Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vocació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vocació. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de febrer del 2020

Identitats en construcció a Giasnagar

2019-20 Bloc "Chúng ta học"

"who do you say I am?"
"When Jesus and his disciples were near the town of Caesarea Philippi, he asked them, “What do people say about the Son of Man?” The disciples answered, “Some people say you are John the Baptist or maybe Elijah or Jeremiah or some other prophet.” Then Jesus asked them, “But who do you say I am?”"

Darrerament corre per les xarxes socials una nova moda, "challenge" li diuen, que proposa de publicar un collage amb 4 fotografies d'un mateix, destinades a 4 xarxes socials, habitualment Linkedin, Facebook, Instagram i Tinder, tot i que els més va-lents s'atreveixen amb CatchMe, Lovoo, Grindr o altres. 

Les fotos de Linkedin són de l'àmbit laboral, vestits i corbata o vestits jaqueta. Les de Facebook i Instagram d’activitats d’oci amb amics, per arribar a Tinder i les seves variants on són sensuals si no ja eròtiques en grau divers. Amb això és de rebut preguntar-se, exactament qui és un? Quin jo veuen els altres? quina foto em fa justícia? Sembla que alguns viuen la vida en compartiments estancs, adoptant volgudament rols diferents segons el moment. 

En néixer, cadascú ho fa en un context donat; el propi cos primer i els costums del país, el sentit de nació, el barri, la família, l'escola, els amics i altres circumstàncies ens ofereixen un marc general en el que ens anem desenvolupant físicament, però també psicològica, neuronal, cognitiva, moral, ètica, de valors, religiós, afectiva, sexual, vocacional, professional... Des d’allò rebut i les pròpies opcions, es va donant forma a la pròpia identitat. Una vida plena implica saber-se ple, capaç, satisfet i orgullós d’un mateix i de les pròpies circumstàncies.

En determinats àmbits i societats, el marge d'elecció és estret i el camí ben estipulat: desenvolupar-se, treballar i formar una família dins del marc establert. I els que no estan preparats física o intel·lectualment, o no volen seguir allò ben vist, queden relegats. És el cas de les dones i de les minories a països com Bangladesh, des d’on escric aquestes línies, amb el 80% de població islàmica, però també un 19% d’hindús i una minoria cristiana que no arriba a l’1%. Conegut habitualment com la terra dels bengalins (98% de la població), és de justícia dir que també és l’estat de moltes altres ètnies minoritàries com els Baraik, Bihari, Pahan, Telegu, Banai, Bauri, Munda... -descendents dels deportats des dels seus llocs d’origen en l’època colonial britànica per treballar en el te-, que treballen i malviuen en els més de 150 tea garden arreu del país -Sylhet, Maulvibazar, Hoiganj, Chittagong, Rangamati-, veritables illes privades dins de l’estat amb les seves pròpies normes, que sovint restringeixen els drets dels seus treballadors. Amb contractes puntuals i sous de menys de dos cèntims al dia, manca de drets laborals bàsics, habitatge propietat de l’empresa, incapacitat per moure’s a un altre lloc, queden en la pràctica i sense dignitat, lligats a les plantacions com a nous esclaus dels segle XXI. 

En d'altres indrets, pels nens i joves, i per totes les persones en evolució, és més fàcil decidir sobre el propi camí, tot i que sovint impliqui un cert enfrontament amb la família i altres cercles. El repte de les fotografies exemplifica societats on, generalment, la persona pot escollir el que vol ser, com viure la vida i mostrar-se davant els altres. Tot i així, també en aquestes societats, les dones, les persones grans, de color, nouvinguts, amb alguna disminució o del col·lectiu LGTIB ho tenen més difícil. 

I tot això ve a partir del text de Mateu 16 en el que Jesús, camí de Jerusalem, pregunta als deixebles, “--Qui diu la gent que és el Fill de l'home?” (v.13) i “--I vosaltres, qui dieu que soc?”(v.15). Preguntes que mostren un Jesús adult, madur i segur d’ell mateix. No és fàcil trobar la pròpia vocació, escollir lliurement allò que un vol i, menys, deixar-se qüestionar pels altres, amb el risc d’una crítica no volguda. Tots coneixem allò del que estem menys satisfets i intentem que es noti el mínim possible.    

Pensant en Déu Jesucrist encarnat com un ésser humà qualsevol, no podem obviar que també Ell es devia desenvolupar a mida que creixia: els evangelis narren poc de la infantesa, adolescència i joventut, resumint-ho en la tornada des d’Egipte a Galilea (cfr. Mt 2,19-23) i “es feia gran i avançava en enteniment” (cfr. Lc 2,52), però sí que s’hi fa referència un temps fort de recerca personal: els quaranta dies al desert (cfr. Lc 4,1-13), tot just abans d’iniciar la vida publica. És a dir, que aquell nen Jesús nascut a Betlem, va trobar un context familiar, social i religiós ideal per reinterpretar la Llei del Jahvè d’una manera diferent a la dels fariseus, i optar per l’anunci de la bona nova del regne, enfrontant-se als poders establerts d’aquell temps.

Tot i la cultura predominant islàmica de Bangladesh –s’escolta cinc cops al dia la crida a la pregària, la missió catòlica marista de Giasnagar, a tocar d’alguns d’aquests tea gardens ofereix una illa d’educació i convivència als 400 alumnes cristians, hindús i musulmans, així com també un espai familiar pel centenar de nois i noies, només cristians i hindús, que resideixen en els internats. Una finestra oberta al món, a una forma diferent de relació entre homes i dones, des de la missió com-partida entre religiosos, religioses, personal local i voluntariat, amb valors com l’estudi, el treball, l’acollida des de la multi culturalitat i la diversitat, senzillesa, esperit de família. Aquí és relativament més fàcil per aquests nois i noies, joves adolescents cercar la pròpia vocació, escollir el tipus de persona que volen ser i viure-ho en plenitud. 

Cerca la teva vocació, viu en plenitud! 

