Per les víctimes de la LGTBfòbia

Avui dilluns 23, l'Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, ACGIL organitza una pregària per les víctimes de la LGTBfòbia, a partir de la celebració del Dia Internacional del passat dia 17. La pregària serà al Santuari de l'Ajuda (c. Sant Pere més baix, 18 de Barcelona) a les 20'30h.

També durant aquests dies a l'escola on hi treballo se'ns vol formar al professorat entorn a la prevenció dels abusos sexuals a menors, fruit de tota la sèrie d'incidents que han anat sortint als mitjans de comunicació durant aquest curs escolar. Formació que equips directius, coordinadors d'àrea i etapes i altres membres ja havien rebut. Tot vehiculat a través de la campanya que s'ha anomenat "Dóna-li la volta, trenca el silenci".

Aprofitant l'oportunitat  vull fer un recull de frases que he sentit i he pogut llegir en aquests mesos. Prefereixo no identificar en alguns casos als seus autors:

• "Què han de sortir ara, tants anys després, aquests a explicar aquestes coses?", anònim.
• "Com a pares confiem en els que esteu ara, si no els nostres fills no seguirien a l'escola.", pare d'alumnes d'infantil i primària.
• “Realmente admiro vuestro serio trabajo en la educación. Espero que ustedes puedan reforzar su compromiso en el campo de la protección.", pare Hans Zollner, vicerrector acadèmic de la Universitat Gregoriana de Roma.
• "L'acció que ha fet el diari ha estat un atac frontal, amb quin objectiu?", anònim.
• "Las víctimas son nuestra prioridad absoluta; la reputación de nuestro Instituto es secundaria. Deseamos aumentar nuestra conciencia y nuestro compromiso”, h.Emili Turú, Superior General de l'Institut Marista.
• "Per sobre dels abusos sexuals, aquests casos són d'abús d'autoritat, una demostració de poder, poder que en realitat no es té", alumne de secundària
• ...

Però el meu objectiu en aquest moment és presentar un altre problema en el que no s'està fent res. Ni com a escola, ni com a Església ni com a societat. I com a famílies, pel que puc intuir a través de les converses a les classes d'ètica en les que de vegades surten alguns d'aquests temes, tampoc. El bullying o assetjament escolar per motius d'identitat sexual. Com que no són gaires els casos, fem com els estruços, que amaguen la vista per evitar el problema. Amb la diferència que nosaltres, com a éssers racionals, sabem que el problema hi continua. 

I tot això bé a partir de l'informe d'investigació "Creixen les denúncies per ‘bullying’ homòfob a l’escola" (enllaç), de Laura Aznar en el butlletí  El crític. Segons un recent estudi fet a la Gran Bretanya, el bullying afecta a la salut fins i tot, 40 anys després.

El cas més conegut en els medis va ser el del jove de Badalona de 17 anys, Alan, que va decidir suïcidar-se el 24 de nadal de 2015. 

Què és el que allò que el silenci, acaba provocant? Pensar que està malament, que soc diferent, que sóc jo el culpable...?

Què fem com a escola? Ser còmplices del silenci socialment establert? 

Què fem com a escola cristiana... seguim la doctrina oficial o acollim als "menys desafavorits" com feia Jesús?

Com a comunitats i grups cristians, preguem, o ni tan sols això?

I com a pares... només faríem alguna cosa si el meu fill o filla en viu aquesta situació?

Pregant durant el dia

Inicio amb aquesta Entrada una nova secció del Bloc dedicada a reflexionar i presentar diverses formes de pregar. Les podràs trobar cercant l'etiqueta "Pregària, com?"

I per aquesta primera aprofito una idea del bloc personal del jesuïta Jesús Renau dins del web CatalunyaReligió.cat. 

