dissabte, 10 de maig de 2014

El diàleg

"Gràcia, no burocràcia

Fa uns dies, el 7/05/14 una entrada d'aquest bloc parlava del silenci (enllaç). Aquest sobre el diàleg en dóna continuïtat. En aquella entrada reflexionàvem sobre els silencis que ens incomoden o que fan incomodar als altres. I aquest és com un cercle viciós, a més silenci, més incomoditat i a més incomoditat, més silenci. Fins que la situació explota entre les persones implicades o bé la situació es dilueix fins a desaparèixer. Bé, el que desapareix sol ser la relació.

Sortir d'aquesta situació de forma airada i acceptable, al meu humil parer, només té un camí, i aquest és el de la paraula, el diàleg, el compartir.


Aquí hi ha la resposta davant les situacions plantejades en aquella entrada del bloc:
  • A l'ascensor de casa o de qualsevol edifici públic. Vàries persones mirant el sostre o els mòbils, però ningú ni dóna els bons dies. Sigues tu el primer en saludar i desitjar un bon dia.
  • En arribar a una reunió. Tothom hi és parlant, però ningú no ens dóna la benvinguda, ningú no ens saluda. Apropa't a aquell que més coneguis o més confiança tinguis i integra't. O bé, ves-hi a a seure al costat d'aquell que també està sol i saluda'l.
  • En arribar a un lloc amb coneguts. Ningú no ens pregunta per la família, l'estat d'ànim... En parlar amb algú, pregunta-li tu primer com li va el dia, com l'hi ha anat la setmana o com està la seva parella. 
  • A la classe. Quan els alumnes fan el buit a un altre company. Facilita que s'hi integri. Fes treballar els alumnes en petits equips i posa'l amb altres que sàpigues el faran participar.
  • A la feina. Aquell correu del qual no rebem resposta. Torna a insistir, reenvia'l educadament uns dies després "te'l reenvio per si no l'has rebut, de vegades la informàtica...".
  • També a la feina. Ens tracten com un peó d'escacs, com un número. Tot i que ho maquillen amb bones paraules, no ens tracten com a persones. Si no pots fer res més, assumeix-lo, i no facis tu el mateix amb els companys. Tracta a cada company com una persona única.
  • En els àmbits laborals, quan els papers són més importants que les persones. La qualitat! Intenta canviar-ho, i assegura't de no donar tota la importància als papers. Primer són les persones. 
  • A les escales. Ens creuem amb un conegut i ens gira la vista, fa veure descaradament que no ens veu. Gira't, crida'l pel seu nom i saluda'l efusivament. "Crec que no m'has vist. Em fa il·lusió veure't", digues-li. 
  • En un debat, sembla no comptar la nostra opinió. Cada cosa que diem se'ns obvia. 
  • A les xarxes socials. Comentaris i crítiques sobre algú, com no, a la seva esquena. No els hi donis continuïtat, no els retwitegis, si és greu fes-ho saber a l'autoritat competent. I fes-li saber a la persona implicada, quan abans ho sàpiga, millor.
  • Un dia important. Ningú no se'n recorda, no rebem cap felicitació d'aquells els quals hi confiàvem. No li donis importància. Tampoc no oblidis tu felicitar-los a ells el dia del seu aniversari.
  • A l'hospital. Proves i més proves, metges a munt i avall, però no ens informen. Pregunta directament al teu metge o infermera. Diga-li que vols saber i tens dret, sigui el que sigui. Si cal, recordar-li amablement que tu ets el protagonista d'aquella història clínica.
  • ...
Som capaços de fer alguna d'aquestes coses? Ens pot més la vergonya, la por o l'orgull? Lluita contra tu mateix, costa però habitualment un es troba millor amb ell mateix. I el que és millor, de vegades, les situacions canvien afavorint el diàleg.

Un text per a la reflexió...
Quien en la Iglesia está llamado a administrar los Sacramentos debe dejar espacio a la gracia de Dios y no poner obstáculos de tipo “burocrático”. Lo afirmó el Papa Francisco en su homilía de la Misa matutina del 8 de mayo celebrada en la Capilla de la Casa de Santa Marta.. 
“Quien evangeliza es Dios”. El Papa reafirmó esta verdad oponiéndola al exceso de burocratización que a veces en la Iglesia puede obstaculizar el acercamiento de las personas a Dios. Y afirmó que el modelo al que hay que referirse es el del Apóstol Felipe, quien en el pasaje de los Hechos de los Apóstoles  (Hechos 8,26-40) destaca las tres cualidades cristalinas de un cristiano, a saber: docilidad al Espíritu, diálogo y confianza en la gracia. La primera de las cuales se desprende a partir del momento en el que el Espíritu pide a Felipe que interrumpa sus actividades y que alcance la carroza en la que está viajando, entre Jerusalén y Gaza, el ministro de la reina de Etiopía: 
“Él, Felipe, obedece, es dócil a la llamada del Señor. Seguramente dejó tantas cosas que tenía que hacer, porque los Apóstoles en aquel tiempo estaban muy ocupados en la evangelización. Deja todo y va. Y esto nos hace ver que sin esta docilidad a la voz de Dios nadie puede evangelizar, nadie puede anunciar a Jesucristo: al máximo se anunciará a sí mismo. Es Dios quien llama, es Dios quien pone a Felipe en camino. Y Felipe va. Es dócil”.