Durant l'etapa 2019/20 d'aquest Bloc Tunajifunza, ara 2019-20 Bloc "Chúng ta học", hi afegiré també accès a la versió en llengua vietnamita dels passatges de la Bíblia. Un  senzill reconeixement a la terra que ens acull.

Vols llegir el text de l'Evangeli Mt 16,13-20?
- Versió en català, anar-hi
- Versión española, anar-hi
- English version, anar-hi
- Phiên bản tiếng việt, anar-hi

dissabte, 13 de juliol del 2019

Crist cridà a Israel, crida aquí i crida allà

"Pel camí prediqueu"
Tượng Chúa Kitô Vua (Estatua de Crist Rei)
"Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena. Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions: --No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. Pel camí prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop."

Aquest passatge correspon als inicis de la vida pública de Jesús. És de suposar que  s'adona que no pot portar a terme ell sol la missió del Pare. Era Déu però ens necessitava a les persones. I així és com escull i crida pel seu nom un grup d'homes (sabem que hi havia dones, tot i que no hi apareixen explícitament en aquest moment de crida, de vocació, de "baptisme amb Ell"). I els crida per anar a predicar que el Regne del cel és a prop.

En aquest moment meu personal, en el que planego amb la meva parella anar a viure durant el 2019-20 al Vietnam, em plantejo jo, quina és la crida que em fa Déu? Quina és la predicació que he de portar? Quin és el Regne el qual jo seré testimoni? Si no conec la llengua més que una molt mica. Si el Crist fins i tot en té trets nous. No en tinc respostes encara, si dubtes, però el procès avança, la reflexió, la pregària i el discerniment també.

Què en predicaré?


Vols llegir el text de Mateu 10,1-7?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dijous, 11 d’abril del 2019

Vocació i servei

"Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú"
"Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots."

Aquest és un dels textos de Sant Pau afavorint la comunió i la diversitat dins l'Església. M'ha cridat l'atenció concretament el verset 7, "Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots." però sobre tot en la seva versió castellana, que mostra d'una forma més clara a qui es dirigeix Déu a través del seu Esperit: "Dios da a cada uno alguna prueba de la presencia del Espíritu, para.provecho de todos." .  

Està ben clar, Déu dóna a quelcom a tothom, tot i que no en siguem conscients. Tot i que no ens sigui reconegut. I allò que se'ns dóna és per al bé de tots, no només d'un mateix, no només d'uns pocs. Aquest dos són els grans reptes de la nostra vida: trobar quins són els propis dons (vocació) i saber-los posar a disposició (servei).  

Ets conscient dels teus propis dons? 
I de com els poses en comú?

Vols llegir el text, 1 Co 12,4-11?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dimecres, 26 de setembre del 2018

La pregunta del sentit. On anem?

"el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona"
"Déu digué: --Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen. Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí."

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquella altra, "La pregunta del sentit. D'on venim? (2)" de 7 de setembre passat. I recullo el text "¿Qué me pasará cuando haya muerto?" (enllaç), publicat a la revista "La Croix en Español" (enllaç).

El text és un extracte de "Et qui donc est Dieu? 150 réponses à des vrais questions d’enfants" (Entonces, ¿quién es Dios? 150 respuestas a preguntas reales de niños). Respostes escrites per un grup d'homes y dones, periodistes o mossens, tots ells acostumats a parlar amb infants sobre la vida i la fe. Respostes senzilles, sense mentides. Dient realment allò que creuen, el que saben, el que han descobert durant la seva existència; en definitiva, allò que els fa viure avui.
Cuando lleguemos al final de la vida, Dios nos recibirá. Como un padre al que volvemos a ver al final del día.
Cuando mueras, ya no existirás como ahora: seguirás existiendo, pero de otra forma. En otro mundo, desconocido. La muerte es como un tránsito.

Cuando aún no habías nacido y estabas dentro de tu madre, ya existías. Y después, realizaste un primer tránsito, llegaste a este mundo, nuevo para ti. Esperaste sabiamente a estar preparado para venir a nosotros. La muerte, que nos da miedo, es también como un nuevo nacimiento.

Querríamos saber lo que hay al otro lado. Hay gente que ha estado cerca de la muerte, tras un accidente o una grave enfermedad.

A veces, incluso, se piensa que realmente han muerto, antes de reanimarlos y traerlos de vuelta a esta vida. Muchos describen sus impresiones. Creyeron ver algo parecido a un gran túnel, con una luz al final. Pero ninguna persona que haya muerto realmente ha venido a contárnoslo. Por lo tanto, seguimos sin saber cómo será.

Pero Jesús nos dijo que Dios ama intensamente a todos sus hijos. Cuanto terminemos de vivir, Dios nos recibirá. Como un padre al que volvemos a ver por la tarde, al final de la jornada. E incluso, nos ayudará a arrojar luz sobre toda nuestra vida. Lo que estuvo bien y lo que estuvo mal. Y comprenderemos, en sus brazos, que no nos reprocha nada.

La Croix “Croire”
Resposta també simple com la de l'entrada del dia 12. amb una petita diferència, la qual crec fonamental. Si la que fa referència al d'on venim?, resumeix amb un objectiu i asèptic, "Antes de existir no estábamos en ninguna parte porque no existíamos", en aquesta que fa referència al on anem?, "Cuanto terminemos de vivir, Dios nos recibirá...Y comprenderemos, en sus brazos, que no nos reprocha nada." apareix el subjectivisme humà i cristià. En no saber que hi ha després, desitgem que hi hagi algú bondadós, que ens rebi.

Un sacerdot andalús, professor del Grau de Ciències Religioses manifestava en una de les seves classes que, com ens passa a tothom, ell tampoc no sap el que hi ha després de la mort. El que sí sap és que el cristianisme i la seva missió com a ordenat dins l'Església li dóna motius per viure i per conviure en aquest món. I va concloure amb un simple... "si cuando muera, resulta que no hay nada, que me quiten lo bailao".

