuament i aquest temps de la COVID19 ha tornat a fer-ho, ara a escala planetària. Independentment de les situacions personals, de la cultura, la llengua, religió o qualsevol altra opció, tothom te necessitat de sentit, de formar part i de caminar segur per viure plenament. Hi ha múltiples fonts d’on beure, per viure; busca i trobaràs.

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article va ser publicat en el núm. 120 de la revista L'AGULLA de març de 2020 amb el mateix títol, "Fonts de les quals beure, viure".

Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Rellegint els números anteriors de l’Agulla, m’aturo en l’article “Bisbes, política i família” del número 118 del gener passat que fa referència a la unitat d’Espanya, pregàries a salvar-la, enfrontament, anticatalanisme, promoció de la no entesa, Església conservadora i arrenglerada amb les dretes, formació del passat... I és per això que vull parlar de la realitat d’Església que he conegut aquest mes de febrer a Bangladesh, en un voluntariat a la missió marista de Giasnogor, zona de plantacions de te, les quals, sota una imatge bucòlica amaguen la problemàtica d’un nou tipus d’esclavatge.

El text de 2014, “Agenda of the Tea Workers and Little-known Ethnic Communities of Bangladesh” de l’ONG nacional SEHD (The Society for Environment and Human De-velopment) planteja de forma clara i sintètica alguns dels grans problemes de les (persones) treballadores de les plantacions de té, així com de les “poc conegudes” comunitats ètniques d’aquest país. Entre elles... escassos recursos econòmics, fruit d’un treball per a empreses privades amb sous insuficients, habitatge cedit per la propietat en us de fruit, treball infantil, drets laborals bàsics poc desenvolupats com contractació fixa, baixa per maternitat o malaltia, disposició de material de segure-tat en usar pesticides...; problemes de salut generalitzats en les dones i infants, fruit de la malnutrició per insuficient quantitat i varietat, preeminència de diarrees i al-tres malalties fàcilment evitables, sistemes de drenatge insuficients, inexistència de latrines ni formació i costum en el seu us, de centres d’atenció primària i ambulàn-cies per urgències...; l’escassetat d’escoles de primària estatals -només 6 per a 156 grans plantacions- i pitjor en el cas de les secundàries...; aïllament de la resta de la societat per desconeixement, manca de suport real per part de l’executiu i dels par-tits polítics així com impossibilitat d’accedir al sufragi passiu i formar part de la vida social i política del país...; tot i el que diu la Constitució de 1972 i els diverses trac-tats internacionals signats i ratificats com la Convenció de Poblacions Indígenes i Tribals de 1957 o la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de 2007. La segona part del document proposa accions per a la millora de les condicions de vida de to-tes aquestes persones. Una d’elles: la creació de, com a mínim, una escola de primà-ria a cada plantació de té i l’increment de les de secundària en les diverses valls. I justament és a això el que intenta donar solució la missió de Giasnogor, la promoció de la dignitat de persona des de l’àmbit de l’educació. 

I allà  he pogut recordar el que és la diversitat humana en quant a nacionalitats, ètnies, religions, cultures, llengües i formes de pensar. I com es pot viure des de la imposició del més fort o des de la gràcia de la comunió, quan l’acollida i l’acceptació de l’altre són el primer en rebre a qui s’hi apropa. Comunió marista, eclesial, catòli-ca, cristiana, hindú i islàmica, comunió humana, tot i les dificultats evidents. Així és com les (persones) missioneres cristianes, també els professors seglars Osibj i Umar i entre d’altres, des de les seves confessions ens han obert casa seva, i així és com ens vàrem apropar, la Carme i jo, des de la nostra especificitat catalana.

No és difícil adonar-se del procés que en les últimes dècades que està portant l’Església catalana, espanyola i europea a desenvolupar socialment un paper cada cop més minoritari, així com els esforços de part de la jerarquia i de determinats sectors per mantenir la presència pública, els privilegis i el poder d’antuvi. La diòcesis de Syhlet i la missió marista, pel contrari, també són petites i minoritàries en un país de tradició islàmica, i això les fa més conscients de la senzillesa del Missatge i millor exemple dels valors de l’evangeli. 

