Aquesta entrada d'avui dóna continuïtat a aquella altra "Espanya, què ens està passant? (1)" de data 31 de maig de 2017 i també a la segona de la sèrie de 31 d'agost, "Espanya, què ens està passant? (2)". En aquelles reflexionava a partir del llibre "Ciudadania y cristianía. Una lectura de nuestro tiempo" de González de Cardedal, com el cristianisme i nosaltres com a persones cristianes podem oferir a la construcció d'una ciutadania responsable i madura.
Si en les Entrades anteriors parlava sobre la ciència, la saviesa i la història, en aquesta ho faig sobre la educació. I no em refereixo a l'ensenyament de coneixements que es fa des de l'escola, em refereixo al que també es coneix com a urbanitat, allò que hauria de dependre més dels pares i la família en primer terme.
És cert que sempre el jovent s'ha volgut diferenciar dels seus predecessors en formes de parlar, de vestir i comportar-se, però fins ara semblava que s'havien mantingut una sèrie d'actituds i comportaments bàsics en la relació entre pares i fills, entre les famílies, en el tractar amb la resta de persones... i tot això també està canviant.
Potser no es tracta de tornar a parlar els pares, professors o gent més gran de vostè, no es tracta de tornar als uniformes a les escoles -tant per l'alumnat com pel professorat- o algun tipus de feines, però hi ha uns mínims que comencen a no respectar-se i això duu a una sensació de que tot val i que jo sóc el més important i la resta no interessen. Parlar massa fort en el transport públic, no cedir el seient a persones grans o amb mobilitat reduïda, vestimenta fora de lloc (xancles de platja a l'escola, gorra a taula...), no respectar l'ordre de paraula en grup... hi ha multiples aspectes de la vida que caldria revisar. Però, qui li posa el cascavell al gat?
És cert que sempre el jovent s'ha volgut diferenciar dels seus predecessors en formes de parlar, de vestir i comportar-se, però fins ara semblava que s'havien mantingut una sèrie d'actituds i comportaments bàsics en la relació entre pares i fills, entre les famílies, en el tractar amb la resta de persones... i tot això també està canviant.
Potser no es tracta de tornar a parlar els pares, professors o gent més gran de vostè, no es tracta de tornar als uniformes a les escoles -tant per l'alumnat com pel professorat- o algun tipus de feines, però hi ha uns mínims que comencen a no respectar-se i això duu a una sensació de que tot val i que jo sóc el més important i la resta no interessen. Parlar massa fort en el transport públic, no cedir el seient a persones grans o amb mobilitat reduïda, vestimenta fora de lloc (xancles de platja a l'escola, gorra a taula...), no respectar l'ordre de paraula en grup... hi ha multiples aspectes de la vida que caldria revisar. Però, qui li posa el cascavell al gat?
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari si així ho desitges. Gràcies!
Tingues en compte que en cas de ser ofensiu, serà eliminat.