2019-20 Bloc "Chúng ta học"
Tot i que a l'Entrada "Ave María (en castellà)" de 24 d'agost, presentava el que ha de ser aquest especial curs 2019-20, a cavall de la ciutat de Ho Chi Minh i Barcelona. Ja ha passat el primer trimestre, temps suficient per mirar enrere i avaluar. Aprofitant que se'm va demanar un article, aquí va un primer ressò. A partir d'ara, Nadal en família i noves propostes pel 2020. Cảm ơn.
Tothom que hagi passat pels controls de seguretat dels aeroports sap el que això representa: cues a munt i avall, paciència, tarja en una mà, identificació a l’altra, buidar l’ampolla, treure’s el cinturó, les cadenes, anells, revisar les butxaques, abandonar l’encenedor, les tisoretes o quelcom amb aparença perillosa i, tot, bossa de mà, sabates i dispositius electrònics fora de les seves fundes cap el túnel dels raigs X, mentre un mateix passa per l’arc detector esperant no sentir el xiulet. I cas d’aquest infortuni, de la probabilitat o que el funcionari de torn cregui intuir quelcom, caldrà deixar-se grapejar i/o obrir les bosses, deixar sobre una taula davant de tothom allò que duem, en el fons... mostrar el què i qui som.
En psicologia sovint es fa servir “la motxilla” per referir-se a les experiències negatives o no prou satisfactòries que carreguem amb nosaltres i que ens impedeixen encarar el present d’una manera sana i optimista. Fent servir aquest símil, he mirat endins meu i m’hi he fixat en allò deixat de banda i en com va la meva motxilla interior, a partir de les capses, bosses i maletes que han vingut amb mi en els últims temps.
Al febrer em mudava fora de Barcelona: de la solteria a la parella de fet, d’un pis a una casa, de la ciutat al camp, del metro al tren, del bullici a la tranquil·litat, del projecte individual al comú. Molts trastos, alguns llibres, apunts vells, la vaixella de diumenge, relacions poc sanes... van anar a les escombraries, les vaig donar o es van quedar.
Al setembre em mudava una mica més lluny i amb restriccions d’equipatge, ara cap a l’Àsia. Duia en aquell moment una bossa rebregada amb ànsies d’escapar del remolí d’una vida marcada per la qualitat i les aparences, una ampolleta de voler conèixer i tres capsetes amb l’agraïment als qui m’han facilitat aquest any sabàtic, amb el record del company recentment finat, i amb la preocupació per l’amiga malalta.
Però just havent aconseguit marcar una rutina, la crida a l’acompanyament urgent del sogre en els seus últims dies entre nosaltres em va fer agafar un vol de tornada, en el que em van trobar una gran bossa d’esperit de servei i amor de família.
Tres setmanes després, amb el cor vessant de vida posàvem rumb novament cap a Saigon, ara amb les butxaques plenes de satisfacció, la necessitat de créixer al necesser i la consciència reafirmada en valors com el camí en parella i l’aposta pel que realment paga la pena. A última hora, fruit dels esdeveniments arrel de la Sentència 459/2019 del Tribunal Suprem que vaig veure i viure des de l’hospital, vaig emportar-me un sac d’orgull català i un paquet de vergonya creixent de l’estat espanyol. I ara al passaport hi adjunto com a tarja de presentació un “Tôi không thích là người Tây Ban Nha”.
Tecnològicament m’acompanya el portàtil serveix a la necessitat comunicativa (anglès, vietnamita, bangla...) i d’ordre. Ordinador que és porta d’entrada a diferents cursos en línia -entre ells “Las Mujeres en la Iglesia” del Boston College i “Abús Sexual Infantil per a professionals en contacte amb infants i adolescents” de la Fundació Vicki Bernadet i que canalitza la reflexió en el bloc Tunafijunza. I com a col·laborador seu, però amb cura, sabedor del seu poder addictiu, el mòbil.
També m’he endut alguns llibres, destacant-ne “Navegantes de la fe” d’Emilio Pinto Rodríguez (DEP) qui me’l dedicava temps enrere amb estima, respecte i admiració. Gràcies Emilio! i també els llibrets de “La missa de cada dia” de l’Editorial Claret als quals he grapat els anàlegs “Nhút cho lời chúa” de la parròquia. Aquesta senzilla bibliografia acompanyada del costum de la pregària, em fan encarnar els anys d’estudi d’història del cristianisme, de dogmes i tractats... ajudant-me a entendre i suportar la meva pròpia persona, així com a fer present Jesucrist davant dels altres.
Ara em toca començar a preveure que dur a l’equipatge en el proper viatge a casa per Nadal. I tu? Quant fa que no mires que hi duus en el sarró? Què hi portes tu a sobre?
 |
| https://elpunxo.wordpress.com/ |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.