2019-20 Bloc "Chúng ta học"
Tot i que a l'Entrada "A 2 anys de la nostra decisió, 1O (1 d'octubre de 2017)" de data 1 d'octubre, manifestava el meu interès en no pronunciar-me, a meitat setembre se'm va demanar un article i així vaig fer-ho. És aquest que segueix.
No acostumo a escriure sobre política, però aquesta vegada així ho faig, o com a mínim a mode d’introducció a on vull arribar. Cada mes de setembre, especialment des de la nefasta sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, la celebració de la Diada de Catalunya és converteix en l’inici del curs polític (social, econòmic, de les persones...) a casa nostra i també a Espanya. Enguany vindrà acompanyada en el temps d’una nova sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem espanyol sobre els fets del setembre i octubre de 2017. Quan serà?
Aquesta sentència esperada per tothom, exposarà allò que els excel·lentíssims senyors (i 1 senyora, nomenem-la: Ana Maria Ferrer) jutges de la sala de lo Penal considerin just i això ho raonaran des dels fonaments de dret que trobin necessaris per poder justificar-se. Què dictaminaran? Com ho fonamentaran?
Si hi ha sentencia condemnatòria, el Ministeri de Justícia trobarà les justificacions adients per adjudicar centre penitenciari a prop i lluny de casa, per aplicar d’una manera o una altra els procediments establerts en allò referent a la presó, permisos, visites, accés al tercer grau, etc.. i posteriorment el Govern de la nació trobarà les justificacions adients per concedir o no un possible indult. Quines seran aquestes?
I tot l’anterior en base a l’interès de la justícia. Però... quin és l’interès d’aquesta divina senyora mig despullada amb ulls tapats i una espasa i una balança a cada mà? I en aquest cas concret de la Causa especial 20907/2017? De la justícia divina? La justícia estatal espanyolista? La europea? La venjativa? La que busca solucions?
I no sé si serà només l’interès judicial el que compti: Què interessa, realment, ben en el fons? A qui interessa? En interès, de què? De la unitat d’una suposada Espanya secular, basada ara en el text escrit de La Constitució de 1978? D’interessos particulars i amagats d’algunes famílies o oligarquies? D’una estructura centralista que menysprea les altres cultures de la península? d’un suposat amor entre ciutadans que cada cop va virant cap a malfiança, inclús odi?
Massa preguntes: Quan serà? Què dictaminaran? Com ho fonamentaran? Quines seran aquestes? Justícia divina? Estatal espanyolista? Europea? Venjativa? La busca solucions? Què interessa? A qui?... I massa poques respostes, ara com ara.
Les persones sinceres i amb una certa experiència, també els tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial, encapçalats pel Rei, saben que la llei és interpretable, com també ho és la Bíblia per a les (persones) cristianes versades i netes de cor. Així és com davant d’un passatge ja sigui de l’Antic o el Nou Testament, els creients en Jesucrist, formats, nets de cor i que cerquen per on bufa l’Esperit, saben trobar la visió cristiana més adequada per al moment vital i la situació concreta personal o social. Així és com davant el passatge de Sodoma i Gomorra (Ex 20-21) uns veuen una condemna explícita a les relacions entre persones dels mateix sexe i altres el veuen contra la falta d’hospitalitat; uns no en fan cas del passatge i altres arriben a atacar parelles estables de dos homes, tot i que siguin signes d’amor.
També del text de l’evangeli de les espigues arrencades en dissabte (Lc 6,1-5) de la setmana passada, veiem com als fariseus els interessa el gran atemptat dels deixebles contra la llei jueva escrita, i Jesús ens presenta la llei de la vida, l’interès general que és la persona i les seves necessitats.
Massa preguntes obertes. Massa immobilisme. Massa lligam al paper espanyol escrit, que representa la Constitució de 1978, “lligada i ben lligada” -recordant aquell “atado y bien atado”- amb un procés gairebé impossible de reforma (arts.166-169).
I ben poques respostes, fins ara. Convido als implicats amb responsabilitat de gestió en tot aquest procés, a pensar-hi: I si algú comencés a posar per davant de la llei, l’amor? De la constitució, les persones? De les paraules buides, les pensades? Del mètode d’atac i defensa, la proposta? De l’egocentrisme, la relació? Del discurs Espanya-Catalunya, al de pobles de la península? De l’és meu, a és nostre? Del sentit de possessió, el de compassió? D’allò escrit, a la vida?
I a les lectores d’aquest text, animar-les a preguntar-se sobre la gestió concreta que fan a la seva vida d’aquesta dicotomia llei – vida. La meva proposta: l’amor; autoestima i amor per l’altre.
 |
| https://elpunxo.wordpress.com/ |
*Nota: Escrit de data 14 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.