Pregó de la Mercè 2017, per a reflexionar

El 14 de juny de 2015 dedicava l'Entrada "Necessitem referents: Ada Colau" a l'inici del seu mandat com Alcaldessa de Barcelona. Avui vull aturar-me en el pregó d'inici de les festes de la Mercè.

Estàvem acostumats a considerar la Filosofia com una disciplina pròpia d'éssers estranys, enigmàtics i molt sovint elitistes, com una categoria del coneixement que pertany estrictament al món acadèmic. Com a mínim fins que alguns i algunes dels que es dediquen a aquesta disciplina ens han ensenyat que no, que pensar és una cosa que podem fer tots... si en tenim ganes i ens hi volem posar. I si la Filosofia no fos pensar "com" algú sinó pensar "amb" algú? I si fos més una interpel•lació que no pas un adoctrinament?

La Filosofia, lluny de ser una disciplina pròpia d'aules i despatxos, de llibres gruixuts i enrevessats, és una mena de segona pell que no ens podem posar i treure sinó que ens acompanya dia i nit, tant si fem una classe com si estem preparant el sopar. Ho explica Marina Garcés, una de les pensadores de la nova generació de filòsofs catalans nascuts els anys 60 i 70 i pregonera de la Mercè d'enguany qui hi treballa a Saragossa, per tant bona coneixedora de les realitats a ambdues bandes de l'Ebre. 

Començava Garcès el pregó afirmant que en aquest moment ciutadà i nacional, que estem vivim una situació d’excepcionalitat institucional i política, el que ens trobem és que es prohibeix, es reprimeix i es criminalitza l’expressió pública de la paraula. D'aquí el seu pregó. Continuà afirmant que aquests dies, mentre escrivia i reescrivia aquest pregó, havia estat rebent mostres de suport, com si marxés a la guerra. Prendre la paraula pot ser una lluita, però no és anar a la guerra. La paraula lliure sempre és una festa, encara que s’hagi de lluitar per aconseguir-la. I avui, malgrat tot, estem de festa, la festa de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè.

Alguns aspectes que m'agradaria remarcar del seu discurs:

• Hi ha moltes Barcelones, però la Barcelona a la qual li agrada tornar és, en primer lloc, una ciutat a la qual no agrada el poder. A Barcelona, en general, no ens agrada que ens manin, ni els de fora ni els d’aquí. És una virtut molt catalana que passi el que passi no hem de perdre mai. Des del mateix esperit antiautoritari, Barcelona també ha fet dels seus carrers el lloc de trobada de tota la Catalunya que, independentista o no, s’insubordina i s’organitza contra la prohibició de poder exercir el dret dels catalans a l’autodeterminació.
• La Barcelona a la qual m’agrada tornar és, en segon lloc, una ciutat on hi ha un sentit de la vida en comú. A Barcelona de tot se’n fa negoci, som botiguers i comerciants, però estic convençuda que a Barcelona la privatització de la vida encara hi té un límit. Troba resistència. Actualment ho estem veient en la resistència dels barris als efectes del turisme massiu.
• Viure junts no vol dir viure a la defensiva ni només entre nosaltres, com si fóssim el poble de l’Astèrix. Tot Europa està ara atrinxerada i a la defensiva, i Barcelona no pot caure en aquesta trampa. Tampoc ara, amb l’argument de la seguretat contra el terrorisme. Com deia abans, una ciutat està feta de l’anar i venir lliure de la gent. De fet, el nosaltres barceloní és una ficció construïda a partir de tots els pobles, accents i paisatges que portem amb nosaltres els qui vivim aquí. Hi ha ciutats d’un sol paisatge i d’una sola llengua. Barcelona, en canvi, és de mar i de muntanya, té a prop les platges i els gorgs, és seca i humida, és urbana i de poble, cosmopolita i provinciana. Barcelona parla català i castellà en tots els seus accents possibles, i cada cop més llengües que, a poc a poc, hem d’anar aprenent a rebre i escoltar. 
• Deia que hi ha moltes Barcelones, però la Barcelona a la qual m’agrada tornar és, finalment, una ciutat on hi ha vida política fora dels partits polítics. A Barcelona, històricament, hi ha una cultura i unes formes d’organització col·lectives que no passen pel sistema de partits ni en depenen. Els qui m’han convidat a fer el pregó saben molt bé que no m’agraden els partits polítics. Crec en el sistema públic, però no en el sistema de partits. Crec en la política però no en el tacticisme ni el politiqueig. Ens queda molt per fer i per imaginar encara, si el que volem és transformar la política. 

I continuava amb una sèrie de desitjos, "m'agradaria poder dir":

• ...que aquesta ciutat a la qual torno és una ciutat on la cultura és el veritable medi, l’ecosistema viu on es desenvolupa i s’impulsa la vida col·lectiva, però no ho puc dir perquè sento que no és així. 
• ...que aquesta ciutat a la qual torno és una ciutat on la igualtat és la base de la llibertat i tampoc no puc dir-ho, perquè cada dia és més evident que no és així. La desigualtat creix a una velocitat que fa por, i l’exclusió i la violència arrelen i es normalitzen als nostres barris. Han canviat moltes coses. La gent que pateix, avui, té molts rostres, històries molt diverses i molts colors de pell. 
• ...que Barcelona és una ciutat que sap què vol ser, que té una idea de si mateixa per esbojarrada que sigui, i em sembla que tampoc no és així. Hem passat, en pocs anys, de ser una ciutat postindustrial mig abandonada a ser un aparador global del consum turístic. Sabem que no volem acabar com Venècia, però què volem ser?