dimecres, 24 de desembre de 2014

Quins missatges de Nadal!

El Papa Francesc està fent aquests dies els seus missatges de Nadal i any Nou. El més coneguts per la seva presència mediàtica són la missa de la nit de Nadal, la benedicció "Urbi et Orbi" del dia de Nadal i l'Àngelus del primer dia d'any.

Però ha arribat enguany als mitjans l'habitual missatge de Nadal als membres de la Cúria Vaticana, portat a terme dilluns dia 22. Aquells que esperaven un missatge de Nadal habitual es van quedar veritablement bocabadats. El títol oficial del discurs era "La Cúria Romana i el Cos de Crist", però podia titular-se "Les possibles malalties de la Cúria Romana". Si vols llegir el text sencer, enllaç. Transcric aquelles parts que m'han semblat més significatives:
... La Cúria és cridada a millorar-se, a millorar-se sempre i a créixer en comunió, santedat i saviesa per realitzar plenament la seva missió. Ja que també ella, com tot cos, com tot cos humà, es troba exposada també a les malalties, al mal funcionament, al malestar. I aquí em voldria referir a algunes d’aquestes probables malalties, malalties guaribles. Són les malalties més habituals en la nostra vida de Cúria, que afebleixen el nostre servei al Senyor. Ens ajudarà a preparar-nos per al Sagrament de la Reconciliació, que serà una bona manera de preparar-nos per al Nadal.
1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable” oblidant els necessaris i habituals controls. Una Cúria que no fa autocrítica, que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt.
2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42).
3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12).
4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdevé talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8).
5. La malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva harmoniosa funcionalitat i la seva serenitat, esdevenen una orquestra que fa aldarull, car els seus membres no col·laboren i no viuen l’esperit de comunió o d’equip. Quan el peu diu al braç: “no en tinc necessitat, de tu”, o la mà diu al cap: “mano jo”, provoquen d’aquesta manera malestar i escàndol.
6. Existeix també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Ho veiem en aquellsque construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.
7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4).
8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les persones concretes.
9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però és la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!.
10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·laboradors per obtenir-ne la submissió, i el resultat final és una autèntica complicitat.
11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. 
12. La malaltia del rostre de funeral. M’explico, de les persones que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractat els altres –sobretot aquells que consideren inferiors- amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humorisme! Fa molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs More.
13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. 
14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols- especialment en els nostres germans més petits.
15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment, quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. 
Germans, aquestes malalties i aquestes temptacions són naturalment un perill per tot cristià i per tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial, i poden colpir tant a nivell personal com comunitari.
Cal deixar clar que és només l’Esperit Sant, aquell que pot guarir tota malaltia. I l’Esperit Sant que sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. I és Ell que fa entendre que cada membre participa a la santificació del cos i al seu afebliment. La guarició és també fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura.
Sí, sí, això és el que els va dir Francesc als cardenals i caps dels diversos departaments vaticans!!! 

Una mica més tard, va tenir també unes paraules per aquells que treballen també al Vaticà sense ser vists, als que anomenà irònicament "desconeguts, invisibles": jardiners, treballadors de la neteja, uixers, vigilants i molts altres. Si vols veure les imatges, enllaç.
... Gràcies al vostre  treball diari i al vostre esforç reflexiu. Així la Cúria s'expressa com un cos viu, i en camí: un veritable mosaic de diferents fragments, necessàries i complementàries.
La pau que necessita el nostre entusiasme (el de la Cúria), la nostra atenció, per escalfar el cor de gel, per animar les ànimes afligides i donar brillantor als ulls sense brillantor amb la llum del rostre de Jesús! Amb aquesta pau en el meu cor m'agradaria saludar-vos a tots vosaltres i a les vostres famílies. Vull donar-vos les gràcies i donar-vos una abraçada!
No vull acabar aquestes paraules d'esperança sense demanar perdó per les meves faltes, i les dels meus companys de treball, i fins i tot per a alguns escàndols, ho fan molt de mal. Perdoneu-me!. 
Bon Nadal i si us plau pregueu per mi! Preguem a la Mare de Déu: "Déu vos salve, Maria, ... "
A mi aquests missatges també m'han deixat bocabadat. El papa, un cap d'Estat, un monarca absolut,  no ho oblidem, dient aquestes coses. Gràcies Francesc! En trec jo també reflexions per a la meva vida!

Vull dedicar aquesta entrada a tots els que tenen responsabilitats de govern, de coordinació, d'animació de persones.

Bon Nadal, i tant de bo sapiguem tots mantenir aquest esperit al llarg de tot l'any, de tota la vida!