On anem? On vas?
Potser allò important és el com hi vas?


Vols llegir el text, Gn 1,26-2,3?

- En català, anar-hi

- En castellà, anar-hi.

divendres, 7 de setembre del 2018

La pregunta del sentit. D'on venim? (2)

"el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona"
"Déu digué: --Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen. Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí."

Aquesta entrada dóna continuïtat a aquella altra, "La pregunta del sentit. D'on venim?" de 12 de juliol de 2017. I recullo el text "¿Dónde estábamos antes de existir?" (enllaç), publicat a la revista "La Croix en Español" (enllaç).

El text és un extracte de "Et qui donc est Dieu? 150 réponses à des vrais questions d’enfants" (Entonces, ¿quién es Dios? 150 respuestas a preguntas reales de niños). Respostes escrites per un grup d'homes y dones, periodistes o mossens, tots ells acostumats a parlar amb infants sobre la vida i la fe. Respostes senzilles, sense mentides. Dient realment allò que creuen, el que saben, el que han descobert durant la seva existència; en definitiva, allò que els fa viure avui.
Antes de existir, no éramos absolutamente nada. Pero otras personas prepararon nuestra llegada.
Antes de existir no estábamos en ninguna parte porque no existíamos.

Estamos tan acostumbrados a estar vivos que nos cuesta pensar en el tiempo en el que no estábamos vivos. Nos cuesta imaginar la época en la que nuestros abuelos eran niños... ¡Se hubieran reído si les hubieran hablado de nosotros entonces!

Nos parece increíble pensar que nadie nos conocía ni presentía nuestra futura existencia.

Antes de existir, no éramos nada en absoluto. Pero otras personas prepararon nuestra llegada.  Nuestros padres, para empezar… se conocieron, ¡qué extraordinario! Fue eso lo que nos dio un lugar en la vida. Gracias a nuestros padres, a nuestros abuelos, a nuestros bisabuelos y a todos los que vinieron antes, somos miembros de la gran familia humana.

Antes de existir, no éramos todavía, y, sin embargo, otra persona, Dios, ya nos había elegido y se alegraba de nuestra existencia. Porque nuestra vida no solo viene de nuestros padres. Surge algo más lejano, y su misterio es grande.

La Croix “Croire”
Comparant ambdós textos bíblics de la creació de l'home (millor dit, de l'éssser humà), es veu com el d'aquesta entrada d'avui, corresponent a la tradició anomenada sacerdotal, és ben curt i simple, "Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí" (Gn 1,27). 

Ben al contrari que el text de la tradició yahvista, "Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà: --Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn. Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien." (Gn 2,21-25). Text aquest, més narrat, més treballat. 

Amb quin dels 2 textos et quedes?
Importa realment el com va ser, o més, el fet?


Vols llegir el text, Gn 1,26-2,3?

- En català, anar-hi

- En castellà, anar-hi.

dijous, 25 de gener del 2018

Trobar-se amb un mateix

El passat mes de desembre vaig poder assistir a la conferència de la sra. Graciela Spector - Bitán, a la seu de la Fundació Enllaç de Barcelona, amb el títol Identidades interseccionales: el caso de las lesbianas judías religiosas ortodoxas en Israel.

Recullo una part de les seves paraules, les que fan referència al cas del psicoanalista Salman Akhtar.
Salman Akhtar, un gran psicoanalista americano nacido en la India, cuenta que naciómusulmán, lo cual lo colocaba en una minoría en la India, donde el 80% de la poblaciónes hindú y el 14% es musulmán.
La religión no se sentía demasiado en su hogar. Su padre era un ateo vehemente y vocal , que enseñó a sus hijos desde su temprana niñez que lo que llamamos Dios simplemente no existe. Su madre, en cambio, era una profunda creyente, pero, aunque hija de un ferviente musulmán, trataba desesperadamente de convertirse en hindú: dibujaba un punto rojo en su frente (cuando ninguna mujer musulmana hubiera hecho algo semejante), e incluso tenía altares con algunas estatuas de Dioses en casa. Junto a esta mezcla de actitudes con respecto a Dios y la religión, varios sucesos influyeron sobre el niño Salman Akhtar. Uno fue la muerte de cuatro personas que amaba profundamente cuando él sólo tenía cuatro años. No sólo la muerte en sí influyó, sino también los rituales y los entierros, en los que estuvo presente. 
Otro hecho importante es que creció en la India, país en el que un niño que nace, absorbe del mundo con su primera inspiración: el aire, la tuberculosis… y Dios. Estas tres cosas son imposibles de evitar. De hecho, el niño creía que había hindúes hindúes: musulmanes hindúes, cristianos hindúes y judíos hindúes. El hinduismo es algo que va con uno a todos lados. Uno no puede ir a cortarse el pelo sin ver todas estas imágenes de diosas con grandes pechos sobre las paredes. Esas influencias causaron un hambre permanente de fe dentro de él: deseaba encontrar algún sistema de organización en el que creer. Una parte de él quería saber cómo comienzan las cosas, cómo se eliminan las cosas, cómo terminan las cosas. Por eso memorizó innumerables poesías hindúes, y mas tarde estudió con el mismo ahínco la historia del psicoanálisis, buscando siempre un principio organizador. 
Dice:(cito)”Idolatré al psicoanálisis, que me llevó a emigrar a los Estados Unidos. Sin embargo, poco a poco comencé a comprender que hay muchas cosas que quedaron fuera de él. Pasé por una grave crisis de fe y pensé que tendría que abandonar el psicoanálisis…. o introducir en él lo que a mi parecer le faltaba: la India, China, Japón, el hinduismo, el budismo, los animales, los objetos físicos, etc.
Decidí finalmente permanecer dentro del psicoanálisis. En cuanto a la religión y la espiritualidad, el psicoanálisis no me fue de gran ayuda. Aunque durante un tiempo convertí al psicoanálisis en una religión, y Freud y Kerenberg eran Dios y Melanie Klein una diosa, al final no funcionó. Finalmente, tuve que enfrentarme a mí mismo. 

