Diumenge 9 de novembre, serà 9 de novembre a Catalunya, Espanya, com a la resta del món. I els catalans celebrarem una diada interessant.
I no és la primera celebració similar; ja portem uns anys amb diades interessants com la que ara es preveu. Tot va començar el 10 de juliol de 2010 amb la manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim" amb un 1'5 milions de persones als carrers de Barcelona, en rebuig de la sentència contra la Llei de l'Estatut d'Autonomia del 2007 per part del Tribunal Constitucional, que va ser llegida com subjectiva i política: Estatuts amb texts similars d'altres autonomies no van ser impugnats ni retallats.
I aquestes celebracions han continuat durant les diades festives de l'11 de setembre de 2010, de 2011, de 2012 (manifestacions "Catalunya, nou estat d'Europa" a les principals ciutats i amb la participació d'uns 2 milions de persones només a Barcelona), la gran cadena humana "Via Catalana per la independència" de 2013, de més de 400 quilòmetres per tot el territori i aquest 11 de setembre passat, la "Gran V" a la Gran Via i l'avinguda Diagonal de Barcelona amb la participació de més de 1'8 milions de persones.
La veritat que no sé com cal descriure a priori el que passarà el 9 de novembre. No sé quin és el nom correcte per anomenar-la per que li han canviat diversos cops de nom... el 9N, el nou 9N, dia de la consulta, dia del referèndum, dia de la independència, dia del procés participatiu... Tampoc no vull caure en cap il·legalitat en parlar, en expressar lliurement la meva opinió, ja que el Govern Central amenaça amb fer "el que calgui" per aturar qualsevol cosa que vagi en contra dels dos recursos imposats en un mateix mes davant del Tribunal Constitucional espanyol. Des d'Espanya ens diuen com als nens petits "no, no i no". El Rei Joan Carles també es va posicionar el setembre de 2012 amb els seu "galgos o podencos", abandonant el seu paper de mediador. Jo vull poder descriure el 9 de novembre de 2014 com una nova mostra de democràcia i convivència.
Des de fa mesos, em diuen des dels mitjans de comunicació i del establishment polític i econòmic de la capital del Regne que la societat catalana estem dividits, que les nostres famílies ja no podem ni tan sols dinar juntes per que ens tirem els plats pel cap, que a la feina estem dividits en bàndols, que correm el perill de "quedar vagant per l'espai sideral pels segles dels segles", que els nostres jubilats no cobraran les pensions, que ningú en el món comprarà els productes catalans, que el nostre PIB decaurà, que les empreses marxaran... També han arribat a dir que a Catalunya no podem pensar diferent, que hi ha una majoria amagada, que una part de la societat té por de l'altra, que no tenim model de convivència, que els nostres infants no parlen el castellà... Quantes coses saben de nosaltres des de 600 quilometres de distància! Jo només sé que res del que diuen em passa a mi, jo no ho he viscut. I que no sé tot el que saben els demés. Com a molt, els hi puc preguntar.
En les darreres setmanes han criticat "les lluites" entre partits catalans (la política és debat i arribar a acords!), han posat en evidència unes urnes de cartró (com si només són democràtiques les de plàstic o vidre!), que això que fem no és democràcia ni és res (no ens han deixat una altra solució!), que algunes associacions pretenen marcar la pauta (és dolenta, la societat civil?), que per tenir el mateix resultat que Escòcia, per a què ho volem fer? (el que es pretén és consultar i fer les passes necessàries per acatar la voluntat de la majoria!)... s'han rigut i ens han volgut ridiculitzar davant el món.
La veritat és que des de fa uns anys, sobre tot amb l'adveniment de la crisis, a Espanya hi ha un descrèdit galopant fruit de la corrupció en àmbits diversos: els partits polítics, la casa del Rei, l'exèrcit, la judicatura, els sindicats, la banca, l'empresariat, també en sectors de l'Església... La societat estem patint grans retallades, fins fa uns anys impensables, en salut, en educació, en ajudes socials, investigació, sous... I hi ha un malestar general, generat per la classe política entre dues nacions germanes que des de fa 300 anys han compartit Estat... Jo només sé que no m'agrada la situació actual.
I ara el que sé:
I ara el que sé:
- L'actual, és una situació incòmoda, que ja dura massa.
- És bo preguntar i escoltar els altres. Ho comprovo en les meves relacions familiars, laborals. Fins i tot amb els meus alumnes de 13 a 16 anys!
- Jo intento respectar els altres, tot i moltes vegades pensar de forma diferent.
- A la gent li agrada prendre decisions tenint informació clara i contrastada.
- Des de l'altra banda, des dels seus portaveus, no veig més que crítica, amenaça i tancament.
- Des d'aquest costat de l'Ebre, veig dubtes, però també hi veig il·lusió.
- Que determinats àmbits de la societat civil somien i proposen una nova forma de ser.
- Que la gent s'auto organitza, debat, pensa i vol votar.
