dimecres, 21 de febrer del 2018

Enterrar la sardina

"Jesús començà a plorar"
"Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: --On l'heu posat? Li diuen: --Senyor, vine i ho veuràs. Jesús començà a plorar. Els jueus deien: --Mireu com l'estimava."

Evangeli de Joan, el considerat més espiritual i també, el que més insisteix en les dues vessants de Jesús, la divina i la humana. És per això que llegim que "Jesús començà a plorar." (Jn 11,35) i, tot seguit, que "Els jueus deien: --Mireu com l'estimava." (Jn 11,36). Sovint al llarg de la història se'ns ha mostrat la imatge de Déu com a sobirà, rei, déu suprem totpoderós.... Jo hi crec que Déu s'apiada, es preocupa, en té cura... i per això sorprèn veure'l plorar. 

Enllaço aquesta reflexió amb el record del germà Valerià Simon, marista (enllaç) que diumenge passat, 18 de febrer, marxava a la casa del Pare. (veure també l'entrada "Pelegrinatge cap a la Casa" de divendres 16 de febrer). Amb ell vaig estar fortament unit durant una dècada per raons laborals, experiència que va ser, amb tots els seus pros i contres, encerts i errades, de missió compartida. 

Havia pogut visitar-lo dies enrere a l'hospital i vaig reflexionar mentre conduïa tornant cap a casa de com serà el meu camí cap a la Casa. Em vaig emocionar dijous anterior en saber que el final de la seva vida terrenal s'apropava. En confirmar la notícia, diumenge mentre acompanyava un convidat pels museus de Madrid vaig estar absent i finalment, dilluns en el funeral vaig plorar. 

Per casualitats (o per gràcia?) del destí, en el monestir de Les Avellanes se'm va oferir dur la creu, encapçalant la comitiva des de l'Església fins a dalt el cementiri. Amb ella entre les mans vaig pregar, plorar, sentir membre d'una comunitat de fe. I durant la cerimònia en el cementiri, al costat del mossèn, vaig poder mirar de cara a totes les persones que allà hi érem acompanyant el Valerià. Molts coneguts, alguns als quals no coneixia i alguns, molt estimats. 

I a la meva esquena, ja reposant altres molts estimats: en Maine, Jesús Velasco, Bernardo Villarroya, Claudio Lozano, Antonio Ribas, Josep Peiró, Josep E. Ricart, Alex Gómez, Benito Saiz, Felip Gallifa... tots ells rebent al seu costat el cos del que ja hi és a la casa del Pare i, tots ells també, esperonant-nos a seguir creixent com a maristes, com a creients i com a persones humanes. 



Però resulta que Jesús, després d'aquest temps dol que ens presenta el text, no es quedà aturat, continua avançant i actua (cfr. Jn 11, 39-44)La vida, tot i els moments difícils, val la pena de ser viscuda i val la pena viure-la amb alegria, amb agraïment, en relació i amb la certesa que, per a cadascun de nosaltres, té un inici i en tindrà un final. 

Per casualitat del calendari, escric aquesta Entrada el mateix dia que, ara fa 9 anys, també marxava cap a la casa del Pare, el meu pare. I vull acabar amb una anècdota: el pare va morir el cap de setmana de carnestoltes i en un curs, una companya ens va explicar que ella havia enterrat la sardina a Sitges, al que jo vaig respondre que havia enterrat el pare a Montjuic. 

La vida, val la pena de ser viscuda!


Vols llegir el text, Jn 11, 28-38?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.