Interessant veure com tothom, tothom busca. En el cas d'Akhtar es tractava de les seves 5 preguntes. Cadascú en té les seves, tot i que algunes semblen ser "les grans preguntes", i la fonamental, "qui sóc jo".


Col·laboració Fundació Enllaç, llegir text sencer Xerrada Dones jueves

diumenge, 7 de gener del 2018

En començar el 2018: compromís

Demà dia 8, amb l'inici de les classes pels infants i joves comença novament el ritme habitual després dels dies de vacances. 

Aquesta meva pregària personal d'inici d'any dóna continuïtat a les d'inici dels dos anteriors, veure les Entrades "En començar el 2017: perdó", de 8 de gener de 2017 i "En començar el 2016: gràcies", d'11 de gener de 2016. 

D'aquí ha sorgit la meva d'enguany, tant de bo aquesta em serveixi de camí al llarg del 2018! 
  1. Compromès en les vacances. Per restar més proper als familiars, amics, als altres. Per buscar temps per a mi. 
  2. Compromès en la feina. Valorant-la com a do, aprofitant-la per construir un món millor, per construir el teu Regne. Ara ja bé conscient del que hi ha, del que se'm demana i del que estic disposat a donar, amb alegria, i del que no. 
  3. Compromès amb la meva vocació cristiana. Amb les persones del voltant, amb les seves opcions i situacions. Proper a les que volen compartir, i sense patir, per les que no en volen. Servidor de l'Església, quan és sagrament del Pare bondadós.
  4. Compromès amb la meva formació, per a poder ser més útil en obrir noves vies a un món més just, més humà, més cristià.
  5. Compromès amb la meva cultura, amb el desig de voler ser com sóc, buscant una millor societat catalana, sense odiar ni anar contra ningú, però com volem ser. 
  6. Compromès amb vosaltres, papes, família, professors, Església, companys de feina... Tots vosaltres m'heu estat donats, m'heu fet com sóc i  ara em toca més a mi. 
  7. Compromès amb JiS, família política... Quan estic bé i quan no ho estic tant. Per 20 més, sí Déu i nosaltres 2 ho volem.  Compromès també amb els amics quan ho necessiteu i feu saber. 
  8. Compromès amb salut meva i la sanitat nostra, per buscar cuidar-me com caldria. Per mi i pels altres.
  9. Compromès amb la mare natura, encarnada especialment en les persones LGTIB que troben dificultat per ser com són, per estimar com senten, per viure com Déu els ha fet. 
  10. I finalment, compromès amb Déu Pare, per ser fidel co-creador, encarnant-te allà on sóc, buscador de salvació. 
Aquesta és la meva pregària d'inici d'any.

I a la vegada aquestes 3 entrades, en forma de pregàries de 2016, 2017 i 2018 conformen una unitat de discerniment i d'acció en consonància al que el 2 de gener de 2017 proposava el germà marisra Emili Turú, SG del moment, a la seva carta de títol "Gràcies, Perdó, Compromís". Podeu llegir-la a l'Entrada tot just indicada. 



Et convido a pensar-hi en la teva. 

dimecres, 12 de juliol del 2017

La pregunta del sentit. D'on venim?

"va modelar l'home. De la costella va fer-ne la dona"
"Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu. Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l'Edèn, a la regió d'orient, i va posar-hi l'home que havia modelat. 
Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home."

El restar obert al món sovint ens fa mirar el passat, el passat del món, el de les civilitzacions actuals i passades, el de la pròpia família i, si en tenim el do, a qüestionar-nos sobre nosaltres mateixos. Què faig al món?

Aquests pensaments d'un jove, per exemple de nom Guillem, sobre els origens poden ser una forma d'arribar-hi a la qüestió...
Visc, vaig a escola, als extraescolars, jugo a casa, faig deures i a  dormir.  Visc, sortim amb els pares de cap de setmana, disfruto...Torna a ser dilluns i sant tornem'hi. 
Em faig gran, els pares no són tan guais com jo em pensava, no em deixen fer això, anar amb el grup ... 
Em faig més gran. Com està el món!!! Aquell accident, aquella guerra, els lladres... A l'abuelito no el vaig ni tan sols conèixer. Per què? On va anar? Pobreta l'abuelita que viu sempre sola. Per què morim? En té de sentit, la vida? 
I la meva? Jo... en tinc de sentit? Per què sóc així? Jo voldria ser com aquell altre!!! Per què he sortit jo així? D'on vinc? Del sexe ja en sé, però... Vinc dels meus pares, no hi ha dubtes. En tinc fotos a l'hospital del dia que vaig néixer, però... em van buscar? vaig ser un error? estic aquí per casualitat? per amor?  
I ells? d'on van venir i perquè? Dels "l'abuelito" i "l'abuelita", de l'avi i la iaia; però, i ells? dels seus pares, i aquells dels seus... quin lio de generacions... fins al principi. Però, on hi és? què va ser, el principi? Adam i Eva? No em convenç... o si?
Què en fem en aquest món? I jo, què hi pinto?
Casualitat o no? Importa?
Quin sentit dones a la teva persona?


Vols llegir el text, Gn 2,4-25?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

dilluns, 9 de gener del 2017

En començar el 2017: perdó

Avui dia 9, amb l'inici de les classes pels infants i joves comença novament el ritme habitual després dels dies de vacances. 

Ara fa uns pocs dies, el 2 de gener, l'Institut Marista ha fet 200 anys de vida i el germà Emili Turú, SG escrivia la seva carta amb el títol "Gràcies, Perdó, Compromís". Podeu llegir-la a la següent Entrada. 

Pensant pensant com encarar la meva pregària personal d'inici d'any vaig recordar que la de l'any passat, vaig motivar-la amb el "Gràcies". Veure l'Entrada "En començar el 2016: gràcies", d'11 de gener de 2016. 