---

"Estic en tensió perquè fa més d’un any que no tinc feina. Fa dies que tinc una obsessió que no em deixa dormir, sento un mal a l’estómac i penso si tinc un càncer. Saps, em domina un pensament absurd: no sé si la meva parella m’enganya. Diuen que a la primavera la sang s’altera; cada dia exploto com a mínim set vegades, dec ser insuportable. Cada cop que entra aquella professora a l’aula em sento indignada i plena d’ira. Fa cinc hores que sóc a la cua de les entrades; penso que quan em toqui ja no en quedaran. (i moltes altres situacions pitjors)" 

Com pregar en situacions com aquestes i tantes de semblants i possiblement pitjors? 

Tu, quan vas fer el recés, veies molt clar que cada dia havies de pregar una llarga estona i amb l’evangeli a la mà.

En moments forts, com ara la Marxa de Nadal, el Cap de Setmana Contemplatiu, la Pasqua... et resulta prou fàcil en els grups. Hi ha un horari establert, algú l'ha preparat, el grup acompanya... Però en el dia a dia, ja no saps què fer en mig de tanta tensió, de tants neguits i obsessions.

Fer estones llargues de meditació, i no diguem de contemplació, excepte que tinguis mitjans adquirits per prendre distància del que vius, com pot ser el ioga, no és recomanable. Per una raó molt senzilla: et passaràs el temps renovant les causes, els fets, les conseqüències dels neguits i obsessions. Serà una vertadera lluita. I al final pot passar que ni preguis ni hagis aclarit res, o segurament encara en sortiràs amb un volum més alt d’alteració obsessiva.

Què faig, doncs? Abandono la pregària? No, si us plau, no ho facis, que et fa falta. 

Però intenta difuminar-la en breus moments durant el dia. Per exemple: anant pel carrer, entrant a la biblioteca, esperant que et toqui el torn a la botiga... Un minut de conversa amb el teu Senyor, una petició, una acció de gràcies, una avemaria a la Mare de Déu, un dir-li a Déu que t’ajudi, un record pels refugiats, un “Hola, ja veus el que em passa, però confio en Tu”. Mantén la relació amb Déu en mig del batibull... Moments curts; poden fins i tot ser intensos. Mirades, silencis, recolzant-te en Ell... i molta, sí, molta paciència. Si trobes una església oberta, entra-hi uns moments, per dir-li: “Sóc aquí”.

Ell sempre està en tu i prou que sap el que et passa. Desitja que cerquis mitjans per normalitzar la teva vida, entendre't i acceptar-te i anar diluint, així, les tensions... en el possible. Res, doncs, de perdre el contacte.

Em sembla bé, recuperar una part del text de la cançó "Dios está aqui"... 

Lo puedes sentir en este mismo instante 

lo puedes sentir muy cerca de tu corazon 

te puede ayudar en ese problema que tienes 

Jesús esta aqui si tu quieres lo puedes sentir. 

Europa, cap a on vas, Europa? (1)

Aquesta d'avui dóna continuïtat a l'Entrada "Europa, què t'ha passat Europa?" de 10 de maig passat a partir de la celebració del dia d'Europa.

Aprofitant que ahir dia 9 es celebrava el dia d'Europa va ser un bon moment per a reflexionar al respecte... i ho faig a partir del discurs que el Papa Francesc va fer a la ciutat del Vaticà davant les autoritats europees, en el moment de rebre el premi Carlemagne.

Després de plantejar-los una pregunta incòmoda -Europa, què t'ha passat Europa?- proposà 3 línies d'actuació, 3 possibles solucions: integració, comunicació i capacitat de generar. Transcric la segona part del discurs del pontífex als líders europeus dedicada a la capacitat d'integrar. 

Esta transfusión de memoria nos permite inspirarnos en el pasado para afrontar con valentía el complejo cuadro multipolar de nuestros días, aceptando con determinación el reto de «actualizar» la idea de Europa. Una Europa capaz de dar a luz un nuevo humanismo basado en tres capacidades: la capacidad de integrar, capacidad de comunicación y la capacidad de generar.