I és per això que dono gràcies no només a Déu Pare, al que com a fills i filles anomenen Abba (cfr. Rm 8,15), si no també en aquest cas a Al·là i als déus hindús Brahma, Vishnu i Shiva, entre d’altres.

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article va ser publicat en el núm. 119 de la revista L'AGULLA de març de 2020 amb el mateix títol, "Abba, Al·là, Brahma a Giasnogor".

Profetes majors, menors i actuals

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

El capítol de títol “Aberfan”, de la tercera temporada de la sèrie “The Crown”, narra els fets de 1966 en el petit poble miner de mateix nom (Gales), amb el despreniment d’una de les piles de runa que va sepultar part del poble i les escoles, amb més de 144 (persones) mortes, 116 d’elles, infants. Una de les escenes presenta als directius de la gestora i el ministre de Gales davant del poble en assemblea: un guirigall en el que s’especula sobre les pluges torrencials, la confluència d’una multitud de condicionants extraordinaris: sobre el partit laborista en el poder o el dels Tories -el de l’antic govern que aprovà l’extracció- … com a responsables directes de la tragèdia, quan una dona s’aixeca i, cridant, recorda els moviments subterranis que els miners ja notificaven de feia anys, “ja li vaig escriure temps enrere” diu: una profetessa del seu temps.

Aberfan (Gales), segons recreació The Crown (Netflix)

Els llibres profètics de la Bíblia recullen a Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel (coneguts com els majors) i a Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies (els menors) a partir del seu especial do de contacte amb la divinitat. En altres paraules, persones capaces d’interpretar indicis que passen desapercebuts pels altres i de predir el futur a partir d’ells. (Persones) profetes sempre han existit, també Jesús ho és per a les musulmanes. En el temps actuals aquests son alguns dels que jo hi trobo:

A Isaïes el trobo més que mai en les mestres i educadores, en les filòsofes i en totes aquelles persones que ensenyen a pensar, que promouen la recerca i la creació de la veritat, que prevenen davant les estratagemes dels mitjans de comunicació i les xarxes, les que desvelen les fake news (cfr. Is 5,20). 

Identifico a Jeremies entre les que ens alerten de la política excloent, dels nacionalismes exagerats, dels imperis en decadència, les potències atòmiques, les dictadures… com les d’Egipte, Filistea, Moab i altres en els seus temps (cfr. Jer 46,1). 

Ezequiel és qui instrueix sobre la submissió a les marques i al seguiment  sense fi dels influencers, del desig únic dels diners, de l’enveja per l’altre i la no auto acceptació, de l’individualisme i dels likes de les xarxes, ídols contemporanis (cfr. Ez 18,5-6). 

El Daniel d’avui és qui lluita contra els governants que reneguen del do de la paraula, els prevaricadors, els militars i armats que pretenen només la força, els administradors que amaguen caixes B, dels jutges no justos (cfr. Dn 2,2-3). Els que descobreixen l’establishment a l’ombra, els poders fàctics que s’escuden en les lleis, la tradició i la constitució per mantenir els seus privilegis per sobre del poble.  

Trobo nous Osees en aquells que gosen sortir de l’armari davant família, amics, societat i esglésies. Els qui cerquen dins el cor, preguen al Déu Amor i opten per viure des d’ell i no pas des d’un holocaust, un sacrifici en soledat o en família tradicional a la que no satisfaran. El Déu cristià mostra que també hi pot haver amor a les unions de fet, les parelles estables, les convivències o el poliamor; tal com en el matrimoni, la vida presbiteral i religiosa (cfr. Os 6,6). 

Veig a Joel en les activistes i organitzacions que lluiten contra la desforestació del gran pulmó mundial de l’Amazones, del desgast del planeta, de la futurible manca de recursos… També en que ens avisa sobre les grans corporacions i l’especulació alimentària, com a noves llagostes famulenques (cfr. Jl 1,7).