D'aquí ha sorgit la meva d'enguany. I ja intueixo com serà la del 2018. Tant de bo aquesta em serveixi de camí al llarg del 2017! 
  1. Perdó per deixar-vos passar, vacances. Perdó per quan no us valoro el suficient, no us aprofito com caldria. 
  2. Perdó per quan defalleixo en la feina. Per quan no la valoro com un do, per quan no l'aprofito per construir un món millor, per construir el teu Regne. Per quan des del meu gran amor puc arribar a ferir.
  3. Perdó per quan oblido la meva vocació. Perdó per quan oblido les persones, les seves opcions i situacions.
  4. Perdó per quan no aprofito la meva formació per obrir vies a un món més just, més humà, més cristià.
  5. Perdó per quan, estimant la meva cultura, puc arribar a menystenir les altres. En el fons, el desig de voler ser. 
  6. Perdó papes, família, companys de classe, professors, Església, companys de feina... Tots vosaltres m'heu estat donats i no sempre em dono a vosaltres. 
  7. Perdó JiS, família política... Perdó per quan defalleixo, em deixo endur i no sóc aquell amb el que voldries estar, però hi continues.  Perdoneu-me també amics per quan m'allunyo en comptes d'apropar-me.
  8. Perdó salut meva i sanitat nostra, per quan no em cuido com caldria. Perdó cor, perdó pulmons, perdó intestins i fetge... Perdó cos, perdó malalties.
  9. Perdó mare natura, perdó per quan no sóc actiu defensor teu, quan tot i el saber, no faig.  
  10. I finalment, perdó Pare Déu de la creació, per les vegades que no sóc fidel co-creador, Déu de  l'encarnació, quan no m'encarno allà on sóc, Déu de la salvació, quan busco la perdició. 
Aquesta és la meva pregària d'inici d'any.



Et convido a pensar-hi en la teva. 

dissabte, 6 d’agost del 2016

Caure del cavall... callar o afrontar?

"Aixeca't, entra a la ciutat, i allà et diran el que has de fer."
 
"Saule, respirant encara amenaces i mort contra els deixebles del Senyor, anà a trobar el gran sacerdot i li demanà cartes adreçades a les sinagogues de Damasc per endur-se'n presos a Jerusalem els qui trobés adherits al Camí del Senyor, tant homes com dones.
Quan Saule arribava prop de Damasc, de sobte l'envoltà una llum fulgurant que venia del cel. Va caure a terra i sentí una veu que li deia: --Saule, Saule, per què em persegueixes?
Ell preguntà: --Qui ets, Senyor? Li respongué: --Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca't, entra a la ciutat, i allà et diran el que has de fer."


Aquestes últimes setmanes acaba de ser publicat en la seva versió italiana el llibre "La prima pietra (La primera piedra)" de Krzysztof Charamsa. Segons algunes de les notícies publicades, torna a atacar l'"homofobia patológica" y la "misoginia" de l'Eglésia. Però, què hi ha de veritat?

Recordar que Krzysztof és aquell mossèn polonès que va ser expulsat de l'exercici sacerdotal i de la seva tasca al Vaticà en haver-se declarat gai i en presentar públicament la seva parella la vigília de la inauguració del Sínode de la Família d'octubre de 2015. Les seves paraules en aquell moment van ser "Voldria dir al Sínode que l'amor homosexual és un amor familiar".

Charamsa portava 17 dels seus 43 anys de vida residint a Roma, on havia començat el 2003 la seva tasca com oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, encarregada de defensar  la doctrina de l'Església, on va coincidir amb l'antic cardenal Ratzinger. També era secretari de la Comissió Teològica Internacional del Vaticà i professor de Teologia a la Universitat Pontificia Gregoriana i a la Universidad Pontificia Regina Apostolorum de Roma.

He de dir que tot i no haver llegit encara el llibre, vaig poder conèixer l'autor el novembre passat en una sessió de les tertúlies "Té i simpatia" organitzades per la Fundació Enllaç de Barcelona, entitat de serveis a les persones, sita a prop del meu lloc de treball i missió.

I aprofitant les meves notes d'aquell dia, vull aprofundir en algunes de les idees que van sortir en aquella sessió que es va allargar més de 2 hores, quan la previsió era d'una hora tan sols. Entenc que aquestes tenen el valor de la sinceritat, fruit de l'espai acollidor on ens trobàvem, i de la frescor (potser ingenuïtat, també) del primer més d'haver caigut del cavall (cfr. Ac 9, 1-19).