Capacidad de integrar

Erich Przywara, en su magnífica obra La idea de Europa, nos reta a considerar la ciudad como un lugar de convivencia entre varias instancias y niveles. Él conocía la tendencia reduccionista que mora en cada intento de pensar y soñar el tejido social. La belleza arraigada en muchas de nuestras ciudades se debe a que han conseguido mantener en el tiempo las diferencias de épocas, naciones, estilos y visiones. Basta con mirar el inestimable patrimonio cultural de Roma para confirmar, una vez más, que la riqueza y el valor de un pueblo tiene precisamente sus raíces en el saber articular todos estos niveles en una sana convivencia. Los reduccionismos y todos los intentos de uniformar, lejos de generar valor, condenan a nuestra gente a una pobreza cruel: la de la exclusión. Y, más que aportar grandeza, riqueza y belleza, la exclusión provoca bajeza, pobreza y fealdad. Más que dar nobleza de espíritu, les aporta mezquindad.

Las raíces de nuestros pueblos, las raíces de Europa se fueron consolidando en el transcurso de su historia, aprendiendo a integrar en síntesis siempre nuevas las culturas más diversas y sin relación aparente entre ellas. La identidad europea es, y siempre ha sido, una identidad dinámica y multicultural.

La actividad política es consciente de tener entre las manos este trabajo fundamental y que no puede ser pospuesto. Sabemos que «el todo es más que la parte, y también es más que la mera suma de ellas», por lo que se tendrá siempre que trabajar para «ampliar la mirada para reconocer un bien mayor que nos beneficiará a todos» (Evangelii gaudium, 235). Estamos invitados a promover una integración que encuentra en la solidaridad el modo de hacer las cosas, el modo de construir la historia. Una solidaridad que nunca puede ser confundida con la limosna, sino como generación de oportunidades para que todos los habitantes de nuestras ciudades —y de muchas otras ciudades— puedan desarrollar su vida con dignidad. El tiempo nos enseña que no basta solamente la integración geográfica de las personas, sino que el reto es una fuerte integración cultural.

De esta manera, la comunidad de los pueblos europeos podrá vencer la tentación de replegarse sobre paradigmas unilaterales y de aventurarse en «colonizaciones ideológicas»; más bien redescubrirá la amplitud del alma europea, nacida del encuentro de civilizaciones y pueblos, más vasta que los actuales confines de la Unión y llamada a convertirse en modelo de nuevas síntesis y de diálogo. En efecto, el rostro de Europa no se distingue por oponerse a los demás, sino por llevar impresas las características de diversas culturas y la belleza de vencer todo encerramiento. Sin esta capacidad de integración, las palabras pronunciadas por Konrad Adenauer en el pasado resonarán hoy como una profecía del futuro: «El futuro de Occidente no está amenazado tanto por la tensión política, como por el peligro de la masificación, de la uniformidad de pensamiento y del sentimiento; en breve, por todo el sistema de vida, de la fuga de la responsabilidad, con la única preocupación por el propio yo»[6].

Continuarà...

---

Algunes apreciacions:

• Són les nostres ciutats, llocs de convivència entre diversos àmbits i nivells? 
• Convivim o vivim al costat però sense contacte? 
• Ens apropem geogràficament o també culturalment, enriquint-nos de la diversitat?  
• Integrem? I si ho fem, ho fem al mateix ritme? o esperem que es converteixin en nosaltres?
• El rostre d'Europa s'ha distingit per les característiques de les diverses cultures. 

I afegeixo jo: 

• Des del nostre espai dins d'Europa, el rostre d'Espanya és el de la diversitat de cultures i nacions? Sap l'Estat respectar-les i valorar-les?
• I des de l'encara més petit espai que és Catalunya, és cert que vivim més fàcilment el sentiment de pertinença europea, però... com ho fem amb els nouvinguts que ens han fet passar dels 6 milions (finals del s.XX) als 7'5 milions de catalans actuals?

La capacitat d'integrar comença per la d'apropar-se. Tu ho fas? o esperes que l'altre doni el primer pas?
  

Pentecosta 2016, enviament al món

"Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres."

"Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:  --Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: --Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó."