En els nostres dies els Abdies ens avisen contra els que callen en créixer els extrems, contra els que giren el cap davant la injustícia aliena, els qui adormits pel consum i el capitalisme no volen veure allò que passa al seu costat (cfr. Abd 1,11).

Tal com la terra i les cases per a Miquees (cfr. Miq 2,1-2), també avui plataformes i moviments socials, i encara alguns sindicats, defensen les classes treballadores i les propietats, delaten els opressors, als que juguen amb el dret a l’habitatge, especulen amb els subministraments bàsics i aguaiten la vida digna.

Els millors Nahum són les imatges de l’Ebre o el Mississipí desbordats, dels palaus venecians inundats, del Katrina desbocat, el gel dels pols fonent-se, els atols i corals superats i desapareguts, l’esquinçament de la capa d’ozó o la natura feresta, vencent presses, desviaments i comportes (cfr. Nah 2, 6-8). 

I mirant l’Església endins, com Malaquies al Temple (cfr. Mal 2,8), molts i moltes, també Francesc, no callen més davant un clericalisme exagerat, una jerarquia mal entesa, una dignitat laical definida però no assumida, una dona encara en segon terme. 

Com a principals característiques de la persona profeta trobo la curiositat, la indagació, l’atenció, la lectura dels signes dels temps… i el valor per denunciar el que consideren no humà, entre d’altres. Si confirmes algunes d’aquestes  com a dons rebuts, t’engresco a continuar escrivint, on ves tu, en els temps actuals, a Amós, Jonàs, Habacuc, Sofonies, Ageu o Zacaries.

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article va ser publicat en el núm. 118 de la revista L'AGULLA de gener de 2020 amb el mateix títol, "Profetes majors, menors i actuals".

Permeti’m, què porta vostè a sobre?

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Tot i que a l'Entrada "Ave María (en castellà)" de 24 d'agost, presentava el que ha de ser aquest especial curs 2019-20, a cavall de la ciutat de Ho Chi Minh i Barcelona. Ja ha passat el primer trimestre, temps suficient per mirar enrere i avaluar. Aprofitant que se'm va demanar un article, aquí va un primer ressò. A partir d'ara, Nadal en família i noves propostes pel 2020. Cảm ơn.

Tothom que hagi passat pels controls de seguretat dels aeroports sap el que això representa: cues a munt i avall, paciència, tarja en una mà, identificació a l’altra, buidar l’ampolla, treure’s el cinturó, les cadenes, anells, revisar les butxaques, abandonar l’encenedor, les tisoretes o quelcom amb aparença perillosa i, tot, bossa de mà, sabates i dispositius electrònics fora de les seves fundes cap el túnel dels raigs X, mentre un mateix passa per l’arc detector esperant no sentir el xiulet. I cas d’aquest infortuni, de la probabilitat o que el funcionari de torn cregui intuir quelcom, caldrà deixar-se grapejar i/o obrir les bosses, deixar sobre una taula davant de tothom allò que duem, en el fons... mostrar el què i qui som. 

En psicologia sovint es fa servir “la motxilla” per referir-se a les experiències negatives o no prou satisfactòries que carreguem amb nosaltres i que ens impedeixen encarar el present d’una manera sana i optimista. Fent servir aquest símil, he mirat endins meu i m’hi he fixat en allò deixat de banda i en com va la meva motxilla interior, a partir de les capses, bosses i maletes que han vingut amb mi en els últims temps.  

Al febrer em mudava fora de Barcelona: de la solteria a la parella de fet, d’un pis a una casa, de la ciutat al camp, del metro al tren, del bullici a la tranquil·litat, del projecte individual al comú. Molts trastos, alguns llibres, apunts vells, la vaixella de diumenge, relacions poc sanes... van anar a les escombraries, les vaig donar o es van quedar.