Infancia i juventud Yo vengo de Polonia, de la Polonia de los años 60-70, con una fuerte influencia social y de la Iglesia. De niño y joven me costó saber quien era, como era, algo más que un adolescente cualquier. Llegué a odiarme por lo que intuía que era y tenía una baja autoestima, una parte de mí vivía escondido y todo ello no me permitía descubrirme a mi mismo. 
En aquella época se daba en mi país una lucha entre el Estado y la Iglesia. Situación bien diferente a la alianza que ustedes vivieron de forma generalizada aquí en España, lo que se dio por llamar nacional catolicismo, creo, verdad? Allí la Iglesia estaba fuertemente situada contra el comunismo, sus ideas y sus propuestas, en todo. Buen, en casi todo. Había una cosa en la que ambas instituciones coincidían: y esta era el odio y la persecución de la homosexualidad. Es cierto que no recuerdo ninguna homilía directa y pública contra la homosexualidad, pero este sistema dual Estado-Iglesia consiguió transmitirme que aquello que me pasaba era sucio y estaba mal. Y aquella idea era impuesta y promovida por la iglesia católica. Llegué a odiarme por ello. 
Por otro lado, ambas instituciones se controlaban, se vigilaban y pretendían mantener sus cuotas de poder usando la información. Si se sabía de un obispo o de un ministro con ciertas tendencias, que iba con jóvenes... no se dudaba en usar dicha información para frenar las acciones que no interesaban...
Mi época en la Congregación de la Doctrina de la Fe Pasé allí 13 años como oficial, a partir de 2003. Para mí, como sacerdote joven y teólogo acabado de recibir, era todo un sueño cumplido. En aquellos momentos era fan del cardenal Ratzinger, con el que coincidí un par de años, antes de ser Benedicto XVI. Pero con el tiempo, fui descubriendo que era un homófobo exasperado. 
En los inicios pensaba que con mi acción desde la Congregación estaba haciendo el bien, pero fui descubrendo que desde aquella oficina se ocupaban de atacar y controlar a los gays. En la reunión del directorio del último viernes de mes, de cada 3 casos de estudio, 2 lo eran contra gays y 1 contra judíos, y así, mes a mes. Un ejemplo, se rechazaba la posible nominación para obispo, por muy buen sacerdote que uno fuera, por muy buenas cualidades humanas que tuviera, porque en su historia personal había musas, incluyendo gays. Soy un creyente del Magisterio, de las Escrituras... de Dios, de Maria, de la escatologia.... ¿Donde hay allí algo contra los homosexuales? 
En la oficina no se ha leído libro alguno sobre el matrimonio ni sobre los homosexuales. Los informes en 2015 son los mismos que había cuando yo llegué en 2003. Un ejemplo de la cultura imperante lo da lo sucedido en una reunión, cuando un alto cargo preguntó, "Pero que es un trans?". "Son esos hombres que se visten de mujer", respondió alguien. Hay que decirles que eso es un travestido. No tienen información pero sí poder, y mucho. En 2015, poco antes de mi salida, llegó a la oficina desde Andalucía el caso de Álex Salinas, transexual al que el Obispado le prohibía ser padrino en un bautizo. En la reunión, hubo risas sobre el asunto, incluso algo más encima de la mesa. Este es el nivel de conocimiento y de respeto sobre el tema en una de las más altas oficinas de la Iglesia. 
Nadie en la Congregación ha leído un manual psicológico gay. No se usa la palabra "orientación gay" (prop.76 del Sínodo), se usa la palabra "tendencia", pues se nos trata de inmaduros. Y la culpa de esta situación se le achaca a la mujer que parió, se acusa a la madre como causadora de la homosexualidad de los hijos.
En el año 2005 se publicó una Instrucción sobre la prohibición a los homosexuales para ser curas católicos,.Debo decir que es diabólica. Es una ley crucial que excluye un grupo entero humano. Porque piensan que son personas que no saben controlar su sexo. Llegan a afirmar que el sexo gay o lesbiano no es humano porque no es querido por Dios. Se nos trata como animales. Dicha instrucción anima a verificar en los seminarios las tendencias de los seminaristas y si se da el caso, expulsarlos. En aquel momento me planteó mis dudas, pero pensé... "yo ya estoy dentro" y no soy como plantean, además es una llamada del Señor.
La Congregación como agencia cierra el dialogo y la comprensión positiva del pueblo judío y de la contribución de éste a la historia de salvación de Dios. Hace lo mismo con los homosexuales, lo cierra todo. Yo pensaba que lo hacía con razones fundamentadas. Descubrí la verdadera ignorancia de la gente de allí. Hay asesores que escriben para favorecer que en Uganda haya juicios civiles contra gays adultos. ¡Es increible! 
Mi decisión de salir... Muy poco saben de la Iglesia y de mi amor por ella aquellos que me han acusado de decisión loca y equivocada, en la forma y en el tiempo, en la víspera de la inauguración del Sínodo de la Familia. Fue largo mi tiempo de discernimiento a lo largo de aquellos años... el descubrir el funcionamiento de la Congregación, el saber de algun tipo "de comidas con juegos" en el Vaticano (para saber más "Sexo en el Vaticano", de Carmelo Abbate); y los participantes son los más grandes homófobos que pueda haber, y ellos, con su actitud comprometen a la Iglesia. Debo decir que hay algo de verdad en lo que se ha escrito. Como teólogo no voy a hacer "outgoing" de otros, pero pienso que a veces puede ser moral hacerlo si con ello se ayuda y la persona es hipócrita. Yo he pretendido ser lo más coherente posible conmigo mismo y con el Señor. 
Algunas semanas antes de mi salida, envié una carta privada al Papa. Le hable del infierno psicológico por el que estaba pasando y por el que veía que hacíamos pasar a múltiples cristianos convencidos, pero gays. Y le pedía que quería convencerme yo que la Iglesia tenía razón. Ante la ausencia de respuesta, intuyendo que quizás no le había llegado, previendo las conclusiones que ya se estaban preparando, antes incluso del inicio del Sínodo, decidí hacerla pública. La tragedia ha sido creer que la Iglesia se equivoca y me impone sin preguntar. Debes rechazar una parte de la humanidad, es lo que afirma la Iglesia. La Congregación dice que lo que buscamos los gays en el sexo es únicamente el placer, placer pero no amor por que no somos capaces de amar.
El texto publicado como final del Sínodo de la Familia estaba preparado en su mayor parte desde antes. Se ha estado dando un proceso de destruir todo lo que proponía el Papa. Es ofensivo y suscita el miedo. Parece dar a entender que las familias deberían deshacerse de sus familiares gays. La Iglesia no puede ignorar que Cristo amó a todos y a todas. 