---

• Acaba avui el temps de Pasqua, el temps d'alegria per Jesús ressuscitat, el que implica que el seu missatge de Glòria pel món és possible. El que semblava ser la mort s'ha convertit en Vida. Això és el que ens proposa el text de l'Evangeli d'avui.
• El text continua amb Jn 1, 19-24.29, l'escena en que arriba Tomàs, que no hi era abans, i no creu el que li expliquen els seus companys. Tema a tractar en un altre moment.

• Amb el que hem vull quedar aquesta vegada és en l'enviament, "Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres." (cfr. Jn 20,21). Jesús envia la pau als deixebles i envia els deixebles al món.

• El com actuem davant el món en el què ens ha tocat viure és una forma de resposta a la voluntat salvadora de Déu. Alguns cristians només viuen deixant passar la vida; alguns altres viuen com cal, seguint les pautes però sense implicar-se; en alguns casos, depenent de l'ambient extern, inclús ens amaguem del nostre ésser cristians; i els més agosarats fan seva la missió del Regne de Déu. Què n'hi ha, de possibilitats! 

Ets conscient de l'enviament que representa Pentacosta?
Si ja ho ets... a que et sents enviat entre els germans?

---

Vols llegir el text de l'Evangeli, Jn 20, 19-29?

- En català, anar-hi.

- En castellà, anar-hi.

Encara estem així, amb el mercat laboral?

El 21 de juliol de 2015 escrivia una Entrada, "De la Rerum Novarum a la Laudato Si'" fent una presentació del que és la Doctrina Social de l'Església, incloent els llistat de les cartes encícliques socials dels diferents pontífexs des del 1891. 

Algunes d'aquestes encícliques, com la Rerum Novarum, de l'any 1891, incidien plenament en les necessitats de la classe treballadora. Avui, més de 125 anys després, tot i l'existència d'una més gran consciència social, de sindicats legals, de drets per a dones, infants i altres col·lectius... la situació no ha canviat gaire.

El vídeo "La dualitat del mercat laboral" del programa Valor Afegit, del Canal 33 de Televisió de Catalunya de maig de 2016 ens presenta diversos casos de l'estat de la qüestió a casa nostra, a Catalunya però també al conjunt de l'Estat Espanyol i a Europa. Els joves pateixen l'atur i la precarietat laboral més que ningú. I, mentrestant, els treballadors amb més edat que han conservat la feina solen gaudir de més estabilitat, de més sou i de millor representació sindical.

Veure el vídeo "Dualitat en el mercat laboral"

Si bé la Doctrina Social de l'Església pot ser un bon referent de cara a la legislació laboral, el que més em preocupa i vull fer esment és el paper de les entitats d'Església. Compleixen la legislació al peu de la lletra? Intenten també evitar alguns punts? Fan servir entitats "offshore" o paradisos fiscals? Fan una passa més en pro dels drets de les persones, dels cristians o potser es comporten com qualsevol gran empresa multinacional amb "el déu" dels diners per damunt de tot?

Em venen a la ment diversos exemples:

• Fa uns dies un directiu em parlava de seguir la legislació al peu de la lletra en una qüestió de gestió escolar. Ni es plantejava tan sols el poder pensar més enllà de la llei. Hi ha quelcom que es diu seny, estudi, previsió, profetisme....
• Fa uns dies trobava en un web molt crític amb determinata àmbits d'Església, una Entrada sobre algunes entitats d'Esglesia; concretament feia aquesta afirmació, "Sobre la F******s, se debería hablar largo y tendido, pero como resumen tendríamos que decir que es como una de tantas instituciones educativas de la Iglesia o de las Órdenes religiosas, nacidas con la intención de ser benéficas, pero que se han convertido en una máquina de hacer dinero". Hauria molt que dir sobre l'abast d'aquesta afirmació, però reflecteix en part la realitat.
• ...

Què ens passa socialment que mantenim les estructures que ofeguen les persones?

Que li passa a l'Església que s'ho mira, però no acaba d'actuar profèticament?