Al setembre em mudava una mica més lluny i amb restriccions d’equipatge, ara cap a l’Àsia. Duia en aquell moment una bossa rebregada amb ànsies d’escapar del remolí d’una vida marcada per la qualitat i les aparences, una ampolleta de voler conèixer i tres capsetes amb l’agraïment als qui m’han facilitat aquest any sabàtic, amb el record del company recentment finat, i amb la preocupació per l’amiga malalta. 

Però just havent aconseguit marcar una rutina, la crida a l’acompanyament urgent del sogre en els seus últims dies entre nosaltres em va fer agafar un vol de tornada, en el que em van trobar una gran bossa d’esperit de servei i amor de família. 

Tres setmanes després, amb el cor vessant de vida posàvem rumb novament cap a Saigon, ara amb les butxaques plenes de satisfacció, la necessitat de créixer al necesser i la consciència reafirmada en valors com el camí en parella i l’aposta pel que realment paga la pena. A última hora, fruit dels esdeveniments arrel de la Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem que vaig veure i viure des de l’hospital, vaig emportar-me un sac d’orgull català i un paquet de vergonya creixent de l’estat espanyol. I ara al passaport hi adjunto com a tarja de presentació un “Tôi không thích là người Tây Ban Nha”.

Tecnològicament m’acompanya el portàtil serveix a la necessitat comunicativa (anglès, vietnamita, bangla...) i d’ordre. Ordinador que és porta d’entrada a diferents cursos en línia -entre ells “Las Mujeres en la Iglesia” del Boston College i “Abús Sexual Infantil per a professionals en contacte amb infants i adolescents” de la Fundació Vicki Bernadet i que canalitza la reflexió en el bloc Tunafijunza. I com a col·laborador seu, però amb cura, sabedor del seu poder addictiu, el mòbil.

També m’he endut alguns llibres, destacant-ne “Navegantes de la fe” d’Emilio Pinto Rodríguez (DEP) qui me’l dedicava temps enrere amb estima, respecte i admiració. Gràcies Emilio! i també els llibrets de “La missa de cada dia” de l’Editorial Claret als quals he grapat els anàlegs “Nhút cho lời chúa” de la parròquia. Aquesta senzilla bibliografia acompanyada del costum de la pregària, em fan encarnar els anys d’estudi d’història del cristianisme, de dogmes i tractats... ajudant-me a entendre i suportar la meva pròpia persona, així com a fer present Jesucrist davant dels altres. 

Ara em toca començar a preveure que dur a l’equipatge en el proper viatge a casa per Nadal. I tu? Quant fa que no mires que hi duus en el sarró? Què hi portes tu a sobre?

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article va ser publicat en el núm. 117 de la revista L'AGULLA de desembre de 2019 amb el mateix títol, "Permeti’m, què porta vostè a sobre?".

Llei o vida? Amor

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

---

Tot i que a l'Entrada "A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1 d'octubre de 2017)" de data 1 d'octubre, manifestava el meu interès en no pronunciar-me, a meitat setembre se'm va demanar un article i així vaig fer-ho. És aquest que segueix.

No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones...) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?

Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i 1 senyora, nomenem-la: Ana Maria Ferrer) jutges de la sala de lo Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?

Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop i lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés al tercer grau, etc.. i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?

I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però... quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? La europea? La venjativa? La que busca solucions?  

I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? d’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, inclús odi? 

Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La busca solucions? Què interessa? A qui?... I massa poques respostes, ara com ara.

Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres el veuen contra la falta d’hospitalitat; uns no en fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor. 

També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de la setmana passada, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats. 

Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” -recordant aquell “atado y bien atado”- amb un procés gairebé impossible de reforma (arts.166-169). 

I ben poques respostes, fins ara. Convido als implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, el de compassió?  D’allò escrit, a la vida? 

I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei – vida. La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.

---

---

https://elpunxo.wordpress.com/

Aquest article, de la meva pròpia autoria, va ser publicat en el núm. 116 de la revista L'AGULLA de setembre de 2019* amb el mateix títol, "Llei o vida? Amor".

*Nota: Escrit de data 14 de setembre.