Las uniones entre personas según el Sínodo El Sínodo habla de tendencias homosexuales como algo contagioso, algo que con terapia se puede cambiar. Hay un lobby horrible mundial. Lo que yo he podido percibir en mis años como oficial es que el matrimonio igualitario humano (no importa si hetero o gay) es signo de amor, es contribución al bien común, no se esconde. No se puede prohibir la expresión abierta del amor entre personas, que es don de Dios. 
Está claro que hay una crisis del matrimonio hetero. El amor que puede haber entre 2 hombres o 2 mujeres también es un signo. Hay múltiples casos de personas heteros que se casaban por herencia, por producción de niños, porque ella se ha quedó embarazada o para perpetuar o ampliar una saga familiar... antes se debe querer. Y eso es lo que me demuestran 2 chicos o 2 chicas que quieren estar juntos. Cuestiona sí, pero da que pensar, 2 personas que aún las presiones externas prefieren luchar por estar juntas... El matrimonio hetero ha devenido biologista. En los países donde se permite el matrimonio igualitario he podido comprobar por mis visitas y los casos tratados desde la Oficina, que se vive mejor, se mejoran las relaciones entre personas, se transparentan las relaciones. Se vive el amor por encima de todo. El matrimonio no es necesario para amarse. Y el amor no necesita el matrimonio como institución. Aunque sea muy bonito cuando las dos cosas vienen juntas.
Es interesante hacer saber también del mini Sínodo de católicos homosexuales de 3 dias realizado también en Roma junto antes del Sínodo de la Familia. No soy, ni somos unos locos que vamos hablando por ahí lo primero que se nos ocurre. Fueron 3 días de oración, debates, eucaristías sobre la temática, con sacerdotes, monjas, laicos comprometidos en la causa de estos marginados. 
La Iglesia Históricamente se comprueba que toda sociedad parece necesitar algo contra lo que luchar: los cristianos contra los judíos; los judíos contra los rechazados; las diferentes castas en la India... Y a las iglesias también les sucede, porque no dejan de ser parte de la sociedad. Las personas LGTB son una parte de la Iglesia rechazada y discriminada y que es apartada. No se debe hablar y ha de permanecer escondida en el armario... Incluso en la carta de mi suspensión, no se nombra para nada mi homosexualidad ni mi pareja. Existe un tabú, de todo ello no se habla, no se escribe, no existe.
Es interesante recordar la Declaración Nostra aetate del Concilio Vaticano II, en la que la propia Iglesia se compromete a reprobar cualquier forma de discriminación o vejación realizada por motivos de raza o color, de condición o religión." (cfr.NA5). ¿Que hay de ella en todo lo que estamos viendo?
Siento decirlo pero en este aspecto, pero la iglesia necesita un "Informe Kensey" como el de los Estados Unidos en la década de los 60. Informe realista que saque a la luz pública el problema de la sexualidad, la situación gay y lesbiano que hay y que es bien sabido porque múltiples sacerdotes lo oímos en las confesiones. 
Algunos estudiosos llegan a afirmar la posibilidad que Pablo de Tarso fuera gay, hablando de su amigo particular. Se sabe de su gran timidez, aquella que sabemos muchos que viene del estar dentro del "armario". Si esto fuera así, no sería nada malo. La Iglesia necesita curas gays, tanto como curas heteros. Y también monjas lesbianas como monjas heteros. La sensibilidad es diferente y desde esa sensibilidad, se comprende mejor a los otros. Esto ayuda a una Iglesia más cercana a la gente, más misericordiosa. La sinceridad en la Iglesia no es nuestro fuerte. He sufrido bastante la mentira allí impuesta. El papa Francisco debe hacer algo si quiere realmente ser coherente. 
Mi vida ahora Es muy pronto todavía, de todo lo sucedido no hace más de un mes. Acabo de caer del caballo y todavía no me he levantado (cfr. Ac 9, 1-25). En este momento he recibido mucho apoyo y muchas criticas también. De haber seguido en la Iglesia, hubiera sido encerrado en un convento para hacer terapia. Ahora estoy en paro, suspendido por mi obispo. Debo buscar trabajo ya, porque mi salida inminente no estaba preparada. Gracias al apoyo afectivo y también económico de mi pareja. En estos últimos tiempos, el que es ahora mi pareja me ha ayudado y es un don de Dios que me está haciendo feliz y que me ha dado el valor que necesitaba para dar este paso. Aquí en Barcelona he encontrado un ambiente y una acogida que no había dentro. 
Yo no imagino mi vida ahora sin reflexión ni lucha por los derechos de los gays cristianos. Necesito aprender de ustedes, de la comunidad LGTB el coraje de sus historias, del infierno que han tenido que pasar muchos de ustedes. Miro a mi alrededor, en esta sala y veo hombre y mujeres comprometidos los unos con los otros, algunos de ustedes con décadas de relación... ¿qué puedo yo decirles? Más bien tengo mucho que aprender. 
Me preguntan si tengo miedo. Miedo lo he tenido toda la vida hasta mi "outgoing". La fuerza me la dio Dios que ha llenado mi cristianismo. Desde dentro traicionaba mi cristianismo... era un mentiroso y hacia imponer a los otros esta gran mentira. Sufría de un miedo paranoico. Estaba como en una prisión mental, psicológica, mayor de toda la Iglesia. En Roma se sonríen que la inquisición romana es menos dura que lo que fue la española.
Algunes punts per a la reflexió
  • Es sabut, i si no, de pura lògica que quan Pau va caure del cavall, seria rebutjat pels seus i no ben acceptat pels nous cristians, pensant que podia ser una falsa conversió. Aquell que tant els havia perseguit, ara volia ser com ells. Com es veurà la història de Charamsa d'aquí 2000 anys?
  • Tot i les diferències conegudes entre Pere i Pau, ells i els seus seguidors van saber arribar a un acord per mantenir una Església unida. Què fa avui en dia l'Església, amb els que són diferents? com els acull? 
  • Una vegada em manifestava un germà que estava en crisi, però que no li preocupava per que de les crisis, quan se surt, es fa reforçat. I ell estava treballant per sortir-se'n. Grups locals d'Església hi treballen, sembla que ara el cap (el papa Francesc amb l'anomenat C9) també, com ens en sortirem d'aquesta?
Abans la norma o abans les persones?  
Què et qüestiona tota aquesta situació? Prega-ho, no jutgis.


