dilluns, 8 de juny de 2015

La vida és fàcil, si vivim naturalment

Hi ha una pel·lícula dirigida i protagonitzada per Roberto Benigni del 1997 anomenada "La vida és bella", que ens mostra la història d'un pare i un fill a l'època de l'Alemanya nazi. El pare intenta amagar al seu fill els horrors de la guerra i dels camps de concentració, mostrant-li només la part bella que en ells hi pot haver. El nen no és tan simple com sembla en un principi, 

En aquesta Entrada vull reflexionar sobre aquesta mateixa idea, a partir de l'entrevista feta pel Jaume Barberà al programa Retrats del Canal 33 al psicòleg clínic i escriptor Rafael Santandreu. 

Algunes de les idees sobre les que ens fa reflexionar aquesta entrevista que aprofundeix en el llibre "Les ulleres de la felicitat" són les ànsies de tenir, les pors, la felicitat, la mort, l'amor, les relacions interpersonals i la fortalesa interior:
  • Vivim la "necessititis" aquesta exigència personal de tenir tenir tenir... de ser, ser, ser... hem d'estar prims, estar en forma, tenir estudis, una bona feina, tenir parella, tenir un pis bonic i ordenat, ser mínimament elegant, tenir un oci molt bo, haver viatjat, tenir molts amics, ser respectat ... Aquesta auto exigència és la que ens fa tornar bojos i la que fa que en la millor època de la humanitat ens fe viure infeliços. L'únic que necessita l'ésser humà per ser molt feliços és l'aigua i el menjar del dia, encara que sigui de prestat.
  • Por a fer el ridícul, por a quedar-se sols i por a perdre la seguretat estúpida que creiem tenir són les principals pors que tenim els éssers humans. I som capaços de perdre totes les pors per que són totes idees. En el món de les idees és com es vencen les pors.
  • El 80% dels espanyols vivim amb estres. No hem de donar tanta importància a coses que no les tenen: la feina, la organització social i altres... tot el que no té a veure amb l'aigua i el menjar del dia no són tant importants, hem de viure-les com un joc, jugant. El que ens crida com a tots els animals del planeta, és el ser feliços.
  • La mort és natural, necessària i bonica,  a més de  molt bona professora. Si som conscients que morirem aviat (per què la vida va molt ràpid) les coses que ens preocupen deixen de ser tan importants, les relativitzem i ens adonem del bonics que són l'aire, el sol, els colors... les coses de la natura. Restarem curats de les hipocondries. Fins i tot de les morts o els suicidis dels fills podem resorgir reforçats. Cal acceptar la mort.
  • L'amor perviu si no exigim a la parella, tot i que tinguem la raó. En exigir, el que fem és posar una barrera davant de l'altre i generar una cadena mútua d'exigències. En la renúncia hi ha la fortalesa, Les parelles que proposen "si vols, ho fas, però jo t'estimo igual" es van ajuntant poc a poc, van aprenent la joia de donar a l'altre, si ho fan de forma voluntària. En una societat en la que només el 25% de les parelles supera els 15 anys de vida, sembla que no sabem aplicar aquests principis.  
  • Les relacions interpersonals i les amistats. No demanem tot a tots, sapiguem acceptar a cadascú com és, demanar només allò que ens poden donar. Pensa que ets afortunat per aquell amic que estarà al teu costat quan tens un problema i per aquell que es recordarà del teu aniversari, No demanis a tothom que sigui perfecte, perquè ningú no ho és. Cada amic, cada familiar, cada persona és bo per alguna cosa. Pensa que entre totes les teves relacions ho tindràs tot. 
  • Fortalesa emocional ens dóna la felicitat. Inclús patint "bullyng", en l'ostracisme o tancats a la presó, si estem ben moblats podem ser feliços. Serem febles si ens deixem influenciar pel que pensen o fan els altres. La vàlua de la vida està en saber estimar els altres i en estimar la vida.