Vols llegir el text dels Fets dels Apòstols, Ac 9, 1-25?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.





dijous, 25 de febrer del 2016

Ho ha dit l'entrenador

Em permeto avui fer servir un dels texts del germà Enrique Hurtado, marista. Amb la seva avançada edat, pensa, recull i escriu setmanalment la seva "Hoja de Ruta", oferint als lectors i lectores una selecció de texts, sovint acompanyats d'imatges o música. En aquest cas, es tracta d'una lloança a l'entrenador, -coach, com es diu avui en dia-, però també a pares i educadors.

La palabra del entrenador tiene algo sagrado.
Ante sus indicaciones, sucede algo mágico.

El ‘coach’ es  el entrenador que te acompaña
en el arte del deporte y te da herramientas
para realizar tus objetivos y proyectos.

En el terreno de la vida el entrenador
te ayuda ante las dificultades.
Sus orientaciones te facilitan en lo que deseas cambiar en tu vida.
Es confortador sentirte acompañado ante la dificultad.

El buen entrenador dejará huella en tu vida.
Te ayudará a superar obstáculos y a alcanzar metas.
El entrenador te ayudará a despertar tu genio interior.
Estimulará tu mente y  la energía interior que te habita.
Te advertirá si ve en ti “agujeros negros” y problemas que te pesan.

Si en ti hay estrés, descubrirás que es un problema sin resolver.
Busca, con el entrenador-“coach”, el camino que te realiza.

Tu entrenador, que también lo es tu conciencia,
te  ayudará a descubrir tus propios talentos,
a  sacar de ti tu mejor yo.  Te ayuda a  caminar en positivo.
Conversa con tu interior y sigue esa voz que te guía hacia la luz.

¿Los mejores entrenadores-coach? - ¡Los padres y educadores!
Educad a los niños no para ser ricos, sino para ser felices.
Que nos niños vean el valor de las cosas y no su precio.
Las preguntas son siempre las mismas. Cambian las respuestas que tú das.
Te preparas para dar respuestas 
que llenan tu vida de valores.

Un gran abrazo de tu buen amigo, h. Enrique

El ser educador, ser educadora, ser pare o mare, ser entrenador esportiu, ser monitor, acompanyant... quina vocació més rica. Aquest pot ajudar a a la persona a créixer o a quedar-se estancada, Tot un repte, tota una responsabilitat.

Adjunto un breu fragment del film "Entrenador Carter" de 2005 en el que es narra la història, basada en fets reals, de l'entrenador Carter, que va aconseguir que un grup de joves d'un institut de mala fama dels Estats Units, cregués en ell mateix. A la tutoria de 2n d'ESO l'utilitzem per treure valors com l'esforç, la disciplina, el pensar en els altres, etc,,


Tu, com a entrenador (pare, mare o educador...) que els hi dius?
Com ho fas? Consents massa? Forces massa? On està el punt mig?

dilluns, 22 de febrer del 2016

Ara fa 20 anys... Àfrica, Amèrica Llatina, jo

Aquests mesos s'estan complint 20 anys d'algunes fites importants en la meva biografia, que van ajudar-me a discernir la meva vocació. Vull rememorar-les:  
  • Entre juliol i agost de 1995 participava del Camp de Treball Missió Masonga'95 a Tanzània. A la petita població luo de Masonga (a tocar del llac Victòria) vàrem col·laborar en grup amb la Masonga Secondary School i la comunitat marista, formada en aquells moments tota ella pers mexicans: els germans Juan, Kiko, Rafa, Sergio i Teo, així com també pel matrimoni de cooperants Katya i Memo. El grup, liderat pel germà Fructu, el composàvem a més a més el germà Josep i la Vicky, en Carles, Marc, Toni i un servidor. Va ser una primera presa de contacte amb Àfrica, amb les ONG, els projectes de cooperació, la diversitat de l'Institut Marista i també amb la vivència profunda de la fe. Tot un munt d'experiències que em va generar un batibull de sensacions i emocions.

Masonga-Secondary-school
  • Entre febrer i desembre de 1996 vaig viure com a cooperant al Paraguai. La missió: integrar-me en el ritme de vida de l'escola Maristas Champagnat i la comunitat marista de la població de Coronel Oviedo, formada en aquells moments pels germans espanyols Fèlix, Claudio, Jose Luís i els paraguaians Diego i Domingo. En aquest cas l'experiència va ser compartida amb la Marga, ella donant suport a les diverses obres i la comunitat d'Horqueta. Aquesta segona experiència, més llarga, em va donar l'oportunitat d'anar aclarint el meu camí de vida, que en aquells moments estava en un punt important, el del final dels estudis i la incorporació en el món laboral.
Aquestes dues accions van ser part del meu viatge iniciàtic, del meu procés d'autoconeixement i autoafirmació en el món dels adults. Gràcies a elles dues vaig poder descobrir la meva vocació d'educador cristià, que per sort, puc desenvolupar en la meva vessant laboral.

Enllaçant amb el temps de quaresma i tal i com proposa l'entrada "És temps de quaresma 2016" de data 10 de febrer, ... em pregunto sovint jo, què em queda d'aquell gran gir de vida d'ara fa 20 anys? continuo encara transformat, com en aquells temps? sóc jo viu, sant i agradable a Déu? o el dia a dia, la rutina i el meu entorn m'ho impedeix?

Et fas conscient alguna vegada, de les fites que t'han ajudat a configurar-te tal com ets?


Aquesta entrada vol ser, també, un homenatge múltiple:
  • Als missioners, religiosos i laics, de l'Església, i també als cooperants de multitud d'ONG que decideixen desplaçar-se a altres països donant la seva vida, o uns anys, a la construcció d'un món millor, del Regne de Déu, ja aquí a la terra.
  • A les diverses persones amb les que vaig poder compartir ambdues experiències. Amb cadascun d'ells es va donar una relació mútua diferent que ens va ajudar a créixer i madurar la nostra vocació.
  • A l'ONG SED i la Institució Marista, les quals van facilitar aquesta possibilitat acompanyada d'acció i discerniment, cosa que continuen fent de forma continuada des de ja fa anys. Recordar molt especialment la figura del g.Pere.